Avui, en el marc del Seminari Negre i Femení de la Universitat de Barcelona, en el qual he tingut (gràcies a la Doctora Elena Losada), l’honor d’intervenir, el professor Stewart King, de la Monash University de Melbourne, ha presentat la ponència Mosses d’Esquadra i la novel·la policial catalana de dones. King és un estudiós rigorós i competent i, encara que us sembli estrany, milita en les files dels experts que, fora de les nostres fronteres (inclosos els antípodes), es dediquen a la investigació de la literatura catalana. En aquest cas, evidentment, de la narrativa criminal.
No he pogut prendre notes exhaustives de la seva exposició, atès que jo mateixa em trobava a la taula dels ponents, però ha estat una conferència clara i documentada al voltant de dues novel·les negres recents escrites per dones catalanes: Negres tempestes, de Teresa Solana i Natura quasi morta, de Carme Riera. En ambdós casos, la trama s’ocupa de resoldre uns assassinats i els policies encarregats de fer-ho pertanyen al cos dels mossos d’esquadra. En ambdós casos, també, entre els mossos hi ha dones. De fet, a Negres Tempestes la protagonista és la mossa d’esquadra Norma Forester, personatge principal d’una nova sèrie engegada per Solana, de la qual n’està escrivint actualment el segon lliurament.
King ha intentat caracteritzar el tipus de mossa que descriuen Solana i Riera, així com la visió que exposen al voltant del cos dels mossos en general, del paper actual de la policia en el nostre país, de les dones dins del cos i de la diferència entre la mossa-dona i el mosso del gènere masculí. La feina de King ha estat molt interessant, il·lustrada amb força exemples. Jo, que he llegit amb detall les dues novel·les, no hi tinc gaire a discutir.
Tanmateix, el més sucós de l’exposició ha estat, per a mi, el debat posterior, que m’ha sorprès profundament. He constatat com de difícil resulta deslliurar-se dels prejudicis previs i del component subjectiu, carregat, endemés, de contingut ideològic. Stewart King ha manifestat el tracte que les dues escriptores atorguen a la policia, un tracte amb clarobscurs (no tot és positiu, però tampoc no tot és negatiu) que, en qualsevol cas, com a lectors -i com a investigadors- no podem separar de la idiosincràsia del gènere, tal com King ha repetit en diverses ocasions (“és cosa del subgènere (policial)”, anava dient...). En canvi, alguns dels assistents a la xerrada s'han indignat amb els comportaments negatius dels personatges en tant que eren els protagonistes, els herois (d'alguna manera), com si fos intolerable estar parlant a la Universitat d'un gènere on els polis (herois) fan de vegades coses poc edificants.
Per enfrontar-nos a la narrativa policíaca, hem d'acceptar les regles del joc. Hem d'aparcar una mica la idea que la policia és el braç repressor de l’estat, que és nociva per se, que tots els polis són una colla de fatxes. Si no ho podem fer, millor no llegir-la. Perquè... jo pregunto... a veure, que no parlàvem de novel·la criminal? Que el gènere no consisteix, es miri com es miri, en escriure sobre delictes i la seva resolució? Que no se’ns omple la boca de repetir que la novel·la negra actual és la nova novel·la realista? Si els mossos tenen actuacions fatxendes, una novel·la realista les ha de reflectir. I si en tenen de bones, també. Com podem fer crítica social si no reproduïm el real? De què es tracta, d’escriure sobre una mena de cos policial idíl·lic on els polis no s'equivoquen mai i si s'equivoquen ja no poden ser protagonistes?
Tant de bo fos així. Ja firmo, però no correspondria a la veritat. Seria gairebé ciència-ficció.
Tant de bo fos així. Ja firmo, però no correspondria a la veritat. Seria gairebé ciència-ficció.
D’altra banda, estic segura que els mateixos que tenen prejudicis contra la policia demanarien (en la ficció i en el real) la seva intervenció ferma davant d’una violació o d’un cas de violència de gènere (per parlar de dos delictes recurrents i tristament actuals que afecten més les dones).
No podem confondre mai un detectiu privat amb un policia. La figura del detectiu privat permet un comportament tan divers com l’escriptor desitgi. El detectiu pot arribar a ser l’alter ego literari de l’autor. Fins i tot, si molt convé, la seva total transposició ideològica. Un policia, en canvi, no atorga al creador, en nom de la versemblança, la mateixa capacitat de maniobra. En contrapartida, segurament li serà més útil si pretén descriure la realitat.
M’ha semblat que es confonia en algun moment la ideologia de les dues autores (Solana i Riera) amb la ideologia de la policia, però no he entès la raó. S’ha reivindicat el dret a tenir prejudicis previs (i us asseguro que jo, com a filla de la dictadura, de prejudicis previs contra la policia en tinc un munt) però si llegeixo una novel·la policíaca, la policia investigarà el cas. I vull que el tractament d’aquesta policia sigui real. Estic segura que la connivència personal amb la part més fosca del cos policial no forma part de l’ideari de Teresa Solana, com també sé que no té cap voluntat (i tinc clar que Carme Riera tampoc) de lloar el cos en una mena d’exaltació nostrada i nacionalista (això també s’ha insinuat, sort que Stewart King ho ha desmentit en rodó i amb arguments), com si els mossos fossin més bons per “ser catalans” (ho poso entre cometes perquè només cal saber la de cursos que se’ls ha d’impartir perquè xampurregin el català una mica).
Com he avançat, el quid de la qüestió rau en la versemblança, per més que Solana, precisament, s’inventi una mossa força atípica (culta, refinada, de bona família). Però d’això va la història. D’explicar la part obscura de la condició humana mitjançant un gènere amb un codi establert que coneixen molt bé tant l’emissor com el receptor. Un codi que es pot fusionar, invertir, transgredir, desmitificar, ironitzar, burlar, però mai estripar del tot. Si ho fem, estem canviant de gènere. Les escriptores criminals (i els escriptors, perquè aquest debat en absolut és exclusivament femení) volen parlar del món que ens envolta, de la societat, de la maldat, de la naturalesa humana. I han triat per fer-ho una òptica genèrica ben concreta. Per què? Perquè els diverteix, perquè els agrada, perquè, gairebé sempre, abans d’escriure van ser lectors afeccionats al gènere.
I ja està. No hi ha res més que això. Els autors ofereixen i els lectors esperen. Si els escriptors trenquen el pacte, estan canviant les regles del joc. Estan canviant de gènere. Ben senzill. La resta, són només les nostres sobreinterpretacions.
Reportatge gràfic: Marta Roig.
Nota: evidentment, de la meva intervenció no en faré cap crònica. Però anava del bloc, precisament. Per tant, què voleu que us expliqui als negrots?
