El meu relat negrot "Diecisiete segundos", ara EnVeuAlta

El meu relat "Diecisiete segundos", publicat a l'Antologia de dones HNegra, d'Editorial Alrevés, ara el podeu escoltar EnVeuAlta. És molt breu, però molt intens. No us el perdeu. Sentir-lo en àudio encara és més bèstia 

que en la lectura. 

DIECISIETE SEGUNDOS

Recupero una foto de la presentació que vam fer a Barcelona, amb dues de les meves companyes, Empar Fernández i Susana Hernández 

Hotel Metropole, de Sebastià Bennasar

Hotel Metropole, la més recent novel·la de Sebastià Bennasar, és un text breu, molt entretingut, que et fa passar una bona estona en la lectura. Una història  d'espies, que s'inicia durant la Segona Guerra Mundial i que acaba el 1990, després de la caiguda del mur de Berlín. 

Com dic, es tracta, suposadament, d'una novel·la d'espies, però penso que, en realitat, no ho acaba de ser. En primer lloc, perquè Bennasar parla de moltes més coses. En segon, perquè la trama d'espionatge només està esbossada. La novel·la resulta més aviat un magnífic inici per a una obra més extensa, més desenvolupada, més detinguda en la caracterització d'uns personatges fascinants. 

Segurament aquesta ha estat la tria de l'autor, perquè en el fons parlar d'espionatge és el pretext que utilitza per tractar els temes que de veritat li interessen: la Història, Portugal i la literatura. Hotel Metropole és un compendi d'aquestes tres qüestions, sobretot de les dues darreres. L'amor de Bennasar per Portugal és sabut, com també ho és la seva reivindicació de la literatura i els autors portuguesos, poc coneguts (molt poc coneguts) a casa nostra. Per tant, Hotel Metropole acaba esdevenint un agradable passeig per Lisboa i per la història literària (la portuguesa, però no només), un exercici metaliterari que exalta els llibres, les llibreries, les editorials, els escriptors i les lletres. 

Un coctel senzill i llegidor que ens podem empassar d'un glop en una tarda de diumenge. 

Feliç dia, negrots.   

     

El soterrani, de Sandrine Collette

El soterrani, de l'autora francesa Sandrine Collette, és el número 40 de la Col·lecció de novel·la negra en llengua catalana Crims.cat, de l'Editorial Alrevés. 

Es tracta d'una obra fosca fosquíssima, negra negríssima, que destaca no pel tema que tracta sinó per la seva bona escriptura. La trama és senzilla i un clixé del gènere: un home segrestat i tancat en un soterrani inaccessible per uns bojos desaprensius i sense escrúpols que el torturen i el fan servir d'esclau. Les novel·les, pel·lícules i sèries on es reprodueix el topoi, en tota la seva gamma de variants, és gairebé inacabable. No cal que en fem una llista. La cosa va de mostrar la capacitat humana per fer mal als seus semblants i per degradar-se fins a límits insospitats. 

Què fa diferent el text de Sandrine Collette fins el punt que li atorguessin el Grand Prix de Littérature Policier de 2013? Doncs la seva capacitat dialèctica des d'un punt de vista psicològic, la seva excel·lència a l'hora de furgar en l'ànima humana i mostrar-nos els seus racons més obscurs, més amagats, més subtils i sòrdids. Fins on som capaços d'arribar per sobreviure? Què és, sobreviure, en realitat? Viure en condicions infrahumanes paga la pena? Hem de perdre l'esperança en algun moment? Sortir de l'infern vol dir recuperar-se, vol dir tornar a viure?

Tot això planteja  El soterrani, una novel·la esplèndidament traduïda per Maria Llopis. No és llarga, només té 250 pàgines, però jo penso que encara s'hauria pogut condensar una mica més. En algun moment he pensat que s'esdevenia un pèl repetitiva, però això pot ser una percepció purament personal. En qualsevol cas, es tracta d'un text que no pot deixar indiferent ningú, un text que, inevitablement, ens farà tastar les flames més terrorífiques de l'Avern. 

Bona nit, negrots.