Alícia, de David Oliver Borràs

 

 

Avui us porto un llibre una mica diferent, no se sap si negre amb erotisme o eròtic amb negror. L’ha escrit David Oliver Borràs (Carcaixent, 43 anys) i és una novel·la breu (té només 105 pàgines) publicada per El Petit Editor a finals de 2015.

Al David el vaig conèixer al juny de 2014 a València, quan vaig anar a presentar Elles també maten. Ens ho vam passar molt bé i ell i la seva germana ens van fer d’amfitrions. Aquí hi trobareu una foto on hi som tots dos, juntament amb Núria Cadenes i Esperança Camps, presentant l’antologia a la Llibreria Trenta-cinc formiguetes d’Alzira.

 

 

La lectura d’Alícia és plaent i divertida i gira entorn a diversos personatges i un assassinat. Una mena de puzle narrat a partir de la confluència de diferents veus en primera persona que ens van destapant la trama. No puc revelar res, però jo l’he llegit de pressa i m’ho he passat la mar de bé. A més, al meu entendre té un valor afegit molt important. Està escrit en valencià. Però no en un valencià maquillat i estandarditzat, sinó en un valencià com cal, que contribueix a la normalització.  Ja sabeu que jo sóc molt amant de l’ús literari de les variants geogràfiques de les llengües. Sempre en gaudeixo molt. Per tant, això m’ha encantat.

Enhorabona, David. Que tinguis molta sort amb el llibre. I, sobretot, moltes gràcies.  

Entrevista a Margarida Aritzeta

Comparteixo aquí l'entrevista que vaig fer a Margarida Aritzeta i que va aparèixer a Núvol el passat dia 29. 

Després d’El amant xinès, l’escriptora vallenca Margarida Aritzeta torna amb una altra novel·la negra de la sèrie de la inspectora Mina Fuster, Els fils de l’aranya (Llibres del Delicte). Aritzeta recupera la seva ploma per al gènere després d’uns anys de dedicar-se a altres tipus de literatura. Arran de la seva contribució a l’antologia de relats negres de dones Elles també maten (Llibres del Delicte 2013), el seu personatge agafa embranzida i es converteix en protagonista d’una sèrie. Anna Maria Villalonga la va entrevistar el passat cap de setmana en el marc del Festival Tiana Negra.   

 

Els fils de l’aranya és la teva segona novel·la de la sèrie de la inspectora Mina Fuster. A la primera, L’amant xinès, vas tractar el tema de la corrupció al voltant del complex Barcelona World. La crítica social i la denúncia de l’actualitat estaven servides. Suposem que en la segona entrega també en trobarem. Quines són les qüestions que tractes aquest cop? En què t’has inspirat?

Aquí es parla d’estafa, suborn, contraban i altres activitats que porten a terme els de baix de tot d’una piràmide de delinqüents. A mesura que puges en la piràmide, els actors es fan més invisibles i els seus negocis més “legals”. I torna a sortir el projecte Barcelona World perquè encara hi ha negoci a fer. Per a la novel·la m’he inspirat en un cas real d’estafa a través de xecs falsificats, en l’entorn que ens mostren els mitjans de comunicació i en les persones que veig cada dia.

Els capitostos que manegen els fils sempre queden impunes?

Sí, si són prou amunt. 

La vida privada de la teva protagonista també té força importància. Una mossa d’esquadra a la trentena, moderna, molt competent, desinhibida sexualment, amb una certa inestabilitat emocional, un trauma del passat i una mare una mica sui generis. Un còctel prou atractiu. Què pretens transmetre amb la Mina? Quina relació pot tenir el personatge amb altres policies dels serials de ficció?

Pretenc que la protagonista empatitzi amb els lectors, he volgut presentar una persona jove segura de si mateixa, valenta, però amb contradiccions i problemes. Si mirem els serials de ficció, veiem que en alguns (europeus i americans) se’ns presenten tipus semblants, professionals molt ben preparades que lluiten per combinar feina i vida privada (n’hi ha d’advocades, forenses, policies). De vegades tenen fills (aquest no és el cas de la Mina Fuster, que no té ni parella estable), pares o mares massa grans que els fan la guitza, alhora que els estimen o proven de fer-ho. Tot i que sóc fan de moltes d’aquestes sèries, m’he inspirat sobretot en la generació dels meus fills, amb les seves ganes de tirar endavant, la seva lluita i els seus conflictes en una societat complicada. Gent d’aquí, com els de les sèries són d’allà. 

Tant L’amant xinès com Els fils de l’aranya són obres farcides de referències musicals, artístiques, literàries. Hi ha homenatges a personatges reals, com Jaume Fuster o el malaguanyat Club dels 27, i de ficció, com el Catarella de Camilleri. En aquest segon llibre, per posar només un parell d’exemples dels molts que hi trobem, esmentes l’Alícia de Lewis Carroll, que l’any passat va complir 150 anys O El rei Lear de Shakespeare, que aquest any compleix el quatre-centè aniversari de la seva mort. Què ens en pots dir de tot plegat?  

Sí, de la mateixa manera que al relat hi ha fets quotidians reals o músiques que sonen en el moment d’escriure la novel·la, també n’hi ha de culturals, com l’Alícia, de Lewis Carroll que mentre escrivia celebrava aniversari, perquè a l’altra banda del mirall, de la ficció o del somni, hi ha una veritat molt sorprenent que ens pot fer pensar si el món on vivim no és en realitat un món de bojos. El rei Lear el trobarem en una cita inicial del bufó i en tres fragments més del mateix parlament camuflats entre el text, a part que un dels protagonistes es diu Cordèlio. Shakespeare és un mestre mostrant les passions humanes. Des de sempre he entès la literatura com un joc entre textos, entre discursos, com deia Barthes. I m’agrada que uns textos portin a uns altres, s’hi relacionin, hi dialoguin, que el lector tingui la sensació que la literatura no s’acaba en un llibre, que no s’acaba mai. I alhora vull que sigui senzill, natural, que cap cita sigui obscura o entrebanqui la lectura per qui no n’ha sentit parlar mai.

Al costat de la protagonista, dónes vida a un estol de personatges amb diversos graus de rellevància, però que configuren un univers molt ben dibuixat. Els companys de la comissaria, la mare, alguns amics, un periodista que sempre acaba ajudant en les investigacions, fins i tot adorables figures com la de l’antiquari Montoliu i el seu gat Caliban.  D’on surten? Tenen referents reals o els devem a la teva imaginació? 

La meva escriptura agafa els materials de la realitat, però com en els trencadissos de Gaudí, les peces del puzle serveixen per fer imatges originals, en aquest cas personatges nous. M’agrada moltíssim partir d’anècdotes que he viscut, llegit o escoltat, persones que he vist o conegut, problemes que han tingut. El gat de l’antiquari s’assembla molt a un siamès que vaig tenir, va viure un munt d’anys, però ja no és el mateix siamès, perquè ara viu amb l’antiquari. Tot és recreat, transformat, nou. 

Parlem de gastronomia. Plats i vins que apareixen molt sovint a les novel·les. Al·lusions al plaer de la cuina, que ja vam trobar a L’amant xinès i que ara es repeteixen, fins i tot amb més força. Podem situar la nissaga de la Mina en la línia de la narrativa negra mediterrània, una mica hedonista, a l’estil de Vázquez Montalbán, Camilleri o Màrkaris? 

I tant! I també de Jaume Fuster. Però fins i tot, anant més enrere, del Tirant lo Blanc, que és l’únic cavaller de les novel·les del seu temps que menja, beu, dorm i es trenca una cama quan cau. La meva narrativa, tota, i no només la negra, beu d’aquest hedonisme mediterrani, del plaer dels sentits, del gaudi de la vida. M’agraden molt aquests autors que cites, m’evoquen les olors, els sabors, el tacte, el plaer de gaudir-ne, m’hi sento plenament en línia.

Ens ha sorprès la teva saviesa al voltant de les armes i dels jocs de guerra, que són significatius a la novel·la. Com t’has documentat?

Jo no en sabia res, del tema. Quan vaig veure que volia parlar de l’AirSoft vaig preguntar a través de les xarxes socials si algú me’n podia dir alguna cosa, a part de buscar-ne informació escrita i gràfica, la documentació habitual. Volia sensacions, més que coses escrites, què penses, què fas quan hi ets, què veus. I em vaig trobar amb la sorpresa que algunes persones molt properes a mi el practicaven o eren veritables especialistes en armes. Vaig veure que els qui practiquen aquests jocs d’estratègia militar o són fans de les armes no ho van explicant a ningú, sens dubte perquè això no és popular o políticament correcte al nostre entorn. Tenir una rèplica a les mans, parlar de fabricants, de botigues, d’ambients i tipus, és alguna cosa que em va sorprendre molt i em va atreure des del primer moment com a tema ficcionable. 

Hi ha temes que queden pendents en la novel·la, com en tota sèrie amb voluntat de continuïtat. De fet, la teva saga és molt important, perquè actualment no n’hi ha gaires en català i menys protagonitzades per una dona. Quins plans de futur tens per a la nostra inspectora? Ja estàs escrivint un nou capítol?

La meva inspectora tindrà vida mentre hi hagi lectors que la reclamin, l’editor no se’n cansi i jo tingui alè per donar-li vida. En principi m’he compromès a fer-ne quatre, a veure què passa. Però no m’he obligat a cap calendari, perquè no escric només novel·la negra. La propera... encara no és a l’ordinador, però ja comença a ser al cap, estirant fils que l’aranya ha deixat deslligats. És per això que cap de les novel·les no es tanca mai del tot.

Després d’haver deixat el gènere als anys 90, amb tres novel·les negres publicades, sembla quasi obligat preguntar-te per la teva tornada al món del crim literari. Què representa per a tu? Com ho estàs vivint?

La veritat és que m’estic divertint molt amb l’escriptura, però sobretot amb l’ambient que hi ha a l’entorn dels festivals negres, la participació dels lectors en fòrums i trobades, la distància curta amb altres autors i editors. És genial. M’agrada escriure des de registres diferents i he reobert una porta que tenia tancada. 

Quina és la teva opinió sobre l’actual estat del “negre” a Catalunya, tu que n’ets una pionera amb una visió i un recorregut amplis des del teu debut en el gènere com  a membre del Col·lectiu Ofèlia Dracs?  

Em sembla que el “negre” està vivint una altra època d’or (encara que els tiratges d’ara siguin infinitament inferiors als de fa vint anys), i que les temàtiques han evolucionat perquè el món en què vivim ha evolucionat molt de pressa. Des d’Ofèlia volíem fer una literatura popular que engresqués a la lectura, però sense renunciar a l’exigència i a la qualitat. Ara encara cal arrossegar gent a la lectura i el gènere negre això ho fa bé. Per altra banda, hi ha molta gent que escriu i n’hi ha força que ho fan molt bé. Però hi continua havent prejudicis: des dels qui diuen que el “negre” no els agrada sense haver-ne llegit mai res (suposo que perquè fa poc intel·lectual), fins a aquells que intenten colar-te com a “negre” qualsevol cosa que tingui potes. I això no pot ser. 

I finalment la pregunta sempre obligada i que no sembla tenir una única resposta. Què és per a tu el gènere negre?

Actualment hi ha un debat molt interessant sobre el tema, m’agrada tant la posició dels que defensen els models clàssics, com en Jordi Canal o en Tià Bennassar, com les propostes que es fan des de perspectives més àmplies, el gris asfalt de què parleu l’Empar Fernàndez o tu mateixa, el post-noir de Laurentino Vélez. Trobo que tots teniu la vostra part de raó. A mi no m’interessen gaire les etiquetes, des de la perspectiva crítica m’agrada més la Semiòtica o els Estudis Culturals, però reconec que el gènere és un recull de codis amb els quals et pots comunicar amb els lectors, que és alguna cosa que tens en compte quan escrius (i quan llegeixes), i no ho puc ignorar. Per mi una novel·la negra ha de tenir per damunt de tot denúncia social, voluntat de transgredir una legalitat que es demostra injusta i ha de ser actual, compromesa amb el món en què vius. Això sol ja la farà universal i atemporal. Hi ha d’haver un crim (del tipus que sigui) i una peripècia: la per portar a terme el crim (des del punt de vista del criminal o de la víctima) o la de desentrellar-ne els secrets (des del punt de vista de la investigació). Això ja ens dibuixa uns quants tipus de personatges possibles i també uns quants tipus de recerca. I tal com es va veure en una de les taules rodones de Tiana Negra, no cal que hi hagi els policies vells, amargats, borratxos i corruptes dels anys setanta i vuitanta, o els detectius a l’americana de l’època del hard boiled. El món està canviant, els delictes, els personatges i els mètodes de recerca, també han de ser actuals.

 

Exposició "Assassins nats", de Rosa Romaguera

Rosa Romaguera, artista plàstica, dibuixant, gran amiga dels escriptors negrots, ha preparat enguany, en el marc de la BCNegra, una exposició fantàstica. L'ha titulat Assassins nats  i ens hi ha dibuixat a tots, sense pietat i amb bolígraf, poca broma.

 

Podrem gaudir dels dibuixos a partir del dia 1 de febrer, i fins el 29, a la Biblioteca La Bòbila, la més criminal del món. De moment us deixo un tastet, però l'exposició és molt extensa. Evidentment, jo no me la penso perdre.

 

Segur que ens agradarà i ens sorprendrà. Moltes gràcies, Rosa. 

 

 

 

 

Els fils de l’aranya, de Margarida Aritzeta

Els fils de l’aranya és, després de L’amant xinès, la segona novel·la de les aventures de la inspectora dels Mossos d’Esquadra Mina Fuster. Tornem a trobar el personatge, i l’estol de figures que l’envolten, en un nou cas a resoldre, un afer extremadament tèrbol a l’entorn d’una estafa de xecs falsificats i d’alguns serrellets criminals més, inclòs l’assassinat. Des d’aquest punt de vista, el títol del llibre és absolutament perfecte, perquè l’aranya del delicte té tants fils i tantes implicacions que no sembla que sigui possible acabar de desentrellar del tot l’enorme teranyina.  

La novel·la està construïda com una rèplica de la vida mateixa. Aritzeta és una autora amb molt bagatge i molta maduresa, capaç de mostrar-nos perfectament mesclat el conjunt de temes, fets i qüestions que ens ofereix l’esdevenir del món. En el mateix ordre caòtic i aleatori (o potser no tan caòtic ni tan aleatori) que trobem cada dia.  

La ficció negrota de la Mina Fuster resulta de lectura encantadora. Aritzeta va forjant la seva protagonista amb pols precís, amb un degoteig d’informació que no està exempt de misteris i assumptes inacabats que, en cada capítol, quedaran pendents de resoldre de cara al següent. No parlo dels casos criminals, sinó de la vida privada de la Mina o de qüestions que tenen a veure amb altres personatges.

Els fils de l’aranya està farcida de picades d’ullet, referències literàries, artístiques, musicals, claus de lectura i homenatges. La intertextualitat i les al·lusions d’Aritzeta són intel·ligents i oportunes, i contribueixen a enriquir i elevar el to de la nissaga. Topem amb les dosis justes de realisme cru, a voltes descarnat, que conviu perfectament amb fragments més intimistes i quotidians, fins i tot amarats de l’hedonisme mediterrani marca de la casa en la narrativa negra d’alguns autors del sud d’Europa (des de Vázquez Montalbán a Jaume Fuster, des de Petros Màrkaris a Andrea Camilleri).

Personalment, em sento molt feliç de saber que la Mina va néixer com a personatge a l’antologia Elles també maten, on ja va apuntar unes maneres tan potents que no podia fer altra cosa que créixer. Després, l’autora ha sabut rodejar-la de tot un seguit de figures molt ben dibuixades (companys de feina, família, amics, veïns, etc.) que atorguen a les novel·les una bona dosi de vida i un cert aire coral.

Us recomano la lectura d’aquesta aranya i, si voleu saber més coses, us convido a venir el pròxim dia 1 a la presentació que farem a Barcelona, amb la presència de l’autora i de l’editor de Llibres del Delicte, a la Casa del Llibre de Passeig de Gràcia (19 hores).  

 

Núria Cadenes guanya el VII Premi Crims de Tinta: una altra dona que mata

Anit, com a inici de la BCNegra 2016, es va lliurar a la seu de l'Editorial RBA el VII Premi Crims de Tinta de novel·la negra en llengua catalana. En aquesta edició, la guanyadora va ser una dona: l'escriptora Núria Cadenes, amb la novel·la "Tota la veritat". Tanmateix, segons que em va confessar Jordi Rourera (l'editor), el llibre segurament sortirà a la venda amb un altre títol més interessant des del punt de vista comercial. 

 

Com alguns ja podreu intuir, la meva felicitat per la concessió d'aquest reconeixement  a l'estimada Núria no pot ser més gran. És una amiga inigualable, una persona sensible i modesta, una dona intel·ligent, amb sentit de l'humor i plena de vida. Però és que, a més a més, va ser una de les meves assassinetes a Elles també maten, recull al qual va contribuir amb el relat "Un mort a la cuina". Pel que he llegit a la premsa, la novel·la guanyadora del premi s'inspira en aquest relat. I això no em pot fer més feliç.

 

Per la part que em toca, i per la part que toca també a Marc Moreno i a Llibres del Delicte, l'experiència de les nostres antologies (en especial d'aquesta primera) no pot rebre cap altre adjectiu que no sigui "Màgica". Màgica va ser la seva gestació, la seva publicació, la seva recepció entre el públic i, per damunt de tot, la preciosa relació de germanor i amistat que va crear entre les participants des del primer moment. Som nosaltres, "les assassinetes", i estem exultants de com ha anat tot.

 

Per a mi és un honor haver contribuït modestament a tirar endavant aquest projecte. I haver ajudat a "inocular el verí del negre" en algunes de les autores. No és freqüent que d'una antologia sorgeixin tantes seqüeles en forma de novel·la. Però aquí ha passat, així de clar. Margarida Aritzeta ha creat una sèrie amb el mateix personatge del relat, la inspectora Mina Fuster, i ja en tenim dues obres (L'amant xinès i Els fils de l'aranya); Esperança Camps es va decidir a fer gènere emprant també el mateix protagonista i ens ha regalat una novel·la fantàstica, molt personal (La cara B). Jo mateixa he publicat La dona de gris, la meva primera incursió negrota més llarga. I ara ens arriba aquesta esplèndida notícia de l'èxit de Núria Cadenes. Ja em direu si no és per flotar com un globus d'heli.

 

 

 

 

Encara no he llegit la novel·la, però sé com escriu la Núria. Amb un estil propi, innovador, desinhibit, potent, modern i trencador. La seva escriptura demostra que la literatura es troba en constant moviment, que hi ha gent que fa coses novíssimes, que ens hem d'estimar i potenciar l'evolució, que la creativitat humana no para. Em sembla que ha estat en Salvador Balcells, sempre matiner, que ha escrit a primera hora quelcom que jo subscric al cent per cent. Ha dit que la Núria prestigia el premi Crims de Tinta, no a l'inrevés. Que el fa pujar de nivell, de categoria. I jo m'arrisco a repetir-ho sense cap mena de vacil·lació abans d'haver llegit la novel·la. Així de segura n'estic.

Tothom que em va veure ahir a la festa del Premi va poder copsar el meu estat de felicitat, que continua a tota marxa durant aquest matí una mica ressacós. Orgullosa de tu, Núria. Orgullosa que una dona hagi guanyat el premi entre un bon nombre de novel·les que m'han dit que eren bones. Orgullosa que una assassineta de Llibres del Delicte hagi demostrat, un cop més i per la porta gran, que les dones catalanes si cal matar, matem. T'ho mereixies moltíssim. I, a més, t'estimo.

Feliç com un anís, negrots.

 

 

Nota: Altres autores del recull (Empar Fernández, Susana Hernández, Mònica Batet, Maria Carme Roca, Teresa Solana, i segurament d'altres que ara em deixo) han continuat amb la seva activitat literària a tota vela, com ja sabeu. Si a l'article he parlat de Aritzeta, Camps, Cadenes i jo mateixa és perquè en els quatre casos hi apareix el component de fer negre per primer cop o, com en el cas d'Aritzeta, de retornar-hi després de molt de temps. Es tracta doncs de la coincidència en aquest fet, en la idea que, sense l'antologia, probablement no ens hi hauríem animat.  

 

 

 

Errare humanum est (o rectificar és de savis)

 

 

Com que diuen que rectificar és de savis, avui intentaré ser una mica sàvia (si és que això és possible) i rectificaré. L'altre dia vaig penjar un article un pèl indignada (llegir aquí) tot suposant que havia perdut seguidors en aquest bloc per culpa de les meves opinions respecte a les etiquetes del gènere. Evidentment, vaig actuar com una burra paranoica, perquè la pèrdua de seguidors sembla que té el seu origen en certes actuacions internes de blogspot. M'ho va avisar una amiga, perquè a ella també li va passar fa una setmana. Pel que m'han dit, blogspot està esborrant tots els seguidors que no es van enregistrar com a tals amb una adreça de gmail.  

O sigui que demano disculpes per haver pensat tan malament. De vegades ens deixem portar per distorsions absurdes, però a mi no em fa res haver-ho de reconèixer. 

En tot cas, el que sí que puc dir és gràcies a tots. El suport que vaig rebre de vosaltres val el seu pes en or. Una forta abraçada, negrots.

 

 

 

 

 

Blog de la setmana a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana

Però com que diuen que "Dios aprieta pero no ahoga", després del post anterior ara en ve un altre de feliç.

L'AELC (Associació d'Escriptors en llengua catalana) ha destacat aquest blog com a Blog de la Setmana. Ho podeu veure si premeu aquí.

No cal dir que estic molt molt contenta. Moltíssimes gràcies.    

Perdre amics per dir el que es pensa o la perversió de la hipocresia

Si mireu la columna dreta d'aquest bloc hi trobareu una imatge que indica textualment: "Este bloc apoya la libertad de expresión". Fa molt que la vaig penjar, perquè crec fermament que, amb correcció, s'han de poder dir totes les coses. Mai no he censurat cap comentari del bloc, cap ni un. Però, de tota manera, no m'ha calgut, ja que sempre he comptat

amb amics i seguidors molt educats.   

A l'ombra del crim va néixer el dia 6 de setembre de l'any 2009, és a dir, fa més de 6 anys. En aquest temps, els seguidors que s'hi han apuntat no han parat d'augmentar, lents però segurs. Per ser un bloc en català, literari i de gènere,

mai no m'he pogut queixar. 

   

Però ves per on que ara ha passat una cosa que m'ha deixat incòmodament sorpresa. La setmana passada, el bloc tenia 351 seguidors. Ho sé del cert perquè em va fer gràcia superar la franja dels 350. En un bloc com aquest és una bona quantitat, us ho asseguro, especialmente perquè és en català.  

Doncs bé... de sobte avui descobreixo que els seguidors han baixat a 348. 

Alguns em direu: home, perdre 3 seguidors no és res de l'altre món!

Però sí que ho és, perquè costa molt que s'hi vagin apuntant. 3 sobre 351 és un percentatge significatiu. Els que coneixeu aquest món (del gènere negre i dels blocs) ho sabeu.

El problema, evidentment, no és tenir 348 o 351 seguidors. El problema rau en el motiu que sospito que ha produit les baixes. Digueu-me paranoica, però no hi trobo altra explicació. Les casualitats no existeixen. Per tant, penso que la causa és la meva contribució decidida al debat al voltant de la terminologia sobre el gènere (que si negre, que si gris asfalt), que ha aixecat una certa polseguera. 

Això em preocupa molt. Si hi ha persones que, en lloc d'entrar en un sa exercici dialèctic, opten per enviar el que no pensa igual a la paperera del seu món internàutic... on anirem a parar? Què ens està passant? No es pot discrepar? No es pot ser sincer? No es poden exposar noves idees? Hem de ser com els homes teledirigits d'Orwell o de Huxley? Si dius una cosa diferent ja no val tota la resta de contribucions que portes 6 anys fent? 

Alguns pensareu que potser no és per això, que filo massa prim, que m'estic equivocant. Però penso que no. 3 seguidors perduts de sobte no tenen sentit en cap altre context. 

En fi. Escric aquest post només com a exercici reflexiu. De fet, per res més. A mi ningú no em callarà. Només faltaria. Jo sí que m'estimo la llibertat d'expressió, el debat saludable i l'evolució a tots els nivells. I al que no li agradi, senzillament, que s'hi posi fulles. 

Feliç dilluns, negrots.    

   

Algunes precisions al voltant del debat sobre el terme “gris asfalt”

Com que el debat al voltant del terme “gris asfalt” proposat per Empar Fernández i recolzat per mi (llegir aquí) ha continuat generant polèmica, crec que seria bo que precisés algunes qüestions. En primer lloc, perquè no sé si tothom s’ho ha pres del tot bé. En segon, perquè tal vegada és necessari aclarir millor alguns punts, a fi i efecte que no s’entengui una cosa que no és. Si no us importa, avui utilitzaré un mètode més aviat cartesià. Potser serà més entenedor.

Tenim molt clar que l’excés d’etiquetes no és bo. No tenim cap ganes de crear noves etiquetes per diversió o per cridar l’atenció. Per tant, el terme “gris asfalt” no neix per voluntat d’etiquetar.

El terme sorgeix quasi per atzar, però per un motiu molt concret: la reacció, precisament, a certes opinions que, des del purisme més canònic, consideren que cert tipus de novel·la no compleix amb els requisits del “noir”. Aquí sorgeix el conflicte. En principi, per a nosaltres no hi havia cap problema. Les novel·les susceptibles de dir-se “gris asfalt” eren senzillament “negres”.

No tenim res en contra de la novel·la negra clàssica, canònica, de baixos fons o del que sigui. Simplement, ens interessa també (sense exclusions) un altre vessant del gènere, que ens sembla més actual i més flexible.

Ens esgota la idea de relacionar indefectiblement la crítica social amb la novel·la que descriu la marginalitat més absoluta o que fa crònica de tipus històric i/o periodístic. La societat es pot criticar des de moltes posicions. Una novel·la que parli de la família i dels seus problemes, pot fer crítica social. Una novel·la que parli d’ecologia, ètica mèdica, robòtica o qüestions científiques des de la fusió amb la ciència-ficció, pot fer crítica social. Una novel·la que explori el món dels entorns més propers a tots nosaltres (escola, veïns, lloc de feina, amics, etc.), pot fer crítica social. La crítica social no és periodisme, no és crònica. La crítica social la trobem en l’enfocament i en la mirada de l’autor i en la seva capacitat de fer reflexionar al lector. I la quantitat de temes a criticar i denunciar és pràcticament il·limitada.

Tanmateix, també ens preocupa la insistència a considerar que, sense una crítica social molt marcada, la novel·la negra deixa de ser-ho. Aquesta afirmació de vegades sona a defensa, a justificació. El gènere és vàlid per molts motius, no només perquè vehiculi una dosi més o menys potent de crítica social. Pot parlar de les persones individuals, del seu interior, de la seva psicologia, de la maldat i l’amoralitat dels personatges, etc. Continua dient coses de la societat, però des d’altres posicions. També pot ser vàlida com a simple entreteniment, que ja n’hi ha prou de considerar que una literatura que entreté no té valor o no en té suficient.       

Cal desmitificar una mica la càrrega de crítica social del gènere més clàssic. Això ho ha fet algunes vegades, amb total encert, Andreu Martín. No hi ha res més connotat per les convencions i els codis purament ficticis que les peripècies dels detectius clàssics, que de realista en tenen poc. De fet, sorgeixen directament de l’heroi del western, que té molt sentit en la societat americana però no tant aquí. Siguem una mica més valents. Parlar de la sordidesa dels baixos fons no sempre significa fer crítica social (o no tanta com es diu). Gustave Flaubert a Madame Bovary fa crítica social, Leopoldo Alas Clarín, a La Regenta, fa crítica social. Les novel·les de Benito Pérez Galdós o de Narcís Oller fan crítica social. I no són negres ni de baixos fons (o no sempre). He triat aquests autors a l’atzar, per posar alguns exemples ben canònics des del més alt model.        

Ens preocupa la reticència a acceptar l’evolució del cànon clàssic. Els defensors del gènere ens queixem de l’actitud elitista de la Universitat, l’Acadèmia, certs estudiosos, etc. No ens agrada el seu immobilisme, el seu aire de superioritat intel·lectual. Tanmateix, alguns defensors del gènere que això ho veuen molt clar, després mostren un comportament similar en relació amb el cànon del “negre”. D’igual manera que el cànon més elevat es pot qüestionar (jo encara diria més, “s’ha obligatòriament de qüestionar”) també el cànon del negre s’ha de posar en solfa. És l’única manera d’avançar.         

La història de la literatura i de l’art, de la música i del cinema, és la història de l’evolució constant, la demostració de la capacitat humana de reinventar-se, modelar-se, créixer i innovar. Si no, malament. Encara escriuríem com a la Grècia clàssica.          

Ara mateix em sembla que ja ho he dit tot. Però no n’estic segura, ja em coneixeu. Si veig que em deixo coses, continuaré.

Una forta abraçada i gràcies per la paciència, negrots.

Maldita verdad, d’Empar Fernández

 

Després de La mujer que no bajó del avión (2014) i La última llamada (2015), enguany encetem el 2016 amb Maldita verdad, la novel·la d’Empar Fernández que culmina esplèndidament la seva “trilogia de la culpa”. Una ficció intensa, descarnada i duríssima sobre les relacions familiars i humanes, el pes del passat, la veritat, la mentida, la ràbia i, per descomptat, la culpa.

 

No repetiré les reflexions al voltant de la pressió dels sentiments de culpa d’arrels judeocristianes en la nostra societat, perquè ja ho vaig fer en la ressenya de La última llamada, que us convido a rellegir. Tampoc no faré cap spoiler sobre la trama de la novel·la, que parteix de la mort d’un adolescent al seu propi llit (això sí que es pot revelar, ja que succeeix a les primeres pàgines), ni dels terribles esdeveniments que tenen lloc després. El que sí confirmaré és l’excel·lència de la ploma d’Empar Fernández, que construeix magistralment la interioritat d’uns personatges i d’unes situacions que ens engoleixen des de la primera línia, des de la primera paraula.

No és cap secret ‒ho he repetit per activa i per passiva a tothom que m’ha volgut escoltar‒ que la literatura “negra” que més m’interessa en aquests moments és aquella que innova,  afegeix visions i replanteja paradigmes. Allò del “gris asfalt” que es va inventar la mateixa Empar, precisament per defensar-se de certes posicions massa ancorades en la reivindicació tossuda d’un “negre” tan canònic que alguns creiem que s’ha d’oxigenar. Tanmateix, se’m fa impossible imaginar un lector, canònic o no, que no caigui inevitablement fascinat per la hipnòtica narrativa d’Empar Fernández.  

Als consumidors compulsius de literatura, a mesura que anem complint anys, cada cop ens resulta més difícil trobar un escriptor que ens atrapi totalment, que ens faci recuperar aquella bogeria lectora de l’adolescència que ens impedia abandonar un llibre perquè ens havia atrapat de manera malaltissa i absoluta. Per això s’agraeix tant quan això passa. Empar Fernández sap fer-ho amb una senzillesa i una força que aclaparen, que sorprenen, que et deixen KO. Segurament perquè apel·la a pulsions i sentiments que tots portem dins, que no ens són aliens, amb els quals ens podem reconèixer i/o identificar.

Els conflictes que l’autora planteja són versemblants i autèntics, fins i tot diria que, en alguns casos, els hem experimentat. Ens poden passar a nosaltres, a les nostres famílies, als nostres veïns. I, no obstant això, continuen elevant la novel·la negra (o gris asfalt) a la categoria de narrativa realista i de denúncia, universal i atemporal. La literatura pot passar del particular al general, de l’extrapolació d’un cas de ficció ‒que serveixi de model‒ a l’exposició de la veritat més absoluta. I no cal que reproduïm mons marginals, baixos fons del hampa ni sòrdids espais de delinqüència. N’hi ha prou amb parlar de la vida quotidiana, dels fets que s’esdevenen diàriament al nostre voltant. En poques paraules, del dur exercici de viure.

Maldita verdad interpel·la el lector. I això és el que ha de fer, tinguem-ho clar, la bona literatura. Ens interpel·la respecte a les relacions entre pares i fills, entre companys i amics, entre parelles. Però sobretot, formula una disjuntiva gairebé ontològica: La veritat s’ha de dir sempre? En qualsevol circumstància? Encara que faci mal i no resolgui res? Maldita verdad no ens dóna la resposta, però ens ajuda a plantejar-nos-la seriosament.

No us perdeu de cap manera aquesta novel·la, ni tampoc les dues anteriors, que completen la trilogia. Es poden llegir en l’ordre que vulguem, però tenen voluntat de corpus, de convertir-se en un tot. Per a mi, són obres fonamentals dins la panoràmica actual de la narrativa de gènere. Es digui negra o es digui gris asfalt.

Repeteixo: no us la perdeu. Recomanada al 1000 per 1000, negrots.    

3er premi Agustí Vehí per a l'acoià Silvestre Vilaplana

L'autor d'Alcoi Silvestre Vilaplana s'ha erigit en el guanyador del III Premi Agustí Vehí-Vila de Tiana de novel·la negra, que li serà lliurat el pròxim divendres 22, en el marc de la quarta edició del Festival Tiana Negra. 

 

Enguany s'havien presentat 28 originals, un nombre gens menyspreable. Silvestre Vilaplana ha aconseguit el premi per unanimitat en un Jurat format per Àlex Martín Escribà, Lluís Bosch (guanyador de l'anterior edició), Sebastià Bennasar i jo mateixa.

La novel·la es titula Els ossos soterrats i és una fusió entre el gènere negre i el gènere històric que tracta el tema de les fosses del franquisme. Estic segura, com hem comentat la resta de membres del Jurat, que la novel·la li hauria encantat a l'Agustí Vehí. 

El llibre es publicarà a la col·lecció Crims.cat de l'Editorial Alrevés el pròxim mes de setembre.

Enhorabona, Silvestre. Personalment, em fa una especial il·lusió que el premiat provingui del País Valencià.

Feliç dia, negrots.

 

 

La Bíblia andorrana, d'Albert Villaró

 

La Bíblia andorrana, novel·la guardonada amb el Premi Prudenci Bertrana 2015, és la tercera entrega de la sèrie protagonitzada pel policia andorrà Andreu Boix, després de Blau de Prússia (Premi Carlemany 2006) i L’escala del dolor (2012). La novel·la, amb un títol que ret un clar homenatge a La Bíblia valenciana de Rafael Tasis, pioner del gènere de lladres i serenos a casa nostra, unifica sense recança el conjunt de trets que, des del començament, han caracteritzat Villaró com a autor policíac. D’una banda, la seva voluntat de col·locar Andorra en el mapa, de demostrar que, malgrat la minúscula extensió del país dels Pirineus, allà hi podem trobar tantes intrigues àuliques i embolics criminals com a qualsevol indret del món. D’una altra, el desig de fer-nos avinent, des de supòsits alhora històrics (per tant, non-fiction) i costumistes (amb personatges familiars i quotidians), el modus de vida que s’hi cou.

La Bíblia andorrana posseeix moltes possibilitats de definició: és una novel·la de frontera, de crims, de policies, negra, històrica, fins i  tot arqueològica. És una novel·la d’espionatge, amb agents proverbialment inexperts que acaben reeixint en algunes missions que, a priori, semblaven impossibles. Villaró és un gran amant del subgènere d’espies i de l’especulació política. De fet, ja ens en va oferir una bona mostra a Els ambaixadors, la ucronia de política-ficció ambientada a mitjan segle XX que va rebre el Premi Josep Pla de l’any 2014. A La Bíblia andorrana recupera la temàtica, però ara situada en l’actualitat més estricta, enmig de l’enrenou provocat pels escàndols de corrupció dels polítics catalans, les vel·leïtats independentistes del Principat i la crispació que això provoca en els despatxos de la capital espanyola. Andorra en sortirà esquitxada ‒evidentment no és un “paradís” tan innocent com sembla‒ i caldrà prendre decisions i actuar amb cautela. Andreu Boix es veurà empès a viure al límit, a moure’s a la ratlla de la llei, a aparcar alguns escrúpols i algunes manies.    

Endemés, Villaró encara rebla el clau. No pot desempallegar-se de la seva formació d’historiador i del seu amor pels arxius i papers d’altres èpoques. Així, el seu pobre protagonista no en tindrà prou amb perseguir sicaris, protegir testimonis i bregar amb tota classe d’espies, sinó que haurà de recuperar un antic document, perdut en una luxosa biblioteca madrilenya, capaç d’acabar amb la sobirania del petit país pirinenc.

Villaró, com la majoria d’escriptors que pretenen sacsejar el lector, només utilitza els esquemes de gènere com un pretext. Li són útils perquè li permeten col·locar el seu personatge en posicions que a la gent normal, aquella que no treballa per a les forces de l’ordre ni per a les institucions, li resultarien d’accés impossible: les bambolines del poder, el rerefons de la vida política i econòmica, la correlació de forces, les exigències dels càrrecs. Villaró posa tot això damunt la taula per explicar-nos Andorra, però sospitem que també per explicar-se Andorra a si mateix. Tot allò que no acaba de comprendre, tot allò de rar que pot tenir un indret fronterer, ancestral i màgic com aquella petita parcel·la pirinenca, Albert Villaró intenta indagar-ho a través de la literatura. Usa el passat per explicar el present i, sobretot, per especular al voltant d’un futur ara mateix prou incert.  

No podem cloure aquestes línies sense destacar l’estil únic, ple de sornegueria, acidesa i finíssima ironia que, com ja és marca de la casa, ens regala Villaró. Sense la seva veu  característica, complement indispensable per al desenvolupament crític de la trama, la novel·la no aconseguiria el mateix nivell d'encís i ni d’excel·lència.

Reaccions i opinions sobre el "gris asfalt"

En aquest post, he decidit anar recollint totes les opinions i rèpliques a la qüestió de la renovació del gènere amb el nom de "gris asfalt" que vaig suggerir en un article a Núvol intitulat Si no pot ser "negra"... li direm "gris asfalt"  i que després vaig penjar també en aquest blog (llegir aquí).  

Empar Fernández havia publicat abans el text  Lejos del negro absoluto, Editanet, núm. 34, que podreu llegir si premeu damunt del títol. 

 

Les reaccions no s'han fet esperar, de manera que aquí sota les anireu trobant totes. 

 

Sebastià Bennasar, Defensa negra, Revista Bearn Black    

 

Laurentino Vélez, Del “Gris asfalto” a la novel·la “Post-noir”: Comentarios a Empar Fernández y  Anna Maria Villalonga, El dietario cultural de Laurentino Vélez-Pelligrini 


Lluís Bosch, Del negre al gris passant pel rosa, Blog Nigra Sum


Raquel Gámez Serrano, Novel·la negra, gris asfalt, escola grisa o formigó, Blog En clau de negre

Paco Gómez Escribano, El género negro como herramienta de denuncia, Blog Culturamas

Laurentino Vélez, Realidades históricas de la escritura noir: Respuesta a Paco Gómez Escribano, El Dietario cultural de Laurentino Vélez-Pelligrini

David Oliver, És "Alícia" una novel·la erótica-negra o erótica-gris asfalt?, La Veu (Diari Digital del País Valencia) 


Entrevista a Jesús Lens en Moon Magazine


Prometo anar penjant tot el que vagi sorgint. Això no s'ha acabat ni de bon tros.
Continuarem, negrots.  

BCNegra 2016: programa

Estimats, ja s'acosta.

I aquí us deixo, com faig cada any, l'enllaç del programa. La setmana ve carregadeta, com de costum.

Que ningú no s'ho perdi.

 

Visca la negror!

 

 

Si no pot ser “negra”... li direm “gris asfalt”

Tradicionalment, la història de la literatura, de l’art, de la música, en una paraula, la història de la cultura, és plena d’etiquetes i denominacions. Etiquetem les èpoques, els corrents, els estils, els gèneres, els subgèneres. Ho etiquetem i parcel·lem tot. Aquesta tendència té una raó de ser: ens fa sentir còmodes, ens fa creure que trepitgem camí segur, que dominem la situació. Les classificacions ens ajuden a reconèixer, a delimitar, a estudiar, a entendre. Tanmateix, de vegades resulten feixugues i excessivament restrictives. Això passa quan no s‘avenen a evolucionar, quan s’entesten a mantenir-se ancorades en interpretacions que, sovint a causa del pas del temps, ja no són del tot vàlides.

Darrerament, això està succeint amb l’etiqueta que fa referència a la novel·la “negra”. Des del purisme més estricte, hi ha veus que criden a l’ordre: per a ells, gran part dels llibres que es publiquen actualment no es poden considerar “negres”. Per què? Doncs perquè no respecten els cànons clàssics. No critico aquesta posició, però no puc amagar que la trobo un pèl immobilista. L’etiqueta “negra”, com totes, respon a una convenció epocal i contextual. No podem pretendre que les regles del joc continuïn inalterables durant dècades i dècades. Per a molts de nosaltres (estudiosos, escriptors, crítics, lectors) el “negre” de Hammett i Chandler (que sol emprar-se com a exemple paradigmàtic) és precisament això, “el negre dels clàssics”. Es tracta dels iniciadors, dels capdavanters, dels pares del tema. Els respectem, ens agraden, els venerem i lloem, però ja no ens funcionen (o no únicament) en ple segle XXI.

La resistència a acceptar els canvis és contumaç. Per això alguns escriptors ens trobem amb problemes. Hi ha un cert to desqualificador (entre cometes, que ningú no s’enfadi) quan algú va i et diu: “la teva novel·la no està malament, però... no és negra”. Ah! Vol dir que no segueix el cànon, la convenció, el lloc comú... i aleshores alguns ja no la contemplen amb el mateix interès. No és una cosa que jo m’inventi, m’ho han comentat moltíssims autors. De fet, la primera en encunyar un nou terme com a reacció a aquesta circumstància va ser l’escriptora Empar Fernández. Ella mateixa afirma que ho va fer com a resposta a tots aquells que, arran de la publicació de la seva novel·la La mujer que no bajó del avión (2014), li deien que no s’avenia amb els patrons establerts. En aquell moment, Fernández va promoure el terme ”gris asfalt”, que m’he permès la llibertat d’adoptar com a propi i de compartir en algunes trobades i conferències, tant acadèmiques com divulgatives, amb la aquiescència d’expertes tan prestigioses com la doctora Elena Losada.  

 

 

 

Darrerament, Empar Fernández també ho ha escrit: «Visto lo visto descartaríamos muchas obras que escapan a los estrictos cánones defendidos a primera sangre por alguns expertos obstinados en preservar las esencias de la negritud (...) y hemos empezado a referirnos a cierto tipo de novelas tremendamente oscuras como novelas “gris asfalto”» (Empar Fernández, “Lejos del negro absoluto”, Editanet, núm. 34, enero/marzo 2016).

Les novel·les “gris asfalt” posseeixen un vessant molt profund, ontològic, filosòfic fins i tot. No presenten interès pels ambients mafiosos, el narcotràfic o la mitificació sovint incomprensible del món de l’hampa. Ni tan sols el crim és absolutament imprescindible. Existeixen novel·les molt fosques sense crim o on el crim no n’és l’element central. No interessen tòpics tan esgotats com que hi hagi un mort a la primera pàgina o una acció “trepidant”, adjectiu tan gastat que ja no se sap exactament què vol dir. Les novel·les “gris asfalt” no solen incloure policies ni detectius (com a mínim com a protagonistes), no hi ha procediments policials ni seguiments de les investigacions. El que més importa, i que demostren clarament escriptors com Empar Fernández (a banda de la novel·la anteriorment citada podem parlar també de La última llamada, de 2015), Lluís Llort (Si quan et donen per mort un dia tornes, de 2012, i Herències col·laterals, de 2014) o, amb tota modèstia, jo mateixa (La dona de gris, 2014), és recrear la realitat autèntica, aquella més apropada a nosaltres mateixos, aquella amb la qual ens podem identificar.

Interessen els personatges, per damunt de tot. Afrontar-los des de la seva interioritat, des de les seves contradiccions i flaqueses, des de la seva quotidianitat. Alerta: no estic parlant d’un enfocament costumista. El costumisme no té lloc ni en la novel·la “negra” ni en la novel·la “gris asfalt”. Estic parlant d’apropar-nos als nostres familiars, als nostres veïns, a la gent que ens envolta. Als seus cantons amagats, als seus patiments i dolors, als seus conflictes més tèrbols, per bé i per mal. La novel·la “gris asfalt” demostra que no ens calen psicòpates tocats de l’ala per generar intriga, descriure la maldat o assistir a la desintegració d’una societat dura i podrida. De fet, aquesta és una de les crítiques que fan els puristes, en considerar que és la novel·la canònica la que vertaderament explica la realitat social del moment. Potser sí, però no només. D’un bon relat “gris asfalt” supuren amb claredat les nafres socials, tant o més que amb les històries dels vips desaprensius dels telenotícies.

La novel·la “gris asfalt” és una narrativa d’antiherois, de perdedors, de gent enfrontada als seus fantasmes, d’atmosfera, de fatalisme, de personatges que de vegades es troben en el lloc equivocat en el moment equivocat. Parlem de crims entre amics, entre coneguts, entre familiars. Parlem de culpa, de revenja, de rancor, d’injustícia. Parlem de solitud, de necessitats, de la humanitat malmesa. Parlem, en definitiva, de tots nosaltres.     

Aclareix Empar Fernández en el mateix article abans esmentat: «Personalmente me interesa lo que ocurre entre el sofà, la mesa y la cama, lo que se esconde tras la apreciación de la vecina que afirma que el autor del delito es una buena persona y quiere mucho a sus hijos y a su mujer. El ámbito doméstico, familiar, laboral, de barriada, de vecindad. La novel·la “gris asfalto” no aborda temas como el crimen organizado o el espionaje industrial».

Tot això no significa que aquesta narrativa no pugui ser duríssima, sagnant, amb escenes molt fortes. De fet, és al contrari. Quan el conflicte el tenim a prop, quan la ficció s’acosta a la realitat que coneixem, resulta molt més terrible i difícil de pair. La gent del carrer, la majoria de nosaltres, difícilment se sent identificada amb un mafiós, amb un delinqüent professional o amb un polític corrupte. En canvi, ens deixa dolorosament estabornits saber que un nen ha estat mort damunt del seu llit durant setmanes i que els pares i els germans han conviscut amb ell i no han avisat ningú.

Alguns amants i defensors del “negre” estem una mica cansats de relats procedimentals (lloança de la policia inclosa) gairebé tots idèntics; de cròniques de l’actualitat més peremptòria que d’aquí a un temps no recordarà ningú; de novel·les que reprodueixen la corrupció dels banquers i dels polítics, casos que cada dia veiem a les notícies. Volem literatura atemporal i universal, volem històries humanes, volem ambients i personatges, atmosferes, barris i pulsions, volem la sang que ens envolta, no la sang artificial de gent que no té res a veure amb nosaltres. Volem, en una paraula, participar directament en la història. I no passa res, que ningú no s’enroqui en la terminologia. Per nosaltres, cap problema. Si no pot ser “negra”, li direm “gris asfalt”.   

 

Aquest article ha estat publicat al Portal Digital Núvol