Ahir divendres, a l’edifici
Josep Carner de la Universitat de Barcelona, en l’agradable sala de professors
del cinquè pis, vaig assistir a una interessant trobada sobre narrativa negra.
Va ser convocada, com en altres ocasions, pel Centre Dona i Literatura i el Projecte
Munce, dirigit per la professora Elena Losada. Aquest projecte ha donat lloc a
una base de dades de novel·la criminal escrita por dones de tot l’Estat (que ja us vaig presentar aquí) i que ahir vam tenir ocasió de tornar a veure i consultar.
L’acte disposava d’una
invitada d’honor: l’escriptora Rosa Ribas (recordeu que ella viu a Frankfurt des de fa molts anys, de manera que calia aprofitar que la teníem aquí). Va ser un experiment de nou format
que Losada es va decidir a provar. Un nombre reduït de participants, tots
convidats especialment i vinculats a l’estudi del gènere o a la literatura feta
per dones, que pretenia ser una mica diferent a les xerrades-conferència més
habituals. Es tractava de poder debatre d’una manera distinta, a partir d’un
coneixement literari més professional, que evités caure en els tòpics i les
divagacions de sempre. Per fer-ho ras i curt: trobada de filòlegs per parlar de
narrativa negra (Rosa Ribas també ho és, de filòloga). D’altra banda, hi havia així
mateix l’amic Stewart King, el professor de la Universitat de Monash, a
Melbourne, que, com ja he comentat en altres ocasions, es dedica a l’estudi del
“negre” català i espanyol.
Us podeu imaginar que
tot plegat em va fer molt feliç. En primer lloc, perquè confirma que, de mica
en mica, el gènere entra en els cercles acadèmics (el Centre Dona i Literatura
fa anys que ho té clar). En segon, perquè m’agrada poder-ne parlar des de
posicions més intrínsecament literàries, cosa que no passa, lògicament, en els
Festivals a què estem acostumats, adreçats a tot tipus de públic. I, en tercer,
perquè després del matí transcorregut vaig constatar ˗més clarament que mai˗ que
no estic sola, que tots els assistents rebutgen tant com jo els
prejudicis elitistes al voltant de la literatura popular en general i del
gènere negre en particular.
La trobada tenia un títol, que ens havia
de servir d’excusa per fer parlar Rosa Ribas: Narrativa criminal entre espacios y tiempos. De Cornelia Weber-Tejedor a la Barcelona años 50 de Ana Martí.
Es tractava que l’autora
ens fes cinc cèntims del procés creatiu de les seves obres i personatges, en
especial de les seves dues heroïnes, Cornelia Weber-Tejedor, la policia
alemanya protagonista de la seva primera i més coneguda nissaga, i Ana Martí, el
personatge de la seva darrera novel·la, escrita a quatre mans amb Sabine
Hoffman, Don de lenguas (Siruela
2013).
Tothom que coneix Rosa
Ribas sap que es tracta d’una persona absolutament encantadora. Dolça, molt
preparada, simpàtica, intel·ligent, assequible. Ens va estar parlant a
bastament de moltíssimes coses, les quals és impossible reproduir en aquest
espai. La construcció dels personatges, la importància dels seus noms, el fet
que, amb les novel·les de Weber-Tejedor, s’inscriu clarament en la tradició de
la novel·la negra alemanya, els tòpics que ha intentat evitar, la seva voluntat
de no cometre anacronismes al crear una ficció situada als anys 50, la
dificultat i l’atractiu que implica escriure a quatre mans, les diferències entre el lector alemany i el lector espanyol, els seus projectes
de futur.
Es va crear un corrent
de conversa molt interessant. Van aparèixer molts temes. Des de la diferent
qualitat de les novel·les (bones o no tan bones) a la importància de la
filologia (reivindicació més que necessària en la societat on vivim, però bastant
inútil ˗tot i que catàrtica˗ en una taula plena de filòlegs). És a dir, no ens
va faltar de res: analitzar la situació del gènere en l’actualitat, el paper de
la dona com a autora però també com a assassina i com a víctima, els motius que
ens podem dur a matar...
Les dues hores
previstes es van fer curtes, curtíssimes. Sort que aquest projecte és molt
actiu i cada dos per tres organitza esdeveniments. Perquè jo ja friso perquè n’hi
hagi un altre. Queda dit.
