Adéu a Andrea Camilleri

Avui és un dia trist, per més esperat que resultés des de fa unes setmanes. Ens ha deixat un dels mestres, el conegut escriptor Andrea Camilleri, creador (entre d'altres obres i gèneres) del famós comissari de policia Salvo Montalbano, figura de primera fila del giallo italià.  

Tots sabem allò que, a casa nostra, han representat les novel·les de Camilleri, especialment per als afeccionats al gènere, però jo m'atreviria a afirmar que no només per als afeccionats. Camilleri va ser dramaturg, guionista, assagista i un excel·lent cronista de la realitat de Sicília. Per això penso que reduir-lo a la novel·la de crims no resulta pertinent. Camilleri va ser un gran escriptor i així ho hem de consignar.    

Tot i això, no podem obviar la celebritat que va adquirir, a nivell mundial, amb el seu Montalbano (com sabem, cognom en homenatge a Manuel Vázquez Montalbán). Camilleri va crear personatges inoblidables (com l'inefable Catarella) i casos imaginatius i propers a l'estil de la Mediterrània, pàgines i pàgines que ens han regalat hores de suspens, intriga, diversió, humor i riures. Hores incomparables que podem remembrar sempre que vulguem amb la relectura de tants i tants títols. Endemés, com a lectors en català gaudim de la fortuna d'un luxe afegit: les inigualables traduccions de Pau Vidal, el traductor preferit de Camilleri, el traductor que, segons ell, ha captat millor l'esperit dels seus personatges i l'ànima (tan difícil de reproduir) del seu dialecte sicilià. 

Camilleri ha mort amb 93 anys, després d'una vida llarga i profitosa. El trobarem a faltar, perquè va estar treballant incansablement fins al final, malgrat l'edat i la malaltia. Amb tot, i encara que resulti tòpic, la gent com ell mai no marxen. Resten incòlumes, per sempre, en les seves obres. 

Que la terra et sigui lleu, mestre. 

   

  

Purgatori, de David Marín

Purgatori, de David Marín, és la novel·la guanyadora del X Premi Crims de Tinta. Es tracta d'una ficció perfectament travada, que funciona com un mecanisme molt ben treballat, i que està molt ben escrita, lingüísticament i estilística. M'ha resultat un plaer trobar un text que no té pegues, que no té problemes, que llisca amb mesura i pretensions estètiques clarament adequades al gènere al qual pertany. Segurament pensareu que el fet que una novel·la estigui escrita amb correcció i encert no hauria de ser un tret destacable, sinó una exigència mínima (que tots els editors haurien de tenir clara), però la veritat és que no és així. Es publiquen massa coses amb deficiències narratives, llenguatge pobre i repetitiu, barreges de registres, etc. Per això em sento tan contenta quan topo amb un llibre que sí que compleix unes expectatives que tots els lectors hauríem d'exigir com a requisit bàsic abans de començar a llegir. 

A la portada posterior de Purgatori ens diuen: 

El pare Moragues, director d'una escola religiosa de Balaquer, apareix assassinat en una rotonda als afores de Lleida. Al mateix temps, l'arribada a un petit poble de la Vall Fosca d'una descendent de la Vella Rugalla, una bruixa condemnada cinc vegades a la forca durant el segle XVI, coincideixen amb l'aparició d'animals morts, nens que emmalalteixen misteriosament i altres fenòmens estranys. El sergent Salvador Rull, l'agent Núria Riu i el caporal Coscubiela hauran de fer front a dos casos que posaran a prova les seves conviccions mentre es qüestionen també les seves vides. 

Els qui em coneixeu una mica ja sabeu que les bruixes són una de les meves debilitats (ho he demostrat en estudis acadèmics i en històries de ficció diverses), com també ho és l'Església Catòlica com a motiu literari vinculat al crim (també ho he demostrat). Per tant, Purgatori tenia tots els ingredients per generar el meu interès. Res com la superstició religiosa, la repressió catòlica, l'explotació de la idea del pecat i de la culpa i la castració moral i física que representa, per bastir una novel·la que ens obligués a llegir sense parar. 

David Marín no fa focs d'artifici, no es descontrola, no busca l'enlluernament ni el foc d'encenalls. Al contrari. Des d'una sobrietat absolutament versemblant i creïble, ens introdueix en una història fascinant on la natura i les característiques dels petits llogarrets de la Vall Fosca i dels seus pobladors hi juguen un paper essencial. També es complau Marín, en nom d'aquest decòrum volgut, en construir els diàlegs d'aquests personatges en la llengua pallaresa, exercici que cal agrair. 

Atmosfera, bones descripcions i personatges interessants (com el petit Oriolet) donen vida a una novel·la que, sens dubte, recomano llegir. 

Enhorabona, David. Pel premi i pel text. 

I que la calor us sigui lleu, negrots. 

       

Aquesta ressenya també ha aparegut publicada a L'illa dels llibres

Convocatòria del VII Premi Agustí Vehí-Vila de Tiana

Ben contenta, us deixo més avall l'enllaç amb el bloc de l'Associació En Negre, on hi trobareu la convocatòria del VII Premi Agustí Vehí-Vila de Tiana. Es tracta de la meva primera acció com a nova Comissària del Festival Tiana Negra i em fa molta il·lusió. 

Vinga, escriptorassos/escriptorasses, esperem les vostres novel·les. Som-hi!

BASES DEL PREMI 

Los peligros de fumar en la cama, de Mariana Enríquez

Si no vaig errada, ara feia temps que el terror no tornava a aquest bloc, fet imperdonable. Tanmateix, avui hi torna amb un volum que m’ha agradat molt: Los peligros de fumar en la cama, de l’autora argentina Mariana Enríquez (Buenos Aires, 1973). Coneixia el seu nom sense haver-la llegida, però en tenia bones referències i no m’ha decebut.

El recull consta de 12 relats ‒a quin més macabre, més fosc, més captivador‒ que exploren les entreteles més pregones de la sordidesa de l’ànima humana, així com tots els personatges i llocs comuns de la literatura de terror. Hi trobem morts que es manifesten persistentment a la vida quotidiana, sorprenents fets inexplicables, revenges terrorífiques, antropofàgia, sessions d’espiritisme, desaparicions insòlites, gent carregada d’obsessions, bruixes, espectres, fantasmes... Tot l’inventari sinistre que us pugueu imaginar, però passat pel sedàs de la modernitat més absoluta i, alhora, emmirallant-se en la tradició sud-americana d’aquell (no sé si ben anomenat) “realisme màgic” que tant ens ha fet gaudir.  

Com sol succeir en els volums de relats, n’hi ha alguns de més qualitat, o almenys que a mi m’han agradat més. No necessàriament han de ser els que agradin més a tothom, perquè cadascú de nosaltres porta a l’esquena la motxilla del seu propi imaginari, del seu bagatge de lectures i d’allò que, en funció de vivències i preferències, ens interpel·la més. A mi m’ha encantat el primer títol del recull: El desentierro de la angelita. Potser perquè m’ha recordat un dels relats de García Márquez a Doce cuentos peregrinos, l’intitulat La Santa. Potser perquè és una història que conjumina a la perfecció la tendresa, la sordiditat i la fatalitat de l’inevitable. Potser perquè, com passa a tot el recull, m’ha fascinat la riquesa, la cadència i la utilització sense complexos de la meravellosa llengua de l’Argentina. En qualsevol cas, m’ha subjugat. Per això us deixo un petit fragment per cloure aquesta ressenya, no sense recomanar-vos incondicionalment la lectura del volum.

Feliç divendres, negrots.

La angelita no parece un fantasma. Ni flota ni està pálida ni lleva vestido blanco. Està a medio pudrir y no habla. (...) 

Me levanté y salí corriendo hacia la cocina, a buscar los guantes que usaba para lavar los platos. La angelita me siguió. Apenas una primera muestra de su personalidad demandante. No me amedrentó. Con los guantes puestos la agarré del cogotito y apreté. No es muy coherente intentar ahorcar a un muerto, pero no se puede estar desesperado y ser razonable al mismo tiempo. No le provoqué ni una tos, nada más yo quedé con restos de carne en descomposición entre los dedos enguantados y a ella le quedó la tràquea a la vista.     

Assassins valencians, de diversos autors

Assassins valencians és l'antologia més recent publicada per Llibres del Delicte en el seu periple de relats negrots per tots els racons del país. Es tracta d'un volum, molt agradable de llegir, que ha coordinat i prologat Esperança Camps (tot i que malauradament no hi té un relat propi). D'entrada, agraeixo a l'antòloga que m'hagi citat amablement en el seu pròleg i de sortida li agraeixo també que hagi apostat per la idea d'una visió àmplia i heterogènia del "negre":  

(...) contribuïm a construir el llibre gros de la negror més nostrada. Amb vocació d'antologia, de persistència i de pertinença. Negror és menys contundent que negre, per exemple, és com si diguérem que la cosa tendeix a negre, però pel camí hi ha tots els matisos del gris... Però negror és una paraula progressiva, que s'allarga i té un efecte que dura molt més que negre. Dius negre i ja està, ja s'ha acabat. Però dius negror i sembla que no s'acaba mai, que no te la traus dels dits, que empastifa com uns punts suspensius.       

Assassins valencians consta d'onze relats sorgits de les plomes de Raquel Ricart, Núria Cadenes, Martí Domínguez, Jovi Seser, Vicent Usó, Pasqual Alapont, Àlan Greus, Gemma Pasqual Escrivà, Jordi Colonques, Mercè Climent i Anna Moner.  

Com sol succeir en aquest tipus de publicacions, hi trobem històries de tota mena, diverses i variades, la qual cosa garanteix en certa manera l'èxit del conjunt. Si no ens agrada un relat concret, segur que n'hi haurà un altre que sí que ens agradarà. Aquí la riquesa de veus, temes, recursos narratius, trets dels personatges i enfocament del fet criminal és molt significativa, i això sempre resulta un aspecte a favor.  

La valencianitat de les trames queda palesa en alguns dels relats, fins i tot n'hi ha un parell que en certa manera toquen (tot i que a nivell molt diferent) la mateixa qüestió de base. També hi trobem ambientacions rurals i ambientacions urbanes, humor negre, ironia, tendresa, penediments, sicaris i bojos d'antologia. Tota la gamma de la negror abocada en un bonic llibre, amb una portada de Prats i Camps absolutament genial.  

No tots els relats tenen la mateixa qualitat, això és evident. No pot ser d'una altra manera, però el nivell general és prou alt. Si jo hagués de triar, em quedaria amb Aquell rostre, de Jordi Colonques (fantàstic), i amb la petita meravella de Raquel Ricart, Blancaneu. Tanmateix, aquest és el meu gust personal. Estic segura que a d'altres lectors els pot agradar més una altra de les propostes.  

En qualsevol cas, un volum clarament recomanable i molt adient per a aquest temps de calor. Una història breu entra bé encara que t'estiguis torrant.  

Feliç dimecres, negrots.