Azul marino, de Rosa Ribas i Sabine Hofmann

Azul marino és el títol del darrer lliurament de la trilogia d’Ana Martí, creada per les escriptores Rosa Ribas i Sabine Hofmann. Un esplèndid colofó per a unes novel·les que pretenen explicar la vida a la ciutat de Barcelona (i a Espanya) durant la dècada dels 50 del segle passat. La primera, Don de lenguas, està ambientada el 1952. La segona, El gran frío, el 1956. I la que ressenyem avui, Azul marino, a l’últim any de la dècada, el 1959.  

Ribas i Hofmann donen vida a una ficció molt documentada, treballada en extrem i perfectament travada, que, de tan real, ens posa els pèls de punta. Mentre llegia, pensava que  els meus pares van néixer en plena Guerra i que, per tant, van viure tota la seva joventut i maduresa enmig de la grisor, la mediocritat, la por, la manca de llibertat i la injustícia que la trilogia descriu. Se m’encongeix el cor. No és que la trilogia em descobreixi cap cosa nova, però l’apropament quotidià a la vida de l’època, el fet de poder-nos ficar dins la història, afavoreix la seva visió més realista. I fa feredat.

La trama transcorre durant l’estança de la Sisena Flota nord-americana al port de Barcelona. La mort d’un mariner posa en marxa una investigació que han de compartir les autoritats americanes i les espanyoles. El conflicte diplomàtic està servit. Alhora, una altra línia argumental, relacionada amb les altes esferes de la burgesia i la seva més absoluta prepotència i iniquitat, acabarà confluint amb la primera. Podien haver anat per cantons separats i haurien funcionat igual. Segurament hauria estat més versemblant que fos així. Tanmateix, l’opció de lligar-les resulta més rendible des del punt de vista de la ficció literària i segurament de cara al gust del lector mitjà.   

Ribas i Hofmann no s’estan de res. I en la novel·la tothom rep. Els baixos fons, els americans, els policies espanyols i les senyores dames de la caritat barcelonina, monges incloses. La societat és un fàstic, no hi ha un pam de net, tot està muntat a partir de mentides, enganys, dissimulacions, temors, abusos i vergonyes, però les nostres autores encara es reserven una mirada de solidaritat envers els perdedors, els vençuts, els deixats de la mà de Déu. Malgrat l’enorme drama que la novel·la descriu, també hi trobem picades d’ullet molt agradables (per exemple, l’aparició dels escriptors de novel·letes populars amb pseudònim, fins i tot la presència explicita de Francisco González Ledesma) i moments d’humor i de tendresa.  

El personatge del policia de la BIC Isidro Castro és un personatge rodó, magnífic. Tots l’haguéssim odiat si l’haguéssim conegut, però resulta perfectament plausible dins del seu context. Crec que és un dels grans encerts de la novel·la, amb les seves contradiccions, els seus cantons foscos i la seva capacitat innata a l’hora de copsar tot allò que succeeix al seu voltant. També la protagonista, Ana Martí, se’ns presenta aquí com un personatge independent, que ha crescut interiorment, que ha evolucionat i madurat; ja no és aquella joveneta insegura i preocupada de Don de lenguas.   

Vull manifestar l’encert del títol de la novel·la, Azul marino, que fa referència als uniformes d’hivern dels mariners americans. Però per a mi és molt més, no ho puc evitar. Odio el color blau marí, no suporto veure roba blau marí, especialment vestits jaqueta i similars. I sé per què és, ho tinc molt clar. Em recorda la meva infantesa, l’ortodòxia estricta d’aquest color, el seu paper simbòlic en el meu cervell: moltes coses eren blau marí perquè el blau marí era un color discret i acceptat. El color dels mitjons fins al genoll, dels uniformes escolars, de les faldilles dels col·legis de monges, de les jaquetes de llana, de les americanes dels nens, dels vestits de comunió masculins, dels pantalons ben planxats. El record d’un món fosc, obscurantista, amb la religió pertot arreu i el silenci com a bandera. Un món que, per desgràcia, jo encara vaig viure i que voldria oblidar.

Enhorabona a Rosa Ribas i a Sabine Hofmann. I vosaltres, negrots, no us perdeu la trilogia, sisplau.

Tres dies i una vida, de Pierre Lemaitre

Qui hagi llegit les ressenyes que vaig escriure sobre les anteriors novel·les de Pierre Lemaitre, ja sap que em van agradar força. Unes més que les altres, evidentment, però no puc negar que de seguida vaig esdevenir “fan” del personatge de Camille Verhoeven, el petit comandant de la policia de París. M’agrada l’escriptura de Lemaitre. M’agrada com dosifica la intriga i la tensió, m’agraden els seus girs inesperats i m’agrada la seva indagació al voltant de la societat i la naturalesa humana.

Ara m’he empassat la darrera novel·la que ha publicat, Tres dies i una vida, la primera després d’haver tancat la sèrie Verhoeven (amb prou intel·ligència per no allargar-la en excés). No cal dir que els “fans” vam quedar una mica orfes, a l’expectativa, tot esperant descobrir per on pensava tirar. I vet aquí que la seva nova proposta no pot ser més esplèndida.

Tres dies i una vida conté tot el que jo li demano a una novel·la vinculada al gènere criminal. I dic “vinculada” perquè l’autor francès no ha escrit un “noir” canònic ni de bon tros, sinó que, per felicitat meva i d’alguns altres escriptors i estudiosos del gènere, s’ha decantat sense fissures per construir una ficció moderna, evolucionada, on la policia hi juga un paper secundari, on no hi trobem gairebé cap dels tòpics i llocs comuns del negre convencional, on el més important són els personatges i el seu interior. On la història, tal com a mi sempre m’ha agradat, funciona de dins enfora, des de la interioritat dels protagonistes cap a l’exterior.

La trama és duríssima, perquè té a veure amb la violència exercida per un nen de dotze anys i les seves terribles conseqüències. L’estudi de la psicologia d’aquest personatge, el petit Antoine, és tan profunda i esfereïdora que el lector no pot fer altra cosa que treure’s el barret davant del talent de Lemaitre. Feia molt de temps que no em sentia tan absorbida per una novel·la. No exagero gens, perquè ho he experimentat de manera literal: he tingut la sensació de viure dins del llibre, d’acompanyar els personatges, d’identificar-m’hi, de seguir-los, de sentir pietat, disgust, sorpresa i, per acabar-ho d’adobar, de compartir amb Antoine un parell de sentiments clarament contraposats i una mica perversos.

Estructurada en tres moments temporals distints (1999, 2011 i 2015), Lemaitre no fa una novel·la urbana, sinó que situa l’acció en un petit poble de muntanya, just abans de les festes de Nadal. El micromón que descriu i dissecciona esdevé una evident al·legoria de la societat on vivim. Per bé i per mal, hi trobem tots els tipus humans. Amb les seves misèries, hipocresies, rareses i sentiments. En situacions extremes, ningú no sap de què serem capaços. És difícil saber com podem reaccionar.

No vull fer cap spoiler, però prepareu-vos per deslligar-vos del món real així que entreu dins la ficció. Els capítols de l’enorme tempesta que descriu Lemaitre són tan vívids i intensos que, quan els vaig concloure, em vaig sorprendre molt en veure que aquí, a Barcelona, a casa meva, no estava plovent, sinó que feia un sol de justícia. Sé que us semblarà estrany, però és absolutament cert. No m’ho podia creure. Quan ets adult i ja han passat molts llibres per les teves mans, aquestes coses et reconcilien amb l’inigualable plaer de la lectura.     

Meravelles de les bones lletres, negrots. 

Aquesta ressenya també ha aparegut publicada al Digital Núvol

Telesèries americanes: de pells i de colors

El meu article d'octubre a El cinèfil. Les sèries americanes, les quotes, el racisme, la realitat i la ficció. Espero que us agradi, us interessi i deixeu la vostra opinió. Gràcies.

Ja fa uns quants mesos que vull escriure aquest article. M’assalta la idea cada cop que a les notícies apareix un nou crim comès per la policia dels Estats Units. I m’assalta aquesta idea per una raó ben òbvia: massa vegades el mort és una persona jove i desarmada amb la pell de color negre. Tots sabem que el racisme continua existint, a desgrat de lleis de drets civils i d’altres intents de regular la situació. No cal anar gaire lluny per constatar-ho, només cal pensar en el cafre de Donald Trump aspirant a la presidència del país amb un munt de seguidors al darrere.

Quan m’arriben les notícies dels nois negres tirotejats, se’m posa la pell de gallina, però també em plantejo, com a insaciable consumidora de sèries, fins a quin punt aquestes sèries són fidels a la realitat. Evidentment, només algunes. De fet, molt poques.

Continuar llegint...

X de rayos X, de Sue Grafton

Acabo de cloure la lectura de la darrera novel·la de l'Abecedari del crim, de Sue Grafton. La que correspon a la lletra X. Què us puc dir sobre Grafton i la seva heroïna que no us hagi dit ja?  Tots sabeu que és la meva debilitat, que la llegeixo des de fa més de trenta anys, des de la primera lletra de l'abecedari. O sigui que... poc puc afegir. 

Aquesta entrega m'ha agradat força. Més que l'anterior. Tanmateix, cal reconèixer que és una mica llarga. Crec que no calia. La dèria que té Grafton per descriure amb detall totes les cases i habitatges que apareixen a les seves novel·les sempre m'ha semblat excessiva. Casa que surt, casa de la qual sembla necessari saber-ho tot, incloses les especulacions que a propòsit de la casa fa la nostra protagonista abans d'entrar-hi. No sé si Grafton té una frustrada vocació d'agent immobiliària, però la cosa va així.

En contraposició a aquest detallisme, l'autora precipita una mica els capítols del desenllaç (o desenllaços, perquè la novel·la solapa tres trames que conviuen perfectament). És com si en un moment concret s'hagués cansat i hagués dit: vinga, va, que ja tinc ganes d'acabar aquest llibrot. M'hauria agradat que no fos així. Malgrat tot, m'ho he passat molt bé. L'amiga Kinsey sempre és l'amiga Kinsey.

   

He constatat dues coses i ara em fa gràcia dir-les:

1. Kinsey només beu Pepsi. L'autora deu tenir alguna mania a la Coca-Cola.

2. Tothom és molt vell a la novel·la, no sé quina mena de fixació té Sue Grafton. A banda d'en Henry i la seva família, que tots estan entre els noranta i els cent!, a la novel·la hi apareixen un munt de bibliotecàries, funcionàries, veïns, veïnes, etcétera de setanta i vuitanta anys. I pujant. Bibliotecàries i funcionàries que están en actiu, treballant, i Grafton ho narra amb total naturalitat. No sé quin trauma deu haver-hi darrere d'això, però dins la novel·la no resulta gaire versemblant. Em sap greu, però algun dels iaios de can Henry s'hauria de morir aviat. 

  

En fi, aquí us deixo. Ja em direu si tinc raó en les meves apreciacions. Estic una mica tristoia, ho he de confessar. Em passa sempre que acabo una lletra. Ara toca esperar la Y. Va, Sue, vinga. Que no trigui gaire, sisplau.