Off the record, del barceloní Xavier Gual, és el títol número cinc
de l’Editorial Llibres del Delicte: una novel·la àgil i agradable, extremadament
actual, que pot resultar una grata lectura d’estiu.
Off the record és un thriller periodístic. Ja sabeu que, a hores d’ara,
la novel·la criminal ha obert extraordinàriament el ventall de la seva oferta. A
banda dels clàssics policies i detectius, la gama d’investigadors incorpora professionals
molt variats: advocats i fiscals, metges i antropòlegs forenses, estudiosos de
tota mena i, per descomptat, periodistes.
Al cap i a la fi, la feina d’un veritable periodista (si és que n’hi ha gaires)
consisteix, precisament, en la investigació. No només en la tasca immediata de perseguir
la notícia, sinó en el treball més conscienciós de la recerca pertinent. La recerca
dels fets ocorreguts i, si ens comprometem una mica més, la recerca de la justícia
i de la veritat.
Tot aquest dilema ètic, deontològic
i professional assalta a la pobra protagonista del llibre, Anabel Rodríguez,
una jove i encara inexperta reportera de poble que treballa en precari per quatre duros i que es troba enmig d’un embolic
monumental. Com he dit, la trama és molt actual, ja que se centra en la
corrupció política i empresarial vinculada a temes d’urbanisme. Què us he d’explicar?
Ho veiem a la tele cada dia. No puc negar que a mi m’hauria agradat més un delicte més desconegut, però alhora no puc
deixar de reconèixer el punt de denúncia i de crítica que la novel·la palesa.
L’acció és trepidant. Hi trobem una
mica de tot. Cadàvers, persecucions, misteris, tortures, secrets inconfessables,
traïcions. I una manca d’escrúpols que fa feredat. La pobra periodista (i amb
ella unes quantes seves companyes, que es troben en un impàs de vida similar)
hauran de lluitar com poden, jugant-se el físic i la feina, una mica a l’estil
de David contra Goliat. M’ha semblat un pèl exagerat que els diaris gratuïts de
poble tinguin tant moviment i tanta prèdica. En aquest sentit, m’hauria semblat
més versemblant situar la trama en una població més gran i en un diari més
potent. Tanmateix, és un món que desconec. Potser algunes d’aquestes coses
passen de veritat. Em pregunto quant hi ha d'autobiogràfic en tot això.
L’estil literari m’ha agradat
força. Gual escriu molt bé. I, endemés, posa en joc una sèrie de recursos
narratius que, sense augmentar la complexitat del text, el doten d’un aire prou
elaborat. Canvis de veu i de punt de vista, utilització de citacions molt
adients, introducció de documents que recullen una part dels esdeveniments... una
bona feina.
Allò que més m’ha interessat de la
novel·la no és la trama criminal ni la història que explica, que no deixa de
ser d’un to lleuger i passador (molt de sèrie televisiva, inclòs el desenllaç
final), sinó la capa amagada que batega amb intensitat en segon pla. És a dir,
el debat obert entorn a la tasca periodística i tot allò que comporta, per bé i
per mal. Xavier Gual el posa damunt la taula de manera molt intel·ligent. Al
llarg de tota la obra, ho fa de manera implícita. Però també hi ha un fragment en
què es destapa totalment. Per això us
aconsello llegir amb molta atenció el capítol intitulat B-7- Autocensura
(opinió), que va de la pàgina 139 a la pàgina 149. Una boníssima anàlisi que us
aclarirà moltes coses i no us deixarà indiferents.
Que gaudiu de la lectura,
negrots.