Avui un relat meu: Qüestió d'olors (Anna M. Villalonga)

QÜESTIÓ D'OLORS

El dia ha resultat extraordinàriament fructífer. M’hi he posat de bon matí, sense mandra, i he tingut temps de dur a terme un munt d’activitats productives.
Les he anotat totes en el meu quadern. Vull passar-li l’informe a l’amo sense oblidar-ne cap ni una.

8 en punt: Espatllats uns quants semàfors de l’Eixample
8.30: Dit a l’ull a un conductor d’autobús (línia 56)
Entre 9 i 10.30: Traveta a tres velles que creuaven el carrer
11: Llançats dos testos ben grossos, plens de geranis, des del balcó d’un sisè pis. Ubicació: Rambla de Catalunya.
12 en punt: Carrer Aragó: empenta –amb caiguda– a un noi que anava amb crosses

A la 1 del migdia sempre em col·loco estratègicament a la porta d’una escola. Avui he muntat un embús amb els cotxes dels pares, he tirat a terra les motxilles dels nens i he generat una baralla entre una professora i una àvia.

Normalment, les tardes són més tranquil·les. Acostumo a centrar-me en el tema del trànsit. Procuro que hi hagi bones topades i algun atropellat. Avui han rebut un vell i una immigrant amb la cara coberta. Perfecte. I no us penseu, encara he tingut temps d’espatllar tres ascensors, tallar un fil de la línia telefònica i fer-li la guitza a un gos petaner.

Espero que amb aquests informes aviat m’ascendiran de nivell. Tinc moltes ganes d’ocupar-me de coses importants: accidents aeris, terratrèmols, inundacions i tsunamis.

Només hi ha un obstacle, que no sé com resoldre. He pres antihistamínics, per si fos una qüestió al·lèrgica. No em funcionen. He consultat amb els entesos. Res. Sé segur que no es tracta d’un problema d’escalfor. Quan s’acaba la jornada i baixo a la central, la caloreta m’encanta. Però, en canvi, així que arribo no paro d’esternudar. Els ulls em ploren, em pica la gola i el nas em raja.

Estic consternat. Tot és inútil. Amb aquesta complicació, el meu futur professional és ben incert. He lluitat molt, però, per més que ho intento, no puc suportar l’olor de sofre.

Anna Maria Villalonga (Febrer 2010)

El policía que ríe, de Maj Sjöwall i Per Wahlöö

Com és possible que Martin Beck, eficient comissari de la policia d'Estocolm, empatitzi tan poc amb tot allò que l'envolta? És una pregunta que ja vaig llençar al vent en el comentari de la novel·la anterior, El hombre del balcón, i que continua a aquestes alçades plenament vigent.

El títol del llibre d'avui, quart lliurament de la sèrie escrita pel matrimoni suec que ja coneixem, representa una tremenda ironia. I és que el protagonista no riu mai, ni tan sols quan la seva filla Ingrid, per Nadal, li regala il·lusionada un disc antic amb aquest nom, "El policia que riu". Disc que, pel que sembla, resulta per a tothom extremadament divertit.

El cas és que la intel·ligent utilització d'una sibil·lina ironia i d'un finíssim humor esdevé una de les virtuts principals d'aquesta magnífica novel·la. Arriba a provocar -enmig d'un cas criminal absolutament dramàtic- la franca i inevitable riallada del lector.

Com diu la meva amiga Maria, sàvia negrota, l'onada de novel·la nòrdica resultant del fenomen Larsson ja paga la pena simplement pel fet d'haver-nos descobert les obres de Sjöwall i Wahlöö. Parlem d'autèntiques perles, petites joies negres que, a cada nova entrega, atrapen amb més força la nostra afecció. El policía que ríe no és una excepció i per això us la recomano de manera fefaent.

El llibre té una estructura coral. Malgrat que Beck dirigeix la recerca, assistim per igual a la feina de tots els policies implicats. Tot i l'inici trepidant, el desenvolupament de la trama recull bàsicament les entranyes de la feina fosca i callada dels investigadors, sense cops d'efecte ni grans sorpreses. Tanmateix, l'excel·lència de la narració és tan gran que mai no t'avorreixes. Al contrari. Els petits (o grans) descobriments, les troballes que, de mica en mica i quasi de manera casual, van conduint a la resolució del cas, esdevenen alhora triomfs de l'entregat lector.

La intriga teixida pels autors recull les funestes conseqüències en el present d'un afer del passat i serveix per mostrar-nos, una vegada més, la lletjor de la societat sueca dels anys 60 del segle XX.

El pròleg de l'obra, escrit per Jonathan Franzen (novel·lista i assagista nord-americà) aposta per la voluntat de Sjöwall i Wahlöö de servir-se de la hipèrbole per reforçar aquesta idea. Jo hi estic d'acord. I és aquesta exageració, construïda amb la conscient intenció de no ocultar-la del tot, que ens mena a reconèixer el talent dels escriptors. Com diu Franzen amb molt bon criteri:

"El policía que ríe" atraviesa la fealdad del mundo real para alcanzar finalmente la belleza autosuficiente del trabajo policial bien hecho. El libro se nutre de la tensión entre la visión antiutópica de los autores y el optimismo propio del género.

Què voleu que us digui, amics meus? La trobo superba. No deixeu escapar de cap manera aquestes deu delicatessen. Jo aviat estaré enganxada a la cinquena, que m'espera impacient a la conflictiva lleixa dels llibres que fan cua.

Que tingueu un feliç cap de setmana, negrots.

Mosques, de Jordi Cervera

Tot just he acabat la novel·la Mosques, nascuda de la ploma de Jordi Cervera, escriptor, periodista i amic feisbuquero. L'obra, tal com us vaig anunciar en un article anterior, fou la guanyadora l'any 2005 del XIV Premi de novel·la Ferran Canyameres.

Abans de res, vull consignar que m'ha agradat molt tenir novament entre les mans una novel·la negra escrita originalment en català. Després de tants productes importats, resulta gratificant gaudir d'un text creat en la nostra llengua, sense intermediaris que en puguin (no dic que sigui així, Déu me'n guard de criticar el gremi dels traductors) desvirtuar l'esperit de la redacció. Estilísticament, Mosques és un text amb un cert artifici, muntat a base de llargs períodes que no estalvien una profusa adjectivació ni un munt d'oracions subordinades. És el sistema utilitzat per dibuixar un clima prou adequat a la història.

Cervera teixeix una trama no exempta de truculència, més pròxima al drama rural que a la novel·la negra. En un poble petit de les comarques tarragonines, lloc agreste i de secà, s'arrossega en silenci una antiga tragèdia. Antiga tragèdia que portarà en el present conseqüències funestes i imprevisibles. Com reflexiona el narrador cap al final de l'obra: Secrets descoberts i el temps que torna, violent i venjatiu, per esclatar al mig del rostre dels protagonistes. Els drames no tenen mai final, només epílegs que s'encadenen i es van repetint pels segles dels segles.

La novel·la és curta. Tot just té 158 pàgines. Tanmateix, Cervera aconsegueix reeixir a l'hora d'indagar amb profunditat en la psicologia dels personatges. Sabeu que no m'agrada desvetllar detalls de la història, però puc assegurar que l'autor no s'està de col·locar-hi un crim del passat, un crim del present, una doble anagnòrisi i un final digne d'Agatha Christie, amb tots els sospitosos reunits en una sala i el policia, en aquest cas un mosso d'esquadra, desvetllant -amb la dosi de suspense necessària- la identitat de l'assassí. Això sense parlar del sexe, la passió, la violència desfermada i l'aparició de dos nens tan inquietants com els de Henry James o Mercè Rodoreda. I les mosques, maleïts insectes que estan per tot arreu com a símbol perenne de la misèria, de l'angoixa, de la foscor de l'ànima humana, amb una persistència imperturbable i eterna.

Mosques és un producte prou interessant, amb una correcta utilització dels recursos propis de la literatura del gènere i que resulta força plaent en la lectura. Sense convertir la crítica en el centre de la història, Cervera és capaç, endemès, de passar pel sedàs de la ironia no poques qüestions de la societat actual.

Felicitats, Jordi.
I a vosaltres, negrots, per què no la llegiu?
Mosques: Lleida, Pagès Editors, 2005.

Puertas abiertas, d'Ian Rankin

Puertas abiertas és una novel·la negra que no conté cap assassinat. L'autor n'és l'escocès Ian Rankin, guanyador com sabeu de la recent edició de la BCNegra.

El llibre ens presenta una interessant intriga al voltant del motiu prou explotat -però sempre efectista- del robatori d'un conjunt de valuosos quadres propietat de la National Gallery of Scotland, a Edimburg.

Els lladres no són vulgars criminals, sinó ciutadans ben situats, cultes i sofisticats. Els seus motius per actuar ratllen l'esnobisme, amb un pla ben estructurat que suposadament no pot fallar. Tanmateix, per atzaroses qüestions que no desvetllaré, acaben relacionant-se amb un capo de la màfia de la ciutat. I, aleshores, tot es trastoca.

Caldrà llegir la novel·la per conèixer més coses. Paga la pena. Resulta distreta i funciona bé. Posseeix un tall clàssic i lleuger, amb una tècnica narrativa molt cinematogràfica, que ens remet a les típiques trames de robatoris fallits, ambients artístics, "polis" que sospiten de tothom amb una intel·ligència prodigiosa i delinqüents habituals.

Rankin és molt britànic (per més que vingui d'Escòcia, no d'Anglaterra) i també ho són els seus personatges. Dibuixats sobre el teló de fons de la ciutat d'Edimburg, que esdevé una protagonista més de la novel·la, el tema apareix enfocat des d'un punt de vista absolutament masculí. El paper de les dones és circumstancial i ni tan sols la suposada heroïna -totalment secundària- no surt gaire ben parada.

L'antítesi de Larsson, diríem. Sobretot per omissió. Quan hom llegeix la novel·la, no pot evitar imaginar-se Rankin com realment és. Un típic habitant de la boirosa Gran Bretanya, bevedor a ultrança i jugador de dards. Recordeu que el vaig veure a la BCNegra i que fins i tot em va signar el llibre. Recordeu també que les ampolles d'Estrella Damm anaven que volaven en les seves mans.

Semblava un "tio" simpàtic, però. I ha tingut la vista de deixar el final de Puertas abiertas, en total paral·lelisme amb el títol, no només obert de bat a bat, sinó enmig d'una escena carregada de suspens que obliga el lector a fer guàrdia a la llibreria. Mmmm. Se les saben totes aquests escriptors del crim.

Amb tot, podeu llegir l'obra sense recança. Us distraurà.

Tornaré aviat, negrots.

Cloenda de la BCNegra 2010

Avui, 6 de febrer, ha finalitzat l'edició de la BCNegra d'enguany. L'acte, informal, lúdic i de generalitzada compra compulsiva, ha tingut lloc a la llibreria especialitzada "Negra i criminal", situada al bell mig del barri de la Barceloneta.

Hi havia molts lectors i uns quants escriptors. Els lectors, eufòrics i plens de companyonia, recomanàvem títols als desconeguts, fèiem intercanvi d'opinions i creuàvem adreces electròniques.

Els llibreters, experts i amb una visió del negoci que tots els afeccionats ja els hi coneixem, oferien vi i musclos al vapor, tenien cura dels convidats amb amabilitat proverbial i venien novel·les com uns descosits.

I els escriptors, contents i cofois en un avançat Sant Jordi, signaven frenèticament. He conegut Andreu Martín, que m'ha signat un llibre que he portat de casa, el darrer Esquius: Si cal matar, matem, que ja vaig comentar en aquest bloc.

També m'ha signat la seva novel·la Puertas abiertas (pendent de lectura perquè ha estat una de les adquisicions d'avui) l'autor escocès Ian Rankin, guanyador d'aquesta edició de la BCNegra i, dit sigui de pas, gran afeccionat a l'Estrella Damm.

He conegut l'escriptor gallec Domingo Villar, un xicot encantador que està començant a despuntar amb les aventures del seu inspector Leo Caldas i que m'ha fet una llarguíssima i treballada dedicatòria, senyal inequívoc que encara és novell. La novel·la, que m'han lloat amb insistència, s'intitula La playa de los ahogados.

He afegit al cistell una nova obra de l'islandès Arnaldur Indridason (l'autor de La dona de verd), anomenada La voz; i la cinquena de la sèrie de Sjöwall i Wahlöö, El coche de bomberos que desapareció. Visca!!!!

També he conegut en persona el meu amic del fèisbuc Jordi Cervera, autor del relat de la gallina assassina, la història publicada per entregues a Twiter amb motiu de la BCNegra. He adquirit un llibre seu que ja té uns anys, Mosques, i que va guanyar, el 2005, el XIV Premi de novel·la Ferran Canyameres. Ara només falta que ens trobem un dia. Em dedicarà les dues obres seves que tinc: Mosques i La mort a sis vint-i-cinc. Així hem quedat, ja que avui ha hagut de marxar de pressa.

En fi, un matí rodó, que ha culminat quan el meu negrot particular i jo hem fet un arròs, negre evidentment, en una taverna típica fundada l'any 1763. Carregada de futures promeses del paradís de la lectura i amb aquest colofó gastronòmic, en un jorn barceloní assoleiat i de cel blau, què més hom pot desitjar?

Feliç cap de setmana, negrots!

Set creus en un quadern, de Georges Simenon

És un bon exercici retornar als pares del gènere. En aquest cas, a Georges Simenon (1903-1989), al qual encara no m'havia referit en aquest bloc. Simenon, com tots sabeu, fou el creador del comissari Jules Maigret, membre de la policia judicial francesa i protagonista d'un total de 78 novel·les i 28 contes.

Algun dia parlarem del personatge, però aquesta nit us ofereixo la ressenya d'un altre llibre. Una petita delicatessen, una obreta molt breu (tan sols 99 pàgines), intitulada Set creus en un quadern, on no hi apareix Maigret.

La novel·la és original i passa volant. Fou escrita l'any 1950 i posseeix tot el regust d'una joia clàssica, amb l'elegància i el savoir faire de temps pretèrits: comparable al llegat insubstituïble de Hammett o Chandler, però a l'estil francès.

Què tenim?

Un espai: París. Un període: la nit de Nadal. Un personatge: el policia André Lecoeur. Un cas: un assassí en sèrie molt perillós que volta per la ciutat gelada. Una circumstància inesperada: l'assassí persegueix un nen de 10 anys que, de manera casual, ha topat amb ell i l'ha descobert. Un segon imponderable: el nen és el nebot d'André Lecoeur.

Amb aquests elements, Simenon confegeix una història trepidant sense que el policia protagonista trepitgi el carrer. Perquè Lecoeur no és un oficial a l'ús. És simplement l'encarregat de tenir cura de la centraleta i de resseguir el moviment dels seus companys en un enorme plànol ple de llums, que s'il·luminen per indicar la ubicació de cada delicte que es produeix a la ciutat de París.

Com que res no és el que sembla i les aparences enganyen, la trama discorre per camins insospitats. De manera natural, amb gran maestria, Simenon ens guia en una persecució memorable amb sorpresa inclosa.

No us puc explicar res més. Tan sols insistir que es tracta d'una novel·leta altament recomanable, en especial per als negrots nostàlgics que vulguin remembrar els orígens del gènere policíac modern.

BCNegra: "Dames del crim. Elles van arribar del fred". Conversa amb Asa Larsson i Camilla Läckberg

Avui he assistit a una de les trobades de la BCNegra -setmana de la novel·la negra a la nostra ciutat- que ja us vaig anunciar fa uns dies. Es tractava d'una xerrada amb dues de les escriptores sueques de moda, Camilla Läckberg i Asa Larsson. La conversa tenia un títol: "Dames del crim. Elles van arribar del fred" i se suposava que es tractava de fer un recorregut per la trajectòria i l'obra d'ambdues autores, hereves de les escriptores negres del passat. El reclam publicitari de l'acte deia exactament: Quan parlàvem de «dames del crim» l’expressió ens portava a pensar en les hereves britàniques d’Agatha Christie, Ngaio Marsh i Patricia Wentworth, o en les més modernes P. D. James o Ruth Rendell. També ens venia a la memòria la nord-americana Elisabeth George. Alguna cosa ha canviat els darrers anys, però, i ara són les joves narradores escandinaves les qui han pres el relleu. Dues de les més reconegudes escriptores d’aquesta freda geografia ens visiten per parlar de tots aquells matisos que cal posar sobre el paper per explicar d’una altra manera una cosa tan vella com el crim.

Doncs bé, res de res. Si algú esperava un mínim comentari sobre literatura criminal, anava ben errat. Zero. L'esdeveniment s'ha convertit en una mena de trobada informal i lúdica on Larsson i Läckberg han demostrat bon humor i simpatia i ens han explicat qüestions meteorològiques de la inclement Suècia. Sobretot Larsson que, com sabem, és filla d'un petit poble, Kiruna, a tocar del Cercle Polar Àrtic.

La sala era plena a vessar. Han generat expectació. L'organització ha hagut d'afegir set o vuit fileres de cadires i encara ha quedat gent dreta. Jo havia pogut seure sense problemes durant la taula rodona anterior, que tractava de la Mafia (força interessant). Per tant, estava perfectament instal·lada. I he de confessar que m'ho he passat molt bé.

Em sembla que de literatura pura i dura no en saben gaire les dues sueques. Ja us ho vaig avisar en l'article que vaig escriure fa un temps: han de bullir més. L'única pregunta amb seny, formulada per una noia del públic: "Com us documenteu, quin procés seguiu abans de fer una novel·la, com la prepareu?", ha rebut una resposta evasiva de Larsson: "i tant, em documento molt i parlo amb molta gent". I una rialla de Läckberg: "ui, jo no gaire, perquè tinc el policia a casa" (el seu marit, suposo). "Sé que és el que totes voldríeu, però ho sento molt. Només el tinc jo, un policia a casa".

Tanmateix, no penseu que aquesta petita ressenya és una crítica. La veritat és que la xerrada ha estat molt agradable i divertida. Larsson és vertaderament simpàtica. Una mica histriònica (sense passar-se), gesticulava amb gràcia i responia amb enginy. Läckberg, atractiva i ben arreglada, ha resultat un pèl (només un pèl) més mesurada. Una mare de família, jove i guapa, que ha decidit escriure.

Les dues veneren la memòria de Stieg Larsson. I no és per a menys. Perquè a l'aixopluc de l'èxit sense precedents de la trilogia Mil·lenium, la narrativa negra que ve "del fred" està vivint un esclat que fa uns anys hauria resultat inimaginable.

Tot ha acabat amb la signatura de llibres. Jo en duia un de cada autora i me'ls han signat. També m'he fet fotos amb cadascuna: flamants escriptores, molt ben disposades, rialleres i amables. Especialment Larsson, una dona menuda i petitona. Un autèntic belluguet.

No me'n penedeixo, d'haver-hi anat. L'ambient entre el públic era càlid i distès. M'ha servit per desconnectar d'un munt de coses. I així ara puc dedicar-vos, per si us interessa, aquesta petita crònica.

Bona nit, negrots.