Les ànimes grises, de Philippe Claudel

No us vull enganyar. Em fa una certa vergonya confessar que fins ara no havia llegit res de l’autor francès, nascut el 1962 i professor a la Universitat de Nancy, Philippe Claudel. I encara me’n fa més després d’haver acabat Les ànimes grises (2003), atès que he descobert la seva esplèndida veu: imprescindible, d’elevat gruix literari i amb un segell personalíssim, realment especial. No crec exagerar si afirmo que Les ànimes grises és  una d’aquelles novel·les que qualsevol escriptor desitjaria haver signat.

Abans de continuar voldria deixar constància de la gran volada estilística del llibre, que aconsegueix un registre absolutament adequat per a l’època que recrea. Vull destacar també la traducció perfectament trobada d’Anna Casassas. Feines així demostren l’enorme importància dels traductors. No puc dir el mateix de l’edició de La Magrana, ja que el llibre conté uns errors tipogràfics que m’han posat molt nerviosa.   
 

 

Continuem.

Sempre resulta complicat posar etiquetes a la literatura, sobretot quan no segueix les convencions establertes. Per aquest motiu em resisteixo a incloure Les ànimes grises dins de cap consideració de gènere. I no perquè pensi que això significa rebaixar-li el nivell (evidentment, res més lluny del meu ideari), sinó perquè, senzillament, no em sembla possible. Malgrat que vaig adquirir el volum a la llibreria “Negra y Criminal”, tinc clar que Les ànimes grises (un títol que, per cert, trobo immillorable) se situa per damunt de qualsevol catalogació susceptible de restringir els seus límits. Es tracta d’un llibre que només usa el crim com a pretext per afrontar qüestions molt més profundes, jo diria que transcendentals, sobre l’ésser humà. Un text intel·ligent, penetrant, valent, finíssim de ploma, elaborat amb delicadesa, amb detall, amb cura. Una vertadera joia.

L’acció té lloc en una petita ciutat francesa durant els darrers anys de la Primera Guerra Mundial. El detonant de la trama: l’assassinat d’una nena petita. Ningú no sap qui ho ha fet, hi ha diverses possibilitats, la incertesa persisteix...  El narrador (en primera persona; un policia, privilegiat espectador dels fets) escriu a la vellesa tota la història. A l’inici sabem molt poc d’aquest narrador, ja que adopta el paper de jo-testimoni i gairebé no parla d’ell mateix. Allò que li interessa és explicar els esdeveniments, dibuixar un vívid retrat de l’entorn. Diria que la seva precisió és gairebé quirúrgica. El lector assisteix impactat, des de la primera pàgina, a la descripció ˗franca, dolorosa, punyent˗ de la gent del poble, les seves accions, relacions, manera de viure.

A la petita ciutat hi ha una fàbrica d’interès estratègic, de manera que els homes que hi viuen no han hagut d’anar al front. Treballen tots a la fàbrica i observen la guerra des de la distància, a través dels retrunys inacabables dels canons i de les llistes de víctimes. De tant en tant, hi ha desertors que vaguen pels voltants del poble, com ànimes en pena. L’allunyament físic de les trinxeres i de les bombes permet a Claudel ˗al jo-testimoni de Claudel˗ llançar una mirada especial al damunt de l’impacte d’un dels conflictes bèl·lics més cruents de la humanitat.

El narrador és un observador excepcional, despietat, únic. La seva anàlisi de la gent que l’envolta (veïns, amics, coneguts, familiars) esdevé absolutament esfereïdora. L’absoluta crueltat dels poderosos, reflectida mitjançant una caricatura mordaç que resulta més terrorífica que qualsevol enfocament seriós o tràgic, ens deixa estabornits. El narrador de Claudel, que de mica en mica també ens farà participar del seu drama personal (evoluciona del jo-testimoni al jo-protagonista), du a terme una immersió extremadament subtil en la psicologia dels personatges. Però no només això, ja que la seva aguda percepció del fet social, de la realitat de l’època, de les conseqüències de la guerra (per més llunyana que sembli), del futur inapel·lable de la fauna humana que desfila davant dels nostres ulls, resulta igualment exacta, igualment dura, igualment magistral.

La novel·la ens aboca a una certesa inapel·lable. Tots som ànimes grises, tots guardem records que ens torturen. Errors, febleses, fets que convé amagar. El narrador de Claudel persegueix una fita des de l’inici de la seva història: mostrar la veritat. La veritat és l’únic llegat que ens pot deixar, per més mal que ens faci. Des d’aquest punt de vista, l’obra s’allunya absolutament de qualsevol tipus d’hipocresia. No hi ha concessions. Ni Claudel ni el seu narrador no es mosseguen mai la llengua.

Per desgràcia, de vegades la veritat no podem conèixer-la del tot. De vegades s’obstina en mantenir una part oculta, emboirada. En qualsevol cas, la indagació pregona dins del nostre propi jo a què ens obliga la lectura de Les ànimes grises no pot deixar indiferent ningú.  

Recomanació de primer nivell, negrots.

 

 

Entrevista sobre "Elles també maten" a Ràdio 4

Si cal matar, matem

Les dones assassines continuem ON FIRE. Avui em plau compartir amb tots vosaltres, negrots, l'entrevista que em van fer a Ràdio 4, al programa Entre hores. Vaig tenir l'ocasió de parlar de l'antologia (Elles també maten), de les autores que en formen part, del projecte de Llibres del Delicte, de Crims.cat (Editorial Alrevés), de l'Associació En Negre, del relat breu, de la noció de versemblança. Em sembla que va ser una xerrada no gaire llarga però prou fructífera. Espero que us agradi!    

 

 

http://www.rtve.es/alacarta/audios/entre-hores/entre-hores-ellas-tambe-maten-anna-maria-villalonga-recull-13-relats-literatura-criminal-femenina/2617660/

 

 

 

 

 

 

 

 

Cartell de la Semana Negra de Gijón 2014

Ja podem contemplar el cartell de la Semana Negra de Gijón 2014, que, com sempre, se celebrarà a principis del mes de juliol. Enguany, dels dies 4 al 13. 

Encara no hi he anat mai, però no descarto poder fer-ho algun cop.

De moment, aquí teniu les dates d'aquesta edició. Estic segura que representarà una nova trobada extremadament interessant pel que fa al gènere que ens apassiona.

 

Que passeu una feliç setmana, negrots.

 

 

John Banville/Benjamin Black, Premi Príncep d'Astúries de les Lletres

 

John Banville

 

L’escriptor irlandès John Banville ha estat guardonat enguany amb el Premi Príncep d’Astúries de les Lletres. John Banville és un dels autors vius en llengua anglesa més reconeguts. Fa uns anys va provar l’aventura de fer també novel·la negra. Es va camuflar darrere d’un pseudònim, Benjamin Black, i s’hi va posar. Val a dir que això del pseudònim no tenia la intenció d’amagar la seva vertadera identitat, que va resultar explícita des del primer moment.

El cas és que les seves novel·les negres (jo n’he llegit 3 fins ara, abans d’obrir aquest bloc) m’agraden molt. Revelen una volada indubtable, fruit de la qualitat indiscutible del seu creador.

Deixant de banda les connotacions monàrquiques que comporta el premi, estic molt contenta que li hagin donat. Evidentment, es tracta del reconeixement per tota la seva obra, però també implica la insòlita presència del gènere en aquesta mena de guardons.
 

El mateix José Manuel Blecua, Director de la Real Academia, ha destacat que “hoy, con la concesión del Premio Príncipe de Asturias de las Letras al escritor irlandés John Banville, el galardón distingue por primera vez en sus treinta y cuatro años de historia a un género como la novela negra”.  

Doncs ja era hora, postil·lo: ja era hora!  

 

També la catedràtica de la UB Rosa Navarro, membre del tribunal, ha manifestat: “con Banville no se premia a un nombre más sino a un novelista esencial en el panorama contemporáneo de las letras universales, capaz de combinar un profundo análisis del alma humana con la creación de tramas apasionantes que siempre guardan una sorpresa”.
 

També ha fet referència a “la capacidad del autor irlandés para transformarse en Benjamin Black, para escribir apasionantes novelas policíacas protagonizadas por personajes totalmente distintos a los que aparecen en las obras que firma con su nombre”.    

 

Fantàstic. Alguna cosa es belluga, encara que sigui molt lentament, a la Torre d'Ivori.  L’enhorabona Banville/Black!

 

    

Benjamin Black

 

 

La promesa, de Friedrich Dürrenmatt

Com sabeu perfectament els afeccionats, La promesa, novel·la de 1957 escrita per l’autor suís en llengua alemanya Friedrich Dürrenmatt, està considerada a hores d’ara un clàssic (modern) del gènere. L'aportació de l’autor, innovadora i renovadora, resulta imprescindible per entendre l’evolució de la narrativa negra en la segona meitat del segle XX. Subscric al cent per cent les paraules de Enrique de Hériz, recollides a la coberta posterior de l’edició ˗esplèndida per cert˗ que va fer l’editorial Navona l’any 2013.

La gran novela negra europea moderna, de alta calidad literaria, inquietud social y hondura moral, no existiría sin precursores como Dürrenmatt.

Efectivament, Friedrich Dürrenmatt (1921-1990) va col·locar les bases per al desenvolupament d’una diferent manera d’entendre el “negre”. Dramaturg, assagista, guionista, pintor, fou autor també d’un bon nombre de novel·les, entre les quals algunes joies del gènere. El jutge i el botxí i La sospita, ambdues de principis dels cinquanta, poden considerar-se l’avantsala de La promesa, títol amb el qual excel·lí de manera absolutament inqüestionable.

Evidentment, no escriuré ara una ressenya típica. La novel·la ja l’heu llegit molts de vosaltres (i, en cas contrari, què esteu esperant?). Tanmateix, vull parlar-ne en aquest bloc, ja que era una de les meves assignatures pendents. Durant molts mesos vaig anar fent un recorregut al voltant dels orígens del gènere, de les seves diferents característiques, dels autors, de les modalitats, de les èpoques. Però semblava que el moment de La promesa no acabava d’arribar. Enguany, aprofitant que l’he rellegida durant la meva estada acadèmica a la Universitat de Lille, he pensat que ja no podia allargar la mancança ni un minut més.

No hi ha dubte que la novel·la és una obra mestra. De manera senzilla, sense absurditats supèrflues, ens fa viatjar a l’interior de la psique humana. La força d’una promesa, la voluntat de reparar el mal, són capaces de capgirar per sempre la vida d’un home. La trama ens aboca a descobrir una dimensió filosòfica en l’exploració de les fronteres del crim.

No és gratuït el subtítol de la novel·la: Réquiem por la novela policíaca. El mot “rèquiem”, com us podeu imaginar, posseeix aquí un significat ben simbòlic: no es tracta del final d’un gènere, sinó del seu renaixement gloriós. Com l’Au Fènix quan ressorgeix, renovada, de les seves mateixes cendres. Dürrenmatt ens està indicant que pot fer una altra cosa, que vol fer una altra cosa. I ara tots sabem que ho aconseguí amb escreix. Per a ell, la deducció lògica, que no té en compte l’atzar, no pot resoldre els enigmes de l’ésser humà. Cal saber que existeix la casualitat, els imponderables de l’existència. El final de La promesa és inesperat i trencador, i encara ho devia ser més en el moment de la seva escriptura. Constitueix un revulsiu en relació amb l’antiga narrativa d’enigma, però també una manera sibil·lina i intel·ligent de vincular el gènere al vessant  psicològic de la literatura, tan en voga a mitjan segle xx.

S’han fet dues versions cinematogràfiques de La promesa. La primera, contemporània del llibre: El cebo, dirigida per Ladislao Vadja el 1958. La segona, molt més recent. És la versió de Sean Penn intitulada El juramento, de 2001.     

Per acabar, us copiaré les citacions que inclou l’edició de Navona. Em sembla una bona manera de confirmar la meva opinió i un bon colofó per cloure aquest petit article:

Un autor monumental y esencial injustamente olvidado. Asómate a sus páginas: no te arrepentirás (Rosa Montero).

Friedrich Dürrenmatt es un escritor insobornable (Óscar López).

Friedrich Dürrenmatt es el más grande indagador del presente (Luis Sepúlveda).

Una obra maestra...definitivamente. Imposible de olvidar (The New York Times).

     

      

La habitación cerrada, de Maj Sjöwall i Per Wahlöö

La habitación cerrada és la vuitena entrega de la sèrie creada per Maj Sjöwall i Per Wahlöö (per a nosaltres, el matrimoni suec) durant les dècades dels 60 i 70 del segle xx. Els títols que integren la nissaga són deu, i es van acabar amb el traspàs de Wahlöö el 23 de juny de 1975. Ja sabeu que en aquest bloc hem ressenyat les set novel·les anteriors. De fet, Roseanna, que representa el debut de la sèrie, va ser la segona ressenya d’“A l’ombra del crim”.

L’edició de “La serie Negra” de l’editorial RBA inclou un pròleg de Michael Connelly. Com altres prologuistes que he llegit, també l’autor americà reconeix haver rebut la influència de la parella sueca. No m’estranya gens, perquè Sjöwall i Wahlöö són la representació de l’inici de la modernitat, d’una altra manera de fer novel·la negra, de la incursió directa, dins del gènere, de la crítica social més explícita i ferotge (sense tants codis establerts com posseïa el hard-boiled).

No cal tornar a incidir en la filiació política del matrimoni, comunistes militants que van emprar el gènere per denunciar les xacres de l’estat suec del benestar, per criticar la deriva que, al seu entendre, estava prenent el seu país en l’àmbit polític, cultural i social. A través de les novel·les col·loquen damunt la taula un debat obert, intel·lectualment potent, que qüestiona sense embuts la realitat que els envolta. No podem oblidar que ens trobem en plena Guerra Freda, en un període convuls que té el món polaritzat entre les dues potències, la URSS i els EUA. Un moment històric durant el qual els  factors ideològics tenen una presència cabdal en tot el planeta. 

El matrimoni suec demostra una enorme capacitat per enganxar el lector. Se serveixen de l’humor més càustic per ridiculitzar les institucions sueques i els diversos sectors d’aquella societat. Així, les trames policíaques estan farcides de delinqüents i policies de tota mena, però a quin més digne de ser escarnit. Sota la batuta de Martin Beck, el protagonista principal (malgrat que la ficció és sempre una ficció coral), les aventures a les quals assistim ens poden fer oscil·lar entre la riallada més estentòria i el somriure més sorneguer. Hi ha fragments que generen una hilaritat esclatant. N’hi ha d’altres que ens aboquen a una reflexió profunda, a la necessitat d’interrogar-nos sobre el desgast social, la decadència, la deshumanització. Arribem a una certa conclusió bàsica: tot és brut i podrit, el món es regeix per la mediocritat i la inoperància, poques coses se salven, l’aparell de l’Estat no funciona. Les persones intel·ligents i honestes ho tenen molt malament per sobreviure amb dignitat. Els resulta difícil perquè estan en mans dels altres, dels corruptes, dels personatges sense escrúpols, dels inútils, dels tocats de l’ala, dels il·luminats. Només hi ha una manera de funcionar: compartir, ajudar-nos, complementar-nos. A la novel·la hi apareix un personatge, Rhea, que aglutina de manera explícita aquesta proposta, basada en la voluntat de servei, en el concepte de comunitat.

Cal remarcar un altre aspecte que també em sembla fonamental. Rarament els autors s’acarnissen seriosament amb els seus personatges, excepte si són els capitosts. Se'n burlen, però no exerceixen la crueltat. La culpa de tot la té l’Estat. És la gran maquinaria allò que no funciona. Les persones, estiguin al bàndol que estiguin, només són uns peons en mans d’aquells que mouen els fils.

L’obra conté dues trames paral·leles (la investigació d’una mort i la persecució d’una sèrie d’atracaments bancaris) que acabaran convergint enmig d’un enorme despropòsit. El final esdevé una mostra ˗sorprenent, imaginativa i divertida˗ del joc dels disbarats. Sjöwall i Wahlöö utilitzen un motiu clàssic, el de l’habitació tancada, per construir un nou capítol, tan engrescador com els altres, de la seva nissaga.

Ja friso per llegir les dues entregues que em falten. Després, arribarà la tristesa i l’abatiment. El sentiment nostàlgic de no poder enfrontar-me de nou, per primer cop, a unes novel·les tan magnífiques.      

Arriba el llibre d'actes del Congrés de Salamanca 2013

Ja tinc a casa el llibre que conté les actes del IX Congreso de Novela y Cine Negro celebrat a Salamanca l'abril de l'any 2013, en el qual vaig tenir el plaer de presentar una Comunicació i  moderar una taula. Com us podeu imaginar, estic contenta. El volum inclou el meu article  Atila, un detective clásico en la Barcelona del siglo XXI, que analitza el personatge creat per Luis Gutiérrez Maluenda.

 

Si us dediqueu a la recerca, ja sabeu la il·lusió que fa rebre el fruit imprès de la vostra feina. És una alegria que, per més vegades que hom l'experimenti, sempre sembla nova, sobretot perquè sovint passa un considerable lapse de temps entre el moment de l'escriptura i el de la publicació (no és aquest el cas, ja que les actes salmantines apareixen puntualment cada any).

 

El llibre és molt bonic i mol gruixut (742 pàgines). Poca broma.

 

De títol,  el motiu temàtic del congrés: La (re) invención del género negro. Evidentment, els seus editors són Àlex Martín Escribà i Javier Sánchez Zapatero, els responsables que Salamanca sigui cada primavera, des de fa 10 anys, el lloc més negre de tot l'Estat. 

 

 

 

 

Com vaig fer l'any passat, us copio la sinopsi de la portada posterior per tal que us pugueu fer una idea d'allò que el volum representa. Espero que us interessi. Moltes gràcies, negrots.  

 

"La (re) invención del genero negro analiza la evolución y la actual situación de la novel·la y el cine negros a través de más de ochenta artículos firmados por especialistas procedentes de diverses universidades y centros de investigación nacionales e internacionales. Sus aportacions conforman un crisol con el que valorar el estado de la cuestión de un género caracterizado en la actualidad por su carácter híbrido y por su cada vez más importante dimensión social, al tiempo que permiten analizar algunos de los hitos referenciales en su desarrollo. Pasado y presente se dan así la mano en un volumen que será de utilidad tanto para quienes se interesen por las diferentes manifestaciones del género negro y policiaco en la actualidad -en diferentes culturas y tradiciones, y a través de diversos medios: literatura, cine, cómic, televisión e incluso videojuegos- como para quienes quieran indagar en sus orígenes y señas de identidad".