La novel·la Besòs
Mar, del barceloní Lluís Bosch, va ser la guanyadora de la segona edició
(2015) del Premi de novel·la negra en català Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana,
lliurat el passat mes de gener en el marc del Festival Tiana Negra. Com que vaig
formar part del jurat, jo ja l’havia llegit (i votat), però les lectures de
cara a un concurs es fan massa de pressa i no solen tractar les obres amb justícia.
És per això que ara l’he rellegida amb calma i em sento disposada a escriure’n
la ressenya.
Besòs Mar és una novel·la ambiciosa, de volada,
extraordinàriament escrita des del punt de vista estilístic i narratiu. Al meu
entendre, un dels títols més potents que podem trobar dins la col·lecció Crims.cat.
Bosch s’allunya de les convencions de manera intel·ligent, i el resultat esdevé
negríssim per una banda però també prou identificable (o potser fins i tot més)
des de supòsits que sobrepassen el gènere.
La història no us l’explicaré, evidentment. Tan sols
avançaré que narra uns esdeveniments que succeeixen el 2003, just abans de la
inauguració del Fòrum de les Cultures i en el moment en què, a la ciutat de
Barcelona, s’està produint el traspàs de competències de la Policia Nacional
als Mossos d’Esquadra. El protagonista és un policia de la vella escola a punt
de jubilar-se, l’inspector Crespo, que
ha de resoldre un darrer cas d’assassinat que sembla estendre els orígens al seu propi passat. Un passat fosc i violent al País Basc, on també va estar
destinat durant un temps.
Dit així, el tema sembla extremadament realista,
gairebé de caire històric o de recuperació de la memòria. I ho és, sens cap
mena de dubte. Però el tractament que l’autor en fa s’endinsa més en els
viaranys de la novel·la psicològica i de personatges, en l’enfocament intern i
pregó, que no pas en la literatura negra típica, amb reminiscències de crònica.
Bosch aboca dins del text totes les seves obsessions i el farceix de grans picades d’ullet intertextuals que, per si algú no
les ha acabat de copsar, estan molt ben explicades en un Apèndix final intitulat
Els miralls del Besòs. No cal que us
digui, si em coneixeu o m’heu llegit, com m’agraden els recursos metaliteraris
(i el del “mirall” especialment). També vull lloar que existeixi aquest
apèndix, ja que molts cops he reivindicat la inclusió dins les novel·les de pròlegs,
annexos o altres addendes al text de ficció on (com s’estilava dècades enrere)
l’autor pugui confessar-nos coses. Actualment no se sol fer, però a mi m’interessa,
què voleu que us digui. Serà a causa del meu vessant d’investigadora.
Fa pocs dies, mentre encara em trobava a mitja
novel·la, vaig visionar l’entrevista que l’escriptor Jesús Maria Tibau va fer a
Lluís Bosch en el seu programa Tens un Racó Dalt del Món, de la televisió de les
Terres de l’Ebre Canal 21. Allà, Tibau manifesta ja d’entrada que l’inspector
Crespo, el protagonista de Besòs Mar, és un personatge que es fa estimar, amb
el qual el lector empatitza sense remei. Em va sobtar molt, perquè a mi Crespo em
sembla un paio odiós, d’aquells que més val que no haguessin existit mai. I
precisament m’ho sembla per raons allunyades dels estereotips (ho dic per si a
algú se li acut titllar-me de simplista o d’ideològicament rígida). La seva
profunda humanitat (en el sentit calidoscòpic del terme), que Bosch descriu amb
precisió mil·limètrica i amb una perícia encomiable, em produeix un rebuig
profund precisament perquè està tan analitzada. I no m’agrada el que hi veig,
per més que sàpiga (com sabem tots) que els éssers humans som contradictoris,
heterogenis i diversos en el nostre interior. Crespo representa el model de
policia d’una Espanya que jo voldria oblidar: masclista, caspós, violent,
primitiu, rude, incapaç de guardar fidelitat a res ni a ningú. Fatxenda caigut
en desgràcia que no em fa pena.
Però tampoc el relleu és molt millor. Bosch ens ho
deixa ben clar, i hi estic d’acord, per més que, a l’hora de descriure alguns
tipus, sí que caigui en un cert clixé. La novel·la sembla escrita des de la
ràbia, amb una cadència lenta i feixuga i una mirada desencisada i desesperançada
que frega el surrealisme. Barcelona és grisa i bruta, inhòspita, miserable, sòrdida.
El pessimisme i la mesquinesa envolten la descripció –poètica, d’elevat
registre– d’un paisatge urbà que ni el mar ni el cel (també tractats des de la lletjor)
poden millorar. En contraposició, el locus
amœnus que representa per al personatge el record idealitzat de la seva
terra natal juga un paper rellevant, li serveix d’esperó, d’al·licient. Amb
tot, no sé si en nom d’una suposada justícia poètica, difícilment la vida oferirà
a ningú la salvació.
Una boníssima novel·la que, per sincera i valenta, en
alguns moments fa mal. Necessitem autors con en Lluís Bosch. Així de clar.