dilluns, 30 de novembre del 2015

Contra l’aparador, de Marc Moreno





Alguns de vosaltres pensareu, i tindreu raó, que no sembla del tot adequat que jo confegeixi la ressenya de les novel·les que escriu Marc Moreno, el meu editor de Llibres del Delicte, amb qui tinc una gran amistat. Anem junts a milers d’actes, presentacions, tastets literaris, parlem de les coses de l’editorial, etcètera, etcètera. Tanmateix, jo escric algun apunt de totes les obres que llegeixo, absolutament totes. Per tant, he decidit que això és el que faré ara: escriure un apunt. En nom de l’objectivitat i l’honestedat que us mereixeu com a seguidors del bloc, no publicaré una ressenya crítica, sinó que us explicaré alguna cosa de Contra l’aparador.
Es tracta de la quarta novel·la en solitari de Marc Moreno, després de Cabdills, Independència d’interessos i Els silencis dels pactes. Entremig, hi trobem el llibre a vuit mans intitulat La reina de diamants, signat per Llort, Bennasar, Moreno i Macip. Els textos de Moreno solen ser breus i directes, amb un estil molt periodístic i poca complicació descriptiva.
Amb Contra l’aparador, Moreno torna a la gran ciutat, a Barcelona, després de l’ambientació mataronina d’El silencis dels pactes. La seva és una novel·la que transita per una ciutat amb barris deprimits, famílies desestructurades, comunitats gitanes, jovent sense expectatives, policies amb problemes familiars, ambients mèdics i pares que pateixen. Una mena de relat coral, molt realista, que no evita la violència i que ens mostra parts molt fosques de la nostra societat. Abunden els diàlegs, hi apareixen diversos registres segons els personatges i no hi falta un cert emmirallament de l’autor en algunes qüestions personals que coneix molt bé.
I fins aquí puc avançar. Si voleu saber més coses, us esperem a la presentació el pròxim dia 10 de desembre, a la Llibreria Ona de Gràcia, 19:30.
Feliç inici de setmana, negrots.  
 
 

diumenge, 29 de novembre del 2015

Besòs Mar, de Lluís Bosch






La novel·la Besòs Mar, del barceloní Lluís Bosch, va ser la guanyadora de la segona edició (2015) del Premi de novel·la negra en català Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana, lliurat el passat mes de gener en el marc del Festival Tiana Negra. Com que vaig formar part del jurat, jo ja l’havia llegit (i votat), però les lectures de cara a un concurs es fan massa de pressa i no solen tractar les obres amb justícia. És per això que ara l’he rellegida amb calma i em sento disposada a escriure’n la ressenya.
Besòs Mar és una novel·la ambiciosa, de volada, extraordinàriament escrita des del punt de vista estilístic i narratiu. Al meu entendre, un dels títols més potents que podem trobar dins la col·lecció Crims.cat. Bosch s’allunya de les convencions de manera intel·ligent, i el resultat esdevé negríssim per una banda però també prou identificable (o potser fins i tot més) des de supòsits que sobrepassen el gènere.
La història no us l’explicaré, evidentment. Tan sols avançaré que narra uns esdeveniments que succeeixen el 2003, just abans de la inauguració del Fòrum de les Cultures i en el moment en què, a la ciutat de Barcelona, s’està produint el traspàs de competències de la Policia Nacional als Mossos d’Esquadra. El protagonista és un policia de la vella escola a punt de jubilar-se,  l’inspector Crespo, que ha de resoldre un darrer cas d’assassinat que sembla estendre els orígens al seu propi passat. Un passat fosc i violent al País Basc, on també va estar destinat durant un temps.
Dit així, el tema sembla extremadament realista, gairebé de caire històric o de recuperació de la memòria. I ho és, sens cap mena de dubte. Però el tractament que l’autor en fa s’endinsa més en els viaranys de la novel·la psicològica i de personatges, en l’enfocament intern i pregó, que no pas en la literatura negra típica, amb reminiscències de crònica.
Bosch aboca dins del text totes les seves obsessions i el farceix de grans picades d’ullet intertextuals que, per si algú no les ha acabat de copsar, estan molt ben explicades en un Apèndix final intitulat Els miralls del Besòs. No cal que us digui, si em coneixeu o m’heu llegit, com m’agraden els recursos metaliteraris (i el del “mirall” especialment). També vull lloar que existeixi aquest apèndix, ja que molts cops he reivindicat la inclusió dins les novel·les de pròlegs, annexos o altres addendes al text de ficció on (com s’estilava dècades enrere) l’autor pugui confessar-nos coses. Actualment no se sol fer, però a mi m’interessa, què voleu que us digui. Serà a causa del meu vessant d’investigadora.  
Fa pocs dies, mentre encara em trobava a mitja novel·la, vaig visionar l’entrevista que l’escriptor Jesús Maria Tibau va fer a Lluís Bosch en el seu programa Tens un Racó Dalt del Món, de la televisió de les Terres de l’Ebre Canal 21. Allà, Tibau manifesta ja d’entrada que l’inspector Crespo, el protagonista de Besòs Mar, és un personatge que es fa estimar, amb el qual el lector empatitza sense remei. Em va sobtar molt, perquè a mi Crespo em sembla un paio odiós, d’aquells que més val que no haguessin existit mai. I precisament m’ho sembla per raons allunyades dels estereotips (ho dic per si a algú se li acut titllar-me de simplista o d’ideològicament rígida). La seva profunda humanitat (en el sentit calidoscòpic del terme), que Bosch descriu amb precisió mil·limètrica i amb una perícia encomiable, em produeix un rebuig profund precisament perquè està tan analitzada. I no m’agrada el que hi veig, per més que sàpiga (com sabem tots) que els éssers humans som contradictoris, heterogenis i diversos en el nostre interior. Crespo representa el model de policia d’una Espanya que jo voldria oblidar: masclista, caspós, violent, primitiu, rude, incapaç de guardar fidelitat a res ni a ningú. Fatxenda caigut en desgràcia que no em fa pena.
Però tampoc el relleu és molt millor. Bosch ens ho deixa ben clar, i hi estic d’acord, per més que, a l’hora de descriure alguns tipus, sí que caigui en un cert clixé. La novel·la sembla escrita des de la ràbia, amb una cadència lenta i feixuga i una mirada desencisada i desesperançada que frega el surrealisme. Barcelona és grisa i bruta, inhòspita, miserable, sòrdida. El pessimisme i la mesquinesa envolten la descripció –poètica, d’elevat registre– d’un paisatge urbà que ni el mar ni el cel (també tractats des de la lletjor) poden millorar. En contraposició, el locus amœnus que representa per al personatge el record idealitzat de la seva terra natal juga un paper rellevant, li serveix d’esperó, d’al·licient. Amb tot, no sé si en nom d’una suposada justícia poètica, difícilment la vida oferirà a ningú la salvació.
Una boníssima novel·la que, per sincera i valenta, en alguns moments fa mal. Necessitem autors con en Lluís Bosch. Així de clar.  
 
 

dissabte, 28 de novembre del 2015

Un altre premi enorme per a Víctor del Árbol


 
 
Un millón de gotas, la darrera novel·la de Víctor del Árbol, que ja acumula un bon nombre de reconeixements (llegir aquí), ha obtingut ara el guardó a la Millor Novel·la Polar de 2015 a França. Com us podeu imaginar, en un país on es llegeix tantíssim i on el gènere negre/policíac és tan exitós, aquest premi és ENORME.

Des d'aquí, un cop més, volem felicitar sincerament l'autor. Aquestes gotes, Víctor, t'estan portant ben lluny!  


 

divendres, 27 de novembre del 2015

"El crimen", un poema mortal de José Ángel Valente



Recuperem avui el costum del bloc de penjar textos criminals. Fins ara he compartit amb vosaltres molts contes, però em sembla que és el primer cop que comparteixo un poema. Poemes de crims no n'hi ha gaires, és clar. Per això em motiva tant fer-ho. A més, el seu autor és José Ángel Valente, un poeta que m'agrada especialment. Evidentment, el poema diu molt més del que sembla a primera vista. Tot ell és una metàfora.

Per celebrar que ha arribat el divendres, negrots. Allà va. Espero que en gaudiu.
 
 
 
 
 
EL CRIMEN
 
 
Hoy he amanecido
como siempre, pero
con un cuchillo
en el pecho. Ignoro
quién ha sido,
y también los posibles
móviles del delito.

Estoy aquí
tendido
y pesa vertical
el frío.

La noticia se divulga
con relativo sigilo.

El doctor estuvo brillante, pero
el interrogatorio ha sido
confuso. El hecho
carece de testigos.
(Llamada de portera,
dijo
que el muerto no tenía
antecedentes políticos.
Es una obsesión que la persigue
desde la muerte del marido.)

Por mi parte no tengo
nada que declarar.
Se busca al asesino;
sin embargo,
tal vez no hay asesino,
aunque se enrede así el final de la trama.

Sencillamente yazgo
aquí, con un cuchillo...
Oscila, pendular y
solemne, el frío.
No hay pruebas contra nadie. Nadie
ha consumado mi homicidio.
 
 
 

dimarts, 24 de novembre del 2015

SomNegra i La dona/La mujer de gris, presentació





Estimats negrots,

El proper dissabte dia 28 els amics de SomNegra m'han convidat a presentar a Esparreguera, a la seva llibreria, la meva novel·la La dona de gris/La mujer de gris. Em fa molta il·lusió, perquè són gent a qui estimo i que lluiten de valent pel gènere negre.
 
Volia dir-vos que, si compreu el llibre a SomNegra durant aquesta setmana, us el podran enviar amb la meva dedicatòria personalitzada.
 
Per això us deixo el seu enllaç (SomNegra) per si voleu comprar-lo. I no només el meu. Jo us recomano fer una ullada i passejar per la pàgina. Hi trobareu tota la negror del món mundial. 
 
 
 

dilluns, 16 de novembre del 2015

La noia que fa vint mesos que és a la presó, de Josep Torrent





 
La noia que fa vint mesos que és a la presó, de l'autor empordanès Josep Torrent, és la novel·la número 19 de la col·lecció Crims.cat. Es tracta d’un text poc freqüent a casa nostra, ja que podem catalogar-lo de thriller judicial. A mi m’agraden moltíssim i és un subgènere que aquí no s’ha conreat gaire, per no dir gens.  
La novel·la és breu (189 pàgines) i agradable de llegir, però la part del judici, que es troba a l’inici, m’ha semblat que no explota totes les seves possibilitats. Podia ser més extensa i detallada, perquè funciona molt bé. Se m’ha fet curta.
Per contra, la segona part de la novel·la, quan el judici ja s’ha acabat i entrem en una investigació per a la reobertura del cas, no m’ha enganxat tant. Resulta llegidora, però jo m’ho estava passant tan bé amb els estira-i-arronses entre el fiscal i l’advocat defensor, que hauria preferit que tota la novel·la s’hagués desenvolupat dins del tribunal.
En qualsevol cas, és un text amè i proper, que conté l’al·licient de transcórrer a la ciutat de Girona. Típica lectura per passar una estona ben entretinguda.   
 
 
 
 


dilluns, 9 de novembre del 2015

Alterworld (Lo saben todo de ti), d’Antonia Huertas





He finalitzat la lectura d’Alterworld, novel·la d’Antonia Huertas publicada per Ediciones Versátil. Es tracta d’un thriller tecnològic, molt actual, que aprofundeix en les entranyes més recòndites del crim: parlo del fons de la Xarxa, on la maldat pot campar impunement, connexions amunt i avall, fins a arribar als nostres ordinadors.
Antonia Huertas no podia escriure cap altra novel·la, ja que és Llicenciada en Matemàtiques, Doctora en Lògica Matemàtica i experta en robòtica virtual. Ficciona amb detall tot allò que domina i aconsegueix inquietar-nos. Fent-nos partícips de la realitat paral·lela que representa Internet, el seu dibuix del delicte d’entrada ens desconcerta, però de sortida acaba posant-nos els pèls de punta. No és que ens vingui de nou, el tema ja s’ha tocat en moltes pel·lícules, però quan prové d’algú que coneixes i que sap de què parla perquè hi treballa cada dia... doncs, ehem, la cosa esdevé més aterridora.  
No explicaré la trama, que resulta engrescadora i atractiva, si bé l’autora opta per un recurs que no és el més habitual del gènere, ja que la majoria  de les accions més punyents o resolutives no les vivim en directe, sinó contades pel narrador quan ja s’han produït. Això es deu al fet que la narració està focalitzada en els personatges principals, la mirada dels quals resseguim al llarg de tota la novel·la, i no hi ha punts de fuga cap a altres escenaris. A l’autora no crec que li interessi, perquè no busca confegir una novel·la d’acció o de crims en el sentit estricte. Tampoc de sang i fetge. Antonia Huertas pretén una altra cosa: enganxar-nos a l’univers virtual i guiar-nos pel seu interior. Mostrar, explicar, descobrir. Que sapiguem el pa que s’hi dóna.
Per contra, s’entreté de manera agradable en la caracterització dels personatges i en les relacions que s’estableixen entre ells. És un text que ens parla de l’amor i, sobretot, de l’amistat. I menys mal que ho fa. No tot pot ser fosc, fal·laç i interessat.
 
 
Jo m’ho he passat la mar de bé. Em fascina el món dels hackers, moltíssim. També em  subjuguen les noves tecnologies i m’encanta aprendre coses. Alhora, intento defensar tota novetat possible dins de l’univers del gènere negre i criminal. Com diu David G. Panadero, director de la col·lecció Off Versátil, «abandonemos por una vez esas nostalgias y dejemos en el perchero la gabardina de Bogart». Doncs sí, els clàssics són els clàssics, però potser han de descansar una mica.  
A veure, com us ho diria?

Mireu: d’avatar en avatar, de paradisos virtuals a inferns de cables, de secrets convertits en codis i d’avions que van amunt i avall, el lector d’Alterworld viurà el delicte de manera directa i no s’avorrirà gens ni mica. El futur ja és aquí. La ciència-ficció conviu amb nosaltres.

La xarxa us espera, negrots. Que navegueu a gust.      



 

dimecres, 4 de novembre del 2015

També hi ha negror a Benicarló





El cap de setmana del 12 al 15 de novembre la negror novel·lesca arriba a Benicarló. Jo hi participaré amb una xerrada sobre la narrativa criminal de dones, atesa la meva experiència com a coordinadora dels dos volums de relats, Elles també maten i Noves dames del crim. Compartiré cartell i experiència amb en Sebastià Bennasar i Vicent Sanz. I estic segura que ens ho passarem molt bé.

Aquí hi podreu trobar el programa complet.

Gràcies als organitzadors per convidar-m'hi. Em fa una especial il·lusió tornar a Benicarló, població que conec molt bé per motius personals i on hi he passat molt bones estones.

La negror no para, com podeu veure.

 Visca!