Fa setmanes que volia parlar-vos d’aquesta qüestió, però
l’excés de feina m’ho ha fet ajornar. Avui he trobat una estona entre tasques i
m’hi he posat. Al cap i a la fi, no es tracta d’escriure un article gaire llarg,
sinó de dedicar una petita reflexió a un tema que em crida l’atenció i que no
deixa de sorprendre’m.
M’explicaré.
Al llarg del munt de presentacions i actes literaris en què
sovint participo, he tingut l’oportunitat de fer conversa amb lectors de tota
mena. Acostumen a ser converses profitoses, de les quals se n’aprèn molt, i on s’hi
poden descobrir aspectes, mirades i enfocaments diversos i variats. Un d’aquests
aspectes, que té a veure amb els finals dels relats o de les novel·les (negres
i no negres), el vull comentar avui. Sobretot perquè m’ha sobtat.
Resulta que he descobert que a un cert nombre de lectors no
els agrada que les històries no tinguin un final feliç. Els molesta que acabin
malament, es mori algun personatge, el conflicte no tingui solució, els
problemes no s’arreglin, etcètera. En resum, que desitgen un happy end sí o sí. Quan això no passa, se
senten decebuts i l’obra en qüestió no els agrada tant. No puc il·lustrar-ho
amb exemples sense fer spoilers, però
el cas és que és un comentari força recurrent, molt més del que jo mai no m'hauria esperat.
En el meu paper d’estudiosa de la literatura, d’escriptora,
però sobretot de lectora, aquest fet em sembla digne de comentari, perquè ens
aboca a un dels grans temes de debat teòric: la finalitat de la literatura. Sembla que per a alguns lectors, el plaer de la lectura ha d’estar indefectiblement
lligat a emocions felices. Poden suportar el patiment al llarg del llibre, però
sabent que, com a colofó, les coses tornaran a la normalitat i es produirà la
desitjada recuperació de l’ordre establert. En els casos en què això no és
així, el sentiment de tristor i de decepció els aclapara i fa que atorguin al
text una altra valoració. Que li posin un “però” de caràcter negatiu, independentment
de la seva qualitat objectiva (si és que l’objectivitat pot existir, no
discutirem ara per això).
Personalment, ho trobo curiós. Són multitud les obres sense
final feliç que m’han marcat al llarg de la vida i que ara formen part del meu
bagatge literari de capçalera. I, si parlem de les lectures que he fet recentment,
puc assegurar-vos que gran part de les més reeixides tenen desenllaços tristos,
durs o poc gratificants. Podria citar, sense ser ni mínimament exhaustiva, Les pereres fan la flor blanca, de
Gerbrand Bakker, El pequeño Arquímedes,
d’Aldous Huxley, Salvar a Mozart, de Raphaël Jerusalmy, El nadador en el mar secreto, de William Kotzwinkle, Tota la veritat, de Núria Cadenes o Maldita verdad, d’Empar Fernández.
Deia Kafka que la literatura ha de ser com un cop de puny a l’estómac.
Si no, alguna cosa falla. I jo hi estic d’acord. L’obra literària ens ha de
remoure, commoure, incomodar, molestar, fer-nos pensar, fer-nos riure, fer-nos
voler abandonar-la, fer-nos veure la realitat del món, fer-nos
estimar, fer-nos plorar.
Amb això no vull dir que no puguin existir els finals feliços, que a tots
ens agraden i ens tranquil·litzen. Però sí comentar que la finalitat del text
literari no ha de raure en la complaença. El plaer estètic, el plaer que podem
extreure de l’obra d’art, ha d’estar per damunt de la contingència d’un
desenllaç concret. La seva valoració no pot dependre d’això. De cap de les
maneres.
Tanmateix, m’hi jugo el que sigui que, a aquestes alçades del meu article,
més d’un de vosaltres està pensant: “Molt bé, Anna, però jo no vull patir
mentre llegeixo, jo vull entretenir-me, divertir-me, passar-m’ho bé”. Oi que
sí, que ho esteu pensant? Doncs perfecte, i tant. Em sembla molt lícit. Només
faltaria. A mi també m’agrada divertir-me. La lectura no ha d’esdevenir un
sacrifici.
Però tampoc no puc defensar la necessitat que les històries s’acabin
sempre bé. Seria nedar contracorrent. I encara menys puc acceptar que un final
trist menyscabi la valoració qualitativa d’un text.
La vida, per definició, no té finals feliços, estimats negrots. Vaja, que
el final de tots nosaltres mai no és feliç. Si la literatura no fa altra cosa
que descriure el món i descriure’ns a nosaltres... com podem qüestionar un
desenllaç que ja coneixem?
Va, vinga, opineu. Fem debat aquí, sisplau. Que no es mori l’ànec, que encara
no li ha arribat l’hora.