Feliç i negrot 2014!

A tots els negrots us vull desitjar un any 2014 ben ple de novel·les, misteri, suspens, crims, bones sèries i pel·lícules, assassins a tort i a dret i, per què no?, també molt bon humor. Que sigueu feliços i recordeu, Elles també maten!

Bon (i terrorífic) Nadal

Amb aquesta imatge alternativa d'allò que representa la infantesa, "A l'ombra del crim" recupera el seu cantó més terrorífic per desitjar

Bon Nadal als seus seguidors.  

No feu escarafalls. Aquí no ens estem per carrincloneries. Som negrots i ho hem de demostrar. Por, suspens, intriga, crims, terror, sang i fetge. Aquest és el nostre missatge.

 

Bon i terrorífic Nadal... i que aquest tronc amb barretina que hi ha a moltes llars us porti un bon assortiment de lectura ben fosca!

 

 

 

Ja hi tornem a ser: TIANA NEGRA 2014

Negrots, sembla que va ser ahir i ja hi tornem a ser. D'aquí a un mes, exactament els dies 24 i 25 de gener de 2014, torna el Festival de novel·la negra catalana TIANA NEGRA, en la seva segona edició.

Semblava un somni, però ja el tenim aquí. Encara hi haurà més activitats i sorpreses que l'any passat, us ho assegurem. Entre les novetats, destaca el lliurament del primer Premi Agustí Vehí de novel·la negra en català.

No patiu per res. Puntualment, us aniré informant de tot plegat.

De moment us deixo l'enllaç del bloc del Festival on hi podeu trobar les primeres notícies.

Aneu-vos reservant els dies i visca la negror!

 

Bloc del Festival Tiana Negra

 

 

Dones sense manies: Recull d'entrevistes, notícies i reaccions al voltant d'Elles també maten

Com que a partir d'ara aniran arribant els enllaços de les notícies, les entrevistes i les reaccions al voltant de l'antologia de relats negres de dones catalanes Elles també maten, he decidit anar-les publicant aquí.

Les aniré afegint a mesura que es produeixin, de manera que aquest post espero que vagi creixent molt i molt. 

Una forta abraçada, negrots. I gràcies per ser-hi sempre.

Anna Maria Villalonga: una dona matadora (Entrevista a La Petita Llibreria)
Entrevista a La Finestra Digital
Entrevista a Propera Parada Cultura
Àudio del programa de Ràdio 4: El Club Dante (Conversa Teresa Solana i Anna Maria Villalonga)
Article a Tu Mateix Llibres
Ressenya a La Petita Llibreria
Article al Bloc/Dietari d'Esperança Camps
Crònica de la Presentació a Collbató Negre
Àudio del programa de Ràdio 4: Wonderland (Conversa Margarida Aritzeta i Anna Maria Villalonga)
Ressenya de David Fajardo a La Finestra Digital
Pròleg de l'Antologia a Vilaweb
Pròleg de l'Antologia a Núvol

Un avís important, i qui avisa no és traïdor: "Elles també maten" ja és a punt

Després de publicitar el llibre a bastament a través de les xarxes socials i d'altres mitjans, ara ja tothom l'espera. I això, no cal dir-ho, ens fa molt feliços.

Jo m'he reservat fins avui, quan falta una semana per al dia de la Presentació oficial, per parlar del volum en aquest bloc.

La gran majoria de negrots ja sabeu de què es tracta: un recull de relats negres i criminals esrits en català per tretze autores, totes dones, que volem demostrar que nosaltres també sabem matar, si molt convé.   

De moment només us vull comunicar que l'antologia la publica la nova editorial "Llibres del delicte", que he tingut l'honor i el privilegi de ser-ne la curadora i que les dones i els relats assassins són els següents:

L'assassinat de la venedora de cupons, de Margarida Aritzeta

El segrest, de Teresa Solana

Una arítmia silenciada, de Carme Torras

Uns bons veïns, de Maria Carme Roca

Un mort a la cuina, de Núria Cadenes

(Ulleres de) pasta negra, d'Esperança Camps

El dia que vaig perdre el món de vista, d'Empar Fernández

Un reflex a la mirada, de Susana Vallejo

L'home del mirall, de Susana Hernández

Nit d'aniversari, de Marta Banús

Ella, de Laura Díaz-Roig

El señor Delcroix, de Mònica Batet

De vegades, l'atzar, d'Anna Maria Villalonga

La presentació tindrà lloc el proper dimecres dia 18 de desembre, a les 19:30, a la Llibreria Pròleg de Barcelona. Comptarem amb un presentador de luxe, Jordi de Manuel, que va acceptar encantat el repte d'estar envoltat de tanta assassina junta. La majoria d'autores també hi seran presents i jo espero que viurem una jornada inoblidable, de festa grossa.

No m'allargo més perquè aquest post és únicament un tastet de tot el que vindrà. I és que em fa la sensació que Elles també maten aconseguirà un èxit total.

Fins ben aviat, negrots.  

Remor de serps, d’Agustí Vehí

Ja fa uns quants mesos, des que va sortir al setembre, que tinc damunt la taula la novel·la pòstuma d’Agustí Vehí, Remor de serps. Els mateixos mesos que la contemplo sense trobar  prou força per confegir-ne la ressenya, la qual havia emparaulat amb en Bernat Puigtobella de Núvol i que, evidentment, volia penjar en aquest meu bloc. Ho he anat posposant, ajornant, dilatant en el temps. No sabia què dir ni com començar, però, sobretot, no sabia si seria capaç de posar-me a escriure sense passar una molt mala estona. Evidentment, no m’equivocava. Avui m’he decidit. I ara que hi sóc, sento el dolor a flor de pell, intacte, com si l’Agustí hagués marxat ahir mateix.

No he llegit la versió publicada per Crims.cat i de moment no ho faré. Continuo sense veure-m’hi amb cor. Però això no importa, perquè jo ja fa molt temps que vaig gaudir de la novel·la. Com acostumava a fer, l’Agustí em va enviar l’original encara verge, sense correccions ni intermediaris, tal com havia sorgit de la seva ploma. Sempre em distingia amb aquest privilegi, amb aquest honor, perquè volia saber la meva opinió sincera.

No vaig ser a temps de dir-li què en pensava, d’aquesta història negra ambientada al París de 1940, quan la Segona Guerra Mundial assolava el món i els alemanys eren a punt d’envair la capital francesa. Només vaig poder transmetre-li, a través de la seva esposa Marie, que la trama m’havia atrapat des del començament. Després, la infame malaltia va començar a avançar de pressa i ja no en vam parlar. Sempre m’ha quedat dins la recança de no haver-ho fet, perquè sé que l’Agustí es posava molt content quan jo li feia arribar les meves impressions.

No vaig poder dir-li que Remor de serps és un text imaginatiu i trepidant, molt ben ambientat (recordeu que ell era Doctor en Història). Una novel·la de crims, policies, soldats, nazis i feixistes que, malgrat succeir en un període tan dur com el de la Guerra Mundial, en molts moments feia somriure (i riure) a l’enganxat lector. No vaig poder explicar-li que la novel·la resultava excessivament tendra per al meu gust, perquè la bonhomia de l’autor es detectava en cada línia, en cada paràgraf, en cada personatge. No vaig poder cridar-li: home, posa-hi més mala llet, que ets un romàntic, tio!   

No vaig poder, perquè no hi era. Ja no hi era. Per això tampoc no puc, ara mateix, continuar endavant amb aquesta ressenya. No sé com afrontar-la. Només us recomano vivament la lectura de Remor de serps. I no perquè, com totes les seves, l’obra s’ho valgui, sinó també com a homenatge, com a comiat, com a reconeixement. L’Agustí era un home jove, que encara tenia moltes coses a dir, molts textos a escriure, molta saviesa a aportar. Un autor intel·ligent, culte, un gran amic, una bona persona. Llegiu-lo i m’entendreu.

Vull dedicar aquest text a la seva família, que sé que el troben molt a faltar. Perquè la vida és injusta i sempre s’endu els millors. Per a vosaltres: Marie, Mireia, Laia, Pau, Benja, Nico. Sempre, sempre el recordarem.       

 

 

Aquesta ressenya també ha estat publicada a Núvol  

El somriure d’un eco, de Jordi Gimeno

El somriure d’un eco, de Jordi Gimeno (Barcelona, 1970), és la novel·la guanyadora del XIV Premi de Narrativa de Ciència-ficció Manuel de Pedrolo-Ciutat de Mataró 2012. L’autor, que és llicenciat en Filologia Catalana, ha desenvolupat diverses activitats al llarg de la seva vida professional, entre les quals destaca la de cuiner d’alt nivell. Com a cuiner, ha viatjat arreu del món i ha participat en diversos projectes també vinculats a la llengua, com el web www.bonprofit.org. Tanmateix, estic segura que és una ànima inquieta. Per això ara ens planteja aquesta interessant proposta literària, a mig camí entre la investigació criminal i la ciència-ficció.

No m’atreveixo a qualificar El somriure d’un eco d’una novel·la que fusioni gèneres, però certament té un vessant negre que no es pot ignorar. El protagonista és l’inspector de policia Guiu Montal, especialista dedicat a la investigació dels delictes relacionats amb la tecnologia “eco”, un avenç que permet mantenir “viva” la veu dels morts i possibilita que els vius hi continuïn interaccionant.

Només amb aquestes pinzellades ja us podeu imaginar que Gimeno ens transporta al futur, tot creant una mena de ficció de tints distòpics en un planeta gairebé mort, convertit quasi totalment en un desert inhòspit, amb una calor insuportable, on hi sovintegen les tempestes d’arena i els humans pràcticament no poden respirar. És per això que viuen abocats a l’interior, en uns estranys habitatges anomenats “rombòdroms”:

Una societat que es regeix per dos invents que ens han de protegir del dol per un planeta i per uns homes tocats de mort: el rombòdrom, aquesta casa que ens connecta i projecta un món que ja no existeix, i l’eco, aquest arxiu sonor capaç d’autoregular-se i créixer en què hi ha emmagatzemada la informació de tota la nostra vida, [...] per a després, un cop mort, continuar fent companyia a aquells que estimes gràcies a una mena de retrat virtual que acompanya qui ha pagat, paga i pagarà per rebre les teves trucades al mòbil o al sostre del rombòdrom.

Així ens col·loca Gimeno al bell mig de la seva ficció. A partir d’aquesta ambientació sens dubte imaginativa, inicia un procés de reflexió al voltant de gran part de les obsessions de l’ésser humà. D’entrada, tot i que de manera ambigua i poc desenvolupada (jo hauria preferit que s’hi hagués detingut més), ens dóna a entendre que el procés de degradació del planeta és la conseqüència de l’escalfament global. Aquesta situació, que per a l’autor funciona bàsicament com un marc escènic, per a mi hauria de jugar un rol més important, hauria de marcar de manera més significativa el contingut de la novel·la. El lector voldria conèixer el procés pel qual la humanitat i la Terra han arribat a la situació descrita, un procés que hauria de justificar el comportament dels personatges. Tampoc no sabem en quin moment cronològic ens trobem. Pot ser d’aquí a un segle, pot ser d’aquí a cinc. Jo, que sóc tan partidària de les històries obertes, que permeten al lector un paper actiu, en aquest cas he trobat a faltar tota aquesta informació. Està tractada de manera excessivament tangencial. En canvi, jo la considero vital per poder, després, encabir-hi la història amb més versemblança.  

Els humans que reflecteix Gimeno no han canviat gens i es regeixen per les mateixes passions, dèries, defectes i debilitats que tots nosaltres. Evidentment, aquesta pot ser l’opció de l’autor. Donar a entendre que l’home, passi el que passi, no evoluciona gaire, ni per bé ni per mal. Pot gaudir d’un munt d’avenços, pot disposar d’una tecnologia espectacular, però el seu interior, el seu vessant més profundament “animal”, continua intacte.  

Aquesta idea de la naturalesa immutable de l’home ens aboca al motiu principal de la novel·la, un motiu d’arrels clàssiques, recreat per centenars d’autors al llarg de la història de la cultura, la literatura i l’art. M’estic referint al desig d’immortalitat. A la no acceptació de la mort, encara que, en la novel·la, el patiment s’hagi mitigat gràcies a la tecnologia “eco”. Tanmateix, ningú no vol desaparèixer. Ningú no vol tampoc que desapareguin els seus éssers estimats. I en aquest sentiment de rebuig hi trobem la gran reflexió d’El somriure d’un eco, que Jordi Gimeno ha revestit d’un embolcall de gènere que segurament l’esperona com a creador i que també ens esperona a nosaltres com a receptors afeccionats.

Desitjar que ens estimin, estar acompanyats, sentir que no ens enganyen, continuar vivint. Calma, seguretat, certesa, tranquil·litat. Aspirem a això però, alhora, mantenim  ˗també immutables˗ les diferències de classe, les més baixes misèries, els crims, les mentides, les injustícies. Tenim clar què  podem arribar a fer per amor? I per sobreviure? A què estem disposats?

 

 

Un cop més la narrativa de gènere serveix per plantejar els grans dilemes que afecten l’ànima humana. I és que, com deia Ursula K. Le Guin: La ciència-ficció significa experimentar amb la imaginació, respondre preguntes que no tenen resposta. Implica coses molt profundes, que cada viatge és irreversible...

Us recomano El somriure d’un eco, negrots. Segur que us farà pensar.

 

Pròximes novetats de Crims.cat

Com sempre, negrots, ja hi tornem a ser. Per culpa d'aquesta gent de Crims.cat, la col·lecció de novel·la negra en català que publica Editorial Alrevés i que dirigeix Àlex Martín Escribà, ens tornem a trobar morts d'impaciència.

 

I és que els títols 10 i 11, que apareixeran al gener, fan molta patxoca. Es tracta de  El tant per cent, de Rafael Vallbona, i L'Ètica, de Sebastià Jovani. Més avall us avanço les cobertes, tan suggeridores com ja és un costum en aquesta col·lecció.      

 

Sé de molt bona tinta que ambdues són novel·les potents i addictives, que palesen novament la bona feina de tots els implicats en el projecte. 

 

En fi, no hi ha cap altre remei que aguantar estoicament. Però us prometo que així  que sàpiga la data de sortida, us aviso sense perdre ni un minut. 

 

Mentrestant, paciència. Que passeu un feliç cap de setmana, negrots.  

 

 

 

 

Anna Maria Villalonga: Ponència a la Universitat de Barcelona. Títol: "Teresa Solana: Com assassinar en la Barcelona del segle XXI"

Em complau compartir amb vosaltres el text de la Comunicació que avui he llegit a la Sala de Graus de la Universitat de Barcelona, en el  marc del Seminari "Catalana i criminal: Novel·la criminal escrita per dones". La meva intervenció, sobre l'obra de Teresa Solana (que ha parlat tot seguit), és "Teresa Solana: Com assassinar en la Barcelona del segle XXI".

 

 Espero que us interessi, negrots.

 

 

 

 

 

Teresa Solana: Com assassinar en la Barcelona del segle XXI

 

 

Anna Maria Villalonga

(Universitat de Barcelona)

 

En un article, inèdit encara, al qual hi he tingut accés privilegiadament,  l’estudiós australià Stewart King afirma que ja a partir de la seva primera novel·la, Un crim imperfecte, Teresa Solana (i cito) «no tan sols reinventa el gènere negre en català, sinó que presenta una visió innovadora del teixit social i cultural de la capital catalana de la primera dècada del segle xxi». Per documentar-ho, King ens remet a Sebastià Bennasar, que també va publicar l’any 2011 que Solana representava (en part per ser una de les poques dones conreadores del gènere en aquell moment) una “autèntica revolució” en el panorama literari català.  
 

D’alguna manera, és el mateix que podem inferir de les paraules de la nostra autora en l’entrevista que em concedí el 29 de novembre de 2011 (avui fa dos anys justos, quina coincidència!) inclosa dins del meu llibre Les veus del crim. Deia Solana:  
 

Ara sí que sóc conscient de fer literatura de gènere. Però amb la primera novel·la no se m’havia acudit que l’etiquetarien així. La primera sorpresa la vaig tenir quan l’editora va comentar: «ah, novel·la negra!». I jo vaig dir: «home! Però si això és com crítica social, és sàtira, és humor». Però ells van insistir que era negra.     
 

Encara que a priori sembli una paradoxa, l’afirmació de Solana en el sentit que la seva intenció inicial era fer una sàtira de crítica social i la insistent  reacció dels editors, ens estan confirmant la permeabilitat del “negre” actual, les seves àmplies possibilitats i les seves difuses fronteres. I, alhora, donen la raó a King i a Bennasar. L’obra de Teresa Solana, diferent i molt personal, se situa en l’òrbita d’una narrativa criminal moderna i ambiciosa, que va més enllà dels esquemes del gènere i que palesa una gran capacitat per dibuixar la realitat barcelonina del nou mil·lenni sense deixar de tombar els ulls (com en el cas de Negres tempestes) a un passat que ens ha convertit en allò que som. 
  

Però anem a pams. Teresa Solana, una de les plomes més consolidades del “negre” en català, prové del món de la traducció, és Llicenciada en Filosofia i també ha fet estudis de Filologia Clàssica. Les seves obres han estat traduïdes al castellà, el romanès, el francès, l’italià, l’anglès i l’alemany amb gran èxit de crítica i públic. Com sabem, té en marxa,  simultàniament, dues sèries, independents l’una de l’altra. La primera reporta les delirants aventures d’uns germans bessons ˗Eduard i Borja (o millor dit Pep)˗ absolutament insòlits, dos detectius ocasionals, de pa sucat amb oli, que fins ara han protagonitzat tres novel·les. El cicle arrenca el 2006 amb Un crim imperfecte, una divertida desmitificació del gènere detectivesc, que rebé l’any 2007 el Premi Brigada 21 de novel·la negra en català. La segona entrega, Drecera al paradís (2007), és una descarnada sàtira del món literari. A finals de 2011 aparegué el tercer llibre de la sèrie, L’Hora Zen, on Solana critica sense pietat l’àmbit de la pseudociència mèdica i de les teràpies alternatives, tan presents a la societat actual.

 

El conjunt esdevé una ficció àcida i histriònica, amb tocs costumistes i molt barcelonina, que li serveix per llençar una mirada fulminant sobre l’entorn. Les peripècies dels bessons, que sovint voregen la llei tot seguint les passes  dels representants més genuïns de la narrativa picaresca, permeten a l’autora furgar en les nafres del món contemporani. La paròdia, la ironia i la sàtira al servei de la descripció crítica d’una realitat que s’allunya dels baixos fons per centrar-se en la dissecció de les classes altes i que arremet directament contra els engranatges de la riquesa i del poder.

 

La segona nissaga pertany a un altre subgènere dins la narrativa criminal. Si amb els bessons ens situàvem en l’òrbita de la desmitificació de la novel·la de detectius clàssica (entre d’altres coses, actualment resulta impensable que un detectiu privat investigui assassinats i veritables delictes), la sèrie número dos pertany a allò que podem considerar novel·la procedural (de procediment policial). La protagonista és una dona, la sotsinspectora dels Mossos d’Esquadra Norma Forester. Una policia una mica atípica (refinada, instruïda, de bona família) que debutà a Negres tempestes (novel·la guanyadora el 2010 del III Premi Crims de Tinta), i de la qual aviat n’apareixerà el segon lliurament.     
 

Dins la producció literària de Teresa Solana hi trobem també diverses incursions, prou rendibles per l’èxit obtingut dins i fora de les nostres fronteres, en el relat breu. Destacaré, evidentment, el recull intitulat Set casos de sang i fetge i una història d’amor, del qual l’autora diu (i cito textualment):  
 

Són una miqueta la nineta dels meus ulls. Amb aquestes històries em vaig poder desmadrar tot el que vaig voler i em vaig divertir moltíssim. I totes les reaccions que he tingut dels lectors han estat entusiastes.
 

En aquests relats Solana es complau en la transgressió paròdica i desacomplexada del gènere policíac i de terror. Colpeja la tradició del conte gòtic, del relat fantàstic i de ciència ficció, de la crònica de successos, de les històries de detectius. Per aconseguir-ho, se serveix de la hipèrbole i de la caricatura, però, per damunt de tot, d’un anacronisme tan bèstia com els seus personatges. Agafa una coctelera, hi barreja tipus, llocs comuns, arguments i trames, sacseja una mica i ens ofereix una galeria de gent tan fora de lloc com un vampir del segle xxi ple de bones intencions, un troglodita que ha de descobrir el primer assassí en sèrie de la (pre)història (relat recentment traduït a l’esperanto) o una colla de fantasmes que fan vida de família en una ostentosa torre del Tibidabo. 

Esmicolar la tradició literària, però, no és la finalitat de Solana, sinó tan sols un instrument per, novament, criticar la societat actual. Així, a la rebotiga d’aquestes històries hi trobem sempre la voluntat de fer palesos alguns dels problemes, ridiculeses i incongruències que afecten el nostre món: la violència de gènere, el nepotisme o els privilegis i costums de la burgesia.  
 

Continuant amb la narrativa breu de Solana, espero que em permetreu una petita primícia, ja que tinc entre les mans el seu text encara inèdit, El segrest, que apareixerà dintre de pocs dies dins del recull de tretze relats negres escrits per dones titulat Elles també maten, del qual he tingut el privilegi de ser-ne la curadora. En aquesta història, tan àcida com ens té acostumats, Solana s’atreveix amb la política-ficció, mostrant-nos un imaginat futur per a Catalunya i per a Espanya ben galdós. I fins aquí puc avançar.
  

Però... i ara entrem en matèria de la bona... per què l’editora de Solana va insistir a considerar negre Un crim imperfecte? Doncs precisament per allò que el mateix títol ens explicita. Perquè hi ha morts, delictes, assassinats. I és que, com la mateixa autora admet... (i cito) 

 

Vaig descobrir que matar algú resulta molt pràctic per destapar coses. Quan es comença a investigar, s’ha de ficar el nas a llocs que en unes altres situacions no es podria fer.  
 

Ja ho tenim. Solana s’endinsa en la narrativa criminal per tal de poder descriure amb comoditat i versemblança aspectes de l’entorn que no li agraden. Qüestions que li molesten, que vol denunciar, que considera que haurien de millorar o canviar. Així, el “negre” es converteix definitivament en un mer pretext, la pura excusa per defensar una sèrie de posicions molt explícites. Si una cosa fa Solana, en totes i cadascuna de les seves obres, és tirar pel dret. Sense pèls a la llengua, col·loca damunt la taula els seus supòsits ideològics i els defensa amb ungles i dents.   
 

A través d’aquest pols amb ella mateixa, Solana vehicula les pròpies obsessions, aquelles que esperonen qualsevol escriptor i que acaben modelant les particularitats del seu corpus creatiu. En el seu cas, el marc per situar-les és fonamental. Es fa gairebé impossible imaginar les seves novel·les fora de Barcelona, que esdevé un personatge de ple dret dins del conjunt, tant en la nissaga dels bessons com en la de Norma Forester. La ciutat postmoderna, postolímpica, que s’ha posat guapa, la millor botiga  del món, postal lluminosa per al turista bocabadat, té un rerefons que es nodreix de l’aparença, de la marca. És una talaia oberta a tot el planeta, però, curiosament, viu d’esquena a les necessitats dels seus habitants.  
 

Solana empra Barcelona com a escenari activíssim. La gran urbs, constituïda per una multiplicitat de ciutats més petites, és un ens viu que li permet destapar el joc de realitats i aparences en el qual vivim immersos, la falsedat, la hipocresia, la mentida, la superficialitat, la misèria material i moral, el mal gust, les diferències de classe, la valoració de la imatge externa per damunt de tot, la pobresa intel·lectual i cultural de certs sectors socials i la generalitzada manca d’escrúpols de la burgesia i de la classe política.      
 

Com he comentat anteriorment, Solana no es perd en eufemismes ni en ambigüitats. Com a conseqüència, crearà uns personatges que li permetin polaritzar el discurs. Aquest modus operandi no deixa de teixir una nova paradoxa, ja que molts d’aquests personatges són absolutament delirants, surrealistes, gairebé impossibles d’imaginar en la vida real. Tanmateix, li resulten extremadament útils. Disfressats de caricatura, irreals i exagerats, esdevenen, alhora, tremendament efectius.  
 

El joc d’opòsits més marcat està construït al voltant dels bessons Eduard (d’esquerres, home de família, bon pare i bon marit) i Borja (de dretes, carregat d’ínfules, que fingeix ser qui no és fins el punt de canviar la seva identitat).  Són diametralment oposats però, tanmateix, acaben instal·lant el seu mitjà de vida (la fingida agència de detectius) damunt d’una mentida, d’un muntatge fictici on res no és veritat i només l’aparença compta. Com he dit, Solana no té cap mena de recança a l’hora de situar els seus protagonistes (com farà de manera molt més compromesa amb Norma Forester) al bell mig de les qüestions que pretén debatre.     

 

Tot i que dins de l’estol de figures de Solana hi destaquen les dones, no podem obviar que, en aquest cas, els dos protagonistes són masculins. Ens ho explica la mateixa autora a Les veus del crim (i cito): 
 

El fet de triar dos germans bessons homes va ser perquè no era creïble pensar en dues dones fent el paper que fan ells. Hauria estat una altra història. Jo també volia posar-me en la pell d’un home i veure com s’ho manega avui en dia un home com l’Eduard, un bon tio, per sobreviure en aquest món. Que, a veure, els bons tios tampoc no ho tenen fàcil per tirar endavant en el món d’avui. Però després també vaig trobar a faltar un personatge protagonista dona i va ser quan va aparèixer la Norma.     
  

A banda d’ells, però, la majoria de personatges del cicle dels bessons són femenins, incloses algunes víctimes. Aquest fet és significatiu, ja que les principals víctimes en la societat en què vivim continuen essent els seus membres més febles. És a dir, les dones i les criatures. Les “mortes” de Solana no són de classe baixa, però encara arrosseguen la fragilitat vinculada al gènere.
 

En contrapartida, la resta de figures femenines són fortes, decidides, amb personalitat. Dones que no es deixen trepitjar i que prenen decisions. La principal consellera dels improvisats detectius és la Mariona Castany, una ricatxa que per motius no gaire clars sempre els ajuda. La Merche, una altra “dama amb possibles”, embolicada amb el Borja, li facilita suport econòmic repetidament. La Montse, esposa de l’Eduard, és, segons la mateixa autora, “una dona d’esquerres, amb pensament polític, amb una vida pròpia, que entra, surt, va amb les amigues...”. És a dir, un perfil poc dependent respecte del marit, amb el qual es relaciona en condició d’igualtat. Té un negoci propi i les seves sòcies també són dones. De bracet amb els casos criminals, les històries dels bessons palesen, en to costumista, la voluntat de fer-nos reflexionar sobre la manera de viure a la Barcelona del nou mil·lenni. Les relacions familiars, els problemes quotidians, les situacions de cada dia.  

 

Els mateixos aspectes apareixen, amb força, a la sèrie de Norma Forester. Les dones hi tenen un paper absolutament cabdal. La nostra protagonista forma part d’una estructura familiar decididament matriarcal dins la qual hi conviuen diverses generacions de dones. Així, a casa de la Mossa d’Esquadra hi trobem la seva àvia (Senta), la seva mare exhippie ((Mimí), la seva filla (Violeta, que darrerament s’ha traslladat a fer d’okupa al barri de Gràcia) i una tieta ben sui generis. És monja i hacker, una monja absolutament heterodoxa, que domina la pirateria informàtica i que s’escapa del convent sempre que pot per visitar la família, anar al cinema i menjar i beure ˗sobretot beure, amb b alta˗ a cor què vols. La versemblança del conjunt presenta evidents problemes, agreujats per l’existència d’un exmarit homosexual (pare de Violeta) i d’un marit actual germà de l’ex. Un poti-poti no gaire usual, val a dir. Tanmateix, quan li vaig insinuar a Solana, en la nostra entrevista, que tot plegat no resultava del tot creïble, ella, amb un somriure, va respondre: 
 

No i sí. Una mare que és com una exhippie encara pot existir. Una filla okupa també.   
 

I el pare biològic de la nena, germà del marit i gai...! – vaig exclamar jo.  
 

Però Solana no es va immutar: Per què no? – va dir – evidentment, no és el més habitual, però avui en dia la societat ha canviat molt en aquest sentit, sobretot respecte als homosexuals i la relació més normalitzada entre heterosexuals i homosexuals. El pare de Violeta ha sortit de l’armari i al final tots han pogut tenir una bona relació. M’interessava explicar això.
 

Aquesta és la idea. L’autora no defuig el vessant burlesc, hiperbòlic, un tant allunyat de l’estricta mimesi, per tal de fer-nos arribar el seu pensament, les seves opinions. És des d’aquest sentit que, en part, ens enfrontem a un concepte nou i personal de construir el gènere criminal. El delirant humor hi té cabuda si ens ajuda a fer palès un missatge actual, impensable fa uns anys, però no tan estrany en el segle xxi.   
 

Amb tot, la dimensió seriosa, gairebé tràgica, de Negres tempestes és la més significativa de la novel·la. A banda de parlar-nos del present més rigorós, el llibre poua amb intensitat, a moments fins i tot amb un poètic idealisme, en les arrels del passat. La trama policíaca se centra en la investigació de l’assassinat d’un catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona. Les pistes relacionen el crim amb un d’anterior: el d’un amic d’infantesa d’aquesta víctima. El detonant d’ambdues morts serà un manuscrit inèdit amb secrets de la Guerra i de la postguerra que impliquen directament una poderosa família de la burgesia barcelonina.  
 

La novel·la té un títol molt significatiu. Negres tempestes són les paraules que enceten l’himne obrer polonès La Varsoviana, que durant la Guerra Civil espanyola va funcionar com a himne revolucionari (A las barricadas). També la citació shakespeariana que inaugura la novel·la conté una inequívoca declaració d’intencions: «Dóna paraules a la teva pena. El dolor que no parla infla molt més el cor, i fa que es trenqui» (Macbeth, Acte 4- Escena III). 
 

Solana pretén, per tant, “donar paraules a la pena”. La seva és gairebé una novel·la de tesi, on tot va encaminat a atacar frontalment la postura oficial que, en nom d’una suposada reconciliació pacífica, s’imposà a l’Estat espanyol des de la mort del dictador: la tendència a considerar que, al llarg de la Guerra i la postguerra, ambdós bàndols van estar a la mateixa alçada, van cometre les mateixes aberracions. Quan Solana escrigué la novel·la, encara bategava molt recent l’aprovació de la Llei de la Memòria Històrica, que data de finals de 2007. En aquest context, l’autora va creure oportú fer sentir una veu potent, sense ambigüitats. Va posar la novel·la negra (Negres tempestes, pel que fa al cas policial, n’és una mostra absolutament canònica) al servei de la denúncia de la “versió oficial”, de la visió institucional i interessada d’un passat que encara cueja. En una entrevista concedida a El Periódico de Catalunya el 8 de setembre de 2010, Solana manifestava (i cito):   
 

És perillosa aquesta tendència de dir que els dos bàndols van fer les mateixes atrocitats. No és una manera seriosa d'enfrontar-nos al nostre passat. […] Hi ha moltes ferides que encara no estan tancades i la manera de tancar-les no és no parlant-ne. Molts que van estar-hi directament implicats o ho van estar durant la dictadura ara passen per absolutament demòcrates. El problema és que no s'han demanat responsabilitats per això. Les víctimes mereixen justícia. 
 

El missatge resulta diàfan. El pacte de silenci, la conciliació sense tancar ferides, no és per a Solana una posició vàlida. D’aquí parteix la tesi de la novel·la, que la autora considera tan important com per situar-la al bell mig de la personalitat de la seva protagonista. Norma porta a les venes la sang del seu avi Jack, un anglès de Manchester arribat a Barcelona per lluitar contra els feixistes amb les Brigades Internacionals. Un jove idealista, amb el cap a vessar de les paraules de Bakunin i amb el convenciment que no només faria la guerra, sinó també la revolució. Evidentment, la realitat fou una altra. El record de l’avi, afusellat sumàriament al Camp de la Bota, restarà per sempre en la memòria de la néta; serà l’abrigall d’un sòlid bagatge ideològic, perfectament arrelat, que inclourà la defensa reivindicativa del paper dels anarquistes dins del bàndol republicà.   
 

Encara que, d’ara endavant, la continuïtat de la nissaga explori altres àmbits, el personatge de Norma sempre apareixerà definit a partir de Negres tempestes. Quan va decidir construir l’univers de la seva mossa d’esquadra, Solana feia quelcom més que donar visibilitat a la policia autonòmica. Infiltrava un estrany element en el seu si. Una dona de pensament anarquista (que fins i tot té un amant, perquè Norma té un amant, que quedi clar), que durà sempre a la pell la transcendència del passat, sense data de caducitat. L’autora, amb una honestedat insòlita, afronta l’exercici de despullar-se ideològicament en la construcció del seu personatge. No sé del cert si, literàriament, aquesta claredat resulta pamfletària. Però la veritat és que la identificació entre Teresa i Norma, entre la creadora i la creació, és total. Només cal resseguir el pensament de la mossa d’esquadra en el punt culminant de la novel·la (i cito):   
 

«Feia un parell d’anys que el govern socialista havia aprovat una llei de la memòria història que no agradava a ningú. Les associacions de víctimes la trobaven mancada i insuficient, i els polítics conservadors hi estaven en contra perquè molts d’ells eren fills o néts d’il·lustres franquistes i encara sentien pel règim de Franco una admiració públicament inconfessable, però de la qual es vantaven en privat. Argumentaven que les víctimes de la Guerra Civil ja no interessaven a ningú, que havien passat massa anys, que el pacte de la transició avalava l’oblit i el silenci [...] A Norma, aquell intent cínic de reescriure la història per treure ferro als crims del franquisme, o, més ben dit, de silenciar-la en nom d’una reconciliació que mai no s’havia produït, la treia de polleguera» (Solana, 2010: 238).  
 

És obvi que Solana fa molt més que recordar els morts no redimits d’un passat traumàtic. El desencís que s’inicià durant la Transició no ha prescrit. Com Vázquez Montalbán, l’autora ressegueix, a manera de crònica, l’actualitat més estricta. El desenllaç de Negres tempestes atorga a la novel·la una dimensió ètica. Ens tornem a enfrontar amb l’eterna oposició entre el concepte de justícia i el concepte de llei. Norma Forester descobreix que darrere dels crims hi ha la influent família burgesa implicada pel manuscrit. Òbviament, el clan no pot tolerar que s’embruti el seu nom, que la misèria moral i els abusos del passat surtin a la llum. Per evitar l’escàndol i amb la implícita connivència institucional, la família resol l’afer internament, al marge de les autoritats. Aquest fet col·loca Norma contra les cordes, enfrontada al seu sentit del deure, al seu passat, a allò que l’ha convertit en la persona que és. Solana no pot deixar que la seva heroïna es traeixi, significaria soscavar l’edifici que tan delicadament ha construït al llarg de la novel·la. És per això que, quan comprèn que el culpable no serà castigat, la sotsinspectora resol amb fermesa el seu dilema moral. Decideix filtrar a la premsa el contingut del manuscrit. Serà l’única manera de fer justícia. Si la descobreixen, pot perdre la feina, però en certs moments de la vida hom ha de tenir les prioritats ben clares (i cito):

La meva carrera és cosa meva. I a mi m’agrada dormir amb la consciència tranquil·la (Solana 2010: 237).   
 

Negres tempestes resulta un bon exemple d’allò que gran part dels estudiosos del gènere criminal defensen avui en dia. La idea que, si no compleix una funció social, si no ens remet a la realitat més estricta i ens permet parlar d’història (sigui del passat o del present), la narrativa de crims no té gaire sentit. A Negres tempestes,, Solana  construeix una ficció que li resulta útil per retratar críticament, amb un sa exercici d’higiene mental, una realitat que la incomoda. Per a ella, el dolor no prescriu. Les ferides només cicatritzen si en podem parlar. Per això planteja l’alternativa a una història oficial entestada a dibuixar una transició política aparentment idíl·lica.  
 

Podria dir molt més, però em sembla que això és tot per avui. Penso que hi ha prou temes que han quedat, si més no, esbossats. Ara cal deixar que parli ella, Teresa Solana. L’autora té moltes coses a dir. Us avançaré que afirma, com podrà tot seguit corroborar, que a Catalunya (i cito):  
 

per ser d’aquí i per ser dona, els homes encara et llegeixen amb un cert prejudici.  
 

Suposo que té raó. Per tant, no dubto que aquest Seminari és un lloc ben adient per encertar un debat que ens pugui enriquir a tots plegats.
 

Moltes gràcies.

 



Logotip de l'Associació EN NEGRE

Benvolgudíssims negrots,

Fa temps que tenia moltes ganes de poder escriure aquest post. Per culpa de la feina que tots arrosseguem, ha trigat una mica més del que hauríem volgut.

 

Però ara ja està. Ja el tenim aquí.

 

Per fi us podem presentar el Logotip  de l'Associació EN NEGRE, creada com sabeu  amb la intenció de defensar, promoure i estudiar la novel·la negra en català. 

 

És un logo senzill, però clar, entenedor i prou significatiu. A partir d'ara serà el disseny que ens distingirà. Estem contents. I, per damunt de tot, esperem que us agradi tant com a nosaltres.

 

Apa, que la negror no s'aturi. A matar a tort i a dret, però a matar en català, naturalment!