Res mai no és igual, d'Anna Maria Villalonga

Com que s'acosta la nit de les bruixes, el 31 d'octubre, m'ha vingut bé escriure aquest conte. Crec que us pot agradar. Els personatges no són inèdits, perquè ja protagonitzen una altra història meva. Tanmateix, aquella és una mica llarga i no em sembla idònia per a un bloc. Us penjo aquesta, amb motiu de la tardor i de la diada bruixenca. Que la gaudiu.

Res mai no és igual

La boira de la tardor queia damunt del bosc, freda i espessa. Arribava l’hora baixa i les ombres, de mica en mica, s’ensenyorien amb prepotència de tota la contrada. Llamps esfilagarsats esgarrapaven el cel i anunciaven trons llunyans que sacsejaven la vall. S’acostava la tempesta. El moment era idoni per recollir les herbes per als meus beuratges i conjurs: la mandràgora, la ruda, el marduix, l’hipèric. Em feien falta si volia emmalaltir animals, escampar grips noves o provocar inundacions. Si als inoportuns mortals se’ls acudia venir a molestar-me a la meva cabana, havia d’allunyar-los d’alguna manera. Últimament no havia tingut sort i aquestes visites agosarades es produïen massa sovint. Resultava estrany, però els humans del segle XXI no demostraven tenir massa por. Tot havia canviat tant en els darrers cinc-cents anys!
Aquell capvespre vaig sortir amb el cistell, acompanyada de les meves dues gates, l’Obscura i la Tèrbola. La Bòrnia, l’òliba que havia perdut un ull i que passava les hores a les branques de l’om del costat de casa, també va voler venir. Com que és vella i no hi veu, la vaig agafar i me la vaig col·locar damunt l’espatlla. Totes quatre, en amable companyonia, vam fer camí cap el més profund de la boscúria.
Les mates de ruda creixien amb força darrere de les falgueres i ens vam deturar en un indret mig ocult a omplir el cistell. De sobte, vam sentir una mena de remor desconeguda. Semblava el xiuxiueig somort d’unes veus humanes. Vam parar l’oïda. Qui podia ser, a aquelles hores i amb aquella negror que amenaçava tempesta? Les gates es van posar a rondinar, però les vaig fer callar amb un gest imperiós. Més valia esperar i no fer soroll.
El murmuri es va anar acostant. I jo ni tan sols no havia portat l’escombra per fer un vol de reconeixement. La Bòrnia va bufar, enfadada. Ni a recollir herbes podíem sortir últimament. De cop, unes veus clarament definides van materialitzar-se a l’altre cantó de la falguera. Vam restar quietes i en silenci. Potser marxarien aviat, potser s’havien perdut.

De cop i volta, alguna cosa sorprenent va succeir. Una pluja de cendres grisenques van caure damunt nostre. Les gates van quedar ben enfarinades i uns quants grans de cendra van anar a parar a l’únic ull de la Bòrnia. També els meus cabells i les meva cara van rebre de valent. A córrer cuita, vam fugir esperitades cap a la cabana. Allò era inexplicable. Quin fàstic! Vaig haver de canviar-me el barret i les faldilles, raspallar les gates i netejar amb camamilla l’ull rodó de la Bòrnia. Però el pitjor va ser que mai no vam arribar a aclarir què havia passat.

Vestits de negre, els familiars del finat es van allunyar lentament. Estaven compungits, però els quedava un consol: havien escampat les seves cendres pel bosc frondós on l’home, cada tardor, anava a caçar bolets.

Abans de la gelada, de Henning Mankell

Acabada la penúltima novel·la amb en Kurt Wallander com a protagonista, ara m'enfronto amb un gran dilema. Començo de seguida la darrera, L'home inquiet, que vaig comprar a l'FNAC -amb l'Esmeralda- enmig d'una de les meves compulsions? O m'espero una mica per allargar la sensació que la presència d'en Wallander no s'ha acabat?

És una disjuntiva difícil. De moment, llegiré La santa culpa, de Vicenç Mengual. Ja us la vaig anunciar fa uns dies i realment m'ofereix molt bones vibracions. Però, com que és curteta, què faig després? A veure si em doneu idees, negrots.

Sigui com sigui, diré que Abans de la gelada m'ha agradat força. A més, té l'atractiu d'estar enfocada des del punt de vista de la Linda Wallander, la filla del nostre heroi, que inicia la seva feina com a policia. És una manera diferent de seguir la investigació, una forma nova de presentar-nos uns personatges tan familiars: vistos i judicats a través dels ulls d'un altra persona. Hi ha algunes apreciacions de la Linda que no deixen de sorprendre'ns, però diria que, com a tècnica literària, el recurs resulta molt encertat. Possiblement així és la vida. Si coneguéssim amb total sinceritat el punt de vista de cadascun de nosaltres sobre les mateixes coses i les mateixes persones, de ben segur que ens cridaria moltíssim l'atenció.

En fi, que no us perdeu el penúltim Wallander. I no oblideu que demano ajuda per tal de decidir què fer. Sisplau, negrots.

Arséne Lupin, lladre i cavaller

Avui diumenge, tranquil·lament, he decidit convidar-vos a contemplar l'altra cara del crim. Cansada de situar-me al costat del poder establert, de la policia, dels detectius privats i d'altres guardians de la llei, m'ha semblat que fóra bo recordar que el gènere negre té testimonis famosos que es troben a l'altra banda del delicte i que, tanmateix, han despertat i desperten una simpatia prou reconeguda. Si tirem enrere uns quants segles, no cal fer altra cosa que remembrar Sir Robin de Loxley, el famós Robin Hood que robava els rics per ajudar els pobres. O, més endavant, les figures de tants i tants bandolers d'ànima noble que sempre recolzaven els més necessitats.

En aquest context, l'escriptor francès Maurice Leblanc (1864-1941) va crear el personatge d'Arséne Lupin, tan important a França com pot ser-ho a Anglaterra el senyor Sherlock Holmes. Arséne Lupin és un individu que Leblanc (inventor de l'expressió) va titllar de "gentleman cambrioleur". És a dir, allò que en castellà es va traduir com "ladrón de guante blanco". Un nou tipus de lladre, caracteritzat per la seva elegància, distinció i cavallerositat, que es dedica a robar obres d'art, cases de rics i a iniciar el camí dels delictes amb xecs falsos i altres estafes similars. És un heroi antiheroi, que satisfà els desigs ocults d'un sector del públic cada cop més contrari a una burgesia emergent enriquida de manera sobtada i no sempre diàfana.

Lupin és un home exquisit, cortès i sibarita, que fa les delícies de les dames i envers el qual ningú no es pot sentir indiferent. Un autèntic gentleman que sempre deixa al lloc del delicte la seva targeta de presentació.

El cert és que Leblanc va crear escola. Quants lladres com Lupin han estat recreats, arran de la seva aparició, a la literatura i al cinema? Jo diria que centenars. Si parlem de cinema, és el que va fer Alfred Hitchcock a "Atrapa a un ladrón", o el paper de Thomas Crown interpretat per Pierce Brosnan. Lupin va inspirar un arquetipus del gènere policíac que, a hores d'ara, tothom coneix. El seu encís personal no té límits. No debades, l'any 1910, va acabar enfrontant-se amb el mateix Holmes, amb un resultat que no desvetllaré per si algú de vosaltres, seguidors del bloc, s'anima a llegir-ho.

El cert és que les aventures de Lupin són encantadores, molt agradables en la seva lectura. En contra del que pugui semblar, el fet d'haver esdevingut un mite i un tòpic -la qual cosa sovint ens mena a endevinar el final de les històries- no minva l'interès del lector. Al contrari. És sabut que, en ocasions, el reconeixement d'allò que ja esperem genera un estrany plaer.

No em vull allargar més. M'interessava constatar l'existència d'aquest diferent vessant del gènere policíac. En aquest cas, endemés, aprofitant per evocar un altre autor ja clàssic. Tan clàssic que, a França, la seva néta ha muntat visites a la casa on va morir, a Perpinyà. Allà inicia el recorregut advertint als visitants: "Vigileu les vostres carteres. Mai no se sap què pot passar".

Fins un altre dia, negrots.

De desmitificacions: "El fantasma de Canterville", d'Oscar Wilde

Avui m'abelleix parlar d'un dels meus autors favorits, d'una de les meves debilitats literàries: l'escriptor irlandès Oscar Wilde (Dublín 1854-París 1900).

No és que Wilde sigui un autor especialment representatiu del gènere negre o de terror, malgrat haver escrit relats tan fantàstics com El crim de Lord Arthur Saville -història d'intriga psicològica i ressons ocultistes amb un final absolutament sorprenent- o el vessant màgic i obscur de la seva novel·la El retrat de Dorian Grey. Tanmateix, la producció de Wilde inclou el conreu d'una gran varietat de gèneres (teatre, conte infantil, assaig, etc.) més habituals dins de la seva obra.

De qualsevol manera, el comentari que faré, breu i sintètic, amb l'única finalitat de despertar en vosaltres el desig de la lectura, té a veure amb una història curta que per a mi és absolutament esplèndida: El fantasma de Canterville. La primera vegada que la vaig llegir, era una adolescent de la primera volada. Recordo que el gaudi i la sorpresa foren tan grans (i inesperats) que mai no m'ha marxat del cap. Naturalment, no he parat de rellegir-la.

Sóc plenament conscient que a la majoria de vosaltres no us descobreixo cap novetat. Però també estic convençuda que el rescat del text pot resultar-vos tan plaent com ho va ser (segur que ho recordeu) el primer cop.

El cas és que Wilde proposa una desmitificació del gènere confegint una genial paròdia dels contes de terror. Alhora, el relat destil·la una subtil crítica contra la materialista societat burgesa de finals del XIX. La naturalitat de l'estil narratiu és fonamental.

Una família americana acomodada i sorollosa s'instal·la en un antic castell britànic on hi habita un fantasma. El fantasma, fet pols, vagareja pel castell a fi d'expiar una terrible culpa i, fins aleshores, ha fet fugir esperitat tothom que l'ha vist. Amb l'arribada de la família, el pobre esdevé una triste aparició que arrossega cadenes i que, de sobte, perd tota la seva capacitat d'espantar. Els americans, criatures incloses, aconsegueixen desquiciar el sofert ectoplasma des de la seva situació còmoda i sense complicacions. No explico detalls ni vaig més enllà.

Tanmateix, tot plegat és tan divertit, tan ben ambientat -el xoc entre la conservadora societat anglesa i la despreocupada prepotència americana es desgrana amb una agudesa indiscutible- que hom no pot fer una altra cosa que fruir-ne intensament, a banda de treure's el barret davant de la genialitat de Wilde. Ah, i riure. Riure moltíssim.

En definitiva, que avui em venia de gust una de desmitificacions. Perquè, potser, aquesta és una altra cara del gènere que, abans de caure en la compulsió definitiva, tots els negros hauríem de tenir en compte.

Aprofito per adjuntar-vos l'enllaç d'El crim de Lord Arthur Saville. Si no teniu el llibre, podeu fer el saníssim exercici de llegir-lo a la xarxa. El fantasma, però, us l'haureu de comprar. És una mica més llarg.

Fins aviat, negrots.

http://es.wikisource.org/wiki/El_crimen_de_lord_Arthur_Saville

Nova compulsió (però petita)

Bon dia, negrots.

Avui he anat a la llibreria a comprar un regal per a un tiet meu que està malaltó i que forma part de la legió de negrots que volta per aquest món.

El cas és que li he trobat un llibre que m'ha cridat l'atenció i que espero que no tingui ja. S'intitula La dona de verd i és obra de l'autor islandès Arnaldur Indriadson.

No en sé res, del llibre. Pot ser dolent (o no), però la meva compulsió criminal ha entrat en funcionament i he adquirit un exemplar també per a mi. La fascinació que em genera una illa tan anomenada (bàsicament a causa del bacallà i de l'exjugador del Barça, Gudjohnsen) i, alhora, tan misteriosa i desconeguda, m'ha superat.

No cal dir que, així que el llegeixi, el comentaré. De moment, passarà a engroixir la pila de la lleixa d'espera. Ara només falta arribar a casa i veure com s'ho prenen els altres. Ja tremolo, creieu-me.

Avui un relat meu: "LLOCS COMUNS"

Llocs comuns, d'Anna Maria Villalonga

La tempesta imminent es percep en l’aire. Els trons ressonen cada cop més a prop. S`ha aixecat un fort vent que sacseja amb fúria les branques dels arbres. La seva remor, damunt la teulada, és salvatge i sonora. Han callat els ocells. Les finestres obertes filtren una llum groguenca, esmorteïda. L’aroma de la pluja penetra pertot com una llambregada que colpeja els sentits. Comencen a caure gotes gruixudes que solquen la terra. Els trons es reafirmen, potents. Les fragàncies s’enterboleixen i es barregen. Sense avisar, la pluja esdevé una cortina intensa que enfosqueix el paisatge. Inesperadament, el vespre clar es converteix en nit, una nit prematura que obliga l’home a tancar les finestres i a encendre el llum.
La casa està aïllada del petit nucli urbà, envoltada de boscos i de muntanyes. L’home hi viu tot sol. Passa el dia assegut davant de l’ordinador, escrivint la gran novel·la de la seva vida. És per això que és allà, perdut en el no-res. Buscava tranquil·litat i va trobar aquell indret: un casalot antic que necessitava reformes, però suficientment equipat per passar-hi una temporada. Sóc el típic autor en ple procés creatiu que es retira a una mansió solitària per poder escriure, va pensar en instal·lar-s’hi.
L’activitat creadora el té absolutament abstret. S’hi dedica febrilment, en cos i ànima. De vegades, s’oblida de menjar, d’anar al lavabo, de dormir. No es dutxa, no es canvia de roba. Passa hores i hores teclejant sense treva, els ulls vermells i els dits entumits. No puc parar, medita en un moment de lucidesa. M’estic convertint en l’artista dominat per la inspiració que només viu per a la seva obra i no recorda les coses bàsiques.
Beu en excés. Whisky, vodka, ginebra. S’ha muntat un rebost ben proveït d’ampolles. És fumador, però darrerament havia intentat deixar-ho. Ara no pot. Damunt la taula, a tocar del portàtil, hi ha sempre un cendrer ple de burilles gastades. Abans de traslladar-se, tenia un afer amb una dona divorciada. Era bonica i apassionada, però massa possessiva. No li va dir que marxava. Els primers dies, ella el trucava al mòbil amb insistència. Ell no l’agafava mai. Finalment, ella se’n cansà. O potser es va descarregar la bateria. No n’està segur, però ara ja fa dies que no el molesta. Amb l’ull mig cluc per evitar el fum, el cigarret penjant dels llavis i un got a la mà, l’home cavil·la amb un somriure irònic. És l’escriptor autodestructiu a qui no importa res tret de la seva obra.
Amb l’arribada de la tempesta, els vells murs es queixen com un ésser viu. Per les escletxes s’escola l’udol de l’oratge. El so planyívol del vent penetra amb un murmuri continu pel forat de la xemeneia. Quan l’obscuritat creix i la pluja augmenta, l’home s’acosta als vidres i contempla l’exterior. Els llamps dibuixen formes fantasmagòriques contra el cel de plom, il·luminant momentàniament el llindar del bosc. L’home, de sobte, no pot evitar una esgarrifança. En qualsevol novel·la policíaca, un assassí sorgiria del bosc i mataria l’escriptor de la casa aïllada.

El va trobar al cap d’una setmana la dona de fer feines. Jeia enmig d’un bassal de sang, al terra de la sala. Els forenses calculen que el van assassinar la nit de la tempesta. La policia no va trigar gaire a identificar el culpable. Fou el boig que havien atrapat aquella mateixa nit, quan intentava agafar un autobús sota la pluja. Havia aprofitat una badada dels infermers i havia fugit de la institució mental de l’altra banda del poble.

Casavells (Baix Empordà, Juliol 2009)

Recordant els clàssics. Avui: Gaston Leroux

Continuant en la línia de remembrança dels clàssics, avui és el dia de l'escriptor francès Gaston Leroux, que tots coneixem molt bé per una obra a hores d'ara universal, El fantasma de l'òpera.

Leroux, nascut a París el 1886 i mort a Niça l'any 1927, és un dels primers conreadors del gènere d'aventures i policíac. El seu èxit amb Le Fantôme tal vegada ha provocat que d'altres obres seves no hagin arribat a ser tan conegudes pel gran públic.

Tanmateix, jo recordo vivament el plaer de la lectura de Le mystère de la chambre jaune, on s'inicien les peripècies de Joseph Rouletabille, un modest periodista que esdevé detectiu i que va ser un dels personatges emblemàtics de Leroux, protagonista de vuit de les seves novel·les. També destaca la segona de la sèrie, Le parfum de la dame en noir.

Però Rouletabille no és l'únic protagonista de les obres de Leroux. També hi trobem Chéri-Bibi, de les aventures del qual se n'han fet fins i tot còmics.

No acaba aquí la producció del francès, ja que, a banda d'aquestes sèries, fou un escriptor prolífic que publicà desenes de novel·les de crims i de misteri.

Tot i que possiblement el nivell de qualitat de la literatura de Leroux no pot comparar-se amb la d'Allan Poe, en qui segurament es va emmirallar, és cert que li hem d'agrair un munt de textos que han generat afició i que han obert les portes a autors posteriors.

Sense anar més lluny, Le mystère de la chambre jaune, és un dels primers títols que afronten el lloc comú de "l'enigma de l'habitació tancada", el típic assassinat que es produeix en una estança en la qual és impossible entrar i de la qual tampoc no és possible sortir. A l'estil d'Els crims del carrer Morgue, d'Allan Poe, que fa uns dies vaig comentar en aquest mateix bloc.

Bé, només aquest breu apunt per recordar un altre negrot del passat.

Si algú no l'ha llegit mai, no deixem que caigui en l'oblit. Recuperem-lo i atorguem-li el paper que, com a precursor d'un gènere amb tants adeptes, es mereix.

UN AVANÇAMENT INTERESSANT

LA SANTA CULPA
de Vicenç Mengual Casellas

LA BUSCA, Narrativa (2009), 148 pàg.

Avui us proposo només un petit avançament del llibre que tinc preparat per començar a llegir en breu.

És d'un autor català, Vicenç Mengual Casellas, i em sembla adient anunciar-lo aquí després de tantes referències a suecs, noruecs i altres senyors negres de llunyanes terres.

Evidentment, en faré la ressenya així que me l'empassi (sense desvetllar res, és clar), però de moment he volgut donar-lo a conèixer per anar obrint boca.

La veritat, us haig de dir, té una boníssima pinta.

Fins aviat, negrots.

Thanatopia, de Rubén Darío

De la mateixa manera que dies enrere vam parlar d'Allan Poe, Cortázar o Highsmith, avui li ha tocat el torn a Rubén Darío.

Tots sabeu que "A l'ombra del crim" té la voluntat d'acostar als negreferits no només les notícies i novetats que vagin sorgint, sinó també el record dels autors clàssics que han conreat en un moment o altre el gènere negre, fantàstic o de terror.

Rubén Darío (Nicaragua, 1867-1916) és conegut bàsicament per la seva poesia, a hores d'ara en certa manera menystinguda i titllada d'excessivament banal. Com si la marcada preocupació modernista per la musicalitat i el ritme li restessin profunditat de contingut. No cal dir que no comparteixo aquesta classe de judicis. No hi ha res pitjor que caure en el greu pecat de l'anacronisme. En l'error d'avaluar les obres del passat amb la mirada del present.
Sigui com sigui, hi ha una part de la figura de Rubén Darío força desconeguda entre el gran públic i que avui em ve de gust reivindicar. Es tracta de la seva faceta de contista, de narrador en prosa. Darío va escriure molts relats breus, quasi tots de caràcter fantàstic i de terror, sens dubte continuadors del camí iniciat per Allan Poe. Són històries imaginatives i terrorífiques, amb fantasmes, vampirs i altres personatges propis del gènere. I l'escriptor ens els presenta, a més, amb el seu estil particular i plàstic, molt suggeridor.

Em sembla interessant per als seguidors del gènere la immersió en els precursors dels autors actuals. Per això aquesta nit us recomano Thanatopia, que podeu llegir pitjant l'enllaç que copio tot seguit. No és un conte llarg, no patiu. Es llegeix en un sospir. I mireu de fer-ho, com vau fer amb Allan Poe, pensant en el moment de la seva escriptura. Jo crec que us encantarà.

Tornaré, negrots.

http://www.yoyita.com/Thanatopia.htm

AGATHA INÈDITA

Com qui desvetlla un secret en una bona novel·la de misteri, avui tenim un esdeveniment per anunciar en aquest bloc del crim. Perquè de sobte, després de 33 anys de la seva mort, la reina del gènere, Agatha Christie, torna a ser notícia.

En un àtic de la mansió Greenway House, on l'escriptora solia passar les seves vacances d'estiu, ha aparegut un llibre inèdit protagonitzat pel famós detectiu Hércule Poirot.

La història, que s'inicia a la ciutat suiza de Ginebra, té a veure amb un dictador nazi, motiu pel qual, segons sembla, l'obra no va poder ser publicada l'any 1939. Es veu que el nazi presentava una semblança excessiva amb Adolf Hitler.

En l'actualitat, l'autor John Curran, gran admirador de Christie, ha exhumat els papers (ha topat amb un munt de notes, quaderns i llibretes) i ha reconstruït l'obra, que forma part del seu llibre, recentment publicat a Londres per l'editorial Harper Collins: Agatha Christie's Secret Notebooks - Fifty Years Of Mysteries In The Making (Els quaderns secrets d'Agatha Christie: 50 anys de crear misteris).

Mentre esperem que el publiquin a casa nostra, aquest espai negrot no podia deixar de fer-se ressò de la notícia, que, per als incondicionals nostàlgics de l'autora britànica, no deixa de ser un petit (o no tan petit) motiu d'alegria.

Apa, una altra excusa per anar aviat de llibreries.

BREU NOTÍCIA

Al fil de la meva ressenya d'ahir sobre la novel·la de Jo Nesbo, Nèmesi, la qual, com sabeu, ens ha deixat mossegant-nos les ungles per la qüestió que ha quedat pendent, avui he rebut una informació que ahir desconeixia.

Sembla que ja tenim versions de la continuació en anglès i en francès, de manera que hem de suposar que les traduccions catalana i castellana ja es troben en marxa. Per tant, es tracta de tenir una mica de paciència per a poder accedir a la resolució del tema que els "nesbonians" coneixem tan bé i que jo no vull desvetllar als possibles futurs seguidors d'aquesta secta.

Sigui com sigui, us avanço el títol: L'estrella del diable. No digueu que no és suggeridor.

Com veieu, negrots, intento complir sempre que puc la promesa de mantenir-vos informats de les novetats que es produeixen.

Vosaltres llegiu Nesbo i jo, si sé més coses, us les comunico ràpidament.

Fins aviat.

Nèmesi, de Jo Nesbo

Actualment, podem considerar que Jo Nesbo s'ha revelat com un dels millors escriptors europeus de novel·la negra. Després d'El pit-roig, obra intensa que ens va deixar amb l'ai al cor per una qüestió no resolta, Nèmesi no ens ha decebut. És una novel·la ben estructurada, imaginativa i no exempta de complexitat, que pot fer les delícies dels veritables amants del gènere.

Els escriptors escandinaus estan de moda. Ja vaig reflexionar fa uns dies al voltant d'aquest fet, que comporta inevitablement la fluctuant qualitat d'algunes de les obres que ens han arribat, especialment de Suècia. Tanmateix, aquest no és el cas de l'autor noruec, un conreador del gènere que podem citar en lletres majúscules.

Una part de l'atractiu de les obres de Nesbo, com sol passar en el bo i millor de la novel·la negra, rau en l'encertada i coherent caracterització del seu protagonista, Harry Hole. De la mateixa manera que passa amb en Kurt Wallander, Hole frega la línia antiheroica: policia borratxo, de praxis de vegades dubtosa, una mica misantrop, té enemics fora i dintre del cos i viu carregat de dubtes existencials. Honest i treballador incansable, però, és fàcil que empatitzi amb tot tipus de públic. En Hole és un home normal, amb els problemes de la gent normal, però es pren la seva feina molt seriosament.

Nesbo també retrata, sense embuts, les xacres de la societat noruega. La desmitificació del paradís nòrdic -on el benestar, vist des del sud, tothom creia inqüestionable-, és una de les seves fites. Ja ho va fer a El pit-roig, destapant la corrupció d'un sector de la policia i denunciant la presència d'una important comunitat nazi al país dels fiords. Aquesta voluntat de crítica, en sentits diversos, es manté a les pàgines de Nèmesi, plenes, d'altra banda, de moments veritablement emocionants.

La novel·la només té un problema. I és que, com em va avançar la meva amiga Maria, ens continua fent patir amb el tema pendent que ja arrossegàvem. El darrer capítol, intitulat -no sé si amb una certa sorna- sans souci, atura aquesta qüestió enmig d'un clímax de suspens del tot genuí. Brrrr. El lector s'estira els cabells pensant en el temps d'espera que es veurà obligat a passar.

En fi, que ens mossegarem les ungles fins que arribi la continuació de Nèmesi. Mentrestant, als que no conegueu les novel·les de Nesbo, us les racomano sens cap mena de dubte.

Fins ben aviat, negrots.

COMPULSIÓ CRIMINAL II

Avui, després d'un dinar de Congrés, he tingut una estona al migdia. Feia solet, de manera que la meva amiga Esmeralda i jo hem volgut estirar les cames i ens hem fugat ràpidament cap a l'FNAC del Triangle. Ella, per comprar un telèfon inalàmbric. Jo, un CD que feia temps que volia.

Els telèfons inalàmbrics disponibles no complien els requisits que necessitava l'Esmeralda. En canvi, el CD sí que hi era. Com que el cantant -la identitat del qual ara no ve a tomb- també és del seu gust, n'hem agafat dues unitats. Tot semblava indicar que ens trobàvem a punt de sortir de l'FNAC i de tornar volant a la sala del Congrés, on el següent ponent segurament ja estava escalfant motors.

I aleshores, s'ha produit el fet. L'atracció del prohibit. I, com qui no vol la cosa, s'ha disparat la compulsió. En una pila immensa jeien descaradament, sense pudor de cap mena, un munt d'exemplars de l'últim llibre de Henning Mankell, del qual ja us en vaig parlar fa uns dies. L'home inquiet, la darrera i definitiva novel·la del seu emblemàtic i estimat personatge, Kurt Wallander.

M'hi he apropat lentament. O això m'ha semblat. He seguit el ritual d'agafar-lo entre les mans, donar-li la volta, mig acaronar-lo, olorar-lo. L'emoció m'ha dominat, perquè no pensava comprar cap llibre i molt menys topar-me amb aquesta sorpresa. He tingut un moment de dubte, però ha estat inútil.
Resultat: jo he sortit de l'FNAC amb un llibre i un CD. I l'Esmeralda, amb el mateix CD i un "drive pen" baratísstim de 4 gigues que ha descobert a l'últim moment. No cal dir que el ponent ja parlava del Renaixement quan hem entrat a la sala congressual.

Ara ja sóc a casa. El llibre ha estat col·locat a la lleixa on es fan companyia els exemplars que esperen torn de lectura. Encara haurà de tenir paciència, perquè abans he de llegir el títol anterior de la sèrie, l'únic que em faltava i que m'havia reservat (abans de saber de l'existència de L'home inquiet) amb la finalitat d'ajornar durant un temps l'adéu a l'inspector Wallander. Es tracta d'Abans de la gelada, que començaré demà, així que acabi la novel·la que tinc entre mans.

Tanmateix, ja ha sorgit el problema. Un problema que pateixo, atesa la compulsió, amb inevitable recurrència.

Alguns de vosaltres ja sabeu que els llibres de casa meva posseeixen vida pròpia. És un fet comprovat. La qüestó és que ara mateix, mentre escric això, sento remugar i discutir tots els exemplars de la lleixa. S'han empipat d'allò més perquè n'ha entrat un de nou que saben que em fa il·lusió. I comencen a tenir por que el seu torn trigui més a arribar. Jo els dic sempre que no siguin impacients. Que poden passar més o menys dies, però que tots tindran el seu moment culminant. Però no m'escolten.

Com a mínim espero que es calmin abans que me'n vagi a dormir. La darrera vegada, després de la forta compulsió que us vaig explicar fa uns dies, estaven tan esvalotats que tots plegats vam passar la nit del lloro. Ni els contes de l'encisadora Sherezade, que de tant en tant s'escapa de l'exemplar de Les mil i una nits que tinc al menjador, no van aconseguir calmar-los.

HA ARRIBAT EL MOMENT LARSSON

He estat ajornant el moment de parlar de la trilogia de Mil·lenium per dos motius bàsics. El primer, per deferència als negrots endarrerits que encara no l'havien acabat. El segon, perquè no vull fer una ressenya a l'ús. Atès que el tema ja ha omplert tants fulls (de paper i virtuals),no tinc ganes de resultar repetitiva.

Per tant, he decidit reflectir esquemàticament el mateix que vaig tractar en privat amb dues amigues negrotes. La Maria, de la qual ja us n'he parlat, i l'Elisabet, una altra negraferida.

Establirem, al meu humil entendre, els pros i els contres de les novel·les, la qual cosa implica també intentar reflectir les raons del seu èxit sense precedents:

PROS

- La tècnica cinematogràfica de l'escriptura, amb escenes curtes i de ràpida lectura, escaients per a tot tipus de públic.

- La bona idea de desmitificar la societat sueca, tan valorada arreu, i de donar a entendre al món sencer que a Suècia també hi ha corrupció mèdica, política, policial, etc.

- L'encara millor idea de voler defensar el gènere femení reflectint tot un conjunt de problemes que les dones occidentals es troben en el seu dia a dia. Problemes grans i problemes petits, però tots reals i importants.

- En relació amb el punt anterior, la rellevància dels papers femenins dins la trilogia.

- La creació d'una heroïna com la Lisbeth Salander. Un personatge ric, contradictori, fort, sorprenent, ple de recursos. I, tanmateix, feble, tendre, just i proper. La Lisbeth fa allò que tots (homes i dones) voldríem ser capaços de fer algun cop a la vida. La seva moral és pròpia i sovint discutible, però sempre està guiada per la justícia, la justícia interna que el món l'ha obligat a fabricar. El gran quid de l'èxit de la nissaga està en les mans de la Lisbeth Salander.

CONTRES

Més que una sèrie de punts genèrics, crec que són uns contres que es desenvolupen a partir de concloure la lectura del conjunt:

- Final ambigu i decebedor en la trobada Lisbeth - Mikael.

- Excessiva llargària general, sobretot de la tercera entrega.

- Manca la trobada Teleborian-Lisbeth. Calia que l'heroïna i el seu maltractador psicològic de tota la vida s'enfrontessin cara a cara.

- Absurda la trama paral·lela en el tercer volum de l'assatjador de l'Erika Berger. A més, es resol de manera tòpica i sense cap relació amb la resta de l'obra.

- La Figuerola. Per què té nom català? No se'ns explica i s'hauria de fer, perquè, si no, és un detall absolutament mancat de sentit.

- La relació sentimental amb tints d'amor vertader entre en Mikael i la Figuerola. Agafada pels pèls i poc versemblant.

- Camilla Salander. La seva aparició era imprescindible. Hom l'espera amb delit al llarg de tota la tercera part i la desesperació creix quan les pàgines es van esgotant. Tema pendent vital.

CONCLUSIÓ

La culpa de tot és d'en Larsson, que no s'havia d'haver mort. A qui se li acut?

Les meves amigues i jo no tenim altre comentari a fer que referir-nos a la quarta entrega. Possiblement s'haurien resolt aquests contres que esmento. Ara mai no ho sabrem. Ens hem divertit i això és el que val. Però la nissaga havia de ser, sens dubte, més llarga.

MISSATGE ALS DETRACTORS (que en conec uns quants)

Tots els grans afeccionats a la novel·la negra sabem que Mil·lenium mai no serà el millor que hem llegit. Però vull trencar una llança al seu favor. Si ha fet que centenars i centenars de persones del món sencer agafin no un llibre, sinó tres, a mi ja em sembla que ha pagat la pena.

Fins molt aviat, negrots.