Últim dia de l'any: crònica de la darrera compulsió.

Crec que no podia acabar l'any d'una altra manera que no fos amb la narració de la darrera compulsió llibresca d'aquesta trista esclava de la literatura.

Ahir em trobava a l'FNAC de l'Illa Diagonal, fent de reina d'Orient per a la meva família, quan, com per art de màgia, em vaig veure situada enmig d'un ampli expositor dedicat a la novel·la negra. No el vaig buscar. Simplement, l'expositor era allà. I jo, la pobra Anna Maria, també.

Total, que malgrat la meva lluita per mantenir-me ferma, la feblesa em dominà irremeiablement. El resultat podeu imaginar-lo, tot i que fou relativament controlat.

Només dos exemplars. Un, un títol desconegut de novel·la nòrdica. L'autor: Thomas Kanger. El nom del llibre: "Tierras de frontera". L'opinió del diari Dagens Nyheter: "Si hay un personaje de novela policiaca que merezca ser comparado con la Lisbeth Salander de Stieg Larsson, es la inspectora Elina Wiik de Thomas Kanger".

Ja em direu, davant d'aquesta manifestació i del meu reconegut enyor pel que fa a la Lisbeth, no em podia resistir.

El segon, un clàssic. Un clàssic que es va enganxar a les meves mans i que vaig olorar amb fruïció reverencial: Charles Dickens, "Para leer al anochecer. Historias de fantasmas". Per Déu. El vaig fullejar i és ple de relats tan prometedors que ja se'm fa la ment aigua. O sigui, que no tinc remei.

Encara no els portat a la lleixa conflictiva. Ja veurem com m'ho munto. Potser ho faré d'amagatotis aquesta nit, aprofitant que els llibres que fan cua estaran una mica borratxos a causa de la celebració de l'entrada de l'any (sempre beuen més del compte, és una manera d'ofegar les seves penes).

I per a vosaltres, fidels negrots, l'esperança que ho passeu molt bé, que us divertiu i que el 2010 ens depari a tots plegats molta felicitat.

Ah, i molta, però que molta, negror literària. Fins l'any que ve!!!

El color del sol, d'Andrea Camilleri

La ressenya d'avui serà necessàriament breu. El llibre al qual fa referència també ho és i, endemés, ha sortit fa molt poc. Per tant, la majoria de la gent no l'ha llegit. D'altra banda, tampoc no es tracta en realitat d'una novel·la negra, de manera que només us en faig cinc cèntims per animar-vos a llegir-lo.

Andrea Camilleri, tot i ocupar-se d'una temàtica ben allunyada de la criminal, no pot evitar envoltar d'un hàlit d'intriga i de suspens l'edició d'un estrany diari personal i inèdit de Caravaggio, el qual arriba a les seves mans per circuits força misteriosos en un lloc remot de l'illa de Sicília.

El personatge que li facilita la lectura del manuscrit és un fugitiu de la justícia, de manera que tot plegat, malgrat tractar-se d'un relat històric, culte i biogràfic, pren la forma d'una història de gènere. És una idea bona, perquè, amb aquest format, Camilleri aconsegueix segurament arribar a un públic més ampli. Un públic divers que, d'aquesta manera, tindrà l'oportunitat d'accedir al coneixement d'un personatge tan fascinant com el pintor capdavanter de la tècnica del clarobscur.

I ja no dic res més, tret del fet que el text només és un tast. M'ha deixat amb un regust de mancança i de buidor que m'obliga sense pèrdua de temps a continuar informant-me sobre la figura del pintor italià. Sobretot perquè apunta una sèrie de qüestions sorprenents i insòlites que jo desconeixia absolutament.

Per tant, us el recomano, negrots i no tan negrots. Però, com qui avisa no és traïdor, us repeteixo que us semblarà massa poc.

El darrer Wallander: "L'home inquiet"

Bé, ja està. Ja he acabat l’última novel·la de Henning Mankell protagonitzada per l'inspector de la policia sueca Kurt Wallander. Des que fa un parell d’estius el meu cosí Ramon me’l va recomanar (com pot ser, us preguntareu, que no el conegués: jo mateixa també m’ho pregunto), no he parat fins que n'he devorat la sèrie completa.
I ara prou. L'adéu. Evidentment, dintre d’un temps podré rellegir, però mai no serà el mateix.
L’home inquiet és un llibre diferent de la resta. Wallander ja ha complert seixanta anys i ha fet realitat el seu somni sempitern d’adquirir una casa fora de Ystad i de tenir un gos. A més, la seva filla Linda, que també és policia, li ha donat finalment una néta, Klara. Wallander podria sentir-se molt feliç, però té alguns motius per al contrari.
En primer lloc, hi ha la investigació criminal, de la qual se n’ocupa tot sol perquè es troba de vacances. És un fet irregular, però ho fa perquè les dues persones que desapareixen sense deixar rastre són ni més ni menys que els seus consogres. No patiu. No explico res més sobre aquesta qüestió. No vull desvetllar coses que perjudiquin els negrots que no hagin llegit la novel·la.
En segon lloc, atès que es tracta d’un capítol final sense possibilitat de tirar enrere (i espero que sigui així, en nom de la serietat i del decòrum), L’home inquiet tanca un cercle pel que fa a la vida de l’estimat inspector. El mateix títol té una doble lectura, perquè la inquietud de l’home tant pot fer referència a l’estat d’ànim d’un dels desapareguts com del mateix Wallander.
Mankell demostra la seva capacitat com a escriptor amb majúscules, de força més volada que altres autors del gènere. No debades és un dramaturg seriós molt reputat a Suècia. La novel·la esdevé una indagació al voltant del pas del temps, del sentit de la vida, de la por a la malaltia, a la degradació física i a la mort. Però, sobretot, una reflexió entorn del pànic a la vellesa, a la soledat i a la incertesa envers el futur. Mentre va resolent el cas amb la seva contrastada eficàcia, Wallander viu una mena de viatge interior (ja anunciat en els títols anteriors, sobretot a partir de la mort del seu pare) on es formula les preguntes més transcendents de l’existència humana. I tot això amb la ment ennuvolada per l’ombra perseguidora d’una malaltia sense retorn, el nom de la qual no cal esmentar però que tots coneixem.
Wallander és un personatge extraordinàriament humà. Hem anat constatant al llarg de la sèrie les seves febleses, la seva incapacitat de relació, la seva ira, l’amor immens per la seva filla, l’honradesa, la capacitat de treball, la dependència del pare, el patiment, la solitud, la ràbia, el cansament, l’enyor. Mankell no ha creat un antiheroi, ha creat un home. Un home protagonista de novel·les policíaques que és competent en unes coses i té mancances en unes altres. Com tots nosaltres, vaja. Com tothom.
L’home inquiet no descura el detall de fer-nos cinc cèntims de tot allò que és important en el conjunt dels llibres. En especial dels personatges: Baiba, Mona, Martinsson i sobretot Linda, l’única que podria continuar la nissaga dels Wallander com a policia de la petita població d’Escània.
Gràcies a Mankell, avui coneixem de Suècia un munt de coses que abans ignoràvem. De la geografia, de la manera de viure de la gent, de la quantitat de dialectes que parlen. Ara sé col·locar Escània, Ystad, Lund i Malmö en el mapa. I un grapat d'illes i d'illots que no sabia ni que existien.

Perdoneu-me, no vull convertir aquest article en un rotlle desagradablement llarg. Qui no conegui en Kurt Wallander, que s’hi posi. I a la resta, què més us puc dir?. De segur que em comprendreu.
Amb tot, em formulo una pregunta: Què m’ha agradat més de les novel·les de la sèrie Wallander?

Doncs, a veure: diria que el diàleg interior del personatge. Tot i que el narrador sempre ha estat en tercera persona, bàsicament hem viscut els fets a través dels ulls de l’inspector. Aquest conviure amb ell, amb les seves matinades inclements, borratxeres, oblits, pressentiments, reunions maratonianes, viatges, sopars en solitud, crims abominables, mals humors i deglució de litres i litres de cafè, m’han fet passar estones magnífiques.
Ehem. No em vull posar tova. Us deixo, negrots, abans que la nostàlgia no sigui massa forta.

Cançó de Nadal, de Charles Dickens

Des que vaig iniciar el bloc, sabia que en aquestes dates dedicaria un article al Conte o Cançó de Nadal de Charles Dickens (1812-1870). I de fet frisava per fer-ho, perquè es tracta d'un relat (una short story, com diuen els anglesos) que m'ha agradat molt des que era una nena. Com que ha estat considerada d'ambient gòtic i hi apareixen fantasmes, està més que justificat que li dediqui unes ratlles.

No vull escriure un text feixuc que enfoqui la qüestió des d'un vessant de crítica o d'anàlisi literària. Tots sabem qui fou Dickens, tots coneixem les seves famoses novel·les (Oliver Twist, David Copperfield, Grans Esperances, Història de dues ciutats, etc.) i tots hem gaudit repetidament amb les versions cinematogràfiques i televisives que se n'han fet. A més, la història que avui comentem és una de les més versionades.

D'allò que jo vull parlar és de l'emoció que sempre m'ha generat La cançó de Nadal. No importa que em prengueu per bleda. La petita novel·la em remet irremissiblement a la meva infantesa, quan la vaig llegir per primer cop. Desperta en mi sensacions conegudes, ressons del passat. El típic ambient anglès tan fosc, fred, boirós, nevat. La misèria de la gent i les diferències socials que Dickens va dibuixar amb tant d'encert. El cantó més humà de la trama, amb la pobra família de l'empleat del protagonista i el seu fill malalt: el petit Tim, que sap animar tothom malgrat la seva precària salut. I els tres famosos fantasmes -Nadal passat, present i futur- que fan viatjar en el temps per mostrar els errors ja comesos i les amenaces pendents. Però, sobretot, em subjuga l'Ebenezer Scrooge. Un personatge pla segons l'esquema de Forster -ja ho sé (disculpeu la breu digressió teòrica)-, però no per això menys fascinant. Un suposat home cruel, gasiu, misantrop fins a la medula, esquerp i malcarat.

 

En canvi, a mi, des de ben petita, la vida de Mr. Scrooge sempre m'ha semblat molt buida i molt trista. És ell mateix qui esdevé la principal víctima de la seva pròpia incapacitat per relacionar-se amb l'entorn, de la seva immaduresa emocional i de la seva dificultat per estimar. I aquesta és la idea que, en el fons, li transmeten els fantasmes que volten impunement per casa seva durant el Nadal glaçat. Quan el fantasma del futur li ensenya la seva solitària mort, la desolada tomba, està reflectint tot allò que ha estat realment la seva existència.

 

Entenc perfectament el missatge moralitzant de la història de Dickens, encara que hom no pugui precisament considerar que aquest aspecte defineixi la seva literatura. Ans al contrari. Sovint, des de la ficció, l'autor va fer paleses les injustícies d'una Anglaterra amb grans problemes socials i massa diferències de classe. De qualsevol manera, si en aquest cas la intenció final era convèncer-nos que el món necessitava una mica més de tolerància, bondat i generositat, benvinguda sigui. Al cap i a la fi, continua essent totalment vigent.

En fi, no em vull allargar. Però recomano vivament, amb molta il·lusió, aquesta preciosa novel·la. Segur, segur, que la seva remembrança ens pot fer contents a tots plegats.
 

Bon Nadal, negrots.

Pobra Maria!

Tot recordant l'exímia Rodoreda i una de les frases paradigmàtiques de La plaça del Diamant, vull dedicar aquest breu article a la meva amiga Maria, ànima en l'ombra (i mai millor dit per la coincidència del títol) d'aquest bloc negre.

La meva amiga viu en un poble. No es tracta d'un poble petit ni desconegut, però ara fa molt mal temps, ha plogut i nevat i la pobra està semi (només semi) aïllada a causa de les inclemències meteorològiques.

El cas és que l'esmentada Maria és una erudita de nassos, experta en manuscrits medievals, renaixentistes, etc. Capaç de reconèixer i datar escriptures i lletres sense tremolar. Paleografia pura. Però, curiosament, és també una amant compulsiva del gènere negre.

I aquí arriba el problema. Al poble petit i no desconegut envoltat de mal temps, no hi ha llibreria. I la pobra Maria es troba que està a punt d'acabar la novel·la criminal que té entre mans i que no li'n queda cap altra. I ara què fa? No hi ha lloc on comprar-ne una de nova. Es veu obligada a repassar la seva biblioteca casolana (jo crec que ben nodrida) i a triar quelcom ja llegit, o quelcom que no li ve de gust, o quelcom que no li va agradar en temps pretèrits.

I se'm queixa per correu. Però jo no hi puc fer res. I va i clama per un manuscrit antic, que això sempre l'alegra. Serà possible!

Maria, reina, l'únic que em veig capaç de dir-te és: ànims des del bloc i fes una campanya al teu poble perquè hi instal·lin una llibreria. O, si no, baixa a Barcelona, que els malaïts urbanites sempre et podrem oferir un espai per calmar problemes compulsius.

Ho sento, negrota.

L'estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde

La teoria literària de la recepció, que estudia la rebuda de la literatura des del punt de vista de la societat i del lector, va encunyar el concepte que coneixem com "horitzó d'expectatives". Segons aquesta idea, cada època i cada lector posseeixen un horitzó d'expectatives determinat, el qual té a veure amb els gustos personals, els valors, les modes, els coneixements i les aspiracions. Una obra s'acosta més o menys a aquest horitzó en un moment concret o en un lector concret. Això explica de vegades l'èxit desmesurat d'un llibre o el seu fracàs estrepitós. Ha estat sorprenent com s'han produït al llarg del temps desplaçaments curiosos. Robinson Crusoe i Els viatges de Gulliver foren a la seva època dues novel·les amb una profunda càrrega crítica, rupturistes, de denúncia. I, decididament, adreçades als adults. Van causar força enrenou. Posteriorment, el canvi d'horitzó del lector i de la societat les ha relegades a l'àmbit de la literatura juvenil.

En les meves indagacions literàries, també he descobert un altre fenomen relacionat amb la recepció. Em refereixo al fet que certes obres esdevenen extraordinàriament famoses, conegudes arreu i sobre les quals qualsevol lector mitjà s'atreveria a opinar.

Sóc conscient que altres disciplines/invents (cinema, còmic, televisió) han influit poderosament en el procés que ara esmentaré. Tanmateix, em sembla que no podem negar l'existència d'un munt de títols, de vàlua contrastada, l'autor dels quals el gran públic pràcticament no coneix. Aquest és, si no m'erro, el cas de Frankenstein, que vam comentar recentment; d'El geperut de Notre Dame, Els tres mosqueters o Moby Dick, per posar només alguns petits exemples. Molt em temo que una circumstància similar envolta les grans històries sorgides de la ploma de Robert Louis Stevenson (1850-1894).

Ja sé, negrots, que els lectors d'aquest bloc sou gent preparada. Per tant, tots esteu pensant que m'equivoco i que coneixeu perfectament qui va escriure aquestes obres. Però jo, tossuda que tossuda, no m'hi jugaria gaire res en una enquesta de carrer. Tothom coneix L'illa del tresor i L'estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde, però no sé quanta gent superaria la pregunta del milió.

La introducció em serveix per referir-me al darrer títol que acabo de citar, que el meu amic Yves ha llegit després de Dorian Grey i que m'ha semblat que era una altra assignatura pendent en aquest bloc.

Una novel·la del gènere fantàstic i de terror tan important no podia passar més temps allunyada d'aquí. L'argument tothom el sap, no paga la pena explicar-lo. Ara bé, des de l'hermenèutica senzilla d'aquest breu article, val a dir que estem parlant d'un magnífic i original relat sobre la dualitat de l'home, la coexistència en el seu interior del bé i del mal, els límits ètics de la ciència i el desdoblament de la personalitat. Recursos molt rendibles actualment en la literatura i el cinema (transtorns de personalitat múltiple, esquizofrènia, medicaments perillosos, drogoaddicció) tenen la seva arrancada en l'obra de Stevenson.

Evidentment, se n'han fet un munt d'estudis i d'interpretacions. A banda de la qualitat literària i del crescendo d'intriga que culmina amb el recurs fascinant de les cartes, personalment em subjuga (també em passa de vegades amb Jules Verne) com s'avança l'autor a teories que havien d'arribar dècades després. La psicoanàlisi no havia aparegut, les pulsions sexuals, agressives, desdoblades, ferotges, encara no estaven científicament descrites. Però el geni de Stevenson ens hi endinsa amb la mateixa naturalitat amb què, de la mà de Mr. Hyde, ens guia per les terribles ombres del Londres més obscur. Les descripcions són fantàstiques, evocadores de la brutícia i la foscor de la ciutat i, simultàniament, de la naturalesa humana.

No vull ni puc afegir res més. Seria excessiu per a un bloc. Però, de qualsevol manera, la recomanació és ben clara. També voldria que la reflexió de l'inici resultés útil per a algun tipus de debat. Què en penseu de tot plegat? Ja me'n direu quelcom i, de cara a aquestes festes, no deixeu de proposar-vos la lectura o la relectura de L'estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Ni tan sols no és un text massa llarg. La història de la literatura universal ens ofereix de tot. Què més podem demanar?

Frankenstein, de Mary Shelley

Frankenstein o el modern Prometeu, història que ens llegà la ploma de l'escriptora Mary Shelley, va ser publicada el 1818.

Considerada la primera mostra de terror gòtic, també se'n parla com del text iniciador de la ciència-ficció. Està inspirada en una de les interpretacions tardanes del mite grec de Prometeu, segons la qual aquest personatge fou el creador de l'home.

No insistiré en acumular dades que podeu trobar fàcilment en qualsevol enciclopèdia, però em semblava que aquest bloc no podia continuar sense dedicar un article a un text que a hores d'ara ha esdevingut un clàssic i que ha generat un munt d'enrenou al seu voltant. Perquè no cal recordar el nivell de fama de la història, de la qual se n'han fet còmics, llibres infantils, rèpliques, pel·lícules -antològiques, mediocres i dolentes- i fins i tot paròdies.

Frankenstein és una peça literària estranya i única. Recordo molt bé quan vaig afrontar la seva lectura, ja fa uns anys. M'havien regalat el llibre i el vaig començar sense unes expectatives exagerades. Tanmateix, haig de confessar que em va captivar ràpidament. No m'estendré en tot allò que fa el text tan atractiu: l'obsessió científica del doctor Frankenstein, la utilització d'uns instruments que podem relacionar amb els inicis de la tècnica aplicats a la medicina, l'esperit d'experimentació hereu del pensament il·lustrat, l'originalitat argumental al voltant del desig d'insuflar vida a qualsevol preu, l'encertat desenvolupament de la sinistra trama, l'encís de la recreació ambiental. Tot això, inclòs el fet certament morbós que l'autora s'inspirà en les activitats del Dr. Crosse, un metge real, no es pot comparar amb el sentiment que em generà el personatge del "monstre", sorgit de la unió de diversos cadàvers disseccionats. Perquè la suposadament "horrible criatura" em va omplir el cor de tendresa i afecte. I aquesta sensació, que no esperava, va recobrir per sempre les pàgines del llibre d'un hàlit de meravella.

Frankenstein de Mary Shelley és una lectura absolutament imprescindible, en especial perquè tots creiem conèixer la història, però no és veritat. Ha estat tan desvirtuada, modificada i sacsejada per mans i ments alienes, que només podrem copsar el seu valor (com sempre, dit sigui de pas), anant a la font primigènia. D'una altra manera, en serem totalment ignorants.

L'obra és molt més que una novel·la de terror, molt més que un volum de ciència-ficció, molt més que un text d'entreteniment. Es tracta d'un dels intents més reeixits de la literatura dels darrers segles per indagar en profunditat entorn de la vida i la mort, l'existència de l'ànima i la condició humana.

On són els límits?, ens podem preguntar. On la bondat i l'ètica? On la sinceritat, el seny i la tolerància? El debat que proposa la novel·la, si això us pot acabar de convèncer, val a dir que és ben actual.

En resum, que per res del món permeteu que se us escoli el temps sense detenir-vos en les pàgines d'aquesta joia literària. És la meva recomanació d'aquest divendres. I és molt seriosa, negrots.

L'eterna joventut

L'anhel humà d'assolir l'eterna joventut, compartit per totes les cultures del planeta, es perd en la nit dels temps.

El desig inabastable de no envellir i de viure per sempre ha esperonat durant segles les activitats de metges, químics, físics, nigromàntics. Fou una de les fites perseguides pels alquimistes, els quals cercaven "l'elixir de la vida", la legendària poció que havia de garantir l'existència eterna. L'alquímia maldava per trobar la "panacea", remei que curaria totes les malalties i asseguraria la immortalitat. Tot plegat tenia relació amb la famosa "pedra filosofal", la qual suposadament posseïa la facultat de transformar els metalls en or i podia contribuir a la creació de l'elixir.

Com sovint succeeix amb les històries del passat, aquesta és una veritat a mitges, ja que en realitat els alquimistes no eren éssers estranys que jugaven malvadament amb la vida i la mort, amb substàncies misterioses i verins perillosos, sinó senzillament els precursors dels químics i dels científics, uns homes interessats en el saber i en el coneixement.
Sigui com sigui, l'esdevenir del temps ens ha llegat un imaginari riquíssim entorn del tema. Un imaginari que, evidentment, té un reflex molt important en la literatura i en l'art. En si mateixa, la qüestió no hauria d'implicar cap vinculació amb el mal, el terror, el fantàstic o la foscor, però a la pràctica està revestida d'un halo màgic i enigmàtic que ha fascinat des de sempre escriptors i lectors. Com a conseqüència, no resulta sorprenent el gran nombre de textos que s'ocupen del desig humà d'aconseguir la joventut eterna i la immortalidad.

El meu amic Yves, que no és un amant del gènere negre però sí de la bona literatura, m'ha dit que té entre les mans El retrat de Dorian Grey. Naturalment, està gaudint de valent, fins el punt que es pregunta com ha pogut trigar tant a llegir la novel·la. Jo, que per parlar d'Oscar Wilde no tinc mai mandra, he pensat immediatament que seria bo dedicar unes línies al tema.

No puc fer un inventari de la munió d'obres que s'han construït a partir del motiu de l'eterna joventut. Però sí que puc dir que la novel·la de l'admirat irlandès, publicada l'any 1890, n'és una de les més reeixides. L'element fantàstic hi té un paper important. Dorian Grey és un jove molt bell. El retrat que li dedica Basil Hallward es converteix en la millor obra del pintor. Tanmateix, algun fet màgic es produeix, perquè, mentre que el quadre acusa dia a dia la perversió de l'ànima de Dorian, ell no envelleix ni canvia. La novel·la conté una recreació del mite de Narcís. El culte a la pròpia imatge és el motor del desig de Dorian, el desig que formula i que, misteriosament, li és atorgat: mantenir-se sempre jove, no envellir mai. L'atractiu extern no va lligat a una conducta recta ni a un cor bell i generós, de manera que el retrat es va transformant progressivament, receptor del pas del temps i de les terribles marques provocades pels cruels actes del protagonista.

I tot això ens remet inevitablement al Faust de Goethe, una de les obres més importants de la literatura universal, en la qual Wilde de ben segur que hi va pouar. En la recerca de la joventut eterna i del coneixement, en la persecució de l'amor no correspost, Faust no té inconvenient en assumir grans riscos, en acostar-se a abismes de perill inconegut fins que no pot resistir-se i ven l'ànima al diable. I aquí apareix un altre dels vessants del motiu que tractem, perquè són moltes les obres que recreen el mite i que recullen intercanvis diversos amb el Senyor de les tenebres, amb Mefistòfil.

Un altre dia puc explorar amb més deteniment aquest aspecte concret. Ara només espero que em perdoneu, negrots, una anàlisi tan pobre, matussera i parcial. Ja sabeu que tan sols es tracta d'un apunt, i no crec aconsellable allargar-me massa. En la meva voluntat de fer del bloc quelcom més que un espai de ressenyes, m'agrada que hi apareguin qüestions que tenen relació amb l'immens conjunt de motius, temes, tòpics, mites, etc. que configuren l'univers de la literatura. En aquest bloc, òbviament, ens interessa que els elements màgics, misteriosos i obscurs hi juguin un paper.

És clar que tant l'obra magna de Goethe com la novel·la de Wilde entranyen una profunda reflexió sobre la condició humana. Són obres mestres!. Però, ara i aquí, l'article no és tan ambiciós. Es tracta, simplement, d'un altra història. Gràcies, negrots.

La investigació casolana: Miss Marple.

Encara no havia dedicat gaire espai en aquest bloc a Agatha Christie, perquè, com podeu comprovar, la idea és anar tocant tots els temes, clàssics i no tan clàssics, de mica en mica.

Avui, però, m'ha vingut de gust referir-me a les novel·les protagonitzades per la valenta, intrèpida i inefable senyoreta Marple.

Dins de la producció de Christie, per a mi destaquen sens dubte els títols on la protagonista és Marple. I no perquè no m’agradi l’altra estrella de la reina del crim, el famosíssim detectiu Hércule Poirot. El belga baixet i bigotut -del qual ja en parlaré algun dia- em cau força bé, però no em genera, en la lectura, la mateixa sensació de benestar.
Les investigacions casolanes de Marple, la seva lògica quotidiana, seny, agut sentit de l’observació i intel·ligència natural, amagat tot plegat rere el posat d'indefensa mestressa de casa, em suggereixen tardes de sofà amb manteta damunt les cames, pluja darrere els vidres i escalfor de llar. Lectura calmosa i lenta per pur gaudi de l’esperit, per pura evasió sense complicacions, per la simple diversió que atorga el convencionalisme literari del gènere negre. M’evoca jerseis gruixuts, cortines de flors i finestres quadriculades. Fred a l’exterior i caloreta a dins. I tot això -mmmmm- m’encanta.
Els casos de Marple, en general esdevinguts en els petits pobles del camp anglès que tant m’agrada, farcits d’embolics de família o d’amics que acaben en assassinat, em semblen fascinants. Molt més que les intrigues internacionals de Poirot, situades en creuers pel Nil o en trens luxosos que travessen Europa.

El cinema ens ha llegat un nombre significatiu de senyoretes Marple, la més famosa Margaret Rutherford (a la fotografia). El personatge fins i tot ha inspirat declaradament la famosa investigadora-escriptora televisiva de “S’ha escrit un crim”, la Jessica Fletcher, que també té alguna cosa a veure amb la pròpia personalitat d’Agatha Christie.
Què puc afegir, negrots. Misteris casolans, enigmes a l’Anglaterra verda, boirosa, freda i antiga que forma part de l’imaginari que hem adquirit a través de la literatura i del cinema. Un ambient que no puc amagar m’ha resultat atractiu des de sempre.
Si fa temps que no recordeu Christie i que no recordeu Marple, tal vegada l’hivern és una bona ocasió per rellegir els seus llibres. És, amics negrots, la meva recomanació d’avui.

Microcontes inquietants

Continuant amb el propòsit d'atorgar a aquest bloc un aire variat, avui he decidit dedicar l'article al microconte. Amb una llarga tradició, fou un gènere que agafà força embranzida al llarg del segle XX. Els escriptors hispano-americans en van ser especialment afeccionats. Com indica la seva denominació, ens referim a relats brevíssims i condensats, capaços d'expressar en poques línies tot un món de sensacions. N'hi ha molts que podem encabir dins de la temàtica del misteri, el terror, fantàstica, de ciència-ficció, policíaca, de fenòmens estranys i inexplicables... A més, sovint posseeixen un final obert, que accepta diverses interpretacions i que els fa terriblement atractius. Com que no hi ha res millor que anar a les fonts, us en copio alguns, tots d'autors coneguts. Espero que us agradin, negrots, i ja me'n direu alguna cosa. A mi, personalment, és una literatura que m'encanta.

La cabeza del perro de Sir Arthur Conan Doyle
Estoy arrellanado en el sillón junto a la chimenea en que crepita el fuego. Tengo la copa de coñac en la mano derecha. Con la mano izquierda, caída descuidadamente, acaricio la cabeza de mi perro... hasta que descubro que no tengo perro.

Final para un cuento fantástico de I. A. Ireland
-¡Qué extraño! -dijo la muchacha avanzando cautelosamente-. ¡Qué puerta más pesada!
La tocó, al hablar, y se cerró de pronto, con un golpe.
-¡Dios mío! -dijo el hombre-. Me parece que no tiene picaporte del lado de adentro. ¡Cómo, nos han encerrado a los dos!
-A los dos no. A uno solo -dijo la muchacha.
Pasó a través de la puerta y desapareció.

Historia fantástica de Augusto Monterroso
Contar la historia del día en que el fin del mundo se suspendió por mal tiempo.

Página asesina de Julio Cortázar
En un pueblo de Escocia venden libros con una página en blanco perdida en algún lugar del volumen. Si un lector desemboca en esa página al dar las tres de la tarde, muere.

¡Ése soy yo! de Ramón Gómez de la Serna
Cuando vi sacar aquel cadáver del agua, grité:
-Ése soy yo... Yo.
Todos me miraron asombrados, pero yo continué: "Ése soy yo... Ése es mi reloj de pulsera con un brazalete extensible... Soy yo".
-¡Soy yo!... ¡Soy yo! -les gritaba y no me hacían caso, porque no comprendían cómo yo podía ser el que había traído el río ahogado aquella mañana.

El club Dante, de Matthew Pearl

El club Dante és una novel·la llaaaarga.

L'autor, Matthew Pearl, ha intentat conjuminar el gènere negre amb la novel·la històrica. Tal vegada la idea era confegir un producte -alhora comercial i culte- amb la pretensió d'emular El nom de la rosa d'Umberto Eco. El cas és que, tot i que alguns crítics les han comparades, ambdues obres no tenen res a veure.

On són els problemes?
Anem a pams.

El club Dante narra uns esdevenimens que tenen lloc a la ciutat de Boston l'any 1865. Un seguit de terribles assassinats es produeixen tot imitant fil per randa les tortures que Dante Alighieri va imaginar per als pecadors als seus cercles de l'Infern. Els quatre integrants de l'anomenat Club Dante, tres poetes reals de gran renom en la història de la literatura nord-americana i el seu editor (que estan duent a terme en aquell moment la traducció a l'anglès de la Comèdia), seran els encarregats, juntament amb el primer policia negre de la ciutat, de trobar el criminal. Aquesta és la trama policíaca. I aquesta trama no funciona, especialment per la poca versemblança del perfil de l'assassí i per la seva introducció diríem que matussera enmig de l'argument. En una novel·la tan ambiciosa, era important que el culpable fos un personatge rellevant, algú que tingués la capacitat de sorprendre el lector, exactament com va aconseguir Eco culpant Jorge de Burgos. No és el cas de Pearl, que fa assassí un soldat insignificant i analfabet difícilment capaç de copsar la grandesa de l'obra de Dante, fet indispensable per tal que l'argument rutlli.

Tampoc la figura del policia negre no està ben definida i queda desdibuixada quan en realitat hauria de jugar, si més no simbòlicament, un paper important.

Segon problema. En la part històrica, l'autor no sap enganxar el públic per fer-li entendre la magnitud de la Comèdia dins la Història de la Literatura Universal. Però Pearl hauria de poder fer-ho. És graduat en Dret per Yale i en Literatura Anglesa i Nord-americana per Harvard. Així com Eco va aconseguir transmetre a tothom la rellevància de la pèrdua del segon llibre de la Poètica d'Aristòtil, Pearl, per molt que ho intenta, no sap involucrar en la part seriosa de la trama un lector sense coneixements literaris profunds. El seu entusiasme, que hi és, no traspassa les pàgines del llibre. No genera emoció. Dóna moltes qüestions per suposades o les refereix de tal manera que dubto que algú simplement afeccionat al gènere negre acabi entenent el paper de Dante en la història de la cultura occidental.

Tanmateix, com que de tot se n'aprèn, jo he après moltes coses. He après qui eren Henry Wadsworth Longfellow, Oliver Wendell Holmes i James Russell Lowell, tres personalitats importantíssimes de les lletres nord-americanes del segle XIX. He conegut la mala rebuda de Dante als Estats Units, a les tancades i puritanes ments de Nova Anglaterra, que el consideraven un perill moral i religiós. He sabut que Longfellow fou veritablement el traductor de l'Infern a l'anglès. He recordat aspectes de la Comèdia que em dormien a la memòria i he confirmat que la Guerra de Seccessió americana poc va tenir a veure amb abolir l'esclavitud.

La lectura no és desplaent. És distreta, malgrat la llargària. Però de cap manera podem considerar El club Dante una fita significativa, ni dins del gènere històric ni tampoc del negre. Tanmateix, qui tingui ganes de remembrar certs aspectes de l'obra d'Alighieri, pot arriscar-se a enfrontar-se amb el text. Tampoc no li passarà res.

L'emoció de la tria

Tantes vegades que he parlat de la compulsió a l'hora de comprar llibres i, en canvi, encara no he dit res de l'estranya sensació que em domina en el moment d'escollir nova lectura.

És allò que anomeno: "L'emoció de la tria".

M'explico:

Ara estic acabant una novel·la negra que aviat comentaré. Normalment, quan ja em falten poques pàgines per arribar al final dels llibres, començo a sentir-me sacsejada per un nerviosisme especial, una mena d'agitació que tinc, malgrat tot, molt ben localitzada. Es tracta del pessigolleig que precedeix la decisió al voltant del nou llibre que es convertirà en el meu objecte de lectura.

Aquesta sensació implica diverses fases. Primera, la fase intel·lectual, que correspon tan sols a la idea d'haver de dur a terme el procés. Primer plaer. Em passen pel cap tots els llibres que s'estan esperant i començo a repassar-los. El record de les meravelles que encara no he descobert em fa sentir magníficament bé.

Segona, la fase d'apropament. M'acosto a les lleixes d'espera i faig una primera mirada. Això implica descobrir alguns llibres que havia mig oblidat, atesa la magnitud de la compulsió. És normal que n'hi hagi molts que fan cua i que no els tingui tots presents. Més plaer.

Tercera, la fase de neguit. És quan, a poques pàgines d'acabar la novel·la vigent, quasi no puc resistir que el temps es converteixi en un lent esdevenir que m'impedeix encara prendre la decisió final.

Quarta i darrera. El triomf. Anar a la prestatgeria, agafar diversos exemplars, acaronar-los, mirar-los, olorar-los (per descomptat, Maria), rellegir les sinopsis i, per fi, sospesar motius diversos per acabar agafant-ne un entre els dits. Magnífic moment. La novel·la se sent feliç de ser l'escollida i jo sé que ens farem amigues durant uns quants dies i que, després, l'amistat durarà per sempre. No hi ha res comparable.

Creieu que m'he trastocat, negrots? Podeu opinar sense por, que jo continuaré amb la meva obsessió lectora. Tal vegada és l'única addicció que mai no he sentit que sigui nociva.

Les recomanacions de la Maria

Com sabeu, la meva amiga Maria és una negrota de primera, instigadora de la creació d'aquest bloc i devoradora de llibres foscos de qualitat. Per tant, jo em deixo aconsellar amb total confiança per les seves recomanacions.
Total, que se m'ha despenjar amb aquest llibre, Una tumba en Gaza, escrit per Matt Beynon Rees i que narra les aventures del primer investigador palestí que, si més no nosaltres, coneixem.

Em diu que està molt bé, que és molt distret i que presenta diversos atractius que ara no desvetllaré.

Haig de confessar que encara no m'he deixat portar per la compulsió de baixar a la llibreria a comprar-lo, però us garanteixo que és qüestió de temps i que en breu engreixarà la meva prestatgeria de compàs d'espera.

Mentrestant, m'ha semblat obligatori compartir la informació amb vosaltres.

No cal dir que si algú l'ha llegit i vol dir-hi la seva, serà molt ben rebut.

Ens tornarem a veure, negrots.

L'abecedari del crim (petita notícia)

Encara no he parlat aquí d'una de les meves heroïnes favorites pel que fa a la novel·la negra actual. Em refereixo a la Kinsey Millhone, sorgida de la ploma de l'escriptora americana Sue Grafton.

Fa molts anys que la Kinsey i jo som com de la família, des que, quasi per casualitat, vaig comprar el primer llibre del seu "Abecedari del crim", l'A d'Adulteri.

Cada lletra correspon a una novel·la. Fixeu-vos, doncs, si la cosa fa anys que dura. El darrer títol aparegut al nostre país fou l'any

passat la T de Trampa, ràpidament adquirit i llegit per una servidora i per la Maria, a la qual vaig afeccionar a la Kinsey i que també ara la considera de la seva xarxa social.

L'actractiu de les aventures de la Kinsey Millhone rau en el gran coneixement que el lector té de la protagonista, amb la qual aconsegueix identificar-se. La Kinsey és com qualsevol persona, però fa de detectiva i normalment l'encerta, no sense sovint patir de valent. És planera, de vegades insensata, gens sofisticada i força solitària. No li resulta fàcil fer amics i sent passió per les hamburgueses i les patates fregides, addicció que contraresta corrent cada dia 5 quilòmetres al llarg del litoral de Califòrnia. Els casos són distrets i força variats i es llegeixen en un tres i no res. Total, que els fans ja estem fa dies esperant la lletra U "en candeletes".

I ara arriba la notícia, perquè la desitjada U ja ha sortit en anglès. Per tant, hem de suposar que aviat podrem gaudir de la traducció en català i castellà.

Només em pregunto una cosa, que em té un xic preocupada: Què passarà quan arribem a la Z, negrots?

Buf. No vull pensar el pitjor. Fins aviat.