Des que vaig iniciar el bloc, sabia que en aquestes dates dedicaria un article al Conte o Cançó de Nadal de Charles Dickens (1812-1870). I de fet frisava per fer-ho, perquè es tracta d'un relat (una short story, com diuen els anglesos) que m'ha agradat molt des que era una nena. Com que ha estat considerada d'ambient gòtic i hi apareixen fantasmes, està més que justificat que li dediqui unes ratlles. 
No vull escriure un text feixuc que enfoqui la qüestió des d'un vessant de crítica o d'anàlisi literària. Tots sabem qui fou Dickens, tots coneixem les seves famoses novel·les (Oliver Twist, David Copperfield, Grans Esperances, Història de dues ciutats, etc.) i tots hem gaudit repetidament amb les versions cinematogràfiques i televisives que se n'han fet. A més, la història que avui comentem és una de les més versionades.
D'allò que jo vull parlar és de l'emoció que sempre m'ha generat La cançó de Nadal. No importa que em prengueu per bleda. La petita novel·la em remet irremissiblement a la meva infantesa, quan la vaig llegir per primer cop. Desperta en mi sensacions conegudes, ressons del passat. El típic ambient anglès tan fosc, fred, boirós, nevat. La misèria de la gent i les diferències socials que Dickens va dibuixar amb tant d'encert. El cantó més humà de la trama, amb la pobra família de l'empleat del protagonista i el seu fill malalt: el petit Tim, que sap animar tothom malgrat la seva precària salut. I els tres famosos fantasmes -Nadal passat, present i futur- que fan viatjar en el temps per mostrar els errors ja comesos i les amenaces pendents. Però, sobretot, em subjuga l'Ebenezer Scrooge. Un personatge pla segons l'esquema de Forster -ja ho sé (disculpeu la breu digressió teòrica)-, però no per això menys fascinant. Un suposat home cruel, gasiu, misantrop fins a la medula, esquerp i malcarat.
En canvi, a mi, des de ben petita, la vida de Mr. Scrooge sempre m'ha semblat molt buida i molt trista. És ell mateix qui esdevé la principal víctima de la seva pròpia incapacitat per relacionar-se amb l'entorn, de la seva immaduresa emocional i de la seva dificultat per estimar. I aquesta és la idea que, en el fons, li transmeten els fantasmes que volten impunement per casa seva durant el Nadal glaçat. Quan el fantasma del futur li ensenya la seva solitària mort, la desolada tomba, està reflectint tot allò que ha estat realment la seva existència.
Entenc perfectament el missatge moralitzant de la història de Dickens, encara que hom no pugui precisament considerar que aquest aspecte defineixi la seva literatura. Ans al contrari. Sovint, des de la ficció, l'autor va fer paleses les injustícies d'una Anglaterra amb grans problemes socials i massa diferències de classe. De qualsevol manera, si en aquest cas la intenció final era convèncer-nos que el món necessitava una mica més de tolerància, bondat i generositat, benvinguda sigui. Al cap i a la fi, continua essent totalment vigent.
En fi, no em vull allargar. Però recomano vivament, amb molta il·lusió, aquesta preciosa novel·la. Segur, segur, que la seva remembrança ens pot fer contents a tots plegats.
En fi, no em vull allargar. Però recomano vivament, amb molta il·lusió, aquesta preciosa novel·la. Segur, segur, que la seva remembrança ens pot fer contents a tots plegats.
Bon Nadal, negrots.
