Dits enganxosos, de Rafael Vallbona

Som a l’any 1993. Al costat d’una Barcelona post olímpica i moderna s’hi amaguen també negocis clandestins, crim organitzat i l’arribada de bandes que pretenen apoderar-se d’un nou mercat emergent: la cocaïna. Sens dubte, és el preu que cal pagar pel cosmopolitisme.

Mentrestant, un jove Pere Palau acaba d’aterrar i somia en guanyar-se un lloc com a redactor en un diari de renom de la ciutat. Un aparent incendi forestal, una notícia sense massa importància, el durà a la petita localitat de Vilassís amb la intenció de fer-hi un reportatge amb un grup de veïns i alcaldes sobre les seves conseqüències. Ara bé, des del primer moment en aquella història hi ha marro: una parella jove apareix calcinada en un bosc reduït a brases i sembla ser que tot es tracta d’un homicidi. De mica en mica es van complicant les coses i la mala llet s’escampa per tot el poble: per què els han matat? què passava en aquell poble? qui protegia a qui?

Aquesta és la sinopsi que apareix a Dits enganxosos, la segona novel·la del periodista Pere Palau publicada per Rafael Vallbona a la Col·lecció Crims.cat  de l'Editorial Alrevés. Una ficció de periodistas, tipus crònica, que s'allunya de la concepció purament literària del gènere per apropar-nos a un estil que reprodueix el real quasi com ho faria la transcripció d'un reportatge. Tal com ens mostra Rafael Vallbona, no cal que ens hi encaparrem. Per més que ens ho mirem, no hi ha un pam de net.

Feliç dilluns, negrots.  

Umberto Eco, adéu al mestre

Hi ha gent que no s’hauria de morir. Que quan t’arriba la notícia, no t’ho vols creure. No sé perquè passa amb uns personatges més que amb uns altres, però és així. Almenys, a mi em passa.   

Ara ens ha deixat Umberto Eco, el mateix dia que es va morir un altre dels meus referents, Harper Lee. Ambdós formaven part de la meva llista d’autors de capçalera. El nom de la rosa i Matar un rossinyol són dos dels “meus llibres”, que no faltaven mai en les meves llistes de preferits. Poc m’importa que El nom de la rosa es convertís en un best-seller i que alguns pseudointel·lectuals no l’acabin de defensar. No saben el que es diuen. El nom de la rosa és una novel·la excelsa, un exemple d’alt nivell que demostra que l’entreteniment i la qualitat, sense cap problema, poden anar de bracet. De fet, l’aproximació a la cultura de masses era un dels temes que Eco sempre va tractar.

Però, evidentment, Umberto Eco és molt més que l’afortunat autor d’aquesta obra. Gran erudit, expert en Semiòtica, catedràtic a Bolonya, filòsof, Doctor Honoris Causa per un munt d’universitats, assagista lúcid, el podem considerar sens dubte una de les figures cabdals del pensament europeu del XX. Jo l’he llegit molt i sempre hi he combregat profundament. M’encantava el seu humor àcid, la seva ironia intel·ligentíssima, la seva perspicàcia. I, per damunt de tot, la seva sinceritat a prova de bomba, el fet que no tingués pèls a la llengua.    

Us enllaço aquí un post que vaig escriure fa temps sobre El nom de la rosa, però no vull deixar de parlar-vos d’un dels textos d’Umberto Eco que més m’han impactat. Quan el vaig llegir, vaig dir: Sí, senyor, això és, ni més ni menys. Pertany a la novel·la La misteriosa llama de la reina Loana, de 2004. El fragment que comento s’estén més o menys entre les pàgines 363 i 383 del llibre. Eco posa en boca d’un vell partisà una palmària disquisició sobre el caràcter maligne de Déu. Si Déu existeix, no és un ésser bo. Ens ho han fet creure, però és una fal·làcia. Déu és el Mal. Per argumentar-ho, el personatge dissecciona de dalt a baix els principals preceptes del Cristianisme, alhora que també cita altres religions. Us recomano llegir-lo. De sobte, ho entendreu tot.

 

Lògicament, no puc reproduir les 20 pàgines, però us en faré un petit tast:

Veamos los demás mandamientos. Yo soy el Señor tu Dios. Esto no es un mandamiento, si no serían once. Es el prólogo. Pero es un prólogo que te tima. Intenta entederlo: a Moisés se le aparece un tío, qué digo, ni siquiera se le aparece, se oye su voz y quién sabe de dónde sale, y luego Moisés va a contarles a los suyos que los mandamientos hay que obedecerlos porque proceden de Dios. ¿Y quién dice que proceden de Dios? Esa voz: “Yo soy el Señor tu Dios”. ¿Y si resulta que no lo era? Imagínate que yo te paro en la carretera y te digo que soy un carabinero de paisano y que me tienes que dar diez liras de multa porque por esa carretera no se puede pasar. Tú eres listo y me dices: pues quién me asegura a mí que tú eres un carabinero; a lo mejor eres uno que viene a porculear a la gente. Déjame ver los documentos. En cambio, Dios le demuestra a Moisés que es Dios porque se lo dice, y punto redondo. Todo empieza con un falso testimonio.

I aquest altre tros, que no me’n puc estar:

El primer mandamiento dice que no tendrás a otro Dios más que a él. Así ese señor te prohíbe pensar, qué sé yo, en Alá, en Buda o incluso en Venus, que, la verdad, tener como diosa a una tía que está más buena que un pan no está nada mal. Pero quiere decir también que no tienes que creer, qué sé yo, en la filosofía, en la ciencia, y que no debe ocurrírsete que el hombre desciende del mono. Sólo él, nadie más. Ahora presta atención, que todos los demás mandamientos son fascistas, están hechos para obligarte a aceptar la sociedad tal cual es. Acuérdate de santificar las fiestas... ¿qué me dices?

Estic trista, negrots. Ja sé que la mort ens arriba a tots, sé que Eco tenia 84 anys, que va viure una vida llarga i fructífera, que ha deixat un important llegat i que, mentre el seu llegat romangui, ell no desapareixerà. Tot i així, em sap molt greu. Sóc una mica simple amb les persones que admiro: tal com he dit al principi, senzillament penso que hi ha gent que no s’hauria de morir.

També Umberto Eco va recórrer millor que ningú la història de la bellesa. I amb això m'acomiado, amb una frase que ell recull i que em sembla avui la més oportuna:

La muerte y la belleza son dos cosas profundas que tienen tanto de azul como de negro y parecen dos hermanas, terribles y fecundas, con un mismo enigma y similar misterio.

(Victor Hugo)

 

 

Adéu a Harper Lee

 

Hi ha novel·les que et canvien, que t'impacten, que et converteixen en una altra persona. Són les novel·les que recordes tota la vida, que llegeixes i rellegeixes, que t'acompanyen sempre. Això no passa sovint, és clar. Però quan passa, fas teves aquestes obres i te les estimes bojament, les atresores dins teu com una joia, com un preuat obsequi. Els seus personatges esdevenen referents, companys, amics. Arriben a conviure amb tu com si fossin éssers de carn i ossos.
 

Una de les meves és Matar un rossinyol, de Harper Lee. El primer cop que la vaig llegir, jo era molt joveneta. La vaig gaudir tant! Ara mateix no recordo si hi vaig arribar a través de la pel·lícula o va ser al revés, però a aquestes alçades segurament és irrellevant, sobretot perquè, per un cop, també la pel·lícula és una meravella indiscutible.  

 

 

 

 

En diferents ocasions, des de diversos mitjans de comunicació, m'han demanat una llista de les meves obres literàries preferides, les que més m'han marcat, les que han deixat en mi una empremta indeleble. Fer llistes d'aquestes resulta divertit, però costa moltíssim quan has llegit tant com jo. Tanmateix, Matar un rossinyol no hi ha faltat mai. En totes les llistes que he confegit, hi és. Sempre hi és.

M'agrada tant que enguany no he dubtat a incloure-la en el Club de lectura que coordino a la Biblioteca de Sant Antoni. No cal dir que, quan ens vam reunir, l'acord entre els membres del club fou unànime. Tant els que ja l'havien llegida com els que no, 
la van considerar una obra mestra.   

 

 

 

 

I vet aquí que avui Harper Lee s'ha mort. Ho he descobert en una xarxa social. Se m'ha tancat l'estómac i he corregut a escriure aquestes ratlles. Disculpeu si no són gaire bones, però em surten rampelludament, a fuetades. Encara tinc damunt de la tauleta, esperant pacientment el seu torn, la novel·la que va ser el primer esborrany de Matar un rossinyol, publicada el juny de 2015 amb el títol Vés i aposta un sentinella, i que jo em vaig afanyar a comprar així que vaig saber que era a les llibreries. 

En aquests moments em sembla imperdonable no haver-la llegit encara.

 

 

 

 

Harper Lee ens ha deixat. Tenia 89 anys i havia nascut a Monroeville, Alabama, el 28 d'abril de 1926. Era una dona gran, que va viure una llarga vida. Els que encara som aquí només podem honorar el seu llegat i restar agraïts.

Sempre cal ser agraïts amb qui ens ha fet feliços.

Sit tibi terra levis, Harper. Descansa en pau.

 

 

Maria Antònia Oliver, 48è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

Hi ha temporades de notícies que ens fan feliços. És cíclic, suposo, però és així. Aquesta n'és una. Si fa pocs dies anunciava, amb enorme il·lusió, la concessió a Núria Cadenes del darrer Premi Crims de Tinta de novel·la negra en català, avui he d'escriure ben fort, de tan merescut que em sembla, que l'escriptora manacorina Maria Antònia Oliver ha estat distingida amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. És la quarta dona que rep el guardó i la primera mallorquina. Encara en són poques, però anem fent camí.

Maria Antònia Oliver ha viscut tota una vida dedicada a escriure. Tal com apunta Sebastià Bennasar en aquest article que us enllaço, Maria Antònia Oliver és, per si sola, tota una literatura. L'article de Bennasar fa una bona semblança de la seva figura, encara que sigui breu. 

Nosaltres, en aquest espai negrot, destacarem evidentment el vessant policíac d'Oliver, que es concreta en tres novel·les i en un fet singular. Parlo, evidentment, de la creació de la primera dona detectiva privada (i molt feminista) de la novel·la negra catalana, la ja mítica Lònia Guiu.    
 

 

Les tres novel·les són Estudi en lila, de 1985; Antípodes, de l'any 1988, i El sol que fa l’ànec, de 1994, totes elles publicades a La Magrana. A hores d'ara ja són títols clàssics, que recomano vivament. A més, Lònia Guiu també ha protagonitzat alguns relats breus, un dels quals, traduït al castellà, forma part de l'antologia publicada per l'Editorial Alrevés, Fundido en negro, l'any 2014.
 

 

També la vida, de tant en tant, ens atorga el valuós afegit de les casualitats. Amb motiu del Festival Tiana Negra fèiem aquest any un fantàstic homenatge al Col·lectiu Ofèlia Dracs, i no sembla que pugui resultar més oportú. Com sabeu, Oliver n'era un dels membres més destacats juntament amb el seu marit, desaparegut per desgràcia de manera prematura, l'enyorat Jaume Fuster.     

Em permetreu, en nom de la felicitat que sento, una mica de xovinisme d'estar per casa. Però les dones que matem (i les que no) sortim bastant a la palestra,  darrerament. Només cal que tireu enrere en aquest blog i llegiu les ressenyes i les notícies. A mi em sembla, què voleu que us digui, que ja tocava.

Enhorabona a la gran autora, de tot cor. Per molts anys.   

L’illa sense temps, d’Esperança Camps

L’illa sense temps, de l’autora menorquina Esperança Camps, és l’exemple perfecte d’una novel·la no negra que negreja i griseja i que pot rebre sens cap mena de dubte l’adjectiu de postnoir.  

Una ficció que sorgeix d’un fet real: una dona assassinada amb unes tisores clavades al cap. Esperança Camps va conèixer la notícia i de seguida es va sentir molt impressionada. I aquesta seva lògica impressió va concretar-se en un impuls literari que avui té un títol: L’illa sense temps. Quina sort per als lectors que la notícia li causés impacte.

L’illa sense temps és Menorca, és clar. El lloc de naixement de l’autora de la novel·la, tot i que fa anys que viu a València i que ara, en aquests moments, ostenta el càrrec de Consellera de Transparència, Participació i Cultura del Govern de les Illes Balears.

El llibre és fantàstic, amb la personalíssima veu de Camps, que tothom que l’hagi llegit pot segurament identificar. Una prosa pausada, sense diàlegs, feta de constants analepsis i prolepsis, farcida de detalls, engrescadora, a mig camí entre el cultisme i el col·loquialisme, treballada, intensa. Camps sap molt bé allò que vol dir, i excel·leix com ningú en mostrar-nos des de dintre la condició humana. Sense eufemismes ni embuts, però amb la dosi justa de tot. El seu no acabar les frases, les seves ambigüitats ben dirigides, el seu donar certes coses per enteses sense explicar-ho tot, però amb la seguretat que tots les entendrem... No és fàcil. Només una gran autora, que domina molt la llengua i el tempo literari, pot escriure com ella.

Esperança Camps té molt clar que no vol fer una novel·la negra, sinó que motius esfereïdors com un assassinat de tisores al cap són tan sols un pretext, una excusa de luxe per parlar d’allò que coneix. La seva illa, el món tancat i mediocre en el qual ens belluguem, la foscor de la societat, la terrible dualitat de la naturalesa humana.  

He gaudit extraordinàriament amb aquesta lectura. Enhorabona, Esperança. Em trec el barret.    

Aquesta ressenya ha aparegut també al Digital Núvol

Rosy & John, de Pierre Lemaitre

Rosy & John, de Pierre Lemaitre, és la tercera novel·la de la sèrie del comissari Camille Verhœven arribada a casa nostra, després de les aclamades Irène i Alex. En català, l’edició és de Bromera i tot just acaba d’aterrar entre nosaltres, coincidint amb la celebració del Festival BCNegra i amb la visita de Lemaitre a Barcelona.

Cal explicar, però, que Rosy & John no ostenta vertaderament el tercer lloc en l’ordre lògic de la sèrie, sinó que abans hi trobem un altre capítol, en català titulat Camille, que podrem tenir, també de la mà de Bromera, aquesta primavera.  

Rosy & John ha estat una obra oportuna, fàcil de publicar de cara a la BCNegra perquè és significativament més breu que la resta de lliuraments de la nissaga. De fet, fou concebuda com una novel·la per entregues encarregada per una firma de telèfons mòbils. En aquell moment va passar una mica desapercebuda, però ara Lemaitre l’ha recuperada i, com no podia ser d’una altra manera, els seguidors del petit/gran comissari parisenc li agraïm força.  

Malgrat que, en comparació amb Irène i Alex, Rosy & John pot ser considerada una peça menor, la història manté intacta la càrrega imaginativa, intrigant i sorprenent a la qual Lemaitre ens té acostumats. És un text àgil, plàstic, vibrant, que es devora en poques hores i que no ens estalvia girs ni patiment. Com sempre, Lemaitre aprofundeix sense embuts en l’ànima dels seus personatges, en aquest cas en la complicada i malaltissa relació entre una mare i un fill. El conflicte entre ells condueix, per camins que no puc revelar, a posar en perill la ciutat de París, que pot acabar volant pels aires. Com podeu veure, la trama ja està servida. Des de la primera pàgina, Verhoeven i el seu equip hauran de lluitar amb un munt de dificultats, i a contrarellotge, per evitar la massacre.

Mentre esperem Camille, jo us aconsello llegir Rosy & John. Els fans de Verhoeven, i de Lemaitre, n’estem obligats. Ah, i per fer-vos una mica de ràbia, que sapigueu que vaig dinar amb ell la setmana passada. M’ho vaig passar molt bé. És un home rialler, simpàtic i encantador.

Feliç dilluns, negrots.  

Aquesta ressenya ha aparegut també al digital Núvol