Fácil de matar, de Maruja Torres

Ja vaig explicar en un altre lloc que per Sant Jordi vaig tenir la feblesa d’adquirir l’última novel·la de Maruja Torres. M’havia promès a mi mateixa no fer-ho mai més, atesa la nefasta impressió que m’havia causat el darrer llibre que li vaig llegir, amb el qual (per a més inri, com diu la meva mare) havia guanyat, l’any 2000, el Premi Planeta.

Mientras vivimos, es deia la impresentable obra (ni tan sols no en recordava el títol, acaba d’informar-me l’amable Sr. Google). Aquella Mientras vivimos, que em va suggerir el pensament que potser la senyora Torres havia de buscar-se un negre una mica més ben dotat (literàriament parlant, que ningú no pensi malament), em va fer situar els escrits de la periodista al calaix mental de la més absoluta obsolescència. 

Però la “compulsió” és dèbil (i la curiositat més). Quan per Sant Jordi vaig veure la portada del llibre i vaig saber que es tractava d’una novel·la criminal, vaig decidir donar-li l’oportunitat definitiva. O ara o mai. Fet i fet, pitjor que Mientras vivimos no podia ser. Potser la Torres s’havia buscat finalment un negre millor. El cas és que vaig pagar l’import del llibre (no m’estranya gens que el Sr. Lara estic folrat) i, discutint amb mi mateixa, el vaig col·locar a la lleixa d’espera.  

Ara, uns mesos després, li ha arribat el moment. Fácil de matar, s’intitula la novel·la i, potser perquè n’esperava tan poc (més aviat res), al final no m’ha semblat tan horrorosa com pensava.

El motiu pel qual escriptors ja coneguts fan incursions en el gènere criminal és realment un misteri. Recentment ho ha fet Carme Riera amb Natura quasi morta, i ara Maruja Torres. Tal vegada ells mateixos es posen a prova o pretenen passar-s’ho bé. No en tinc ni idea. El que queda clar és que Fácil de matar es pot catalogar sens dubte d’un divertiment sense més pretensions que, segurament, a qui més ha divertit és a la seva autora.

Ambientada a Beirut (recordem que és el lloc on Torres va traslladar fa un temps la seva residència), la trama és senzilla i tòpica, però amanida amb una bona dosi d’àcida ironia. M’ha agradat el llenguatge directe i expeditiu de Torres i l’agudesa (encara que  resulti poc versemblant) dels diàlegs. L’autora no s’està d’arramblar amb tot allò que, enmig de la decadent i convulsa societat libanesa, considera criticable. La corrupció, les lluites internes, els problemes religiosos, la hipocresia, les traïcions polítiques, el poc valor de la vida humana, el classisme, l’elitisme. No se salva tampoc el caspós Institut Cervantes i els seus integrants, emparats rere una rèplica de nom molt poc críptic: Fundación Quijote.

Combrego amb l’afirmació d’Elena Losada a propòsit del llibre, que va titllar d’autoparòdia. La protagonista, Diana Dial, és una periodista madureta i prejubilada que es dedica a investigar "per amor a l'art" com si fos una detectiva. No té llicència ni res que s’hi assembli i va pel món jugant-se el físic sense un motiu que pugui convèncer el lector. Tot plegat  no resulta gens creïble. Només posseeix la gràcia d’aconseguir l’autoburla, que, tot sigui dit, sempre pot considerar-se un exercici prou sa.

Estic segura que Fácil de matar no passarà als anals de la novel·la negra, però pot esdevenir una lectura distreta per a qui no es vulgui escalfar el cap durant els dies ja prou calorosos d’aquest estiu.

Bona nit, negrots.

L’olor de la pluja, de Jordi de Manuel

Ja us vaig dir fa uns dies, quan vaig ressenyar Mans lliures, que estava atrapada en la teranyina de la ficció de Jordi de Manuel, de la qual em veia incapaç de sortir. Doncs bé, un cop devorada (no hi ha un altre verb més escaient) L’olor de la pluja, ara sí que estic segura que romandré per sempre més dins d’aquest laberint construït a base de salts temporals, personatges curulls de matisos i finíssima vena imaginativa. 

Abans de tirar endavant amb aquesta ressenya, vull deixar ben aclarida una qüestió que va sorgir en els comentaris de Mans lliures. Jo vaig exposar que la literatura de Jordi de Manuel es troba a cavall de diversos gèneres (ciència-ficció, criminal, fantàstic, futurista). Algunes persones es van espantar una mica davant d’aquests termes, especialment del primer. Ignoro els motius d’una tan marcada prevenció contra la ciència-ficció, però sí que us puc assegurar que, si no us agrada, aquest no serà el cas de l’obra de De Manuel. La seva incursió en el gènere no té res a veure amb tot allò que la mediatització més recent (especialment cinematogràfica) ens pot induir a anticipar. Res de naus espacials, aliens gegantins, marcians verds ni meteorits incendiats. La ciència-ficció demanuelista és controlada i versemblant, projectada només uns anys més enllà de l’actualitat que vivim (l’acció de la novel·la té lloc el 2017), i perfectament assumible des de la més pura lògica. Només poso un exemple i tanco la digressió: és com si fa uns trenta anys algú hagués descrit tot allò que Internet ens ofereix actualment. Oi que ho titllaríem de ciència-ficció? Doncs la cosa va per aquí.

De tota manera, us haig de renyar seriosament, negrots. La vostra mania pel gènere és plena de prejudicis i això, en un bloc sobre novel·la negra, no ens ho podem permetre. No hi ha gèneres menors. Hi ha obres bones i obres dolentes.

Bé, tirem endavant.

Jordi de Manuel és un escriptor amb molt de talent, amb el qual em sento enormement identificada malgrat la seva formació científica (recordeu que és doctor en Biologia) tan allunyada de la meva. Tanmateix, la lectura de les seves novel·les (i relats breus: us remeto a Disseccions, també ressenyat aquí), revela que tenim en comú l’amor pel saber humà amb majúscules i que considerem (ambdós) que el coneixement autèntic és un tot indissoluble.         

L’olor de la pluja és una novel·la ambiciosa. Molt ben travada, confegida com un delicat trencaclosques, sobrepassa les contingències dels gèneres (jo crec que aquest és precisament un dels grans encerts de l’univers de De Manuel: la transgressió de les convencions) i ens aboca a un entorn dur i cada cop més catastròfic, sacsejat pel greu problema d’una sequera extrema. El món com el coneixem no té futur i, mentre la vida esdevé plena de dificultats per a gran part de la gent del planeta, la trama científica i criminal, com a lectors, ens atrapa inevitablement.

Si, com ja sabeu, no m’agrada en cap cas avançar res de la trama dels llibres que ressenyo, en aquest cas encara menys. Bé, no és només que no m’agradi. És que no puc fer-ho. Jordi de Manuel, molt valent, munta un final que també trenca amb les convencions. No per inesperat en el sentit clàssic del terme, sinó per distint i amarat de  significació. I aleshores ens veiem obligats a tornar a parlar de la teranyina laberíntica,  dels salts temporals, dels personatges que perdem i retrobem. L’olor de la pluja només és una baula (i quina baula!) en aquesta ficció original i atípica de les investigacions del policia Marc Sergiot. 

De Manuel excel·leix en la descripció dels ambients. L’atmosfera angoixant de la sequera, de l’aire que cou als ulls i a la gola per la presència de la sal marina, l’absència de plantes, la desertització, la set, la malaltia, l’aigua bruta. El lector acaba desitjant físicament que plogui, que plogui en la vida real. Acaba desitjant fefaentment sentir en els narius l’aroma de la terra mullada, la fragància revitalitzant de la humitat i l’aigua, l’olor de la pluja.   

Per anar bé, ara que cada cop conec millor l’univers demanuelista (o sergiotista, qui ho sap), podria rectificar algunes coses que vaig apuntar en les ressenyes anteriors. Sobretot pel que fa a Tres somnis blaus, que és el primer capítol que vaig llegir i que, ingènuament, em va semblar el primer de la sèrie. Però no ho faré. Us commino a caure de quatre potes, com m’ha passat a mi, dins d’aquest atractiu pastís. Millor us les arregleu tots solets, com estic fent jo. De Manuel s’ha marcat un repte personal i ha arrossegat, sense pietat, els seus lectors. I jo, què voleu que us digui, molt que li agraeixo. 

Ara ja perdo el nord per anar de llibreries i trobar la resta de novel·les de la nissaga. Tirar endavant i enrere, endevinar i equivocar-me, descobrir i aprendre. 

Que totes aquestes meves afirmacions no us facin, però, imaginar quelcom que no és. De Manuel fa gènere criminal, intrigant, amb suspens i amb personatges tendres, de carn i ossos (humans i animals), alguns dels quals m’han robat literalment el cor. La ficció d’un home intel·ligent i amb moltes coses a dir que, un cop més, demostra la vitalitat de la literatura a casa nostra.         

Ginesta pels morts, d’Agustí Vehí

A mesura que llegeixo novel·la criminal catalana, em reafirmo en la idea del bon estat de salut del gènere a casa nostra. No és gratuït que, en menys d’un parell de setmanes, hagi literalment devorat tres títols d’autors catalans, com podeu comprovar si tireu enrere en aquest bloc.

Anit, justament després de les 12, vaig acabar Ginesta pels morts, d’Agustí Vehí. D’aquest autor figuerenc, doctor en Història, professor de la UAB i sotsinspector de la guàrdia urbana de Figueres, ja us n’he parlat en d’altres ocasions. Des que el vaig començar a llegir, em despertà molt bones vibracions. Ara, després de concloure aquesta novel·la, he de dir que, definitivament, m’ha robat el cor.

Una de les virtuts dels nostres escriptors és la diversitat. En general (sempre hem de parlar en general, òbviament), les seves obres són diferents i personals. Aquest és el cas d’Agustí Vehí, que ha confegit un text que es podria definir, si m’ho permeteu, com una prolongació d’ell mateix.

Vehí és un empordanès de soca-rel i Ginesta pels morts, que porta de subtítol Un blues empordanès, es pot definir de la mateixa manera. Gairebé m’atreviria a afirmar que el principal protagonista de la novel·la no és un altre que aquest preciós territori del nord de Catalunya que, dit sigui de pas, jo considero la meva segona terra. L’Empordà, el seu paisatge, la seva gent, les seves particularitats, la seva closa característica de petit país: tot plegat conforma l’univers d’una ficció costumista (en el millor i més autèntic sentit del qualificatiu) que esdevé absolutament entranyable. Les descripcions del cel, de la llum, del bosc no són abundoses, però, quan apareixen, podem titllar-les de poesia. La poesia que brota de Vehí, dels ulls de Vehí, quan les contempla amb l’amor incondicional de la pertinença més absoluta.

Us estranyarà que parli així d’una novel·la negra, però és que Ginesta pels morts és moltes coses alhora. De tots els aspectes que m’agraden del llibre, no en desvetllaré cap, com sempre, que us pugui fer malbé la trama criminal. Cal remarcar-ne, però, l’enorme versemblança, gens estranya atès l’ofici de l’autor. No hi ha res deixat a l’atzar, la investigació policial segueix el curs lògic i està amarada d’un gran realisme. Fora sensacionalismes absurds de pel·lícula de Hollywood. I, tanmateix, hi ha moments, sobretot el final, absolutament espectaculars. I és que no cal inventar gaire perquè, com tots sabem i Vehí millor que ningú, sovint la realitat supera la ficció.       

A banda de policia, ja hem dit que Agustí Vehí és historiador. Aquesta seva formació queda clarament palesa en tota la novel·la, tant en la part del lleó de l’argument, que aprofita intrigues policíaques modernes per pouar en un passat que té interès a desempolsar i explicar, com en petites picades d’ullet disseminades al llarg de les pàgines. L’univers novel·lesc està construït des de la delicadesa, el sentiment i el respecte per la nostra història més pròxima i dolorosa. El dolor no prescriu ni amb la mort, negrots.

Personalment, vull destacar que Ginesta pels morts m’ha semblat per damunt de tot una novel·la de personatges. La construcció dels protagonistes és magnífica, però també ho és el dibuix a pinzellades de l’estol de tipus secundaris que Vehí ens regala. Gent de l’Empordà profund, amb les seves misèries i les seves grandeses. Un humor fi, de vegades irònic, de vegades crític, però sempre ple de tendresa, ens introdueix en un món que hom pot intuir quan es considera fill adoptiu d’aquesta terra, però que només els de dins són capaços de copsar en tota la seva complexitat.

M’he identificat absolutament amb el personatge principal, el sergent dels mossos d’esquadra Jaume Planagumà. Ni un heroi ni un antiheroi. Simplement, un home. Ara, això sí: un home lletraferit. Com l’Agustí Vehí, que em consta que, abans de res, és un gran lector.

Però encara m’he identificat més amb la farmacèutica, que descriu les bruixes com a mi m’agraden. Una apotecària sorgida del passat, que viu en una casa de somni, farcida de llibres i plantes,  que surt de nit a recollir herbotes per fer ungüents i que posa per damunt de tot la salut dels seus veïns, malgrat la persistència d’atàviques incomprensions.

I què dir del grup d’investigadors a càrrec del sergent? Una fauna increïble. En Pep Gros, primari, efectiu, obert, sempre a la grenya amb l’Anna, de la científica. La Júlia i en PacuPacu, treballadors i rondinaires. En Gimenes, que gairebé no sap parlar castellà.  I la Remei, la Mei, constantment enfeinada amb la seva filla petita i que arrossega un difícil passat. Així la descriu Vehí i m’ha encantat, perquè aquesta descripció crec que dóna la mesura de la novel·la: La Remei, alta, tranquil·la, amb uns ulls que explicaven, a qui els volgués mirar, que havia patit molt però que era incapaç de tornar al món un sol gram del dolor que la vida li havia provocat... (pàg. 207).

Finalment, vull destacar la llengua. La frescor del dialecte empordanès, que jo conec molt bé, i que m’ha fet molta gràcia posat negre sobre blanc. Els vius diàlegs de Vehí i la seva prosa, col·loquial i franca, representen un crit a favor de la naturalitat.    

I ara sí, ja callo, que em fa la sensació que estic explicant massa. Gràcies, Agustí, per aquesta poètica ginesta, encara que sigui pels morts. Algú ha de parlar per ells i tu, en nom de la memòria històrica, ho has fet amb un segell ben personal. Per cert, que no he pogut evitar pensar en els ressons del títol en relació amb Tennessee Williams i el seu Tramvia anomenat desig (recordo el clam, en castellà "¡Flores, flores para los muertos!").  

 
Aquí teniu, negrots, una novel·la negra tendra, rigorosa, divertida. Un text que, per a mi, destil·la, sobretot, humanitat.  

Assassins en sèrie al cor de la Toscana

Una de les coses que em fan més il·lusió és adonar-me'n que els negrots exerciu de ser-ho, fins i tot quan esteu de vacances.

El meu germà Jordi, que no era negrot però que ja s'hi ha tornat a força d'aguantar-me, enguany ha visitat Itàlia amb la seva família. Té la sort d'haver-se mogut molt pel món i de poder continuar amb aquesta seva gran afecció.

Doncs bé, a Florència va topar amb un museu ben singular, el Museo dei Serial Killer di Firenze. Us he enllaçat la pàgina que he trobat a la xarxa. La feina m'aclapara i no disposo de temps per fer una recerca en condicions, però la informació és prou completa i l'italià s'entén molt bé.   

Tornem al meu germà. Què va fer així que descobrí el museu? Doncs pensar en "A l'ombra del crim" i fer unes quantes fotos. Un espai destinat als assassins en sèrie era perfecte i indispensable per al nostre bloc criminal.

Moltes gràcies, Jordi (i com m'agradaria saber més coses del museu i haver estat jo darrere la càmera!). Sigui com sigui, aquí trobareu les imatges. Recent arribades del cor de la Toscana. Per cert, l'última és brutal.

Bona tarda d'agost, negrots.

El crim a les ones: negror catalana a Com Ràdio

Bona tarda, negrots

Tal com us vaig anunciar -i molts heu pogut comprovar personalment-, avui he visitat Com Ràdio per parlar de negror. Ha estat en la secció d'Anna Tarragó (lletraferida com nosaltres i magnífica persona) del programa matinal El dia. La secció parla de llibres i s'ocupa de recomanar lectures interessants. M'ho he passat genial, malgrat que el tempo radiofònic té vida pròpia, com si fos més curt que el real (què en diria l'amic Einstein?) i m'han quedat moltes coses pendents. Sobretot, volia aprofundir en l'obra d'Agustí Vehí, Jordi de Manuel i Jaume Benavente, però he hagut d'esmentar-los a "tota pastilla". Amb tot, estic contenta d'haver tingut l'oportunitat de parlar públicament dels nostres autors criminals i de contribuir, encara que sigui amb un petit gra de sorra, a promoure la normalitat litèraria del nostre país.    

La meva sorpresa ha estat majúscula quan he sabut que també ens retransmetien per televisió. Com que jo no veig gaire la tele, i menys en horari matinal, ignorava que cada dia BTV connecta directament amb Com Ràdio. Comprendreu que se m'hagin posat els pèls més de punta que d'habitud, però després he recordat que dels covards no se n'escriu la història. Per tant, endavant s'ha dit! Fuig, antipàtica por escènica!

Em fa contenta que la meva filla i els meus pares sí que m'hagin vist. Amb això em dono per satisfeta (ells són incondicionals i em troben sempre guapa i fantàstica). La meva filla m'ha fet aquestes fotos directament de la pantalla del seu televisor. Poca broma, perquè com a foto estan molt bé (la meva filla és una gran fotògrafa).   

He cercat l'enllaç de BTV per si algú em vol veure, però encara no l'han penjat. De moment, us enllaço el de Com Ràdio i, si algú s'ho ha perdut, ho pot escoltar tranquil·lament a casa seva. El nom del programa és El Dia.  

 I em trobareu exactament a partir del minut 38.

http://www.comradio.com/flash/reproductor/reproductor.asp?kin_audio=91329

Abans de cloure aquest breu apunt, però, em sembla pertinent penjar la llista de llibres que he esmentat i recomanat. Així, si algú té algun dubte, el pot resoldre de seguida. Gràcies, com sempre, per la vostra atenció i amabilitat. Fins ben aviat, negrots.    

Crims.cat, diversos autors

Un crim imperfecte, Teresa Solana

Drecera al Paradís, Teresa Solana

Negres tempestes, Teresa Solana

Ginesta pels morts, Agustí Vehí

Mans lliures, Jordi de Manuel

L'olor de la pluja, Jordi de Manuel

El quadern de Nicolaas Kleen, Jaume Benavente

Una notícia: Dimarts a Com Ràdio

Benvolguts negrots,

En aquest matí de diumenge d'agost, no gaire assolellat, em complau avançar-vos una notícia.

El proper dimarts dia 9 seré a Com Ràdio, en l'espai de llibres de l'Anna Tarragó, per recomanar lectures negres.

Serà a partir de les 9.30 del matí i espero que no em falleu. 

Estic segura que us interessarà.

Correu la veu, negrots!

Des de Barcelona, el punt del dial és el 91.0.

Si no sou a Barcelona i no trobeu el dial de la vostra zona, cap problema. Sempre ho podeu seguir per Internet. En directe! (o més tard, si no hi ha més remei)

Gràcies, negrots.

Mans lliures, de Jordi de Manuel

Jordi de Manuel és un escriptor que ha aconseguit atrapar-me, com a un vil mosquit, en la seva teranyina. I és que la literatura d’aquest doctor en biologia –i alhora lletraferit– és una mena de teixit d’aranya, ben sòlid, que s’enfila pels racons en una construcció travada i ferma, capaç de caçar al vol qualsevol incaut afeccionat a la lectura que s’hi acosti una mica. I la xarxa creix i creix, perquè De Manuel no para d’escriure. I jo em sento, pobreta, com aquell increïble home minvant del clàssic del cinema fantàstic dels anys 50: incapaç de fugir. Hi ha una diferència, però. I és que, si sóc sincera, no tinc cap intenció de fer-ho. M’hi trobo la mar de bé enredada en la tela. He entrat en l’univers demanuelista i m’hi penso quedar. 

Jordi de Manuel ha creat una ficció pròpia, a mig camí entre la novel·la negra, el relat futurista, la ciència-ficció i el gènere fantàstic. Que ningú no s’espanti davant d’aquesta descripció. Les seves obres no contenen cap element que no puguem considerar absolutament versemblant. Situades en un futur pròxim (2014, 2015, 2017), narren les peripècies de l’inspector de la policia Marc Sergiot i estan ambientades en moments diferents, fent salts endavant i endarrere que no suposen cap problema per al lector, atesa la capacitat narrativa i la claredat meridiana de la prosa de De Manuel.

M’explicaré: Sergiot va debutar amb una breu novel·la ressenyada aquí, Tres somnis blaus, guanyadora l’any 2000 del Premi Valldaura de novel·la breu de Cerdanyola del Vallés.  La trama se situa el 2015 i narra un fets que podeu consultar si premeu l’enllaç de damunt del títol. Tanmateix, l’acció del llibre que comentem avui, Mans lliures, publicat el 2009 i guanyador el 2010 del II Premi Ictiniu a la millor novel·la fantàstica escrita en català, transcorre un any abans, el 2014. Els lectors amb memòria (o sigui, els atrapats com jo) llegeixen Mans lliures i s’adonen que ja coneixen –com una mena de déus omnipotents– el futur immediat del personatge i del seu entorn. Però no només això, perquè Mans lliures també ens insinua altres històries del passat que encara han d’arribar, de la mateixa manera que sabem que també arribaran històries del futur.

Comenceu a entendre’m ara? 

L’univers de Jordi de Manuel és original, personal i molt imaginatiu. Com he apuntat, mai no abandona la teoria aristotèlica de la versemblança ni el decòrum horacià, de manera que la credibilitat de la història, malgrat els tints fantàstics o de ciència-ficció, està assegurada. Aquest punt, al meu entendre, és bàsic per aconseguir l’efecte desitjat.  El misteri i la intriga del gènere negre es conjuminen amb trames ben actuals, preocupacions del nostre present i del nostre futur, en una voràgine que m’ha fet preguntar-me si De Manuel és una mena d’endevinador visionari o algú li xiuxiueja el futur a cau d’orella. A Mans lliures, una trama de rerefons polític que recrea un complot contra un possible president de la Generalitat ben sui generis, l’escriptor descriu de manera gairebé textual alguns dels fets (la revolta dels indignats, per exemple) que hem viscut enguany.

L’estructura narrativa m’ha agradat. Trepidant, es llegeix amb delit. A mi m’ha durat literalment tres dies. L’autor ressegueix en temps present la investigació policial, però intercala, en forma d’analepsis, els esdeveniments previs, els camins que condueixen als crims investigats. Amb aquest recurs aconsegueix la superioritat informativa del receptor, que coneix la seqüència dels fets abans que la policia (i amb més detall). D’aquesta manera, el lector pot jugar el joc d’una investigació paral·lela. Si més no, a mi m’ha passat. Vaig descobrir gran part dels misteris, amb les pistes suggerides, abans que en Sergiot i els seus ajudants.

De Manuel s’insereix en una tradició de molta solera, que recorda Ray Bradbury o Aldous Huxley. Conrea una literatura de tonalitats catastrofistes, quasi distòpiques, que pretenen posar damunt la taula molts dels grans problemes de la societat actual. I ho fa amb una intel·ligència indiscutible i amb un llenguatge molt adient.

I ara ve la gran pregunta: com és que estic atrapada en la teranyina? Doncs resulta ben clar. Si us hi fixeu, tota la ressenya ha consistit en fer referència, d’una manera o d’una altra, al tema del temps, de la temporalitat cronològica. Passat, present i futur, tant de la ficció novel·lesca com de l’instant de l’escriptura real. Per tant, un univers temporal que t'engoleix i no et deixa sortir. I així em trobo jo, havent col·locat com un autòmat, damunt la tauleta de nit, un altre títol de De Manuel, L’olor de la pluja. I ho he fet desafiant un munt de llibres que feien cua, des de fa temps, a la lleixa d’espera. Si això no és estar enganxada, ja em direu.

En qualsevol cas, us recomano sens dubte el maremàgnum demanuelista. I si teniu algun dubte de l’ordre en què convé llegir les obres, no patiu. Com he comentat, ho captareu tot al vol.

Petit avançament gràfic: la novel·la negra dels Juliols a BTV

Alguns de vosaltres ja sabeu que, en el transcurs dels Juliols de novel·la negra a la UB, van venir a filmar-nos les càmeres de BTV. Va ser  per a un programa que, segons ens van explicar, tracta de les llengües estrangeres i les seves activitats a la ciutat. Com que l'organitzadora del curs era la professora de suec a la UB, Yvonne Ruz, i, endemés, el tema anava de les autores del gènere a tot Europa, als de la tele els va semblar interessant. A més, Yvonne Ruz ja hi havia participat en una altra ocasió, quan va organitzar l'hivern passat unes Jornades de novel·la negra sueca a la mateixa facultat.

El cas és que, com que som a l'agost, el programa s'atura. I, per tant, no ens podreu veure en antena fins el setembre. La cosa ja no serà tan actual, val a dir. És per això que avui, quan comença el mes estiuenc per antonomàsia, he pensat que estaria bé mostrar-vos un petit tastet gràfic de la filmació. 

BTV va fer una entrevista a Yvonne (en suec) i una altra a mi (en català). I va filmar una part important de la meva conferència. Jo no sé si  m'atreviré a mirar-me quan arribi el moment, però prometo anunciar-vos-ho com us mereixeu.

Fins aleshores, bona nit, negrots.