Ja vaig explicar en un altre lloc que per Sant Jordi vaig tenir la feblesa d’adquirir l’última novel·la de Maruja Torres. M’havia promès a mi mateixa no fer-ho mai més, atesa la nefasta impressió que m’havia causat el darrer llibre que li vaig llegir, amb el qual (per a més inri, com diu la meva mare) havia guanyat, l’any 2000, el Premi Planeta.
Mientras vivimos, es deia la impresentable obra (ni tan sols no en recordava el títol, acaba d’informar-me l’amable Sr. Google). Aquella Mientras vivimos, que em va suggerir el pensament que potser la senyora Torres havia de buscar-se un negre una mica més ben dotat (literàriament parlant, que ningú no pensi malament), em va fer situar els escrits de la periodista al calaix mental de la més absoluta obsolescència.
Però la “compulsió” és dèbil (i la curiositat més). Quan per Sant Jordi vaig veure la portada del llibre i vaig saber que es tractava d’una novel·la criminal, vaig decidir donar-li l’oportunitat definitiva. O ara o mai. Fet i fet, pitjor que Mientras vivimos no podia ser. Potser la Torres s’havia buscat finalment un negre millor. El cas és que vaig pagar l’import del llibre (no m’estranya gens que el Sr. Lara estic folrat) i, discutint amb mi mateixa, el vaig col·locar a la lleixa d’espera.
Ara, uns mesos després, li ha arribat el moment. Fácil de matar, s’intitula la novel·la i, potser perquè n’esperava tan poc (més aviat res), al final no m’ha semblat tan horrorosa com pensava.
El motiu pel qual escriptors ja coneguts fan incursions en el gènere criminal és realment un misteri. Recentment ho ha fet Carme Riera amb Natura quasi morta, i ara Maruja Torres. Tal vegada ells mateixos es posen a prova o pretenen passar-s’ho bé. No en tinc ni idea. El que queda clar és que Fácil de matar es pot catalogar sens dubte d’un divertiment sense més pretensions que, segurament, a qui més ha divertit és a la seva autora.
Ambientada a Beirut (recordem que és el lloc on Torres va traslladar fa un temps la seva residència), la trama és senzilla i tòpica, però amanida amb una bona dosi d’àcida ironia. M’ha agradat el llenguatge directe i expeditiu de Torres i l’agudesa (encara que resulti poc versemblant) dels diàlegs. L’autora no s’està d’arramblar amb tot allò que, enmig de la decadent i convulsa societat libanesa, considera criticable. La corrupció, les lluites internes, els problemes religiosos, la hipocresia, les traïcions polítiques, el poc valor de la vida humana, el classisme, l’elitisme. No se salva tampoc el caspós Institut Cervantes i els seus integrants, emparats rere una rèplica de nom molt poc críptic: Fundación Quijote.
Combrego amb l’afirmació d’Elena Losada a propòsit del llibre, que va titllar d’autoparòdia. La protagonista, Diana Dial, és una periodista madureta i prejubilada que es dedica a investigar "per amor a l'art" com si fos una detectiva. No té llicència ni res que s’hi assembli i va pel món jugant-se el físic sense un motiu que pugui convèncer el lector. Tot plegat no resulta gens creïble. Només posseeix la gràcia d’aconseguir l’autoburla, que, tot sigui dit, sempre pot considerar-se un exercici prou sa.
Estic segura que Fácil de matar no passarà als anals de la novel·la negra, però pot esdevenir una lectura distreta per a qui no es vulgui escalfar el cap durant els dies ja prou calorosos d’aquest estiu.
Bona nit, negrots.