Mans lliures, de Jordi de Manuel

Jordi de Manuel és un escriptor que ha aconseguit atrapar-me, com a un vil mosquit, en la seva teranyina. I és que la literatura d’aquest doctor en biologia –i alhora lletraferit– és una mena de teixit d’aranya, ben sòlid, que s’enfila pels racons en una construcció travada i ferma, capaç de caçar al vol qualsevol incaut afeccionat a la lectura que s’hi acosti una mica. I la xarxa creix i creix, perquè De Manuel no para d’escriure. I jo em sento, pobreta, com aquell increïble home minvant del clàssic del cinema fantàstic dels anys 50: incapaç de fugir. Hi ha una diferència, però. I és que, si sóc sincera, no tinc cap intenció de fer-ho. M’hi trobo la mar de bé enredada en la tela. He entrat en l’univers demanuelista i m’hi penso quedar. 

Jordi de Manuel ha creat una ficció pròpia, a mig camí entre la novel·la negra, el relat futurista, la ciència-ficció i el gènere fantàstic. Que ningú no s’espanti davant d’aquesta descripció. Les seves obres no contenen cap element que no puguem considerar absolutament versemblant. Situades en un futur pròxim (2014, 2015, 2017), narren les peripècies de l’inspector de la policia Marc Sergiot i estan ambientades en moments diferents, fent salts endavant i endarrere que no suposen cap problema per al lector, atesa la capacitat narrativa i la claredat meridiana de la prosa de De Manuel.

M’explicaré: Sergiot va debutar amb una breu novel·la ressenyada aquí, Tres somnis blaus, guanyadora l’any 2000 del Premi Valldaura de novel·la breu de Cerdanyola del Vallés.  La trama se situa el 2015 i narra un fets que podeu consultar si premeu l’enllaç de damunt del títol. Tanmateix, l’acció del llibre que comentem avui, Mans lliures, publicat el 2009 i guanyador el 2010 del II Premi Ictiniu a la millor novel·la fantàstica escrita en català, transcorre un any abans, el 2014. Els lectors amb memòria (o sigui, els atrapats com jo) llegeixen Mans lliures i s’adonen que ja coneixen –com una mena de déus omnipotents– el futur immediat del personatge i del seu entorn. Però no només això, perquè Mans lliures també ens insinua altres històries del passat que encara han d’arribar, de la mateixa manera que sabem que també arribaran històries del futur.

Comenceu a entendre’m ara? 

L’univers de Jordi de Manuel és original, personal i molt imaginatiu. Com he apuntat, mai no abandona la teoria aristotèlica de la versemblança ni el decòrum horacià, de manera que la credibilitat de la història, malgrat els tints fantàstics o de ciència-ficció, està assegurada. Aquest punt, al meu entendre, és bàsic per aconseguir l’efecte desitjat.  El misteri i la intriga del gènere negre es conjuminen amb trames ben actuals, preocupacions del nostre present i del nostre futur, en una voràgine que m’ha fet preguntar-me si De Manuel és una mena d’endevinador visionari o algú li xiuxiueja el futur a cau d’orella. A Mans lliures, una trama de rerefons polític que recrea un complot contra un possible president de la Generalitat ben sui generis, l’escriptor descriu de manera gairebé textual alguns dels fets (la revolta dels indignats, per exemple) que hem viscut enguany.

L’estructura narrativa m’ha agradat. Trepidant, es llegeix amb delit. A mi m’ha durat literalment tres dies. L’autor ressegueix en temps present la investigació policial, però intercala, en forma d’analepsis, els esdeveniments previs, els camins que condueixen als crims investigats. Amb aquest recurs aconsegueix la superioritat informativa del receptor, que coneix la seqüència dels fets abans que la policia (i amb més detall). D’aquesta manera, el lector pot jugar el joc d’una investigació paral·lela. Si més no, a mi m’ha passat. Vaig descobrir gran part dels misteris, amb les pistes suggerides, abans que en Sergiot i els seus ajudants.

De Manuel s’insereix en una tradició de molta solera, que recorda Ray Bradbury o Aldous Huxley. Conrea una literatura de tonalitats catastrofistes, quasi distòpiques, que pretenen posar damunt la taula molts dels grans problemes de la societat actual. I ho fa amb una intel·ligència indiscutible i amb un llenguatge molt adient.

I ara ve la gran pregunta: com és que estic atrapada en la teranyina? Doncs resulta ben clar. Si us hi fixeu, tota la ressenya ha consistit en fer referència, d’una manera o d’una altra, al tema del temps, de la temporalitat cronològica. Passat, present i futur, tant de la ficció novel·lesca com de l’instant de l’escriptura real. Per tant, un univers temporal que t'engoleix i no et deixa sortir. I així em trobo jo, havent col·locat com un autòmat, damunt la tauleta de nit, un altre títol de De Manuel, L’olor de la pluja. I ho he fet desafiant un munt de llibres que feien cua, des de fa temps, a la lleixa d’espera. Si això no és estar enganxada, ja em direu.

En qualsevol cas, us recomano sens dubte el maremàgnum demanuelista. I si teniu algun dubte de l’ordre en què convé llegir les obres, no patiu. Com he comentat, ho captareu tot al vol.