Feia un parell d’anys, en
un capvespre de vent i pluja, la Maria Isabel va anunciar que havia decidit anar-se’n.
Es veu que volia buscar un lloc més poblat i divertit. Que s’avorria com un
musclo, va dir la molt poca solta. En Martí i la Bruna van quedar terriblement sorpresos.
No s’ho esperaven. A més, mai no havien estat sols, però ella no els va oferir
en cap moment l’opció d’acompanyar-la. Al contrari. Sense un bri de
consideració, va arreplegar les cadenes a córrer cuita, en un garbuix embullat,
i es va esfumar com una esperitada sota els llamps i els trons de la
tempesta.
Al principi va ser
estrany, però amb el pas del temps en Martí i la Bruna s’hi van acostumar. Si eren
sincers, havien de reconèixer que ells també s’avorrien una mica. Vivien
tranquils, però sense emocions. No hi havia res a fer en aquell casalot antic i
perdut. Gairebé comprenien que la fantasmota hagués tocat el dos. Només els
costava perdonar-li que, abans de fer-ho, no complís amb el seu deure d’explicar-los
les tasques bàsiques de la professió.
‒ És que si volguéssim
espantar algú no en tindríem ni idea ‒es queixava en Martí.
‒ Ja, és veritat, però
tampoc no tenim a qui espantar.
Per tant, de moment
s’entretenien xerrant amb les sargantanes i ajudant les aranyes a teixir les
seves teles. Res d’especial.
Però vet aquí que un matí
de feia uns quants mesos, de manera totalment inesperada, van aparèixer tres
mortals desconeguts. Van arribar en un cotxe gran, rient i esvalotant. Eren
tres homes alts i ben vestits que, sense miraments, es van colar dins la
mansió. Parlaven a tota veu i ho tocaven tot com si fessin una inspecció. Palpaven les portes, els vidres
mig trencats, les parets, els marbres. Obrien i tancaven les finestres i es
carregaven matusserament les teranyines tan laboriosament construïdes. En Martí
i la Bruna es van empipar de valent. Amagats rere una cortina polsosa, amb els
ulls esbatanats sota els llençols, no se’n sabien avenir.
‒Però què s’han pensat
aquests burros? ‒ va protestar en Martí amb to de molta ràbia.
‒Jo què sé ‒va contestar
la Bruna‒ Ni que fossin els amos!
Ai, quina premonició!
Perquè sí. Malauradament, eren els amos. Els fantasmets de seguida van esbrinar
que aquells mal educats que gosaven alterar la pau de la seva morada eren
precisament els hereus dels antics propietaris del casalot. Executius amb
deliris de grandesa que pretenien obrir una casa de turisme rural de luxe!
Posar-hi jacuzzis, piscines, un bufet lliure a la japonesa! Amb les puntes dels
llençols eriçades, els dos petits ectoplasmes van adonar-se que el món plàcid que
els envoltava estava a punt d’anar-se’n en orris. De primer van sentir-se
envaïts i molt enfadats. Allò no podia ser! Ningú no hi tenia dret a fer malbé
els seus dominis!
Tanmateix, de cop i
volta, a en Martí li va venir una idea.
‒Escolta, Bruna, potser
aquesta és la nostra ocasió. Si ens dediquem a espantar aquesta gent, ja no ens
avorrirem tant. Podem passar uns dies molt divertits.
‒Sí, ostres! Molt ben
pensat. Però... que no te’n recordes que no sabem com fer por?
En Martí va callar en
sec. Era veritat! La malcarada de la Maria Isabel no els havia transferit la
saviesa fantasmal, que era una obligació dels fantasmes grans amb els petits.
‒Sempre va ser una
irresponsable ‒asseverà en Martí.
‒Irresponsable i lletja
‒va reblar la Bruna.
‒Sí, de lletja ho era
molt... Però això ara és igual, dona! El que importa és aprendre l’ofici. Què
podem fer?
Van passar uns quants
dies donant-hi voltes, mentre el casalot s’omplia d’obrers i de màquines
sorolloses que ho removien tot. Els dos fantasmets estaven fets pols.
Literalment. Perquè amb tant d’enrenou duien els llençols ben empastifats.
Tenien els ànims per terra. No se’n sortien. No feien por ni a la de tres.
Havien intentat un munt de coses. Primer van exclamar “Uuuuu uuuuuu” tots dos
alhora ‒i mes endavant per separat‒ davant dels treballadors de l’obra, però va
ser inútil. Aquella gent ni cas. Fins i tot un dels manobres, com si res, es va eixugar la suor amb el pobre
Martí, que va haver de córrer a tirar-se a l’aigua del rierol més pròxim per
treure’s la pudor. Un altre dia, mentre arrencava les males herbes del jardí, van
colpejar amb les cadenes el cul d’un paleta, però no va notar res. Com que eren
cadenes infantils, de fantasmes de poca edat, l’impacte va ser mínim.
Total, que es trobaven a
les últimes. I per a postres, no s’estaven divertint. La situació començava a
ser seriosa, perquè la casa que coneixien i que estimaven aviat desapareixeria
per sempre. Així que no els va quedar cap altra solució, després de meditar-ho
intensament, que anar a cercar consell vora el fantasma principal de la
comarca, el vell ectoplasma Miqueló, alies el Rata, que vivia en un museu de la
capital. La normativa fantasmagòrica només permetia aquest recurs ens
situacions límit, perquè en teoria cada membre de la comunitat s’havia
d’espavilar tot sol. Tanmateix, aquesta ho era. Es trobaven clarament enmig
d’una emergència.
‒És que la Maria Isabel
no ens va ensenyar res... ‒argumentà en Martí amb veu tremolosa.
‒No, no ens va ensenyar
res de res... ‒confirmà la Bruna, més tremolosa encara‒A més, era molt lletja.
En Martí va pensar que la
Bruna tenia una dèria malaltissa amb la lletjor de la Maria Isabel, però va
callar. El que importava ara mateix era l’ajut d’en Miqueló, alies el Rata. El cap
dels espectres seia en un sillonet de braços al final d’una sala immensa. El
museu era gran i ple de quadres antics. El visitava molta gent i en Miqueló
s’ho passava pipa deixant anar rosegadors als peus de les turistes. No debades
li deien el Rata. Després d’escoltar atentament l’informe de la Bruna i en
Martí, va restar una llarga estona en absolut silenci. Els ullots se li
bellugaven amunt i avall sota el llençol mentre anava fent:
‒Mmmm, mmmm
Clarament, estava
reflexionant. De sobte, va preguntar:
‒Heu dit que hi posaran
jacuzzis?
‒Sí.
‒I piscines?
‒Sí.
‒Hi haurà bufet lliure a
la japonesa?
En Martí va respondre:
‒Sí, amb peix cru
d’aquell que té tant d’èxit.
‒Doncs... ‒Uns instants més
de silenci i de cop en Miqueló, el Rata, va esclatar‒ Què hi fem aquí? Anem
tots cap allà! Per què coi voleu foragitar aquesta gent? Jacuzzis, piscines,
sushi... Això serà un festival! Tots cap a la mansió.
‒Però... però... ‒van
murmurar els infants ectoplasmes sense entendre res.
‒Res de peròs ‒va cridar
el Rata‒ Vinga, som-hi!
I allà que, en pocs dies,
s’hi van instal·lar tots els fantasmes de la comarca. N’eren més de quaranta.
De manera que sí, la vida a la mansió, aviat convertida en una luxosa casa de
turisme rural amb capacitat exclusiva per a una vintena d’hostes selectes, va
esdevenir un festival. La població del més enllà duplicava el nombre de clients,
però no tenien gaires ganes d’espantar-los. Era fàcil afeccionar-se a la bona
teca, les aigües climatitzades i les bombolles del jacuzzi. En Martí i la Bruna
van aprendre quatre tècniques d’urgència per si els feia falta en alguna
ocasió, però poca cosa més. Amb tant de moviment ja no s’avorrien, tot i que
van mantenir la mateixa amistat amb les sargantanes xerraires i les aranyes
teixidores. També es van acostumar a la bona vida i a dormir cada nit a les
lliteres dels massatges, envoltats d’un suau perfum de sàndal i de violetes.
‒Que bé que estem ara, oi
Bruna? No ens hem bellugat de casa i sempre tan ben acompanyats!
‒Sí, Martí! Visca! Al
final tot ha sortit bé!
Una tarda, quan ja
portaven un any de festival, van veure arribar un llençol, molt brut, a través
de la finestra. Venia amb les cadenes fetes un garbuix i de seguida la van
reconèixer. Era la Maria Isabel, que caminava a poc a poc i amb els ulls una
mica plorosos. Es notava per les dues taques líquides i rodones al capdavant de
la tela. En Martí i la Bruna van sortir a rebre-la.
‒Que em puc quedar? ‒va
preguntar fent el botet‒ Sé que no em vaig portar gaire bé, però us he trobat a
faltar. Potser encara puc rectificar, no? M’han dit que aquesta casa ara és
molt divertida. Em perdoneu?
Els fantasmets van sospirar
profundament, una mica dubtosos. Però al capdavall, com que tenien bon cor, li
van dir que sí, que la perdonaven i que es podia quedar. Quan s’allunyaven pel
passadís cap a una sessió de jacuzzi, la
Bruna, però, encara va insistir:
‒Continua tan lletja com
sempre, no trobes?
En Martí, sense
respondre, tan sols va somriure.