Atesos els darrers resultats electorals, no me n'he pogut estar i he escrit això. Havia de fer alguna cosa, la veritat. Us deixo el text del relat i, al final, l'enllaç de l'àudio. És una coseta molt senzilla, però espero que us agradi. Moltes gràcies.
QÜESTIÓ DE PES
En els darrers anys, el nazisme i
el feixisme havien crescut tant que la situació va començar a resultar insostenible.
Per aquest motiu, i malgrat les seves variades diferències, els caps de tots
els governs demòcrates del planeta van decidir reunir-se en una cimera (extremament
secreta) d’alt nivell. S’havia de prendre una decisió definitiva, que acabés
amb el problema de soca-rel. La intransigència intolerant dels energúmens havia
assolit cotes insuportables, que amenaçaven la vida de la Terra i de la bona
gent.
Després de posar damunt la taula
diverses propostes, no va costar gaire que els mandataris arribessin a un
acord. Com que no volien de cap manera que es produís un bany de sang (això era
cosa dels altres), van optar per una via que els va semblar més sibil·lina,
però prou efectiva. En una complexa operació conjunta sense precedents, van detenir
tots els fatxendes (se sabia perfectament qui eren perquè es creien invencibles
i en feien ostentació) i els van desembarcar en una illa deserta enmig de l’oceà
Pacífic. Lluny de tot, a molts quilòmetres de la civilització. No els van
deixar cap eina ni cap estri que els pogués ajudar a fugir. N’eren molts i no ho
tindrien gaire fàcil, però ja s’arreglarien com poguessin per sobreviure.
Tanmateix, ningú no s’esperava
allò que va succeir. Al cap de pocs anys, com que els desterrats sumaven centenars
de milers de persones (i a més van procrear) l’illa sencera es va enfonsar tot
d’una, sobtadament, de cop i volta. Aquella gentalla pesaven massa, era
evident. L’illa no ho va resistir i va caure a plom, com una pedra enorme, perdent-se
per sempre en les profunditats del fons marí. No cal dir que tots els seus
habitants, sense excepció, es van ofegar.
Quan els satèl·lits van anunciar
la notícia, l’esclat d’alegria va ser monumental. La humanitat sencera es va
lliurar a una celebració apoteòsica, plena de joia i de felicitat. La
naturalesa era sàvia! La naturalesa havia fet la feina! Finalment, la justícia
poètica havia triomfat i aquells bojos sense ànima havien desaparegut del mapa.
Les festes es van allargar durant setmanes arreu del món, per totes les ciutats
i pobles, enmig d’un goig fraternal que no s’havia vist mai.
Estaven tan enfeinats gaudint de la
bona nova que van trigar uns quants dies a ser conscients d’allò que estava
passant. Perquè, de cop i volta, milers de peixos i animals marins van començar
a surar entre les onades amb expressió aterrida. Van enganxar-se, exànimes, a
les xarxes dels pescadors. Van arribar morts, en solitari o en grup, a les costes
més properes al lloc on havia estat l’illa. Científics de tots els països, esfereïts,
es van posar a treballar de valent, intentant amb desesperació trobar la raó d’aquella
mortaldat massiva i inesperada. Però va ser debades. Desolats, només van poder detectar,
dins la immensitat oceànica, la presència d’un perillós verí, irremeiablement letal.
