Elemental, estimat Watson

La cèlebre frase que encapçala aquest article, Sherlock Holmes no la pronuncià mai. És un fet curiós que forma part dels misteris que solen envoltar les obres literàries o llurs personatges quan assoleixen una fama que traspassa les fronteres de l'espai i del temps. Es converteixen en mites, en llegendes. Arriba un moment que esdevenen patrimoni de tots i, com a conseqüència, sorgeixen curiositats no sempre explicables amb facilitat. Aquest és el cas del detectiu més conegut de tots els temps -i per descomptat del seu alter ego-, sorgits ambdós de la ploma magistral de Sir Arthur Conan Doyle (1859-1930).

Molt probablement els mitjans audiovisuals hi han tingut molt a veure. S'han fet tantes pel·lícules, al cinema i a la televisió, que la nostra imatge de Sherlock Holmes està més relacionada amb aquestes recreacions que no pas amb les novel·les, el seu lloc natural.

I és una pena, perquè considero que és necessari, sempre, anar a la font. Qui no hagi llegit les històries, no podrà copsar veritablement allò que Conan Doyle ens va llegar. És fantàstic endinsar-nos en l'època, assistir al desenvolupament dels casos, comprovar l'escepticisme de Watson -sempre fonamentat- i veure com, pas a pas, Holmes li desmunta les idees fins arribar a convèncer-lo. Em sembla especialment interessant la recreació del moment històric i dels costums d'un període d'esplendor britànica, així com la brillant construcció de tots els personatges.

Holmes i Watson són el Londres que tots hem somiat de petits, el Londres que cronològicament ve després de Dickens i dels seus personatges, també emblemàtics (Oliver Twist, David Copperfield, Ebenezer Scrooge). El Londres de la boira, dels contrastos, de tots els tòpics potser més inventats que reals, però que omplen de contingut el nostre imaginari.

Em recordo a mi mateixa passejant per Carnaby Street, en ple Soho londinenc, i pensant no en les botigues de moda alternativa i de segona mà, sinó en els fumadors d'opi i en els criminals de Conan Doyle.

Per això avui us recomano que torneu a l'origen, que llegiu Sherlock Holmes. I sense cometre el pecat de l'anacronisme, perquè, a hores d'ara, les seves afirmacions (hem vist massa CSI) poden resultar de vegades ingènues, però a l'època eren absolutament innovadores.

Us espero al 221B de Baker Street, negrots.

Els nens i la maldat: Henry James i Mercè Rodoreda

Convindreu amb mi que no hi ha res més inquietant que un infant malvat. Va en contra de totes les lleis de la natura. El nens són per se els màxims exponents de la innocència, de la ingenuitat, de la indefensió: aquells éssers petits i dependents que ens necessiten i als quals els adults hem d'estimar i protegir.

La subversió d'aquest fet, d'aquest principi inherent a la pròpia idiosincràsia humana, ha esdevingut un recurs usat sovint en el cinema i en la literatura, especialment en els relats de terror psicològic. I és que resulta extraordinàriament rendible.
Hi hauria força exemples que hom podria citar. Pel que fa al cinema, ara em passa pel cap El bon fill, una pel·lícula de 1993 protagonitzada per un Macaulay Culkin convertit en un assassí sense consciència. O la recreació de la novel·la de Stephen King Los niños del maiz.

Fent-me ressò del lloc comú, he pensat que estaria bé recordar avui dos exemples de l'inquietant rol que els infants han jugat en la història de la literatura universal.

En primer lloc, és innegociable començar per una de les novel·les (en realitat una short story) més famoses de Henry James (1843-1916). Em refereixo, evidentment, a Un altre pas de rosca. Des del punt de vista de les meves preferències literàries, el relat està situat en un lloc elevat. El considero una mena de delicatessen, una joia magistral que ens endinsa en un misteri insondable que només la voluntat del lector pot resoldre. I és que el lector (amb l'ai al cor des del començament) al final es veu obligat a replantejar-se la novel·la i a prendre partit. I mentrestant, l'ambient gris de la mansió aïllada, el patiment de la institutriu, la incomprensió dels que l'envolten i la malignitat (real o suposada) de les dues criatures, ens fan viure moments d'un suspens i d'un terror psicològic d'altíssim nivell. Endemés, Un altre pas de rosca també és un conte de fantasmes. Té tots els ingredients que toquen la fibra del lector apassionat. No debades l'obra ha inspirat tantíssimes pel·lícules, tantíssims contes, tantíssimes històries similars. Ja recordareu Los otros d'Amenábar i la impossibiliat de no pensar en Henry James si coneixíem el relat.

Ara vaig a una novel·la més nostrada, però no per això amb menys valor dins del conjunt de la narrativa europea de l'època, Mirall trencat de Mercè Rodoreda (1908-1983). Enmig de la narració del declivi d'una família de la classe alta catalana des de finals del segle XIX al primer terç del XX, l'autora hi col·loca uns nens terribles, incestuosos i sense escrúpuls, capaços de matar el seu germà petit amb una incombustible sang freda. Aquest acte, que trastoca l'ordre establert, és un signe més de la decadència, un fet que deixa el lector mig estabornit durant una llarga estona. Però encara anem més lluny, perquè Rodoreda també hi afegeix l'element fantasmal. L'espectre de la nena assassina, la Maria, roman per sempre més a la casa del crim després del seu torturat suïcidi.

Què tenen en comú aquests nens a banda dels aspectes que ja he anat esmentant? Doncs l'absència de remordiments, la premeditació i la crueltat. I això és el més inquietant, el més dur de pair. Criatures sense ànima que recorren transversalment no només els relats de gènere, sinó també la gran història de la literatura.

El tema dóna per molt, però seria excessiu per a un bloc. Perdoneu que només hagi fet un petit esbós.

Una abraçada i fins aviat, negrots.

Relat recomanat: L'assassí (Stephen King). Text complet.

No sóc una amant del senyor Stephen King. El considero com una mena de fabricador de best-sellers sistemàticament adaptats al cinema americà. Això em fa desconfiar, tal vegada amb algun tipus de prejudici poc saludable. De qualsevol manera, he llegit alguna cosa seva i haig de confessar que m'ha resultat distreta. Hom no pot negar que té imaginació.

El relat que us proposo avui i que copio íntegrament, ofereix fins i tot un espai real per a la reflexió. La reflexió sobre el món actual i sobre la condició humana. Per cert, haig d'avisar-vos que la traducció no és gaire bona.

EL ASESINO, de STEPHEN KING
Repentinamente se despertó sobresaltado, y se dio cuenta de que no sabía quien era, ni qué estaba haciendo allí, en una fábrica de municiones. No podía recordar su nombre ni qué había estado haciendo. No podía recordar nada.
La fábrica era enorme, con líneas de ensamblaje y cintas transportadoras, y con el sonido de las partes que estaban siendo ensambladas.
Tomó uno de los revólveres acabados de una caja donde estaban siendo, automáticamente, empaquetados. Evidentemente había estado operando en la máquina, pero ahora estaba parada.
Recogía el revólver como algo muy natural. Caminó lentamente hacia el otro lado de la fábrica, a lo largo de las rampas de vigilancia. Allí había otro hombre empaquetando balas.
"¿Quién soy?" - le dijo pausadamente, indeciso.
El hombre continuó trabajando. No levantó la vista, daba la sensación de que no le había escuchado.
"¿Quién soy? ¿Quién soy?" - gritó, y aunque toda la fábrica retumbó con el eco de sus salvajes gritos, nada cambió. Los hombres continuaron trabajando, sin levantar la vista.
Agitó el revólver junto a la cabeza del hombre que empaquetaba balas. Le golpeó y el empaquetador cayó. Con su cara, golpeó la caja de balas, que cayeron al suelo.
Él recogió una. Era el calibre correcto. Cargó varias más.
Escuchó el click-click de pisadas sobre él, se volvió y vio a otro hombre caminando sobre una rampa de vigilancia. "¿Quién soy?" - le gritó. Realmente no esperaba obtener respuesta.
Pero el hombre miró hacia abajo y comenzó a correr.
Apuntó el revólver hacia arriba y disparó dos veces. El hombre se detuvo, y cayó de rodillas, pero antes de caer, pulsó un botón rojo en la pared.
Una sirena comenzó a aullar, ruidosa y claramente.
"¡Asesino! ¡asesino! ¡asesino!" - bramaron los altavoces.
Los trabajadores no levantaron la vista. Continuaron trabajando.
Corrió, intentando alejarse de la sirena, del altavoz. Vio una puerta y corrió hacia ella.
La abrió y cuatro hombres uniformados aparecieron. Le dispararon con extrañas armas de energía. Los rayos pasaron a su lado.
Disparó tres veces más, y uno de los hombres uniformados cayó, su arma resonó al caer al suelo.
Corrió en otra dirección, pero más uniformados llegaban desde la otra puerta. Miró furiosamente alrededor. ¡Estaban llegando de todos lados! ¡Tenía que escapar!
Trepó, más y más alto, hacia la parte superior. Pero había más de ellos allí. Le tenían atrapado. Disparó hasta vaciar el cargador del revólver.
Se acercaron hacia él, algunos desde arriba, otros desde abajo. "¡Por favor! ¡No disparen! ¡No se dan cuenta de que sólo quiero saber quién soy!"
Dispararon, y los rayos de energía le abatieron. Todo se volvió oscuro...
Les observaron como cerraban la puerta tras él, y entonces el camión se alejó. "Uno de ellos se convierte en asesino de vez en cuando," dijo el guarda.
"No lo entiendo," dijo el segundo, rascándose la cabeza. "Mira ése. ¿Qué era lo que decía? Sólo quiero saber quién soy. Eso era".
"Parecía casi humano". "Estoy comenzando a pensar que están haciendo esos robots demasiado bien."
Observaron al camión de reparación de robots desaparecer por la curva.

Efemèride i Vázquez Montalbán

Fa trenta anys de la publicació de Los mares del Sur, la tercera de les novel·les protagonitzades per Pepe Carvalho, guardonada amb el Premi Planeta l'any 1979. Fins ara no ho havia fet, però avui, amb motiu de l'efemèride, he pensat que havia arribat el moment de dedicar-li un article a Manuel Vázquez Montalbán i al seu afamat detectiu.

Haig de reconèixer que no sóc una lectora empedreïda de les seves històries (crec recordar que potser n'he llegit tres, Los mares del Sur inclosa) i que d'altres les he mig vist en sèries televisives. La qüestió em produeix una dualitat personal estranya, que poc té a veure amb l'autor de les obres, al qual admirava i admiro profundament, ni amb la qualitat negroide de les mateixes.

M'explicaré. Vázquez Montalbán sempre va ser per a mi un home proper, tant des del cantó humà (malgrat que era força seriós) com ideològicament. Combregàvem des del punt de vista polític i em semblava un senyor valent en les seves declaracions i amb molta personalitat.

Les novel·les de Carvalho també les considero remarcables dins del gènere negre d'aquest país. Amb suficient nivell internacional per aconseguir que un autor de la talla d'Andrea Camilleri hagi batejat el seu protagonista amb el nom de Montalbano en honor del nostre escriptor, al qual cita més d'un cop en les seves pàgines. I no els hi nego el vessant de denúncia, el vessant humorístic, la projecció barcelonina. Res a dir.

Allò que a mi em passa té més a veure amb el període i els ambients que les novel·les reflecteixen. La transició política, els inicis de la democràcia, els guetos marginals dels afores de Barcelona, les dificultats dels partits d'esquerres, la corrupció política. Tot un seguit de temes que em porten records d'èpoques recent escapades de l'obscurantisme de la dictadura. No m'agraden aquestes remembrances en una literatura que per a mi és fonamentalment de distracció i que, per tant, prefereixo que m'allunyi de mals rotlles passats.

És per això que, quan tinc un Carvalho entre les mans, mai no trobo el moment d'obrir-lo i sempre torna a la lleixa d'espera. Com una mena de llimbs on s'hi està amb una certa indefinició temporal.

Però aquest és el meu problema, que no us ha d'afectar. Per tant, celebrem l'aniversari, celebrem que vam tenir entre nosaltres un escriptor com Manuel Vázquez Montalbán i dediquem-li l'homenatge que es mereix. Al cap i a la fi, recordo que la seva mort sobtada, en un país tan llunyà, em va afectar profundament.

Un enllaç interessant

Fent una mica de recerca per a nodrir aquest bloc obscur, he topat amb una pàgina que m'ha semblat molt completa i força interessant. És clara i entenedora i ofereix una quantitat important de relats gòtics, de fantasmes, de terror, de misteri, de vampirs, etc. Els textos pertanyen a un munt de països i a una gran quantitat d'autors diferents. Hi ha relats clàssics al costat d'altres més moderns i estan molt ben agrupats per temes, autors, nacionalitats, de manera que faciliten força la tasca del visitant.

És una pàgina per guardar-la a la nostra llista particular i passejar-hi tranquil·lament. Sense pressa, invertir-hi una mica de temps, fer la tria que ens agradi i llegir algun conte inconegut quan en tinguem ganes.

Jo, després de la descoberta, he pensat que havia de compartir-ho amb vosaltres. El nom de la pàgina és El espejo gótico i l'única pega, això sí, és que no és en català. Tanmateix, crec que paga la pena d'entrar-hi. Jo ja l'he agregat als favorits.

Allà va, negrots.

http://elespejogotico.blogspot.com/2007/10/literatura-gotica-relatos-cuentos.html

Compulsió sabatina

Com aquell que és ludòpata i té prohibida l'entrada als casinos, així jo hauria d'estar proscrita a les llibreries. Perquè, nois, és evident que no tinc remei.

Avui he tornat a Abacus, amb la intenció d'adquirir uns regalets per a la meva neboda (va complir set anys fa poc i encara no l'he vista) i un llibre per a la meva amiga Loli, a la qual visitaré demà i també celebra aniversari.

L'establiment bullia de gent. Els dissabtes hi organitzen jocs i activitats infantils i era ple de gom a gom de criatures i pares. Jo he avançat amb cautela, aliena a l'enrenou i només atenta a mi mateixa, desoint la crida insistent de taulells i lleixes. He triat els regals de la nena, mantenint-me com una senyora compradora indiferent. Fins aquí tot bé.

Després, amb prevenció absoluta, m'he acostat a la taula de les novel·les per a adults. La primera sensació ha estat descobrir que ja tenien a la venda el llibre de la Marató de TV3. Val, d'acord. Adquisició solidària. Cada any la faig. Res a dir.

Però el desastre ha esdevingut immediatament. Un munt de portades de tots els colors i mesures. Un munt d'ofertes que em cridaven com las sirenes al pobre Ulisses. Total, la compulsió ha sucumbit a dos nous títols.

El veredicte de llautó (Michael Connelly). Crec que a la meva amiga Maria li agrada força l'autor, si no vaig errada. I Set creus en un quadern, d'un clàssic dels clàssics, Simenon. El primer m'ha temptat per la novetat. El segon, per la pàtina del temps i perquè l'acció té lloc a la meva estimada ciutat de París.

Total, ja veieu com estan les coses. I això que encara no he passat el tràngol de portar-los a la pila d'espera. Només de pensar com es posaran els altres, m'esgarrifo tota.

La llista

Aquest matí us he donat la notícia de la col·lecció de llibres de terror que sortiran amb El País cada diumenge. Són clàssics i em semblen molt bé. Ara us copio la llista. En el meu cas, hauré de triar, perquè molts dels que hi surten ja formen part de la meva biblioteca. Tanmateix, n'hi ha alguns que no. O sigui que fantàstic. Com podreu veure, hi apareixen diversos autors ja comentats aquí i fins i tot algun relat concret del qual hem parlat.

No us queixareu, negrots. Com vaig prometre en encetar el bloc, intento mantenir les notícies al dia.

Aquí teniu els títols:

H.P. Lovecraft, ‘El alquimista’

Edgar Allan Poe, ‘Manuscrito hallado en una botella’

Arthur Conan Doyle, ‘El embudo de cuero’

Guy de Maupassant, ‘El Horla’

M.R. James, ‘Corazones perdidos’

Gustavo Adolfo Bécquer, ‘El monte de las Ánimas’

E. T. A. Hoffmann, ‘El Hombre de Arena’

Joseph Sheridan Le Fanu, ‘El fantasma y el ensamblador’

Emilia Pardo Bazán, ‘El corazón perdido’

Alexandre Dumas, ‘Historia de un muerto contada por él mismo’

Villiers de L´Isle Adam, ‘Vera’

Horacio Quiroga, ‘El almohadón de plumas’

Nathaniel Hawthorne, ‘El experimento del doctor Heidegger’

Bram Stoker, ‘El invitado de Drácula’

Mary Shelley, ‘La transformación’

Theophile Gautier, ‘La muerta enamorada’

Ambrose Bierce, ‘El clan de los parricidas’

Edith Wharton, ‘La campanilla de la doncella’

Washington Irving, ‘La leyenda de Sleepy Hollow’

Robert L. Stevenson, ‘El diablo de la botella’

Breu notícia

A partir del diumenge 22 de novembre, el diari El País enceta una col·lecció de llibres de terror, que s'inicia amb Lovecraft. No tinc interès, evidentment, a fer propaganda de cap publicació, però tal vegada pot ser una bona notícia pels amants del gènere, perquè m'imagino que el preu no serà desmesurat. Aquest primer lliurament valdrà 2,20 € (periòdic + llibre).

A mesura que avancin les setmanes, ja anirem veient quins títols apareixen i l'interès veritable de la col·lecció. De qualsevol manera, a "A l'ombra del crim" semblava escaient donar a conèixer aquesta informació.

Fins ben aviat.

Ara de grans felins!

Anit, després de publicar l'article sobre el terror i els gats, vaig pensar que encara podia afegir un altre comentari relacionat amb el tema. Un comentari que afecta diverses manifestacions artístiques i que, particularment, em sembla prou interessant. De manera que aquí em teniu, disposada a compartir la idea amb vosaltres. Abans de res, vull tornar a constatar la imbricació que, des dels germans Lumière, s'ha produït entre el cinema i la literatura. Ho vaig esmentar ahir, però es tracta d'una obvietat tan manifesta que no cal donar-hi més voltes. Tots sabem que gran part de les pel·lícules que es produeixen són adaptacions d'obres literàries, especialment de novel·les i de peces de teatre. Tanmateix, de vegades la qüestió encara es complica més i ens trobem amb bonics experiments literaris que alhora acaben esdevenint valuosos experiments cinematogràfics.

No patiu, m'explico. I, a més, demano disculpes, perquè no estic convençuda que el mot "experiment" sigui el més adequat.

Estic fent referència a l'esplèndida novel·la de l'escriptor argentí Manuel Puig El beso de la mujer araña, de l'any 1976. No és una novel·la de por, ni policíaca, ni de terror. És una profunda reflexió sobre la condició humana en una situació extrema. Però l'escriptor (molt amant del cinema, com una servidora) decideix no renunciar a cap de les seves dues passions. I què fa? Doncs basa una part important de la història literària en la narració de diverses pel·lícules per part d'un dels personatges. Ell i un seu company estan a la presó, compartint una petita cel·la. Explicar pel·lícules és una manera de matar les llargues hores de tedi interminable i de foragitar els fantasmes de l'incert futur. En aquest context, Manuel Puig aconsegueix una impecable interacció entre el cinema i la paraula que manté el lector lligat al llibre amb obsessió compulsiva. I no només per veure com avança l'acció de la novel·la, sinó també (i no menys important) per saber com acaben les pel·lícules que hi surten.

Destresa absoluta.

I ara em direu: d'acord, està molt bé, però... i els gats, quin paper hi juguen en tot aquest embolic que poc té a veure amb la temàtica del bloc?

I teniu raó. Tanmateix, anem a pams. El cas és que no només els gats suposadament domèstics estan subjectes al mite de la malignitat, sinó que el tòpic s'estén a tots els felins. Res més temut que lleons, tigres o pumes i, per damunt de tot, cap animal més perillós i generador de pànic que una pantera negra.

Hom diria que, com més bell és el felí, més temible resulta. Hi ha moltes llegendes sobre la qüestió. Una de les pel·lícules que explica el protagonista del llibre és un film de terror, un film real, datat l'any 1942 i dirigit per Jacques Tourneur, La mujer pantera. Una història terrible en la qual la protagonista no pot enamorar-se ni tenir relacions carnals perquè, en el moment àlgid, es converteix en una pantera salvatge que assassina l'amant. Pertany a una raça quasi extingida, que arrossega una maledicció contra la qual no pot lluitar. La pel·lícula està força bé, però Manuel Puig la supera amb escreix en la seva vívida narració. De manera que el terror s'infiltra dins d'El beso de la mujer araña com si Manuel Puig fos un dels mestres del gènere.

Aquesta és la història. No és nova per a molts, però jo ahir, en una mena d'estat d'excitació, vaig rememorar el plaer de la lectura i el plaer del cinema. I vaig sentir fortament les ganes de plasmar-ho tot en aquest bloc. Ara se us ha girat feina. Llegir la novel·la (no és negra, però conté terror), veure la pel·lícula (terror total), saber que hi ha una segona versió (molt dolenta, val a dir) que va fer Paul Schrader 40 anys més tard i, per acabar, veure també la versió cinematogràfica de l'obra de Puig, protagonitzada el 1985 amb notable èxit per William Hurt. Ah i de pas, plantejar-vos una cosa:

¿No és fantàstic que existeixin tot un món d'interaccions possibles que ens donen una idea de fins on poden arribar la imaginació i la creativitat humanes?.

Espero haver despertat el vostre interès, negrots.

El terror i els gats

L'imaginari relacionat amb el terror posseeix una sèrie de llocs comuns que tradicionalment s'han utilitzat de manera molt rendible a la literatura (i de retruc al cinema). La recepció del públic resulta essencial per tal que l'efecte terrorífic funcioni. Alguns recursos que a hores d'ara podríem creure esgotats, no han perdut les seves propietats si s'empren de manera intel·ligent i original. Tothom sap que els fantasmes arrosseguen cadenes i no es reflecteixen als miralls, que la mort porta una capa negra i una dalla, que els successos terribles es produeixen a mitjanit i que els quadres dels avantpassats sempre tenen ulls que es mouen. El lector o l'espectador, partícips de l'imaginari, esperen que sigui així. Se senten còmodes amb la repetició de les fórmules. L'ésser humà és un animal de costums i li agrada trepitjar terreny conegut. En la recreació dels mites, dels tòpics, dels clixés, l'usuari de l'obra literària hi troba un plaer estrany i tal vegada ilògic, però real.

Un dels motius recurrents d'aquest imaginari és la utilizació dels gats com agents del mal. Normalment se'ls considera companys inseparables de bruixes i bruixots i, com tots els felins, tenen una mala premsa extraordinàriament generalitzada. Generen desconfiança, sempre acusats de traïdoria i de crueltat. El suposat caràcter elegant, enigmàtic, indiferent, magnètic i independent dels gats els ha convertit en l'objecte perfecte per a la creació del mite. Fins el punt que es fa difícil esbrinar què va arribar abans: si la llegenda urbana que els considera animals poc fiables i excessivament despresos en llur relació amb els humans o el seu paper terrorífic en els llocs comuns de certs gèneres literaris.

El cas és que la figura del gat apareix amb una enorme freqüència en contes, relats, novel·les, obres de teatre i pel·lícules de terror. Si tanquem els ulls i ens concentrem, de seguida ens vindrà el record del miol d'un gat en el moment àlgid de certes seqüències clau. Cap altre animal (ni tan sols el gos) ha aconseguit generar al seu voltant un muntatge mític tan assumit. Els gats, especialment els negres (endemés, símbols de la mala sort), són portadors de la perversitat. Les seves mirades -lluentes, penetrants, capaces de traspassar la foscor- representen la imatge pura del mal.

És per aquest motiu que avui he pensat recomanar tres històries de terror, de diferents èpoques, on els gats hi juguen un paper fonamental. I demanar-vos que, si en sabeu més, les compartiu sens falta en aquest bloc.

Gràcies, negrots.

El gat negre, d'Edgar Allan Poe (Estats Units 1809-1849).

Els gats d'Ulthar, d'H.P.Lovecraft (Estats Units, 1890-1937).

La sombra del gato, de Concha López Narváez (Sevilla, 1939).

Maria Antonieta, Conan Doyle i Nèstor Luján

No sé si us haureu adonat que el bloc encara no posseeix cap entrada dedicada a Conan Doyle i a Sherlock Holmes. N'he parlat, això sí, però sempre ha estat a propòsit d'una altra cosa i de manera tangencial. Evidentment, li arribarà el seu dia (com no!), però us he de confessar que tampoc no serà avui.

El cas és que ahir, parlant de Maria Antonieta amb la meva amiga Aurèlia, em va venir a la ment, com un raig, una novel·la policíaca molt sui generis que vaig llegir fa uns anys. L'obra em va encantar i, a més, pertany a un autor català, Nèstor Luján. Per tant, estic contenta d'aprofitar el meu inesperat record per fer referència a un escriptor nostre, la qual cosa sempre és desitjable i necessària.

La novel·la s'intitula Els fantasmes del Trianon i va rebre el Premi Sant Jordi el 1995, el mateix any que Luján va traspassar.

L'acció es desevenvolupa en tres moments cronològics distints. D'una banda, l'any 1789, en plena Revolució Francesa. Després, el 1901, quan dues turistes angleses que passegen despreocupadament pels Jardins del Trianon a Versalles, assisteixen a uns fets que tingueren lloc allà mateix més de cent anys enrere, en el moment de la Revolució. I, finalment, el 1951, quan uns personatges que investiguen fenòmens paranormals intenten tornar a repetir l'experiència de les dues angleses (és a dir, pretenen veure novament l'escena setcentista, que inclou la presència de la reina Maria Antonieta).
La trama està molt ben lligada, així com els salts temporals, de manera que la lectura és plaent, entenedora i fins i tot divertida. El llibre és una barreja de gènere negre, novel·la històrica i narració de fantasmes. La vasta formació del seu autor es fa palesa en tot moment i revesteix el text d'un aire sofisticat i culte que, com una aurèola, envolta l'enigma que els personatges intenten resoldre.
I ara us preguntareu: perquè comença aquest article amb una referència a Conan Doyle? Doncs perquè Luján, enmig de la seva ben trobada ficció, fa aparèixer el creador de Sherlock Holmes com un personatge més. Amb ell, l'atractiu del text augmenta, a banda de demostrar la capacitat de la literatura per crear i recrear ambients i situacions insòlites, inaudites i curulles d'imaginació.
No us explico res més, però espero que hagi estat suficient per despertar en vosaltres (si no ho heu fet ja) el desig de llegir el llibre. El meu exemplar és una cinquena edició de Columna, del 1996. Per tant, no crec que estigui exhaurit i segurament encara es pot trobar.
Em farà contenta si els meus records, que m'assalten sense demanar permís, serveixen per a que algú gaudeixi d'una lectura que no coneixia.
Feliç diumenge, negrots.

H.P. Lovecraft

Howard Phillips Lovecraft (Estats Units, 1890-1937) és un destacat representant d'allò que s'ha considerat el terror còsmic materialista de la primera meitat del segle XX. Contes que se centren en la temàtica de la ciència ficció, però que exploten el vessant més terrorífic del gènere i que contenen una gran dosi d'imaginació (viatges en el temps, existència d'altres dimensions, alienígenes, monstres d'altres planetes). Continuador de l'estela de Poe en els primers escrits, després va trobar el seu propi univers, tal vegada accentuat pels seus problems de salut mental i per la seva feble constitució física. Les creacions de Lovecraft, sovint torturades i terribles, a hores d'ara són conegudes arreu del món i la seva influència en la ciència ficció, el còmic i el cinema és indiscutible.

Avui parlo de Lovecraft (cosa que sens dubte estava obligada a fer un dia o un altre), perquè he descobert un enllaç magnífic on podreu gaudir de la majoria de les seves narracions breus en versió íntegra. Això no passa habitualment i, per tant, em sembla que us anirà bé que us el faci arribar. La compulsió criminal llibresca no ens ha de fer gastar més diners del compte i, si de tant en tant, tenim un munt de textos a Internet, no està malament aprofitar-los.

Per tant, allà va, negrots. I, apa, a internar-vos en els mons únics i sorprenents d'un dels més representatius autors del gènere del segle passat.

http://www.ciudadseva.com/textos/cuentos/ing/lovecraf/hpl.htm

El Pare Brown, de G.K. Chesterton

En la meva línia d'anar recuperant els clàssics del gènere, avui li ha tocat el torn a l'escriptor anglès G.K. Chesterton (1864-1936) i al seu conegut personatge, protagonista de quasi cinquanta històries breus, El pare Brown, un capellà catòlic que es dedica a resoldre els crims més variats.

Des que tinc aquest bloc, és la primera vegada que haig de confessar que no he llegit les narracions de les quals parlo, en aquest cas les aventures del sacerdot detectiu. Les he vist a la sèrie televisiva, això sí, però, com tots sabem, no és el mateix ni de bon tros. Certes crítiques actuals donen a entendre que els relats estan una mica desfasats i que la resolució dels casos s'aguanta pels pèls. Tanmateix, la meva experiència m'indica que, sense confirmació en primera persona, aquestes opinions esdevenen una afirmació gratuïta.

Per això us commino, negrots, que aquest cop, i sense que serveixi de precedent, m'ajudeu vosaltres a mi. Jo miraré de comprar-me alguna història del bon capellà, però, si algú les ha llegides, seria bo que ens en fes cinc cèntims i ens transmetés les seves impressions.
Pel que sembla, el mètode d'investigació del Pare Brown era situar-se en el lloc de l'assassí. D'aquesta manera copsava el seu pensament, les seves idees, i era capaç de resoldre els casos. Explicava en El secret del Pare Brown:

Veurà vostè, jo els he assassinat a tots ells per mi mateix [...] He planejat cadascun dels crims molt curosament, he pensat exactament com va poder ser fer una cosa així i amb quina disposició d'ànim o estat mental va poder un home fer-ho realment. I quan estava bastant segur i sentia exactament com l'assassí mateix, llavors, per descomptat, sabia de qui es tractava.

Bé, d'entrada sembla engrescador. El cert és que les històries van tenir molt d'èxit, han estat adaptades al cinema i se n'han venut milers d'exemplars. G.K. Chesterton, a banda de la sèrie detectivesca, va ser un escriptor fructífer, amb una biografia interessant i una producció literària gens banal. La seva obra més coneguda va ser L'home que fou dijous, una al·legoria sobre el mal i el lliure albir que en aquest cas sí que puc recuperar de la lleixa on jeu, a la meva biblioteca.
En fi, que en principi podríem donar al Pare Brown una primera oportunitat. A veure si algú de vosaltres ens en diu quelcom.

Fins a la pròxima, negrots.

Ataúdes de artesanía, de Truman Capote

Avui no havia planejat escriure res a "A l'ombra del crim".

Però aquesta tarda, quan passava per davant de l'armari de llibres del passadís (té portes de vidre), alguna cosa m'ha cridat l'atenció. I podeu creure'm. No estic muntant una ficció retòrica. Ha succeït de veritat, segurament perquè el meu cervell, encara que sigui de manera inconscient, busca a tot hora algun text interessant per a aquest espai negre.

El cas és que els meus ulls, de sobte, han topat amb un petit volum que de seguida ha despertat els meus records. Una història inquietant -i encara més perquè recrea un fet real- que devem a la ploma magistral de Truman Capote. Jo, que vaig llegir A sang freda essent massa joveneta -la qual cosa indubtablement m'ha marcat per sempre-, recordo que vaig començar el relat amb una certa recança. Tanmateix, al cap de poca estona ja em sentia enganxada irremissiblement.

El seu títol és Ataúdes de artesanía. Una novel·la breu o un conte llarg (en la meva edició té 80 pàgines) que a la xarxa he trobat en diverses llibreries virtuals a un preu irrisori. Avui no tinc un enllaç (o, si més no, la recerca no ha estat fructífera) per recomanar-vos la lectura en pantalla. Però, sincerament, no deixeu passar l'ocasió de fer-vos amb aquesta petita joia.

No vull explicar res de la història. Només us diré que el final és magnífic. També us puc assegurar que estem parlant d'una veritable perla del gènere negre. Si algú de vosaltres l'ha llegit, seria bonic que aquest bloc servís per exposar opinions.

De qualsevol manera i afortunadament, la meva compulsió s'ha resolt avui amb aquest petit article. No m'ha calgut anar de llibreries. I no patiu, negrots, tinc tants llibres a casa, que aquesta situació es pot produir més d'una vegada.

Molt bona nit.

La muerte (un regalet de dilluns)

Enrique Anderson Imbert va néixer a Córdoba (Argentina) el febrer de 1910 i morí a Buenos Aires el desembre de 2000. Escriptor, assagista i professor universitari, va destacar pels seus contes fantàstics, sorprenents i molt originals. Avui, com a regalet per a començar amb bon humor un nou dilluns de feina, us copio íntegre el text d'un relat breu que crec que us encantarà. Només cal que observeu la traça a fer la inversió de la llegenda urbana. Que ho disfruteu, negrots.

LA MUERTE, d'Enrique Anderson Imbert

La automovilista (negro el vestido, negro el pelo, negros los ojos pero con la cara tan pálida que a pesar del mediodía parecía que en su tez se hubiese detenido un relámpago) la automovilista vio en el camino a una muchacha que hacía señas para que parara. Paró.
-¿Me llevas? Hasta el pueblo no más -dijo la muchacha.
-Sube -dijo la automovilista. Y el auto arrancó a toda velocidad por el camino que bordeaba la montaña.
-Muchas gracias -dijo la muchacha con un gracioso mohín- pero ¿no tienes miedo de levantar por el camino a personas desconocidas? Podrían hacerte daño. ¡Esto está tan desierto!
-No, no tengo miedo.
-¿Y si levantaras a alguien que te atraca?
-No tengo miedo.
-¿Y si te matan?
-No tengo miedo.
-¿No? Permíteme presentarme -dijo entonces la muchacha, que tenía los ojos grandes, límpidos, imaginativos y enseguida, conteniendo la risa, fingió una voz cavernosa-. Soy la Muerte, la M-u-e-r-t-e.
La automovilista sonrió misteriosamente.
En la próxima curva el auto se desbarrancó. La muchacha quedó muerta entre las piedras. La automovilista siguió a pie y al llegar a un cactus desapareció.

UN ALTRE ZORRILLA

Haig de reconèixer que la confecció d'aquest bloc em té el cor robat. Em sento feliç rebuscant, enmig del maremàgnum eclèctic i heterogeni del meu bagatge de lectures, autors i obres interessants. Resulta evident (a hores d'ara tots ja ho teniu clar) que no puc fugir del tot de la meva condició de filòloga, de manera que, a banda de les novetats editorials i de les ressenyes de novel·la negra actual, m'agrada també recuperar els clàssics del gènere i, sobretot, oferir-vos opcions que us puguin resultar atractives i tal vegada sorprenents.

Avui la meva proposta representa l'apropament a una figura que, de tan coneguda, és alhora ignorada. Sembla una paradoxa, però penso fermament que respon a la veritat. M'estic referint a l'escriptor romàntic José Zorrilla (Valladolid 1817-Madrid 1893), del qual allò que es coneix bàsicament és la seva faceta de dramaturg i especialment la seva obra Don Juan Tenorio. En canvi, va confegir, a més d'altres peces teatrals, un bon nombre de llegendes, poemes èpics i lírics i algunes narracions breus, el valor de les quals aquesta nit reivindico. No debades som al mes de novembre, el mes de Zorrilla per excel·lència.

Fa uns anys vaig entrar en una llibreria de vell, en la qual, d'altra banda, també hi havia llibres nous. Em va cridar l'atenció un magre exemplar de tapes vermelles de la col·lecció "Minúscula", de l'Editorial Celeste. El nom de la col·lecció no pot ser més escaient, perquè la publicació en qüestió només té 50 pàgines. No es tractava, però, d'un llibre antic: l'edició data de l'any 98. Tanmateix, el seu nul èxit resultava palès, ja que estava col·locat enmig d'un munt d'exemplars deixats de la mà de Déu.

Allà on la mà de Déu no arriba és on, curiosament, sempre arriba la meva (mà) a rebuscar una mica. I fou llavors quan el volumet se'm va enganxar als dits. El títol em resultà altament suggeridor, La mujer negra y otros cuentos de aparecidos, i em va sorprendre (no us enganyaré) descobrir-ne l'autor. La seva lectura, dies després, va revelar que l'havia encertat. El llibre conté tres relats encantadors: La mujer negra o una antigua capilla de templarios, La Madona de Pablo Rubens i Allá lejos, cada vez más lejos. Són històries que van aparèixer en diaris de l'època (sabeu que era una pràctica habitual) i que, com diu la contraportada del volum, "durante más de un siglo han soportado la injusticia del olvido".

La veritat és que es tracta de narracions plenament romàntiques, farcides de boira, castells de templers, runes, passions, drames, truculència, finals imprevisibles i molta fantasia. Com passava amb les llegendes de Bécquer, estan construïdes a partir d'elements gòtics i d'aspectes terrorífics que resulten molt adequats per a aquesta tardor freda i inclement que comença a instal·lar-se entre nosaltres.

En fi, que m'encanta recuperar petites joies que tots hauríem de conèixer. Per això us afegeixo l'enllaç de la primera de les històries, una narració tenebrosa de templers, capelles, castells i sepulcres. Garanteixo que us agradarà.

Ens tornarem a veure, negrots.

http://www.ciudadseva.com/textos/cuentos/esp/zorrilla/mujer.htm

Vampiro, d'Emilia Pardo Bazán

Al fil de la meva dèria de fer referència als autors que, al llarg de la història de la literatura, han conreat en algun moment el gènere negre, de misteri o de terror, avui em complau parlar-vos d'una gran escriptora gallega, Emilia Pardo Bazán (A Coruña 1851- Madrid 1921).

No m'estendré en cantar les seves excel·lències, perquè al final us penso copiar un interessant enllaç on, si voleu, podreu aprofundir en la seva figura. Tanmateix, vull recordar la seva contribució cabdal a la literatura de finals del segle XIX. Fou una dona forta, admirable, lluitadora i defensora dels seus drets, la qual es va relacionar amb els grans de l'època sense complexos ni recances.

Una de les màximes figures del Naturalisme a la Península, coneguda sobretot per la seva magnífica novel·la Los pazos de Ulloa, la lectura de la qual recordo amb un gran plaer. Ara fa poc vaig adquirir la seva Obra Completa, de manera que em vaig poder dedicar a furgar en les moltíssimes pàgines que va escriure i a comprovar un cop més la seva qualitat com a narradora.

Vaig redescobrir els seus contes, envoltats del regust de la terra gallega, dels seus pobles, aldees, supersticions, costums ancestrals. Molts dels relats estan revestits d'un hàlit misteriós i enigmàtic, encara que no pertanyin pròpiament al gènere.

De qualsevol manera, n'hi ha un, Vampiro, que sens dubte és escaient per a "A l'ombra del crim". És una narració molt breu, que es llegeix en un instant, però un instant ple d'emoció. I que no us enganyi el títol, perquè el tipus de vampir que la protagonitza és molt particular. Sense ullals i sense capes negres, però igualment letal.

En fi, us deixo amb la història, negrots. No us la perdeu, creieu-me. Paga la pena.

http://es.wikisource.org/wiki/Vampiro

Sobre l'autora:

ttp://www.cervantesvirtual.com/bib_autor/pardo_bazan/presentacion.shtml

La santa culpa, de Vicenç Mengual i Casellas

LA SANTA CULPA, de Vicenç Mengual i Casellas

LA BUSCA, Narrativa (2009), 148 pàg.

Ja he llegit La santa culpa, títol que us vaig anunciar fa uns dies en aquest mateix bloc.

L'obra és una novel·la curta, força distreta i molt ràpida de llegir. Agradable i entenedora, crec que passa de manera molt amena. L'autor confegeix un relat policíac, ambientat en el si de l'Opus Dei, que destaca per la coneixença que demostra al voltant dels obscurs entramats d'aquesta organització. La trama posseeix els ingredients necessaris per generar expectació: un emmetzinament amb cianur que es produeix dins del despatx d'un alt càrrec de l'Obra. No puc explicar res més, perquè desvetllaria dades rellevants, però val a dir que, com en tota novel·la de misteri, a La santa culpa res no és allò que sembla.

Vicenç Mengual té un gran interès en posar en relleu, des d'un punt de vista absolutament crític, el paper de l'Opus Dei en la societat. La hipocresia, la mentida, la falsedat, la intolerància, l'interès econòmic, la misogínia, la poca claredat, la manca de llibertat dels seus membres, el conservadorisme a ultrança. Ho aconsegueix àmpliament, sens dubte. Tanmateix, aquesta explícita finalitat perjudica una mica l'aspecte "negre" de la història, que es resol correctament, però, tal vegada, massa de pressa. La novel·la podria haver adquirit més volada (i no hauria deixat de fer palesa la vergonyant idiosincràsia de l'Opus) si Mengual s'hagués detingut una mica més en descriure els ambients i els personatges. El text és curt. No li hauria fet cap mal ocupar unes quantes pàgines més. En certa manera, Mengual sacrifica el gènere negre en nom del seu afany de crítica. I la meva opinió, personal i modesta, és que no li calia. Podia haver dut a terme les dues coses sense cap problema.

Malgrat això, convé remarcar el vessant satíric de La santa culpa. Amb una certa prudència, per no caure en un humor exagerat, l'autor va desgranant tot un seguit de detalls que doten el text d'un aire irònic, en ocasions gairebé paròdic i indubtablament satíric, que no fan altra cosa que reforçar el seu contingut crític. Valgui l'exemple del nom d'un dels personatges, un capitost de l'Opus: Nuño Sancho Núñez de Cogullada y Sánchez de Fuenterrebollo. Crec que amb aquesta mostra, ja m'entendreu.

M'ha agradat trobar una novel·la policíaca catalana al 100%, enmig de tants títols suecs, islandesos i noruecs, amb personatges de noms impronúnciables. Mengual, a més, es complau en utilitzar el registre adequat per a cada personatge, així com el dialecte del lloc d'on prové. A mi, que conec tan bé l'Empordà, m'ha semblat a moments que estava parlant amb els meus amics d'allà.

En resum, m'he divertit. Alhora, m'he sentit escandalitzada per la rigidesa medieval de l'estructura de l'Opus, que ha superat les meves expectatives. En ple segle XXI, sembla impossible. Tanmateix, veient allò que diuen les jerarquies de l'Església Romana, ja no m'hauria d'estranyar. En fi. Endavant amb La Santa Culpa. Esperem que, a força de denúncies com aquesta, alguna cosa millori en aquest món.

Us afegeixo un enllaç on podreu llegir el llibre: http://www.readontime.com/ROT/la-busca/vicenç-mengual-i-casellas/la-santa-culpa_9788496987395.html

Anna Maria Villalonga, novembre de 2009

El monte de las ánimas, de Gustavo Adolfo Bécquer

En un dia com avui, era obligat que aquest bloc recuperés alguna història sobre el caràcter màgic i terrorífic que tradicionalment s'atribueix a les diades de primers de novembre, celebracions de Tots Sants i del dia de Difunts. He rebuscat en la meva atapeïda memòria literària i m'ha semblat que no hi havia cap relat més adient que aquesta llegenda de Bécquer, El monte de las ánimas. Emblema del Romanticisme en llengua castellana, un dels més representatius autors d'aquest corrent, Bécquer la publicà a "El Contemporáneo" el 7 de novembre de l'any 1861.

Acabo de rellegir-la. El text és suggerent i extraordinàriament plàstic. Bécquer crea un clima misteriós i aterridor, curull de boires, murmuris sobrenaturals i tombes antigues; una atmosfera que mena el lector a devorar les poques pàgines amb creixent nerviosisme, fins arribar a la intensitat del terrible final. És cert que algú pot argumentar que, a hores d'ara, resulta una mica previsible. És cert que algú pot dir que ja no ens espanten les mateixes històries que al segle XIX.

Tanmateix, al que pensi així el commino a enfrontar-se amb la llegenda i a imaginar-se a ell mateix, amb la vivesa que la ploma de Bécquer ens regala, en una situació semblant. Si després continua mantenint que no n'hi ha per tant, el felicito. Però també em sabrà greu per ell, perquè voldrà dir que no haurà gaudit ni de bon tros d'aquesta petita delicadesa de la literatura romàntica. Per si no teniu el llibre a casa, us facilito, com sempre, l'enllaç corresponent:

http://www.ciudadseva.com/textos/cuentos/esp/becquer/rimyley/montede.htm.

I repeteixo: No us la perdeu. Avui és un dia per passar una mica de por.

Una de nostàlgies: El nom de la rosa

Ara que tinc entre mans una novel·la negra relacionada amb l’Església –i que aviat comentaré–, m’ha assaltat el desig de remembrar una lectura del passat. La veritable culpable ha estat la meva amiga Aurèlia (com veieu, totes les meves amigues van sortint de mica en mica en aquest bloc), perquè va ser ella qui, enmig d’una conversa, va sentir de sobte un important rampell nostàlgic. Val a dir que, com que som ànimes bessones, me’l va traspassar ràpidament. Total, que ja em teniu aquí recordant Umberto Eco i la seva fantàstica creació, El nom de la rosa.

Des que era molt joveneta, les novel·les ambientades en el món obscurantista i clos de l’Església Catòlica m’han cridat l’atenció. El fanatisme fosc d’aquesta institució, els ritus i rituals que la vertebren, la intolerància dels seus dirigents, ofereixen, des de l’època de les catacumbes i dels primers cristians, un material de primer ordre per confegir històries misterioses, enigmàtiques i –per què no dir-ho?– també de terror. Les facetes del tema són incomptables. Però, d’entre totes les possibilitats, jo em quedo amb les intrigues àuliques del Vaticà i amb les històries tenebroses de l’Edat Mitjana.

I així arribem a El nom de la rosa, una esplèndida novel·la que Eco va construir aprofitant sàviament els recursos del gènere negre. El narrador en primera persona és un dels protagonistes. Des del retir solitari de la seva vellesa, es disposa a immortalitzar per escrit els fets sorprenents que visqué en la seva primera joventut. L’acció, situada en una remota abadia del nord d’Itàlia al segle XIV, al bell mig d’un cru hivern de nevades intenses, narra una sèrie de crims perpetrats en les persones dels monjos de l’abadia. Eco empra el recurs típic del lloc tancat –que Agatha Christie va utilitzar a Deu negrets– on els personatges van morint un rere l’altre sense que l’assassí pugui ser ningú de fora.

El segon recurs policíac rau en la caracterització magistral del protagonista: l’inteligentíssim Fra Guillem de Baskerville, una mena de recreació medieval de Sherlock Holmes (només cal constatar la picada d’ullet del cognom). Acompanyat (a manera de Dr. Watson) pel seu novici Adso de Melk (el futur narrador), Guillem arriba a l’abadia precedit pel seu èxit com a investigador de causes difícils. El nom de la rosa serà, en el seu vessant negre, la recerca de l’autor dels assassinats. Coneixem l'hàbit del gènere de plasmar una parella que respon a l’estratagema d'un detectiu principal i d'un acompanyant. El primer, posa en relleu les seves reflexions recolzant-se en un company que actua d'alter ego, que efectua les preguntes adients o que li serveix de consciència i de revulsiu.

Tanmateix, com que Umberto Eco és de tot menys un escriptor frívol, va saber conjuminar a la perfecció l’estructura dels gèneres negre i gòtic amb els ingredients d’una obra erudita i de tints històrics, molt ben estructurada i molt interessant per a qualsevol tipus de lector. Així, les referències cultes sovintegen i la novel·la esdevé en realitat un recull del pensament religiós i estètic del moment. Des de l’aparició de les primeres ulleres (una mena de lupes per engrandir les imatges) a la descripció acurada d’un scriptorium medieval, l’entusiasmat lector assisteix als enfrontaments entre els diferents ordes religiosos, a la descripció d’heretgies, a la recreació d’una magnífica biblioteca de l'Edat Mitjana o, per damunt de tot, al motiu en última instància culpable de les morts. La trobada hipotètica del segon llibre de la Poètica d’Aristòtil, dedicat a la Comèdia i que veritablement resta perdut. És una de les grans incògnites i mancances del món antic. Haver comptat amb aquest segon llibre, que suposadament seguia al de la Tragèdia, ens hauria ofert una més completa visió del pensament aristotèlic. A hores d’ara, coneixem molt bé les idees de l’estagirita al voltant de la tragèdia, però saber la seva opinió sobre la comèdia (que hem hagut de deduir de petites afirmacions captades enmig de la resta dels seus escrits) hauria completat una teoria estètica que, en la mesura que ha sobreviscut, ha exercit una influència decisiva sobre l'ideari i el pensament artístic posterior.

La novel·la és trepidant, intel·ligent, farcida d’enigmes. Els encerts de l’autor són enormes i no puc, evidentment, detallar-los tots. Tanmateix, no vull oblidar l’atractiu d’un personatge com el de Salvatore, l’antic heretge dulcinista que exclama “Penitenciàgite”!. Umberto Eco acaba fent aparèixer tots els seus dimonis. El culpable dels crims, el cec Jorge de Burgos, és una recreació de Jorge Luis Borges. La descripció de l’scriptorium i de la biblioteca, l’amor de Guillem pels llibres, un homenatge al saber, a la ciència, en contra de la religió i del mite. I la tèrbola ambientació eclesiàstica, la fanàtica repressió i l’estretor d’idees, una crítica ferotge al Catolicisme. Si, a sobre, el cinema ens ha deparat una imatge de Guillem de Baskerville que no podem separar de la millor caracterització que Sean Connery ha fet en sa vida, què més podem demanar?

En fi, que m’estic plantejant de rellegir El nom de la rosa. Per més que els llibres de la prestatgeria d’espera es queixin i remuguin, si la idea arrela en la meva ment, faré allò que em vindrà de gust.

Ah, i perdoneu, negrots, per la llargària de l’article. Però, ja sabeu, la nostàlgia és el que té.