Bon Nadal i molts llibres, negrots

 

 

Hola negrots

 

Enguany, per motius personals i de feina, no he pogut escriure cap relat ni cap article nadalenc. No dono més de si. Però no puc deixar de felicitar-vos el Nadal i d'agrair la vostra fidelitat i presència en aquest bloc. Espero que passeu unes festes ben càlides, en família, amb salut, amistat i amor. Que bona falta ens fa tot plegat, en aquest món boig on vivim. Ah, i sobretot amb llibres.

Sabeu de sobres que són el millor regal. 

 

Per acabar, i encara que sembli una contradicció, apunteu-vos això:

Que no pari de rajar la sang!

 

 

 

La puta d’oros, d’Elena Torres Girbau

 

 

La puta d’oros és la primera novel·la de la barcelonina Elena Torres Girbau, una història de dolor, mort i venjança amb uns personatges molt treballats i una ambientació que tots nosaltres podem reconèixer. 

Les relacions humanes -sobretot les familiars- hi juguen un paper cabdal.  L’autora es proposa enfocar la ficció des de la posició de la víctima i, per a fer-ho, crea el personatge protagonista de l’escriptora Jana Martí, que mai no s’ha refet d’una terrible agressió que va patir quan era una noia molt jove. Es tracta d’una agressió que quasi li costa la vida, en el marc de la mal dita “Transició política” i a mans d’un grup de sinistres personatges de l’extrema dreta. Fins aquí puc (i vull) explicar. La resta, l’haureu de llegir vosaltres.

La novel·la està confegida, o almenys és una de les interpretacions possibles, a base de dualitats. Personatges positius i negatius; passat que incideix directament en el present; recursos típics del gènere negre versus un vessant més intimista, psicològic i de drama històric; justícia contra llei; construcció de les figures femenines en contraposició a les masculines; i dicotomia pel que fa als espais. Barcelona és l’escenari dels records més dolorosos, lloc inhòspit, dur i fosc, carregat de connotacions negatives. Calafell i sobretot Llançà (ambdós pobles tenen força importància dins la novel·la) estan descrits com els locus amœnus on la Jana se sent còmoda i protegida.

La trama resulta molt intensa. Elena Torres usa els recursos del “noir” per reflexionar críticament sobre un període encara recent i sagnant de la història d’Espanya, però ho fa des de l’interior de les persones, dels seus sentiments, vivències i pors. S’allunya clarament del pamflet per intentar reproduir la realitat, per provar de conjurar els fantasmes que molts de nosaltres encara portem dins.

La novel·la és llargueta (451 pàgines) i, tot i que per al meu gust podria haver estat més succinta, no es fa gens pesada. L’autora sap interessar-nos, enganxar-nos i dosificar la informació. Els personatges resulten perfectament creïbles. Jo m’hauria estalviat les histories d’amor, però això ja és una dèria meva. En canvi, m’ha agradat molt el desenvolupament dels fets, que ens mena sens dubte a plantejar-nos les fronteres entre el bé i el mal, la justícia i la llei i la legitimitat de certs tipus de revenja.

Enhorabona, Elena. I per molts anys.    

 

 

Amb l'autora a la Llibreria Alibri, on vaig tenir el plaer d'acompanyar-la en la presentació. 

Rehenes: los escritores negros capturados por Laura Muñoz

 

La fotògrafa madrilenya Laura Muñoz acaba de publicar Rehenes, un personal exercici on jo també hi sóc. I me'n sento ben honorada. Uns quants autors de novel·la negra (Andreu Martín, Empar Fernández, Carlos Salem, Carlos Zanón o Alexis Ravelo, entre d'altres) captats per una franctiradora que no ha tingut pietat. Pel que fa a mi, estic segura que ha triat amb total premeditació, d'entre totes les fotos que em va fer, una on no aparec rient. Volia mostrar-me d'una altra manera, i ho ha fet. He de confessar que no sé si em sento jo, però evidentment també ho sóc. 

 

Com apunta Juan Carlos Galindo:

 

Cuando pasen las páginas de este libro no verán rostros de un selecto grupo de lo mejor de la novela negra contemporánea. Estarán viendo almas al descubierto, algo más que miradas temerosas, gestos desafiantes o sonrisas amistosas. Y se creerán que el autor en cuestión, con más o menos ego, está posando y alguna vez puede que sea así. Lo que probablemente no saben es que la francotiradora que está detrás de la cámara les conoce, ha viajado con ellos, ha bebido con ellos, ha llorado con algunos y se ha reído con otros, seguro que también se ha enfadado con varios. Y ahí es dónde está la clave, porque Laura traiciona al escritor y enseña más de lo que le gustaría, convierte al modelo en víctima y al espectador en voyeur. Y luego remata la radiografía con textos sincopados y llenos de algo extraño, oscuramente poético. Lean entre líneas, no se dejen llevar por la primera impresión.

  

Tot plegat és molt suggeridor, molt engrescador.

 

Muchas gracias, Laura. Por contar conmigo. Y por retenerme en tu club de Rehenes con gente que admiro tanto. Un incomparable regalo de Navidad. 

 

 

   

 

Navona Negra, Navona Editorial, 2015, pàgines 68

BCNegra 2016: el cartell

 

 

El post d'avui només és l'anunci perquè, tal com indica el cartell, no disposarem del programa fins el 15 de gener. Tanmateix, us el volia presentar, perquè el trobo un cartell molt bonic, força allunyat de l'estil de sempre.  

Com veieu, el temps passa volant i aviat tornarem a tenir la ciutat empastifada de negror. La BCNegra del 2016 s'inicia al 28 de gener amb el lliurament del Premi Crims de Tinta i acaba el dissabte 6 de febrer. Entremig, un munt de xerrades, trobades, festes, presentacions, exposicions i lectures que ens faran gaudir, com cada any, d'allò que més ens agrada.

Més informació aquí. 

I, mentrestant, a restar els dies, negrots.

 

     

Doble cuerpo, de Tess Gerritsen

Al club de lectura Joan Oliver, que coordino, hem programat aquest mes de desembre la lectura de la novel·la Doble cuerpo, de l’escriptora nord-americana d’origen xinès Tess Gerritsen.

D’alguna manera, era una assignatura que jo tenia pendent, ja que segueixo la sèrie de televisió basada en la nissaga de novel·les a la qual Doble cuerpo pertany i que està protagonitzada per dos potents personatges femenins: la policia Jane Rizzoli i la forense Maura Isles.

Sé que als Estats Units les novel·les són prou conegudes i sentia curiositat. Amb la lectura he descobert que, com passa sovint, la sèrie televisiva no es correspon massa fidelment amb la literària, però ambdues resulten suficientment engrescadores.

 

 

Doble cuerpo és un thriller típic, molt ben construït i travat, profundament americà en els seus plantejaments narratius i de caràcter extremadament cinematogràfic. Atrapa al lector des de la primera pàgina perquè apel·la a qüestions que ens remouen per dins: la doble identitat, els orígens familiars desconeguts, la violència descarnada, la maternitat. El terror en estat pur i la maldat de la naturalesa humana se’ns mostren amb cruesa i habilitat, però sense concessions excessives a la trivialitat d’un típic best-seller.

Doble cuerpo m’ha semblat una bona novel·la, comercial i d’entreteniment, però molt digna i ben escrita. Hi he descobert alguna incongruència, però no puc estar segura que no sigui un error de traducció. Ara esperaré a veure què n’opinen els membres del club lectura el dia de la nostra trobada, el pròxim dia 16. Espero que s’ho hagin passat bé. Jo m'he distret força.

Feliç dia, negrots.

Quarta edició del festival Tiana Negra, una cita obligada al gener de 2016

Sembla mentida, però el somni continua viu. I el mes que ve, el 22 i 23 de gener de 2016, es tornarà a repetir. Ja tenim en marxa la quarta edició (sí, sí, la quarta) del Festival de novel·la negra catalana Tiana Negra, amb tantes sorpreses i novetats com sempre. De moment us deixo (llegir aquí) l'enllaç del bloc del Festival, que inclou el programa i tota la informació necessària. Estic segura que us interessarà. A mi aquest cop em toca fer d'àrbitre d'un combat de boxa (no m'estic de res, jo, ja ho sabeu).

 

Us hi esperem amb molta il·lusió, negrots. Podeu anar escalfant motors.

 

 

 

 

 

Contra l’aparador, de Marc Moreno

Alguns de vosaltres pensareu, i tindreu raó, que no sembla del tot adequat que jo confegeixi la ressenya de les novel·les que escriu Marc Moreno, el meu editor de Llibres del Delicte, amb qui tinc una gran amistat. Anem junts a milers d’actes, presentacions, tastets literaris, parlem de les coses de l’editorial, etcètera, etcètera. Tanmateix, jo escric algun apunt de totes les obres que llegeixo, absolutament totes. Per tant, he decidit que això és el que faré ara: escriure un apunt. En nom de l’objectivitat i l’honestedat que us mereixeu com a seguidors del bloc, no publicaré una ressenya crítica, sinó que us explicaré alguna cosa de Contra l’aparador.

Es tracta de la quarta novel·la en solitari de Marc Moreno, després de Cabdills, Independència d’interessos i Els silencis dels pactes. Entremig, hi trobem el llibre a vuit mans intitulat La reina de diamants, signat per Llort, Bennasar, Moreno i Macip. Els textos de Moreno solen ser breus i directes, amb un estil molt periodístic i poca complicació descriptiva.

Amb Contra l’aparador, Moreno torna a la gran ciutat, a Barcelona, després de l’ambientació mataronina d’El silencis dels pactes. La seva és una novel·la que transita per una ciutat amb barris deprimits, famílies desestructurades, comunitats gitanes, jovent sense expectatives, policies amb problemes familiars, ambients mèdics i pares que pateixen. Una mena de relat coral, molt realista, que no evita la violència i que ens mostra parts molt fosques de la nostra societat. Abunden els diàlegs, hi apareixen diversos registres segons els personatges i no hi falta un cert emmirallament de l’autor en algunes qüestions personals que coneix molt bé.

I fins aquí puc avançar. Si voleu saber més coses, us esperem a la presentació el pròxim dia 10 de desembre, a la Llibreria Ona de Gràcia, 19:30.

Feliç inici de setmana, negrots.  

 

 

Besòs Mar, de Lluís Bosch

La novel·la Besòs Mar, del barceloní Lluís Bosch, va ser la guanyadora de la segona edició (2015) del Premi de novel·la negra en català Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana, lliurat el passat mes de gener en el marc del Festival Tiana Negra. Com que vaig formar part del jurat, jo ja l’havia llegit (i votat), però les lectures de cara a un concurs es fan massa de pressa i no solen tractar les obres amb justícia. És per això que ara l’he rellegida amb calma i em sento disposada a escriure’n la ressenya.

Besòs Mar és una novel·la ambiciosa, de volada, extraordinàriament escrita des del punt de vista estilístic i narratiu. Al meu entendre, un dels títols més potents que podem trobar dins la col·lecció Crims.cat. Bosch s’allunya de les convencions de manera intel·ligent, i el resultat esdevé negríssim per una banda però també prou identificable (o potser fins i tot més) des de supòsits que sobrepassen el gènere.

La història no us l’explicaré, evidentment. Tan sols avançaré que narra uns esdeveniments que succeeixen el 2003, just abans de la inauguració del Fòrum de les Cultures i en el moment en què, a la ciutat de Barcelona, s’està produint el traspàs de competències de la Policia Nacional als Mossos d’Esquadra. El protagonista és un policia de la vella escola a punt de jubilar-se,  l’inspector Crespo, que ha de resoldre un darrer cas d’assassinat que sembla estendre els orígens al seu propi passat. Un passat fosc i violent al País Basc, on també va estar destinat durant un temps.

Dit així, el tema sembla extremadament realista, gairebé de caire històric o de recuperació de la memòria. I ho és, sens cap mena de dubte. Però el tractament que l’autor en fa s’endinsa més en els viaranys de la novel·la psicològica i de personatges, en l’enfocament intern i pregó, que no pas en la literatura negra típica, amb reminiscències de crònica.

Bosch aboca dins del text totes les seves obsessions i el farceix de grans picades d’ullet intertextuals que, per si algú no les ha acabat de copsar, estan molt ben explicades en un Apèndix final intitulat Els miralls del Besòs. No cal que us digui, si em coneixeu o m’heu llegit, com m’agraden els recursos metaliteraris (i el del “mirall” especialment). També vull lloar que existeixi aquest apèndix, ja que molts cops he reivindicat la inclusió dins les novel·les de pròlegs, annexos o altres addendes al text de ficció on (com s’estilava dècades enrere) l’autor pugui confessar-nos coses. Actualment no se sol fer, però a mi m’interessa, què voleu que us digui. Serà a causa del meu vessant d’investigadora.  

Fa pocs dies, mentre encara em trobava a mitja novel·la, vaig visionar l’entrevista que l’escriptor Jesús Maria Tibau va fer a Lluís Bosch en el seu programa Tens un Racó Dalt del Món, de la televisió de les Terres de l’Ebre Canal 21. Allà, Tibau manifesta ja d’entrada que l’inspector Crespo, el protagonista de Besòs Mar, és un personatge que es fa estimar, amb el qual el lector empatitza sense remei. Em va sobtar molt, perquè a mi Crespo em sembla un paio odiós, d’aquells que més val que no haguessin existit mai. I precisament m’ho sembla per raons allunyades dels estereotips (ho dic per si a algú se li acut titllar-me de simplista o d’ideològicament rígida). La seva profunda humanitat (en el sentit calidoscòpic del terme), que Bosch descriu amb precisió mil·limètrica i amb una perícia encomiable, em produeix un rebuig profund precisament perquè està tan analitzada. I no m’agrada el que hi veig, per més que sàpiga (com sabem tots) que els éssers humans som contradictoris, heterogenis i diversos en el nostre interior. Crespo representa el model de policia d’una Espanya que jo voldria oblidar: masclista, caspós, violent, primitiu, rude, incapaç de guardar fidelitat a res ni a ningú. Fatxenda caigut en desgràcia que no em fa pena.

Però tampoc el relleu és molt millor. Bosch ens ho deixa ben clar, i hi estic d’acord, per més que, a l’hora de descriure alguns tipus, sí que caigui en un cert clixé. La novel·la sembla escrita des de la ràbia, amb una cadència lenta i feixuga i una mirada desencisada i desesperançada que frega el surrealisme. Barcelona és grisa i bruta, inhòspita, miserable, sòrdida. El pessimisme i la mesquinesa envolten la descripció –poètica, d’elevat registre– d’un paisatge urbà que ni el mar ni el cel (també tractats des de la lletjor) poden millorar. En contraposició, el locus amœnus que representa per al personatge el record idealitzat de la seva terra natal juga un paper rellevant, li serveix d’esperó, d’al·licient. Amb tot, no sé si en nom d’una suposada justícia poètica, difícilment la vida oferirà a ningú la salvació.

Una boníssima novel·la que, per sincera i valenta, en alguns moments fa mal. Necessitem autors con en Lluís Bosch. Així de clar.  

 

 

Un altre premi enorme per a Víctor del Árbol

 

 

Un millón de gotas, la darrera novel·la de Víctor del Árbol, que ja acumula un bon nombre de reconeixements (llegir aquí), ha obtingut ara el guardó a la Millor Novel·la Polar de 2015 a França. Com us podeu imaginar, en un país on es llegeix tantíssim i on el gènere negre/policíac és tan exitós, aquest premi és ENORME.

Des d'aquí, un cop més, volem felicitar sincerament l'autor. Aquestes gotes, Víctor, t'estan portant ben lluny!  

 

"El crimen", un poema mortal de José Ángel Valente

Recuperem avui el costum del bloc de penjar textos criminals. Fins ara he compartit amb vosaltres molts contes, però em sembla que és el primer cop que comparteixo un poema. Poemes de crims no n'hi ha gaires, és clar. Per això em motiva tant fer-ho. A més, el seu autor és José Ángel Valente, un poeta que m'agrada especialment. Evidentment, el poema diu molt més del que sembla a primera vista. Tot ell és una metàfora.

Per celebrar que ha arribat el divendres, negrots. Allà va. Espero que en gaudiu.

 

 

 

 

 

EL CRIMEN

 

 

Hoy he amanecido
como siempre, pero
con un cuchillo
en el pecho. Ignoro
quién ha sido,
y también los posibles
móviles del delito.

Estoy aquí
tendido
y pesa vertical
el frío.

La noticia se divulga
con relativo sigilo.

El doctor estuvo brillante, pero
el interrogatorio ha sido
confuso. El hecho
carece de testigos.
(Llamada de portera,
dijo
que el muerto no tenía
antecedentes políticos.
Es una obsesión que la persigue
desde la muerte del marido.)

Por mi parte no tengo
nada que declarar.
Se busca al asesino;
sin embargo,
tal vez no hay asesino,
aunque se enrede así el final de la trama.

Sencillamente yazgo
aquí, con un cuchillo...
Oscila, pendular y
solemne, el frío.
No hay pruebas contra nadie. Nadie
ha consumado mi homicidio.

 

 

 

SomNegra i La dona/La mujer de gris, presentació

Estimats negrots,

El proper dissabte dia 28 els amics de SomNegra m'han convidat a presentar a Esparreguera, a la seva llibreria, la meva novel·la La dona de gris/La mujer de gris. Em fa molta il·lusió, perquè són gent a qui estimo i que lluiten de valent pel gènere negre.

 

Volia dir-vos que, si compreu el llibre a SomNegra durant aquesta setmana, us el podran enviar amb la meva dedicatòria personalitzada.

 

Per això us deixo el seu enllaç (SomNegra) per si voleu comprar-lo. I no només el meu. Jo us recomano fer una ullada i passejar per la pàgina. Hi trobareu tota la negror del món mundial. 

 

 

 

La noia que fa vint mesos que és a la presó, de Josep Torrent

 

La noia que fa vint mesos que és a la presó, de l'autor empordanès Josep Torrent, és la novel·la número 19 de la col·lecció Crims.cat. Es tracta d’un text poc freqüent a casa nostra, ja que podem catalogar-lo de thriller judicial. A mi m’agraden moltíssim i és un subgènere que aquí no s’ha conreat gaire, per no dir gens.  

La novel·la és breu (189 pàgines) i agradable de llegir, però la part del judici, que es troba a l’inici, m’ha semblat que no explota totes les seves possibilitats. Podia ser més extensa i detallada, perquè funciona molt bé. Se m’ha fet curta.

Per contra, la segona part de la novel·la, quan el judici ja s’ha acabat i entrem en una investigació per a la reobertura del cas, no m’ha enganxat tant. Resulta llegidora, però jo m’ho estava passant tan bé amb els estira-i-arronses entre el fiscal i l’advocat defensor, que hauria preferit que tota la novel·la s’hagués desenvolupat dins del tribunal.

En qualsevol cas, és un text amè i proper, que conté l’al·licient de transcórrer a la ciutat de Girona. Típica lectura per passar una estona ben entretinguda.   

 

 

 

 



Alterworld (Lo saben todo de ti), d’Antonia Huertas

He finalitzat la lectura d’Alterworld, novel·la d’Antonia Huertas publicada per Ediciones Versátil. Es tracta d’un thriller tecnològic, molt actual, que aprofundeix en les entranyes més recòndites del crim: parlo del fons de la Xarxa, on la maldat pot campar impunement, connexions amunt i avall, fins a arribar als nostres ordinadors.

Antonia Huertas no podia escriure cap altra novel·la, ja que és Llicenciada en Matemàtiques, Doctora en Lògica Matemàtica i experta en robòtica virtual. Ficciona amb detall tot allò que domina i aconsegueix inquietar-nos. Fent-nos partícips de la realitat paral·lela que representa Internet, el seu dibuix del delicte d’entrada ens desconcerta, però de sortida acaba posant-nos els pèls de punta. No és que ens vingui de nou, el tema ja s’ha tocat en moltes pel·lícules, però quan prové d’algú que coneixes i que sap de què parla perquè hi treballa cada dia... doncs, ehem, la cosa esdevé més aterridora.  

No explicaré la trama, que resulta engrescadora i atractiva, si bé l’autora opta per un recurs que no és el més habitual del gènere, ja que la majoria  de les accions més punyents o resolutives no les vivim en directe, sinó contades pel narrador quan ja s’han produït. Això es deu al fet que la narració està focalitzada en els personatges principals, la mirada dels quals resseguim al llarg de tota la novel·la, i no hi ha punts de fuga cap a altres escenaris. A l’autora no crec que li interessi, perquè no busca confegir una novel·la d’acció o de crims en el sentit estricte. Tampoc de sang i fetge. Antonia Huertas pretén una altra cosa: enganxar-nos a l’univers virtual i guiar-nos pel seu interior. Mostrar, explicar, descobrir. Que sapiguem el pa que s’hi dóna.

Per contra, s’entreté de manera agradable en la caracterització dels personatges i en les relacions que s’estableixen entre ells. És un text que ens parla de l’amor i, sobretot, de l’amistat. I menys mal que ho fa. No tot pot ser fosc, fal·laç i interessat.

 

 

Jo m’ho he passat la mar de bé. Em fascina el món dels hackers, moltíssim. També em  subjuguen les noves tecnologies i m’encanta aprendre coses. Alhora, intento defensar tota novetat possible dins de l’univers del gènere negre i criminal. Com diu David G. Panadero, director de la col·lecció Off Versátil, «abandonemos por una vez esas nostalgias y dejemos en el perchero la gabardina de Bogart». Doncs sí, els clàssics són els clàssics, però potser han de descansar una mica.  

A veure, com us ho diria?

Mireu: d’avatar en avatar, de paradisos virtuals a inferns de cables, de secrets convertits en codis i d’avions que van amunt i avall, el lector d’Alterworld viurà el delicte de manera directa i no s’avorrirà gens ni mica. El futur ja és aquí. La ciència-ficció conviu amb nosaltres.

La xarxa us espera, negrots. Que navegueu a gust.      

 

També hi ha negror a Benicarló

El cap de setmana del 12 al 15 de novembre la negror novel·lesca arriba a Benicarló. Jo hi participaré amb una xerrada sobre la narrativa criminal de dones, atesa la meva experiència com a coordinadora dels dos volums de relats, Elles també maten i Noves dames del crim. Compartiré cartell i experiència amb en Sebastià Bennasar i Vicent Sanz. I estic segura que ens ho passarem molt bé.

Aquí hi podreu trobar el programa complet.

Gràcies als organitzadors per convidar-m'hi. Em fa una especial il·lusió tornar a Benicarló, població que conec molt bé per motius personals i on hi he passat molt bones estones.

La negror no para, com podeu veure.

 Visca! 

Avui un relat propi: De la modernitat i les seves coses

Normalment, el dia 31 d'octubre, data que m'encanta, us regalo un relat. Enguany no és gaire terrorífic, però el vaig escriure amb il·lusió fa uns pocs dies i espero que us agradi. Gràcies per la vostra fidelitat. Que passeu una bona castanyada, negrots.

De la modernitat i les seves coses

 

Ser qui sóc en ple segle XXI és un autèntic problema. Tot juga en contra meu. Podria posar-vos tants exemples que no acabaria mai. Un d’ells: el soroll. Sempre hi ha tant de soroll, que ningú no para atenció a les meves cadenes, aquelles mateixes que segles enrere, en els temps foscos de la superstició i l’alquímia, terroritzaven el més pintat. En canvi, ara, res d’això. Amb la proliferació imparable de motors, botzines, sirenes d’ambulàncies, músics de carrer, manifestacions de protesta, partits de futbol, guiris i més guiris i més guiris (és la manera moderna de dir “turistes”), nens que surten d’escola, adolescents fent “botellón”, etcètera, ja em direu a qui pot importar un arrossegar de cadenes a l’estil clàssic. A ningú, no ens enganyem. De fet, ni se senten. Fins i tot jo he de parar l’orella, de tant en tant, per estar segur que no les he perdut!

Un altre entrebanc és la llum. Maleït Edison! La desaparició de les espelmes ha fet molt mal als del meu gremi. Ara les cases estan plenes de bombetes, flexos i fluorescents. I al carrer encara és pitjor, amb tantes faroles, rètols comercials i fars de cotxes i motos. Per no parlar de l’odiosa i inoportuna il·luminació nadalenca, que ens fot enlaire l’època més propícia i obscura de l’any. Els meus amics, aquells que Dickens va fer famosos, ja no volen sortir. Estan sempre arraulits en un racó, autocompadint-se. S’han fet grans, pobrets, però tenen tota la raó. Amb tanta claror, cap de nosaltres no espanta. Com que no hi ha misteri, els nostres llençols semblen d’allò més normal (només cal pensar que avui en dia quan menys t’ho esperes uns estranys humans anomenats frikis et munten una desfilada de zombis amunt i avall). Per tant, qui no s’imaginaria que formem part d’aquest nou món? Sap greu dir-ho, però passem totalment desapercebuts. Fins i tot un dia que em vaig colar al cinema per veure El sisè sentit, un nen em va aprofitar per tapar-se. Deia que l’aire condicionat estava massa fort.   

I després, hi ha una altra cosa. La competència. Abans només érem tres o quatre: homes llops, vampirs, mòmies, nosaltres i para de comptar. Ara no. Ara tenim una gamma d’intrusos, encapçalada per tota la fauna que ve d’altres planetes, que ens han relegat a la cua de la por. A qui pot esfereir una ombra blanca amb una cadena ben canònica? A ningú, home, a ningú!

En resum, que ho tenim ben fotut.

Ara bé, no tot és un desastre. Com a mínim, hi ha una cosa positiva. Aquesta sí. I és que mai no havíem anat tan nets. Segles enrere la neteja de la nostra indumentària, llençols que acumulaven de seguida pols dels racons, teranyines enganxoses, pudor de fum de les fogueres i sutge negre del carbó, era un enorme problema, sobretot a l’hivern. Els havíem de rentar als safareigs, refregar-hi el sabó, esbandir-los amb aigua glaçada, estendre’ls regalimant i esperar tremolant que s’eixuguessin. Passàvem molt de fred, molt. Allò no era, de cap manera, una no-vida de qualitat.

En canvi, actualment les coses han fet un tomb. Beneïdes rentadores i assecadores! Entrem en qualsevol hotel ˗si pot ser de luxe˗ i ens barregem ràpidament amb la roba de llit de les habitacions i amb les tovalloles i els barnussos dels hostes. El procés dura poquíssim i el teixit queda molt esponjós i suau. En un tres i no res anem ben nets i polits. És fantàstic, de veritat. Un plaer enorme! I amb aquella oloreta de suavitzant!

Tanmateix, tot té un risc, això sí. El tema de la neteja també. Per desgràcia, l’he viscut en ombra pròpia. Una nit no vaig ser prou ràpid i la cambrera em va fer servir per a fer el llit de la suite nupcial. No cal que us digui com vaig acabar. Mai no m’havia sentit, i mireu que tinc anys, tan rebregat, avergonyit i xop.   

 

Anna Maria Villalonga

 

      

Observada, de Renée Knight

Va ser en Lluís Llort qui em va recomanar amb molt d’interès aquesta novel·la. Li va agradar molt i li va semblar rodona i original. He de dir que hi estic totalment d’acord, i encara hi afegiria que demostra esplèndidament allò que ja fa temps que postulo. Que el negre d’avui, el més interessant, ha fet un pas endavant. S’allunya de les reiteracions avorrides de la novel·la de baixos fons, delinqüents, polis, etcètera, per atorgar molta més importància a la interioritat d’uns personatges que podem identificar amb nosaltres mateixos, a casos que ens arriben directes i amb els quals ens podem reconèixer, a qüestions fosquíssimes però de caràcter més psicològic i menys “criminal” a l’estil clàssic. Si algú pensa que això no és negre, doncs em sembla perfecte, però no podem tancar els ulls a l’evidència que alguna cosa està canviant.

A Observada no hi ha cap assassinat ni cap investigació. No hi apareix cap policia. Però hi ha morts i esdeveniments terribles, això sí. Es tracta de la primera novel·la de la guionista de televisió i directora de documentals de la BBC Renée Knight. Una ficció sobre la veritat i la mentida, sobre el dolor que es podreix dins de l’ànima, sobre la família, l’amor entre pares i fills, la confiança i les relacions humanes. Una trama lligada amb mestria que ens porta per viaranys insospitats i on res no és el que sembla (tot i que he d’admetre que jo sí que em vaig imaginar algunes de les sorpreses que hi trobem, segurament perquè porto moltes hores de vol).  

Un dels grans encerts del text és la seva capacitat d’atrapar-nos. El suspens i la intriga resulten fonamentals. Rebem la informació perfectament dosificada, a través de dues veus narratives diferents, que van aprofundint a poc a poc en la cronologia dels fets. Tot acaba tenint sentit, tot acaba lligant. L’autora ens demostra que el passat mai no desapareix. Pot tornar qualsevol dia, en qualsevol moment, prenent les formes més insospitades. I pot trencar sense contemplacions tots els nostres esquemes, destruir el confort de la nostra plàcida vida.

Observada és una novel·la diferent, tot i tocar temes ben coneguts. Us la recomano molt. I torno a confirmar que, excepte honroses excepcions, les dones són les que escriuen ara mateix el negre que més m’atrau, el que toca més de peus a terra. El que, encara que no ho sembli, està més lliure de cotilles i convencions.   

Donna Leon, XI Premi Pepe Carvalho

Ja s'ha fet públic el nom de la guanyadora del XI Premi Pepe Carvalho, que es lliurarà, com cada any, en el marc del Festival BCNegra. En aquesta ocasió ha  estat guardonada l'escriptora americana establerta a Itàlia, i ben coneguda de tots, Donna Leon, creadora de la sèrie del comissari Guido Brunetti.

 

La BCNegra 2016 tindrà lloc entre el 28 de gener i el 6 de febrer.

 

Els anteriors premiats, en ordre invers, foren: Alicia Giménez Bartlett (2015), Andrea Camilleri (2014), Maj Sjöwall (2013), Petros Màrkaris (2012), Andreu Martín (2011), Ian Rankin (2010), Michael Connelly (2009), P.D. James (2008), Henning Mankell (2007) i Francisco González Ledesma (2006).
 

Alex, de Pierre Lemaitre

Fa pocs mesos vaig ressenyar, aquí mateix, Irène, la novel·la amb la qual Pierre Lemaitre inaugura la sèrie policíaca del comandant Camille Verhoeven, aquest petit (de talla) i gran (d’esperit i capacitat) policia parisenc que a hores d’ara ja ha enganxat milers de seguidors, jo inclosa.

Que Pierre Lemaitre prestigia el gènere ja ho vaig comentar en aquell moment, però amb aquesta segona entrega ho reafirma de manera brillant. Feia temps que no llegia una novel·la capaç de trencar amb tanta finesa l’automatisme perceptiu del lector. Amb aparença de procedural típic, i sense deixar de ser-ho, la sèrie Verhoeven contempla el noir a la cara i es permet esmicolar un cop i un altre el nostre horitzó d’expectatives. A Alex res, absolutament res, no és el que sembla d’entrada, fins el punt que, un cop acabada la novel·la, he decidit tornar enrere i rellegir un capítol cabdal (no puc explicar quin) per comprovar com Lemaitre tracta les anticipacions. I ho fa impecablement. Tot està lligat, justificat, pensat al mil·límetre. Em trec al barret.  

 

 

La trama és potent: una noia segrestada i salvatgement torturada, una recerca policial contra rellotge, una fugida en condicions extremes... i tot un seguit d’esdeveniments inesperats i impactants que ens impedeixen apartar-nos del llibre. El suspens i la intriga amaren la ficció, tot convertint-la en un entreteniment de primer ordre, però la crítica social és ferotge. La violència de gènere, l’abús a menors, la sordidesa de certs ambients familiars. I la venjança. La més pura, subtil i merescuda venjança. Hi ha un diàfan esclat de la justícia poètica en el desenllaç d’Alex, una necessitat de reparació de la maldat que arriba a posar d’acord dos personatges (Verhoeven i el fiscal) que en realitat no es poden sofrir.

A propòsit dels personatges, la feina de Lemaitre resulta molt interessant. Verhoeven és sens dubte el protagonista, però sense la presència coral dels seus companys (el cap i els subordinats) no podríem acabar de copsar la seva complicada psicologia. El seu terrible patiment intern (per motius que no vull revelar, per si algú encara no ha llegit Irène) rep el contrapunt de l’ajuda no sempre explícita dels amics que l’envolten. A Alex, el gasiu Armand protagonitza un detall tan tendre i inesperat que gairebé m’ha fet plorar.  

 

No cal dir que m’he convertit en fan indiscutible d’aquest grup humà tan heterogeni i especial. Lemaitre sap dosificar perfectament les informacions, barrejant harmònicament els aspectes personals (s’allunya totalment de l’indesitjable costumisme que altres s’entesten a col·locar dins del gènere) amb les qüestions policials. El resultat és novel·lesc però creïble, rocambolesc però versemblant, proper però dur. Funciona. Funciona molt bé. La sèrie té un cert toc a l’estil Mankell-Wallander, dels quals m’atreviria a suggerir que Lemaitre n’és admirador. Això sí, a la francesa. No cal dir que a mi m’encanta que tot plegat passi a França, un país on m’hi sento tan bé.

En fi, novel·la i sèrie altament recomanables. Enganxen de mala manera. Així que ja estic demanant públicament a la gent de Bromera que s’espavilin i ens delectin aviat amb el tercer capítol. L’estarem esperant amb candeletes.

 

 

 

Aquesta ressenya també ha aparegut al Digital Núvol

 

Llort: Sota l’asfalt

De la mateixa manera que tothom, en la societat que habitem, reconeix l’existència d’un mode de vida rural i un mode de vida urbà, de la mateixa manera que alguns no podem allunyar-nos massa ˗sense risc de patir un atac d’ansietat o d’avorriment˗ del ciment, el soroll i el fum, així els urbanites comme il faut, els de veritat, no tenim dubtes davant d’un altre axioma bàsic: l’oposició categòrica i indiscutible entre les ciutats amb metro i les ciutats que no en tenen.  

Alguns de vosaltres discrepareu, ho sé. I jo que ho sento, però no hi ha color. Les ciutats sense metro és com si no estiguessin del tot acabades. Un sistema de transport exterior, busos, tramvies i tal, mai no podrà competir amb la fascinació i l’encís del món de  galeries subterrànies ˗misteriós, laberíntic, carregat d’històries i d’enigmes˗ que ens ofereix el metro.

 

Com sens dubte haureu endevinat, el metro em subjuga. Per això apareix d’una manera o d’una altra en tots els meus escrits. I vet aquí que amb l’amic Llort ˗amb qui tenim més d’un gust en comú˗ també comparteixo aquesta dèria. Em sembla genial. I no us estranyi que parli de “dèria”, perquè només des de l’atracció profunda que exerceix el subsòl es pot concebre i parir una novel·la com Sota l’asfalt.

El llibre és breu (187 pàgines) i es nodreix amb intel·ligència d’un imaginari col·lectiu que, en major o menor grau, tots nosaltres posseïm. Un imaginari sorgit del munt de llegendes urbanes que hem deglutit a partir de la literatura, el cinema i la televisió. Llort l’explota magistralment, en gran part gràcies a una depuració estilística de primer nivell, amb frases curtes i un llenguatge actual i treballat, que ens manté lligats a la lectura.

La idea d’escriure la novel·la, segons exposa l’autor, va néixer de les explicacions que sobre el submón del metro, tan atractiu però tan desconegut per a tots nosaltres, li va fer una amiga que el coneixia molt bé. Com indica en el capítol d’agraïments, «en només quinze minuts em va disparar la imaginació, que he dirigit cap a una trama més fantasiosa que versemblant aprofitant detalls del que em va narrar».

En efecte, al llarg de gran part de la lectura, el text no només ratlla la inversemblança, sinó que posseeix un to d’irrealitat que frisa amb el deliri. Tanmateix, tot té una explicació, un desenllaç realista i coherent que confesso haver endevinat gairebé al principi (sense que aquest fet invalidés en absolut ni el meu interès ni el meu gaudi). En realitat, quasi diria que va ser al contrari. Em delia per saber si tenia raó.

 

 

Evidentment, resulta absolutament inadequat que aquí reveli res de la trama, però sí que us puc garantir que no us avorrireu. Malgrat no formar part del gènere negre més canònic, la història de Sota l’asfalt és indubtablement fosca i no s’està de mostrar una mirada cruament crítica amb certs aspectes i individus de la societat en la qual vivim.

Novament, Llort ens ofereix la seva veu original, desinhibida i sense complexos. Una cosa tinc molt clara. Ell va xalar com un boig escrivint Sota l’asfalt.

I una segona cosa. Vosaltres també xalareu, com a bojos, llegint-la.

 

Aquesta ressenya ha aparegut també al Digital Núvol

 

 

Alícia Giménez-Bartlett, premi a Getafe Negro

 

 

 

Alicia Giménez-Bartlett, la mare de Petra Delicado, rep enguany del VI Premio José Luis Sampedro del Festival Getafe Negro 2015. Un altre premi a la trajectòria literària d'una dona. N'estem contents.

 

 

 

 

 

Segons indica la nota que m'han enviat des de l'Editorial:

 

 

El Premio José Luis Sampedro premia cada año a autores que acreditan excelencia y valores humanistas en su trayectoria creadora.

 

Alicia Giménez-Bartlett recibe el galardón como reconocimiento al valor literario de su obra y a su constante preocupación social y humanista, que se traduce en una mirada compasiva hacia las víctimas y la denuncia de las formas ilegítimas de poder.

 

 

Des d'A l'ombra del crim, sens dubte, la nostra enhorabona!