Anna Grimm, Memòria mortal, de Montse Sanjuan

Anna Grimm, Memòria mortal, de Montse Sanjuan, és la tercera entrega de les aventures i desventures d'aquesta mossa d'esquadra solitària i una mica esquerpa que posseeix un olfacte sorprenent a l'hora de resoldre els casos més complicats. Es tracta del volum número 3 de la nova col·lecció de Pagès Editors "Lo Marraco Negre", que destaca per aquesta nova línia on el groc i el negre hi tenen un evident paper. 

La novel·la mostra un salt qualitatiu respecte a les dues anteriors. Amb dues investigacions en paral·lel, un major deteniment en interrogatoris i escenes i un tractament més coral (encara que l'Anna Grimm continuï essent la veritable protagonista), la trama resulta rodona i molt agradable de llegir. L'ambició, la falsedat, la cobdícia, la manca d'amor i les patologies basades en traumes del passat són algunes de les pulsions que la novel·la explora. 

He de reconèixer que jo sempre m'ho he passat molt bé amb les històries de la Grimm. Em distreuen, m'atrapen i em transporten a Lleida, la terra de la boira, un lloc poc explotat en la nostra novel·lística (criminal i no). Tanmateix, amb aquesta n'he gaudit encara més, segurament perquè m'ha semblat més versemblant.

Tot i això... no ens enganyem, negrots. Tants fiambres a la capital del Segrià s'esdevenen una cosa enormement terrorífica... No sé si m'atreviré a tornar-hi, sincerament, que allà la gent es mor molt!   

En fi, ja veurem. M'ho hauré de pensar. De moment, us desitjo que passeu un feliç pont de l'1 de maig. 

  

Lleugera sang, de Xavier Zambrano

Lleugera sang, de l'escriptor de Sant Sadurní d'Anoia Xavier Zambrano, és el títol número 27 de la col·lecció de novel·la negra de Llibres del Delicte. Un nou encert de l'editorial, que cada dia va consolidant amb més força el seu paper dins del panorama de les publicacions del gènere en llengua catalana. Amb Lleugera sang la seva aposta rau en una novel·la absolutament canònica, un evident homenatge als clàssics del hard-boiled americà amb tots els ets i uts. 

Zambrano construeix una ficció on podem reconèixer tot allò que vam gaudir en el passat, tant des de les pàgines escrites com des de les pantalles de cinema. Un típic detectiu privat, un perdiguer com li agradava dir a en Jaume Fuster (i a en Magnum), que es mou pels baixos fons per trobar la típica noieta esgarriada de bona família. "La nena", que s'ha fugat essent encara adolescent i que ha caigut en totes les depravacions hagudes i per haver. No faré més spoilers, però afegiré que el nostre detectiu (en Marc Olier) està molt nerviós i busca incansablement "la nena" perquè la vida del seu germà bessó es troba en un greu i imminent perill.

Dedueixo amb la lectura que l'autor s'ho ha passat d'allò més bé escrivint aquesta novel·la, una mena d'exercici lúdic i de retorn al passat, al qual ha aconseguit dotar de versemblança. No era gens fàcil, perquè tots sabem que els detectius privats no investiguen delictes seriosos ni de sang a casa nostra. No passen de fraus a asseguradores, persecucions d'adúlters o embolics vinculats a la política i a la corrupció empresarial (Camarga and company). Per això, Zambrano idea una trama criminal amb vinculacions a interessos propis i factors emocionals (el risc del seu germà) per fer creïble l'actuació del protagonista, que d'altra manera hauria estat una mica fora de la realitat.

Sincerament, jo m'ho he passat molt bé. El reconeixement dels codis clàssics (la narració en primera persona, la descripció dels personatges -inclosa una femme més o menys fatale-, la sordidesa dels ambients, les afirmacions tan sui generis del protagonista) m'han fet somriure i m'han atrapat en la lectura. Endemés, l'extraordinària cura que Zambrano ha mostrat amb el llenguatge és un punt que cal aplaudir i destacar. Ignoro si un detectiu privat de mala mort por parlar tan bé, però l'autor de Lleugera sang ha sabut fer-nos-ho creure. Sense defugir el lèxic col·loquial, a voltes amb renecs i paraules gruixudes, la feina estilística i lingüística del llibre em sembla fantàstica. Això és el que hauríem de saber exigir a tothom que vulgui escriure.

Enhorabona, Xavier. Novel·la totalment recomanable, negrots. I ja esperem la pròxima.

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Algú que no hi havia de ser

Ja sabeu que, amb motiu de la celebració de l'Any Pedrolo, un bon nombre d'editorials han decidit publicar alguna de les seves obres. Aquesta circumstància és fantàstica, un motiu d'alegria. 

L'Editorial Alrevés, a la col·lecció Crims.cat, ens presenta Algú que no hi havia de ser (escrita el 1972 i publicada el 1974). Una tria del seu director, Àlex Martín Escribà, que la considera una aportació al gènere tot i que, tradicionalment, no es troba dins del conjunt de les 5 obres policíaques de Pedrolo titllades de canòniques. Estic plenament d'acord amb Martín Escribà en la idea que aquest grup de 5 cal ampliar-lo. Almenys hi ha tres o quatre novel·les més, entre les quals la que ressenyem avui, que n'haurien de formar part. 

La novel·la s'escau de ple en l'estil pedrolià d'emprar el gènere com una excusa. Una excusa per acostar-nos a temes punyents i importants, exactament com fa a Doble o res o a L'inspector fa tard (per citar-ne només dues). L'ambientació delictiva (un robatori en una petita sucursal bancària, molt ben calculat però que acaba en tragèdia) és el pretext per mostrar la societat del moment i bastir el relat des d'un rerefons polític i ideològic d'inequívoc segell pedrolià. Sense defugir els codis del gènere i excel·lint en la construcció d'uns personatges que en principi es nodreixen del clixé, Pedrolo ens sorprèn tot acostant-nos a la realitat en un magnífic joc d'anticipacions que culminen esplèndidament. Res no és el que sembla. Res.

El volum inclou un epíleg del mateix Àlex Martín i de Jordi Canal. Ambdós estudiosos consideren que la novel·la (i cito): pertany a un subgènere ben poc freqüentat a casa nostra, potser per desconeixement, potser per abús de novel·la procedimental. Ens referim a la crook-story, o millor dit a aquelles històries enfocades des de l'òptica del delinqüent. 

Tenen raó, però, per poc freqüents que siguin a casa nostra, aquestes trames són les més conreades per la ploma de Manuel de Pedrolo. Ens les trobem força. I penso que el motiu és poder indagar, amb un cert to fatalista i de reflexió al voltant de la incidència de l'atzar en les nostres vides, en la idea que la línia que separa el bé i el mal és molt fina. Perquè la misèria, la repressió, el patiment, la rutina, el tedi, la foscor d'una societat malalta i la sensació d'injustícia ens porten de vegades (a voltes de manera inevitable) a actuar com mai no havíem pensat fer-ho. Aquesta és una constant en la novel·lística policíaca (i no només) de Manuel de Pedrolo. Sovint, el delinqüent i la víctima acaben essent la mateixa persona. 

Algú que no hi havia de ser és un text breu i entenedor, que enganxa des del principi i que llegireu de grat. Un retrat de la Barcelona del tardofranquisme, una ficció farcida de persecucions, erotisme, crims i acció que, tanmateix, ens aboca a una reflexió profunda. 

No us la perdeu, negrots. I que passeu un bon dia. 

  

El meu relat "Acotacions i fi" ara EnVeuAlta

El meu text Acotacions i fi ha estat ara enregistrat pels meus companys d'EnVeuAlta. És una prosa breu i seca, feminista i punyent, escrita el 2010.

Us asseguro que, en la veu de Maribel Gutiérrez, impressiona molt. Espero que us agradi, negrots.  

ACOTACIONS I FI

L'adéu a un negrot

Encetem el dia amb una trista notícia. Aquesta matinada ens ha deixat Paco Camarasa, llibreter durant anys de l'emblemàtica Negra i Criminal, ànima de la BCNegra i negrot per excel·lència. Per descomptat, feia molts anys que el coneixia. Havíem compartit festivals, taules de debat, dinars d'amics, jornades a la Universitat, presentacions de llibres... També el vaig substituir com a conductora d'un dels clubs de lectura que ell portava, el de la Biblioteca Sant Antoni-Joan Oliver.

Quan va morir el meu home, ara fa 14 mesos, em va escriure un correu de condol. Ningú no suposava que poc temps després seria ell qui ens deixaria. Ara em toca a mi donar-li el condol a la seva dona, la Montse, amb la certesa de saber que la vida que a partir d'ara li tocarà viure serà terriblement dura. 

Paco Camarasa era un home singular, que va fer molt per la seva passió, el gènere negre. A Barcelona, a Catalunya i arreu. 

Descansa en pau, negrot. Que la terra et sigui lleu.