Quan, en el marc de la Setmana del Llibre en català, vaig assistir a la
presentació d’El vigilant (amb la
presència del seu autor, el belga Peter Terrin), la novel·la ja em va generar
moltes expectatives. Endemés, vaig tenir la sort de conèixer el mateix dia la Maria
Rosich, traductora tant de la versió catalana com de la castellana. La Maria
que, com és de suposar, coneix l’obra
molt bé, em va confirmar la seva qualitat. Tanmateix, jo no em podia imaginar
que estava davant d’un text tan sòlid, tan particular, tan potent. Del text
guanyador, no debades, del Premi de Literatura de la Unió Europea.
El vigilant és una distopia carregada d’intriga, ambientada en
un moment incert de la història de la humanitat. Algunes pistes ens indiquen
que no s’allunya gaire de l’actualitat.
Com a molt, la podem situar en un futur proper. En un edifici de luxe hi viuen
una sèrie d’inquilins de classe alta. Disposen de totes les comoditats i de tots
els avenços, inclosa la total preservació de la seva intimitat. Gaudeixen de
garatges propis i exclusius, separats els uns dels altres, que van a parar a un
soterrani comú. És en aquest soterrani, ampli, silenciós i reservat, on es
desenvolupa l’acció de la novel·la. Els protagonistes: dos vigilants, Harry i
Michel. Perfectament ensinistrats, com dos gossos fidels, tenen cura de la
propietat.
La característica principal del text és l’ambigüitat. El lector acaba la
novel·la amb les mateixes incerteses de l’inici. Aquest fet, volgut i
potenciat, em sembla superb i té relació amb una de les conclusions a les quals
el text ens vol fer arribar: la idea de la incomunicació, la manca d’informació,
la ignorància dins la qual vivim immersos, sovint sense ser-ne del tot
conscients.
La història, narrada en primera persona per un dels protagonistes (Michel)
amb una naturalitat i una fredor esfereïdores, és tremendament fosca,
claustrofòbica, brutal. A la contraportada, en una de les citacions dels
crítics, hi apareix una afirmació que m’ha sorprès: Una gran novel·la, de vegades terriblement divertida i sempre
inquietant (Eileen Battersby, Irish
Times). Doncs ja em dirà on hi troba la diversió la Sra. Battersby, perquè
jo no l’he vista enlloc.
El vigilant és un text dur, que ens mostra sense compassió la
nostra insignificança i la nostra fragilitat. Els dos vigilants passen un temps
interminable aïllats i sols, sense saber què ha succeït a l’exterior, perduts
en la immensitat silent d’una ciutat deserta, abandonada. No coneixen els
esdeveniments, però tot sembla indicar que tothom ha marxat, com també ho han
fet, d’un dia per l’altre, la totalitat dels inquilins de la finca (tret d’un).
A ells, als anodins vigilants del soterrani, ningú no els ha tingut en compte,
ningú no s’ha dignat explicar-los res.
La brutor, la desconfiança, el primitivisme, la paranoia, l’alienació més
absoluta s’apodera de mica en mica dels personatges. Isolats, desinformats, continuen
desenvolupant fidelment la seva tasca durant molts dies, però les coses tenen un
límit. La situació, inevitablement, haurà d’evolucionar. Esdevindrà cada cop
més extrema. I apareixeran l'abisme, la violència i la mort.
No puc revelar res més, òbviament, però us puc assegurar que la lectura d’El vigilant acaba convertint-se en una
experiència estranya. La novel·la ens col·loca davant d’un mirall. I,
reflectit en el mirall, el nostre propi rostre. Aquest rostre no ens ha d’agradar.
No ens pot agradar. És la imatge dels humans espaordits, aterrits, indefensos,
violents, animalitzats. La constatació que no som res, que la por ens pot
devorar. Una por cerval en un context
que, per a Terrin, funciona com a terrible al·legoria del món que habitem.
La ciutat és sinònim d’obscuritat, d’ofec, d’alienació. La natura, només
somiada (els somnis tenen molta importància dins la novel·la), encara ens aboca
a creure que existeix un alè d’esperança. Tanmateix, a la fi, només és un
miratge. I el desenllaç de tot plegat resulta demolidor.
Felicito a l’Editorial Raig Verd per l’encert de publicar El vigilant. Queda clar que a Raig Verd no
tenen por. Per això ens fan arribar títols com aquest, sense arronsar-se. Narrativa
actual i potent no exempta de dificultat.
El vigilant no és una lectura plaent, no és una lectura de
metro. És un text dolorós, esplèndid en els detalls (la mosca, la bicicleta,
les manyoples, les bales, l’uniforme, la cisterna del vàter, etc. etc.) i també des del
punt de vista narratiu i estilístic. Ens provoca desassossec, angoixa, neguit. Però
ens fa vibrar. I això és impagable. Literatura universal, que no us podeu perdre.
Recomanació de primer nivell, negrots.
Laura Huerga, l'editora de Raig Verd. Peter Terrin, l'autor. Maria Rosich, la traductora.
