Dur de pair, de Salvador Balcells, és la tercera novel·la protagonitzada pel sotsinspector dels mossos d’esquadra Emili Espinosa, després de La taca negra i El vi fa sang. No he llegit les dues primeres, contravenint el meu costum cartesià de seguir l’ordre cronològic de les sèries, però, en qualsevol cas, es pot afrontar sense problemes de manera independent.
La novel·la, ambientada a Tarragona, té molt a veure amb la idiosincràsia de l’autor, ja que col·loca la ficció al bell mig dels ambients que ha freqüentat i coneix. Es tracta d’una lectura lleugera i assequible que pot complaure un sector de públic molt ampli; no només els amants del gènere, sinó també els afeccionats a la literatura en general. Especialment satisfarà qui gaudeixi amb la narrativa situada a casa nostra i que s’ocupa d’allò que ens preocupa quotidianament.
Dur de pair és, en essència, un text descriptiu, una narració amb característiques de crònica gairebé periodística. Pel que fa al vessant policíac, l’autor desgrana el dia a dia d’una comissaria dels mossos. Ens acosta als agents (amb el protagonisme d’Espinosa i del seu equip), als comandaments, les investigacions, les fílies i fòbies internes, els problemes, els fracassos i els triomfs. Diversos casos s’entrellacen amb un aire de marcada versemblança, de funcionament autèntic. No hi ha gaire diàlegs ni gaire truculència. Tot està enfocat a partir de la naturalitat.
En segon terme, la novel·la presenta una vocació declaradament costumista. Per a Balcells resulta tan important fer gènere negre com explicar-nos qui són els seus personatges. El cercle sobrepassa l’ambient policial i es fa extensiu a la vida personal dels protagonistes, incloent-hi les seves famílies i els problemes que arrosseguen. Conflictes matrimonials i de pares i fills, patiments, discussions, dubtes ideològics, rancunies, secrets. Entrem dins les llars i vivim de primera mà tot allò que hi passa. Sense embuts i amb un enfocament absolutament real.
Balcells paga la servitud de la seva prosa excessivament descriptiva, de manera que hi trobo a faltar el vessant de suspens intrigant que, per a mi, ha de ser inherent al gènere. Cal ser més sensacionalista, cal implicar més el lector, cal generar més tensió. En contrapartida, la novel•la no resulta gens banal. És per aquest motiu que no la considero una novel·la negra pura. Tracta amb molt d’encert un munt de temes criminals de l’actualitat més rabiosa (abusos a menors, narcotràfic, màfies, crim organitzat). Però, d’altra banda, i canalitzant molt bé els aspectes quotidians, Balcells va deixant caure, amb intel·ligència, tot un seguit de qüestions vitals –individuals i col·lectives– que tenen com a protagonista l’home contemporani.
Des d’aquest punt de vista, la novel·la m’ha semblat molt actual. Espinosa, per exemple, es debat entre la seva idea de llei i de justícia (fruit d’una educació convencional –encara franquista– solidificada per la seva condició de policia) i la visió nova, progressista i lliure de complexos que li ofereix la seva filla petita, Empar, que viu d’okupa a Barcelona. Aquest punt m’ha fet gràcia. Sembla que això que els mossos tinguin filles okupes està de moda, perquè també ho trobem en el personatge de Violeta (la filla de la sotsinspectora Norma Forester) a Negres tempestes de Teresa Solana.
Per acabar, diré que Salvador Balcells encara mostra una tercera intenció: acostar al lector la seva parcel·la de Catalunya. Diria que Tarragona i les seves comarques esdevenen també un important personatge dins la ficció.
En resum: una novel·la llegidora, amena, molt agradable. I, alhora, clarament hereva de l’experiència vital del seu autor. Una mostra més de la prosperitat del gènere a casa nostra. Endavant, negrots.
En resum: una novel·la llegidora, amena, molt agradable. I, alhora, clarament hereva de l’experiència vital del seu autor. Una mostra més de la prosperitat del gènere a casa nostra. Endavant, negrots.