Dur de pair, de Salvador Balcells

Dur de pair, de Salvador Balcells, és la tercera novel·la protagonitzada pel sotsinspector dels mossos d’esquadra Emili Espinosa, després de La taca negra i El vi fa sang. No he llegit les dues primeres, contravenint el meu costum cartesià de seguir l’ordre cronològic de les sèries, però, en qualsevol cas, es pot afrontar sense problemes de manera independent.

La novel·la, ambientada a Tarragona, té molt a veure amb la idiosincràsia de l’autor, ja que col·loca la ficció al bell mig dels ambients que ha freqüentat i coneix. Es tracta d’una lectura lleugera i assequible que pot complaure un sector de públic molt ampli; no només els amants del gènere, sinó també els afeccionats a la literatura en general. Especialment satisfarà qui gaudeixi amb la narrativa situada a casa nostra i que s’ocupa d’allò que ens preocupa quotidianament.

Dur de pair és, en essència, un text descriptiu, una narració amb característiques de crònica gairebé periodística. Pel que fa al vessant policíac, l’autor desgrana el dia a dia d’una comissaria dels mossos. Ens acosta als agents (amb el protagonisme d’Espinosa i del seu equip), als comandaments, les investigacions, les fílies i fòbies internes, els problemes, els fracassos i els triomfs. Diversos casos s’entrellacen amb un aire de marcada versemblança, de funcionament autèntic. No hi ha gaire diàlegs ni gaire truculència. Tot està enfocat a partir de la naturalitat.

En segon terme, la novel·la presenta una vocació declaradament costumista. Per a Balcells resulta tan important fer gènere negre com explicar-nos qui són els seus personatges. El cercle sobrepassa l’ambient policial i es fa extensiu a la vida personal dels protagonistes, incloent-hi les seves famílies i els problemes que arrosseguen. Conflictes matrimonials i de pares i fills, patiments, discussions, dubtes ideològics, rancunies, secrets. Entrem dins les llars i vivim de primera mà tot allò que hi passa. Sense embuts i amb un enfocament absolutament real.

Balcells paga la servitud de la seva prosa excessivament descriptiva, de manera que hi trobo a faltar el vessant de suspens intrigant que, per a mi, ha de ser inherent al gènere. Cal ser més sensacionalista, cal implicar més el lector, cal generar més tensió. En contrapartida, la novel•la no resulta gens banal. És per aquest motiu que no la considero una novel·la negra pura. Tracta amb molt d’encert un munt de temes criminals de l’actualitat més rabiosa (abusos a menors, narcotràfic, màfies, crim organitzat). Però, d’altra banda, i canalitzant molt bé els aspectes quotidians, Balcells va deixant caure, amb intel·ligència, tot un seguit de qüestions vitals –individuals i col·lectives– que tenen com a protagonista l’home contemporani.     

Des d’aquest punt de vista, la novel·la m’ha semblat molt actual. Espinosa, per exemple, es debat entre la seva idea de llei i de justícia (fruit d’una educació convencional –encara franquista– solidificada per la seva condició de policia) i la visió nova, progressista i lliure de complexos que li ofereix la seva filla petita, Empar, que viu d’okupa a Barcelona. Aquest punt m’ha fet gràcia. Sembla que això que els mossos tinguin filles okupes està de moda, perquè també ho trobem en el personatge de Violeta (la filla de la sotsinspectora Norma Forester) a Negres tempestes de Teresa Solana.

Per acabar, diré que Salvador Balcells encara mostra una tercera intenció: acostar al lector la seva parcel·la de Catalunya. Diria que Tarragona i les seves comarques esdevenen també un important personatge dins la ficció.
En resum: una novel·la llegidora, amena, molt agradable. I, alhora, clarament hereva de l’experiència vital del seu autor. Una mostra més de la prosperitat del gènere a casa nostra. Endavant, negrots.

No llames a casa, de Carlos Zanón

No llames a casa, de Carlos Zanón, ha estat una de les novel·les negres en llengua castellana més reconegudes dels darrers temps. Ambientada a Barcelona, ciutat natal de l’autor, la podem adscriure al subgènere, poc conreat a casa nostra, de la “novel·la de criminals”. Es tracta d’una modalitat molt prolífica als Estats Units, amb força representacions cinematogràfiques, i en la qual hi destaca literàriament un nom com el de Jim Thompson, a hores d’ara ja un clàssic. Un subgènere que s’allunya de l’estructura habitual (delicte, investigació, resolució del cas) per passar a centrar-se en una història on els criminals esdevenen els absoluts protagonistes.

No llames a casa és per damunt de tot una novel·la de personatges. En un marc urbà desesperadament hostil (vàlid per a qualsevol gran ciutat del món, no crec ni de bon tros que Barcelona hi representi un paper singular i diferenciat), Zanón descriu les misèries d’un trio de delinqüents de poca volada (Cristian, Raquel, Bruno) que han perdut definitivament el tren de la vida. La pobresa, la droga, la malaltia, les patològiques interrelacions personals, el sexe, la violència, l’engany... aquest és l’entorn buit i desesperançat per on transiten, abocats irremeiablement a l’abisme.

Però Zanón no en té prou. El seu missatge de pessimisme –no sé si determinista– no presenta escletxes. Així, col·loca a l’altre cantó d’aquest món un segon trio de personatges, els extorsionats pels delinqüents (Max, Merche, Gero). Rere la suposada aparença de respectabilitat, tots tres són igualment desgraciats i miserables. Tots tres habiten una quotidianitat de rutines falses, d’esperances falses, de sentiments més inventats que reals.

En un exercici d’actualització del naturalisme més pur, Zanón no dubta a situar-nos, amb un detallisme gairebé ofensiu, en una realitat d’extrema sordidesa. Dura, duríssima, terrible, amb un llenguatge que de tan directe arriba a fer mal. Si algú esperava entretenir-se o divertir-se amb la novel·la, que s’ho tregui del cap. La cosa no va per aquí. Zanón sap com excel·lir narrativament a l’hora de mostrar-nos, tot i usar la tercera persona, la interioritat més pregona dels personatges, de manera que ens fiquem als seus cervells i contemplem directament els seus processos mentals, monòlegs interns, motivacions. A la fi, tots resulten terriblement febles, tots estan absolutament espantats i perduts. Però no generen ni un gram d’empatia amb el lector. Si més no, amb mi. 

El final m’ha semblat arriscat. I això m’ha agradat molt. L’estil pertorba, la trama pertorba. Una prosa densa que ens colpeja la cara mostrant-nos la disfunció d’una societat malalta on no hi ha res que pugui redimir l’ésser humà. Si l’autor pretenia generar desassossec en el lector, us asseguro que ho aconsegueix sobradament. Des d’aquest punt de vista, la novel·la és negríssima. Tanmateix, no podem oblidar que pertany a un subgènere clarament definit. Descarnat, dolorós, cru. Això és el que trobareu a No llames a casa. Ni més, ni menys.

Ja us he avisat, negrots.   

Crònica / reportatge gràfic d'un altre Sant Jordi

El dia d'ahir fou un Sant Jordi de climatologia estranya. Estones de sol i de calor conviviren amb altres moments de fred i de vent. Per sort, no va arribar a ploure, de manera que la jornada va acabar resultant suficientment agradable. Al matí, em vaig dirigir cap a la Rambla de Catalunya. La gent de l'Editorial Alrevés, els responsables de la col·lecció Crims.cat, estaven situats davant del número 88, a tocar del cinema Alexandra, i tenia ganes de saludar-los i fer-los unes quantes fotos. Pel camí, em vaig trobar dues encantadores alumnes, la Laura i la Ruth, que em van regalar un bonic instant santjordianesc.

Els carrers ja eren plens, però encara s'hi podia mig circular, cosa que, pel que he sentit, a la tarda s'esdevingué gairebé impossible. Els barcelonins, fent honor a la diada, tenien desig de festa, de celebració. Roses, gent mediàtica, cues, signatures, diversitat. En fi, el bon enrenou de sempre.

Enmig del batibull, vaig viure una anècdota divertida. Un pare i una filla (ell sobre els cinquanta, la noia d'uns vint) anaven xerrant, animadament, al meu costat. De sobte, la filla exclama, tot mirant enrere: "Papa, i la iaia? On és la iaia?". I aleshores el pare, amb un profund sospir resignat, mira també enrere, escrutant la gernació humana. Al cap d'un moment, manifesta, convençut: "Res, nena, ja l'hem perdut". Em va fer molta gràcia, perquè, amb el to que utilitzaren, vaig intuir que no era el primer cop.

Mentre vaig ser a la paradeta d'Alrevés, el tendal gairebé surt volant per culpa d'uns quants cops de vent. Sort d'en Gregori Dolz, eficient lluitador antivendaval. Malgrat tot, encara vaig poder fer les fotos i encolomar-li un Torn de nit de l'Agustí Vehí a una senyora que anava despistada.

A la tarda vaig continuar, després d'altres afers (no negrots) que comentaré a l'altre bloc, amb una passejada per les Rambles. Allà, a prop de la Boqueria i de la Virreina, s'havien instal·lat des de bon matí la gent de Negra y Criminal, Paco Camarasa i els seus esbirros. M'hi vaig estar una estoneta, vaig fer  les fotos de rigor i vaig comprar un llibre, recomanació d'alt nivell. Es tracta de la novel·la de l'italià Massimo Carlotto La oscura inmensidad de la muerte. Amb aquest nom, no ens enganyem, negra ho ha de ser. Em va costar triar, no us penseu, perquè ja tinc fent cua a l'habitació de la negror tots els títols del món. 

Finalment, amb la maleïda al·lèrgia als plataners fent de les seves, me'n vaig tornar cap a casa. Em rajava el nas i em ploraven els ulls, com sempre per Sant Jordi. Ja sembla una mena d'hàbit afegit a les pràctiques pròpies de la jornada.
Espero que vosaltres, negrots, us ho passessiu molt bé. I jo ara m'acomiado no sense una recomanació, més que sabuda. Cal comprar llibres (i llegir-los) tot l'any. No només per Sant Jordi.

Fins aviat, negrots.

Una conversa amb Rosa Ribas i una puntualizació

No és exactament la mateixa foto del post anterior. Ens en vam fer més d'una, sota el cel asolellat de la Barceloneta. 

Tal com us vaig avançar i les fotos demostren, ahir vaig conèixer personalment l’escriptora Rosa Ribas a la llibreria Negra y Criminal. De Rosa Ribas us n’he parlat en altres ocasions. El mes de juliol de l’any passat vaig penjar la ressenya de la seva novel·la Entre dos aguas, la primera de la sèrie protagonitzada per la comissària de la policia alemanya Cornelia Weber-Tejedor.

Ahir, Rosa Ribas se’m va convertir en un ésser de carn i ossos, una persona real que em va encisar. Té una mirada dolça i jovenívola i un somriure càlid i proper. És amable, assequible i intel·ligent.

Com sabeu els qui em coneixeu, jo mai no m’amago d’allò que escric. No m’agrada trair-me a mi mateixa i valoro molt la sinceritat, pròpia i aliena. La considero imprescindible per aconseguir la solvència que tota activitat, professional o no, ha de tenir. Doncs bé, a la crítica d’Entre dos aguas, jo vaig fer una observació que, en el moment de la lectura, em va cridar molt l’atenció. Textualment, vaig dir:

«M’han sobtat les idees sobre Espanya que traspua la novel·la. I dic Espanya (i no Estat espanyol) amb plena consciència, ja que l’autora en cap moment marca cap tipus de diferència. El cas és que sobrevolen el llibre un conjunt de prejudicis semiencoberts que no m’han semblat ficció, sinó el reflex de la societat germànica. Però no només de la societat germànica, sinó de les sensacions que l’autora ha acabat assumint. M’explicaré. Si no sabés que la novel·la data de 2005, m’hauria pensat que estava ambientada uns quants anys enrere. Les opinions sobre la vida a Espanya i el caràcter dels espanyols les creia superades. M’han semblat absolutament passades de moda. Tòpics increïbles. Tanmateix, tot indica que no és així. Que la imatge que tenen dels espanyols a Alemanya està ancorada en un passat caspós i postfranquista que no m’ha semblat real.

Us en posaré un exemple. Pàg. 137. Situació: la filla d’una víctima d’assassinat visita la comissaria per parlar amb la policia. I escriu Rosa Ribas: Se sentó sin desabrocharse la chaqueta. Era una chaqueta de color verde claro que ninguna española se pondría estando de luto por la muerte de su padre, pensó Cornelia, pero el estado de excitación en que se encontraba la excusaba.

I jo em pregunto: què???? L'any 2005 la gent no es posava una jaqueta de color si tenia un mort a la família? De què parla Ribas? De quan? Per desgràcia, jo n’he tingut més d’un i més de dos de morts a la família. I he anat a molts enterraments i funerals. Fa anys i panys que la gent no es vesteix de negre rigorós ni res similar. Si algú ho fa, és una tria personal que no abunda. L’afirmació de Ribas sembla més pròpia de fa 30 anys que no pas d’ara. Si més no, a Catalunya, però m’atreveixo a dir que en la majoria de llocs i entre la majoria de gent, sobretot de l’àmbit urbà. El cas contrari és gairebé pintoresc. A hores d'ara, la idea d'aquells enterraments tots negres i amb les “plañideras” plorant sorollosament semblen més aviat extrets d’un quadre d’El Greco.
Com aquest exemple, n’hi ha moltíssims. I no m’ha semblat que fossin només exemples vinculats a la personalitat concreta de Cornelia Weber, sinó pensaments força instaurats en aquell entorn. Aquest tema m’ha descol·locat una mica. He tingut tota l’estona la sensació de llegir un llibre ambientat als anys 50. Ignoro si es tracta d’una percepció meva o si l’han experimentat altres lectors».

Doncs bé, ahir li vaig plantejar a l’autora la meva percepció. No es tractava ben bé d’una crítica, però sí d’una sensació que va impedir que la novel·la em semblés del tot  creïble. Rosa Ribas, lluny de sorprendre’s o molestar-se, va estar contenta. Em va assegurar que precisament volia aconseguir això amb la novel·la, volia despertar els sentiments que jo vaig experimentar. Assegura que les primeres generacions d’emigrants espanyols que encara viuen a Alemanya són precisament com ella els descriu. Gent ancorada en un passat caspós i retrògrad, immutable: el del país que van deixar dècades enrere. S’han aixoplugat en un cercle tancat i no han evolucionat ni canviat gens. Tot i que Ribas admet que les segones generacions ja han iniciat un altre camí (que de vegades els hi genera contradiccions), a la comunitat espanyola d’Alemanya encara es manté viva una manera d’afrontar la vida que aquí ha desaparegut fa temps.

Tot aclarit. La meva percepció va ser bona, però sorgia d’una voluntat absolutament premeditada per part de l’autora. Ahir ho vam poder comentar i a mi em va resultar molt alliçonador. Per tant, “donde dije digo, digo Diego”. Si un dia vaig considerar que aquest aspecte de la novel·la era exagerat o estava poc aconseguit, me’n desdic. Hi havia una intenció clara de fer-ho així amb al desig de plasmar el real.

Moltes gràcies, Rosa. No hi ha res com el diàleg per aprendre i comprendre. D’altra banda, la sort de tenir un bloc personal és que es poden fer aquest tipus d’articles, aquest tipus de comentaris. És el que més m’interessa. Afrontar la literatura des de posicions interactives, dialèctiques i enriquidores. No us sembla, negrots?

Diada de Pre Sant Jordi a Negra y Criminal

Assolellat dissabte barceloní, idoni per a una nova trobada negra (i presantjordiana) a la llibreria Negra y Criminal. Allà  hi han fet cap un munt d'escriptors, editors, lectors i afeccionats en general. Com sempre, tot plegat molt agradable. Vinet, patates fregides, musclos i literatura de la més fosca. Amics i coneguts, signatures i fotos.
En el meu cas, ha estat una jornada especialment engrescadora perquè, a banda dels sempre feliços retrobaments, he tingut l'oportunitat de desvirtualitzar un parell d'escriptores, Rosa Ribas i Susana Hernández, que fins ara només eren amigas de facebook. I un escriptor ben nostrat, Salvador Balcells. Sobre Rosa Ribas faré una entrada ben aviat, ja que hem tingut una interessant conversa.

De moment, però, només us deixo amb el reportatge gràfic, que de ben segur que us agradarà. Encara que sigui per avançat, que tingueu un boníssim Sant Jordi, negrots.

Amb Susana Hernández, autora de "Curvas peligrosas". Un plaer.

Salvador Balcells

Sebastià Jovani

Els grans amics de l'Editorial Alrevés, responsables de Crims.cat 



Aquí, més val no fer comentaris sobre la meva cara

Alrevés i Teresa Naves, responsable dels Juliols de la UB d'enguany

Carlos Zanón

Salvador Balcells i Jordi de Manuel, la negror catalana que signa i xerra



Andreu Martín, sempre simpàtic i parlador



I bromista

Maruja Torres i Andreu Martín, signant

Amb Rosa Ribas, una persona que m'ha encisat

Amb David C. Hall i Teresa Naves

Volia que diguéssim Sant Jordiiiii, per sortir ben adequats!

David C. Hall

Cristina Fallarás i Carlos Zanón, ben guapos

El making of de la foto de grup. Genial!

Ben posats 

I aquí, com ha de ser. Tots els escriptors, riallers.

Panoràmica

L'Andreu, en estat pur

I ara, negrots, la traca final. Tres fotos amb la Maruja Torres. Van exactament en aquest ordre. Formen una seqüència. La Maruja cantava no sé quina cançó reivindicativa amb una lletra improvisada que feia broma sobre els moments que vivim. Ni us ho imagineu. Brutal. Amb la cara ho dic tot.

Andreu Martín: continua el seu avís intel·ligent

Tal com us vaig avisar, avui arriba un segon lliurament dels missatges d'Andreu Martín. Malauradament, té molta raó. No us ho perdeu, negrots.

Lectura de "La mort del corredor de fons" de Jordi de Manuel a l'Astrolabi de Gràcia

El passat diumenge dia 15 vaig tenir l'honor de participar en un acte esplèndid: la lectura de fragments de la darrera novel·la de Jordi de Manuel, La mort del corredor de fons, a l'Astrolabi de Gràcia. Uns moments màgics, en petit comité, amb bons amics. En Sergi G. Oset i la Núria Claverol ens van regalar la magnífica sorpresa d'assistir-hi. Però la cosa no va acabar aquí, perquè en Sergi (boníssim escriptor, company relataire) ha publicat una afectuosa crònica (llegir aquí) i la Núria (extraordinària fotògrafa) ha confegit un detallat i simpàtic reportatge gràfic, de gran qualitat (visitar aquí). No us perdeu cap de les dues entrades, negrots, perquè us encantaran. Jo, amb el permís de la Núria, només comparteixo, com a tast, algunes de les seves boniques fotos. Ara tan sols cal esperar que el sensacional llibre d'en Jordi de Manuel es vengui molt per Sant Jordi. Tant l'autor com la novel·la s'ho mereixen sens dubte.     

Andreu Martín: un avís intel·ligent

Andreu Martín ens posa en antecedents, de manera extraordinàriament entenedora, de la situació del mercat editorial. Aquesta és la primera entrega. En vindran més, com en un fulletó per capítols. Em sembla que estarà molt bé que us ho mireu, negrots. Ara que s'acosta Sant Jordi i des del meu activisme, veient com alguns dels nostres millors autors ni tan sols no signaran llibres, però ah, això sí, l'Anita Obregón no hi faltarà, em veig en l'obligació moral de compartir les explicacions d'algú que en sap tant com l'amic Andreu.

Fins aviat.

Les 10 recomanacions per a Sant Jordi d'A l'ombra del crim

S’acosta Sant Jordi i ens estem trobant llistes de recomanacions de llibres per tot arreu. Jo recordo molt bé que l’any passat per aquests dates la meva posició va ser: Jo no recomano llibres! Una  decisió que responia a una reflexió molt clara. Com que em passo tot l’any fent aquesta tasca, ja no cal que la repeteixi per Sant Jordi. A més a més, sé segur que els lectors fidels us ho apunteu tot i acostumeu a fer-me cas. Per tant, no sé què més puc demanar i oferir.

Tanmateix, enguany he optat per canviar l’estratègia. Altres blocs i espais literaris fan les seves llistes. Per tant, he pensat que jo també podia dir-hi la meva. Com que m’agrada ser honesta, però, no crec que resulti pertinent recomanar cap llibre (per més que sàpiga que és molt bo) si encara no l’he llegit. Això vol dir que no trobareu en el meu llistat cap novetat que no hagi ressenyat anteriorment. Dels 10 llibres que recomano, hi ha una ressenya (que us enllaço damunt del títol). La llista, per tant, és només un recordatori per si aneu despistats.

Amb tot, m’he imposat per a la tria un requisit innegociable: que fossin llibres escrits en català. Res de traduccions (tot i que us commino vivament a llegir els autors estrangers traduïts a la nostra llengua i no al castellà, és clar). Però avui vull dur l’activisme al nostre terreny, atès que parlem de la diada literària més nostrada. Hem de potenciar la creativitat dels nostres escriptors. Si salvem alguns estranys prejudicis que encara arrosseguem (hereus segurament del flagell i l’obscurantisme franquista), podrem gaudir obertament d’unes novel·les que no tenen res a envejar a les escrites fora de les nostres fronteres.

També he decidit incloure a la llista només novel·les d’aparició recent. És a dir, com a molt publicades al llarg de 2011. Per tant, si en trobeu a faltar alguna molt important que hagués destacat en el passat, és, simplement, perquè va sortir abans de 2011. Ja em perdonareu, però no he trobat cap altra manera de confegir una llista coherent, perquè hi ha tants títols interessants que em resultava impossible escollir. D’altra banda, també he decidit (encara que el cor maldava per trair-me) no repetir cap autor.  

Fet i fet, doncs, es tracta tan sols d’una modesta guia, però espero que us agradi. M’ha semblat que l’havia de fer.

Una abraçada ben literària, negrots.

El autors segueixen un estricte ordre alfabètic de cognom.

Negror d'alt nivell:

La mort del corredor de fons, de Jordi de Manuel

Negror d'alt nivell (amb humor):

El com del crim, d'Andreu Martín i Jaume Ribera
L'Hora Zen, de Teresa Solana
Torn de nit, d'Agustí Vehí
Fronts oberts, de Pau Vidal

Negror d'alt nivell (juvenil -fins a 100 anys):

La mort a dos-cents deu, de Jordi Cervera

Negror d'alt nivell (de fora del Principat- això ho destaco perquè dota les obres d'un caràcter singular):

La mar no sempre tapa, de Sebastià Bennasar
L'escala del dolor, d'Albert Villaró

Títols amb component de terror i/o suspens i/o ciència-ficció (d'alt nivell, evidentment):

Hipnofòbia, de Salvador Macip
Miracles perversos, de Carme Torras

Ei, i un feliç Sant Jordi, negrots!!!!!!