Una conversa amb Rosa Ribas i una puntualizació

No és exactament la mateixa foto del post anterior. Ens en vam fer més d'una, sota el cel asolellat de la Barceloneta. 

Tal com us vaig avançar i les fotos demostren, ahir vaig conèixer personalment l’escriptora Rosa Ribas a la llibreria Negra y Criminal. De Rosa Ribas us n’he parlat en altres ocasions. El mes de juliol de l’any passat vaig penjar la ressenya de la seva novel·la Entre dos aguas, la primera de la sèrie protagonitzada per la comissària de la policia alemanya Cornelia Weber-Tejedor.

Ahir, Rosa Ribas se’m va convertir en un ésser de carn i ossos, una persona real que em va encisar. Té una mirada dolça i jovenívola i un somriure càlid i proper. És amable, assequible i intel·ligent.

Com sabeu els qui em coneixeu, jo mai no m’amago d’allò que escric. No m’agrada trair-me a mi mateixa i valoro molt la sinceritat, pròpia i aliena. La considero imprescindible per aconseguir la solvència que tota activitat, professional o no, ha de tenir. Doncs bé, a la crítica d’Entre dos aguas, jo vaig fer una observació que, en el moment de la lectura, em va cridar molt l’atenció. Textualment, vaig dir:

«M’han sobtat les idees sobre Espanya que traspua la novel·la. I dic Espanya (i no Estat espanyol) amb plena consciència, ja que l’autora en cap moment marca cap tipus de diferència. El cas és que sobrevolen el llibre un conjunt de prejudicis semiencoberts que no m’han semblat ficció, sinó el reflex de la societat germànica. Però no només de la societat germànica, sinó de les sensacions que l’autora ha acabat assumint. M’explicaré. Si no sabés que la novel·la data de 2005, m’hauria pensat que estava ambientada uns quants anys enrere. Les opinions sobre la vida a Espanya i el caràcter dels espanyols les creia superades. M’han semblat absolutament passades de moda. Tòpics increïbles. Tanmateix, tot indica que no és així. Que la imatge que tenen dels espanyols a Alemanya està ancorada en un passat caspós i postfranquista que no m’ha semblat real.

Us en posaré un exemple. Pàg. 137. Situació: la filla d’una víctima d’assassinat visita la comissaria per parlar amb la policia. I escriu Rosa Ribas: Se sentó sin desabrocharse la chaqueta. Era una chaqueta de color verde claro que ninguna española se pondría estando de luto por la muerte de su padre, pensó Cornelia, pero el estado de excitación en que se encontraba la excusaba.

I jo em pregunto: què???? L'any 2005 la gent no es posava una jaqueta de color si tenia un mort a la família? De què parla Ribas? De quan? Per desgràcia, jo n’he tingut més d’un i més de dos de morts a la família. I he anat a molts enterraments i funerals. Fa anys i panys que la gent no es vesteix de negre rigorós ni res similar. Si algú ho fa, és una tria personal que no abunda. L’afirmació de Ribas sembla més pròpia de fa 30 anys que no pas d’ara. Si més no, a Catalunya, però m’atreveixo a dir que en la majoria de llocs i entre la majoria de gent, sobretot de l’àmbit urbà. El cas contrari és gairebé pintoresc. A hores d'ara, la idea d'aquells enterraments tots negres i amb les “plañideras” plorant sorollosament semblen més aviat extrets d’un quadre d’El Greco.
Com aquest exemple, n’hi ha moltíssims. I no m’ha semblat que fossin només exemples vinculats a la personalitat concreta de Cornelia Weber, sinó pensaments força instaurats en aquell entorn. Aquest tema m’ha descol·locat una mica. He tingut tota l’estona la sensació de llegir un llibre ambientat als anys 50. Ignoro si es tracta d’una percepció meva o si l’han experimentat altres lectors».

Doncs bé, ahir li vaig plantejar a l’autora la meva percepció. No es tractava ben bé d’una crítica, però sí d’una sensació que va impedir que la novel·la em semblés del tot  creïble. Rosa Ribas, lluny de sorprendre’s o molestar-se, va estar contenta. Em va assegurar que precisament volia aconseguir això amb la novel·la, volia despertar els sentiments que jo vaig experimentar. Assegura que les primeres generacions d’emigrants espanyols que encara viuen a Alemanya són precisament com ella els descriu. Gent ancorada en un passat caspós i retrògrad, immutable: el del país que van deixar dècades enrere. S’han aixoplugat en un cercle tancat i no han evolucionat ni canviat gens. Tot i que Ribas admet que les segones generacions ja han iniciat un altre camí (que de vegades els hi genera contradiccions), a la comunitat espanyola d’Alemanya encara es manté viva una manera d’afrontar la vida que aquí ha desaparegut fa temps.

Tot aclarit. La meva percepció va ser bona, però sorgia d’una voluntat absolutament premeditada per part de l’autora. Ahir ho vam poder comentar i a mi em va resultar molt alliçonador. Per tant, “donde dije digo, digo Diego”. Si un dia vaig considerar que aquest aspecte de la novel·la era exagerat o estava poc aconseguit, me’n desdic. Hi havia una intenció clara de fer-ho així amb al desig de plasmar el real.

Moltes gràcies, Rosa. No hi ha res com el diàleg per aprendre i comprendre. D’altra banda, la sort de tenir un bloc personal és que es poden fer aquest tipus d’articles, aquest tipus de comentaris. És el que més m’interessa. Afrontar la literatura des de posicions interactives, dialèctiques i enriquidores. No us sembla, negrots?