divendres, 27 d’abril del 2012

No llames a casa, de Carlos Zanón




No llames a casa, de Carlos Zanón, ha estat una de les novel·les negres en llengua castellana més reconegudes dels darrers temps. Ambientada a Barcelona, ciutat natal de l’autor, la podem adscriure al subgènere, poc conreat a casa nostra, de la “novel·la de criminals”. Es tracta d’una modalitat molt prolífica als Estats Units, amb força representacions cinematogràfiques, i en la qual hi destaca literàriament un nom com el de Jim Thompson, a hores d’ara ja un clàssic. Un subgènere que s’allunya de l’estructura habitual (delicte, investigació, resolució del cas) per passar a centrar-se en una història on els criminals esdevenen els absoluts protagonistes.

No llames a casa és per damunt de tot una novel·la de personatges. En un marc urbà desesperadament hostil (vàlid per a qualsevol gran ciutat del món, no crec ni de bon tros que Barcelona hi representi un paper singular i diferenciat), Zanón descriu les misèries d’un trio de delinqüents de poca volada (Cristian, Raquel, Bruno) que han perdut definitivament el tren de la vida. La pobresa, la droga, la malaltia, les patològiques interrelacions personals, el sexe, la violència, l’engany... aquest és l’entorn buit i desesperançat per on transiten, abocats irremeiablement a l’abisme.




Però Zanón no en té prou. El seu missatge de pessimisme –no sé si determinista– no presenta escletxes. Així, col·loca a l’altre cantó d’aquest món un segon trio de personatges, els extorsionats pels delinqüents (Max, Merche, Gero). Rere la suposada aparença de respectabilitat, tots tres són igualment desgraciats i miserables. Tots tres habiten una quotidianitat de rutines falses, d’esperances falses, de sentiments més inventats que reals.

En un exercici d’actualització del naturalisme més pur, Zanón no dubta a situar-nos, amb un detallisme gairebé ofensiu, en una realitat d’extrema sordidesa. Dura, duríssima, terrible, amb un llenguatge que de tan directe arriba a fer mal. Si algú esperava entretenir-se o divertir-se amb la novel·la, que s’ho tregui del cap. La cosa no va per aquí. Zanón sap com excel·lir narrativament a l’hora de mostrar-nos, tot i usar la tercera persona, la interioritat més pregona dels personatges, de manera que ens fiquem als seus cervells i contemplem directament els seus processos mentals, monòlegs interns, motivacions. A la fi, tots resulten terriblement febles, tots estan absolutament espantats i perduts. Però no generen ni un gram d’empatia amb el lector. Si més no, amb mi. 



El final m’ha semblat arriscat. I això m’ha agradat molt. L’estil pertorba, la trama pertorba. Una prosa densa que ens colpeja la cara mostrant-nos la disfunció d’una societat malalta on no hi ha res que pugui redimir l’ésser humà. Si l’autor pretenia generar desassossec en el lector, us asseguro que ho aconsegueix sobradament. Des d’aquest punt de vista, la novel·la és negríssima. Tanmateix, no podem oblidar que pertany a un subgènere clarament definit. Descarnat, dolorós, cru. Això és el que trobareu a No llames a casa. Ni més, ni menys.
Ja us he avisat, negrots.   

12 comentaris:

  1. :(( Em sembla que passo...Diguem covarda, però, aix, ma fa angunia :)

    ResponElimina
  2. Ah!, i les imatges que has posat, que ni pintades, escabroses, escabroses...

    ResponElimina
  3. Ai, Anna Maria... Aquest no el compraré pas...

    M'agrada dormir a la nit... Quedo avisada amb la ressenya i les fotografies...

    Una abraçada!!!!


    MARTA VALLS

    ResponElimina
  4. Caram, Anna!!

    Sembla que m'hagis llegit el pensament! L'altre dia, quan vaig veure la novel·la vaig pensar..."tant de bo tingués una ressenya de l'Anna!!"

    Ara ja la tinc! I fins i tot em sembla que m'arriscaré a llegir-la... Gràcies per l'avís!!

    Petonets!!

    ResponElimina
  5. Sens dubte la millor novel·la negra espanyola d'aquest any.

    Jordi

    ResponElimina
  6. Massa crua pera mi, crec que primer conpraré les que tinc a la llista; gràcies per la ressenya Anna; com sempre, excelent!
    Bona nit, Tura.

    ResponElimina
  7. Per cru que sigui, de vegades la realitat supera la ficció.
    La resenya, amb crida a la curiositat!!

    Moltes Gràcies

    Carme Luis

    ResponElimina
  8. Jo vaig veure la resenya a la contraportada i la veritat es que amb tants llibres que tinc per llegir espero a que faci mes bon temps, potser no ho veure tan negre!!!!
    Bona nit
    Mercè

    ResponElimina
  9. La ressenya exceŀlent com sempre. La noveŀla: NO, gràcies!

    ResponElimina
  10. Tot just l'he acabada fa mitja hora i m'ha semblat excel·lent. Em txoquen els comentaris que diuen que tenen por de llegir-la. Ep, nois! que estem parlant de novel·la negra!! què espereu trobar-hi?

    ResponElimina