No llames a casa, de Carlos Zanón

No llames a casa, de Carlos Zanón, ha estat una de les novel·les negres en llengua castellana més reconegudes dels darrers temps. Ambientada a Barcelona, ciutat natal de l’autor, la podem adscriure al subgènere, poc conreat a casa nostra, de la “novel·la de criminals”. Es tracta d’una modalitat molt prolífica als Estats Units, amb força representacions cinematogràfiques, i en la qual hi destaca literàriament un nom com el de Jim Thompson, a hores d’ara ja un clàssic. Un subgènere que s’allunya de l’estructura habitual (delicte, investigació, resolució del cas) per passar a centrar-se en una història on els criminals esdevenen els absoluts protagonistes.

No llames a casa és per damunt de tot una novel·la de personatges. En un marc urbà desesperadament hostil (vàlid per a qualsevol gran ciutat del món, no crec ni de bon tros que Barcelona hi representi un paper singular i diferenciat), Zanón descriu les misèries d’un trio de delinqüents de poca volada (Cristian, Raquel, Bruno) que han perdut definitivament el tren de la vida. La pobresa, la droga, la malaltia, les patològiques interrelacions personals, el sexe, la violència, l’engany... aquest és l’entorn buit i desesperançat per on transiten, abocats irremeiablement a l’abisme.

Però Zanón no en té prou. El seu missatge de pessimisme –no sé si determinista– no presenta escletxes. Així, col·loca a l’altre cantó d’aquest món un segon trio de personatges, els extorsionats pels delinqüents (Max, Merche, Gero). Rere la suposada aparença de respectabilitat, tots tres són igualment desgraciats i miserables. Tots tres habiten una quotidianitat de rutines falses, d’esperances falses, de sentiments més inventats que reals.

En un exercici d’actualització del naturalisme més pur, Zanón no dubta a situar-nos, amb un detallisme gairebé ofensiu, en una realitat d’extrema sordidesa. Dura, duríssima, terrible, amb un llenguatge que de tan directe arriba a fer mal. Si algú esperava entretenir-se o divertir-se amb la novel·la, que s’ho tregui del cap. La cosa no va per aquí. Zanón sap com excel·lir narrativament a l’hora de mostrar-nos, tot i usar la tercera persona, la interioritat més pregona dels personatges, de manera que ens fiquem als seus cervells i contemplem directament els seus processos mentals, monòlegs interns, motivacions. A la fi, tots resulten terriblement febles, tots estan absolutament espantats i perduts. Però no generen ni un gram d’empatia amb el lector. Si més no, amb mi. 

El final m’ha semblat arriscat. I això m’ha agradat molt. L’estil pertorba, la trama pertorba. Una prosa densa que ens colpeja la cara mostrant-nos la disfunció d’una societat malalta on no hi ha res que pugui redimir l’ésser humà. Si l’autor pretenia generar desassossec en el lector, us asseguro que ho aconsegueix sobradament. Des d’aquest punt de vista, la novel·la és negríssima. Tanmateix, no podem oblidar que pertany a un subgènere clarament definit. Descarnat, dolorós, cru. Això és el que trobareu a No llames a casa. Ni més, ni menys.

Ja us he avisat, negrots.