Al llarg dels mesos, hem estat examinant un munt de qüestions relacionades amb el tema estrella del gènere negre, policíac i de terror: l’assassinat. Ens hem apropat als llocs comuns, als tòpics, a les situacions típiques, als escenaris, als personatges, a les armes, als procediments. En alguns casos, quan donava prou de si, fins i tot hem confegit més d’un article sobre un mateix aspecte. Tanmateix, encara no ens havíem enfrontat a un tema molt important, sense el qual no existiria cap mena d’assassinat. M’estic referint, com indica el títol d’aquesta entrada, a allò que s’anomena “el mòbil del crim”.
Encara que sembli mentida, i malgrat la diversificació de circumstàncies que hom pot inventariar resseguint novel•les i pel•lícules, els autèntics mòbils dels crims poden reduir-se extraordinàriament. Embolcallats per tota la singularitat que vulgueu, els homicidis i assassinats solen respondre a unes quantes raons bàsiques que tenen a veure amb les més pregones interioritats de l’ésser humà.
Així, l’amor, l’odi, la revenja i els diners representen, grosso modo, el gruix dels motius que empenyen a matar. Valdria la pena establir com a primera providència una necessària distinció entre el crim passional, contingent, que es produeix com a resultat d’un moment de ràbia o de distanciament del real, i l’assassinat premeditat, preparat, pensat i planificat de manera detallada. Tot i que les motivacions poden ser les mateixes, la literatura negra es nodreix fonamentalment del segon grup, encara que de vegades també trobem morts en defensa pròpia o fruit d’un accident o d’un atac d’ira.
D’altra banda, una diferència igualment important rau en la psicologia del criminal. Per més que els motius puguin tenir punts en comú, cal distingir entre els mafiosos, els assassins a sou o els que simplement maten per acabar amb un problema que els fa nosa, i els bojos traumatitzats, psicòpates o sociòpates que pateixen malalties mentals o duen al damunt una complicada problemàtica psicològica.
Dit això, ja hem avançat els mòbils principals. Evidentment, el sentiment amorós condueix a molts tipus de crims, perquè pot comportar d’altres pulsions: passió desenfrenada, gelosia, enveja, odi i revenja. Quan un amant se sent traït, pot voler matar l’intrús i la persona estimada. Amb tot, pel que fa a l’amor com a mòbil del crim, no necessàriament l’hem de circumscriure al sentiment romàntic. Donen molt de si la rivalitat entre germans, els problemes entre pares i fills, els traumes d’infantesa per culpa dels problemes familiars. Tot una rècula de submòbils, vinculats als sentiments, que es diversifiquen de manera quasi inacabable. En els darrers temps, tots sabem que els temes relacionats amb els nens, els abusos sexuals, les malalties mentals, les obsessions i els assetjaments apareixen moltíssim.
L’odi encara adopta formes més diverses. La gamma pot ser infinita, tant com la imaginació de l’escriptor. Els motius per odiar poden ser de pes, però també poden partir de nimietats: qualsevol detall del passat, qualsevol malentès, qualsevol acte insignificant resulta vàlid per crear una ficció que condueixi al crim. Amb tot, crec que convindreu amb mi que l’odi, com s’ha considerat tradicionalment, no deixa de ser l’altra cara de l’amor. Ambdues motivacions guarden en realitat una estreta relació i quan un personatge odia de veritat gairebé sempre hi ha al darrere una frustració relacionada amb un sentiment profund de signe contrari.
La revenja engloba també moltes possibilitats. Els detonants per a la venjança (que no deixa de ser una conseqüència d’una pulsió de ràbia, enveja, gelosia, odi, etc.), també solen ser variadíssims i sovint es perden en el passat. Les trames on cal anar molts anys enrere per trobar el veritable mòbil del crim proliferen en la novel•la negra actual. De vegades els assassins són hereus de la revenja o es tracta de gent que s’espera pacientment per posar-la en pràctica.
Rellegeixo el text i m’adono que ja és massa llarg per continuar. De manera que dels diners en parlarem un altre dia. També espero que sigueu comprensius i us adoneu que avui només hem dut a terme una aproximació. No hem pogut anar més lluny i tampoc no hem inclòs exemples. De moment, hem confegit una reflexió superficial, però de mica en mica s’omple la pica.
Com sempre, negrots, agrairé profundament la vostra col•laboració. Mentrestant, fins aviat.
La mujer del faro és l’òpera prima d’Ann Rosman. L’autora segueix les passes del grup d’escriptores representants del gènere negre actual procedent del fred. Així, en la línia d’Asa Larsson o Camilla Läckberg, que situen l’acció en llurs petites localitats natals, també Rosman ambienta la seva primera trama criminal en un lloc gelat i idíl·lic, Marstrand, la població de la costa occidental de Suècia on resideix.
