Amb una sala plena de gom a gom i un públic desitjós
de passar-s’ho bé, el divendres 25 de gener a les 7 de la tarda va rebre el
tret de sortida, de mans de l’alcaldessa Ester Pujol, el primer Festival de
novel·la negra en català, Tiana Negra.
Com sabeu, el seu director i ànima és Sebastià
Bennasar, escriptor, periodista, divulgador, estudiós... un home ben conegut en
aquest bloc per totes les seves activitats. Evidentment, Bennasar fou l’encarregat
de posar veu a la ponència inaugural. Amb el seu sentit de l’humor habitual, amb
la simpatia i la loquacitat que el caracteritzen, ens va fer cinc cèntims de l’estat
actual de la narrativa negra en llengua catalana. El títol de la intervenció: “La
novel·la negra en català, la bona salut d’un gènere”.
Bennasar considera que la novel·la negra en català
està passant un moment molt bo, especialment pel que fa a la producció. En poc
més de 10 anys s’han publicat al voltant de 200 obres, algunes de les quals d’una
qualitat extraordinària. Per tant, poca broma. El problema rau en una altra
qüestió, que poc té a veure amb l’activitat creativa dels autors. Es tracta d’una
qüestió de distribució, de visibilitat, de publicació. Algunes novel·les han
estat publicades per petites editorials que no es distribueixen a tot arreu, de
manera que no tots els títols són assequibles per a tothom.
Amb tot, el boom és considerable. Bennasar l’atribueix
a un conjunt de factors. L’enorme èxit de la trilogia d’Stieg Larsson ha
potenciat el gènere a tot arreu (un gènere que, d’altra banda, sempre ha tingut
força seguidors). A casa nostra ha significat una empenta prou remarcable, ajudat per altres aspectes: la tasca de les
biblioteques, l’existència d’una llibreria especialitzada tan activa com Negra
y Criminal, l’aparició d’alguns blocs, la potència de la xarxa, la importància –fins
i tot a nivell internacional– del Festival BCNegra i l’aposta d’algunes
editorials per engegar col·leccions de novel·la negra en català. És el cas de
Crims.cat de l’Editorial Alrevés i de "La Negra" de La Magrana, que ha reprès la
seva activitat.
Bennasar sempre fa unes manifestacions que semblen extretes
directament del meu cervell. Em refereixo a la seva afirmació que només ens
salvarem a través de la cultura. Tan sols així sortirem de la crisi, ja que la
cultura ens ajudarà a potenciar la imaginació. Necessitem la imaginació per
trobar solucions, per ser capaços de cercar nous camins en una societat dirigida
per una gent que ja ha demostrat que no se’n surt.
A Bennasar li agrada fer història. Per això es
remunta al passat i ens parla dels precedents dels escriptors d’avui, que van
ser pioners en la novel·la negra catalana: Rafael Tasis, Manuel de Pedrolo
(artífex de la mítica col·lecció “La Cua de Palla”), Maria Aurèlia Capmany,
Jaume Fuster. Aquest darrer va excel·lir en la seva tasca fins el punt que, en
una situació sense precedents, va esdevenir un escriptor realment professional,
que vivia de la literatura. "La Negra" de la Magrana era un col·lecció potent que
introduí el gènere a les escoles, de manera que les vendes resultaren enormement
superiors a les actuals.
Durant els darrers 10 anys, la novel·la negra fa un
tomb. De ser un gènere essencialment urbà (i barceloní), s’estén a tot el
territori. Precisament d’aquest tema us avanço que en parlarem en les taules de
novel·la catalana de la BCNegra que és a punt d’arribar. Bennassar va recordar
territoris com l’Empordà, Tarragona o La Vall de Boí, on hi trobem ambientades
ficcions negres o policíaques molt recents.
A l’aixopluc de dues figures ja “clàssiques” com
Ferran Torrent i Andreu Martín (que Bennasar anomena “la dècada prodigiosa”),
han sorgit un conjunt d’autors de gran vàlua que estan obrint un important
camí: Agustí Vehí, Jordi de Manuel, Marc Pastor, Teresa Solana, Sebastià
Jovani, Albert Villaró, Andrea Robles, Miquel Vicens, Juli Alandes... i molts d’altres
(no els podia enumerar tots). Bennasar va recordar –en part com a introducció dels
debats de la segona jornada del Tiana Negra– que la narrativa catalana
ens ofereix ara mateix una oferta molt àmplia i variada: des de novel·les que
parlen de la memòria històrica, com Emulsió
de ferro, de Sebastià Jovani; a recreacions de diferents moments històrics,
com passa amb diverses obres d’Agustí Vehí; a l’aparició de detectius singulars
(els bessons de Solana, el filòleg de Pau Vidal); o la presència de la no
ficció (a l’estil “crònica” de Truman Capote), com en el cas dels crims de la
muntanya de Tor investigats per Carles Porta.
Tot plegat no deixa d’indicar el bon estat del gènere.
Bennasar també es va referir a la recerca que alguns intentem dur a terme i va recollir
dos títols importantíssims: Catalana i
criminal, d’Adolf Piquer i Àlex Martín Escribà, i la seva pròpia obra Pot semblar un accident. Vull aprofitar
per recordar que jo també tinc ara mateix dos articles acadèmics a punt de
sortir que poden contribuir al coneixement del gènere, un a la revista Els Marges
i l’altre a la Revista de Catalunya.
Bennasar també planteja interrogants. Atès que
existeix una extensió lectora per fenòmens externs al món editorial
(prescriptors, blocs, ressenyes), es pregunta si realment la gent llegeix les
ressenyes. Es pregunta si a Internet som voyeurs o exhibicionistes. Si ens
limitem a escriure i no llegim allò que escriuen els altres. Aquesta idea, que
només va quedar apuntada, em sembla molt interessant per a un debat en un altre
moment, quan sigui possible.
En tot cas, la conclusió de la ponència fou ben clara.
Hem de conquerir, pel que fa a la nostra novel·la negra, una sèrie de reptes.
-
L’entrada del gènere a la Universitat (àmbit encara molt reticent,
tot i que, per sort, cada cop menys)
-
La presència del gènere en la tasca de la crítica
especialitzada.
-
La visibilitat dels autors en tots els mitjans de
comunicació, sobretot en espais en prime
time (quan la cultura ha ocupat el mateix espai i a la mateixa hora que la informació
esportiva?)
-
Una política agosarada d’imperialisme cultural (conquerir el
món a través de la nostra cultura, anar a Frankfurt a vendre llibres i a donar
a conèixer els escriptors de tots els gèneres, promoure les traduccions, etc.).
-
El consum responsable de cultura. I això depèn de tots
nosaltres. És a les nostres mans. Anar a les llibreries i triar els llibres en
català, originals i traduïts. Convertir la lectura en català en quelcom
normalitzat.
Com veieu, la ponència va donar per molt. Em sembla
que ja n’he fet un resum força exhaustiu.
En qualsevol cas, en Sebastià Bennasar sempre apunta,
no sense una fina ironia: “La novel·la negra catalana estarà normalitzada quan
al metro d’Estocolm veiem els suecs llegir un totxo escrit per un dels nostres
autors i traduït a la seva llengua”.
No em sembla malament la idea. Demà més, negrots. I
gràcies per la paciència.
