Foguerada d'agost, d'Andrea Camilleri

A la pàgina 106 de Foguerada d’agost, parlant del comissari Montalbano, Andrea Camilleri escriu:

Després es va estar fins a les onze llegint una novel·la de lladres i serenos de dos autors suecs que eren marit i muller, molt entretinguda, on no passava pàgina que no carreguessin fort i merescudament contra la socialdemocràcia i el govern. Va dedicar la lectura a tota aquella gent que troben indigne llegir novel·la policíaca perquè diuen que només és un passatemps intranscendent.

O sigui que en Montalbano llegeix Sjöwall i Wahlöö. A banda del plaer que m’ha causat la picada d’ullet intertextual, m’ha entusiasmat comprovar com Camilleri, en un fragment tan breu i –en aparença– tan irrellevant dins la història, és capaç de resumir el seu posicionament. Perquè no cal dir que les seves novel·les negres, i Foguerada d’agost en representa una mostra de primer ordre, són molt més que simples llibres per passar l’estona. Camilleri, a través de l’humor i la ironia, esdevé un cronista d’excepció de la realitat social de Sicília i, per extensió, de tot Itàlia.

Totes les disquisicions entorn del realisme en el gènere negre actual que hem desenvolupat recentment en aquest bloc, se’n van en orris en parlar de Camilleri. Escriptor intel·ligent i d’exímia ploma, és sens dubte un autor de qualitat inqüestionable, amb una obra variada i complexa que va molt més enllà de la literatura de gènere.

Camilleri converteix la població de Vigata en un vívid correlat de tot un país. Un país colgat i immobilitzat, pràcticament inutilitzat, pel pes de la corrupció, del nepotisme, del tripijoc, del xantatge, del suborn i de la deshonestedat. En un estiu paorós i ardent, el nou cas de Montalbano no resulta cap meravella de la intriga criminal. Però ni falta que fa. Perquè la intenció real de l’obra no hi té res a veure amb complicades trames de lladres i serenos. A través d’un senzill plantejament de tall clàssic, Camilleri dóna vida a una ficció que no defuig la comicitat caricaturesca i histriònica que fa xalar el lector, però que tracta sense pèls a la llengua, gairebé diria que amb acarnissament, la situació de la Itàlia, de l’Europa, del Món globalitzat i desesperançat.

Arremet contra la mafia, el frau immobiliari, la corrupció judicial i política, l’abús sexual infantil i el turisme sexual amb menors de països llunyans, la xenofòbia, la injusta situació dels immigrants. Hom pot sentir, gairebé com un clau roent clavat a l’esquena, el dolor de les escasses persones honestes que queden: Montalbano i alguns dels seus homes. En realitat, molt poca gent. No se'n salva pràcticament ningú. Per descomptat, ni la mateixa policia.

Amb tot això no vull donar a entendre (res més lluny de la realitat) que ens trobem davant d’una novel·la fosca i dura. Al contrari. El lector s’ho passa d’allò més bé amb l’ambientació mediterrània, gastronomia inclosa, que recrea Camilleri. Això sí, el seu heroi ja comença a tenir una edat. I, com li passà a Kurt Wallander en les darreres novel·les de la sèrie de Henning Mankell, Salvo Montalbano no podrà defugir un cert fatalisme i... algun tendre i agredolç desengany.

Molt bona nit, negrots.

Conferència-xerrada al bell mig del meu barri

Vinc directament d'El Fil d'Ariadna. És com anar d'oca a oca, però en versió "bloc". De bloc a bloc, diguéssim.

Només vull recordar-vos, com us vaig prometre, la conferència-xerrada del pròxim divendres dia 26.

Ens trobarem a les 19 hores al Casal Independentista de Sants Jaume Compte, carrer Muntades, 24 (Barcelona).

Parlarem del projecte de l'Editorial El Toll, de la publicació mensual La Lluna en un cove i del llibre, que recentment ha vist la llum i que he ressenyat aquí mateix, Històries de Terror, de Bram Stoker.

No em falleu, negrots. Jo no amenaço. Però, si no veniu, potser us passarà com a l'ànec d'aquí al costat... Vosaltres mateixos.

Fins divendres.

Reconeixement per a Sara Paretsky

Com que la família negrota està tan al cas de l'actualitat, gràcies a la negrota Montserrat he sabut la notícia que avui us comunico. L'escriptora americana Sara Paretsky, de la qual en vam parlar fa uns dies, creadora de la detectiva V. I. Warshawski, ha estat distingida amb un important guardó. L'Acadèmia d'Escriptors de Misteri dels EUA li acaba de concedir el seu premi anual. Tal com diu la Montserrat, sembla que, per fi, li arriben els reconeixements.

Damunt del seu nom, us he enllaçat una pàgina on podreu trobar més informació.

Bon inici de setmana, negrots.

Henning Mankel i la traducció del best-seller

Una de les conferències de divendres dia 19 a la UB, impartida dins del marc de les Jornades sobre novel·la negra sueca, versà sobre Henning Mankell i la traducció del best-seller. La conferenciant, Carolina Moreno –professora de suec, traductora i vinculada al projecte de les mateixes Jornades– va confegir una interessantíssima exposició sobre la tasca i la funció dels traductors. En concret, va incidir en la casuística de la traducció del suec al català, focalitzada en les novel·les de Henning Mankell i la seva condició de best-sellers.
Moreno va plantejar la qüestió a partir de la posició de certs editors que no veuen necessari esmerçar un excés de recursos en la traducció del gènere policíac, tradicionalment considerat de masses i, per tant, d’una escassa qualitat literària. Tot citant els estudis de David Viñas, que publicà el 2009 L’enigma del best-seller, Moreno va desmentir, evidentment, aquest prejudici. No necessàriament tots els supervendes són obres “dolentes” o mediocres, entre d’altres raons perquè no resulta infreqüent que molts best-sellers ho siguin per atzar, al marge de les estratègies de màrqueting. El boca-orella continua funcionant i algunes novel·les assoleixen xifres de vendes milionàries sense ser per força excessivament comercials o estar mancades de qualitat.
La conferenciant es preguntà què converteix un llibre en supervendes, però resulta evident que la resposta no és fàcil. Entre motius diversos (massa llargs per detallar en aquest espai), tal vegada podem concloure que no hi ha fórmules establertes i que l’exercici del lector és decisiu. Des de l’analogia amb altres obres exitoses, les modes en voga o el reconeixement de certs llocs comuns, crec que podem atribuir una important part dels motius a la recepció del públic. En qualsevol cas, el gènere policíac fa força temps que posseeix un enorme succés.


Moreno ha traduït, a més d’alguns lliuraments de la sèrie Wallander, com a mínim una de novel·les de Mankell –va esmentar Sabates italianes– que no pertanyen al gènere negre. Va fer-nos cinc cèntims de la diferència en l’estil mankellià, força més descurat en la producció negra que en la resta de la seva obra. L’ús de l’argot del cos policial o dels baixos fons, les repeticions de fórmules i expressions (més tolerables en suec que no pas en català), etc. representen un significatiu escull en la traducció, especialment a una llengua com la nostra, que, a causa de la diglòssia, no posseeix tots els registres igualment consolidats.
Precisament és per aquest motiu que Moreno no pot compartir de cap manera el parer dels editors que esmentàvem al principi. Per contra, considera que cal fer, amb la voluntat de dotar el català de tots els registres necessaris, un doble esforç. Aposta per cercar un llenguatge natural, que s’avingui fidelment amb l’original i resulti adient i creïble en el codi del receptor.
Moreno exposa un ideal ambiciós. Pensa que la tasca rigorosa de la gent del seu ofici pot contribuir a crear un model, a omplir un buit, a servir de paradigma per als escriptors catalans de novel·la negra (gènere no massa prolífic a casa nostra) i per altres traductors catalans. El paper de la traducció, per tant, esdevé molt important. No cal dir que defensa la traducció de l’original, sense passar per una segona llengua intermèdia. És sabut que la trilogia Mil·lenium, per exemple, es va traduir a partir del francès i que pràctiques similars no són escadusseres, sobretot a causa de la dificultat de trobar professionals competents en certes llengües i de la pressió de les editorials per poder treure els llibres a la venda en unes dates concretes.
Com veieu, la conferència fou d’allò més interessant. Encara va haver altres punts que Moreno va esmentar, però, malgrat tot, penso que us he confegit una síntesi bàsica prou detallada i entenedora.

Ara només espero que us hagi resultat prou atractiu tot plegat. Realment, no sempre tenim l’ocasió de conèixer la visió dels traductors, aquells grans oblidats, em sembla, en tot aquest procés globalitzat de l’escriptura.

Bona nit, negrots.

Karin Alvtegen i Viveca Sten, nova oferta sueca

Karin Alvtegen

Ahir vaig assistir a dues conferències negrotes a la UB, encabides dins les Jornades sobre novel·la negra sueca que, com sabeu, se estan celebrant des del mes d’octubre i que acabaran al gener. De moment, us en faré cinc cèntims de la segona, que fou més breu. Per a redactar la crònica de la primera necessitaré dedicar-hi una estona més llarga. Per tant, buscaré el moment i ho faré així que pugui.
Ara parlarem de dues escriptores sueques gairebé desconegudes a casa nostra. Donar-les a conèixer era precisament la finalitat de la xerrada, impartida per la professora de llengua sueca de la Universitat de Barcelona Yvonne Ruz, organitzadora de les Jornades.
Sota el títol “Karin Alvtegen y Viveca Sten: Contradicción y subversión en sus novelas”, Ruz ens va traçar un esbós de la producció d’ambdues autores, dedicades a reflectir, a partir d’un format de thriller psicològic, la realitat de la societat sueca actual. La primera, de la qual només comptem amb dues novel·les traduïdes al castellà (Engaño i Vergüenza), es complau en crear una ficció criminal a partir dels personatges protagonistes (poden ser les víctimes, poden ser els assassins) i no tant dels detectius i les seves investigacions. Es preocupa de reflectir certa realitat sueca relacionada amb la segregació de l’habitatge i el món dels suburbis i de la marginalitat, normalment a través de figures que han caigut en desgràcia, que arrosseguen un trauma infantil, etc. Pel que vaig deduir dels comentaris de Ruz i d’altres lectors d’Alvtegen presents a la conferència, es tracta d’una narrativa més profunda, amb un grau més alt de pretensió literària que els productes negres convencionals.
Viveca Sten, amb un to diferent, es mou en els ambients que li són propis (pertany a una classe acomodada) i situa les seves intrigues en la paradisíaca illa de Sandhamn, on el crim descarnat ve a trencar la calma idíl·lica i privilegiada dels rics. És precisament a través d’aquest contrast entre l’elit benestant i la realitat més dura que Sten aconsegueix posar de manifest els problemes socials. Segons Yvonne Ruz, les seves obres (que encara no han estat traduïdes ni al català ni al castellà), resulten força entretingudes i desitja que aviat alguna editorial demostri un interès que fins ara no ha existit.
En resum, més oferta nòrdica de lectura. Generada sota el signe ja habitual en els autors suecs (Sjöwall i Wahlöö, Mankell, Larsson): intentar revelar, encara que sigui a través de les exitoses fórmules de la ficció criminal, el conjunt de les injustícies d’una societat que, decididament, també té problemes. Que, decididament, no és l’Edèn.

Viveca Sten

La estrella del diablo, de Jo Nesbo

Em sap greu haver de reconèixer que la darrera entrega de la trilogia d’Oslo, de Jo Nesbo, no respon, si més no per a mi, a les esperances dipositades. A més, coincidim de ple amb la negrota Maria, que en fa la mateixa valoració. Després de dues novel·les més que satisfactòries (El pit-roig i Nèmesi), que inclouen fins i tot el trencament de l’horitzó d’expectatives del lector, el capítol final de la nissaga esdevé un producte convencional i un pèl pesat. Llarg. Per a la Maria, directament “avorrit”.
Jo Nesbo es deixa enlluernar per l’èxit aconseguit i confegeix una trama que, havent de resoldre els conflictes pendents de les dues primeres parts, es converteix en una mena de clàssic i extrem enfrontament entre el bé i el mal on, en to de còmic, els bons són boníssims i els dolents dolentíssims. La història té un excessiu regust a sensacionalisme i una construcció de pel·lícula de Hollywood. Aquest fet, que resta credibilitat i versemblança al conjunt, no crec que sigui necessari per atrapar el lector. Jo diria que, precisament, a l’inrevés. Harry Hole s’interpreta a ell mateix, caracteritzat com el paradigma de l’antiheroi que no s’equivoca mai malgrat el seu alcoholisme i la seva dimensió desmesuradament torturada. Amb això, el seu cantó humà resta ferit de mort.

La idiosincràsia del cas policíac d’aquest tercer llibre, un crim passional camuflat darrere d’un conjunt d’assassinats en sèrie, resulta molt rebuscada. La trama està correctament travada i és enginyosa, amb alguna pinzellada que a mi m’ha agradat força i que té a veure amb un matalàs d’aigua, però li manca decòrum i versemblança. Comença de manera molt interessant, però després perd embranzida. Això no és escadusser. Enmig de l’abundant estol de novel·les negres dels darrers temps, passa amb una relativa freqüència. Les intrigues que els escriptors ens ofereixen no sempre semblen massa “possibles”. Tanmateix, si estan ben explicades i saben mantenir el misteri i el suspens, sovint resulten bé.

Em sap greu veure com Nesbo gestiona el cas de corrupció interna, amb unes escenes d’aspecte trepidant però increïbles, amb nens segrestats, manilles que canvien de canell, ascensors que es despengen, braços arrencats, sang i fetge, trampes i paranys... En fi, que ni Batman.
No és això el que demanàvem els lectors entusiasmats amb el primer Harry Hole, aquell detectiu trist i solitari, competent i de mirada agònica, que no pot suportar l’assassinat violent i gratuït de la seva companya policia, Ellen, a la qual plora com un nen amb un to d’humanitat innegable.
No sé si Nesbo (això ja és especular sense fonament) ha estat temptat per la idea del cinema veient l’exemple de l’èxit desmesurat de la trilogia d’Stieg Larsson i, conscientment o inconscient, ha volgut emular-lo. El fet és que, per un motiu de fons que només ell coneix, ha decidit concloure la seva pròpia trilogia amb una sèrie d’elements exageradament sensacionalistes (sexe i escatologia inclosos) que segur que funcionen en una pel·lícula de Harrison Ford, però no en un gènere negre que semblava de qualitat i amb unes mínimes pretensions literàries.
En qualsevol cas, no penseu que la novel·la no és llegible i distreta. Pot agradar a molta gent. D'altra banda, deixa les portes obertes a continuacions. Harry Hole resol tot allò que calia resoldre en el conjunt de la trilogia, però les seves aventures no tenen perquè acabar, ni de bon tros. De fet, la negrota Maria creu que n’ha vist de posteriors.
Rellegeixo l'escrit i m'embarga la sensació d’haver renunciat avui a la meva amable benvolença habitual. Normalment destaco els elements positius de les novel·les, malgrat que també n'expliciti els aspectes criticables. Potser avui m’he llevat bel·licosa o, simplement, sento traïdes les meves expectatives. I ja se sap què passa quan d’alguna cosa n’esperes força. Que la decepció és més gran.

Feliç divendres, negrots.

La dama del sueño y otros relatos fantásticos, de Wilkie Collins

Estic a punt d’acabar la tercera novel·la de Jo Nesbo, que aviat ressenyaré, però, entremig, he llegit també un petit volum que vaig adquirir en una de les meves compulsions, ja explicada convenientment en el seu moment. Es tracta del llibre de relats La dama del sueño, de Wilkie Collins.
Wilkie Collins, prolífic escriptor anglès del segle XIX, conreà la novel·la, el teatre i el conte, així com la literatura de no ficció. Nascut a Londres el 1824, on també va morir l’any 1889, fou molt popular en la seva època, però després va caure en un relatiu oblit. D’allà el va rescatar Jorge Luis Borges, que el considerà una de les seves influències literàries més importants.
El petit volum conté quatre històries: La dama del sueño (la més valorada tradicionalment, però que a mi no m’ha semblat la millor); ¡Volar con el bergantín!, Fauntleroy i La mano muerta. Tot i que la informació de la contraportada fa referència a fets sobrenaturals i de terror, no és el cas d’aquestes quatre mostres. Si algú es decideix a llegir-les, no trobarà uns exemples paradigmàtics del gènere terrorífic i fantasmagòric, sinó uns relats inequívocament vuitcentistes on el desenvolupament d’una intriga certament misteriosa es resol (no sense la sorpresa del lector esperançat) dins de la versemblança de la vida real.

Havent llegit una mica Borges, és fàcil comprendre què li agradava més de Wilkie Collins, perquè allò que crida l’atenció és, sens dubte, la seva capacitat d’enganxar el lector al bell mig de les històries. Amb plantejaments senzills i desenllaços no especialment espectaculars, la genialitat de l’autor rau en el suspens que sap atorgar al nus dels contes. En especial, m’ha encantat La mano muerta, que aconsegueix un crescendo increïble que atrapa el lector fins aïllar-lo totalment del món. La nitidesa de la recreació ambiental i del patiment del protagonista és esplèndida, malgrat que la traducció d’aquesta edició no m’hagi acabat de convèncer del tot.
En qualsevol cas, amb la creença, ja exposada en altres ressenyes, de la necessitat de conèixer els clàssics, no me n’estic de recomanar-vos aquesta lectura. Segurament hi haurà d’altres edicions que continguin aquests mateixos relats (o alguns més, ja que la producció de Collins fou molt extensa) amb una traducció més adient.

Espero haver-vos obert un nou camí. Fins aviat, negrots.

El gènere negre: el realisme d'avui? (continuació)

Torno a ser aquí per reprendre el discurs sobre el gènere negre i el realisme. L’altre dia vam recollir una sèrie de puntualitzacions al voltant dels personatges i de la diferència entre els “clàssics” i els “moderns”. Tal vegada, com va comentar la negrota Lurdes, els podem adscriure (seguint l’esquema de Forster) a la divisió entre personatges plans i personatges rodons. Els primers, mancats d’evolució, mostren sempre el mateix aspecte de la seva personalitat i resulten, per tant, totalment previsibles. Els segons, complexos i amb matisos, canvien i evolucionen en funció de llurs experiències vitals. Aquest simple apunt confirma la major proximitat de la novel·la negra actual als models del món real.
3. Les tècniques d’investigació que les novel·les reflecteixen també són força distintes. Enfront de la tasca d’un personatge genial que solia treballar sol i per impulsos, ara interessa mostrar fil per randa el transcurs del procés. Hi apareix tota la jerarquia policial i judicial, els fiscals, les reunions, la policia científica, els mitjans de recerca forense, el conjunt de normatives que regeixen la funció de policies i advocats, etc. etc.
Pel que fa a aquesta qüestió, em sembla interessant remarcar un aspecte que no considero gens banal. Em refereixo a la possible interacció entre diferents mitjans d’expressió. Literatura, cinema, televisió... Quants elements en comú tenen C.S.I. o Ley & Orden amb la narrativa negra més recent? Fins a quin punt els escriptors s’emmirallen i s’inspiren en pel·lícules i sèries a l’hora de compondre les seves trames? Jo, que sóc una gran admiradora del poder de la intertextualitat a través del temps, no en tinc gaires dubtes. Per a mi, la relació és innegable. I penso que, novament, aquest fet acosta la literatura criminal a la realitat.

4. En les darreres dècades, i cada vegada amb més força, el gènere negre és utilitzat pels escriptors per posar damunt la taula alguns dels temes més punyents de la societat que ens envolta (sense ser exhaustius: Stieg i Asa Larsson, Indridason, Lackberg, Sjöwall i Wahlöö, Mankell, Leon, Camilleri, Nesbo). Darrere de l’aparença d’entreteniment i diversió, els llibres ens parlen de la violència de gènere, de la corrupció administrativa i policial, de la xenofòbia i del racisme, de les drogues, de la pèrdua dels valors, de les injustícies socials, etc. etc. També Teresa Solana, a Negres tempestes, aprofita la ficció policíaca per, enmig d’una trama no exempta d’ironia i d’humor, tractar un tema tan actual a l’Estat Espanyol com el de la recuperació de la memòria històrica. Per tant (i aquí reprenem en certa manera la temàtica de la conferència de Casadesús), el gènere està servint per denunciar, per enumerar, per destapar els més significatius problemes de la realitat social.
No és nou el fet que la literatura aprofiti un esquema de gènere per fer referència a qüestions més rellevants. És lícit que els autors utilitzin tots els mitjans al seu abast. Què n’hauríem de dir, si no, de certes sàtires, paròdies, obres humorístiques, etc.? Embolcalls retòrics populars i lúdics ha servit tradicionalment per palesar problemes i preocupacions molt profunds, per criticar injustícies, per assajar reflexions. I no és necessari (ni de vegades possible) proposar solucions. Casadesús va dir que Kurt Wallander, l’(anti) heroi mankellià, sovint feia crítiques directes i concretes, però que, alhora, també solia queixar-se de la sensació que la seva feina d’esforçat policia no servia per a res. Bé: sí i no. Ja vam apuntar (reproduint la intervenció de Solana) que la manera d’aconseguir algun resultat positiu, de contribuir a resoldre els problemes, només passava pel fet de treballar amb honestedat, d’actuar com un servidor de la llei fidel i honrat.

De tota aquesta meva elucubració (evidentment superficial, és impossible una major extensió en un bloc lúdic), hom pot deduir que estic d’acord en contestar afirmativament la pregunta que encapçala el text. Ocupa el gènere negre actual un espai en la literatura realista? Doncs, mireu, la resposta no em resulta senzilla si plantejo l’interrogant en aquests termes.
M’explicaré. No podem oblidar que estem parlant d’un gènere. És a dir, d’un tipus de ficció que posseeix un codi propi i clarament establert. Aquest codi, compost a partir d’un conjunt indispensable de llocs comuns, tòpics, estereotips i recurrències, és àmpliament conegut i esperat pel públic. Per moltes innovacions que introduïm, mai no hem de capgirar la idiosincràsia genèrica fins el punt que el lector no la pugui reconèixer. La interacció entre l’autor, el consumidor i el contingut és bàsica. Si no mantenim les regles del joc, estem perduts. No reeixirem, perquè ens haurem allunyat de l’essència d’allò que preteníem reproduir.
Partint d’aquesta base, que em sembla indiscutible, pot esdevenir realment realista una literatura de gènere? No ho trobo fàcil. Si més no, no penso que sigui la seva finalitat primera. Ara bé, atès tot el que hem analitzat fins ara, podem afirmar que, darrerament, la narrativa policíaca palesa una clara voluntat d’acostar-se al món i a la societat. Que, tot mantenint el seu vessant d’entreteniment adreçat al gran públic, també s’ha proposat servir de plataforma de denúncia i de crítica. Una altra cosa, ben diferent, és considerar que ocupa el lloc que li correspon a la literatura realista de fort contingut social (amb tots els ets i uts). Aquesta qüestió requeriria un estudi molt profund i, per descomptat, no estic en disposició de respondre.
En qualsevol cas, recordo que, en un curs de doctorat sobre el conte català, vam estudiar algunes narracions realistes, d’inqüestionable caire social, escrites a mitjan segle XX (per exemple, un dels autors estudiats fou Josep Maria Espinàs). Doncs bé, vam descobrir la innegable utilització per part d’Espinàs de moltes tècniques extretes de la novel·la negra del moment (Chandler, Hammett). No sé si aquesta dada pot obrir-nos algun camí, però a mi em fa la sensació que, si indaguem una mica, veurem que no és escadussera.
Finalment, llenço a l’espai cibernètic un altre interrogant, que tal vegada m’atreviré a afrontar en pròximes aventures criminalistes.
Per què s'ha produït aquest fenomen? És que ja no ens empassem la narrativa negra clàssica? És que ja no ens genera prou emocions, prou intriga, prou sensació de por i de suspens? Jo diria que no, que continuem i continuarem xalant de valent amb Christie, Conan Doyle o Gaston Leroux. Simplement, es tracta d'una lògica evolució. Els temps han canviat. Tanmateix, els clàssics ho seran sempre. I esperem també, negrots, que els nostres autors actuals esdevinguin clàssics algun dia.
Mentrestant, moltíssimes gràcies per la vostra paciència.

El gènere negre: el realisme d'avui?

Com us vaig prometre, negrots, torno a ser aquí. Avui comentarem una qüestió encara pendent que va sorgir durant la conferència i el posterior debat del passat divendres a la UB (recordeu: Alejandro Casadesús parlava de Henning Mankell i de Suècia). Com veureu, el tema d’avui, que em sembla molt interessant, va més enllà de la simple reflexió al voltant de la narrativa criminal.
M’estic referint a la consideració, cada dia més en voga, que el gènere negre actual juga un paper rellevant dins d’allò que tradicionalment anomenem literatura realista.
La qüestió posseeix nombroses implicacions. De fet, així que m’he posat a preparar l’article, he comprès que, amb una única entrada, no en tindria prou. En conseqüència, proposo anar pas a pas i confegir un discurs estructurat i sense precipitacions. Amb entenedora calma.

1. En primer lloc, resulta evident que el gènere negre ha fet un gran tomb en els darrers temps. Enfront de les obres d’autors com Conan Doyle o Agatha Christie, on el més important era generar una intriga que anés in crescendo fins al desenllaç –forçosament sorprenent–, la tendència actual és crear una ficció versemblant i creïble que el lector pugui identificar. Ja no es tracta de seguir les pistes i d’intentar endevinar la identitat de l’assassí; ja no es tracta d’assistir bocabadats a l’ostentació de les capacitats quasi sobrehumanes dels protagonistes (Holmes, Poirot, Marple); ni tan sols no es tracta de sorprendre el lector.
Actualment, l’objectiu més important és generar un relat ben travat, trepidant i d’aspecte autèntic, on els personatges no siguin herois que el públic mai no pot emular, sinó tot el contrari. Figures de carn i ossos, antiherois marcadament humans amb les debilitats i les mancances que tots arrosseguem (Hole, Salander, Montalbano, Carvalho, Millhone, Beck, Wallander, Brunetti, Esquius, Forester). Gent com qualsevol de nosaltres, que dubta, emmalalteix, es cansa, s’estima els fills i té manies, fins i tot vicis.
La versemblança esdevé bàsica i, en el seu nom, fins i tot sovinteja el protagonisme coral. Tot i que la figura del personatge principal mai no desapareix completament, moltes novel·les basen les investigacions en la feina d’equip. Només cal recordar Kurt Wallander o Martin Beck i les seves interminables reunions. Que no us agafi el riure, però ningú no es pot imaginar Miss Marple reunint un equip per posar “la informació en comú”.
Crec que queda bastant clar, malgrat la inevitable brevetat de l’exposició, que el primer canvi fàcilment observable recau en la caracterització dels protagonistes. El detectiu/policia superdotat versus l’home corrent carregat d’imperfeccions i de traumes. L’heroi refinat versus l’antiheroi més o menys maldestre.

Parèntesi: alguns pensareu que, per exemple, Sherlock Holmes també té vicis. És evident, es tracta d’un drogoaddicte. Però això no fa minvar les seves habilitats desmesurades, que es troben a anys llum de les de la resta dels mortals (pobre Dr. Watson!).

Bé, reprenguem el discurs.

2. Casadesús va citar en la conferència els dos tipus de criminals més freqüents en les novel·les de la sèrie Wallander. D’una banda, els grans homes pagats d’ells mateixos, normalment ben situats econòmicament, megalòmans que volen exercir la dominació; d’una altra, els personatges marginals, socialment inadaptats, fins i tot trastocats mentalment. Em sembla encertada l’afirmació. Casadesús l’enfocava de cara a refermar la idea que alguna cosa havia canviat en la Suècia de l’estat del benestar i que aquesta mena de criminals, fruit d’una societat en decadència, era una de les maneres que emprava Mankell per explicar-ho. Tanmateix, jo afegiria que no és només això. Enfront del típic assassí que matava per les raons “de tota la vida” (amor, gelosia, diners o revenja), en la novel·la negra actual la gamma de motius creix espectacularment. De manera que els psicòpates, els malalts mentals, els assassins en sèrie, els marginats farcits de traumes, etc. omplen les pàgines dels llibres i maten recargoladament per tantes qüestions i tan diverses que la llista seria interminable. Podem resumir que la falta de valors, el desarrelament social, el desencant, la frustració que genera el rumb descontrolat del món d’avui, afavoreixen l’aparició d’un conjunt de “dolents” molt diferent dels sofisticats assassins d’unes dècades enrere.

Com veieu, de moment ens movem en l’univers dels personatges. Hem descobert diferències en les dues tipologies bàsiques: els defensors de la llei (policies o detectius) i els delinqüents als quals persegueixen. Curiosament, no és estrany que actualment perseguidors i perseguits comparteixin una personalitat torturada. Al cap i a la fi, són fills de la mateixa societat malalta.

Com us he avançat, el tema dóna per molt. Per tant, aparquem aquí la nostra reflexió per avui. En breu, arribarà la continuació.

Molt bona nit, negrots.

Conferència negrota a la UB

Tal com vaig anunciar fa poc, s’estan celebrant a la Universitat de Barcelona (octubre 2010-gener 2011) unes interessants Jornades sobre novel·la negra sueca: Una altra Suècia. El país de la novel·la negra. Construcció, traducció i personatges en la novel·la policíaca. Ahir divendres, amb la negrota Marta, vam assistir a una de les conferències, pronunciada per Alejandro Casadesús Bordoy, de la Universitat de les Illes Balears. El títol era: “¿Es Suecia lo que parece? La novela policíaca de Henning Mankell como instrumento de interpretación”.
Els negrots assidus sabeu que la mateixa pregunta ja l’he plantejada moltes vegades en aquest bloc. Es converteix gairebé en un interrogant inevitable quan algú s’aproxima en profunditat –especialment des del sud d’Europa– al gènere negre suec. Per tant, el tema m’interessava força. També em venia molt de gust compartir amb la Marta aquella estona en la nostra segona casa, la UB, i veure com, de mica en mica, el gènere policíac va ocupant a tots els nivells el lloc que jo crec que li pertoca.
La conferència va ser molt entenedora i entretinguda, allunyada de cripticitats acadèmiques i d’erudicions pretensioses. Casadesús va tenir l’encert de sistematitzar de manera ben estructurada tot allò que volia transmetre, refermant cada afirmació amb paraules del mateix Mankell o amb fragments extrets de les seves novel·les. He de dir que els meus plantejaments previs coincidien força amb els de Casadesús, però aquest fet no resulta estrany atesa la meva professió i la meva afecció per aquesta literatura. En canvi, la seva clara exposició i la seva amabilitat per suportar el posterior debat em van transmetre la sensació que es tracta d’un home intel·ligent i assequible.

El fet que ens mena a preguntar-nos: “És Suècia allò que sembla?” parteix de la concepció que, des d’aquí, posseïm des de fa anys d’aquest país (i jo afegiria de la majoria de territoris escandinaus: Noruega, Finlàndia, Dinamarca). La idea d’un estat del benestar modèlic i pròsper, amb una indústria tecnològica molt avançada i uns drets socials capdavanters. Una mena de "paradís", per dir-ho de la manera més gràfica possible. Interrogat sobre aquesta visió del seu país, Mankell ha respost en diverses ocasions que no són els suecs els qui transmeten aquest mite, sinó nosaltres. Que tenim una mena d’idea estereotipada d’una societat en la qual ell reconeix que s’hi viu bé, però que no és el Paradís. Diu exactament: “una societat decent per viure-hi”. Considera que Suècia té els mateixos problemes que la resta de països europeus, amb la diferència, això sí, que ells mai no han patit una dictadura.

Quan, en llegir les novel·les, ens adonem que a Suècia hi ha violència de gènere, masclisme i discriminació, crims cruelíssims, xenofòbia, problemes religiosos, etc. etc. comença a trontollar la nostra concepció del Paradís. I és aleshores quan podem qüestionar-nos si Suècia és allò que sembla i, de retruc, fins a quin punt el gènere negre reflecteix la realitat. És quan ens preguntem què pretén Mankell (i per descomptat “el matrimoni suec” que li serveix d’inspiració i també, sens dubte, el malaurat Stieg Larsson i molts d’altres) amb les seves novel·les policíaques.

Casadesús va apuntar que, en primer lloc, existeix una voluntat de denúncia. De posar damunt la taula un seguit de problemes, en alguns casos nous o, simplement, agreujats per quelcom que està canviant i que no resulta fàcil d’entomar. Va resumir el sentiment que destil·len les novel·les de Mankell amb diversos mots i expressions (que en general comparteixo). Va parlar del “desassossec suec” (subtítol que el mateix Mankell empra per definir la sèrie Wallander després de la vuitena entrega). Desassossec davant d’un estat del benestar que comença a davallar, la qual cosa genera pessimisme, desorientació, incomprensió, nostàlgia, resignació. Wallander no accepta fàcilment (i com ell molts dels personatges suecs de novel·la negra) el canvi de la societat occidental; un canvi que afecta tots els països, però que no resulta senzill d’assumir en un lloc com Suècia (creixement de les desigualtats socials i econòmiques, pèrdua de valors, augment de la criminalitat).

Personalment, no em resulten gens creïbles les paraules de Mankell en el sentit que “no són els suecs els qui transmeten la idea del Paradís”. Potser no la transmeten, però la tenen clarament arrelada. Si hem llegit les novel·les, sabem del cert que Kurt Wallander i els seus companys (inclòs el seu pare), enyoren constantment els temps passats (Casadesús parla, com he dit, de “nostàlgia”). Enyoren precisament aquell país idíl·lic on ara tot ha canviat. El discurs implícit és: “com pot passar això aquí?”, discurs que sens dubte implica que “abans eren diferents”, que “certes coses a Suècia no passaven” i que la nova situació els acosta a altres països on “tot allò sí que passava perquè no es tractava de Suècia”.

Casadesús apunta que Mankell descriu i enumera els problemes, però que no aporta solucions. Aquesta reflexió no l’acabo de veure clara. No penso que, en una narrativa que al cap i a la fi pertany a un gènere tan concret, es puguin aportar solucions a problemàtiques tan generalitzades i globalitzades. Teresa Solana, que va assistir també a la xerrada, va manifestar que, d’alguna manera, l’aportació de solucions consistia en la voluntat del protagonista de fer la feina ben feta. De contribuir, des del seu paper de policia, a millorar les coses en la mesura que li resultés possible. Em sembla una encertada intervenció. Aquesta visió la podem reconèixer fàcilment com un tret del gènere, habitual tant en la literatura com en el cinema i en les sèries de televisió. Qui no coneix el típic policia idealista i insubornable, que lluita contra els elements amb tot en contra i amb la idea d’aportar sempre el seu gra de sorra? Un arquetipus genèric, m’atreviria a dir.

La conferència encara va suscitar una altra reflexió que em sembla prou important, però que afrontarem en un proper article. No trobo desitjable allargar més aquest, pobrets negrots.

Tanmateix, vull afegir una recomanació: el llibre que el conferenciant, Alejandro Casadesús Bordoy, acaba de publicar.

S’intitula Sobre Wallander y Montalbano: La novela policíaca de Henning Mankell y Andrea Camilleri, Palma, Objecto Perdido, 2010 (Estudios literarios, 2).

Evidentment, així que jo el llegeixi, el ressenyaré.

Mentrestant, gràcies per la paciència, negrots.

Avui, un relat propi: La concòrdia de les aus

Microrelat una mica negre suggerit per un esdeveniment rabiosament actual a la meva ciutat.

      (una visita del papa de Roma)

La concòrdia de les aus

Aquest cop, definitivament, no hi haurà fumata blanca. Despuntava el tercer dia i el conclave es trobava en un punt mort. Sobtadament, per una escletxa gairebé imperceptible, s'han colat a milers.

Les rapinyaires han començat la feina, però ara són els devoradors de carronya els qui estan actuant. En pocs segons, el color porpra ha cedit l’espai a un roig encès, calent i brillant, que empastifa l’olfacte.

Mig inadvertit, observant amb atenció darrere d’una pesada cortina de vellut, un colom blanc, amb el capet aureolat, ha obert de bat a bat un gegantí somriure.

Guía de la novela negra, d'Héctor Malverde

Com que tinc la gran sort de tenir negrots i negrotes molt fidels, entre els quals no puc deixar d'esmentar la meva estimada Marta Roig, avui us puc donar aquesta notícia. Ha estat ella la descobridora del llibre i la negrota que m'ha passat la informació.

Com podeu veure per la portada, estem parlant d'una Guía de la novela negra (publicada fa escassos dies, exactament l'11 d'octubre) on l'autor fa un repàs molt actualitzat de les obres i autors del gènere. Evidentment, sempre en funció de les seves preferències, gustos i idees personals, però molt interessant i alliçonadora.

En una entrevista que li van fer a "La Vanguardia" i que també us enllaço, l'afirmació que l'encapçala resulta prou suggeridora perquè tots nosaltres, negrots, l'avalem sense condicions. Malverde diu textualment: "El género negro es un género mayor, literatura de alto rango en muchas de sus vertientes".

Doncs sí, senyor!

I per tant, tal vegada hem de llegir l'entrevista i fer-nos amb la Guia. Possiblement podrem descobrir un munt de coses, sigui per compartir-les o per dur a terme el sa exercici de la discrepància.

Gràcies, negrota Marta.

I a vosaltres, resta de negrots, endavant!