Harlem Nocturne

diumenge, 31 d’octubre de 2010

Històries de terror, de Bram Stoker

La passada nit he tingut malsons. No és el lloc ni el moment per explicar-los, però han estat motivats, sens dubte, per les Històries de Terror de Bram Stoker, que vaig acabar de llegir força tard. Ja havien tocat les dotze, l’hora clau en els assumptes de bruixes i d'esperits.

El fet d’arribar a somniar amb un text, per més recent que sigui la seva lectura, només pot respondre a un motiu: la força i la vivesa del relat i, per descomptat, la idoneïtat de la traducció (si és que l’original prové d’una altra llengua). En el cas que em disposo a ressenyar, ambdós requisits es compleixen amb escreix.

Fa poc us vaig anunciar que tenia entre les mans l’actualíssima edició que ha fet El Toll de tres dels contes de terror de Bram Stoker. L’escriptor irlandès (
Clontarf/ Dublín 1847-Londres 1912) és universalment conegut per ser l’autor de Dràcula, però igualment important per la resta de la seva producció (sovint enfosquida pel gran èxit de la història del comte vampir). Jo no havia llegit els tres textos del volum i, després de fer-ho, haig de confessar que m’han encantat. Han aconseguit que els devorés amb avidesa i sens parar, la qual cosa, sens dubte, constitueix la millor targeta de presentació de qualsevol obra literària.


Bram Stoker confegeix tres ficcions de caràcter fantàstic i de tall indubtablement vuitcentista, que pouen en les més profundes pregoneses del gènere gòtic i de terror. Utilitzant alguns dels recursos de la por i del fàstic que ja havien iniciat un camí en segles anteriors, Stoker indaga també en la naturalesa humana. Ja hem parlat sobradament en aquest bloc del paper que juguen certs animals dins dels llocs comuns del gènere. Doncs bé: Bram Stoker ens n’ofereix tres noves i personals visions.

Les rates, símbol de la misèria i de la brutícia, de la transmissió de malalties i del món del subsòl, tenen un lloc destacat en les dues primeres històries: La casa del jutge i L’enterrament de les rates. La primera, de caire més clàssic, ens endinsa en una atmosfera sobrenatural on s’enfronten l’esperit científic del protagonista amb la irracionalitat del més enllà. Aquesta dicotomia, hereva de l’esperit racionalista de la Il·lustració, va viure un important esclat en la literatura del XIX a causa dels constants avenços de la ciència i de la tècnica. Em resulta curiós constatar-ho ara que precisament acabo d’escriure un article sobre el teatre de màgia del XVIII i del XIX on he topat de ple amb la mateixa dualitat.
La segona, terriblement angoixant, utilitza el concepte de l’animalització per equiparar els temibles rosegadors amb una classe social absolutament depauperada i marginal: els drapaires i la gent de mal viure dels baixos fons de París. La identificació entre rates/animals i rates/persones assoleix un nivell terriblement inquietant per al lector, que viu amb creixent neguit la incertesa d’ignorar què trobarà a mesura que avança el relat. Rates? Persones? De què parlem?

Amb tot, la història que més m’ha agradat ha estat la tercera, La Dama de Ferro. Aquí hi trobem el motiu del gat negre. La humanització del felí enfront de l’animalització d’un dels personatges, odiós i de comportament gairebé incomprensible, m’ha semblat genial. Diria que aquest relat dóna molt de si a l’hora d’analitzar el pensament de Bram Stoker.

Evidentment, no puc acabar la ressenya sense parlar-vos del traductor, Emili Gil. Ja us vaig avançar que és el meu company en les aventures literàries de “La lluna en un cove”, la publicació mensual que edita Lluís Miquel Pérez (El Toll) al País Valencià. Emili Gil hi té la secció fixa intitulada “L’altra cara de la lluna”, on parla de qüestions curioses, esotèriques, estranyes, misterioses, enigmàtiques, sempre des del rigor i la documentació. Pel que fa a Stoker, Emili Gil ha confegit una traducció al català molt eficient, que aconsegueix mantenir el to de la prosa del Vuit-cents mentre l’acosta al lector (de qualsevol edat) del segle XXI. Bon coneixedor del gènere, també ens ofereix una interessant introducció i una cronologia biogràfica de l'autor irlandès.

Les il·lustracions del volum pertanyen a Daniel Sánchez Limón, també company de “La lluna” i un dibuixant excel·lent, l’obra del qual em té el cor robat.

Bé, no m’allargo més, que ja sabeu que, en relació amb les històries, no m'agrada desvetllar més del compte. Només recordar-vos que presentarem l’editorial, “La lluna” i el llibre el dia 26 de novembre a Barcelona. No patiu, que ja us en tornaré a parlar. Per poc que pugueu, en Lluís, l’Emili, en Daniel i jo us hi esperem, negrots!!!!!!!!!!!!!


17 comentaris:

judit ha dit...

Gràcies per la recomanació, Anna!

Elies ha dit...

Jo també hi seré.
I pel que fa al llibre, ja tinc ganes de llegir-lo!

Llaudal ha dit...

Per què els gat, tot i ser un animal "civilitzat", també ens resulta torbador? La dicotomia gat-rata simbolitza la confrontació de dos racons del nostre inconscient? (Els ratolins són una altra cosa...) Es podria fer un treball sobre la simbologia dels animals en les novel.les de terror i les altres. En les altres? Em sembla que no utilitzen tant els animals com a símbols.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hola, Narcís.
Ja he parlat diverses vegades en aquest bloc de la qüestió dels animals. Dels gats i també de les rates (i d'un munt més: serps, corbs, mussols, aranyes, grans felins, llops, etc.) que estan d'una manera o d'una altra vinculats al gènere.
En els contes de Bram Stoker, el gat va per una banda i les rates per una altra. Vull dir que no estan relacionats en aquestes tres històries.
No crec que la torbació generada pels gats tingui relació amb el seu enemic declarat, el rosegador.
Hi ha tanta literatura sobre el tema...! Però estic segura que el gat genera aquesta reacció a causa del seu caràcter enigmàtic, misteriós, llunyà. De la seva bellesa, de la seva mirada, de la seva penetració nocturna.
En tant que no el pot dominar del tot, l'home s'hi sent atret i alhora el tem. La seva bellesa (nomès cal pensar, per exemple, en les panteres negres, etc.), genera fascinació i recel. Són forts i semblen veure més enllà, saber més que no pas nosaltres. Per tant, en certa manera simbolitzen l'inconegut, l'inabastable.
Per contra, les rates es vinculen a la porqueria, a la pudor, a la misèria, a la brutícia, a la sordidesa. Als vessants més baixos de la naturalesa humana.
Si això són dos cantons o dos racons diferents del nostre inconscient, ho saps tu molt millor que jo. Possiblement sí, un elevat, l'altre molt baix. Però jo diria que literàriament la seva aparició pot tenir lloc en contextos molt distints.
Una abraçada ben forta.

Gemma C.O. ha dit...

Gracies pel comentari però aquest cop no et faré cas, aquest tipus de històries no són del meu grat.

Teresa ha dit...

Gràcies per la recomanació!

Tinc ganes de llegir el llibre. Dràcula també s'identifica amb un animal. La literatura n'està plena d'exemples semblants: panteres, aranyes, llops... Sempre he dit, però que em fan molta més por les persones que els animals!
Petons i bona nit de Tots Sants!

Jordi Canals ha dit...

Procuraré no faltar a la cita del dia 26. A veure si acabo d’endinsar-me en aquestes histories que només de llegir-les ja em fan venir por.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Doncs em farà molta il·lusió que vinguis, Jordi. Molta. Tinc moltes ganes que ens puguem conèixer per fi personalment.
Gemma, no saps allò que deixes passar. No només en aquest cas (vull dir, d'aquests tres relats), sinó del gènere en conjunt.
Teresa, estic seguríssima que t'agradaran.
Petons a tots.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Molt bona ressenya. Bé, com sempre. El cas és que m’has fet venir ganes de llegir el llibre. El llegiré en anglès, però, i no per una qüestió de voler llegir-lo en la llengua original. Aquest és un dels pocs casos en que m’agradaria molt llegir la traducció al català, però ja saps com és de difícil aconseguir llibres en català des del Canadà. En anglès només he d’anar aquí al davant de casa, a la biblioteca Robarts, o comprar-lo a la meva llibreria aquí mateix.
Escolta, pobres rates. A mi em fan una mica d’angúnia, però sé que són animals molt manyacs i d’allò més inteŀligents. Aquí hi ha molts nens que en tenen i diuen que són molt afectuoses. Bé, me n’he anat fora del tema.
Moltes gràcies per la ressenya!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Shaudin.
Diria que hi ha una gran diferència entre les rates de claveguera, fastigoses i portadores de malures, i els ratolins i hàmsters que tenen els nens.
Em sembla que un ratot d'aquests del Bram Stoker mai no podria considerar-se manyac ni afectuós.
Puagggg.
Escolta, el llibre es pot comprar per Internet sempre problemes. Si entres a la pàgina d'El Toll o de "La lluna en un cove", ho podràs fer. Bé, tu ja els coneixes als de la Lluna. Si no recordo malament, a banda del Vicenç Mengual, la nostra coneixença va començar en la pàgina d'ells.
Petonets.

Maria ha dit...

A la llista va!
I als d'El Toll, felicitats per la iniciativa i endavant! He entrat al seu web / bloc i veig que tenen la seu al País Valencià, a Ontinyent; el catàleg promet: apostes segures com el llibre que tu ressenyes o la traducció de Gogol, al costat de novel.la actual.

Rocío ha dit...

Acabo de descobrir el vostre bloc. Sóc una enamorada del Drácula de Bran Stoker. M'heu fet venir ganes de llegir el llibre amb le stres històries de terror de Stoker. Gràcies!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Sobre les rates. No, no em refereixo als ratolins ni als hàmsters (d’aquests n’he tingut molts jo mateixa); em refereixo a les rates grosses, ben grosses. Aquí són força populars. El meu fill tenia un amiguet que en tenia dues i quan anava a casa seva a recollir el meu fill sempre me les posava a la falda perquè les amanyagués. El nen dormia amb elles i es banyava amb elles. És veritat que eren molt afectuoses, però a mi em feia una mica d’angúnia aquella cua dura, llarga i aspre que tenien. Molts pares i mares estan encantats amb aquests animals pels seus fills perquè són tan afectuosos i a més són súper inteŀligents. Quant a la inteŀligència n’he llegit força. Es veu que són dels animals més inteŀligents del planeta. Ara no tinc temps i aquí no és el lloc per parlar-ne, però et podria explicar moltes coses sobre les rates que et deixarien astorada.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Rocío, espero que tornis sovint. Maria, pensava q ja te n'havia parlat d'El Toll. Són els de "La lluna en un cove", on publico les crítiques de cinema. És un projecte molt bonic.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Shaudin , no m'ho puc creure. Quines rates són, xD!? No em pots fer arribar una foto d'Internet mateix per tal que me'n faci una idea? No poden ser com les de claveguera. Ui, les rates són tal vegada la meva única fòbia

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

T’envio per correu algunes fotografies i enllaços. El primer que he trobat perquè no tinc temps, però ja et faràs una mica d’idea.
Se m’ha oblidat dir-te que són també animals netíssims de natural i molt sociables –recomanen comprar dues rates perquè una de sola es deprimeix.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Val, gràcies, Shaudin. Me les miraré amb nova mirada.