Històries de terror, de Bram Stoker

La passada nit he tingut malsons. No és el lloc ni el moment per explicar-los, però han estat motivats, sens dubte, per les Històries de Terror de Bram Stoker, que vaig acabar de llegir força tard. Ja havien tocat les dotze, l’hora clau en els assumptes de bruixes i d'esperits.

El fet d’arribar a somniar amb un text, per més recent que sigui la seva lectura, només pot respondre a un motiu: la força i la vivesa del relat i, per descomptat, la idoneïtat de la traducció (si és que l’original prové d’una altra llengua). En el cas que em disposo a ressenyar, ambdós requisits es compleixen amb escreix.

Fa poc us vaig anunciar que tenia entre les mans l’actualíssima edició que ha fet El Toll de tres dels contes de terror de Bram Stoker. L’escriptor irlandès (Clontarf/ Dublín 1847-Londres 1912) és universalment conegut per ser l’autor de Dràcula, però igualment important per la resta de la seva producció (sovint enfosquida pel gran èxit de la història del comte vampir). Jo no havia llegit els tres textos del volum i, després de fer-ho, haig de confessar que m’han encantat. Han aconseguit que els devorés amb avidesa i sens parar, la qual cosa, sens dubte, constitueix la millor targeta de presentació de qualsevol obra literària.

Bram Stoker confegeix tres ficcions de caràcter fantàstic i de tall indubtablement vuitcentista, que pouen en les més profundes pregoneses del gènere gòtic i de terror. Utilitzant alguns dels recursos de la por i del fàstic que ja havien iniciat un camí en segles anteriors, Stoker indaga també en la naturalesa humana. Ja hem parlat sobradament en aquest bloc del paper que juguen certs animals dins dels llocs comuns del gènere. Doncs bé: Bram Stoker ens n’ofereix tres noves i personals visions.

Les rates, símbol de la misèria i de la brutícia, de la transmissió de malalties i del món del subsòl, tenen un lloc destacat en les dues primeres històries: La casa del jutge i L’enterrament de les rates. La primera, de caire més clàssic, ens endinsa en una atmosfera sobrenatural on s’enfronten l’esperit científic del protagonista amb la irracionalitat del més enllà. Aquesta dicotomia, hereva de l’esperit racionalista de la Il·lustració, va viure un important esclat en la literatura del XIX a causa dels constants avenços de la ciència i de la tècnica. Em resulta curiós constatar-ho ara que precisament acabo d’escriure un article sobre el teatre de màgia del XVIII i del XIX on he topat de ple amb la mateixa dualitat.
La segona, terriblement angoixant, utilitza el concepte de l’animalització per equiparar els temibles rosegadors amb una classe social absolutament depauperada i marginal: els drapaires i la gent de mal viure dels baixos fons de París. La identificació entre rates/animals i rates/persones assoleix un nivell terriblement inquietant per al lector, que viu amb creixent neguit la incertesa d’ignorar què trobarà a mesura que avança el relat. Rates? Persones? De què parlem?

Amb tot, la història que més m’ha agradat ha estat la tercera, La Dama de Ferro. Aquí hi trobem el motiu del gat negre. La humanització del felí enfront de l’animalització d’un dels personatges, odiós i de comportament gairebé incomprensible, m’ha semblat genial. Diria que aquest relat dóna molt de si a l’hora d’analitzar el pensament de Bram Stoker.

Evidentment, no puc acabar la ressenya sense parlar-vos del traductor, Emili Gil. Ja us vaig avançar que és el meu company en les aventures literàries de “La lluna en un cove”, la publicació mensual que edita Lluís Miquel Pérez (El Toll) al País Valencià. Emili Gil hi té la secció fixa intitulada “L’altra cara de la lluna”, on parla de qüestions curioses, esotèriques, estranyes, misterioses, enigmàtiques, sempre des del rigor i la documentació. Pel que fa a Stoker, Emili Gil ha confegit una traducció al català molt eficient, que aconsegueix mantenir el to de la prosa del Vuit-cents mentre l’acosta al lector (de qualsevol edat) del segle XXI. Bon coneixedor del gènere, també ens ofereix una interessant introducció i una cronologia biogràfica de l'autor irlandès.

Les il·lustracions del volum pertanyen a Daniel Sánchez Limón, també company de “La lluna” i un dibuixant excel·lent, l’obra del qual em té el cor robat.

Bé, no m’allargo més, que ja sabeu que, en relació amb les històries, no m'agrada desvetllar més del compte. Només recordar-vos que presentarem l’editorial, “La lluna” i el llibre el dia 26 de novembre a Barcelona. No patiu, que ja us en tornaré a parlar. Per poc que pugueu, en Lluís, l’Emili, en Daniel i jo us hi esperem, negrots!!!!!!!!!!!!!