Harlem Nocturne

dilluns, 24 de juny de 2019

El camí de la pesta, de Daniel Closa




Sempre m'han interessat els thrillers científics, tant en cinema com en literatura. M'agrada molt aprendre, descobrir la quantitat inacabable de coses que ignoro, i el camp de la ciència em fascina, en especial allò que té a veure amb la biologia i la medicina. Feia temps que tenia aquesta novel·la, El camí de la pesta, de Daniel Closa, fent cua pacientment en el meu embull de llibres pendents. I fa uns dies, per fi, li va arribar l'hora. No sense una mica de retard, certament, perquè la primera edició és de febrer de 2016. Però no passa res. Ja sabem que un bon llibre no caduca. I aquest no ha caducat. 

Daniel Closa (que és científic de formació i professió) ha confegit un thriller mèdic de tall clàssic, molt cinematogràfic, a l'estil de pel·lícules com Esclat o Contagi, per posar només dos exemples. En aquest cas, la humanitat pateix el rebrot de la temible pesta negra, la mateixa que a mitjan segle XIV va devastar Europa i Àsia i va acabar amb un terç (o més) de la població. A la novel·la es tracta d'una soca resistent a tots els antibiòtics coneguts que amenaça amb estendre's a la totalitat del planeta (de fet, hi ha milers de morts arreu) i que, a contrarellotge, els científics han de provar de contenir. Com sempre, trobar la cura, la vacuna... sovint in extremis. 

El camí de la pesta segueix aquesta pauta. No li falta de res: la intriga, el patiment, la fatalitat, la perversitat, la mala praxis de les grans farmacèutiques, els interessos econòmics, el crim. Ho trobem tot i ens hi enganxem, per més que imaginem com serà el final. Amb capítols curts i precisos, sense res que resulti superflu, la narració avança i nosaltres anem aprenent coses. Entre elles, una de molt concreta que ja s'està produint, que tots els científics saben i que posa els pèls de punta: el fet que, a força d'abusar-ne, alguns antibiòtics han deixat de funcionar en el cas de certes malalties. Els bacteris i microbis són uns bitxets molt murris, supervivents a prova de bomba que muten sempre que cal per salvar la vida. Segons la ciència, hem de lluitar per trobar nous remeis. Si no, moltes malalties, que ara es curen fàcilment, podrien tornar a ser extremament letals.


     

La novel·la té una característica peculiar, ja que la resolució del conflicte (és a dir, la trobada de la cura) no provindrà dels experiments i la recerca sincrònica més avançada, sinó de l'aprofitament de les ensenyances del passat. Així, el remei per a la terrible pandèmia ens arribarà a través del manuscrit d'un monjo que va viure en primera persona la pesta negra medieval. No explicaré res més per no revelar secrets, però m'ha fet gràcia aquest maridatge de la ciència-en-ficció amb la investigació filològica. Només un apunt per a l'autor. Li asseguro que traduir del llatí un manuscrit de sis-cents anys enrere, amb les dificultats que sol presentar el tipus d'escriptura, l'estat del paper i la tinta, els entrebancs de redacció segons la procedència geogràfica, la formació i la perícia del copista, etc. és una tasca complexa i llarga, que pot durar dies i setmanes. De cap manera la pot fer una noieta en una nit. La filologia també és una seriosa disciplina científica. Això és el que no m'ha acabat de convèncer, que els protagonistes siguin tan joves i resolguin un tema tan difícil amb tan pocs mitjans. M'hauria agradat més que s'hagués evitat aquest vessant "juvenil" i la novel·la hagués resultat més punyent i crítica. 

Tanmateix, això no la invalida. M'ho he passat molt bé. I, si hi aprofundeixes, pot arribar a esfereir. 

Feliç dia de Sant Joan, negrots. 

   

diumenge, 2 de juny de 2019

Carvalho: problemas de identidad, de Carlos Zanón






Assumir el repte que va acceptar Carlos Zanón no és una empresa fàcil. No ho és. I encara m’ho sembla menys quan es tracta de reeixir-ne sense morir (encara que sigui metafòricament) en l’intent. És per això que vaig acostar-me a la novel·la, Carvalho: problemas de identidad, amb una prevenció que no m’importa admetre. No per desconfiança respecte a la capacitat del seu autor, això és evident. Però sí per aquella recança típica ‒qui sap si innata, qui sap si adquirida i carregada de prejudicis‒ que ens mena a desconfiar, inevitablement, de projectes com aquest. 
Em preguntava interiorment: Com s’ho farà en Zanón? Com salvarà els obstacles, alguns purament logístics, que poden sorgir a l’hora de recuperar la figura d’un personatge tan icònic i emblemàtic com Pepe Carvalho? En quin espai el situarà? Com gestionarà el pas del temps? Com evitarà que la veu de Manolo Vázquez Montalbán estigui massa present a la novel·la? Com aconseguirà que la ficció resulti versemblant, que ens la puguem creure i la puguem gaudir? 
Doncs ho ha fet amb un recurs fantàstic. Antic com la pròpia història de la literatura universal i actual com la creació més moderna i vigent, amb tots els prefixos -post que li vulgueu col·locar. Estic parlant d’un interessant joc metaliterari, a diversos nivells, que Carlos Zanón sap exprimir per treure-li litres de suc. El Pepe Carvalho de Zanón és un personatge real, existeix ara mateix a la nostra Barcelona (o almenys existia en el temps de l’acció, any 2017: espero que no s’hagi mort, que estava bastant fotut), i havia estat amic de Vázquez Montalbán (El Escritor). El Escritor va decidir convertir el seu amic detectiu en un personatge de novel·la tot aprofitant les seves característiques, els seus casos, el seu carisma. I va funcionar molt bé en un munt de llibres que es van fer molt famosos. Per desgràcia, després d’aquell infaust 17 d’octubre a l’aeroport de Bangkok, és obvi que les aventures novel·lesques del detectiu no van poder continuar. Però no així les del personatge real ‒més vell, més amargat, més esgotat‒ que ens acosta ara de manera plenament convincent un altre escriptor, Carlos Zanón. 
Imagineu-vos el joc que aquest artifici ens ofereix i com deslliura Zanón d’alguns dels problemes de decòrum amb què es podia trobar. I imagineu-vos el Carvalho de Zanón, convertit en un ésser de veritat, recordant anècdotes que ens traslladen a un altre nivell de metaficció. El nostre Carvalho de carn i ossos, per exemple, remembra les converses amb l’Escriptor, repassa com era el seu personatge o celebra haver pogut conèixer Eusebio Poncela, que va fer d’ell al cinema. Eusebio Poncela i sobretot Charo López, no ens enganyem, que interpretava la Charo de dins la història.
Carvalho: problemas de identidad està escrita en primera persona, convenció del noir més clàssic que aquí fa molt sentit, i té unes bones dosis d’humor (ben negre). Combina tres trames paral·leles, una de les quals vinculada a la vida amorosa del detectiu. El rerefons filosòfic del seu pensament juga en la novel·la un paper primordial. La novel·la és Carvalho i funciona a partir de la seva interioritat, molt més important que les trames i l’acció. El seu sentir, el seu patir, la seva deriva autodestructiva, la seva dificultat per relacionar-se emocionalment, el fet de ser ell mateix a pesar d’ell mateix. L’exili interior. 
D'altra banda, l'obra té un segon protagonista, com no podria ser, en realitat, d’una altra manera. Em refereixo a la ciutat de Barcelona. Zanón reflecteix molt bé la situació en què ens trobàvem el 2017, just abans del referèndum, i es fa ressò de les incerteses i les contradiccions. S’inspira també en casos més o menys reals (la mort inexplicable d’un manter a Montjuic, la participació de la Guàrdia Urbana en certs delictes, la presència del turisme, la degradació de certes zones de la ciutat, les desaparicions i assassinats de prostitutes) per reflexionar sobre la barbàrie, la injustícia, la maldat i el desengany, sobre la complicada estructura dins la qual vivim, a tots els nivells i quasi sense saber-ho, en una gran urbs que ens fagocita, plena de gent, de llums i ombres, de contrastos.
El Carvalho de Zanón també crema llibres (quin mal!) i també cuina de matinada, també té un munt de referents musicals, literaris, cinematogràfics i artístics (és normal, Montalbán s’hi va inspirar per crear el seu detectiu de ficció) i fins i tot visita Paco Camarasa i Montse Clavé a la llibreria Negra y Criminal (un homenatge molt bonic). 
Carvalho: problemas de identidad és una novel·la negra. Ben negra. Crua, trista, desencantada, una història de perdedors. Però la salva la tendresa. És així. La duresa, el cinisme, la ironia i el sarcasme no poden deslliurar-se d’un punt de tendresa, que amara el personatge i amara el text. Perquè es tracta d’un Zanón, no d’un Vázquez Montalbán. I Zanón pot resultar duríssim, però mai deixarà de ser un poeta.



Aquesta ressenya s'ha publicat també a L'illa dels llibres 


dimecres, 22 de maig de 2019

Pes mort: Llort




Les fronteres entre el drama i la comèdia, si ens ho proposem, poden ser permeables i difuses, més pròximes que no ens pensem. De vegades, la vida humana i les seves derives es belluguen dins d'uns marges ambigus, capaços de provocar (en aquest cas en el lector) sensacions diverses i, en certa manera, contraposades. 

Tal vegada és l'exercici que ens proposa Lluís Llort en aquesta particular novel·la (definida com a "dramèdia" a la portada posterior del llibre), intitulada Pes mort i que correspon al número 43 de la col·lecció Crims.cat. Pes mort s'esdevé una lectura plaent, intensa, amb una bona dosi d'humor negre i sense pretensions de ser correcta políticament. 

Cinc personatges en joc. Un esdeveniment inesperat. Una sèrie de reaccions que, a priori, ens semblarien gairebé inimaginables. Un deliri col·lectiu que s'escapa de la lògica del comportament. Més d'un gir. La transgressió d'un munt de normes. I unes motivacions per a tot plegat que, si les analitzem amb una mica de detall, representen una rècula continuada de despropòsits. 

Dit així, podríem pensar que parlem d'una mena de joc dels disbarats delirant i absurd, però en realitat no ho és. Només ho sembla. Perquè Llort col·loca damunt del tauler del joc una proposició lúdica que, tot i arrencar-nos uns quants somriures, també és capaç d'incomodar-nos força. Des de la hipèrbole caricaturesca amb la qual ens desafia, l'autor de Pes mort es dedica a analitzar amb perspicàcia alguns dels misteris de l'ànima humana. 

Reflexiona sobre els prejudicis, el pas del temps, la solitud, la frustració, el desgast de la rutina quotidiana, les relacions familiars, la cobdícia, la capacitat de ser generosos i mesquins alhora. Reflexiona al voltant de la incoherència que a voltes ens defineix i de la dificultat de saber, realment, qui som. 

El text és breu (178 pàgines) i llisca com una anguila. Però el que queda clar és que no resulta banal. He de confessar que, mentre el llegia, me l'imaginava convertit en pel·lícula. És extremament visual. També he de confessar que he rigut poc i m'he incomodat més. Per a mi ha estat un drama més que una comèdia. El drama de milers de misèries que tots compartim. 

Pes mort és una novel·la que pot satisfer un públic ampli, una ficció que funciona. No és cap novetat. Alguns ja ho sabem. Ja sabem que la veu de l'amic Llort sempre resulta personal, interessant i sorprenent. 


http://www.illadelsllibres.com/pes-mort-una-dramedia-de-llort/

dimarts, 21 de maig de 2019

Los miércoles salvajes, de Susana Hernández





No és cap novetat que Susana Hernández ha esdevingut a hores d'ara un dels grans noms del "negre" actual, darrerament també en llengua catalana amb la seva magnífica novel·la Males decisions. Ha estat des del començament una veu interessantíssima i in crescendo que ara, novament, ho ha tornat a fer.  

La seva darrera novel·la negra publicada es titula Los miércoles salvajes (Editorial Milenio, 2019), un nom prou engrescador per a un text punyent, original, ben travat, amb una àmplia gamma de personatges de tota mena i una ambientació magnífica. La història ens trasllada a diversos punts geogràfics, des de Barcelona a Ghana passant per Portugal, des dels barris rics als marginals, des de les barraques miserables de l'Àfrica més maltractada a les mansions sumptuoses dels mafiosos sense escrúpols.    

La trama no l'explicaré, però sí diré que es complau en la denúncia d'una de les moltes xacres de la societat actual: el tràfic de medicaments, la moral  inexistent de certes empreses farmacèutiques i del món obscur del seu entorn, que juga amb la vida de milions de persones cada dia, que condemna els pobres a la malaltia, a l'exclusió, a l'abús incontrolat del dit "primer món" ("primer" no en ètica, és clar) envers el "tercer". 

Un dels punts forts de Los miércoles salvajes és la construcció dels personatges, tractats des de posicions prou allunyades de maniqueismes extrems. El bé i el mal conviuen pertot, és veritat, però res no és blanc o negre. Els humans tenim un cantó fosc i de vegades podem ser capaços, alhora, de les més grans abjeccions i de les més elevades renúncies. A la novel·la hi ha molta maldat, però també hi ha molt d'amor. Hi ha abnegació, amistat, fidelitat i sacrifici. Hi ha malentesos i secrets que ningú no s'atreveix a confessar i que ho malmeten tot. I hi ha patiment, molt de patiment. Passió i dolor.  

Hernández no pot evitar (això és marca de la casa) un cantó extremament visual en el desenvolupament de les seves ficcions. L'acció ràpida i els finals clarament cinematogràfics confirmen la idea que la narrativa d'avui té dues cares indissociables: l'escrita i la filmada. Dos llenguatges que, si se saben utilitzar amb encert, es poden retroalimentar per enriquir el conjunt.

Susana Hernández ho sap fer. Ho fa molt bé. La novel·la ofereix moltes capes de lectura que poden satisfer un públic exigent i ampli. No la deixeu passar. Totalment recomanable.  

Feliç dimarts, negrots. 




    

diumenge, 19 de maig de 2019

La mirada de vidre, d'Anna Moner





La mirada de vidre, d'Anna Moner, no és una novel·la negra. He dubtat si publicar aquesta ressenya en aquest blog o en el meu blog generalista, El Fil d'Ariadna (II). Finalment, però, he pres una decisió. No debades el text explora obertament la part més fosca de la condició humana. I no debades, també, ha estat un dels llibres nominats al Premi del Festival València Negra 2019.  

La història, ambientada en la Barcelona del tombant del segle XIX al XX (distribuïda entre 1898 i 1904), s'endinsa en els tenebrosos mons dels progressos de la medicina i la psiquiatria de l'època, en l'ambient efervescent de l'espiritisme, en l'àmbit obscur de l'addicció a la morfina, tan en voga aleshores. 

A través d'uns personatges (protagonistes i secundaris) perfectament perfilats, sorprenents, terrorífics, caricaturescos, una autèntica galeria del terror plena de desferres humanes, Moner poua en les pràctiques mèdiques i psiquiàtriques i les porta a l'extrem, convertint-les en el camp d'experimentació d'un metge sense escrúpols que barreja l'exercici de la medicina amb una malsana ambició artística. Enmig d'aquesta bogeria, serà un fotògraf, Roger Queralt, qui protagonitzarà vertaderament la història. Roger Queralt, un espectador d'excepció i alhora una víctima col·lateral de l'indescriptible horror. 

La novel·la oscil·la entre dues estètiques: la de la bellesa i la de la lletjor. Moner no ens estalvia res: reflecteix a la perfecció l'escatologia, la sordidesa, la crueltat, el deliri i la maldat. No defuig mostrar de manera cruenta i hiperrealista la part més obscura de l'ésser humà, dels baixos fons de la ciutat, de les més primitives passions. Simultàniament, però, és capaç de construir (tal com ja ens té acostumats) una novel·la extraordinàriament atmosfèrica, preciosista, de llenguatge refinat, amb una gran proliferació de descripcions molt ben documentades, amb el ritme lent i cadenciós que sens dubte convé als fets que narra, amb la seva habitual complaença en els detalls, en la sensualitat, en les sinestèsies, en les aromes, els colors, l'art i la música, en tot allò que sovint no diem però que sabem que existeix. 

Moner aprofundeix molt i no enganya ningú, no ens facilita lenitius. Moner ens colpeja i ens fa preguntar-nos com hem arribat fins aquí. Com a espècie i com a individus. Ens ensenya qui som, amb un mirall al davant, i amb la seva característica veu,  pròpia i única. No conec ningú, en els temps que corren, que escrigui com ella. Per tant, no us la podeu perdre. Si no l'heu llegit encara, a què esteu esperant? 

Feliç final de diumenge, negrots. 


       
Nota: La mirada de vidre va guanyar el Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira 2018. 

Aquesta ressenya s'ha publicat també a L'illa dels Llibres


dimarts, 7 de maig de 2019

Ellas también matan, la traducció al castellà dels relats de dones assassines





No cal que us digui la il·lusió que em fa anunciar-vos avui que ja disposem físicament del recull de relats negrots Ellas también matan.  

Com sabeu, és la traducció al castellà de l'antologia Elles també maten, que vam publicar l'any 2013 amb molta emoció a la novíssima editorial Llibres del Delicte. Es tracta del número 3 de la col·lecció, que va resultar un projecte màgic des del començament i des de tots els punts de vista. 

Ara, després de 3 edicions en català, l'editorial ha decidit traduir-lo i publicar-lo a la seva nova col·lecció en llengua castellana, Delito.    

Amb aquesta portada d'un violeta tan suggeridor i simbòlic, ens tornem a llançar a l'aventura. Esperem que el volum, una petita perla (mal m'està dir-ho en ser-ne la coordinadora i una de les autores, però ho diré igualment), continuï essent tan ben rebut pels lectors de tot arreu. Nosaltres hi hem posat tot l'esforç i l'alegria i unes quantes de les assassines ens hem traduït el nostre propi relat. 

Recordeu, les autores som:

Margarida Aritzeta: El asesinato de la vendedora de cupones Teresa Solana: El secuestro
Carme Torras: Una arritmia silenciada
Maria Carme Roca: Unos buenos vecinos
Núria Cadenes: Un muerto en la cocina
Esperança Camps: (Gafas de) Pasta Negra
Empar Fernández: El día que perdí el mundo de vista
Susana Vallejo: Un reflejo en la mirada
Susana Hernández: El hombre del espejo
Marta Banús: Noche de cumpleaños 
Laura Díaz-Roig: Ella 
Mònica Batet: El señor Delcroix
Anna Maria Villalonga: El azar, a veces

Bé, doncs ja està. Aquí el teniu. Ja es troba a les llibreries. 

Espero que tothom gaudeixi llegint-lo tant com nosaltres escrivint i traduint. I recordeu, les dones d'Ellas también matan, si cal matar, matem. En la llengua que sigui. 

Que passeu un bon dimarts, negrots. 


 

dijous, 18 d’abril de 2019

L'ull de l'escarabat, d'Anna Carreras




M'he ventilat en un parell de tardes la novel·la d'Anna Carreras publicada per Llibres de Delicte amb el número 39 de la col·lecció. Es tracta de L'ull de l'escarabat, un text atractiu i àgil, molt personal, amb el qual m'ho he passat d'allò més bé. 

La novel·la resulta de difícil qualificació i et manté en tensió fins al final. Per dos motius. El primer, perquè t'enganxa irremissiblement amb el seu humor àcid, la seva desinhibició i la seva frescor manifesta. El segon, perquè com a lector no en tens ni idea de cap a on avança la trama i, per tant, la curiositat se't menja. 

L'acció es desenvolupa en una sola tarda/nit, un període de temps reduït i clos, com també ho és l'espai (l'edifici d'un centre cultural). A la pobra protagonista, la Maria, no li poden passar més coses terribles en un lapse de temps més breu. Les seves peripècies entronquen amb tota la tradició de l'humorisme bufonesc i caricaturesc, clarament hiperbòlic, que han usat al llarg dels segles des dels autors d'entremesos, sainets i vodevils a còmics com Rowan Atkinson amb el seu Mr. Bean. 

El final és sorprenent i no sé si necessitaria alguns indicis anteriors o una execució més llarga en el moment del desenllaç, però això no invalida la vàlua de la novel·la. D'altra banda, el llenguatge puixant i rabiosament actual també constitueix un punt claríssim al seu favor. 

En fi, negrots. Que quan de tant en tant et trobes novel·les com L'ull de l'escarabat, d'Anna Carreras, t'adones que, afortunadament, existeix un llarg camí per recórrer en el camp del gènere criminal. Un camí innovador i renovador, eclèctic i ampli, allunyat de mirades restrictives i de casposes interpretacions ancorades en el passat. 

Recomanada.





dimecres, 17 d’abril de 2019

Terra aspriva (Un western), de Sebastià Bennasar




Terra aspriva, de Sebastià Bennasar, és la novel·la (la nouvelle) guanyadora del darrer Premi de novel·la curta Celler de Lletres, i es tracta d'un text que porta un subtítol que no deixa de sobtar, Un western. De fet, m'ha costat decidir si penjava aquesta ressenya en aquest bloc negrot o en el meu bloc de literatura generalista, "El fil d'Ariadna (II)". Finalment, el subtítol m'ha donat la clau. He pensat que, al cap i a la fi, aquí hi trobem bàsicament literatura de gènere i que la consideració de "western", amb tot el que significa, lligava bé amb aquesta qüestió.      

Terra aspriva és un Bennasar en estat pur, on l'autor hi vessa les seves opinions i obsessions respecte a la vida actual, al món que ens envolta, traslladant-les a un esquema de gènere que li venia de gust. Des de certs punts de vista, la novel·la és molt negra, perquè hi trobem violència, venjança, duels, trets, i la descripció d'aquella fina línia que separa la llei de la justícia i que tant hem vist aparèixer en les pel·lícules de l'oest.  

L'acció es desenvolupa en el canònic ambient rural. Només hi faltaven les boles aquelles que rodaven pels pobles fantasma del Far West. El text es llegeix de pressa i amb amenitat, malgrat que paga la servitud de l'obligada brevetat (les bases del Premi Celler de Lletres així ho exigien). Penso que la trama i el tema donaven més de si i que unes quantes pàgines més haurien arrodonit el conjunt. Amb tot, la mirada crítica de Bennasar hi és clarament present i la seva característica escriptura també. 

Reivindico molt, com ja sabeu, la narrativa breu. Per això totes les iniciatives que la potencien em semblen molt encertades. 

Així que endavant. Que passeu un feliç dia, negrots. 

        

dimecres, 10 d’abril de 2019

Invisibles, de Graziella Moreno




Invisibles és la darrera novel·la de Graziella Moreno, una dura història carregada de tensió que al lector li resulta molt difícil d'abandonar des que s'endinsa en la primera pàgina. 

Ambientada en la Barcelona actual, Invisibles recull tres temes que cremen intensament en el si de la nostra societat malalta. D'una banda, el tràfic d'òrgans (que ja havien explorat Jaume Benavente a El quadern de Nicolaas Kleen i Jordi de Manuel a La mort del corredor de fons). D'una altra, la violència envers les dones i la indefensió a què estan subjectes. I, per fi, la terrible xacra de la quantitat de persones desaparegudes que tenim, sense ser-ne conscients, al nostre voltant. 

A la portada posterior de la novel·la, hi diu: 

En el 2017, figuraban en el sistema de Personas Desaparecidas y Restos Humanos sin identificar un total de 6.053 personas. A mediados de 2018, ya se había superado esa cifra. Una media de 38 al día.  

És aquest el tema central de la novel·la, tal com Graziella Moreno comenta en les entrevistes. Un tema terrible i esfereïdor que ella coneix de primera mà, atesa la seva professió de jutgessa, i que té moltes cares diferents, perquè hi ha un nombre altíssim de desapareguts dels quals mai no se'n torna a saber res. 

En un principi, vaig suposar que la novel·la seguiria aquesta línia, la de la repercussió familiar i social que representa aquesta qüestió, però en avançar en la lectura vaig comprendre que no és així exactament. L'autora confegeix una història clarament ficcional i novel·lesca on la crítica social s'esdevé el teló de fons d'una trama perfectament travada i amb uns personatges molt especials. L'estol de personatges és divers i molt remarcable, des de sicaris i psicòpates a nenes precioses que es passen el dia en una biblioteca.  

Invisibles no és un procedural a l'ús, però hi ha investigació. Una investigació al marge de l'oficialitat policial que Moreno col·loca en mans d'un triangle de personatges marcats pels traumes i la desgràcia. No són els únics, n'hi ha més. És una constant de la novel·la: la incidència del patiment del passat en un present que no tothom sap com transitar. 

Felicito vivament l'autora i recomano la lectura d'Invisibles. Us enganxarà segur, negrots.




     

dimecres, 3 d’abril de 2019

Olot, crònica d'un segrest, de Jacinto Vicente Hernández




He llegit en poc temps l'obra de non-fiction publicada per Edicions Xandri sobre el segrest de Maria Àngels Feliu, la farmacèutica d'Olot. Es titula Olot, crònica d'un segrest i la signa Jacinto Vicente Hernández, que va viure l'afer de primera mà perquè en va ser el secretari judicial. El llibre inclou un pròleg de Jesús García-Fustel, tinent coronel de la UCO, i un epíleg de la periodista Tura Soler, tots dos estretament relacionats amb el terrible segrest per motius professionals. El text es llegeix de pressa i amb interès, sobretot si som dels que vam seguir les notícies amb neguit al llarg d'aquells mesos interminables. 

Jacinto Vicente narra els esdeveniments des d'un escrupolós respecte envers Maria Àngels Feliu i envers la ciutat d'Olot. No explota cap element morbós i es limita a relatar la resolució del cas. Ho fa, això sí, amb tota la implicació del món, perquè des del començament confessa que aquest cas el va marcar profundament i per sempre. 

No puc amagar que al lector li agradaria conèixer més detalls. Els humans som així. Però he d'admetre també que em sembla fantàstic que l'autor no hagi caigut en la temptació de fer-ho. En aquest sentit, el llibre resulta impecable. 

Com sempre dic, en un panorama literari on no abunden els non-fiction (que tanta prèdica tenen en altres latituds) totes les noves aportacions les considero molt benvingudes.  

Que tingueu un bon dia, negrots. 


dilluns, 11 de març de 2019

Tothom et recordarà, d'Andreu Martín





Tothom et recordarà, d'Andreu Martín, és la novel·la número 42 de la Col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat, que va inaugurar el mateix autor l'any 2012 amb Història de mort i que va continuar l'any passat (2018) amb L'Harem del Tibidabo. No cal dir el plaer que representa poder gaudir de les seves obres, ressenyades abundantment en aquest blog, amb una regularitat que no fa altra cosa que demostrar la seva activitat incansable. 

Tothom et recordarà, Andreu Martín s'enfronta al tema dels grups gihadistes en una Barcelona post atemptat de les Rambles i en ple procés independentista, fets que serveixen de teló de fons a una trama rica i imaginativa on hi tenen cabuda els mossos d'esquadra, els seus confidents, la policia nacional, els membres de la cèl·lula islàmica, i un llarg etcètera de personatges tractats amb encert i minuciositat. Dos dels protagonistes, la fascinant cantant i contorsionista Leire Alfaro, i el sòrdid inspector Santiago Ortuño, que apareix mort a l'inici de la novel·la, nodriran una intriga complexa, narrada amb analepsis, focalitzacions i diverses veus, inclosos els atestats i les declaracions policials. 


Lluny del que pot semblar a priori, Tothom et recordarà va molt més enllà de la típica novel·la de màfies i corrupcions. Ja he apuntat que es tracta també d'una obra de personatges, amb tipus humans perfectament descrits i definits, que atorguen al text una dimensió profunda i reflexiva, d'intel·ligent indagació envers la societat, les relacions humanes i la nostra enrevesada condició. 

Andreu Martín no jutja ni es posiciona. Posa en veu dels personatges (als quals mima moltíssim) allò que convé dir. Descriu ambients, realitats, interioritats. Reflecteix la nostra feblesa, la nostra por, la nostra misèria. Però també ens mostra alguns sentiments nobles, encara que semblin pocs. Resultem contradictoris i calidoscòpics tant en la nostra faceta individual com en la col·lectiva, això és un fet. I, fent gala d'una maduresa personal i artística d'alt nivell, Andreu Martín ens ho deixa claríssim des de la primera pàgina.

No puc acabar aquesta ressenya sense mostrar l'orgull que sento perquè Andreu Martín hagi posat el meu nom a un dels personatges de Tothom et recordarà. Sí, ho llegiu bé. M'ha convertit en la magistrada de l'Audiencia Nacional Ana de Villalonga, i aquest és un detall que em commou i m'honora enormement. Que el "puto amo" hagi pensat en mi fins a aquest punt, que m'hagi fet aquest bonic regal, no sabré mai com agrair-li.

No us perdeu la novel·la, negrots. Us encantarà.            



    

divendres, 15 de febrer de 2019

El meu relat negrot "Diecisiete segundos", ara EnVeuAlta





El meu relat "Diecisiete segundos", publicat a l'Antologia de dones HNegra, d'Editorial Alrevés, ara el podeu escoltar EnVeuAlta. És molt breu, però molt intens. No us el perdeu. Sentir-lo en àudio encara és més bèstia 
que en la lectura. 




Recupero una foto de la presentació que vam fer a Barcelona, amb dues de les meves companyes, Empar Fernández i Susana Hernández 

Hotel Metropole, de Sebastià Bennasar



Hotel Metropole, la més recent novel·la de Sebastià Bennasar, és un text breu, molt entretingut, que et fa passar una bona estona en la lectura. Una història  d'espies, que s'inicia durant la Segona Guerra Mundial i que acaba el 1990, després de la caiguda del mur de Berlín. 

Com dic, es tracta, suposadament, d'una novel·la d'espies, però penso que, en realitat, no ho acaba de ser. En primer lloc, perquè Bennasar parla de moltes més coses. En segon, perquè la trama d'espionatge només està esbossada. La novel·la resulta més aviat un magnífic inici per a una obra més extensa, més desenvolupada, més detinguda en la caracterització d'uns personatges fascinants. 

Segurament aquesta ha estat la tria de l'autor, perquè en el fons parlar d'espionatge és el pretext que utilitza per tractar els temes que de veritat li interessen: la Història, Portugal i la literatura. Hotel Metropole és un compendi d'aquestes tres qüestions, sobretot de les dues darreres. L'amor de Bennasar per Portugal és sabut, com també ho és la seva reivindicació de la literatura i els autors portuguesos, poc coneguts (molt poc coneguts) a casa nostra. Per tant, Hotel Metropole acaba esdevenint un agradable passeig per Lisboa i per la història literària (la portuguesa, però no només), un exercici metaliterari que exalta els llibres, les llibreries, les editorials, els escriptors i les lletres. 

Un coctel senzill i llegidor que ens podem empassar d'un glop en una tarda de diumenge. 

Feliç dia, negrots.   
     

dissabte, 2 de febrer de 2019

El soterrani, de Sandrine Collette






El soterrani, de l'autora francesa Sandrine Collette, és el número 40 de la Col·lecció de novel·la negra en llengua catalana Crims.cat, de l'Editorial Alrevés. 

Es tracta d'una obra fosca fosquíssima, negra negríssima, que destaca no pel tema que tracta sinó per la seva bona escriptura. La trama és senzilla i un clixé del gènere: un home segrestat i tancat en un soterrani inaccessible per uns bojos desaprensius i sense escrúpols que el torturen i el fan servir d'esclau. Les novel·les, pel·lícules i sèries on es reprodueix el topoi, en tota la seva gamma de variants, és gairebé inacabable. No cal que en fem una llista. La cosa va de mostrar la capacitat humana per fer mal als seus semblants i per degradar-se fins a límits insospitats. 

Què fa diferent el text de Sandrine Collette fins el punt que li atorguessin el Grand Prix de Littérature Policier de 2013? Doncs la seva capacitat dialèctica des d'un punt de vista psicològic, la seva excel·lència a l'hora de furgar en l'ànima humana i mostrar-nos els seus racons més obscurs, més amagats, més subtils i sòrdids. Fins on som capaços d'arribar per sobreviure? Què és, sobreviure, en realitat? Viure en condicions infrahumanes paga la pena? Hem de perdre l'esperança en algun moment? Sortir de l'infern vol dir recuperar-se, vol dir tornar a viure?

Tot això planteja  El soterrani, una novel·la esplèndidament traduïda per Maria Llopis. No és llarga, només té 250 pàgines, però jo penso que encara s'hauria pogut condensar una mica més. En algun moment he pensat que s'esdevenia un pèl repetitiva, però això pot ser una percepció purament personal. En qualsevol cas, es tracta d'un text que no pot deixar indiferent ningú, un text que, inevitablement, ens farà tastar les flames més terrorífiques de l'Avern. 

Bona nit, negrots. 



dijous, 17 de gener de 2019

Y de Yesterday, de Sue Grafton



Enfilo amb tristesa la darrera ressenya que faré mai d'una novel·la de l'admirada Sue Grafton. Ja sabeu que va morir el mes de desembre de 2017, tot just acaba de fer un any. Es tracta de la ressenya de la lletra Y de l'Abecedari del Crim, que mai no arribarà a la Z. Això em genera una tristesa profunda, com vaig escriure en aquesta entrada del blog quan vaig conèixer la notícia de la seva mort.  

La Y de Yesterday és una novel·la digna de les millors del cicle, potser una mica massa extensa. Però Grafton no va perdre ni un bri de les seves facultats en el darrer període de la seva vida. Tornem a trobar una aventura que enganxa, amb una trama vinculada a un crim del passat prou imaginativa. Alhora, també han de resoldre's alguns afers pendents (que provenen de títols anteriors) que afecten directament la Kinsey i que doten el text d'un doble interès. 

M'agrada assistir a l'endolciment de la protagonista, que a mesura que fa anys esdevé cada cop més empàtica i tolerant amb els defectes humans. Potser és una percepció meva, però així m'ho ha semblat en les darreres entregues. En qualsevol cas, la descripció intel·ligent i perspicaç de la naturalesa humana sempre ha estat un dels punts forts de la literatura de Grafton. 

No puc afegir gaire cosa més. Els seguidors de les peripècies de la Kinsey Millhone entendran perfectament la meva sensació de pèrdua. És cert que els llibres romandran sempre, és cert que hi podrem tornar sempre que vulguem. Però allò  que serà impossible, per desig inapel·lable de la seva creadora, és continuar coneixent com va la vida de la Kinsey. La d'ella i la de tot l'estol de personatges entranyables que l'envolten i que han sobreviscut, com a punt final dins les pàgines de Y de Yesterday, a la talentosa escriptora que els va donar la vida.  

No m'agrada parlar de punt final. No m'agrada, negrots. 



NOTA: AQUESTA ENTRADA ÉS LA NÚMERO 1000 D'AQUEST BLOG. 


dilluns, 14 de gener de 2019

Arriba el Festival Tiana Negra, setena edició





Un cop més, s'acosta el primer festival de novel·la negra de l'any: Tiana Negra. Aquest 2019 (poca broma) arriba ja a la seva setena edició. Serà una trobada especial, perquè el seu comissari, fundador i ànima del festival, Sebastià Bennasar, deixarà el càrrec i traspassarà el testimoni a una altra persona, que se sabrà just en el moment de la Cloenda. D'altra banda, un altre dels plats forts de la cita serà l'acte d'homenatge a la meva estimada Margarida Aritzeta. 

Passaran, com sempre, moltes coses negrotes en aquest setè Tiana Negra, i espero que tots sigueu allà per veure-ho. Recordeu, dies 18 i 19 de gener. Tiana, Maresme, Barcelona. 

Allà ens hi veurem, negrots. 


  
  

diumenge, 13 de gener de 2019

La barrera, de Jordi de Manuel





Estreno el blog enguany amb la ressenya de la darrera novel·la de Jordi de Manuel, La barrera, número 41 de la col·lecció de novel·la negra en català de l'Editorial Alrevés, Crims.cat.

Es tracta d'un text força breu (181 pàgines). Un text que compleix amb una de les més canòniques exigències del gènere: la manca de qüestions supèrflues.  La barrera va al gra, és una novel·la directa i punyent que hom no pot parar de llegir. 

Els protagonistes són dos vells coneguts nostres, dos mossos d'esquadra. La caporal Lídia Sánchez i l'agent Pau Ribó, que ja havien aparegut en dues de les novel·les del cicle de l'inspector Marc Sergiot. No cal dir com m'agrada aquesta intertextualitat pròpia de la narrativa de De Manuel. Atorga al seu corpus literari un sentit i una circularitat que el converteixen en quelcom especial. 

Malgrat la brevetat i la concisió de la novel·la, Jordi de Manuel no s'està de posar la lupa, ben a prop i amb molt d'augment, damunt de les parts més fosques de la societat embogida i irracional en la qual vivim. Els més febles, els qui viuen als marges, els qui no disposen de recursos per defensar-se són les víctimes dels desaprensius més abjectes, d'aquells que no tenen escrúpols ni respecte per la vida humana. En darrera instància, són víctimes d'un sistema que permet que aquests darrers existeixin. 

A La barrera hi apareix un personatge, a partir del qual Jordi de Manuel polaritza l'acció, que m'ha semblat molt interessant. El seu nom és Gaspar Garín, un jove amb problemes que treballa al Port Fòrum de Barcelona, abaixant i aixecant la barrera durant el torn de nit. La peripècia que li tocarà viure, que l'aboca a l'abisme, l'haureu de llegir vosaltres. Un text tan breu no em permet explicar res més sense deixar anar algun secret no desitjable (tampoc no ho faig mai, ja ho sabeu). Tanmateix, sí que diré que és ell l'autèntic protagonista, juntament amb una de les víctimes dels "dolents" i dels mateixos mossos. Per tant, no estem davant d'un procedural típic, sinó d'un text a tres bandes molt interessant. 

No vull enganyar ningú. Jo he trobat a faltar el meu Jordi de Manuel, l'autor més pausat i menys trepidant que es complau en les descripcions i en els detalls. Però això és una qüestió meva, segurament vinculada al fet que conec molt bé la seva obra i segurament ja espero unes coses concretes. En canvi, per als amants de l'acció i l'aventura immediata, La barrera complirà totes les expectatives. 

Jordi de Manuel és, per damunt de tot, un escriptor extremament honest. Extremament honest amb els lectors i també amb ell mateix. Llegiu la novel·la. Us agradarà.