Harlem Nocturne

dijous, 18 d’abril de 2019

L'ull de l'escarabat, d'Anna Carreras




M'he ventilat en un parell de tardes la novel·la d'Anna Carreras publicada per Llibres de Delicte amb el número 39 de la col·lecció. Es tracta de L'ull de l'escarabat, un text atractiu i àgil, molt personal, amb el qual m'ho he passat d'allò més bé. 

La novel·la resulta de difícil qualificació i et manté en tensió fins al final. Per dos motius. El primer, perquè t'enganxa irremissiblement amb el seu humor àcid, la seva desinhibició i la seva frescor manifesta. El segon, perquè com a lector no en tens ni idea de cap a on avança la trama i, per tant, la curiositat se't menja. 

L'acció es desenvolupa en una sola tarda/nit, un període de temps reduït i clos, com també ho és l'espai (l'edifici d'un centre cultural). A la pobra protagonista, la Maria, no li poden passar més coses terribles en un lapse de temps més breu. Les seves peripècies entronquen amb tota la tradició de l'humorisme bufonesc i caricaturesc, clarament hiperbòlic, que han usat al llarg dels segles des dels autors d'entremesos, sainets i vodevils a còmics com Rowan Atkinson amb el seu Mr. Bean. 

El final és sorprenent i no sé si necessitaria alguns indicis anteriors o una execució més llarga en el moment del desenllaç, però això no invalida la vàlua de la novel·la. D'altra banda, el llenguatge puixant i rabiosament actual també constitueix un punt claríssim al seu favor. 

En fi, negrots. Que quan de tant en tant et trobes novel·les com L'ull de l'escarabat, d'Anna Carreras, t'adones que, afortunadament, existeix un llarg camí per recórrer en el camp del gènere criminal. Un camí innovador i renovador, eclèctic i ampli, allunyat de mirades restrictives i de casposes interpretacions ancorades en el passat. 

Recomanada.





dimecres, 17 d’abril de 2019

Terra aspriva (Un western), de Sebastià Bennasar




Terra aspriva, de Sebastià Bennasar, és la novel·la (la nouvelle) guanyadora del darrer Premi de novel·la curta Celler de Lletres, i es tracta d'un text que porta un subtítol que no deixa de sobtar, Un western. De fet, m'ha costat decidir si penjava aquesta ressenya en aquest bloc negrot o en el meu bloc de literatura generalista, "El fil d'Ariadna (II)". Finalment, el subtítol m'ha donat la clau. He pensat que, al cap i a la fi, aquí hi trobem bàsicament literatura de gènere i que la consideració de "western", amb tot el que significa, lligava bé amb aquesta qüestió.      

Terra aspriva és un Bennasar en estat pur, on l'autor hi vessa les seves opinions i obsessions respecte a la vida actual, al món que ens envolta, traslladant-les a un esquema de gènere que li venia de gust. Des de certs punts de vista, la novel·la és molt negra, perquè hi trobem violència, venjança, duels, trets, i la descripció d'aquella fina línia que separa la llei de la justícia i que tant hem vist aparèixer en les pel·lícules de l'oest.  

L'acció es desenvolupa en el canònic ambient rural. Només hi faltaven les boles aquelles que rodaven pels pobles fantasma del Far West. El text es llegeix de pressa i amb amenitat, malgrat que paga la servitud de l'obligada brevetat (les bases del Premi Celler de Lletres així ho exigien). Penso que la trama i el tema donaven més de si i que unes quantes pàgines més haurien arrodonit el conjunt. Amb tot, la mirada crítica de Bennasar hi és clarament present i la seva característica escriptura també. 

Reivindico molt, com ja sabeu, la narrativa breu. Per això totes les iniciatives que la potencien em semblen molt encertades. 

Així que endavant. Que passeu un feliç dia, negrots. 

        

dimecres, 10 d’abril de 2019

Invisibles, de Graziella Moreno




Invisibles és la darrera novel·la de Graziella Moreno, una dura història carregada de tensió que al lector li resulta molt difícil d'abandonar des que s'endinsa en la primera pàgina. 

Ambientada en la Barcelona actual, Invisibles recull tres temes que cremen intensament en el si de la nostra societat malalta. D'una banda, el tràfic d'òrgans (que ja havien explorat Jaume Benavente a El quadern de Nicolaas Kleen i Jordi de Manuel a La mort del corredor de fons). D'una altra, la violència envers les dones i la indefensió a què estan subjectes. I, per fi, la terrible xacra de la quantitat de persones desaparegudes que tenim, sense ser-ne conscients, al nostre voltant. 

A la portada posterior de la novel·la, hi diu: 

En el 2017, figuraban en el sistema de Personas Desaparecidas y Restos Humanos sin identificar un total de 6.053 personas. A mediados de 2018, ya se había superado esa cifra. Una media de 38 al día.  

És aquest el tema central de la novel·la, tal com Graziella Moreno comenta en les entrevistes. Un tema terrible i esfereïdor que ella coneix de primera mà, atesa la seva professió de jutgessa, i que té moltes cares diferents, perquè hi ha un nombre altíssim de desapareguts dels quals mai no se'n torna a saber res. 

En un principi, vaig suposar que la novel·la seguiria aquesta línia, la de la repercussió familiar i social que representa aquesta qüestió, però en avançar en la lectura vaig comprendre que no és així exactament. L'autora confegeix una història clarament ficcional i novel·lesca on la crítica social s'esdevé el teló de fons d'una trama perfectament travada i amb uns personatges molt especials. L'estol de personatges és divers i molt remarcable, des de sicaris i psicòpates a nenes precioses que es passen el dia en una biblioteca.  

Invisibles no és un procedural a l'ús, però hi ha investigació. Una investigació al marge de l'oficialitat policial que Moreno col·loca en mans d'un triangle de personatges marcats pels traumes i la desgràcia. No són els únics, n'hi ha més. És una constant de la novel·la: la incidència del patiment del passat en un present que no tothom sap com transitar. 

Felicito vivament l'autora i recomano la lectura d'Invisibles. Us enganxarà segur, negrots.




     

dimecres, 3 d’abril de 2019

Olot, crònica d'un segrest, de Jacinto Vicente Hernández




He llegit en poc temps l'obra de non-fiction publicada per Edicions Xandri sobre el segrest de Maria Àngels Feliu, la farmacèutica d'Olot. Es titula Olot, crònica d'un segrest i la signa Jacinto Vicente Hernández, que va viure l'afer de primera mà perquè en va ser el secretari judicial. El llibre inclou un pròleg de Jesús García-Fustel, tinent coronel de la UCO, i un epíleg de la periodista Tura Soler, tots dos estretament relacionats amb el terrible segrest per motius professionals. El text es llegeix de pressa i amb interès, sobretot si som dels que vam seguir les notícies amb neguit al llarg d'aquells mesos interminables. 

Jacinto Vicente narra els esdeveniments des d'un escrupolós respecte envers Maria Àngels Feliu i envers la ciutat d'Olot. No explota cap element morbós i es limita a relatar la resolució del cas. Ho fa, això sí, amb tota la implicació del món, perquè des del començament confessa que aquest cas el va marcar profundament i per sempre. 

No puc amagar que al lector li agradaria conèixer més detalls. Els humans som així. Però he d'admetre també que em sembla fantàstic que l'autor no hagi caigut en la temptació de fer-ho. En aquest sentit, el llibre resulta impecable. 

Com sempre dic, en un panorama literari on no abunden els non-fiction (que tanta prèdica tenen en altres latituds) totes les noves aportacions les considero molt benvingudes.  

Que tingueu un bon dia, negrots. 


dilluns, 11 de març de 2019

Tothom et recordarà, d'Andreu Martín





Tothom et recordarà, d'Andreu Martín, és la novel·la número 42 de la Col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat, que va inaugurar el mateix autor l'any 2012 amb Història de mort i que va continuar l'any passat (2018) amb L'Harem del Tibidabo. No cal dir el plaer que representa poder gaudir de les seves obres, ressenyades abundantment en aquest blog, amb una regularitat que no fa altra cosa que demostrar la seva activitat incansable. 

Tothom et recordarà, Andreu Martín s'enfronta al tema dels grups gihadistes en una Barcelona post atemptat de les Rambles i en ple procés independentista, fets que serveixen de teló de fons a una trama rica i imaginativa on hi tenen cabuda els mossos d'esquadra, els seus confidents, la policia nacional, els membres de la cèl·lula islàmica, i un llarg etcètera de personatges tractats amb encert i minuciositat. Dos dels protagonistes, la fascinant cantant i contorsionista Leire Alfaro, i el sòrdid inspector Santiago Ortuño, que apareix mort a l'inici de la novel·la, nodriran una intriga complexa, narrada amb analepsis, focalitzacions i diverses veus, inclosos els atestats i les declaracions policials. 


Lluny del que pot semblar a priori, Tothom et recordarà va molt més enllà de la típica novel·la de màfies i corrupcions. Ja he apuntat que es tracta també d'una obra de personatges, amb tipus humans perfectament descrits i definits, que atorguen al text una dimensió profunda i reflexiva, d'intel·ligent indagació envers la societat, les relacions humanes i la nostra enrevesada condició. 

Andreu Martín no jutja ni es posiciona. Posa en veu dels personatges (als quals mima moltíssim) allò que convé dir. Descriu ambients, realitats, interioritats. Reflecteix la nostra feblesa, la nostra por, la nostra misèria. Però també ens mostra alguns sentiments nobles, encara que semblin pocs. Resultem contradictoris i calidoscòpics tant en la nostra faceta individual com en la col·lectiva, això és un fet. I, fent gala d'una maduresa personal i artística d'alt nivell, Andreu Martín ens ho deixa claríssim des de la primera pàgina.

No puc acabar aquesta ressenya sense mostrar l'orgull que sento perquè Andreu Martín hagi posat el meu nom a un dels personatges de Tothom et recordarà. Sí, ho llegiu bé. M'ha convertit en la magistrada de l'Audiencia Nacional Ana de Villalonga, i aquest és un detall que em commou i m'honora enormement. Que el "puto amo" hagi pensat en mi fins a aquest punt, que m'hagi fet aquest bonic regal, no sabré mai com agrair-li.

No us perdeu la novel·la, negrots. Us encantarà.            



    

divendres, 15 de febrer de 2019

El meu relat negrot "Diecisiete segundos", ara EnVeuAlta





El meu relat "Diecisiete segundos", publicat a l'Antologia de dones HNegra, d'Editorial Alrevés, ara el podeu escoltar EnVeuAlta. És molt breu, però molt intens. No us el perdeu. Sentir-lo en àudio encara és més bèstia 
que en la lectura. 




Recupero una foto de la presentació que vam fer a Barcelona, amb dues de les meves companyes, Empar Fernández i Susana Hernández 

Hotel Metropole, de Sebastià Bennasar



Hotel Metropole, la més recent novel·la de Sebastià Bennasar, és un text breu, molt entretingut, que et fa passar una bona estona en la lectura. Una història  d'espies, que s'inicia durant la Segona Guerra Mundial i que acaba el 1990, després de la caiguda del mur de Berlín. 

Com dic, es tracta, suposadament, d'una novel·la d'espies, però penso que, en realitat, no ho acaba de ser. En primer lloc, perquè Bennasar parla de moltes més coses. En segon, perquè la trama d'espionatge només està esbossada. La novel·la resulta més aviat un magnífic inici per a una obra més extensa, més desenvolupada, més detinguda en la caracterització d'uns personatges fascinants. 

Segurament aquesta ha estat la tria de l'autor, perquè en el fons parlar d'espionatge és el pretext que utilitza per tractar els temes que de veritat li interessen: la Història, Portugal i la literatura. Hotel Metropole és un compendi d'aquestes tres qüestions, sobretot de les dues darreres. L'amor de Bennasar per Portugal és sabut, com també ho és la seva reivindicació de la literatura i els autors portuguesos, poc coneguts (molt poc coneguts) a casa nostra. Per tant, Hotel Metropole acaba esdevenint un agradable passeig per Lisboa i per la història literària (la portuguesa, però no només), un exercici metaliterari que exalta els llibres, les llibreries, les editorials, els escriptors i les lletres. 

Un coctel senzill i llegidor que ens podem empassar d'un glop en una tarda de diumenge. 

Feliç dia, negrots.   
     

dissabte, 2 de febrer de 2019

El soterrani, de Sandrine Collette






El soterrani, de l'autora francesa Sandrine Collette, és el número 40 de la Col·lecció de novel·la negra en llengua catalana Crims.cat, de l'Editorial Alrevés. 

Es tracta d'una obra fosca fosquíssima, negra negríssima, que destaca no pel tema que tracta sinó per la seva bona escriptura. La trama és senzilla i un clixé del gènere: un home segrestat i tancat en un soterrani inaccessible per uns bojos desaprensius i sense escrúpols que el torturen i el fan servir d'esclau. Les novel·les, pel·lícules i sèries on es reprodueix el topoi, en tota la seva gamma de variants, és gairebé inacabable. No cal que en fem una llista. La cosa va de mostrar la capacitat humana per fer mal als seus semblants i per degradar-se fins a límits insospitats. 

Què fa diferent el text de Sandrine Collette fins el punt que li atorguessin el Grand Prix de Littérature Policier de 2013? Doncs la seva capacitat dialèctica des d'un punt de vista psicològic, la seva excel·lència a l'hora de furgar en l'ànima humana i mostrar-nos els seus racons més obscurs, més amagats, més subtils i sòrdids. Fins on som capaços d'arribar per sobreviure? Què és, sobreviure, en realitat? Viure en condicions infrahumanes paga la pena? Hem de perdre l'esperança en algun moment? Sortir de l'infern vol dir recuperar-se, vol dir tornar a viure?

Tot això planteja  El soterrani, una novel·la esplèndidament traduïda per Maria Llopis. No és llarga, només té 250 pàgines, però jo penso que encara s'hauria pogut condensar una mica més. En algun moment he pensat que s'esdevenia un pèl repetitiva, però això pot ser una percepció purament personal. En qualsevol cas, es tracta d'un text que no pot deixar indiferent ningú, un text que, inevitablement, ens farà tastar les flames més terrorífiques de l'Avern. 

Bona nit, negrots. 



dijous, 17 de gener de 2019

Y de Yesterday, de Sue Grafton



Enfilo amb tristesa la darrera ressenya que faré mai d'una novel·la de l'admirada Sue Grafton. Ja sabeu que va morir el mes de desembre de 2017, tot just acaba de fer un any. Es tracta de la ressenya de la lletra Y de l'Abecedari del Crim, que mai no arribarà a la Z. Això em genera una tristesa profunda, com vaig escriure en aquesta entrada del blog quan vaig conèixer la notícia de la seva mort.  

La Y de Yesterday és una novel·la digna de les millors del cicle, potser una mica massa extensa. Però Grafton no va perdre ni un bri de les seves facultats en el darrer període de la seva vida. Tornem a trobar una aventura que enganxa, amb una trama vinculada a un crim del passat prou imaginativa. Alhora, també han de resoldre's alguns afers pendents (que provenen de títols anteriors) que afecten directament la Kinsey i que doten el text d'un doble interès. 

M'agrada assistir a l'endolciment de la protagonista, que a mesura que fa anys esdevé cada cop més empàtica i tolerant amb els defectes humans. Potser és una percepció meva, però així m'ho ha semblat en les darreres entregues. En qualsevol cas, la descripció intel·ligent i perspicaç de la naturalesa humana sempre ha estat un dels punts forts de la literatura de Grafton. 

No puc afegir gaire cosa més. Els seguidors de les peripècies de la Kinsey Millhone entendran perfectament la meva sensació de pèrdua. És cert que els llibres romandran sempre, és cert que hi podrem tornar sempre que vulguem. Però allò  que serà impossible, per desig inapel·lable de la seva creadora, és continuar coneixent com va la vida de la Kinsey. La d'ella i la de tot l'estol de personatges entranyables que l'envolten i que han sobreviscut, com a punt final dins les pàgines de Y de Yesterday, a la talentosa escriptora que els va donar la vida.  

No m'agrada parlar de punt final. No m'agrada, negrots. 



NOTA: AQUESTA ENTRADA ÉS LA NÚMERO 1000 D'AQUEST BLOG. 


dilluns, 14 de gener de 2019

Arriba el Festival Tiana Negra, setena edició





Un cop més, s'acosta el primer festival de novel·la negra de l'any: Tiana Negra. Aquest 2019 (poca broma) arriba ja a la seva setena edició. Serà una trobada especial, perquè el seu comissari, fundador i ànima del festival, Sebastià Bennasar, deixarà el càrrec i traspassarà el testimoni a una altra persona, que se sabrà just en el moment de la Cloenda. D'altra banda, un altre dels plats forts de la cita serà l'acte d'homenatge a la meva estimada Margarida Aritzeta. 

Passaran, com sempre, moltes coses negrotes en aquest setè Tiana Negra, i espero que tots sigueu allà per veure-ho. Recordeu, dies 18 i 19 de gener. Tiana, Maresme, Barcelona. 

Allà ens hi veurem, negrots. 


  
  

diumenge, 13 de gener de 2019

La barrera, de Jordi de Manuel





Estreno el blog enguany amb la ressenya de la darrera novel·la de Jordi de Manuel, La barrera, número 41 de la col·lecció de novel·la negra en català de l'Editorial Alrevés, Crims.cat.

Es tracta d'un text força breu (181 pàgines). Un text que compleix amb una de les més canòniques exigències del gènere: la manca de qüestions supèrflues.  La barrera va al gra, és una novel·la directa i punyent que hom no pot parar de llegir. 

Els protagonistes són dos vells coneguts nostres, dos mossos d'esquadra. La caporal Lídia Sánchez i l'agent Pau Ribó, que ja havien aparegut en dues de les novel·les del cicle de l'inspector Marc Sergiot. No cal dir com m'agrada aquesta intertextualitat pròpia de la narrativa de De Manuel. Atorga al seu corpus literari un sentit i una circularitat que el converteixen en quelcom especial. 

Malgrat la brevetat i la concisió de la novel·la, Jordi de Manuel no s'està de posar la lupa, ben a prop i amb molt d'augment, damunt de les parts més fosques de la societat embogida i irracional en la qual vivim. Els més febles, els qui viuen als marges, els qui no disposen de recursos per defensar-se són les víctimes dels desaprensius més abjectes, d'aquells que no tenen escrúpols ni respecte per la vida humana. En darrera instància, són víctimes d'un sistema que permet que aquests darrers existeixin. 

A La barrera hi apareix un personatge, a partir del qual Jordi de Manuel polaritza l'acció, que m'ha semblat molt interessant. El seu nom és Gaspar Garín, un jove amb problemes que treballa al Port Fòrum de Barcelona, abaixant i aixecant la barrera durant el torn de nit. La peripècia que li tocarà viure, que l'aboca a l'abisme, l'haureu de llegir vosaltres. Un text tan breu no em permet explicar res més sense deixar anar algun secret no desitjable (tampoc no ho faig mai, ja ho sabeu). Tanmateix, sí que diré que és ell l'autèntic protagonista, juntament amb una de les víctimes dels "dolents" i dels mateixos mossos. Per tant, no estem davant d'un procedural típic, sinó d'un text a tres bandes molt interessant. 

No vull enganyar ningú. Jo he trobat a faltar el meu Jordi de Manuel, l'autor més pausat i menys trepidant que es complau en les descripcions i en els detalls. Però això és una qüestió meva, segurament vinculada al fet que conec molt bé la seva obra i segurament ja espero unes coses concretes. En canvi, per als amants de l'acció i l'aventura immediata, La barrera complirà totes les expectatives. 

Jordi de Manuel és, per damunt de tot, un escriptor extremament honest. Extremament honest amb els lectors i també amb ell mateix. Llegiu la novel·la. Us agradarà.