Harlem Nocturne

divendres, 15 de febrer de 2019

El meu relat negrot "Diecisiete segundos", ara EnVeuAlta





El meu relat "Diecisiete segundos", publicat a l'Antologia de dones HNegra, d'Editorial Alrevés, ara el podeu escoltar EnVeuAlta. És molt breu, però molt intens. No us el perdeu. Sentir-lo en àudio encara és més bèstia 
que en la lectura. 




Recupero una foto de la presentació que vam fer a Barcelona, amb dues de les meves companyes, Empar Fernández i Susana Hernández 

Hotel Metropole, de Sebastià Bennasar



Hotel Metropole, la més recent novel·la de Sebastià Bennasar, és un text breu, molt entretingut, que et fa passar una bona estona en la lectura. Una història  d'espies, que s'inicia durant la Segona Guerra Mundial i que acaba el 1990, després de la caiguda del mur de Berlín. 

Com dic, es tracta, suposadament, d'una novel·la d'espies, però penso que, en realitat, no ho acaba de ser. En primer lloc, perquè Bennasar parla de moltes més coses. En segon, perquè la trama d'espionatge només està esbossada. La novel·la resulta més aviat un magnífic inici per a una obra més extensa, més desenvolupada, més detinguda en la caracterització d'uns personatges fascinants. 

Segurament aquesta ha estat la tria de l'autor, perquè en el fons parlar d'espionatge és el pretext que utilitza per tractar els temes que de veritat li interessen: la Història, Portugal i la literatura. Hotel Metropole és un compendi d'aquestes tres qüestions, sobretot de les dues darreres. L'amor de Bennasar per Portugal és sabut, com també ho és la seva reivindicació de la literatura i els autors portuguesos, poc coneguts (molt poc coneguts) a casa nostra. Per tant, Hotel Metropole acaba esdevenint un agradable passeig per Lisboa i per la història literària (la portuguesa, però no només), un exercici metaliterari que exalta els llibres, les llibreries, les editorials, els escriptors i les lletres. 

Un coctel senzill i llegidor que ens podem empassar d'un glop en una tarda de diumenge. 

Feliç dia, negrots.   
     

dissabte, 2 de febrer de 2019

El soterrani, de Sandrine Collette






El soterrani, de l'autora francesa Sandrine Collette, és el número 40 de la Col·lecció de novel·la negra en llengua catalana Crims.cat, de l'Editorial Alrevés. 

Es tracta d'una obra fosca fosquíssima, negra negríssima, que destaca no pel tema que tracta sinó per la seva bona escriptura. La trama és senzilla i un clixé del gènere: un home segrestat i tancat en un soterrani inaccessible per uns bojos desaprensius i sense escrúpols que el torturen i el fan servir d'esclau. Les novel·les, pel·lícules i sèries on es reprodueix el topoi, en tota la seva gamma de variants, és gairebé inacabable. No cal que en fem una llista. La cosa va de mostrar la capacitat humana per fer mal als seus semblants i per degradar-se fins a límits insospitats. 

Què fa diferent el text de Sandrine Collette fins el punt que li atorguessin el Grand Prix de Littérature Policier de 2013? Doncs la seva capacitat dialèctica des d'un punt de vista psicològic, la seva excel·lència a l'hora de furgar en l'ànima humana i mostrar-nos els seus racons més obscurs, més amagats, més subtils i sòrdids. Fins on som capaços d'arribar per sobreviure? Què és, sobreviure, en realitat? Viure en condicions infrahumanes paga la pena? Hem de perdre l'esperança en algun moment? Sortir de l'infern vol dir recuperar-se, vol dir tornar a viure?

Tot això planteja  El soterrani, una novel·la esplèndidament traduïda per Maria Llopis. No és llarga, només té 250 pàgines, però jo penso que encara s'hauria pogut condensar una mica més. En algun moment he pensat que s'esdevenia un pèl repetitiva, però això pot ser una percepció purament personal. En qualsevol cas, es tracta d'un text que no pot deixar indiferent ningú, un text que, inevitablement, ens farà tastar les flames més terrorífiques de l'Avern. 

Bona nit, negrots. 



dijous, 17 de gener de 2019

Y de Yesterday, de Sue Grafton



Enfilo amb tristesa la darrera ressenya que faré mai d'una novel·la de l'admirada Sue Grafton. Ja sabeu que va morir el mes de desembre de 2017, tot just acaba de fer un any. Es tracta de la ressenya de la lletra Y de l'Abecedari del Crim, que mai no arribarà a la Z. Això em genera una tristesa profunda, com vaig escriure en aquesta entrada del blog quan vaig conèixer la notícia de la seva mort.  

La Y de Yesterday és una novel·la digna de les millors del cicle, potser una mica massa extensa. Però Grafton no va perdre ni un bri de les seves facultats en el darrer període de la seva vida. Tornem a trobar una aventura que enganxa, amb una trama vinculada a un crim del passat prou imaginativa. Alhora, també han de resoldre's alguns afers pendents (que provenen de títols anteriors) que afecten directament la Kinsey i que doten el text d'un doble interès. 

M'agrada assistir a l'endolciment de la protagonista, que a mesura que fa anys esdevé cada cop més empàtica i tolerant amb els defectes humans. Potser és una percepció meva, però així m'ho ha semblat en les darreres entregues. En qualsevol cas, la descripció intel·ligent i perspicaç de la naturalesa humana sempre ha estat un dels punts forts de la literatura de Grafton. 

No puc afegir gaire cosa més. Els seguidors de les peripècies de la Kinsey Millhone entendran perfectament la meva sensació de pèrdua. És cert que els llibres romandran sempre, és cert que hi podrem tornar sempre que vulguem. Però allò  que serà impossible, per desig inapel·lable de la seva creadora, és continuar coneixent com va la vida de la Kinsey. La d'ella i la de tot l'estol de personatges entranyables que l'envolten i que han sobreviscut, com a punt final dins les pàgines de Y de Yesterday, a la talentosa escriptora que els va donar la vida.  

No m'agrada parlar de punt final. No m'agrada, negrots. 



NOTA: AQUESTA ENTRADA ÉS LA NÚMERO 1000 D'AQUEST BLOG. 


dilluns, 14 de gener de 2019

Arriba el Festival Tiana Negra, setena edició





Un cop més, s'acosta el primer festival de novel·la negra de l'any: Tiana Negra. Aquest 2019 (poca broma) arriba ja a la seva setena edició. Serà una trobada especial, perquè el seu comissari, fundador i ànima del festival, Sebastià Bennasar, deixarà el càrrec i traspassarà el testimoni a una altra persona, que se sabrà just en el moment de la Cloenda. D'altra banda, un altre dels plats forts de la cita serà l'acte d'homenatge a la meva estimada Margarida Aritzeta. 

Passaran, com sempre, moltes coses negrotes en aquest setè Tiana Negra, i espero que tots sigueu allà per veure-ho. Recordeu, dies 18 i 19 de gener. Tiana, Maresme, Barcelona. 

Allà ens hi veurem, negrots. 


  
  

diumenge, 13 de gener de 2019

La barrera, de Jordi de Manuel





Estreno el blog enguany amb la ressenya de la darrera novel·la de Jordi de Manuel, La barrera, número 41 de la col·lecció de novel·la negra en català de l'Editorial Alrevés, Crims.cat.

Es tracta d'un text força breu (181 pàgines). Un text que compleix amb una de les més canòniques exigències del gènere: la manca de qüestions supèrflues.  La barrera va al gra, és una novel·la directa i punyent que hom no pot parar de llegir. 

Els protagonistes són dos vells coneguts nostres, dos mossos d'esquadra. La caporal Lídia Sánchez i l'agent Pau Ribó, que ja havien aparegut en dues de les novel·les del cicle de l'inspector Marc Sergiot. No cal dir com m'agrada aquesta intertextualitat pròpia de la narrativa de De Manuel. Atorga al seu corpus literari un sentit i una circularitat que el converteixen en quelcom especial. 

Malgrat la brevetat i la concisió de la novel·la, Jordi de Manuel no s'està de posar la lupa, ben a prop i amb molt d'augment, damunt de les parts més fosques de la societat embogida i irracional en la qual vivim. Els més febles, els qui viuen als marges, els qui no disposen de recursos per defensar-se són les víctimes dels desaprensius més abjectes, d'aquells que no tenen escrúpols ni respecte per la vida humana. En darrera instància, són víctimes d'un sistema que permet que aquests darrers existeixin. 

A La barrera hi apareix un personatge, a partir del qual Jordi de Manuel polaritza l'acció, que m'ha semblat molt interessant. El seu nom és Gaspar Garín, un jove amb problemes que treballa al Port Fòrum de Barcelona, abaixant i aixecant la barrera durant el torn de nit. La peripècia que li tocarà viure, que l'aboca a l'abisme, l'haureu de llegir vosaltres. Un text tan breu no em permet explicar res més sense deixar anar algun secret no desitjable (tampoc no ho faig mai, ja ho sabeu). Tanmateix, sí que diré que és ell l'autèntic protagonista, juntament amb una de les víctimes dels "dolents" i dels mateixos mossos. Per tant, no estem davant d'un procedural típic, sinó d'un text a tres bandes molt interessant. 

No vull enganyar ningú. Jo he trobat a faltar el meu Jordi de Manuel, l'autor més pausat i menys trepidant que es complau en les descripcions i en els detalls. Però això és una qüestió meva, segurament vinculada al fet que conec molt bé la seva obra i segurament ja espero unes coses concretes. En canvi, per als amants de l'acció i l'aventura immediata, La barrera complirà totes les expectatives. 

Jordi de Manuel és, per damunt de tot, un escriptor extremament honest. Extremament honest amb els lectors i també amb ell mateix. Llegiu la novel·la. Us agradarà.