Ja tornava a tocar un post

 

Ja feia molts dies que no tornava a escriure aquí. La feina se'm menja, però no vull deixar de consignar el recompte de les novel·les llegides, encara que sigui amb una frase, 

Per tant, allà van.  

Objectes perduts, de Quico Vilaró

Una novel·la extraordinària, molt recomanable, plena de personatges entranyables, humor i tendresa. Una novel·la coral que és el milloret del "negre" que he llegit darrerament, encara que sigui d'un "negre" molt sui generis. 

Llibre de morts, de Jordi Colonques

Darrer premi de narrativa Antoni Bru Ciutat d'Elx. Una novel·la crítica i fresca, on el lector aprendrà moltes coses de la ciència forense i de la tanatopràxia. Gent al límit, mirada de denúncia envers la societat actual i una lectura, alhora, molt distreta i plaent. 

  

       Ara direu que estic boig, d'Andreu Martín

Una nova novel·la divertida i delirant que ens arriba de la mà d'Andreu Martín. Una ficció breu i lleugera, on hi trobem una mica de tot. Fins i tot un protagonista de dubtosa cordura. Està malament del cap? O tal vegada no? L'haurem de llegir per descobrir-ho, negrots. 

               Dies de tempesta, de Sara Bilotti

Una novel·la ambiciosa i diferent, amb girs i sorpreses i un ambient opressiu. Tracta temes difícils, com els traumes de la infantesa, el maltractament en el si de la família i la violència a diversos nivells. Tanmateix, no tot és el que sembla. Com sempre, Pau Vidal fa una traducció fantàstica d'un giallo recent que no deixa indiferent ningú. 

        

De sobte pensa en mi, de Jordi Dausà i Mascort 

Al meu entendre, el seu màxim valor és l'ús d'un nivell de llengua i un estil impecables. La trama té lloc en una urbanització de poca volada plena d'individus inversemblants. La fauna humana desfilant en un llibre molt personal, tan personal com la veu de Jordi Dausà. 

Crímenes imaginarios, de Patricia Highsmith

En l'any del centenari de l'autora, una de les seves novel·les emblemàtiques, al marge de la sèrie de Ripley. Un text marca de la casa, amb un crescendo formidable, que indaga en la profunditat de la naturales humana des de posicions absolutament sorprenents. Què fan els personatges? Per què ho fan? Com és possible que actuïn com actuen? Una sèrie de preguntes que la novel·la ens planteja per acabar deixant-nos amb un magnífic sabor de boca. 

Sus...pense, de Patricia Highsmith 

L'únic assaig de l'autora. Un text de lectura entenedora i molt interessant, on la reina del suspens desgrana les seves experiències creatives i ens fa cinc cèntims dels recursos, els estratagemes, les dificultats, les inquietuds i el goig d'escriure. Molt recomanable per conèixer de primera mà el posicionament de Highsmith enfront de la tasca de l'escriptura.   

           Justícia quasi poètica, de Jordi Cervera

Una novel·la que enganxa i no pots deixar, amb personatges brutals i circumstàncies terribles. Sexe i violència al servei d'una finalitat: obrir el debat al voltant de si la justícia és justa. Ho és? O de vegades només ens quedarà la venjança? Llegiu-la i ho sabreu, negrots.  

Adéu a Andrea Camilleri

Avui és un dia trist, per més esperat que resultés des de fa unes setmanes. Ens ha deixat un dels mestres, el conegut escriptor Andrea Camilleri, creador (entre d'altres obres i gèneres) del famós comissari de policia Salvo Montalbano, figura de primera fila del giallo italià.  

Tots sabem allò que, a casa nostra, han representat les novel·les de Camilleri, especialment per als afeccionats al gènere, però jo m'atreviria a afirmar que no només per als afeccionats. Camilleri va ser dramaturg, guionista, assagista i un excel·lent cronista de la realitat de Sicília. Per això penso que reduir-lo a la novel·la de crims no resulta pertinent. Camilleri va ser un gran escriptor i així ho hem de consignar.    

Tot i això, no podem obviar la celebritat que va adquirir, a nivell mundial, amb el seu Montalbano (com sabem, cognom en homenatge a Manuel Vázquez Montalbán). Camilleri va crear personatges inoblidables (com l'inefable Catarella) i casos imaginatius i propers a l'estil de la Mediterrània, pàgines i pàgines que ens han regalat hores de suspens, intriga, diversió, humor i riures. Hores incomparables que podem remembrar sempre que vulguem amb la relectura de tants i tants títols. Endemés, com a lectors en català gaudim de la fortuna d'un luxe afegit: les inigualables traduccions de Pau Vidal, el traductor preferit de Camilleri, el traductor que, segons ell, ha captat millor l'esperit dels seus personatges i l'ànima (tan difícil de reproduir) del seu dialecte sicilià. 

Camilleri ha mort amb 93 anys, després d'una vida llarga i profitosa. El trobarem a faltar, perquè va estar treballant incansablement fins al final, malgrat l'edat i la malaltia. Amb tot, i encara que resulti tòpic, la gent com ell mai no marxen. Resten incòlumes, per sempre, en les seves obres. 

Que la terra et sigui lleu, mestre. 

   

  

El món no em deu res, de Massimo Carlotto

El món no em deu res, de Massimo Carlotto, és el títol número 33 de la Col·lecció Crims.cat de l'Editorial Alrevés. Traduïda de l'italià per Pau Vidal, es tracta d'una petita delicadesa que pot fer les delícies de qualsevol lector, sigui amant del gènere negre o no. 

Dic "petita" per l'extensió, ja que es tracta d'un text que ronda les 100 pàgines, però no per la seva vàlua. El món no em deu res m'ha semblat una obra molt  intel·ligent i personal, que sens dubte explora (tal i com a mi m'agrada) els límits del "negre" actual, allunyant-se de cotilles canòniques. 

De fet, en una entrevista prou interessant que el director de Crims.cat, Àlex Martín Escribà, li va fer a l'autor i que està transcrita com a colofó del llibre, Carlotto diu el següent:

Sí, la literatura ha d'estar sempre sotmesa a l'experimentació, i sobretot la novel·la negra, que té una relació directa amb la contemporaneïtat. Els escriptors hem de ser sensibles a les transformacions socials i antropològiques i poder interpretar-les i introduir-les a les novel·les. Hi ha una tendència evident a repetir patrons i personatges a les trames, una errada greu que no només cansa el lector, sinó que indica una dificultat de proposar alternatives. Prefereixo arriscar-me a sorprendre encara que decebi el lector que renunciar a trobar contínuament noves formes per a la literatura de gènere.    

Com sabeu els qui em coneixeu, no puc estar-hi més d'acord. I aquest és un dels aspectes que marca la diferència entre els qui intenten fer literatura de debò (se'n surtin més o menys, no és un procés fàcil) i els qui simplement s'asseuen davant de l'ordinador a escriure tot de coses. 

El món no em deu res és un text de caràcter marcadament teatral, on predomina el diàleg. Tres únics personatges, només dos com a veritables protagonistes. Un duel entre un lladregot de baixa estofa desgraciat i perdedor i una dona fascinant però acabada, una crupier de luxe que ja no és la que era. 

Amb un embolcall amable, que a moments ens arrenca més d'una rialla, El món no em deu res és un text de personatges, intens i ple d'humanitat, que reflexiona amb perspicacia sobre el passat, la societat, els sentiments, les emocions, la justícia i la possibilitat de salvació.

No us el deixeu perdre, negrots.    

Presentació de Crims.cat a Òmnium Cultural

Tot just es compleix un any del debut de la Col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat, de l’Editorial Alrevés. Ahir a la tarda, a les dependències de la seu central d’Òmnium Cultural, hi vam celebrar una nova presentació. Amb la moderació de Lluïsa Julià, escriptora i membre de la Junta Directiva d’Òmnium, a la taula s’hi van aplegar Àlex Martín Escribà, director de la Col·lecció; Andreu Martín, el nostre autor més veterà, de tots conegut, que va inaugurar Crim.cat amb la novel·la Història de mort; i Pau Vidal, filòleg, escriptor i traductor, que fou l’artífex de la versió catalana de Pluja negra, de l’autor sard Flavio Soriga, número 4 de la Col·lecció.      

La trobada esdevingué prou perllongada, perquè tothom estava tan a gust que costava acabar. Àlex Martín Escribà, amb la seva vàlua i erudició habituals (és expert en el tema i professor de català a la Universitat de Salamanca), ens va fer cinc cèntims del projecte. A aquestes alçades, tots els negrots ja el coneixeu. La idea és publicar una col·lecció en català seriosa, moderna i de qualitat, que amb el temps es converteixi en el relleu natural de la mítica Cua de Palla. Una col·lecció que reuneixi els autors catalans actuals i també les traduccions d’obres europees (sobretot del sud d’Europa) poc conegudes i que no hagin estat traduïdes a altres llengües de l’Estat. Es tracta d’oferir novetats, de donar a conèixer, de provocar la lectura en la nostra llengua. En diverses ocasions ja hem recollit aquí la necessitat de l’existència d’una col·lecció, on el públic s’hi pugui adreçar tot fent-li confiança, tot sabent que és curosa i que està confegida amb un nivell d’exigència elevat.  

Andreu Martín és molt xerraire, carismàtic i divertit. Té un bagatge de vivències i anècdotes tan extens que, si volgués, podria parlar hores i hores sense avorrir ningú. Ens va delectar amb la història dels seus inicis, dels seus primers intents d’escriure en català (recordem que resulta prou difícil per a la gent que vam ser educats exclusivament en llengua castellana), ens va explicar curiositats de Manuel de Pedrolo, de Jaume Fuster... Una delícia. També parlà de literatura i del gènere. Per a ell, ja no pertoca creure que l’èxit del “negre” és una moda (terme que no l’acaba de convèncer), sinó que podem considerar que està plenament consolidat, com passa arreu del món.  

Pau Vidal –sempre tan oportú, intel·ligent i de fina ironia– s’ocupà d’allò que més el preocupa: l’estat i la situació de la llengua catalana. Dissortada, la pobra. Sempre patint, sempre al darrere de la llengua dominant. Vidal va lloar la novel·la de Soriga (de complicada traducció) i la Col·lecció Crims.cat, que valora molt positivament pel rigor que la caracteritza i perquè és una iniciativa valenta i necessària. Considera que és un projecte capdavanter, cridat a superar l’estereotip, el prejudici instaurat que impedeix que gran part del lector potencial faci un pas que encara no ha fet i es decideixi a llegir en català. Va posar exemples divertits, però sagnants, i va criticar –per oportunista i fals– allò que molta gent diu: “és que els escriptors catalans no escriuen com es parla”.

I és clar que no. Ni els catalans ni els castellans ni els de la República del Congo. La literatura no és la llengua oral. Sempre, absolutament sempre, pateix un procés de canvi, d’estilització estètica. Això ho diu en Pau i ho sabem i repetim tots els filòlegs. Si escrivíssim com parlem, la lectura seria inviable. Tanmateix, el lector català encara s’ha desempallegar d’absurdes idees i assumir que, en les seves mans, es troba gran part de la solució a l’escassetat de vendes i a la manca de renom d’una creació autòctona que no té res a envejar a la de la resta de països.   

Us garanteixo que aquesta crònica, de tantes coses interessants que van sorgir, es podria allargar quasi indefinidament. Evidentment, és impossible. Per sort, tot just acabar l’acte ens van comunicar que més de 900 persones havien seguit en directe la presentació a través d’Internet. Poca broma, negrots. Prometo, si aconsegueixo trobar la filmació (de moment encara no surt enlloc), compartir-la amb vosaltres  ràpidament.      

Mentrestant, aquí teniu el meu modest reportatge gràfic.

Que passeu un bon dijous, negrots.

Crònica negrota de la Segona (i darrera) jornada del Tiana Negra

El dissabte 26 de gener, fred però assolellat, vam viure la segona jornada del Festival Tiana Negra. Fou un dia molt complet. Quatre taules rodones amb només l’aturada de l’agradable dinar i un inici ben suculent, que consistí en un esmorzar compartit per la totalitat dels assistents. Un punt de trobada entre lectors i autors on tothom es va  poder expressar de manera informal i molt engrescadora.  

La primera taula rodona, ja a la sala ben repleta, fou la integrada per tres escriptors que ens presentaren les seves novel·les més recents: Jaume Benavente (Lluny d’aquí), Sebastià Bennasar (El país dels crepuscles) i Lluís Llort (Si quan et donen per mort un dia tornes). En un to distès i amical, van compartir amb el públic el procés d’escriptura de les obres, els motius que les van inspirar i allò que cadascun havia volgut transmetre. Tres títols absolutament diferents, que mostren la diversitat del gènere. En el cas de Benavente, el més important és l’atmosfera i el capteniment dels personatges. Bennasar confegeix una intriga truculenta i àgil que li resulta útil per tocar una gran quantitat de temes d’actualitat. Pel que fa a Lluís Llort, la trama del seu llibre –relativament negre, al meu entendre– esdevé una aventura iniciàtica del protagonista i una incursió en la vida i els sentiments interns d’una família.

La segona taula rodona, ja a primera hora de la fructífera tarda, s’ocupà de “Les col·leccions de novel·la negra en català: La Cua de Palla, la Negra de La Magrana i Crims.cat”. Evidentment, va comptar amb autoritats al voltant de la matèria. Per desgràcia, Àlex Martín Escribà –director de Crims.cat (Editorial Alrevés)– no es va poder desplaçar des de Salamanca (és professor de la seva prestigiosa Universitat). Per tant, fou substituït per Josep Forment en qualitat d’editor d’Alrevés. L’acompanyaren Jordi Canal, director de la Biblioteca especialitzada La Bòbila i (per a mi) la cara més genuïna de la negror, i Jordi Rourera, editor i director de La Magrana.

Evidentment, la xerrada va versar sobre l’estat actual de les publicacions de novel·la negra en llengua catalana, la utilitat de les col·leccions, la necessitat d’augmentar i fidelitzar el públic lector. El tema, molt complex i amb moltes ramificacions, no s’escapa de patir la problemàtica vinculada a la temible crisi econòmica. Després de fer una mica d’història (La Cua de Palla, la Negra dels primers temps), els tres participants van exposar els seus criteris. Jordi Canal, fervent defensor de les col·leccions, va lloar el paper dels directors, que donen la cara i es troben a mig camí entre l’editorial i el públic i que, quan alguna cosa no rutlla, acaben essent els únics responsables. Rourera i Forment explicaren els seus respectius projectes i exposaren, des del coneixement professional, l’estat actual del gènere en català i el seu ressò entre els lectors.

Com és habitual, els assistents al Festival van poder dir-hi la seva. Algú va expressar el seu dubte sobre la necessitat de les col·leccions, tot considerant que una col·lecció pot encotillar el gènere excessivament. Tanmateix, Canal ho va rebatre. L’argument: una col·lecció només és una etiqueta que serveix com a referent. Un referent que sovint el públic agraeix. Jo afegeixo, modestament, que una col·lecció també representa un cert compromís de continuïtat (sobretot si està numerada i clarament marcada) per als editors.

La tercera taula rodona esdevingué força divertida. Tres autors: Pau Vidal, Salvador Balcells i Marc Moreno parlaven d’”investigadors singulars”.  Us enllaço, damunt dels títols, les meves ressenyes de les novel·les de Pau Vidal (Aigua bruta i Fronts oberts), ambdues protagonitzades pel seu detectiu filòleg, de nom Miquel Camiller. No cal que us en faci més propaganda, perquè si llegiu les ressenyes ho trobareu tot. Evidentment, m’identifico plenament amb el propòsit de l’autor i amb el fer del personatge (per ventura Camiller és l'alter ego d'en Vidal?). La filologia al poder i a la investigació criminal, negrots!

Salvador Balcells (Dur de pair) ens va fer també cinc cèntims del seu mosso d’esquadra ubicat a Tarragona, Emili Espinosa, que no acaba de correspondre a l’estàndard establert.  I Marc Moreno ens parlà de Cabdills, narrativa negra de rerefons polític on apareix l’Espasa de Vilardell, símbol catalanista procedent dels temps de Jaume I. Moreno empra el gènere com a pretext per reflectir des de dins el món de l’independentisme. La seva segona novel·la, en procés actualment, també s’ocupa de les qüestions polítiques més nostrades, però amb la voluntat de recollir el debat social sense fer cap tipus d’apologia.

El debat amb el públic fou suculent. S’engegà una disquisició sobre l’oposició entre “alta literatura” i “literatura de gènere”. L’eterna història. Seria massa llarg reproduir-ho en aquesta crònica, però prometo recuperar el tema en un futur i parlar-ne amb deteniment.  

No escriuré la crònica de la quarta taula, atès que jo en formava part. Us diré, no obstant això, que estava composta per l'editora Maria Dolors Sàrries, de Meteora; l'escriptora Marta Banus (autora d'El safareig dels morts) i jo mateixa. El lema era "Va de negrotes: activisme i difusió del gènere, edició i creació". I de tot en vam parlar una mica. Estic satisfeta perquè aquest bloc va sortir molt ben parat. I convido a algun negrot assistent, si en té ganes, a dir-hi alguna cosa en els comentaris. 

Bé, amb això conclouen les cròniques tianenques. No us queixareu. Feina feta. Ara arriba la BCNegra. Per tant, més cròniques. Que els déus de l’Olimp us emparin, soferts negrots.    

Pluja negra, de Flavio Soriga

Pluja negra, de l’italià Flavio Soriga (Uta, 1975), és el quart títol de la col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat, engrescadora aposta de l’Editorial Alrevés sota la direcció d`Àlex Martín Escribà. Crims.cat pretén omplir un buit ja històric en el mercat editorial en llengua catalana: la normalització del gènere amb una col·lecció de qualitat que inclogui no només producció pròpia, sinó també traduccions d’autors estrangers de prestigi fins ara desconeguts en les diverses llengües de l’Estat. Pluja negra, que a Itàlia fou guardonada amb el Premio Grazia Deledda Giovani, corrobora sens dubte que l’aposta de Crims.cat és moderna, dinàmica i amb una bona visió de futur.   

El text de Soriga és molt poc convencional. L’acció es desenvolupa a Nuraiò, un minúscul poble de Sardenya on, aparentment, no hi passa mai res. Tanmateix, darrere de l’avorriment de la quotidianitat, hi descobrim un ambient asfixiant, enclotat en el pou de les baixes passions, les rancúnies i els interessos ocults.

La novel·la és dura, negríssima, envoltada d’una atmosfera que gairebé no ens deixa respirar. Soriga empra el correlat de la inclemència meteorològica per dibuixar una realitat closa i provinciana, una ruralitat ancestral on les emocions es desborden amb violència. Sempre la pluja densa, fosca, persistent. Una Pluja negra que ofega i domina, que ennuvola els sentits. La tria estilística hi té molt a veure. L’autor estructura el text en capítols breus, però s’empara en una prosa aparentment anòmala, descurada, feta de juxtaposicions i d’irregularitats, per recrear a la perfecció el clima d’angoixa. L’exploració lingüística de Soriga sens dubte ha esdevingut un repte per al talent de Pau Vidal, responsable de la traducció. Un cop més, Vidal ha excel·lit en una tasca que l’autor de Pluja negra no li ha posat gens fàcil. 

L’obra representa un magnífic testimoni per demostrar que la narrativa criminal pot esdevenir molt més que un simple gènere d’entreteniment (tradicional acusació, tendenciosa i obsoleta, que hauríem de desterrar per sempre). L’autor no té pèls a la llengua per abocar la crítica d’una societat malalta i corrupta: el mal, si procedeix del poder establert, té el camí planer per desenvolupar-se amb total impunitat. Però, per damunt de tot, construeix un univers que ens enfonsa dolorosament, a través de la investigació d’un terrible crim passional, en les més obscures profunditats de l’ànima humana. No és aquesta la finalitat de la literatura amb majúscules?

La novel·la encara ofereix un nivell més d’interpretació. Tal vegada el més significatiu. I és que Soriga posa en relleu un debat al voltant del gènere negre, de la seva banalització excessiva, de les modes més recents. Invocant autors de solvència tan contrastada com el suís Friedrich Dürrenmatt, l’autor italià utilitza Pluja negra com un exercici de dignificació del gènere. I ho aconsegueix, indubtablement. Narrativa negra innovadora i de densitat, adequada especialment per a qui vulgui gaudir del gènere sense renunciar a la bona literatura.

Aquesta ressenya també ha estat publicada al Portal de Cultura Núvol 

L’edat del dubte, d’Andrea Camilleri

 

 

Quan hom està indecís, cansat, trist o deprimit, la cultura ens ofereix algunes fórmules que no fallen mai. No són exactament les mateixes per a tothom, és clar. Els gustos personals hi tenen molt a veure. Però el cert és que la majoria de nosaltres comptem amb un conjunt de pel·lícules, sèries, poemes, llibres o autors que acostumen a resultar-nos molt útils com a mètode de consol.

Un dels que no falla és Andrea Camilleri i la seva nissaga del comissari Montalbano. I si és en català i amb la traducció superesplèndida de Pau Vidal, encara més. Quan sents la punxadeta del “baixon” anímic, posa un Montalbano a la teva vida. Ja veuràs com tot canvia de color.

L’edat del dubte no és una gran novel·la. Es tracta tan sols d’un títol més de la sèrie, ben travat i imaginatiu, però senzill i lleuger. L’obra palesa sens dubte el bon ofici de Camilleri, però també acusa el pas del temps i el llarg nombre de novel·les que constitueixen el conjunt. No hi ha gaire sorpreses, tot es desenvolupa dins de les coordenades habituals, però precisament per això la lectura resulta tan propera i agradable com tornar a casa després d’un mal dia.   

 

 

Andrea Camilleri no pot amagar la seva avançada edat. Ni pel que fa al mètode de la investigació (resulta poc versemblant la importància dels documents en paper, el fet que gairebé no s’usi Internet o l’escassa presència dels telèfons mòbils, etc.) ni pel rerefons que la trama traeix. La queixa pel pas del temps, la idea de la vellesa com a element castrant, la presència constant de les referències a l’edat del protagonista. Aquesta qüestió ja apareixia a l’anterior títol de Montalbano, Foguerada d’agost, i era el tema central d'El vestit gris, novel·la no negra independent de la nissaga.    

Pel que fa a la intriga criminal, L’edat del dubte toca un tema punyent i molt actual, com sempre passa amb les obres de Camilleri. Ens aboca al tràfic de pedres precioses procedents del continent africà, els diamants de sang, que tantes vides i patiment arrosseguen al seu darrere.

La novel·la, com ja és costum, posseeix un vessant agredolç. L’humor desfermat, en ocasions decididament caricaturesc (no desvetllaré res per tal que en pogueu gaudir en primera persona, però que tingueu clar que les intervecions d'en Catarella són per sucar-hi pa), es barreja amb una reflexió seriosa al voltant de l’amor, la vida i la mort. Això sí, malgrat tots els disgustos, en Montalbano continua alimentant-se la mar de bé.

 

 

Negrots, lectura indubtablement recomanable. I vull tornar a destacar la traducció d’en Pau Vidal. Sense la seva adaptació/reinterpretació del llenguatge de Sicília, res no seria igual. De fet, si algun cop heu llegit Montalbano en castellà, sabreu perfectament de què parlo.   

Les 10 recomanacions per a Sant Jordi d'A l'ombra del crim

S’acosta Sant Jordi i ens estem trobant llistes de recomanacions de llibres per tot arreu. Jo recordo molt bé que l’any passat per aquests dates la meva posició va ser: Jo no recomano llibres! Una  decisió que responia a una reflexió molt clara. Com que em passo tot l’any fent aquesta tasca, ja no cal que la repeteixi per Sant Jordi. A més a més, sé segur que els lectors fidels us ho apunteu tot i acostumeu a fer-me cas. Per tant, no sé què més puc demanar i oferir.

Tanmateix, enguany he optat per canviar l’estratègia. Altres blocs i espais literaris fan les seves llistes. Per tant, he pensat que jo també podia dir-hi la meva. Com que m’agrada ser honesta, però, no crec que resulti pertinent recomanar cap llibre (per més que sàpiga que és molt bo) si encara no l’he llegit. Això vol dir que no trobareu en el meu llistat cap novetat que no hagi ressenyat anteriorment. Dels 10 llibres que recomano, hi ha una ressenya (que us enllaço damunt del títol). La llista, per tant, és només un recordatori per si aneu despistats.

Amb tot, m’he imposat per a la tria un requisit innegociable: que fossin llibres escrits en català. Res de traduccions (tot i que us commino vivament a llegir els autors estrangers traduïts a la nostra llengua i no al castellà, és clar). Però avui vull dur l’activisme al nostre terreny, atès que parlem de la diada literària més nostrada. Hem de potenciar la creativitat dels nostres escriptors. Si salvem alguns estranys prejudicis que encara arrosseguem (hereus segurament del flagell i l’obscurantisme franquista), podrem gaudir obertament d’unes novel·les que no tenen res a envejar a les escrites fora de les nostres fronteres.

També he decidit incloure a la llista només novel·les d’aparició recent. És a dir, com a molt publicades al llarg de 2011. Per tant, si en trobeu a faltar alguna molt important que hagués destacat en el passat, és, simplement, perquè va sortir abans de 2011. Ja em perdonareu, però no he trobat cap altra manera de confegir una llista coherent, perquè hi ha tants títols interessants que em resultava impossible escollir. D’altra banda, també he decidit (encara que el cor maldava per trair-me) no repetir cap autor.  

Fet i fet, doncs, es tracta tan sols d’una modesta guia, però espero que us agradi. M’ha semblat que l’havia de fer.

Una abraçada ben literària, negrots.

El autors segueixen un estricte ordre alfabètic de cognom.

Negror d'alt nivell:

La mort del corredor de fons, de Jordi de Manuel

Negror d'alt nivell (amb humor):

El com del crim, d'Andreu Martín i Jaume Ribera
L'Hora Zen, de Teresa Solana
Torn de nit, d'Agustí Vehí
Fronts oberts, de Pau Vidal

Negror d'alt nivell (juvenil -fins a 100 anys):

La mort a dos-cents deu, de Jordi Cervera

Negror d'alt nivell (de fora del Principat- això ho destaco perquè dota les obres d'un caràcter singular):

La mar no sempre tapa, de Sebastià Bennasar
L'escala del dolor, d'Albert Villaró

Títols amb component de terror i/o suspens i/o ciència-ficció (d'alt nivell, evidentment):

Hipnofòbia, de Salvador Macip
Miracles perversos, de Carme Torras

Ei, i un feliç Sant Jordi, negrots!!!!!!

Aigua bruta, de Pau Vidal

Aigua bruta és la primera novel·la on Pau Vidal (filòleg, traductor, escriptor) fa aparèixer Miquel Camiller, un seu alter ego caracteritzat com a improvisat detectiu lingüista (o lingüista detectiu). Camil és un boig de les motos (una mena de genet solitari a la caça del mot), estudiós del català i antiheroi modèlic. En aquest primer capítol de la sèrie, topa per casualitat amb un afer ben desagradable: la contaminació de les aigües (incloses les morts d'alguns consumidors) per culpa de la manca d’escrúpols d’una empresa farmacèutica (l'empresa en qüestió serveix de paradigma: a la vida real segur que n’hi ha més d'una, i perdoneu el meu pessimisme recalcitrant, però la meva iaia sempre deia que “no hi ha un pam de net”). Curiosament, la temàtica que afronta la novel·la li va reportar a Vidal l’obtenció del Premi de Literatura Científica 2006.   

Com recordareu, fa pocs dies vaig comentar Fronts oberts, segon títol de la nissaga que, contravenint els meus hàbits, vaig llegir primer. A Aigua bruta ja s’insinua tot allò que caracteritzarà les aventures de l’amic Camiller: un reguitzell de situacions gairebé surrealistes i prou divertides, però carregades de contingut.

Vidal empra un esquema de gènere (per més que l’adapti a la seva conveniència) per reflectir tot allò que considera important. S’ha proposat un periple per tots els racons del domini lingüístic amb la intenció de palesar la problemàtica de la llengua i de les seves variants. Mentrestant, aprofita l’avinentesa per anar posant damunt la taula altres qüestions significatives, preocupants o injustes que afecten el nostre país i, de retruc, el món d’avui.   

Acompanyat de la seva misteriosa padrina centenària i d’una eficaç becària absolutament desinteressada (la Juli), Camil viurà de tot al llarg del seu camí. S’ha de reconèixer, però, que és un antiheroi valent. No dubta a enfrontar-se al mal i, encara que li facin la cara nova, ell hi torna amb insistència.

A Aigua bruta, Camil treballa a l’Acadèmia d’Estudis Catalans (AEC). No dic res més. Jo que ho he fet a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), us puc assegurar que tota semblança amb la realitat és pura coincidència!

En fi, que jo ja espero en candeletes la tercera entrega. Em sento irremeiablement “penjada” (com diria la Juli) de les novel·les de Miquel Camiller-Pau Vidal o de Pau Vidal-Miquel Camiller. Des del meu punt de vista de filòloga nostrada, no puc deixar de dir que les reflexiones lingüístiques del personatge no tenen preu.   

Apa, a llegir: us garanteixo, negrots, que xalareu de valent!

Fronts oberts, de Pau Vidal

Fronts oberts (Premi Marian Vayreda 2011) és la segona novel·la de Pau Vidal protagonitzada pel filòleg Miquel Camiller, altrament dit Camil, que es torna a trobar  obligat a fer d’investigador enmig d'un embolic criminal. La primera novel·la, Aigua Bruta, encara no l’he llegida (però ho faré en breu, dissabte la vaig comprar) i ja em sap greu, ja. És una circumstància que em neguiteja, perquè la meva disciplinada ment filològica s’estima més seguir l’ordre cronològic correcte. Però què hi farem. En aquest cas, la cosa ha anat així.

Pau Vidal, nascut a Barcelona, és conegut per la seva tasca de traductor de l’italià. Ell en té la culpa quan ens ho passem tan bé amb les novel·les, per exemple, d’Andrea Camilleri. També es dedica als mots encreuats (ha publicat diversos llibres amb en Màrius Serra i actualment és l’autor del “crucigrama” del diari El País). Ja us vaig dir (ho podeu llegir aquí) que en Pau s’autoproclama “filòleg recreatiu” i a mi, com us podeu imaginar, aquesta denominació m’ha encantat.

Pau Vidal reconeix en totes les entrevistes (aquí us n’enllaço una de Vilaweb, de fa pocs dies), que la seva atenció quan fa novel·la negra es concentra molt més en parlar de la llengua que no pas en confegir una complicada trama criminal. Crec que a Fronts oberts  es nota. El vessant relacionat amb la caracterització dels personatges i amb el discurs intern del protagonista, fil conductor de la ficció, apareix molt ben resolt. En canvi, la trama policíaca, al meu entendre, esdevé secundària, com demostra la no massa elaborada resolució del cas. No és manca de perícia. Senzillament, a Vidal el gènere li serveix de pretext per tractar les qüestions lingüístiques que creu importants, per acostar les variants de la llengua al lector, per exposar tot un seguit de raonaments que només els filòlegs (mot que per a molts és sinònim de bitxo ”raro”) ens plantegem.

No vull dir amb això que el llibre sigui avorrit o que estigui adreçat només als amants de la lingüística. Ni de bon tros. Ser un filòleg recreatiu implica precisament voler convertir la llengua, la parla, el vehicle humà de comunicació per excel·lència, en quelcom proper a la gent, al real, a la veritat del carrer. La novel·la, a banda de passejar-nos per Barcelona i pel País Valencià, a banda de mostrar-nos la misèria de la societat (tracta el tema de la pederàstia) i les bambolines del sempre inquietant món universitari, ens fa riure de valent. Us ho passareu, diguem-ho sense embuts, absolutament “pipa”.   

Òbviament, jo m’he sentit, al llarg de la lectura, molt identificada amb el protagonista i, de retruc, amb en Pau. Com a professora, un dels meus costums és posar en antecedents els meus alumnes de la Universitat de Barcelona (com sabeu, estudiants de Filologia Catalana) d’allò que sentiran quan hagin entrat a formar part de la gran família filològica. Un filòleg pertany a una espècie única i singular, que du el seu bagatge arrapat a la pell com un tatuatge indeleble. Hom és filòleg per sempre i a tota hora. La filologia t’acompanya la resta de la vida i et manté perpètuament amb les antenes parades, sense deixar-te descansar. No us penseu, resulta esgotador.  

Aquesta inevitable síndrome és la que pateix (pobret) el protagonista de Pau Vidal. Quan a la novel·la he llegit fragments com: [...] xantatge mutu que funciona entre els del meu gremi: com que ningú parla espontàniament per por que no se li escapi un barbarisme o una xavada, acaben creient que aquella parla encarcarada que gasten i que senten és real, cosa que els desconnecta cada dia més del món... (p. 25)  o Pot ser que dissabte sigui dia de descans per a la classe obrera, si és que encara existeix, però per al filòleg no. El filòleg no descansa mai... (p. 127) o Com que al llarg del dia en prenc tantes, de notes mentals, si no me les apunto després al vespre no me’n recordo (p. 9), m'hi he sentit totalment lligada. 
Per cert, que aquest darrer símptoma el pateixo a diari. L’observació dels trets lingüístics de la gent, del lèxic, dels idiolectes, dels vicis, de les errades, els dubtes personals, les curiositats, tot plegat es va acumulant en notes mentals per consultar científicament en arribar a casa. Si no t’ho apuntes, estàs perdut. No en recordes la meitat i això genera una inquietud que només els del gremi som capaços de copsar.

La ironia i el sarcasme no abandonen les pàgines de la novel·la. Com diria la meva àvia, en Pau se’n riu “del mort i de qui el vetlla”. Quan en un moment concret el protagonista  confessa que para més atenció a les paraules i a com s’usen i es pronuncien que no pas al contingut d’allò que li estan explicant, he caigut rendida als peus d’en Pau (i d’en Camil). Decididament, som de la mateixa pasta.

Llegiu Fronts oberts. Us ho passareu molt bé. En Camil viu amb una àvia de 108 anys que devora novel·la negra sense parar. Arribarem a ser com ella, negrots?