Harlem Nocturne

dimarts, 30 de juliol del 2013

Neix EN NEGRE, associació per a la defensa i la promoció de la novel·la negra en català





Benvolguts negrots,

Avui és un dia especial. Ja és una realitat l'Associació EN NEGRE, creada sense ànim de lucre per a la defensa i la promoció de la novel·la negra en llengua catalana.
 
Ja feia temps que la idea ens voltava pel cap. El somni d'uns quants malalts de negror que no tenim cap mandra a l'hora de posar-nos a treballar. Necessitem normalitzar el país, la cultura, la llengua, els gèneres literaris. Necessitem normalitzar-ho tot. I per això hem tirat endavant aquesta iniciativa.
 
Us diré exactament qui som, perquè la claredat és molt important. La transparència, com en diuen ara. De manera que aquí ens teniu: Àlex Martín Escribà, Sebastià Bennasar i jo mateixa. De seguida vam buscar dos còmplices més, necessaris per arrodonir la Junta. Contentíssims, Lluís Llort i Salvador Balcells van acceptar sens dubtar-ho.
 
Hem creat un bloc (que enllaço aquí) on publicarem tota la informació de l'Associació. També som ja a twitter (@en_negre) i a facebook: Associació EN Negre.
 
Em complau afegir que la nostra primera activitat ha estat convocar un premi literari, el Memorial Agustí Vehí. Les bases del premi també les trobareu al bloc i aquí mateix. Com veureu, comptem amb un jurat de luxe: Jordi Canal, Paco Camarasa, Àlex Martín i Sebastià Bennasar.
 
Mitjançant les xarxes i el bloc sereu informats puntualment de totes les nostres novetats, publicacions, activitats, etc. Estem molt engrescats i volem engrescar-vos a vosaltres també. Esperem que ens ajudeu a difondre i que ens acompanyeu en aquest camí que tot just avui comença.
 
Moltes gràcies, negrots. I visca la novel·la negra en català!

dissabte, 27 de juliol del 2013

El hombre de los círculos azules, de Fred Vargas






Rere el nom de Fred Vargas, una de les autores europees de novel·la negra més exitoses, s’hi amaga la historiadora i arqueòloga francesa Frédérique Audoin-Rouzeau: una reconeguda investigadora que, a més a més, es dedica a la literatura negra. 

Després de llegir-la, sempre tinc la sensació que la gent no pot restar indiferent davant de la seva narrativa. Agrada o no. Enganxa o no. El lector la fa seva, o no. Evidentment, jo tampoc no em mantinc indiferent. He de reconèixer que em suscita una estranya i inusual ambigüitat. Ja em va passar en el cas de Que se levanten los muertos (llegir aquí la ressenya) i m’ha tornat a succeir, amb igual força, a El hombre de los círculos azules.

La novel·la està protagonitzada pel comissari Jean-Baptiste Adamsberg, personatge seriat molt conegut (a França fins i tot s’ha dut a la pantalla). Adamsberg és una mena  d’ésser estranyíssim, de gran capacitat perceptiva, a mig camí entre Sherlock Holmes, August Dupin i Hèrcules Poirot (per citar alguns dels típics herois de l’enigma que semblen posseir facultats sobrenaturals). Alhora, però, és apàtic, poc comunicatiu i de trets físics sorprenents. La seva veu, la seva manera de parlar, suau i persuasiva, apaivaga els ànims de la gent que l’envolta. Tanmateix, la seva vida interior és torturada i poc entenedora. Ni ell s’entén ni l’entén ningú. Un geni policial de carrera fulgurant, respectat per tothom, però molt difícil de comprendre.     
 
 
A mi aquest home no m’agrada. No hi connecto, no m’hi sento còmoda ni identificada. No ha aconseguit ni de bon tros la meva simpatia (que tenen de manera incondicional molts altres investigadors i policies de la negror literària). Així mateix, tampoc no m’agraden la resta de personatges. Ni els policies ni els secundaris. Tothom sembla venir d’un altre planeta. He arribat a pensar que la traducció de la novel·la està mal feta,  perquè m’ha semblat que tot plegat era massa estrany. 





D’altra banda, amb El hombre de los círculos azules succeeix exactament el mateix que ja vaig detectar a Que se levanten los muertos. Em refereixo a la sensació d’antigor, de decadència, d’atemporalitat cronològica pel que fa a l’ambientació. Tot és polsós i indeterminat. Sabem que l’acció té lloc als anys noranta del segle xx, però, quan hom està llegint, no ho detecta. Perfectament ens podríem situar un segle abans. De fet, a mi m’ha resultat molt difícil no oblidar que ens trobàvem en un moment tan avançat del xx. Sense voler, el meu pensament reculava constantment, com si la història pertanyés al segle xix.    

No obstant tot això, recordareu que més amunt he parlat d’ambigüitat. I és així perquè, al marge de les pegues que exposo, el cas criminal m’ha agradat molt. L’he trobat original, ben construït i ben resolt. He de reconèixer que la primera meitat de la novel·la m’ha resultat feixuga i poc atractiva. En canvi, quan l’acció ha començat a avançar, la trama m’ha atrapat cada cop més. Tot anava lligant i la història anava guanyant terreny en agilitat i interès.   

En vista d’aquesta meva dicotomia, m’agradaria molt conèixer la vostra opinió. Què en penseu de Fred Vargas? Esteu d’acord amb mi o creieu que no tinc raó? És un problema meu? Us agrada l’Adamsberg? En fi, us convido a parlar. Pot ser interessant. 

Espero que em digueu coses, negrots. Mentrestant, que passeu un feliç dissabte!
 

Presentació d'Independència d'Interessos a Alibri





El passat dia 23 va tenir lloc a la Llibreria Alibri del carrer Balmes la presentació de la novel·la de Marc Moreno Independència d'Interessos. Així mateix, l'acte va servir per presentar la seva nova editorial Llibres del delicte. Vaig tenir el plaer d'acompanyar-lo en una trobada molt agradable a la qual van assistir un munt de negrots de solvència contrastada (Àlex Martín Escribà, Sebastià Bennasar, Lluís Llort, Jaume Benavente, Lluís Bosch, Isidro Garrido).
Evidentment, no confegiré jo mateixa la crònica. Però sí que us deixo l'enllaç de dues cròniques que l'endemà van publicar Sebastià Bennasar a "Llegir en cas d'incendi" i Miguel Ares a "El poder de las letras escritas". Moltes gràcies a tots dos. D'altra banda, hi afegeixo unes quantes fotos.
 
Moltes gràcies i un feliç dissabte estiuenc, negrots.  
 
 
 

dissabte, 20 de juliol del 2013

Club de lectura a la seu de Meteora


 
 
El passat dia 15 vaig assistir a la trobada del Club de lectura que organitza l'Editorial Meteora. Sota la direcció de Jordi Fernando, en aquesta ocasió el llibre del qual hom parlava era el Safareig dels morts, de l'amiga Marta Banús. Jo ja el vaig llegir fa temps, com podeu recordar si torneu a llegir la ressenya (aquí), però em va resultar molt agradable tornar a parlar-ne.
 
Els tertulians del Club (entre els quals en Salvador Balcells) s'ho havien passat molt bé amb el llibre, de manera que van cosir la Marta a preguntes. Sobre el procés de creació, sobre el motiu d'inspiració de la trama, sobre els personatges, sobre detalls curiosos. La Marta va respondre amb il·lusió i va demostrar que s'havia documentat profundament a l'hora d'escriure la novel·la. També ens va avançar que actualment està confegint una segona entrega amb el mateix protagonista, en Ruscalleda. 
 
Un cop acabada la trobada, vam anar tots plegats a sopar. Déu n'hi do el sopar! Tot era boníssim. En resum, una magnífica vetllada estiuenca en companyia de la nostra passió favorita. Els llibres i la bona gent. Aquí us deixo un reportatge gràfic de tot plegat.
 
Per les cares que fem  podreu comprovar que ens ho vam passar molt bé.     
 
 
 
 

divendres, 19 de juliol del 2013

Invitació a un crim, de J.P. Costa



Fa unes setmanes vaig trobar, dins la meva bústia personal de la Universitat de Barcelona, un misteriós paquet. Tot semblava indicar que era un llibre... Òbviament, de llibres en rebo sovint, però aquest sens dubte era especial. Tenia un títol inquietant, Invitació a un crim, i el nom del seu autor, un enigmàtic J.P. Costa, no significava res per a mi. Vaig sostenir el volum entre les mans, lògicament encuriosida... El vaig obrir per la primera pàgina, però no estava dedicat... Què era allò? Amb un títol com aquell... què estava passant?... M’estava convidant a un crim, aquell desconegut? Vaig aturar-me, sostenint el volum entre les mans, enmig del pati de lletres.
De sobte, vaig fer un descobriment: el llibre anava acompanyat d’un sobre! Un sobre tancat... Quina emoció! Sense esperar a arribar al despatx, vaig esquinçar-lo de pressa.  
A l’interior hi vaig trobar una missiva molt bonica, que ara atresoro amb il·lusió. No conec en persona J.P. Costa. No sé quina cara fa, però sí que el reconec amb el nick d’Ashfield, un dels seguidors d’aquest bloc des de fa molt de temps. Ashfield, que ha comentat força vegades les meves ressenyes i articles, em confiava la seva primera novel·la negra amb esperança i respecte. No és un escriptor professional. La seva activitat habitual es troba molt allunyada del món de les lletres. Tanmateix, és un apassionat del gènere, un lector empedreït que guardava un desig en el seu interior: confegir un homenatge sincer i digne a Agatha Christie, l’autora que, quan encara era un nen, li va descobrir un món que el va atrapar per sempre.
 
 
Al capítol d’agraïments de la novel·la, J.P. Costa escriu: La llavor d’aquesta novel·la es va plantar, exactament, el 19 de juny de 1988. Aquell dia el meu pare em va arrencar del sofà i, tot i les meves queixes, em va portar al teatre del poble (...) El meu pare hauria pogut cedir davant de les meves poques ganes d’apagar la televisió. Però va insistir fins que, de mala gana, vàrem sortir junts de casa. I aquell dia diferents persones del pobre varen representar una obra de teatre amateur d’Agatha Christie. Sense la inquietud del meu pare, aquell petit espai disponible i aquella gent del poble, que ens varen regalar el seu temps, aquesta novel·la difícilment hauria existit. Gràcies a tots ells.  
 
No cal dir que vaig acceptar amb entusiasme la invitació de J.P. Costa. No la invitació a matar, s’entén. Ni tampoc a presenciar un crim. Però sí la invitació a llegir amb passió el seu sentit homenatge a la tieta Agatha, com ell mateix l’anomena. Em va enviar la novel·la amb prevenció, dubtós de la meva reacció... No deixa de fer-me gràcia que algú mostri temor de les meves crítiques. En qualsevol cas, vaig començar la lectura. I he de confessar que m’ho he passat la mar de bé.

 
La novel·la és molt distreta. Me l’he cruspit en dos dies. Està perfectament escrita i  poua directament, de manera inequívoca, en la font de la “reina del crim”. L’autor, que segur que va xalar com un boig mentre escrivia, no pretén enganyar ningú. No ha volgut fer res més que reproduir els esquemes i llocs comuns de les obres que el van enganxar quan era una criatura. Essent sincers, podríem reconèixer que aquestes obres ens van enganxar a la majoria, per més que molts puristes ara en reneguin tot considerant la narrativa d’enigma una tipologia només lúdica i amb poc interès literari.   
Sigui com sigui, el text és molt bo com a exercici honorífic. En posseeix tots els ingredients: un protagonista de qualitats extraordinàries; una família rica carregada d’odis i secrets; una matriarca poderosa i dura; una fidel infermera/secretària; una finca de luxe a la vora del mar; un repartiment coral on qualsevol dels personatges pot ser l’assassí; dos policies que van més perduts que un pop en un garatge... Un quants morts, molt de suspens i un final típic i tòpic. Un còctel, com podeu veure, absolutament explosiu.

 

Un públic molt ampli pot sentir-se perfectament còmode amb la novel·la. De fet, ja està passant. Per això l’il·lustrador gironí Àngel del Pozo, que ha quedat encantat amb la lectura, ha confegit les magnífiques il·lustracions que acompanyen aquesta ressenya. De fet, les mateixes il·lustracions han servit per muntar el booktrailer que també incloc.





No vull acabar sense manifestar que en Richard Tancredi, el protagonista de la història, m’ha agradat molt. És un personatge interessant, carregat de personalitat, que es pot desenvolupar enormement. Posseeix un passat enigmàtic i obscur digne de ser explorat i un possible futur molt obert. Per això commino J.P. Costa a continuar amb les seves aventures.



Invitació a un crim resulta, al meu entendre, una perfecta lectura estiuenca. Un d’aquells textos agradables i lleugers que, enmig de les nostres cabòries diàries, ens serveixen per desconnectar del món. Com he apuntat, tampoc no intenta res més. I jo diria que no és poc. Ja sabeu que sempre he defensat l’existència dels gèneres que aconsegueixen el divertiment del lector. Quan es tracta de bons textos, em semblen no només perfectament dignes, sinó també molt necessaris.

O sigui que ja teniu feina, negrots.

I a tu, Ashfield, enhorabona i molt bona sort!
 
 
 
 

dimecres, 17 de juliol del 2013

Independència d’Interessos, de Marc Moreno

 

Independència d’Interessos, del periodista i escriptor barceloní Marc Moreno, és el títol que inaugura la col·lecció de novel·la negra de la novíssima editorial “Llibres del delicte”. Darrere de l’editorial hi ha el mateix Moreno, que s’ha decidit amb entusiasme a tirar endavant un projecte extremadament engrescador. A desgrat dels temps que corren, l’autor palesa la voluntat de donar vida a una col·lecció de narrativa negra en llengua catalana que confirmi un seu convenciment: que el país compta amb bones idees i amb bons narradors.  
Com a periodista, Marc Moreno creu imprescindible reflectir l’última hora de l’actualitat que ens envolta, malauradament ben adequada als temes i supòsits del gènere més fosc. Així ho demostra a Independència d’Interessos, un thriller de rerefons polític que recrea la corrupció, el tràfic d’influències, el poder dels diners. En una paraula, la manca d’ètica generalitzada, present en tots els estaments de la nostra societat.
La trama de la novel·la és totalment imaginària, fins i tot una mica delirant. L’aparició (i posterior robatori) d’un manuscrit del segle XI desferma un ambiciosa lluita per la possessió d’un cobejat territori al bell mig del Principat. Aquesta circumstància coincideix amb el moment en què gran part dels municipis catalans estan organitzant la consulta per la independència. Situant l’acció en aquest context, Marc Moreno repassa un bon nombre de les qüestions més presents en la Catalunya d’avui. Tot i que en alguns moments la mala traça de certs personatges poden provocar el somriure del lector, el cert és que el llibre ens aboca ˗mitjançant un exercici argumental que, evidentment, no revelaré˗ a una certesa gairebé indiscutible. Aquella que proclamaven els nostres avis, rics en saviesa popular: “No hi ha un pam de net”.
 
 
La novel·la és lleugera, agradable de llegir i, com apunto, amb alguns instants d’amarga comicitat. Tanmateix, queda perfectament palès el censurable capteniment de la majoria de personatges, que es regeixen per la manca d’escrúpols i de principis, que practiquen la violència i l’extorsió, que enganyen, traeixen i menteixen. Els polítics no tenen cap problema en canviar de jaqueta, els més ambiciosos no s’estan d’assassinar i els estaments policials suggereixen solucions tan dràstiques que gairebé semblen una broma.   
 
Articulada a través d’unes desordenades reunions que apleguen totes les “forces de l’ordre”, Marc Moreno desgrana una ficció de fons absolutament creïble. Alhora, es diverteix col·locant estratègicament certs aspectes que, tot ratllant la hipèrbole i l’absurd, no fan altra cosa que incidir en la desconcertant ˗i preocupant˗ deriva de la nostra societat. No cal córrer massa per saber de què parlo. Només cal llegir la premsa cada dia.
Des d’aquí, animem amb força iniciatives com la de Marc Moreno, tant en el seu vessant d’editor com en la seva tasca literària. Hi ha moltes coses a dir i l’autor d’Independència d’Interessos tot just comença.

Que passeu un bon dia, negrots.
 

 
 
La ressenya d'Independència d'Interessos també ha estat publicada al portal cultural Núvol. 
 
 

dissabte, 13 de juliol del 2013

La novel·la negra i el prejudici: encara un debat obert




Fa un parell de dies va arribar a les meves mans l’article intitulat La novela negra contemporánea. Visión crítica desde la Semana de la Novela Negra de Gijón, signat per Aitor Arjol (per a mi un personatge desconegut). Lògicament, la celebració de festivals afavoreix que la gent escrigui sobre el tema i el de Gijón és un dels més importants.
Com a primera providència, vaig buscar Aitor Arjol a Internet. Sembla que és basc, està instal·lat a Quito i, d’alguna manera, es dedica a qüestions relacionades amb la literatura. El seu escrit em va semblar tan prejudiciós i tòpic que va posar en alerta les meves antenes. No pel que pugui opinar una sola persona, sinó per la por que siguin moltes les que encara pensin així.
Vagi per endavant que no estic en desacord total amb l’article. Algunes de les qüestions que apunta les puc subscriure. De fet, les subscric totalment. El problema és la barreja de criteris i el fet que l’autor parteix de supòsits tan caducats i elitistes que, en conseqüència, la resta de les seves afirmacions ofereixen una confiança només relativa, per dir-ho finament.
Anem a pams. Per començar a desenvolupar els seus raonaments, Arjol marca unes premisses prèvies en relació amb el gènere. Fixeu-vos què diu:
Es decir, a la hora de valorar la novela negra actual hay que tener en cuenta las siguientes premisas: con frecuencia se trata de autores publicados porque venden no tanto porque escriben bien; atraen un público lector fácil, superficial y con ganas de entrenerse; se trata de una literatura de moda, pasajera, cuyas obras, en muchos casos se diluyen en la coyuntura y no pasarán a la posteridad.  



Crido per no plorar. És a dir, que mentre un extens grup d’estudiosos, professors, periodistes, editors, autors, etc. ens estem deixant la pell per intentar que el gènere rebi un tracte de normalitat i perdi la catalogació de “literatura de segona fila”, hi ha gent que encara el vilipendia ja d’entrada. Si per analitzar el gènere hem de partir de les premisses que marca aquest article, més val que pleguem. Al meu entendre, el paràgraf s’hauria de redactar totalment a l’inrevés. O sigui:
A l’hora de valorar la novel·la negra actual hem de tenir presents les premisses següents: el gènere compta amb autors de primera fila, que fan literatura d’alt nivell; els lectors de novel·la negra solen ser gent molt preparada, molt competent en el tema i que el coneixen en profunditat; el gust pel crim, el misteri i la truculència és inherent a l’ésser humà. La tradició del “negre”, amb totes les seves varietats i modalitats, fa segles que existeix i sempre existirà.   
També podem respondre, fil per randa i amb més arguments, a cada una de les maniquees premisses:

1. Això de "los autores publicados porque venden y no tanto porque escriben bien" pot ser veritat. Tots ho sabem. Només cal resseguir els més venuts per Sant Jordi i veurem com arrasen els mediàtics. Però jo pregunto: Això és exclusiu del gènere negre o afecta tota la literatura? No és una conseqüència de la deriva mercantilista del món editorial més que no pas un problema de qualitat en la creació literària pròpiament dita, sigui del tipus que sigui?
2. No li fa vergonya tractar al públic lector de “fácil y superficial”? Si freqüentés els festivals, els clubs de lectura i les trobades negres s’adonaria que el perfil del lector del gènere és molt elevat. Solen ser persones amb preparació universitària, amb un enorme bagatge lector, amb uns grans coneixements. Un públic altament entès i competent del qual cada dia hom pot aprendre coses. Un públic que, en la majoria dels casos, ho ha llegit “tot, tot i tot”. Ho puc assegurar i garantir (i ho podria il·lustrar amb un munt de noms i cognoms).
3. L’article també esmenta el fet que aquest públic “tiene ganas de entretenerse”. Un cop més, el gran prejudici culpabilitzador. Primer, què hi ha de mal en cercar l’entreteniment? I és clar que ens volem entretenir! Evidentment. Volem ser feliços, passar bones estones, xalar com a bojos (ballant, cantant, viatjant, anant a un museu, fent esport, xerrant amb els amics, llegint). Tanmateix, mai no he aconseguit entendre perquè l’entreteniment està renyit amb la qualitat. O és que si llegim El Quijote o Madame Bovary està prohibit passar-s’ho bé? L’entreteniment i el gaudi són conceptes complexos. No tothom es diverteix fent el mateix, però segons aquest autor sembla que, per ser bona,  la literatura ha d’avorrir. Quin elitisme més caspós!
4. Com que per a l’autor de l’article la majoria de novel·les negres no valen la pena, creu que no passaran a la posteritat. Doncs no ho sabem. Unes sí, les altres no. Tanmateix, la qüestió és més senzilla que tot això. El plantejament és: I de les altres, les “no negres”? Quantes novel·les “no negres” passaran a la posteritat? Totes? És que tota la narrativa que no pertany al gènere és excel·lent? O n’hi ha de bona, de mediocre i de dolenta com en totes les manifestacions humanes? El maniqueisme de l’article arriba a cotes de vertigen.
5. Per acabar-ho d’adobar, l’autor titlla la novel·la negra de “literatura de moda, pasajera”. No negarem que, en els darrers anys, hem viscut un boom. Diversos fenòmens l’han posat de moda, sí. Però, en essència, el gènere fa segles que existeix; i estic segura que no deixarà d’existir. Podrà sofrir alguns canvis, podrà ampliar-se, difuminar-se, fusionar-se. Però mentre el morbo del crim ens continuï fascinant, aquesta literatura romandrà ben viva. De “pasajera”, res.  



Totes aquests premisses les empra Arjol per legitimar uns autors enfront d’uns altres. Parla de Màrkaris, Philip Roth, Vázquez Montalbán. Fins i tot de Mendoza, al meu entendre de dubtosa adscripció al “negre” (però tant se val això ara). El cas és que s’expressa en aquests termes: “hay autores que, de verdad, hay que quitarse el sombrero frente a ellos  y practican la excepción a la regla de la mediocridad”. El cànon, sempre el cànon. Però molt bé, posem que sí.
L’afirmació ve seguida d’un altre paràgraf que també em sembla, a priori, correcte: “Tenemos donde elegir, sin que los grandes editores tengan que venir a decirnos qué coño (lleig) debemos comprar, leer, digerir y asimilar. La respuesta es  un contundente “no”. Se debe reclamar el derecho a elegir por uno mismo, con la ayuda de quienes amamos la literatura desde un punto de vista categórico, de quienes vemos en ella un recurso para la vida o para el cambio” (ai, noi, t’ha tornat a sortir l’indesitjable elitisme).
Tanmateix, després ho espatlla de manera terrorífica. Perquè, tot i condemnar els grans grups editorials (com és necessari des de posicions críticament realistes), acaba dient: “nos encontramos con que lo que predomina es la pelotudez de Dan Brown y las crónicas y biografías no autorizadas de políticos y vedettes que, por lo general, son carne podrida. Si la literatura se ha ido al carajo ha sido por culpa de los escritores y no de los editores”.
Home, doncs no ho tinc tan clar. Escriptors dolents, oportunistes i que proven sort en poden existir a milers, però si no trobessin un editor que tregués el llibre, no els coneixeria ni Déu. Si ningú no hagués apostat per Dan Brown, les seves novel·les restarien inèdites en un calaix. Si cap editorial no recolzés personatges mediàtics de tota mena i els publiqués les seves xorrades irrellevants, el fenomen desapareixeria. La culpa és al terrat del capitalisme ferotge, que ha acabat amb l’art i amb la creació; que ha fet desaparèixer la figura de l’antic editor, entès com ningú, curador d’autors i de llibres; que ha primat la immediatesa i la cultura del reality; que vol, en definitiva, una població inculta, sense esperit crític i sense capacitat de reacció.
Aitor Arjol, no cal carregar-se el gènere negre que, com tots, té productes excel·lents, mediocres i dolents. No cal trepitjar el germà més feble, quan allò que denuncies passa en tots els àmbits de la cultura. No cal desqualificar ni culpabilitzar el lector afeccionat; no cal barrejar temes ni posar premisses sucades en un brou de casposos prejudicis.

Allò que convé és obrir la ment i lluitar per la creació, per la literatura. Recordar cada dia que “la cultura no és un luxe”, que ha d’estar a l’abast de tots. Recolzar els editors petits, els autors compromesos i honestos, els estudiosos que lluiten per un alè d’aire fresc. Convé ser crític, molt crític. Però si una cosa no necessitem, amic, és la demagògia cultural. Per fer demagògia, ja tenim els polítics.