Harlem Nocturne

dimarts, 13 de febrer de 2018

Escupiré sobre vuestra tumba, de Boris Vian





Escupiré sobre vuestra tumba, de Boris Vian, és el llibre que vaig triar per a aquest mes de febrer en el Club de lectura que coordino, a la Biblioteca Sant Antoni-Joan Oliver. Sempre procuro alternar clàssics i moderns, catalans i estrangers, autors i autores. Està bé que hi hagi una mica de tot, malgrat que normalment intento potenciar la producció actual. 

En aquest cas no es tracta d'un llibre actual, però, sinó del controvertit text del malaguanyat autor francès Boris Vian (1920-1959), novel·lista polèmic i polifacètic que va ser també poeta, dramaturg, músic de jazz, periodista, enginyer i traductor.




Vian és un personatge que sempre m'ha subjugat. Per la seva rebel·lia, per posar en qüestió el sistema, per provocar, trencar i subvertir, per escriure una cançó tan extremament bella com Le déserteur, perquè duu el destí escrit a la mirada. Va viure la vida a glops, però li va durar poc i va morir d'un atac de cor als 39 anys, durant la projecció (quina ironia!) de la pel·lícula Le Petit Marbeuf, basada precisament en la novel·la que ressenyem avui. Bian havia assistit d'incògnit a la projecció, ja que no s'havia acabat de posar d'acord amb els responsables del projecte.  

Escupiré sobre vuestra tumba, que l'autor va signar amb un dels seus heterònims, Vernon Sullivan (en va fer servir més de 30 en diversos moments de la seva vida, tant en la producció literària com musical), fou escrita el 1946. Es tracta d'un al·legat ferotge i escandalosament provocador que denuncia el racisme contra els negres als EUA. La novel·la va remoure els fonaments de la benpensant societat francesa de l'època i fou prohibida el 1948 "per ultratge a la moral i als bons costums".  

Sense pèls a la llengua, sense concessions a la moral establerta, la història narra una cruel i premeditada revenja. La de Lee Anderson, un home negre amb aparença de blanc, que es venja del linxament racista del seu germà petit, assassinat per haver-se enamorat d'una noieta blanca. En poques pàgines, amb la descripció explícita d'una implacable violència sexual i criminal, Boris Vian dibuixa l'univers d'una societat malalta. L'assassí és també víctima i la sordidesa ho amara tot sense que ens en puguem deslliurar. 

La lectura d'Escupiré sobre vuestra tumba resulta absolutament hipnòtica i el rebuig que ens pugui causar, el trasbals intern que ens faci sentir, és la prova inequívoca que ens trobem davant d'una petita (o gran) joia literària. La miope crítica de l'època no va entendre Vian, els molestava que els desafiés. Així que,  com passa més sovint del que seria desitjable, el reconeixement de debò no li va arribar fins després de desaparèixer.

Per fortuna ens ha deixat la lletra i la música. El podem llegir i i el podem sentir. I avui estic especialment contenta. Aquest blog paga un deute històric. He parlat aquí de tants i tants autors i en canvi Boris Vian, l'home de la dolça i trista mirada, encara era una assignatura pendent. 





dimarts, 6 de febrer de 2018

Darwin i Pedrolo al Febrer Negre de Palma






Des d'avui dia 6 fins al 24 d'aquest febrer tan fred, tenim una cita al Festival de novel·la i cinema negre de Palma de Mallorca: el Febrer Negre, que enguany arriba a la seva novena edició.    


Un munt d'activitats que aquest cop podré gaudir en primera persona. No cal dir la il·lusió que em fa que m'hagin convidat a participar.

La primera activitat on seré, divendres dia 9 a les 11:30, és molt bonica, perquè consisteix en una trobada amb els alumnes d'ESO i Batxillerat de l'Ies Ses Estacions. Tothom sap que la interacció amb els estudiants m'agrada molt. 






El mateix divendres, a la tarda, tindré l'honor de fer una Conferència, en el marc de l'Any Pedrolo, a la Biblioteca Ramon Llull. El tema, naturalment, Manuel de Pedrolo i la novel·la negra. Ens aproximarem a aquesta faceta de l'autor de l'Aranyó, tot intentant mostrar la seva dimensió i la seva aportació inestimable.



I l'endemà al matí, a les 12 hores, serà el moment de presentar la meva novel·la El somriure de Darwin, que ara ja pot compartir lleixes amb la versió en castellà, La sonrisa de Darwin, que va sortir el passat gener. M'acompanyarà l'escriptora i amiga Dora Muñoz, que juga a casa i que em fa l'honor de presentar la novel·la.



I què més puc dir? Doncs que em ve molt de gust tornar a l'illa, on ara fa molt de temps que no hi vaig. Parlar de Pedrolo en qualitat de Comissària del seu any i poder parlar també de la meva novel·la són dos enormes privilegis.

Continuem, negrots.  

 

dimecres, 24 de gener de 2018

I a tot això, ja arriba la BCNegra



Avança gener cap al final i, com cada any, arriba la cita ineludible de la BCNegra, el Festival de novel·la negra de Barcelona, que tindrà lloc entre els dies 29 de gener i 4 de febrer.  Aquesta és la primera edició en què Carlos Zanon actua de comissari, i tot plegat es presenta carregat d'actes diversos i amb l'assistència i la intervenció de grans autors internacionals.  

Aquí us enllaço el programa, però no vull deixar de remarcar l'acte (una taula rodona) que el festival dedicarà a Manuel de Pedrolo en el marc de la commemoració del centenari del seu naixement. 



Auditori del Conservatori del Liceu
Nou de la Rambla, 88
Taula Rodona

Amb la participació de:

Jordi Canal, director de la Biblioteca La Bòbila, dedicada a la novel·la negra. Coautor de La Cua de Palla: Retrat en groc i negre.
Joaquim Carbó, escriptor i amic de Manuel de Pedrolo. Premi de Literatura Catalana de la Generalitat (1982) i Memorial Jaume Fuster (2002), entre d’altres.
Antoni Munné-Jordà, escriptor, ha conreat el gènere fantàstic i la ciència ficció (Premi Ictineu 2016), i també ha analitzat l’obra d’escriptors com Manuel de Pedrolo.
Anna Maria Villalonga és escriptora, professora i crítica literària especialista
en novel·la negra. És la comissària de l’Any Pedrolo 2018.

Moderador: Sebastià Bennasar, periodista, escriptor, traductor i crític literari, és especialista en novel·la negra. Premi València Negra 2017 per L’imperi dels lleons.

Us hi espero, negrots. Que som a l'Any Pedrolo i el nostre segarrenc s'ho mereix tot. 


dimarts, 23 de gener de 2018

L'Harem del Tibidabo, d'Andreu Martín




A causa de la quantitat de feina que em genera el comissariat de l'Any Pedrolo, em resulta dificilíssim (per no dir impossible) dedicar a les ressenyes el temps que voldria. Alhora, però, em sap greu deixar sense consignar, encara que sigui breument, els llibres que vaig llegint, en especial si m'han agradat tant com L'Harem del Tibidabo, la darrera novel·la del mestre Andreu Martín i número 34 de la Col·lecció Crims.cat. Per tant, escriuré unes poques línies. 

L'Harem del Tibidabo és un text singular, delirant i divertidíssim, que palesa la maduresa creativa del seu autor sense perdre ni un bri d'agilitat, frescor i vivesa. Des del primer paràgraf, Andreu Martín aconsegueix fer-nos entrar en l'univers de l'Harem, un bordell de luxe -de molt luxe- al peu del Tibidabo. És un indret únic, amb regles i normes al marge del món exterior, mostrat amb un detallisme que desborda imaginació i amb unes descripcions tan plàstiques i acurades que quasi se surten de les pàgines. Les mateixes descripcions que fa servir amb l'estol de personatges, entre els quals destaca l'Emili Santamarta, amo del negoci i protagonista/narrador en primera persona.

És del tot indubtable que Andreu Martín s'ha divertit com un boig escrivint la novel·la. Es detecta clarament en cada substantiu, en cada adjectiu, en cada adverbi. Tot plegat constitueix un devessall d'idees, homenatges, capricis, bromes, invencions, dèries, preferències i, m'atreviria a dir, alguna venjança innòcua. Des de la decoració de l'Harem a la vestimenta dels seus habitants, des dels genialíssims noms dels personatges a les reflexions ploroses del protagonista, des de les escenes de sang i fetge a la caracterització de matons, assassins i sicaris, tot passa pel sedàs de la portentosa imaginació d'Andreu Martín, que no s'està de res.

Tanmateix, que aquestes meves afirmacions no us enganyin. La novel·la és magnífica, perfectament travada i treballada. Un exercici metaliterari lliure de complexos on el personatge principal, en primera persona, arriba a provocar-nos. Ens pregunta directament: com pot ser possible que us estigui explicant això si jo no hi era quan va succeir? I, sense manies, va i respon: doncs perquè jo soc l'escriptor i faig el que em sembla.

Com en totes les novel·les d'Andreu Martín, però, hi ha lectures serioses en segona línia. Aquí, es complau a parlar-nos de la tendresa, de la solidaritat, de l'ajuda entre amics. I, per damunt de tot, ens llança una idea en contra dels prejudicis, de tota mena de prejudicis. Perquè en una casa de barrets, on el sexe és el centre del negoci, també hi pot existir la companyonia més enorme.

No us perdeu la novel·la, negrots. Ja ho he dit altres vegades. Sens cap mena de dubte, el meu estimat Andreu Martín és el puto amo.


             

   

divendres, 19 de gener de 2018

Novetat rabiosa: Una trilogia de Manuel de Pedrolo





Ja sé que això meu és un no parar, però avui em complau molt anunciar-vos una altra novetat de la qual en formo part directa. Es tracta d'una Edició Òmnibus que publica La Butxaca d'Edicions 62 i que conté tres de les principals novel·les negres de Manuel de Pedrolo.

Sí, ho heu llegit bé. Una trilogia. Els títols són Doble o res, L'inspector fa tard i Joc brut. Com us podeu imaginar, m'ha fet molta il·lusió col·laborar en aquest projecte, que conté un extens pròleg que he escrit per a l'ocasió. 

Des de la meva condició de pedroliana convençuda i de Comissària de l'Any Pedrolo, no pot haver cap millor notícia que la reedició de les seves obres. I, afortunadament, enguany en tindrem unes quantes. 

També he de dir que em sento molt orgullosa i satisfeta que Edicions 62 proposés per a títol genèric del volum el mateix nom d'aquest meu blog, A l'ombra del crim. És una manera fantàstica que restar lligada per sempre més a la figura del meu admirat Pedrolo. 

El volum sortirà a final d'aquest mes. I espero que us interessi tant com a mi. A més, estic segura que el pròleg pot resultar molt útil per aprofundir en la gran dimensió de l'obra pedroliana.

Que passeu un bon dia, negrots.

  

dilluns, 15 de gener de 2018

"El somriure de Darwin" ja és a la Biblioteca Robarts, a Toronto





La meva estimada Shaudin Melgar-Foraster no em falla mai, ni a mi ni a la nostra literatura. És com una petita formigueta, perduda en la immensitat del continent americà, que va emplenant de llibres en català les biblioteques que té a l'abast. Ho ha fet amb tots els meus. I ara li ha tocat el torn a la meva darrera novel·la, El somriure de Darwin. Shaudin em comunica que ja ha arribat a l'enorme i prestigiosa Biblioteca Robarts de la Universitat de Toronto.

No puc estar més agraïda i contenta, com us podeu imaginar. Mil gràcies, Potato estimada.

Aquí us deixo l'enllaç de la fitxa per si el voleu consultar. Quina il·lusió. La tasca que la Shaudin està duent a terme no té preu, negrots (i lletraferits en general).    



dissabte, 13 de gener de 2018

El món no em deu res, de Massimo Carlotto




El món no em deu res, de Massimo Carlotto, és el títol número 33 de la Col·lecció Crims.cat de l'Editorial Alrevés. Traduïda de l'italià per Pau Vidal, es tracta d'una petita delicadesa que pot fer les delícies de qualsevol lector, sigui amant del gènere negre o no. 

Dic "petita" per l'extensió, ja que es tracta d'un text que ronda les 100 pàgines, però no per la seva vàlua. El món no em deu res m'ha semblat una obra molt  intel·ligent i personal, que sens dubte explora (tal i com a mi m'agrada) els límits del "negre" actual, allunyant-se de cotilles canòniques. 

De fet, en una entrevista prou interessant que el director de Crims.cat, Àlex Martín Escribà, li va fer a l'autor i que està transcrita com a colofó del llibre, Carlotto diu el següent:

Sí, la literatura ha d'estar sempre sotmesa a l'experimentació, i sobretot la novel·la negra, que té una relació directa amb la contemporaneïtat. Els escriptors hem de ser sensibles a les transformacions socials i antropològiques i poder interpretar-les i introduir-les a les novel·les. Hi ha una tendència evident a repetir patrons i personatges a les trames, una errada greu que no només cansa el lector, sinó que indica una dificultat de proposar alternatives. Prefereixo arriscar-me a sorprendre encara que decebi el lector que renunciar a trobar contínuament noves formes per a la literatura de gènere.    

Com sabeu els qui em coneixeu, no puc estar-hi més d'acord. I aquest és un dels aspectes que marca la diferència entre els qui intenten fer literatura de debò (se'n surtin més o menys, no és un procés fàcil) i els qui simplement s'asseuen davant de l'ordinador a escriure tot de coses. 



El món no em deu res és un text de caràcter marcadament teatral, on predomina el diàleg. Tres únics personatges, només dos com a veritables protagonistes. Un duel entre un lladregot de baixa estofa desgraciat i perdedor i una dona fascinant però acabada, una crupier de luxe que ja no és la que era. 

Amb un embolcall amable, que a moments ens arrenca més d'una rialla, El món no em deu res és un text de personatges, intens i ple d'humanitat, que reflexiona amb perspicacia sobre el passat, la societat, els sentiments, les emocions, la justícia i la possibilitat de salvació.

No us el deixeu perdre, negrots.    



divendres, 12 de gener de 2018

Francesc Puigpelat guanyà la cinquena edició del Premi Memorial Agustí Vehí






Francesc Puigpelat i Valls
(Balaguer, 1959) ha estat el guanyador de la cinquena edició del Premi de novel·la negra en català Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana. 

La novel·la, que publicarà l'Editorial Alrevés a la col·lecció Crims.cat el mes de setembre, es titula Magret i els anarquistes.

Es tracta d'un text de caràcter metaliterari, extraordinàriament escrit, que ret un gran homenatge a l'obra de Georges Simenon i al seu comissari Jules Maigret. 

El guardó serà lliurat al guanyador en el marc del Festival Tiana Negra el pròxim divendres 19 de gener.

Us hi esperem. A més, us podem assegurar que la novel·la us agradarà molt. 




divendres, 5 de gener de 2018

Seràs un dels nostres, d’Ariadna Herrero




Seràs un dels nostres, la primera novel·la negra d’Ariadna Herrero, és el títol número 26 de l’Editorial Llibres del Delicte. Es tracta d’un text de lectura plaent, amb una intriga travada i ben construïda, que s’endinsa en una qüestió poc freqüent dins del conjunt de la nostra narrativa de crims, tant en català com en castellà. Em refereixo al tema de les sectes, que estem molt acostumats a veure en les pel·lícules americanes, però que no gaudeix aquí de gaire presència. Aquest únic motiu ja atorga a Seràs un dels nostres un interès singular, perquè posa damunt la taula una xacra social que no sembla existir: si no se’n parla, és com si no passés. Però no és veritat. Fa un parell d’anys vaig poder assistir a una xerrada sobre el tema, amb la presència d’un mosso d’esquadra especialitzat en sectes, i recordo haver quedat astorada de tot allò que es cou d’amagat al nostre voltant. 
El món de les sectes és un món sòrdid i tenebrós, que atempta directament contra la llibertat individual, que ens aboca a l’inquietant idea de l’anul·lació de la personalitat i que demostra la vulnerabilitat de l’ésser humà. No resulta agradable d’afrontar, perquè també ens parla de la nostra feblesa com a societat. Una societat que permet que existeixin i es desenvolupin circumstàncies tan extremes, és una societat malalta. Individualment i col·lectivament malalta. Ariadna Herrero ho reflecteix molt bé. Dóna vida a un entramat imaginari i el porta a l’extrem, però el basteix amb versemblança, de manera que aconsegueix atrapar-nos en la lectura i fer-nos patir.    
La novel·la no és complaent. I el seu final ho demostra. L’autora no pretén atorgar-nos seguretat, no pretén oferir-nos un antídot per no caure en cap trampa sectària. Al contrari. Allò que a l’autora li interessa és fer-nos saber que en la vida real existeixen indrets i mons similars al que descriu, per més “de pel·lícula” que puguin semblar. És cert que la secta que s’inventa la fa arribar al límit, però intueixo que Ariadna Herrero s’ho ha passat de meravella forjant la trama i no ha perdut mai de vista, malgrat tot, que estava fent ficció. Posant al servei del llibre tot el seu imaginari, ens ha presentat un text que no passa desapercebut. Personalment, he trobat a faltar aclarir una mica més les motivacions econòmiques dels líders de la secta, que a Seràs un dels nostres resulten secundàries i, en canvi, són les que sovint tenen més pes en la vida real. Però això només és un petit detall, perquè, no ens enganyem, cada secta és cada secta i cada líder és cada líder. I això sí que ningú no ho pot discutir. 
Espero que gaudiu de la lectura del llibre. I que demà passeu un feliç dia de Reis, negrots.


    

dimarts, 2 de gener de 2018

Comença l'any i arriba Tiana Negra




Comença un any nou i arriba Tiana Negra, que ja compleix 6 edicions. Serà el 19 i 20 de gener i no ens la perdrem. Enguany, s'inaugura amb l'homenatge a Manuel de Pedrolo, en el qual hi participaré com a Comissària, tot compartint taula amb els meus dos negrots, l'Àlex Martín-Escribà i en Sebastià Bennasar. Què més puc demanar?

Aquí us deixo l'enllaç amb la pàgina del Festival per si voleu fer una ullada a tot el programa.

Som-hi, negrots, que comença la temporada festivalera!