Harlem Nocturne

diumenge, 16 de setembre de 2018

Arriba la segona edició del FESTIVAL SANG CUGAT




De mica en mica tornem a la normalitat de la tardor i també arriben els festivals criminals. Comencem recuperant el Sang Cugat Negre, Festival de cinema i novel·la negra de Sant Cugat que celebra la seva segona edició entre els dies 27 i 29 de setembre. 

És un festival fet amb molta il·lusió, la qual cosa em consta de primera mà. Jo ja hi vaig participar la primera vegada i ara hi torno, amb moltes ganes, per parlar de Manuel de Pedrolo. 

Si premeu AQUÍ hi podreu consultar el programa complet. A mi em sembla molt interessant, o sigui que no hi falteu. I si viviu pels volts del Vallès, encara menys! 

Fins aviat, negrots. 


dijous, 13 de setembre de 2018

No diguis res, de Raquel Gámez Serrano





No diguis res, de Raquel Gámez Serrano, és la novel·la número 32 de la Col·lecció Llibres del Delicte i la segona de l'autora després de A la seva pell. Es tracta d'un text de poc més de dues-centes pàgines que ens endinsa en un univers familiar disfuncional i fosc. 

Raquel Gámez s'ajusta al paradigma que tant hem defensat en aquest blog des de fa temps. Això és, la permeabilitat del gènere negre actual i la necessitat d'ampliació de les seves fronteres. Aquí no hi ha un cadàver a la primera pàgina, no hi ha policies (els justos per a la versemblança) i no hi ha investigacions. En canvi, allò que sí que trobem és l'obscuritat humana més absoluta. 

No faré spoilers ni explicaré trames. No ho faig mai. La novel·la apel·la als nostres sentiments més atàvics, a les nostres pors i a les nostres mancances, aquelles que provenen d'uns traumes d'infantesa que ens marquen per sempre i que no superem mai. Tots en tenim, d'aquests. Però alguns són terrorífics. A No diguis res, us puc assegurar que ho són. Tanmateix, això no hauria d'eximir-nos d'actuar correctament. A No diguis res ningú no actua com cal, atrapats els personatges en un caos de prejudicis, aparences i buidors. 

La novel·la es llegeix molt de pressa, amb ganes, i mostra una Raquel Gámez que creix i evoluciona, preocupada per l'estil i les veus narratives. Amb una atmosfera inquietant i un final que sens dubte ens colpeix, l'autora també es permet alguna picada d'ullet en forma dels noms o cognoms dels personatges o fent aparèixer Gal·la, la protagonista de la seva primera novel·la. M'agrada la possibilitat de donar vida a un univers que vagi agafant forma de mica en mica.

Així ho esperem, Raquel. Recomanada, negrots. 



      

dimecres, 12 de setembre de 2018

Cazeneuve i la revenja dels desvalguts, d’Oriol Molas i Ferran Grau




Cazeneuve i la revenja dels desvalguts, publicada per Capital Books el mes de febrer d’enguany i escrita a quatre mans per Oriol Molas i Ferran Grau, és la primera entrega de la sèrie protagonitzada per Enric Cazeneuve, el primer detectiu de la ciutat de Barcelona. Ambientada el 1909, durant els esdeveniments de la Setmana Tràgica, es tracta d’una ficció agradabilíssima de llegir que, personalment, m’ha fet passar una estona fantàstica.
Amb el rerefons històric esmentat, referències reals molt interessants (especialment destacable la menció de l’article silenciat a l’època “La ciutat del perdó”, de Joan Maragall), una ambientació curosa i ben documentada i unes descripcions mesurades, el text resulta fàcil de llegir. Parlem d’un procedural d’època, que no deixa d’homenatjar Sherlock Holmes i que està farcit de picades d’ullet, algunes impagables.
El to és proper, permet somriure malgrat la truculència dels crims, i mostra un especial interès en la versemblança i en la construcció dels personatges. No se’ns escapa que els autors han volgut crear uns protagonistes amb qui ens puguem identificar i als quals puguem estimar. L’esforç és evident i ho aconsegueixen. És la llavor que justificarà que ens hi enganxem de cara a nous episodis. Ara tots estimem Cazeneuve, en Cinto, la Filo i l’Enriquet, a qui li auguro un futur prometedor.   
Tanmateix, no és un text banal ni humorístic, malgrat el to lleuger. La crítica associada al cas dels diversos assassinats és punyent. El ressò feminista i de justícia poètica sura pertot, inclòs en un final que aplaudeixo especialment.
En fi, que ja estic esperant la pròxima. S’agraeix trobar obres ben escrites i coherents, i més amb la dificultat afegida de la doble autoria. Sí, s’agraeix molt, negrots.  



dilluns, 10 de setembre de 2018

Et diran que és l'atzar, de Núria Queraltó





Et diran que és l'atzar és la primera novel·la que publica Núria Queraltó Villar, a la qual fins ara coneixíem com a poetessa pels seus llibres d'haikus, Mirada d'haikú i Amb remor de vent, que vaig tenir l'honor de prologar. La seva òpera prima narrativa ens arriba de la mà de la nova col·lecció de novel·la criminal de Pagès Editors "Lo Marraco Negre", que dirigeix Sebastià Bennasar. És el número 7 de la col·lecció, on -dit de passada- hi abunden les dones. 

Et diran que és l'atzar és un text breu (148 pàgines), una nouvelle que ens endinsa en un tema habitual del gènere però molt poc explotat a casa nostra, el segrest d'una noia jove. Seria imperdonable que fes spoilers, i menys tractant-se d'una obra tan curta i tan intensa, on no hi ha res que no sigui necessari. Per tant, no revelaré res més de la trama.  

En canvi, sí que us puc dir que el text, ben escrit i de lectura planera, traeix la crítica a les supersticions, a les castracions, als traumes de la infantesa, al determinant paper dels pares en el desenvolupament futur dels fills. Amb ressons inevitables de Psicosi, la novel·la de Robert Bloch que inspirà la celebrada pel·lícula d'Alfred Hitchcock, Núria Queraltó també es fonamenta en un referent molt més modern: una violenta cinta d'animació japonesa que desencadenarà la tragèdia. 

Què passarà? Com se'n surten (si és que se'n surten) els personatges? Què és capaç de fer l'ésser humà mogut per les seves passions, les seves mancances, les seves obsessions? Núria Queraltó ens en dona una versió que no és banal i que, per més ficció que sigui, pot assemblar-se terriblement a la realitat.  

Aquesta tarda a les 18:30 el llibre i la col·lecció es presenten en el marc de la Setmana del Llibre en Català. Jo hi seré, evidentment. I espero que no hi falti cap negrot. 



dissabte, 8 de setembre de 2018

Secundaris, de Núria Cadenes





Secundaris és la novel·la que acaba de publicar Núria Cadenes amb l’Editorial Comanegra. Es tracta d’un text que forma part del projecte “Matar el monstre”, que l’Editorial va engegar el 2016 amb la intenció d’homenatjar els dos-cents anys de la tancada a Vila Diodati de Lord Byron, Percy i Mary Shelley i el Doctor Polidori i que va donar vida (i mai millor dit) a l’obra cabdal del gènere fantàstic, Frankenstein o el modern Prometeu, de Mary Shelley.

(Un incís: d’aquesta tancada no vull oblidar una altra novel·la molt important. Em refereixo, naturalment, a El Vampir, de Polidori, que va tenir la mala sort de coincidir amb l’obra genial de Mary Shelley, però que és un text magnífic que es convertí en l’arrencada de les històries de vampirs tal com les coneixem)  

Continuo: l’Editorial Comanegra va reunir 7 escriptors i els va proposar de tirar endavant aquest projecte. Havien d’escriure una novel·la ambientada a Barcelona i que anés avançant en el pas del temps des de 1816 fins a l’actualitat. Un dels autors triats fou Núria Cadenes, que ha escrit una novel·la breu que se situa el 1992, l’any dels Jocs Olímpics de la nostra ciutat.

Secundaris és una obra molt fosca, com la pròpia Cadenes afirma en el pròleg. Una ficció sòrdida, dura i desesperançada ambientada a la Barcelona que no brillava amb els focs d’artifici olímpics: al barri del Turó de la Peira, amb la seva aluminosi, els seus esfondraments, els seus habitants sense futur i la seva misèria.

La novel·la angoixa mentre la llegeixes. Està construïda al més pur estil Cadenes. És a dir, fragmentada, coral, calidoscòpica, amb analepsis, prolepsis i anticipacions que es couen a foc lent, un llenguatge que colpeja, sec i sense lenitius, i uns capítols breus, a voltes molt breus. A la novel·la no se salva ningú i tal vegada aquest determinisme indefugible la fa complexa d’empassar. Estic segura que no tothom pot pair-la bé, és un trencaclosques bestial que ens posa un mirall davant dels ulls i que per això incomoda.  

Cadenes podia haver escrit una altra novel·la de 1992, però ha fet aquesta. El seu estil és tan connotat que no sé si pot continuar usant-lo sempre. A mi m’ha fet mal el text, no us enganyaré. Suposo que és el que ella volia. I no hi ha un millor títol per a la novel·la que Secundaris, aquests éssers anònims que poblen el planeta i que mai, encara que ho vulguin, seran capaços de treure el cap a una vida millor, ni tan sols si de sobte, com li passa a en Sergi, el protagonista de la novel·la, es troba carregat d’un munt de diners. Perquè per a alguns la misèria és un mal ancestral, atàvic. Un destí tràgic i etern, com el del monstre de Frankenstein, impossible de defugir.         


dimecres, 29 d’agost de 2018

Sopar per a ogres, de Manuel Quinto Grané





De cap manera puc invertir temps en fer les ressenyes de sempre, perquè l'Any Pedrolo em té colgada de feina. Tanmateix, fidel a la meva autoexigència de deixar constància de totes les lectures que vaig fent, avui escric quatre ratlles per parlar-vos d'aquesta novel·la de Manuel Quinto, Sopar per a ogres, publicada com ja vaig explicar AQUÍ a la col·lecció de novel·la negra que dirigeix Andreu Martín.   

La novel·la està molt bé, m'ho he passat pipa llegint-la. Una intriga extraordinàriament escrita, amb un domini del llenguatge i dels registres molt estimulant, que ens explica una història protagonitzada per Bonaventura Pals, personatge principal en altres novel·les de Quinto. És, per tant, una baula més en una sèrie que jo no coneixia. La destresa de Quinto és manifesta, com podem esperar d'algú amb el seu bagatge literari. 

Al final de cada capítol, de manera molt original, hi trobem tota una sèrie de notes relacionades amb la gastronomia, ja que un dels personatges de la trama és un cuiner d'alt nivell. Les dades de les notes alternen la realitat amb la ficció, la història amb la invenció, però en tot moment resulten deliciosament enginyoses i divertides. 

Una lectura molt recomanable. Gràcies, Andreu, per haver-me-la fet avinent.



dilluns, 13 d’agost de 2018

Magret i els anarquistes, de Francesc Puigpelat




Magret i els anarquistes, de l'autor de Balaguer Francesc Puigpelat, és la novel·la que va guanyar el V Premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana. Jo vaig formar part del jurat, per tant és una novel·la que ja havia llegit i que vaig premiar. Tot i això, ara que ja ha sortit publicada i que serà a les llibreries a principis del proper mes de setembre, m'ha plagut rellegir-la per veure com ha quedat després de l'edició del text. És una obra breu. En un parell de vespres me l'he tornat a cruspir.

Magret i els anarquistes representa un explícit homenatge a Simenon i al seu comissari Maigret. Puigpelat s'ho passa d'allò més bé construint una intriga que es desenvolupa al desembre de 1936, pels volts de Nadal, durant els primers mesos de la Guerra Civil. La trama comença amb temes mafiosos i de lladres de "guante blanco" i acaba esdevenint un drama de família rural en el més estricte sentit de la paraula. Enmig hi trobem la guerra, la policia republicana, els anarquistes més convençuts i la boira de Lleida. Tot un poti-poti que sembla estrany però que acaba lligant molt bé. Fins i tot hi ha una mirada romàntica en tot plegat, amb un final prou poètic que ja em va agradar molt en la primera lectura. 

Puigpelat escriu molt bé. Té una prosa magnífica que eleva el to de qualsevol escrit. Magret i els anarquistes no és un producte típic ni una novel·la tipus best-seller, sinó un exercici proper, treballat amb elegància i ofici, que reprodueix amb coneixement de causa l'esperit simenonià. Segur que pot agradar a una majoria àmplia de lectors. 

Feliç dilluns d'agost, negrots. 


  

   

diumenge, 12 d’agost de 2018

A l'agost, arriba Cubelles Noir




Com cada any al mes d'agost, aquest 2018 també arriba el Festival de Novel·la Negra del Garraf, Cubelles Noir. Enguany tindrà lloc entre els dies 23 i 26. I es va consolidant, perquè es tracta ja de la tercera edició. 

Hi serem com sempre, aquesta vegada parlant de Manuel de Pedrolo en l'Any de celebració del seu centenari. 

Si voleu tota la informació, podeu prémer AQUI i la trobareu. 

Fins aviat, negrots. 


dijous, 9 d’agost de 2018

Joc d'identitats, de Jordi Tiñena




No sabeu com em costa escriure aquesta ressenya, de la mateixa manera que també he patit força llegint la novel·la. És difícil fer-ho sense dolor quan la mort del seu autor, algú encantador a qui jo apreciava molt, és encara tan recent. Jordi Tiñena ens va deixar el passat dia 23 de març, de manera sobtada i inesperada malgrat que arrossegava una malaltia important des de feia temps. Però el desenllaç precipitat no era previsible. I la prova és aquesta novel·la que va sortir només un mes abans, amb el número 28 de la col·lecció de Llibres del Delicte. 

Joc d'identitats no és l'obra d'algú que es troba a les acaballes de la vida, sinó el producte d'una mentalitat àgil i efervescent, en plena forma. Ho podeu comprovar fàcilment enfrontant-vos a la seva lectura, perquè us garanteixo que en gaudireu moltíssim. Es tracta d'un trencaclosques elaborat i imaginatiu, que va encaixant com un mecanisme de rellotgeria i que ens obliga a parar tota la nostra atenció. Joc d'identitats s'ha de llegir seguida, no permet anar-la deixant i agafant amb dies de diferència. Hi ha massa per entendre i massa per processar. 

La novel·la és la segona de la sèrie protagonitzada pel sotsinspector Vidal i el seu company, el caporal Veciana. Jo l'esperava amb ganes, perquè la primera, titulada La mort sense ningú, em va agradar i em va semblar molt prometedora. Ara la nissaga ja no podrà continuar. Han quedat coses obertes, temes pendents, però no podem fer-hi res. 

Tiñena ens ha deixat un bon llegat negrot, amb aquestes darreres aportacions. La ploma ben esmolada, un gran enginy temàtic i estilístic (fa unes comparacions espectaculars) i una experta construcció dels personatges converteixen les úniques dues novel·les del cicle en dues petites (o grans) joies que no podeu deixar passar. 

Quan algú se'n va, però ens deixa la seva obra, no marxa del tot. Així passa amb en Jordi. Com deia Luis Rosales en un dels seus magnífics poemes: La muerte no interrumpe nada. 

Que tingueu un bon dia, negrots. 





dissabte, 21 de juliol de 2018

Mort sota zero, de Ludmilla Lacueva




Mort sota zero és la primera novel·la de crims de l'andorrana Ludmilla Lacueva, publicada per l'Editorial Apostroph a la seva Col·lecció La Lupa. 


Lacueva, estudiosa dels costums andorrans i de la seva recuperació, es decideix a escriure ficció policíaca per descansar de la feina de recerca i de les publicacions vinculades a la investigació, que poden ser molt interessants però també esgotadores (en dono fe). I així es dedica a passar-s'ho bé amb aquesta breu novel·la, Mort sota zero, que estic segura que l'ha fet gaudir molt mentre escrivia. 

El text és senzill, però ben travat. S'inspira en l'imaginari de l'enigma, amb reunió final de tots els sospitosos inclosa, a l'estil d'una Agatha Christie moderna. La força del passat en el present i les culpes arrossegades al llarg de dècades construeixen una intriga on la revenja n'és el factor constant. 

Les úniques novel·les criminals d'un autor andorrà que jo havia llegit fins ara eren les del meu estimat Albert Villaró. Per això m'ha fet gràcia accedir a una altra veu del nostre petit país veí. Ludmilla Lacueva no es pot desvincular de la seva flaca pels costums propis i revesteix la trama d'un curiós conjunt d'elements típics de les tradicions andorranes. Alguns m'han causat una bona sorpresa, en especial el personatge del batlle Climent, que és com una mosca collonera però que acaba essent part important en la resolució del cas (tot i que  fa anys que està jubilat).

Una lectura agradable per a l'estiu, un divertimento de Lacueva, un inventari coral de personatges només esbossats que beuen directament de l'enigma clàssic (aristòcrates inclosos). Això sí, enmig del fred i entre belles muntanyes. 

Feliç diumenge, negrots. 




divendres, 29 de juny de 2018

Mishmash, de Carrie Bridges




Mishmash és una novel·la delirant que han escrit a 6 mans les tres dones que podeu veure a la foto de més amunt: Alexandra Cuadrat, Annabel Encontra i Yolanda Llubes. No puc imaginar què els va passar pel cap quan se'ls va acudir la idea, però sí que puc assegurar que s'han divertit d'allò més. Tampoc no sé com han procedit a l'escriptura, perquè si escriure a 4 mans ja és complicat, a 6 encara ho deu ser més. 

La novel·la és una boutade, un embolic que es nodreix de tots els tòpics de la comèdia anglosaxona i que ens remet a un univers decadent i caduc que ens fa riure d'allò més, malgrat estar ambientada en el present. No hi falta de res: luxe, glamour, sexe, senyores ricatxes i nimfòmanes, sàtirs infidels, gais de manual (amb gosseta chihuahua d'ungles pintades i jaqueteta de marca), joies, mafiosos, gates amb pedigrí, herències, advocats, jardiners que no són el que semblen, ambaixadors ben plantats, possibles assassinats i, per damunt de tot, un grapat de dones agosarades i inefables que tenen tela marinera. 




Tot està molt ben cuidat, des dels noms dels personatges humans i animals (triats amb una cura exquisida) als mínims detalls d'ambientació. El text és extraordinàriament plàstic, una clàssica obra d'embolics creuats in crescendo que culminen en uns capítols finals de traca. Com més surrealista, millor. 

La cosa té més pinta de guió de sitcom o de comèdia teatral que de novel·la. Al cap i a la fi, comença amb un dramatis personae. Me l'he imaginat representada al teatre o en pantalla i he rigut força. Repeteixo que no sé com a les autores se'ls ha acudit escriure-la. M'imagino que és allò d'una idea que sorgeix un dia, un repte llançat a l'aire i un... ho fem? Ho fem? Fem-ho! Potser alguna copa de xampany rosat hi pot haver ajudat una mica. 

M'ha preocupat que dues de les responsables de la qüestió siguin les meves estimades editores d'Apostroph, l'Alexandra i l'Annabel... Llegir-les m'ha fet pensar si hi eren totes. 

No!

No! 

Faig broma! Està molt bé això de deixar-se anar! Vinga, que les dones fortes i atrevides dominarem el món! Us estimo, nenes!  


          

diumenge, 24 de juny de 2018

Ulls maragda, de Marta Alòs





Ulls maragda, volum número 4 de la col·lecció de Pagès Editors "Lo Marraco Negre", representa la primera incursió de Marta Alòs en el gènere de crims. Amb un títol tan suggeridor com Ulls maragda, l'autora lleidatana ens convida a entrar dins del món fosc de la Universitat, on hi poden passar coses terribles. 

La novel·la és llegidora, entretinguda i prou crítica amb la societat actual. Construida a l'entorn de tres personatges principals (una professora associada de la UDL, un policia que pateix uns superiors massa preocupats pel seu càrrec i un periodista d'El Segre), la ficció ens endinsa en un cas que té les seves arrels en el passat d'un dels grans prohoms de Lleida. Sempre funciona aquesta fórmula: la retroalimentació del passat i del present, la injustícia no resolta, el pes dels errors i de les sordideses heretades a través de diverses generacions. Realment, la part del misteri pretèrit és la que m'ha enganxat més, inclòs el fascinant personatge de l'inquietant Nicasi Companys. 

Alòs se serveix d'un estil extremament col·loquial, no sé si prou justificat, que es barreja amb un registre més habitual en aquest tipus de narrativa. Introdueix enmig de la narració el pensament dels personatges i basteix uns diàlegs quotidians que de vegades poden trencar el ritme del cas criminal, que és allò que de veritat interessa. M'ha sobtat la relació tan poc amable entre els tres personatges. No sé si la gent va pel món tractant-se així, però aquí cap dels tres no té pèls a la llengua, viuen constantment crispats i se les engalten sense miraments.  
      
L'ús d'un atzar no sempre versemblant viatja per les pàgines del llibre (portes insòlitament obertes en despatxos universitaris, portelles de cotxe que no tanquen, converses atrapades al vol) i dota la ficció d'un aire molt cinematogràfic. M'imagino una pel·lícula, o una sèrie, on passin aquestes coses,  i penso que funcionaria. Crec que tot el llibre és molt plàstic, fàcilment convertible en un producte audiovisual. Ingredients no li falten, però no vull revelar res que espatlli la lectura. Tanmateix, puc garantir emocions, violència, sexe, intriga i la descripció encertada de les més baixes pulsions humanes. L'ambició desmesurada, el rancor i, sobretot, la necessitat de venjança. La manca d'escrúpols d'alguns personatges està molt ben descrita. També apareix molt ben representat el provincianisme de les petites ciutats com Lleida, on tothom es coneix, tothom ho sap tot de tothom (o es pensa que ho sap) i la mesquinesa inherent a la naturalesa humana resulta molt difícil d'amagar.    

D'altra banda, el final és relativament obert. M'ha agradat. I potser indica que podem esperar una continuació de la novel·la. Això només l'autora ens ho podrà confirmar. 

Feliç diumenge, negrots. 


      

diumenge, 17 de juny de 2018

Una sorpresa: Biblioteca Andreu Martín





Ahir vaig anar a un programa de Ràdio Sant Cugat en companyia del mestre Andreu Martín. Una gran alegria, és clar. Vam departir sobre les nostres darreres novel·les: L'Harem del Tibidabo/El Harén del Tibidabo i El somriure de Darwin/La sonrisa de Darwin. Però no és d'això que us vull parlar, sinó d'una altra cosa que va resultar una sorpresa ben agradable. 

Així que ens vam asseure al tren, l'Andreu em va regalar un llibre (i un altre als dos responsables del programa que ens acompanyaven). I no un llibre escrit per ell, no. Es tractava d'un llibre diferent, inesperat. Un llibre que forma part de la recent estrenada col·lecció intitulada Biblioteca Andreu Martín. 

La novel·la que vaig rebre, i que ara s'espera impacient que la llegeixi, és Sopar per a ogres, de Manuel Quinto, un autor de solvència contrastada i, a més, una gran persona. No cal dir la il·lusió que em va fer. 



De seguida vam voler saber de què anava tot allò. L'Andreu ens va dir que era un projecte que acabava de sortir del forn i que estava molt content. Novel·la negra i policíaca de qualitat, clàssics del gènere i petites joies difícils de trobar, publicada al seu gust i amb la finalitat que clarament ens explica dins del propi volum:


  


Com podeu observar a la fotografia (i a banda de la novel·la de Quinto), els altres títols del debut són dos clàssics en tota la regla: El gos dels Baskerville, d'Arthur Conan Doyle, una de les aventures més selectes de Sherlock Holmes; i L'assassí dins meu, de Jim Thompson, la crème de la crème de la negror. 

Amb una oferta així serà difícil resistir-se. L'aval del gust exquisit del mestre és indubtable i crec que pot ser una col·lecció entranyable i propera que farà les delícies d'un públic ampli. 


Felicitem-nos tots plegats, negrots. I, per descomptat, moltes gràcies, Andreu.    

        

dijous, 14 de juny de 2018

La pista d'una morta, de Francesc Puigpelat





M'he empassat en dos dies La pista d'una morta, la novel·la de Francesc Puigpelat que va guanyar el VI Premi Gregal de Novel·la. Es tracta d'una ficció molt entretinguda, tipus best-seller de qualitat, que unifica totes les convencions necessàries per fer que un thriller funcioni. Misteri, morts, amor, sexe, embolics, girs, viatges pel món, sicaris i ricatxos sense escrúpols, policies, guardaespatlles i una detectiva barcelonina força agosarada. La CIA i d'altres estaments i grans empreses també volten pel mig de la trama. Total, que no hi falta de res. 

Vagi per endavant que la novel·la m'ha fet passar una estona molt divertida i la recomano molt com a lectura d'estiu. Ideal per a jeure sense preocupacions a l'ombra d'un arbre.   

En la seva intervenció en una taula rodona al Festival El Segre de Negre, Puigpelat va defensar la novel·la com una fusió de gèneres entre el policíac i la ciència-ficció. A mi això em va entusiasmar, perquè aquesta fusió m'encanta. Tanmateix, no sé si l'obra compleix exactament els requisits. En qualsevol cas, no és el que jo esperava. L'element de ciència-ficció, que consisteix en uns experiments científics que no revelaré per no fer spoilers, m'ha semblat només un pretext per construir una història que més aviat se centra en la rivalitat entre dues dones per l'amor d'un home. Potser és perquè estic acostumada a les novel·les negres de ciència-ficció (i de ciència-en-ficció, com defensava Carl Djerassi) escrites per veritables científics, amb un esperit també científic i amb una cuidada dimensió ètica i didàctica. Ja sabeu a qui em refereixo: Jordi de Manuel, Carme Torras o Salvador Macip, per posar alguns exemples. Puigpelat no ens explica els detalls dels experiments, els mecanismes per dur-los a terme ni els moments en què es produeixen. Hi passa de puntetes i jo ho he trobat molt a faltar. Segurament hi haurà lectors que ho preferiran així, però no és el meu cas. 

Per llegir La pista d'una morta cal fer una forta suspensió de la incredulitat, altrament ens trontollarà la versemblança. D'altra banda, la visió de la figura femenina que vehicula no m'acaba de convèncer. Narrada en primera persona per la detectiva protagonista, les perles misògines van caient com qui no vol la cosa, carregades de prejudicis i tòpics. Em preocupa la representació de dues dones sense escrúpols, tan enamorades d'un individu (que a més és un pocapena) que no fan altra cosa durant dècades que fer-se la guitza de les maneres més rebuscades. Penso que l'autor ha perdut una ocasió daurada per dotar la novel·la d'un rerefons més filosòfic, més transcendent, menys banal. El tema era perfecte: la immortalitat, la reencarnació. Reduir-lo a l'amor romàntic de dues dones histèriques ha estat rebaixar les seves possibilitats. Per a mostra el darrer paràgraf: 

Sí, em sentia plena i eufòrica, perquè ¿hi ha plaer més gran per a una dona que massacrar i humiliar la seva rival, demostrant-li fins al darrer dia de la seva vida que li ha pres el seu únic amor? 

Doncs sí, Francesc. Sí. Per a les dones hi ha molts altres plaers a la vida, gairebé tots més importants que competir per l'amor del mascle de l'espècie. Massacrar i humiliar no és la nostra fita bàsica. En general, les dones som preservadores de vida. Els qui tenen una llarga història de massacres i humiliacions no som precisament nosaltres. 
  

dimarts, 12 de juny de 2018

Ja tenim aquí "Visions del Purgatori", de Diversos Autors





Ha arribat ja el volum sorgit arran del Certamen Literari Cryptshow/Males Herbes d'enguany. El tema d'aquesta edició ha estat molt atractiu. Es tractava de compondre un relat sobre la idea de Purgatori. Com les altres vegades, el llibre conté els cinc relats guanyadors del concurs i cinc relats de sengles autors convidats, entre els quals em compto. És una distinció que m'ha fet una il·lusió enorme. M'agrada molt la feina de la gent de Males Herbes i era un somni per a mi poder publicar amb ells.    

Els textos guanyadors han estat: 


Opus 215, d'Albert Pijuan

Aftermath, d’Iñaki Rubio

Casilda, de Gemma Martí O'Toole

La tens!, de Sergi G. Oset

L'eriçó, de Cristian Selva 


Pel que fa als convidats, els relats són:


PURGATORIUM, de Sebastià Jovani

Transició, de David Gálvez

La mandolina, d'Anna Carreras

La fin de la civilisation..., de Joan Ferrús

Per sempre, d'Anna Maria Villalonga    


El llibre ja és a les llibreries, amb una coberta molt suggeridora de Toni Benages, que espero que us agradi tant com a mi. 

Com sempre que formo part d'una antologia col·lectiva, no faré una ressenya del llibre, però us convido a la seva lectura. Està molt bé. Personalment, em sento molt orgullosa del meu relat, Per sempre, una història terrorífica i molt dura que, un cop escrita, mostra un regust a Black Mirror que m'ha sortit sense voler. 

Espero que us agradi i feliç dimarts a tothom.     



dissabte, 26 de maig de 2018

Arriba El Segre de negre, el festival negrot de Lleida





Ja el tenim aquí, el Festival negrot de Lleida, que esperem amb il·lusió. Enguany se celebra els dies 1 i 2 de juny. Com podeu comprovar en el cartell de presentació, compta amb un convidat d'excepció, Manuel de Pedrolo. En l'any del seu centenari, i a més essent un autor nascut a la Segarra, no podia ser d'una altra manera. 

Precisament de Pedrolo parlarem el dia 1 a la tarda. Moderats per Eulàlia Pagès, ens reunirem Antoni Munné-Jordà, Joan Sala i jo mateixa i pedrolejarem de valent. Pedrolo es mereix tots els homenatges que li fem. 

Però això només serà el principi. Els dos dies estaran farcits d'activitats. 

Aquí us deixo el programa complet.

No us ho podeu perdre! Us hi esperem, negrots.

dijous, 3 de maig de 2018

Contes per a les nits de lluna plena en ebook!











Ara el meu recull Contes per a les nits de lluna plena ja el podeu trobar en ebook a Amazon. Si viviu fora, si sou lectors d'ebook, si en teniu ganes, aquí el podreu adquirir (pitjar damunt del títol, tot seguit) 




Visca! Estic molt contenta, negrots.

dissabte, 28 d’abril de 2018

Anna Grimm, Memòria mortal, de Montse Sanjuan



Anna Grimm, Memòria mortal, de Montse Sanjuan, és la tercera entrega de les aventures i desventures d'aquesta mossa d'esquadra solitària i una mica esquerpa que posseeix un olfacte sorprenent a l'hora de resoldre els casos més complicats. Es tracta del volum número 3 de la nova col·lecció de Pagès Editors "Lo Marraco Negre", que destaca per aquesta nova línia on el groc i el negre hi tenen un evident paper. 

La novel·la mostra un salt qualitatiu respecte a les dues anteriors. Amb dues investigacions en paral·lel, un major deteniment en interrogatoris i escenes i un tractament més coral (encara que l'Anna Grimm continuï essent la veritable protagonista), la trama resulta rodona i molt agradable de llegir. L'ambició, la falsedat, la cobdícia, la manca d'amor i les patologies basades en traumes del passat són algunes de les pulsions que la novel·la explora. 

He de reconèixer que jo sempre m'ho he passat molt bé amb les històries de la Grimm. Em distreuen, m'atrapen i em transporten a Lleida, la terra de la boira, un lloc poc explotat en la nostra novel·lística (criminal i no). Tanmateix, amb aquesta n'he gaudit encara més, segurament perquè m'ha semblat més versemblant.

Tot i això... no ens enganyem, negrots. Tants fiambres a la capital del Segrià s'esdevenen una cosa enormement terrorífica... No sé si m'atreviré a tornar-hi, sincerament, que allà la gent es mor molt!   

En fi, ja veurem. M'ho hauré de pensar. De moment, us desitjo que passeu un feliç pont de l'1 de maig. 



  

divendres, 27 d’abril de 2018

Lleugera sang, de Xavier Zambrano




Lleugera sang, de l'escriptor de Sant Sadurní d'Anoia Xavier Zambrano, és el títol número 27 de la col·lecció de novel·la negra de Llibres del Delicte. Un nou encert de l'editorial, que cada dia va consolidant amb més força el seu paper dins del panorama de les publicacions del gènere en llengua catalana. Amb Lleugera sang la seva aposta rau en una novel·la absolutament canònica, un evident homenatge als clàssics del hard-boiled americà amb tots els ets i uts. 

Zambrano construeix una ficció on podem reconèixer tot allò que vam gaudir en el passat, tant des de les pàgines escrites com des de les pantalles de cinema. Un típic detectiu privat, un perdiguer com li agradava dir a en Jaume Fuster (i a en Magnum), que es mou pels baixos fons per trobar la típica noieta esgarriada de bona família. "La nena", que s'ha fugat essent encara adolescent i que ha caigut en totes les depravacions hagudes i per haver. No faré més spoilers, però afegiré que el nostre detectiu (en Marc Olier) està molt nerviós i busca incansablement "la nena" perquè la vida del seu germà bessó es troba en un greu i imminent perill.

Dedueixo amb la lectura que l'autor s'ho ha passat d'allò més bé escrivint aquesta novel·la, una mena d'exercici lúdic i de retorn al passat, al qual ha aconseguit dotar de versemblança. No era gens fàcil, perquè tots sabem que els detectius privats no investiguen delictes seriosos ni de sang a casa nostra. No passen de fraus a asseguradores, persecucions d'adúlters o embolics vinculats a la política i a la corrupció empresarial (Camarga and company). Per això, Zambrano idea una trama criminal amb vinculacions a interessos propis i factors emocionals (el risc del seu germà) per fer creïble l'actuació del protagonista, que d'altra manera hauria estat una mica fora de la realitat.


Sincerament, jo m'ho he passat molt bé. El reconeixement dels codis clàssics (la narració en primera persona, la descripció dels personatges -inclosa una femme més o menys fatale-, la sordidesa dels ambients, les afirmacions tan sui generis del protagonista) m'han fet somriure i m'han atrapat en la lectura. Endemés, l'extraordinària cura que Zambrano ha mostrat amb el llenguatge és un punt que cal aplaudir i destacar. Ignoro si un detectiu privat de mala mort por parlar tan bé, però l'autor de Lleugera sang ha sabut fer-nos-ho creure. Sense defugir el lèxic col·loquial, a voltes amb renecs i paraules gruixudes, la feina estilística i lingüística del llibre em sembla fantàstica. Això és el que hauríem de saber exigir a tothom que vulgui escriure.

Enhorabona, Xavier. Novel·la totalment recomanable, negrots. I ja esperem la pròxima.






dijous, 26 d’abril de 2018

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Algú que no hi havia de ser




Ja sabeu que, amb motiu de la celebració de l'Any Pedrolo, un bon nombre d'editorials han decidit publicar alguna de les seves obres. Aquesta circumstància és fantàstica, un motiu d'alegria. 

L'Editorial Alrevés, a la col·lecció Crims.cat, ens presenta Algú que no hi havia de ser (escrita el 1972 i publicada el 1974). Una tria del seu director, Àlex Martín Escribà, que la considera una aportació al gènere tot i que, tradicionalment, no es troba dins del conjunt de les 5 obres policíaques de Pedrolo titllades de canòniques. Estic plenament d'acord amb Martín Escribà en la idea que aquest grup de 5 cal ampliar-lo. Almenys hi ha tres o quatre novel·les més, entre les quals la que ressenyem avui, que n'haurien de formar part. 

La novel·la s'escau de ple en l'estil pedrolià d'emprar el gènere com una excusa. Una excusa per acostar-nos a temes punyents i importants, exactament com fa a Doble o res o a L'inspector fa tard (per citar-ne només dues). L'ambientació delictiva (un robatori en una petita sucursal bancària, molt ben calculat però que acaba en tragèdia) és el pretext per mostrar la societat del moment i bastir el relat des d'un rerefons polític i ideològic d'inequívoc segell pedrolià. Sense defugir els codis del gènere i excel·lint en la construcció d'uns personatges que en principi es nodreixen del clixé, Pedrolo ens sorprèn tot acostant-nos a la realitat en un magnífic joc d'anticipacions que culminen esplèndidament. Res no és el que sembla. Res.

El volum inclou un epíleg del mateix Àlex Martín i de Jordi Canal. Ambdós estudiosos consideren que la novel·la (i cito): pertany a un subgènere ben poc freqüentat a casa nostra, potser per desconeixement, potser per abús de novel·la procedimental. Ens referim a la crook-story, o millor dit a aquelles històries enfocades des de l'òptica del delinqüent. 

Tenen raó, però, per poc freqüents que siguin a casa nostra, aquestes trames són les més conreades per la ploma de Manuel de Pedrolo. Ens les trobem força. I penso que el motiu és poder indagar, amb un cert to fatalista i de reflexió al voltant de la incidència de l'atzar en les nostres vides, en la idea que la línia que separa el bé i el mal és molt fina. Perquè la misèria, la repressió, el patiment, la rutina, el tedi, la foscor d'una societat malalta i la sensació d'injustícia ens porten de vegades (a voltes de manera inevitable) a actuar com mai no havíem pensat fer-ho. Aquesta és una constant en la novel·lística policíaca (i no només) de Manuel de Pedrolo. Sovint, el delinqüent i la víctima acaben essent la mateixa persona. 

Algú que no hi havia de ser és un text breu i entenedor, que enganxa des del principi i que llegireu de grat. Un retrat de la Barcelona del tardofranquisme, una ficció farcida de persecucions, erotisme, crims i acció que, tanmateix, ens aboca a una reflexió profunda. 

No us la perdeu, negrots. I que passeu un bon dia.