Harlem Nocturne

dimarts, 6 de novembre de 2018

29 balas y una nota de amor, d'Alfonso Egea





He llegit, guiada per una morbositat que tots tenim, el volum de non-fiction publicat per l'Editorial Alrevés i signat pel periodista Alfonso Egea, intitulat 29 balas y una nota de amor. Un text duríssim que narra la història real de l'assassinat de l'agent de la Guàrdia Urbana Pedro Rodríguez. El cadàver de Pedro va aparèixer calcinat dins del maleter d'un cotxe i el seu reconeixement va ser possible gràcies a una pròtesi que li havien col·locat a l'esquena en una intervenció quirúrgica de feia un temps. La seva parella i el seu ex estan empresonats a l'espera de judici i el crim ha estat causant molt d'enrenou en tots els mitjans de comunicació. 

El llibre es llegeix ràpid. No té pretensions literàries, sinó simplement d'investigació de successos. Però el que hi passa és tan bèstia, que no el pots deixar. Egea no és manté a distància, sinó que s'implica i fa judicis de valor. No sé si és el millor per a un llibre així, però en qualsevol cas se'n surt prou bé de cara a enganxar els lectors.

Atesa l'escassetat de textos de no ficció de la narrativa negra en català i castellà, tots els que arribin han de ser benvinguts. Aplaudim doncs aquesta iniciativa de l'Editorial Alrevés. 

Feliç dimarts, negrots. 

  
  

dilluns, 5 de novembre de 2018

"La donna in grigio" en una ampolla de birra!





Encara no he anat al Pisa Book Festival i ja tinc alegries sobtades i increïbles. Resulta que la meva editorial italiana es diu Edizioni della Goccia. El nom vol figurar una gota d'aigua que, de mica en mica, emplena el mar de la cultura. Tanmateix, sembla que, en italià, aquest nom també pot al·ludir a begudes alcohòliques. M'ha explicat la meva traductora, la Laura Mongiardo, que cada llibre de l'editorial té la seva beguda particular. Suposo que en el cas de La donna in grigio és la cervesa perquè es tracta de la beguda que prenen alguns dels personatges de manera compulsiva (l'Albert Leiga i els seus col·legues). Sigui com sigui, podria dir que està fet a la meva mesura, després de tant parlar de cervesa aquest estiu (a les xarxes) i de confessar que en sóc una fan absoluta. La vida és plena de coincidències i de detallets que ens ajuden a ser feliços. Quines ganes de marxar cap a Pisa, negrots! 


dijous, 1 de novembre de 2018

"La donna in grigio", presentació a Itàlia





Com tots els negrots us podeu imaginar, estic que no puc viure de l'emoció. La donna in grigio ja és una realitat palpable i la presento a Itàlia!!!!!! 

El pròxim diumenge 11 de novembre, al Pisa Book Festival, hi seré amb l'editor i la traductora, la Laura Mongiardo, explicant als italians qui és aquesta dona grisa i el seu perseguidor. 

No cal dir que em sento molt honorada, perquè tots sabeu que no és gens fàcil que els llibres en català surtin fora de les nostres fronteres. Tot li dec a la perseverança de la Laura, que ha cregut en la novel·la des del primer dia. 

Moltes ganes que arribi el moment. No me'n podia estar de compartir-ho. 

Feliç dia de Tot Sants, negrots. 


dimecres, 31 d’octubre de 2018

Convocatòria del VI Premi Memorial Agustí Vehí - Vila de Tiana




Negrots que escriviu, ja està en marxa la convocatòria del VI Premi Memorial Agustí Vehí - Vila de Tiana, que serà lliurat durant la pròxima celebració del Festival Tiana Negra el mes de gener de 2019. 

Què feu que encara no heu enviat cap original? Vinga, vinga! 

Teniu temps fins el dia 2 de desembre a les 12 del migdia. 

AQUÍ us deixo l'enllaç amb les bases i tota la informació.    

No us adormiu, que encara hi sou a temps! 


dilluns, 29 d’octubre de 2018

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Tants interlocutors a Bassera





Ens trobem ja a finals d'octubre d'un Any Pedrolo de somni i ja sabeu que jo vaig fent apunts (dins de les poques possibilitats de temps de què disposo) sobre els textos pedrolians que revisito i intento que revisiteu o visiteu. Avui he pensat que, atès que vaig escriure fa uns mesos el pròleg per a l'edició de la novel·la Tants interlocutors a Bassera, ho tenia molt millor que mai. No em calia escriure un post més senzill si disposava del pròleg. Així que aquí us el deixo. La novel·la l'ha publicat Llibres del Delicte (número 31 de la col·lecció). Espero que les meves paraules us despertin les ganes de llegir-la. 

Feliç setmana, negrots.   




Tants interlocutors a Bassera, una novel·la amb història

Voldria encetar aquest pròleg comunicant al lector que una de les satisfaccions que ens està deparant l’Any Pedrolo, que se celebra en commemoració del centenari del naixement de l’autor (Manuel de Pedrolo va néixer a l’Aranyó, la Segarra, el dia 1 d’abril de 1918), és la quantitat de reedicions de la seva obra que s’estan duent a terme. Evidentment, atès que la producció pedroliana s’estén més allà dels cent vint títols, les reedicions sempre ens semblaran poques. Però poder anunciar a hores d’ara que arribarem al desembre amb quasi trenta textos publicats de nou (inclòs un inèdit), representa un èxit aclaparador. Hi havia moltes ganes de Pedrolo en aquest país, i un munt d’editorials ho han demostrat i s’hi han llançat a fons. La majoria són editorials petites o mitjanes, d’aquelles que mimen els llibres, d’aquelles que encara compten amb responsables que creuen en la literatura, en les lletres, en el valor del nostre patrimoni. És obvi que això ens ha d’enorgullir.
Ara li ha tocat el torn a Llibres del Delicte, editorial especialitzada en novel·la negra en català, escrita exclusivament per autors catalans. De cap manera podia deixar passar l’ocasió de sumar-se a l’efemèride pedroliana. I resulta que s’ha decidit a fer-ho tot publicant un títol d’allò més engrescador i poc conegut, Tants interlocutors a Bassera, una novel·la plena d’intriga que pot interessar un públic molt ampli, al marge de qualsevol connotació de gènere.
Tradicionalment, hi ha cinc novel·les de Manuel de Pedrolo considerades mereixedores de l’ortodòxia del “negre”. Es tracta de Doble o res (1997), Es vessa una sang fàcil (1954), L’inspector fa tard (1960), Joc brut (1965) i Mossegar-se la cua (1968).[1] Tanmateix, el corpus narratiu del nostre autor conté altres títols que serien susceptibles de ser afegits a la classificació. És una apreciació que compartim amb Àlex Martín Escribà, un dels màxims coneixedors de la dimensió negra i policíaca de Pedrolo, i amb Antoni Munné-Jordà, erudit expert en el conjunt del llegat pedrolià i membre de la Fundació Pedrolo. Em refereixo a textos que utilitzen molts dels recursos i estratagemes de la narrativa de crims i que, ben analitzats, tenen nombrosos punts en comú amb les novel·les considerades canòniques. De fet, Pedrolo havia introduït conscientment elements i trets del “negre” en molts dels seus llibres. S’hi sentia còmode com a consumidor i sabia que agradaven als lectors, una dada significativa atesa la seva ferma voluntat de conrear una literatura “total”, de normalitzar la cultura en llengua catalana, d’arribar a tothom que volgués llegir en català, fos el tipus de literatura que fos. Com confessava a Jordi Coca en l’entrevista recollida a Pedrolo perillós?:   

(...) el fet que hagi introduït elements de tipus policíac en novel·les que no ho són. És una cosa ben normal, em sembla. D’altra banda, i si això val la pena de tenir-ho present, aquest to d’intriga o de suspens sol agradar al lector. Molts entendran què em proposo o cap a on apunta una obra determinada, però la majoria seran sensibles a la mica de misteri que els arrossega el llibre enllà (Barcelona, La Magrana, 1991. pàg. 37).  

Sense ser exhaustius, alguns dels títols que al meu entendre podem afegir a la nòmina del crim són Pas de ratlla (1959), Nou pams de terra (1971), Algú que no hi havia de ser (1974) i Milions d’ampolles buides (1976), sense oblidar algunes de les novel·les de caràcter més crític, concebudes com una denúncia explícita de la repressió i del totalitarisme, que clarament contenen elements policíacs. Totes les bèsties de càrrega (1967), Acte de violència (1975) i Hem posat les mans a la crònica (1977) en serien uns quants exemples.         
Dins la llista, naturalment, hi hem de col·locar Tants interlocutors a Bassera, la novel·la que ara ens ocupa. Al seu darrere hi ha una certa història, tal com m’ha plagut consignat en el títol d’aquest pròleg. L’any 1969 Pedrolo va fer endreça de l’enorme quantitat de novel·les que tenia pendents de publicar. En aquesta endreça, va desestimar-ne algunes, entre les quals Tants interlocutors a Bassera. Per sort, més endavant la va salvar de la destrucció i Edicions 62 va acabar publicant-la, pòstumament, l’any 1992. No cal dir l’enrenou que va causar entre els seguidors pedrolians. Poder comptar després del traspàs de l’autor amb un text desconegut que arribava amb l’aurèola de “novel·la amagada” o “novel·la descartada” era una notícia de primer ordre. El cert és que el pas del temps demostra fefaentment que Pedrolo va ser excessivament exigent a l’hora de judicar l’obra, un text atractiu i molt interessant que assoleix perfectament el nivell esperat.    
Tants interlocutors a Bassera compleix el requisit d’actuar, des del punt de vista del “negre”, més com un pretext que com una finalitat. Aquesta circumstància no és estranya en les novel·les de Pedrolo, que mai no són banals i que, per damunt de tot, pretenen retratar la foscor de la societat i la misèria humana. La relació del segarrenc amb una visió existencialista de la vida travessa el conjunt de la seva producció i, tot i que es troba més present en la primera etapa, no arriba a abandonar-lo mai. Pedrolo era un home de fortes conviccions ideològiques. Marxista heterodox, antimilitarista, ateu, amb una enorme consciència de classe i independentista convençut, concep la seva obra com un servei al país. Amb una capacitat dialèctica sense límits, desplega plantejaments profunds en contextos com la novel·la que tenim entre mans. Sense abandonar una trama que es nodreix del suspens, el misteri i el crim, acaba bastint un text molt dialogat, de caire força teatral (és un tret comú a part de la seva narrativa), on el protagonista, Joan Porta, intenta retrobar-se amb ell mateix. Tants interlocutors a Bassera es construeix al damunt d’una indiscutible metàfora, perquè mentre el cas criminal consisteix en la recerca d’un nen raptat (que el protagonista es pensa que fou ell quan era petit), la realitat és que la recerca resulta molt més pregona i filosòfica, i inclou la Alícia i la Roser, dues noies amb qui Joan Porta entre en contacte durant l’esdevenir de la trama. Ningú no se sent còmode amb la societat, amb la vida. Tenim entre mans personatges inconformistes i descontents que busquen una sortida al seu neguit existencial. Però que ningú no s’espanti. Hi ha intriga i hi ha morts. Les pàgines de la novel·la estan amarades d’un embolcall de gènere que ens atrapa cada cop més.
No crec que sigui pertinent afegir més informació. De cap manera convé revelar el misteri. Tanmateix, volia comentar una especulació que em va transmetre el mestre Antoni Munné-Jordà. Una de les claus de la intriga a Tants interlocutors a Bassera rau en l’ofegament d’un nen (o això sembla, que hi ha molts girs a la novel·la), motiu emprat per Pedrolo en altres ocasions. Ho fa a Mecanoscrit del segon origen (en Dídac ofegant-se i l’Alba que el salva) i a No hi fa res si el comte duc no va caure del cavall a Tàrrega, on es produeix l’ofegament d’una nena en una riera (al final se’n surt, també). Munné-Jordà, en constatar aquest fet, es planteja preguntes al voltant d’alguna experiència pedroliana del passat, tal vegada relacionada amb algun corrent d’aigua, riera o similar, a l’entorn de Tàrrega. Com que les inquietuds es contagien, no me n’he pogut estar de consignar-ho aquí. Amb tot, no deixa de ser un interrogant que segurament afecta per damunt de tot els malalts de Pedrolo, entre els quals Munné-Jordà i una servidora ens comptem.  
I ara sí, no em vull allargar més perquè del que es tracta és de llegir la novel·la. Estic segura que no decebrà ningú. Al contrari. Confio que serveixi per despertar l’interès a continuar aprofundint en el coneixement de l’autor. Manuel de Pedrolo és un gran escriptor, crític, lluitador per la llibertat, modern, experimentador i innovador. Un clàssic de les nostres lletres que va arriscar-se com ningú i que es mereix ésser col·locat, des d’ara i per sempre, al lloc que li pertoca. És a dir, en un pedestal ben visible al bell mig del discurs literari en llengua catalana del segle XX.

Anna Maria Villalonga
Comissària de l'Any Pedrolo 


[1] Les dates que faig constar són les de publicació, no les d’escriptura. Un dels grans problemes de l’obra de Pedrolo, sovint per culpa de la censura, és el decalatge existent entre el moment de la composició dels textos i el de la publicació. Noteu que la primera novel·la que cito, Doble o res, fou publicada el 1997, 7 anys després de la mort de Pedrolo, que es produí el 26 de juny de 1990. Això succeí perquè el text va quedar perdut en un calaix de les dependències de la censura, però en realitat és la primera novel·la del corpus “negre”, ja que l’escriptura data de 1950.  

divendres, 19 d’octubre de 2018

Tinc la meva postal de la Institució de les Lletres Catalanes!




Ja sé que tinc una edat i que puc semblar una nena petita, però m'és igual. A la vida hi ha coses que et fan il·lusió i punt. Són petits moments d'alegria i no penso renunciar-hi. La sal de l'existència, perquè la resta és dura. Molt dura. 

El cas és que avui ja puc anunciar que tinc la meva pròpia postal de la Institució de les Lletres Catalanes. Com que aquestes postals m'agraden molt, les sento molt properes i, a més, empaperen el meu despatx de la Universitat de Barcelona, tenir-ne ara una de pròpia em fa feliç, molt feliç. 

La frase que hem decidit posar-hi pertany al final d'un dels capítols de la meva novel·la El somriure de Darwin. El capítol que parla d'en Max, el rodamón protagonista. En realitat en són dues, de frases. Penso que resumeixen molt bé l'esperit de la meva literatura de perdedors i, a més, les considero un homenatge al Manel, que ara fa 21 mesos que ja no és amb mi. 

Era una frase que li agradava molt, perquè d'alguna manera se sentia identificat amb la solitud i la tristor del personatge. Sé que estaria molt content amb la postal. N'estic segura. Així que l'hi dedico, malgrat que feia temps que ell no podia trepitjar les llambordes. 

Va por ti, papi. 
    
  

dilluns, 8 d’octubre de 2018

I ja n'arriba un altre. Ara, Vilassar de Noir





Com ja sabeu, això és un no parar de festivals. I ara ja ens n'arriba un altre, on no hi faltarem per parlar de Manuel de Pedrolo i de tot el que convingui. M'estic referint, naturalment, a la tercera edició del Festival Vilassar de Noir, que se celebra a la bonica població del Maresme els dies 26, 27 i 28 d'aquest mes d'octubre. 

Sempre ens ho hem passat molt bé a Vilassar. És ja una cita obligada per al món de la negror i enguany estem disposats a gaudir de totes les activitats tant com sempre. 

Vinga, negrots. Aneu-vos preparant, que falta poquet!




dissabte, 6 d’octubre de 2018

Un cadàver inquiet, de Salvador Casas




Un cadàver inquiet,  de Salvador Casas, és la novel·la número 38 de la Col·lecció Crims.cat de l'Editorial Alrevés. Un text que jo ja coneixia (amb un altre títol) perquè va quedar finalista del IV Premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana. Jo n'era jurat, del Premi, i ja en aquell moment m'ho vaig passar molt bé amb la lectura de l'obra. Ara, un cop publicada, m'ha generat la mateixa sensació que llavors. Es tracta d'un bon llibre amb una bona trama, un entreteniment de qualitat. 

Casas, amb un indubtable ofici, confegeix un text en primera persona que beu dels clàssics del gènere, una història fosca i força delirant amb un protagonista, Àngel Alegre (el mateix nom ja ho diu tot), que no deixa de sorprendre el lector. Alegre és pintor de quadres i mediador de conflictes, però en realitat amaga una sèrie d'habilitats impensades que l'ajuden a resoldre els rebuscats embolics on acostuma a ficar-se. 

Estilísticament, la novel·la funciona a la perfecció. Argumentalment, no afluixa en intensitat. La fina ironia del narrador quan refereix els fets terribles que protagonitza i sofreix conforma un univers hilarant i imaginatiu que ens manté lligats des del principi a les pàgines de la novel·la. Tota la fauna de la societat hi desfila. Tota. I és que vivim en un món, negrots, on no hi ha un pam de net.

Recomanada. 


  

  

dimarts, 2 d’octubre de 2018

Inquisidor, d'Andreu Martín





A l'hora de fer la ressenya d'Inquisidor, d'Andreu Martín, he tingut un moment de dubte i m'he plantejat publicar-la al meu blog de literatura "no negre", El fil d'Ariadna (II). Però de seguida he canviat d'idea, perquè encara que la novel·la tingui molt d'històrica (perfectament documentada), també és un text "procedimental" en tota regla. Una investigació situada al segle XVII en una vall plena de bruixes i dominada pel Maligne, que inevitablement fa pensar en El nom de la rosa d'Umberto Eco.   

Personalment, l'Església i el seu entorn com a motiu novel·lesc em fascina. Dona tant de si que no te l'acabes mai! A Inquisidor, Andreu Martín li treu un suc extraordinari, teixint una trama complexa però a l'hora senzilla, perquè allò que hi passa, finalment, és de calaix. No podia ser d'una altra manera. Com dirien els protagonistes de l'obra, Gabriel i Lucio, no es tracta de "la solució més fàcil", sinó de "la solució encara més fàcil". 




Andreu Martín, amb el seu ofici d'escriptor de raça, ens ofereix una trama interessantíssima, molt ben escrita, plena de crims, misteri, sang, reflexions al voltant de les grans qüestions de la naturalesa humana (el lliure albir, l'atzar, l'amor i la mort) i amb uns personatges perfectament delimitats. Les descripcions del paisatge són magnífiques i predomina la importància d'una atmosfera closa i angoixant plàsticament molt potent. És fàcil imaginar-nos la boira, la pluja, la nit, la foscor, els núvols, el fred, el vent... Tota la gamma de factors que converteixen la lectura d'Inquisidor en una autèntica delícia per als amants de les històries turbulentes.

L'Editorial Efadós ha donat veu a una col·lecció de novel·la històrica que amaneix el text amb notes a peu de pàgina digitals en format QR o web. Un sistema modern per consultar tot allò que resulta documentalment interessant si volem aprofundir en el rerefons històric del llibre. 

No us explico res més. Com que per qüestions professionals he estudiat força l'Edat Moderna, sé apreciar perfectament la versemblança i l'autenticitat de les afirmacions històriques. El meu article publicat fa uns anys a la Revista de Catalunya on parlo de Maria Pujol, dita la Napa, que fou la darrera dona ajusticiada per bruixa a Catalunya (l'any 1767) així ho pot corroborar.    

No deixeu passar aquest llibre, negrots. 


      

divendres, 28 de setembre de 2018

La meva novel·la "La dona de gris" traduida a l'italià: Arriba "La donna in grigio"





Avui comparteixo amb tots vosaltres, amb una alegria immensa, el fet que la meva novel·la La dona de gris ha estat traduïda a l'italià i en unes setmanes es trobarà a les llibreries. 

Com us podeu imaginar, qualsevol autor se sent molt realitzat i reconegut quan les seves obres susciten prou interès per ser traduïdes a altres llengües. Jo ja em vaig sentir molt feliç quan, en el seu moment, l'Editorial Navona va mostrar-se entusiasmada de publicar-me en castellà, tant La mujer de gris com La sonrisa de Darwin. Ja era una cosa que no passa sovint quan ets un autor en llengua catalana. 

Ara la meva dona de gris ha fet un pas més enllà i podrà ser coneguda pels lectors italians. M'ha costat molt mantenir el secret durant el període de gestació del projecte, però avui ja es pot dir amb total llibertat i jo salto d'alegria.

L'artífex total d'aquesta meravella ha estat la traductora Laura Mongiardo, que va quedar encantada amb la novel·la i que no ha parat fins aconseguir el suport d'una editorial. Jo no tinc paraules per agrair la seva tasca i el seu interès a prova de bomba, tota la feina que ha fet i tota l'estima que m'ha demostrat. És d'aquells regals que et fa la vida i que mai, mai, pots agrair com es mereix. 

D'altra banda, també estic molt contenta amb l'editor Davide Indalezio, d'Edizioni della Goccia, una petita, activa i moderna editorial del nord d'Itàlia, de Casale Monferrato, que s'ha bolcat en la publicació del llibre. 

El pròxim dia 10 de novembre presentarem La donna in grigio a la ciutat de Pisa, en una Fira literària de la qual ja us en parlaré quan s'acosti el moment. 

Avui només volia avançar-vos la notícia i mostrar-vos la preciosa portada que tindrà la novel·la. Us agrada? 

Estic molt feliç, negrots! I, amb modèstia, penso que cada vegada que un llibre en català acaba sortint a l'exterior, en una altra llengua, ens trobem davant d'un petit miracle que és un èxit col·lectiu, un èxit de tots.  

M'encanta compartir-ho amb vosaltres, negrots. Que passeu molt bon dia!

  

diumenge, 16 de setembre de 2018

Arriba la segona edició del FESTIVAL SANG CUGAT




De mica en mica tornem a la normalitat de la tardor i també arriben els festivals criminals. Comencem recuperant el Sang Cugat Negre, Festival de cinema i novel·la negra de Sant Cugat que celebra la seva segona edició entre els dies 27 i 29 de setembre. 

És un festival fet amb molta il·lusió, la qual cosa em consta de primera mà. Jo ja hi vaig participar la primera vegada i ara hi torno, amb moltes ganes, per parlar de Manuel de Pedrolo. 

Si premeu AQUÍ hi podreu consultar el programa complet. A mi em sembla molt interessant, o sigui que no hi falteu. I si viviu pels volts del Vallès, encara menys! 

Fins aviat, negrots. 


dijous, 13 de setembre de 2018

No diguis res, de Raquel Gámez Serrano





No diguis res, de Raquel Gámez Serrano, és la novel·la número 32 de la Col·lecció Llibres del Delicte i la segona de l'autora després de A la seva pell. Es tracta d'un text de poc més de dues-centes pàgines que ens endinsa en un univers familiar disfuncional i fosc. 

Raquel Gámez s'ajusta al paradigma que tant hem defensat en aquest blog des de fa temps. Això és, la permeabilitat del gènere negre actual i la necessitat d'ampliació de les seves fronteres. Aquí no hi ha un cadàver a la primera pàgina, no hi ha policies (els justos per a la versemblança) i no hi ha investigacions. En canvi, allò que sí que trobem és l'obscuritat humana més absoluta. 

No faré spoilers ni explicaré trames. No ho faig mai. La novel·la apel·la als nostres sentiments més atàvics, a les nostres pors i a les nostres mancances, aquelles que provenen d'uns traumes d'infantesa que ens marquen per sempre i que no superem mai. Tots en tenim, d'aquests. Però alguns són terrorífics. A No diguis res, us puc assegurar que ho són. Tanmateix, això no hauria d'eximir-nos d'actuar correctament. A No diguis res ningú no actua com cal, atrapats els personatges en un caos de prejudicis, aparences i buidors. 

La novel·la es llegeix molt de pressa, amb ganes, i mostra una Raquel Gámez que creix i evoluciona, preocupada per l'estil i les veus narratives. Amb una atmosfera inquietant i un final que sens dubte ens colpeix, l'autora també es permet alguna picada d'ullet en forma dels noms o cognoms dels personatges o fent aparèixer Gal·la, la protagonista de la seva primera novel·la. M'agrada la possibilitat de donar vida a un univers que vagi agafant forma de mica en mica.

Així ho esperem, Raquel. Recomanada, negrots. 



      

dimecres, 12 de setembre de 2018

Cazeneuve i la revenja dels desvalguts, d’Oriol Molas i Ferran Grau




Cazeneuve i la revenja dels desvalguts, publicada per Capital Books el mes de febrer d’enguany i escrita a quatre mans per Oriol Molas i Ferran Grau, és la primera entrega de la sèrie protagonitzada per Enric Cazeneuve, el primer detectiu de la ciutat de Barcelona. Ambientada el 1909, durant els esdeveniments de la Setmana Tràgica, es tracta d’una ficció agradabilíssima de llegir que, personalment, m’ha fet passar una estona fantàstica.
Amb el rerefons històric esmentat, referències reals molt interessants (especialment destacable la menció de l’article silenciat a l’època “La ciutat del perdó”, de Joan Maragall), una ambientació curosa i ben documentada i unes descripcions mesurades, el text resulta fàcil de llegir. Parlem d’un procedural d’època, que no deixa d’homenatjar Sherlock Holmes i que està farcit de picades d’ullet, algunes impagables.
El to és proper, permet somriure malgrat la truculència dels crims, i mostra un especial interès en la versemblança i en la construcció dels personatges. No se’ns escapa que els autors han volgut crear uns protagonistes amb qui ens puguem identificar i als quals puguem estimar. L’esforç és evident i ho aconsegueixen. És la llavor que justificarà que ens hi enganxem de cara a nous episodis. Ara tots estimem Cazeneuve, en Cinto, la Filo i l’Enriquet, a qui li auguro un futur prometedor.   
Tanmateix, no és un text banal ni humorístic, malgrat el to lleuger. La crítica associada al cas dels diversos assassinats és punyent. El ressò feminista i de justícia poètica sura pertot, inclòs en un final que aplaudeixo especialment.
En fi, que ja estic esperant la pròxima. S’agraeix trobar obres ben escrites i coherents, i més amb la dificultat afegida de la doble autoria. Sí, s’agraeix molt, negrots.  



dilluns, 10 de setembre de 2018

Et diran que és l'atzar, de Núria Queraltó





Et diran que és l'atzar és la primera novel·la que publica Núria Queraltó Villar, a la qual fins ara coneixíem com a poetessa pels seus llibres d'haikus, Mirada d'haikú i Amb remor de vent, que vaig tenir l'honor de prologar. La seva òpera prima narrativa ens arriba de la mà de la nova col·lecció de novel·la criminal de Pagès Editors "Lo Marraco Negre", que dirigeix Sebastià Bennasar. És el número 7 de la col·lecció, on -dit de passada- hi abunden les dones. 

Et diran que és l'atzar és un text breu (148 pàgines), una nouvelle que ens endinsa en un tema habitual del gènere però molt poc explotat a casa nostra, el segrest d'una noia jove. Seria imperdonable que fes spoilers, i menys tractant-se d'una obra tan curta i tan intensa, on no hi ha res que no sigui necessari. Per tant, no revelaré res més de la trama.  

En canvi, sí que us puc dir que el text, ben escrit i de lectura planera, traeix la crítica a les supersticions, a les castracions, als traumes de la infantesa, al determinant paper dels pares en el desenvolupament futur dels fills. Amb ressons inevitables de Psicosi, la novel·la de Robert Bloch que inspirà la celebrada pel·lícula d'Alfred Hitchcock, Núria Queraltó també es fonamenta en un referent molt més modern: una violenta cinta d'animació japonesa que desencadenarà la tragèdia. 

Què passarà? Com se'n surten (si és que se'n surten) els personatges? Què és capaç de fer l'ésser humà mogut per les seves passions, les seves mancances, les seves obsessions? Núria Queraltó ens en dona una versió que no és banal i que, per més ficció que sigui, pot assemblar-se terriblement a la realitat.  

Aquesta tarda a les 18:30 el llibre i la col·lecció es presenten en el marc de la Setmana del Llibre en Català. Jo hi seré, evidentment. I espero que no hi falti cap negrot. 



dissabte, 8 de setembre de 2018

Secundaris, de Núria Cadenes





Secundaris és la novel·la que acaba de publicar Núria Cadenes amb l’Editorial Comanegra. Es tracta d’un text que forma part del projecte “Matar el monstre”, que l’Editorial va engegar el 2016 amb la intenció d’homenatjar els dos-cents anys de la tancada a Vila Diodati de Lord Byron, Percy i Mary Shelley i el Doctor Polidori i que va donar vida (i mai millor dit) a l’obra cabdal del gènere fantàstic, Frankenstein o el modern Prometeu, de Mary Shelley.

(Un incís: d’aquesta tancada no vull oblidar una altra novel·la molt important. Em refereixo, naturalment, a El Vampir, de Polidori, que va tenir la mala sort de coincidir amb l’obra genial de Mary Shelley, però que és un text magnífic que es convertí en l’arrencada de les històries de vampirs tal com les coneixem)  

Continuo: l’Editorial Comanegra va reunir 7 escriptors i els va proposar de tirar endavant aquest projecte. Havien d’escriure una novel·la ambientada a Barcelona i que anés avançant en el pas del temps des de 1816 fins a l’actualitat. Un dels autors triats fou Núria Cadenes, que ha escrit una novel·la breu que se situa el 1992, l’any dels Jocs Olímpics de la nostra ciutat.

Secundaris és una obra molt fosca, com la pròpia Cadenes afirma en el pròleg. Una ficció sòrdida, dura i desesperançada ambientada a la Barcelona que no brillava amb els focs d’artifici olímpics: al barri del Turó de la Peira, amb la seva aluminosi, els seus esfondraments, els seus habitants sense futur i la seva misèria.

La novel·la angoixa mentre la llegeixes. Està construïda al més pur estil Cadenes. És a dir, fragmentada, coral, calidoscòpica, amb analepsis, prolepsis i anticipacions que es couen a foc lent, un llenguatge que colpeja, sec i sense lenitius, i uns capítols breus, a voltes molt breus. A la novel·la no se salva ningú i tal vegada aquest determinisme indefugible la fa complexa d’empassar. Estic segura que no tothom pot pair-la bé, és un trencaclosques bestial que ens posa un mirall davant dels ulls i que per això incomoda.  

Cadenes podia haver escrit una altra novel·la de 1992, però ha fet aquesta. El seu estil és tan connotat que no sé si pot continuar usant-lo sempre. A mi m’ha fet mal el text, no us enganyaré. Suposo que és el que ella volia. I no hi ha un millor títol per a la novel·la que Secundaris, aquests éssers anònims que poblen el planeta i que mai, encara que ho vulguin, seran capaços de treure el cap a una vida millor, ni tan sols si de sobte, com li passa a en Sergi, el protagonista de la novel·la, es troba carregat d’un munt de diners. Perquè per a alguns la misèria és un mal ancestral, atàvic. Un destí tràgic i etern, com el del monstre de Frankenstein, impossible de defugir.         


dimecres, 29 d’agost de 2018

Sopar per a ogres, de Manuel Quinto Grané





De cap manera puc invertir temps en fer les ressenyes de sempre, perquè l'Any Pedrolo em té colgada de feina. Tanmateix, fidel a la meva autoexigència de deixar constància de totes les lectures que vaig fent, avui escric quatre ratlles per parlar-vos d'aquesta novel·la de Manuel Quinto, Sopar per a ogres, publicada com ja vaig explicar AQUÍ a la col·lecció de novel·la negra que dirigeix Andreu Martín.   

La novel·la està molt bé, m'ho he passat pipa llegint-la. Una intriga extraordinàriament escrita, amb un domini del llenguatge i dels registres molt estimulant, que ens explica una història protagonitzada per Bonaventura Pals, personatge principal en altres novel·les de Quinto. És, per tant, una baula més en una sèrie que jo no coneixia. La destresa de Quinto és manifesta, com podem esperar d'algú amb el seu bagatge literari. 

Al final de cada capítol, de manera molt original, hi trobem tota una sèrie de notes relacionades amb la gastronomia, ja que un dels personatges de la trama és un cuiner d'alt nivell. Les dades de les notes alternen la realitat amb la ficció, la història amb la invenció, però en tot moment resulten deliciosament enginyoses i divertides. 

Una lectura molt recomanable. Gràcies, Andreu, per haver-me-la fet avinent.



dilluns, 13 d’agost de 2018

Magret i els anarquistes, de Francesc Puigpelat




Magret i els anarquistes, de l'autor de Balaguer Francesc Puigpelat, és la novel·la que va guanyar el V Premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana. Jo vaig formar part del jurat, per tant és una novel·la que ja havia llegit i que vaig premiar. Tot i això, ara que ja ha sortit publicada i que serà a les llibreries a principis del proper mes de setembre, m'ha plagut rellegir-la per veure com ha quedat després de l'edició del text. És una obra breu. En un parell de vespres me l'he tornat a cruspir.

Magret i els anarquistes representa un explícit homenatge a Simenon i al seu comissari Maigret. Puigpelat s'ho passa d'allò més bé construint una intriga que es desenvolupa al desembre de 1936, pels volts de Nadal, durant els primers mesos de la Guerra Civil. La trama comença amb temes mafiosos i de lladres de "guante blanco" i acaba esdevenint un drama de família rural en el més estricte sentit de la paraula. Enmig hi trobem la guerra, la policia republicana, els anarquistes més convençuts i la boira de Lleida. Tot un poti-poti que sembla estrany però que acaba lligant molt bé. Fins i tot hi ha una mirada romàntica en tot plegat, amb un final prou poètic que ja em va agradar molt en la primera lectura. 

Puigpelat escriu molt bé. Té una prosa magnífica que eleva el to de qualsevol escrit. Magret i els anarquistes no és un producte típic ni una novel·la tipus best-seller, sinó un exercici proper, treballat amb elegància i ofici, que reprodueix amb coneixement de causa l'esperit simenonià. Segur que pot agradar a una majoria àmplia de lectors. 

Feliç dilluns d'agost, negrots. 


  

   

diumenge, 12 d’agost de 2018

A l'agost, arriba Cubelles Noir




Com cada any al mes d'agost, aquest 2018 també arriba el Festival de Novel·la Negra del Garraf, Cubelles Noir. Enguany tindrà lloc entre els dies 23 i 26. I es va consolidant, perquè es tracta ja de la tercera edició. 

Hi serem com sempre, aquesta vegada parlant de Manuel de Pedrolo en l'Any de celebració del seu centenari. 

Si voleu tota la informació, podeu prémer AQUI i la trobareu. 

Fins aviat, negrots. 


dijous, 9 d’agost de 2018

Joc d'identitats, de Jordi Tiñena




No sabeu com em costa escriure aquesta ressenya, de la mateixa manera que també he patit força llegint la novel·la. És difícil fer-ho sense dolor quan la mort del seu autor, algú encantador a qui jo apreciava molt, és encara tan recent. Jordi Tiñena ens va deixar el passat dia 23 de març, de manera sobtada i inesperada malgrat que arrossegava una malaltia important des de feia temps. Però el desenllaç precipitat no era previsible. I la prova és aquesta novel·la que va sortir només un mes abans, amb el número 28 de la col·lecció de Llibres del Delicte. 

Joc d'identitats no és l'obra d'algú que es troba a les acaballes de la vida, sinó el producte d'una mentalitat àgil i efervescent, en plena forma. Ho podeu comprovar fàcilment enfrontant-vos a la seva lectura, perquè us garanteixo que en gaudireu moltíssim. Es tracta d'un trencaclosques elaborat i imaginatiu, que va encaixant com un mecanisme de rellotgeria i que ens obliga a parar tota la nostra atenció. Joc d'identitats s'ha de llegir seguida, no permet anar-la deixant i agafant amb dies de diferència. Hi ha massa per entendre i massa per processar. 

La novel·la és la segona de la sèrie protagonitzada pel sotsinspector Vidal i el seu company, el caporal Veciana. Jo l'esperava amb ganes, perquè la primera, titulada La mort sense ningú, em va agradar i em va semblar molt prometedora. Ara la nissaga ja no podrà continuar. Han quedat coses obertes, temes pendents, però no podem fer-hi res. 

Tiñena ens ha deixat un bon llegat negrot, amb aquestes darreres aportacions. La ploma ben esmolada, un gran enginy temàtic i estilístic (fa unes comparacions espectaculars) i una experta construcció dels personatges converteixen les úniques dues novel·les del cicle en dues petites (o grans) joies que no podeu deixar passar. 

Quan algú se'n va, però ens deixa la seva obra, no marxa del tot. Així passa amb en Jordi. Com deia Luis Rosales en un dels seus magnífics poemes: La muerte no interrumpe nada. 

Que tingueu un bon dia, negrots. 





dissabte, 21 de juliol de 2018

Mort sota zero, de Ludmilla Lacueva




Mort sota zero és la primera novel·la de crims de l'andorrana Ludmilla Lacueva, publicada per l'Editorial Apostroph a la seva Col·lecció La Lupa. 


Lacueva, estudiosa dels costums andorrans i de la seva recuperació, es decideix a escriure ficció policíaca per descansar de la feina de recerca i de les publicacions vinculades a la investigació, que poden ser molt interessants però també esgotadores (en dono fe). I així es dedica a passar-s'ho bé amb aquesta breu novel·la, Mort sota zero, que estic segura que l'ha fet gaudir molt mentre escrivia. 

El text és senzill, però ben travat. S'inspira en l'imaginari de l'enigma, amb reunió final de tots els sospitosos inclosa, a l'estil d'una Agatha Christie moderna. La força del passat en el present i les culpes arrossegades al llarg de dècades construeixen una intriga on la revenja n'és el factor constant. 

Les úniques novel·les criminals d'un autor andorrà que jo havia llegit fins ara eren les del meu estimat Albert Villaró. Per això m'ha fet gràcia accedir a una altra veu del nostre petit país veí. Ludmilla Lacueva no es pot desvincular de la seva flaca pels costums propis i revesteix la trama d'un curiós conjunt d'elements típics de les tradicions andorranes. Alguns m'han causat una bona sorpresa, en especial el personatge del batlle Climent, que és com una mosca collonera però que acaba essent part important en la resolució del cas (tot i que  fa anys que està jubilat).

Una lectura agradable per a l'estiu, un divertimento de Lacueva, un inventari coral de personatges només esbossats que beuen directament de l'enigma clàssic (aristòcrates inclosos). Això sí, enmig del fred i entre belles muntanyes. 

Feliç diumenge, negrots. 




divendres, 29 de juny de 2018

Mishmash, de Carrie Bridges




Mishmash és una novel·la delirant que han escrit a 6 mans les tres dones que podeu veure a la foto de més amunt: Alexandra Cuadrat, Annabel Encontra i Yolanda Llubes. No puc imaginar què els va passar pel cap quan se'ls va acudir la idea, però sí que puc assegurar que s'han divertit d'allò més. Tampoc no sé com han procedit a l'escriptura, perquè si escriure a 4 mans ja és complicat, a 6 encara ho deu ser més. 

La novel·la és una boutade, un embolic que es nodreix de tots els tòpics de la comèdia anglosaxona i que ens remet a un univers decadent i caduc que ens fa riure d'allò més, malgrat estar ambientada en el present. No hi falta de res: luxe, glamour, sexe, senyores ricatxes i nimfòmanes, sàtirs infidels, gais de manual (amb gosseta chihuahua d'ungles pintades i jaqueteta de marca), joies, mafiosos, gates amb pedigrí, herències, advocats, jardiners que no són el que semblen, ambaixadors ben plantats, possibles assassinats i, per damunt de tot, un grapat de dones agosarades i inefables que tenen tela marinera. 




Tot està molt ben cuidat, des dels noms dels personatges humans i animals (triats amb una cura exquisida) als mínims detalls d'ambientació. El text és extraordinàriament plàstic, una clàssica obra d'embolics creuats in crescendo que culminen en uns capítols finals de traca. Com més surrealista, millor. 

La cosa té més pinta de guió de sitcom o de comèdia teatral que de novel·la. Al cap i a la fi, comença amb un dramatis personae. Me l'he imaginat representada al teatre o en pantalla i he rigut força. Repeteixo que no sé com a les autores se'ls ha acudit escriure-la. M'imagino que és allò d'una idea que sorgeix un dia, un repte llançat a l'aire i un... ho fem? Ho fem? Fem-ho! Potser alguna copa de xampany rosat hi pot haver ajudat una mica. 

M'ha preocupat que dues de les responsables de la qüestió siguin les meves estimades editores d'Apostroph, l'Alexandra i l'Annabel... Llegir-les m'ha fet pensar si hi eren totes. 

No!

No! 

Faig broma! Està molt bé això de deixar-se anar! Vinga, que les dones fortes i atrevides dominarem el món! Us estimo, nenes!