Harlem Nocturne

dimecres, 22 de maig del 2019

Pes mort: Llort




Les fronteres entre el drama i la comèdia, si ens ho proposem, poden ser permeables i difuses, més pròximes que no ens pensem. De vegades, la vida humana i les seves derives es belluguen dins d'uns marges ambigus, capaços de provocar (en aquest cas en el lector) sensacions diverses i, en certa manera, contraposades. 

Tal vegada és l'exercici que ens proposa Lluís Llort en aquesta particular novel·la (definida com a "dramèdia" a la portada posterior del llibre), intitulada Pes mort i que correspon al número 43 de la col·lecció Crims.cat. Pes mort s'esdevé una lectura plaent, intensa, amb una bona dosi d'humor negre i sense pretensions de ser correcta políticament. 

Cinc personatges en joc. Un esdeveniment inesperat. Una sèrie de reaccions que, a priori, ens semblarien gairebé inimaginables. Un deliri col·lectiu que s'escapa de la lògica del comportament. Més d'un gir. La transgressió d'un munt de normes. I unes motivacions per a tot plegat que, si les analitzem amb una mica de detall, representen una rècula continuada de despropòsits. 

Dit així, podríem pensar que parlem d'una mena de joc dels disbarats delirant i absurd, però en realitat no ho és. Només ho sembla. Perquè Llort col·loca damunt del tauler del joc una proposició lúdica que, tot i arrencar-nos uns quants somriures, també és capaç d'incomodar-nos força. Des de la hipèrbole caricaturesca amb la qual ens desafia, l'autor de Pes mort es dedica a analitzar amb perspicàcia alguns dels misteris de l'ànima humana. 

Reflexiona sobre els prejudicis, el pas del temps, la solitud, la frustració, el desgast de la rutina quotidiana, les relacions familiars, la cobdícia, la capacitat de ser generosos i mesquins alhora. Reflexiona al voltant de la incoherència que a voltes ens defineix i de la dificultat de saber, realment, qui som. 

El text és breu (178 pàgines) i llisca com una anguila. Però el que queda clar és que no resulta banal. He de confessar que, mentre el llegia, me l'imaginava convertit en pel·lícula. És extremament visual. També he de confessar que he rigut poc i m'he incomodat més. Per a mi ha estat un drama més que una comèdia. El drama de milers de misèries que tots compartim. 

Pes mort és una novel·la que pot satisfer un públic ampli, una ficció que funciona. No és cap novetat. Alguns ja ho sabem. Ja sabem que la veu de l'amic Llort sempre resulta personal, interessant i sorprenent. 


http://www.illadelsllibres.com/pes-mort-una-dramedia-de-llort/

dimarts, 21 de maig del 2019

Los miércoles salvajes, de Susana Hernández





No és cap novetat que Susana Hernández ha esdevingut a hores d'ara un dels grans noms del "negre" actual, darrerament també en llengua catalana amb la seva magnífica novel·la Males decisions. Ha estat des del començament una veu interessantíssima i in crescendo que ara, novament, ho ha tornat a fer.  

La seva darrera novel·la negra publicada es titula Los miércoles salvajes (Editorial Milenio, 2019), un nom prou engrescador per a un text punyent, original, ben travat, amb una àmplia gamma de personatges de tota mena i una ambientació magnífica. La història ens trasllada a diversos punts geogràfics, des de Barcelona a Ghana passant per Portugal, des dels barris rics als marginals, des de les barraques miserables de l'Àfrica més maltractada a les mansions sumptuoses dels mafiosos sense escrúpols.    

La trama no l'explicaré, però sí diré que es complau en la denúncia d'una de les moltes xacres de la societat actual: el tràfic de medicaments, la moral  inexistent de certes empreses farmacèutiques i del món obscur del seu entorn, que juga amb la vida de milions de persones cada dia, que condemna els pobres a la malaltia, a l'exclusió, a l'abús incontrolat del dit "primer món" ("primer" no en ètica, és clar) envers el "tercer". 

Un dels punts forts de Los miércoles salvajes és la construcció dels personatges, tractats des de posicions prou allunyades de maniqueismes extrems. El bé i el mal conviuen pertot, és veritat, però res no és blanc o negre. Els humans tenim un cantó fosc i de vegades podem ser capaços, alhora, de les més grans abjeccions i de les més elevades renúncies. A la novel·la hi ha molta maldat, però també hi ha molt d'amor. Hi ha abnegació, amistat, fidelitat i sacrifici. Hi ha malentesos i secrets que ningú no s'atreveix a confessar i que ho malmeten tot. I hi ha patiment, molt de patiment. Passió i dolor.  

Hernández no pot evitar (això és marca de la casa) un cantó extremament visual en el desenvolupament de les seves ficcions. L'acció ràpida i els finals clarament cinematogràfics confirmen la idea que la narrativa d'avui té dues cares indissociables: l'escrita i la filmada. Dos llenguatges que, si se saben utilitzar amb encert, es poden retroalimentar per enriquir el conjunt.

Susana Hernández ho sap fer. Ho fa molt bé. La novel·la ofereix moltes capes de lectura que poden satisfer un públic exigent i ampli. No la deixeu passar. Totalment recomanable.  

Feliç dimarts, negrots. 




    

diumenge, 19 de maig del 2019

La mirada de vidre, d'Anna Moner





La mirada de vidre, d'Anna Moner, no és una novel·la negra. He dubtat si publicar aquesta ressenya en aquest blog o en el meu blog generalista, El Fil d'Ariadna (II). Finalment, però, he pres una decisió. No debades el text explora obertament la part més fosca de la condició humana. I no debades, també, ha estat un dels llibres nominats al Premi del Festival València Negra 2019.  

La història, ambientada en la Barcelona del tombant del segle XIX al XX (distribuïda entre 1898 i 1904), s'endinsa en els tenebrosos mons dels progressos de la medicina i la psiquiatria de l'època, en l'ambient efervescent de l'espiritisme, en l'àmbit obscur de l'addicció a la morfina, tan en voga aleshores. 

A través d'uns personatges (protagonistes i secundaris) perfectament perfilats, sorprenents, terrorífics, caricaturescos, una autèntica galeria del terror plena de desferres humanes, Moner poua en les pràctiques mèdiques i psiquiàtriques i les porta a l'extrem, convertint-les en el camp d'experimentació d'un metge sense escrúpols que barreja l'exercici de la medicina amb una malsana ambició artística. Enmig d'aquesta bogeria, serà un fotògraf, Roger Queralt, qui protagonitzarà vertaderament la història. Roger Queralt, un espectador d'excepció i alhora una víctima col·lateral de l'indescriptible horror. 

La novel·la oscil·la entre dues estètiques: la de la bellesa i la de la lletjor. Moner no ens estalvia res: reflecteix a la perfecció l'escatologia, la sordidesa, la crueltat, el deliri i la maldat. No defuig mostrar de manera cruenta i hiperrealista la part més obscura de l'ésser humà, dels baixos fons de la ciutat, de les més primitives passions. Simultàniament, però, és capaç de construir (tal com ja ens té acostumats) una novel·la extraordinàriament atmosfèrica, preciosista, de llenguatge refinat, amb una gran proliferació de descripcions molt ben documentades, amb el ritme lent i cadenciós que sens dubte convé als fets que narra, amb la seva habitual complaença en els detalls, en la sensualitat, en les sinestèsies, en les aromes, els colors, l'art i la música, en tot allò que sovint no diem però que sabem que existeix. 

Moner aprofundeix molt i no enganya ningú, no ens facilita lenitius. Moner ens colpeja i ens fa preguntar-nos com hem arribat fins aquí. Com a espècie i com a individus. Ens ensenya qui som, amb un mirall al davant, i amb la seva característica veu,  pròpia i única. No conec ningú, en els temps que corren, que escrigui com ella. Per tant, no us la podeu perdre. Si no l'heu llegit encara, a què esteu esperant? 

Feliç final de diumenge, negrots. 


       
Nota: La mirada de vidre va guanyar el Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira 2018. 

Aquesta ressenya s'ha publicat també a L'illa dels Llibres


dimarts, 7 de maig del 2019

Ellas también matan, la traducció al castellà dels relats de dones assassines





No cal que us digui la il·lusió que em fa anunciar-vos avui que ja disposem físicament del recull de relats negrots Ellas también matan.  

Com sabeu, és la traducció al castellà de l'antologia Elles també maten, que vam publicar l'any 2013 amb molta emoció a la novíssima editorial Llibres del Delicte. Es tracta del número 3 de la col·lecció, que va resultar un projecte màgic des del començament i des de tots els punts de vista. 

Ara, després de 3 edicions en català, l'editorial ha decidit traduir-lo i publicar-lo a la seva nova col·lecció en llengua castellana, Delito.    

Amb aquesta portada d'un violeta tan suggeridor i simbòlic, ens tornem a llançar a l'aventura. Esperem que el volum, una petita perla (mal m'està dir-ho en ser-ne la coordinadora i una de les autores, però ho diré igualment), continuï essent tan ben rebut pels lectors de tot arreu. Nosaltres hi hem posat tot l'esforç i l'alegria i unes quantes de les assassines ens hem traduït el nostre propi relat. 

Recordeu, les autores som:

Margarida Aritzeta: El asesinato de la vendedora de cupones Teresa Solana: El secuestro
Carme Torras: Una arritmia silenciada
Maria Carme Roca: Unos buenos vecinos
Núria Cadenes: Un muerto en la cocina
Esperança Camps: (Gafas de) Pasta Negra
Empar Fernández: El día que perdí el mundo de vista
Susana Vallejo: Un reflejo en la mirada
Susana Hernández: El hombre del espejo
Marta Banús: Noche de cumpleaños 
Laura Díaz-Roig: Ella 
Mònica Batet: El señor Delcroix
Anna Maria Villalonga: El azar, a veces

Bé, doncs ja està. Aquí el teniu. Ja es troba a les llibreries. 

Espero que tothom gaudeixi llegint-lo tant com nosaltres escrivint i traduint. I recordeu, les dones d'Ellas también matan, si cal matar, matem. En la llengua que sigui. 

Que passeu un bon dimarts, negrots.