Porcs, de Jordi Santasusagna

 

Porcs (Crims.cat, Editorial Alrevés, 2021) fou la novel·la guanyadora del VIII Premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana. Un text particular, engrescador i amb segell propi que pot interessar una gamma molt àmplia de lectors.  

La novel·la és un noir rural que se situa en un petit poble del Prepirineu l’any 1992. De fet, l’acció s’inicia la mateixa nit de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona. El text demostra clarament la tendència actual a construir la ficció criminal en qualsevol entorn. Ens allunyem de la canònica i clàssica novel·la negra urbana per demostrar que el crim i la violència poden ser arreu.

La història, que no revelaré perquè el lector la gaudeixi a la màxima potència,  és d’una considerable truculència, per més que aquest mot no m’acabi de convèncer. S’ha fet servir massa. Tanmateix, en aquest cas resulta perfectament escaient. Una revenja brutal, bastida amb originalitat i un punt d’ironia molt reconfortant, ens manté lligats a les pàgines sense que, fins al final, no acabem de captar-la en tota la seva dimensió. El passat diuen que sempre torna, i és exactament això el que ens ofereix Porcs, un viatge analèptic als anys de la Guerra Civil que representen el principi de tot.

La novel·la, per tant, es mou entre dos moments temporals i, alhora, conté un cert element fantàstic vinculat a les llegendes locals, que ja sabem que tots els pobles en tenen. Salpebrada amb uns diàlegs vius i versemblants, amb un nivell lingüístic i estilístic molt remarcable, un dels seus punts forts és la construcció dels personatges. Les relacions fraternals, les relacions entre veïns, la rancúnia enquistada i l’oblit impossible fan de Porcs un extraordinari exemple de les complicades relacions humanes, agreujada la situació per l’univers tancat i enrarit típic de qualsevol poble petit.  

No dic res més. Però no us perdeu la novel·la. Quan el jurat del premi la vam llegir, vam estar d’acord a guardonar-la per unanimitat. Estic segura que, si us hi apropeu, de seguida comprendreu per què.     

Ressenya també publicada a la Revista Cardona Oberta. 

Somia Philip Marlowe amb xais elèctrics?, de diversos autors

 

Aquesta tardor ens porta la darrera novetat de Crims.cat , el recull de relats que hibrida la ciència-ficció i el gènere criminal intitulat Somia Philip Marlowe amb xais elèctrics?, en clar homenatge a Raymond Chandler i a Philip K. Dick: la seva obra Somien els androides xais elèctrics?, text base de la pel·lícula Blade Runner, ha inspirat el títol. 

La idea va partir d'una de les coordinadores del volum, Teresa Solana, que buscava aprofitar creativament els mesos de pandèmia de l'any 2020. Juntament amb el director de la col·lecció, Àlex Martín Escribà, van posar en marxa el projecte, del qual ara ja en podeu assaborir el resultat.  

El volum és variat i de lectura molt amena, malgrat la coincidència de gairebé tots els autors en la idea de descriure un futur distòpic i dur que no augura gaires alegries. Els textos van acompanyats d'unes boniques il·lustracions de caire infantil en un clar exercici metaficcional: l'autora és un dels personatges del llibre, la nena Betsy de Vós, que forma part del relat de Max Besora.  

Ja sabeu que no faig ressenyes detallades dels llibres on participo, però sí que m'agrada fer-me ressò de la seva existència. En aquest cas, estic molt feliç de compartir pàgines amb un munt de grans amics que admiro i estimo. 

Els onze integrants de l'antologia som: Jordi de Manuel, Teresa Solana, Andreu Martín, Carme Torras, Margarida Aritzeta, Max Besora, Llort, Jordi Nopca, Marc Pastor, Salvador Macip i una servidora.   

De moment, el llibre ha tingut molt bona acceptació i bones crítiques. Espero, i esperem tots els companys, que us resulti molt plaent. 

Fins aviat, negrots.        

Nova sessió de mini-ressenyes negrotes

 

He trobat un moment per a les mini-ressenyes pendents. Allà van, negrots. 

La avería, de Friedrich Dürrenmatt 

Friedrich Dürrenmatt demostra un cop més el seu talent en aquesta nouvelle extraordinària que recomano vivament. Un text que enfronta, des de posicions gairebé esperpèntiques, una reflexió profunda al voltant del concepte de justícia en la societat occidental. La diferència entre justícia i llei queda al descobert quan quatre ancians (un fiscal, un jutge, un advocat defensor i un botxí) afirmen que és ara, en un joc teatral i després de jubilats, quan podran administrar realment justícia. És fal·laç la seva posició? És nomes la capacitat d'argumentar millor allò que fa guanyar un judici? On rau la veritat, on rau la mentida? L'obra s'inicia amb una mena de preàmbul que ja ens situa en l'oposició entre realitat i ficció. Però... tots som culpables d'alguna cosa? Hi ha diverses formes o graus de culpa? Ja veieu tot el que poden contenir unes poques pàgines. No explico més. Ho haureu de llegir. 

Estira el fil, Ariadna, de Joan Carles Ventura  

Una novel·la per a joves que també agrada als adults, amb l'agilitat i el llenguatge amè de Joan Carles Ventura, que fou guanyadora del Premi de narrativa juvenil Ciutat de Torrent 2019. La protagonista, Ariadna, és una joveneta urbex i youtuber que es pren molt seriosament aquestes activitats. Damunt de la seva bici, fa quilòmetres a la recerca de troballes interessants, però mai no s'hauria esperat topar amb un assumpte tan espinós com el que trobem a la novel·la, un afer delictiu que l'acaba posant en seriós perill. Ajudada de dos amics, cadascun amb habilitats diferents, acabarà resolent un cas criminal molt important. La novel·la, que inclou diversos recursos narratius, combina l'aventura amb la crítica social, col·locant a l'abast del lector jove alguns dels problemes més sensibles de la nostra societat actual.   

L'assassí que estimava els llibres, de Martí Domínguez 

Una novel·la molt recomanable, que es llegeix en un sospir i que ens aboca a aquell humor valencià únic i intransferible que a mi tant m'agrada. Un text acolorit i de mirada intel·ligent, un fresc vivíssim de las societat actual, en clau valenciana, on l'autor no deixa pedra per remenar. Classes baixes, classes altes, el món universitari, editorial i acadèmic, personatges joves, personatges no tan joves, empresaris sense escrúpuls. De tot una mica, embolicat en una trama que negreja i que ens manté lligats, en un text que ens ajuda a desconnectar de tot. O... o potser no, si pensem que nosaltres també formen part d'aquest maremàgnun social que denuncia sense pèls a la llengua.

El mal pare, de Pep Prieto

Novel·la que se situa en la tradició cada cop més freqüent de la fusió de gèneres, a mig camí entre el negre i el fantàstic, amb una trama de rancunies i secrets familiars molt efectiva. Tot i un cert aspecte massa pel·lículero (sobretot cap al final), que lliga sens dubte a la perfecció amb el caràcter d'expert i addicte seriòfil i cinematogràfic de l'autor, el text també posseeix un vessant filosòfic i profund que m'ha semblat molt interessant. Els tres personatges principals (tres germans) estan curosament treballats, de manera que el conjunt s'allunya d'intranscendències sensacionalistes per ocupar-se de qüestions gens banals. D'altra banda, hi apareix un personatge mitològic, que serveix de fil conductor, que a mi em subjuga perquè el conec molt bé. Es tracta de Tirèsies, el misògin endevinador cec de Tebes, sobre el qual tinc molta informació a causa dels meus articles acadèmics. És un personatge que, a més, apareix a Lo somni de Bernat Metge (segle XIV) i a Poderosa Afrodita, de Woody Allen (segle XXI). Què més podem demanar? 

Que els clàssics no moren mai, negrots!

  Halley 2042, d'Anna Carreras

Aquesta és una novel·la difícil de ressenyar a causa de la seva irregularitat. Està muntada a partir de dos fils narratius. Un m'ha enganxat molt, l'altre, personalment, no l'he sabut gaudir. També es troba a mig camí entre la negror i la fantasia futurista, i tracta un tema interessant: la robòtica. Fa feredat imaginar què ens depararà el futur en aquest sentit, però sé de bona tinta que coses molt complexes. Anna Carreras fa la seva aposta en aquesta novel·la breu on també hi aboca quasi en primera persona algunes de les seves preocupacions contemporànies.   

La senyora dels dimarts, de Massimo Carlotto

Una delícia. Una nova delícia d'un Massimo Carlotto madur i original que a aquestes alçades de la seva carrera literària es permet el luxe de portar-nos per on vol i allà on vol. Una trama d'embolics d'un cert to vodevilesc, un cant a la llibertat humana, una defensa de la debilitat i la fragilitat que ens caracteritza, una volguda ruptura dels tabús i uns personatges entranyables i únics. Tot això i molt més és aquesta senyora dels dimarts que es llegeix amb fruïció i que, després de mantenir-nos força desorientats durant gran part de la lectura, ens deixa un tendre i agradable regust de boca. 

   Els llops sempre tornen, de Jaume Albert Ollé

Amb un títol així, jo havia de llegir aquesta novel·la tant sí com no. I he de dir que no em va decebre en absolut, i molt menys sabent que es tracta d'una òpera prima. És un text de tall clàssic, ben narrat i construït, una novel·la d'espies amb dos tempos cronològics. Hi trobem  la incidència del passat en el present i en les relacions familiars, els secrets no revelats, les coses amagades. També la traïció, el dolor i l'amor. Una novel·la on els personatges són molt importants, que beu d'una extensa tradició literària i cinematogràfica que tots nosaltres compartim. Hi destaca també la descripció del paisatge i queda palès que l'autor s'ha documentat amb atenció. M'ha agradat molt.   

Pes mort: Llort

Les fronteres entre el drama i la comèdia, si ens ho proposem, poden ser permeables i difuses, més pròximes que no ens pensem. De vegades, la vida humana i les seves derives es belluguen dins d'uns marges ambigus, capaços de provocar (en aquest cas en el lector) sensacions diverses i, en certa manera, contraposades. 

Tal vegada és l'exercici que ens proposa Lluís Llort en aquesta particular novel·la (definida com a "dramèdia" a la portada posterior del llibre), intitulada Pes mort i que correspon al número 43 de la col·lecció Crims.cat. Pes mort s'esdevé una lectura plaent, intensa, amb una bona dosi d'humor negre i sense pretensions de ser correcta políticament. 

Cinc personatges en joc. Un esdeveniment inesperat. Una sèrie de reaccions que, a priori, ens semblarien gairebé inimaginables. Un deliri col·lectiu que s'escapa de la lògica del comportament. Més d'un gir. La transgressió d'un munt de normes. I unes motivacions per a tot plegat que, si les analitzem amb una mica de detall, representen una rècula continuada de despropòsits. 

Dit així, podríem pensar que parlem d'una mena de joc dels disbarats delirant i absurd, però en realitat no ho és. Només ho sembla. Perquè Llort col·loca damunt del tauler del joc una proposició lúdica que, tot i arrencar-nos uns quants somriures, també és capaç d'incomodar-nos força. Des de la hipèrbole caricaturesca amb la qual ens desafia, l'autor de Pes mort es dedica a analitzar amb perspicàcia alguns dels misteris de l'ànima humana. 

Reflexiona sobre els prejudicis, el pas del temps, la solitud, la frustració, el desgast de la rutina quotidiana, les relacions familiars, la cobdícia, la capacitat de ser generosos i mesquins alhora. Reflexiona al voltant de la incoherència que a voltes ens defineix i de la dificultat de saber, realment, qui som. 

El text és breu (178 pàgines) i llisca com una anguila. Però el que queda clar és que no resulta banal. He de confessar que, mentre el llegia, me l'imaginava convertit en pel·lícula. És extremament visual. També he de confessar que he rigut poc i m'he incomodat més. Per a mi ha estat un drama més que una comèdia. El drama de milers de misèries que tots compartim. 

Pes mort és una novel·la que pot satisfer un públic ampli, una ficció que funciona. No és cap novetat. Alguns ja ho sabem. Ja sabem que la veu de l'amic Llort sempre resulta personal, interessant i sorprenent. 

Aquesta ressenya s'ha publicat també a L'illa dels llibres

Invisibles, de Graziella Moreno

Invisibles és la darrera novel·la de Graziella Moreno, una dura història carregada de tensió que al lector li resulta molt difícil d'abandonar des que s'endinsa en la primera pàgina. 

Ambientada en la Barcelona actual, Invisibles recull tres temes que cremen intensament en el si de la nostra societat malalta. D'una banda, el tràfic d'òrgans (que ja havien explorat Jaume Benavente a El quadern de Nicolaas Kleen i Jordi de Manuel a La mort del corredor de fons). D'una altra, la violència envers les dones i la indefensió a què estan subjectes. I, per fi, la terrible xacra de la quantitat de persones desaparegudes que tenim, sense ser-ne conscients, al nostre voltant. 

A la portada posterior de la novel·la, hi diu: 

En el 2017, figuraban en el sistema de Personas Desaparecidas y Restos Humanos sin identificar un total de 6.053 personas. A mediados de 2018, ya se había superado esa cifra. Una media de 38 al día.  

És aquest el tema central de la novel·la, tal com Graziella Moreno comenta en les entrevistes. Un tema terrible i esfereïdor que ella coneix de primera mà, atesa la seva professió de jutgessa, i que té moltes cares diferents, perquè hi ha un nombre altíssim de desapareguts dels quals mai no se'n torna a saber res. 

En un principi, vaig suposar que la novel·la seguiria aquesta línia, la de la repercussió familiar i social que representa aquesta qüestió, però en avançar en la lectura vaig comprendre que no és així exactament. L'autora confegeix una història clarament ficcional i novel·lesca on la crítica social s'esdevé el teló de fons d'una trama perfectament travada i amb uns personatges molt especials. L'estol de personatges és divers i molt remarcable, des de sicaris i psicòpates a nenes precioses que es passen el dia en una biblioteca.  

Invisibles no és un procedural a l'ús, però hi ha investigació. Una investigació al marge de l'oficialitat policial que Moreno col·loca en mans d'un triangle de personatges marcats pels traumes i la desgràcia. No són els únics, n'hi ha més. És una constant de la novel·la: la incidència del patiment del passat en un present que no tothom sap com transitar. 

Felicito vivament l'autora i recomano la lectura d'Invisibles. Us enganxarà segur, negrots.

     

Tothom et recordarà, d'Andreu Martín

Tothom et recordarà, d'Andreu Martín, és la novel·la número 42 de la Col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat, que va inaugurar el mateix autor l'any 2012 amb Història de mort i que va continuar l'any passat (2018) amb L'Harem del Tibidabo. No cal dir el plaer que representa poder gaudir de les seves obres, ressenyades abundantment en aquest blog, amb una regularitat que no fa altra cosa que demostrar la seva activitat incansable. 

A Tothom et recordarà, Andreu Martín s'enfronta al tema dels grups gihadistes en una Barcelona post atemptat de les Rambles i en ple procés independentista, fets que serveixen de teló de fons a una trama rica i imaginativa on hi tenen cabuda els mossos d'esquadra, els seus confidents, la policia nacional, els membres de la cèl·lula islàmica, i un llarg etcètera de personatges tractats amb encert i minuciositat. Dos dels protagonistes, la fascinant cantant i contorsionista Leire Alfaro, i el sòrdid inspector Santiago Ortuño, que apareix mort a l'inici de la novel·la, nodriran una intriga complexa, narrada amb analepsis, focalitzacions i diverses veus, inclosos els atestats i les declaracions policials. 

Lluny del que pot semblar a priori, Tothom et recordarà va molt més enllà de la típica novel·la de màfies i corrupcions. Ja he apuntat que es tracta també d'una obra de personatges, amb tipus humans perfectament descrits i definits, que atorguen al text una dimensió profunda i reflexiva, d'intel·ligent indagació envers la societat, les relacions humanes i la nostra enrevesada condició. 

Andreu Martín no jutja ni es posiciona. Posa en veu dels personatges (als quals mima moltíssim) allò que convé dir. Descriu ambients, realitats, interioritats. Reflecteix la nostra feblesa, la nostra por, la nostra misèria. Però també ens mostra alguns sentiments nobles, encara que semblin pocs. Resultem contradictoris i calidoscòpics tant en la nostra faceta individual com en la col·lectiva, això és un fet. I, fent gala d'una maduresa personal i artística d'alt nivell, Andreu Martín ens ho deixa claríssim des de la primera pàgina.

No puc acabar aquesta ressenya sense mostrar l'orgull que sento perquè Andreu Martín hagi posat el meu nom a un dels personatges de Tothom et recordarà. Sí, ho llegiu bé. M'ha convertit en la magistrada de l'Audiencia Nacional Ana de Villalonga, i aquest és un detall que em commou i m'honora enormement. Que el "puto amo" hagi pensat en mi fins a aquest punt, que m'hagi fet aquest bonic regal, no sabré mai com agrair-li.

No us perdeu la novel·la, negrots. Us encantarà.            

    

El soterrani, de Sandrine Collette

El soterrani, de l'autora francesa Sandrine Collette, és el número 40 de la Col·lecció de novel·la negra en llengua catalana Crims.cat, de l'Editorial Alrevés. 

Es tracta d'una obra fosca fosquíssima, negra negríssima, que destaca no pel tema que tracta sinó per la seva bona escriptura. La trama és senzilla i un clixé del gènere: un home segrestat i tancat en un soterrani inaccessible per uns bojos desaprensius i sense escrúpols que el torturen i el fan servir d'esclau. Les novel·les, pel·lícules i sèries on es reprodueix el topoi, en tota la seva gamma de variants, és gairebé inacabable. No cal que en fem una llista. La cosa va de mostrar la capacitat humana per fer mal als seus semblants i per degradar-se fins a límits insospitats. 

Què fa diferent el text de Sandrine Collette fins el punt que li atorguessin el Grand Prix de Littérature Policier de 2013? Doncs la seva capacitat dialèctica des d'un punt de vista psicològic, la seva excel·lència a l'hora de furgar en l'ànima humana i mostrar-nos els seus racons més obscurs, més amagats, més subtils i sòrdids. Fins on som capaços d'arribar per sobreviure? Què és, sobreviure, en realitat? Viure en condicions infrahumanes paga la pena? Hem de perdre l'esperança en algun moment? Sortir de l'infern vol dir recuperar-se, vol dir tornar a viure?

Tot això planteja  El soterrani, una novel·la esplèndidament traduïda per Maria Llopis. No és llarga, només té 250 pàgines, però jo penso que encara s'hauria pogut condensar una mica més. En algun moment he pensat que s'esdevenia un pèl repetitiva, però això pot ser una percepció purament personal. En qualsevol cas, es tracta d'un text que no pot deixar indiferent ningú, un text que, inevitablement, ens farà tastar les flames més terrorífiques de l'Avern. 

Bona nit, negrots. 

La barrera, de Jordi de Manuel

Estreno el blog enguany amb la ressenya de la darrera novel·la de Jordi de Manuel, La barrera, número 41 de la col·lecció de novel·la negra en català de l'Editorial Alrevés, Crims.cat.

Es tracta d'un text força breu (181 pàgines). Un text que compleix amb una de les més canòniques exigències del gènere: la manca de qüestions supèrflues.  La barrera va al gra, és una novel·la directa i punyent que hom no pot parar de llegir. 

Els protagonistes són dos vells coneguts nostres, dos mossos d'esquadra. La caporal Lídia Sánchez i l'agent Pau Ribó, que ja havien aparegut en dues de les novel·les del cicle de l'inspector Marc Sergiot. No cal dir com m'agrada aquesta intertextualitat pròpia de la narrativa de De Manuel. Atorga al seu corpus literari un sentit i una circularitat que el converteixen en quelcom especial. 

Malgrat la brevetat i la concisió de la novel·la, Jordi de Manuel no s'està de posar la lupa, ben a prop i amb molt d'augment, damunt de les parts més fosques de la societat embogida i irracional en la qual vivim. Els més febles, els qui viuen als marges, els qui no disposen de recursos per defensar-se són les víctimes dels desaprensius més abjectes, d'aquells que no tenen escrúpols ni respecte per la vida humana. En darrera instància, són víctimes d'un sistema que permet que aquests darrers existeixin. 

A La barrera hi apareix un personatge, a partir del qual Jordi de Manuel polaritza l'acció, que m'ha semblat molt interessant. El seu nom és Gaspar Garín, un jove amb problemes que treballa al Port Fòrum de Barcelona, abaixant i aixecant la barrera durant el torn de nit. La peripècia que li tocarà viure, que l'aboca a l'abisme, l'haureu de llegir vosaltres. Un text tan breu no em permet explicar res més sense deixar anar algun secret no desitjable (tampoc no ho faig mai, ja ho sabeu). Tanmateix, sí que diré que és ell l'autèntic protagonista, juntament amb una de les víctimes dels "dolents" i dels mateixos mossos. Per tant, no estem davant d'un procedural típic, sinó d'un text a tres bandes molt interessant. 

No vull enganyar ningú. Jo he trobat a faltar el meu Jordi de Manuel, l'autor més pausat i menys trepidant que es complau en les descripcions i en els detalls. Però això és una qüestió meva, segurament vinculada al fet que conec molt bé la seva obra i segurament ja espero unes coses concretes. En canvi, per als amants de l'acció i l'aventura immediata, La barrera complirà totes les expectatives. 

Jordi de Manuel és, per damunt de tot, un escriptor extremament honest. Extremament honest amb els lectors i també amb ell mateix. Llegiu la novel·la. Us agradarà. 

   

29 balas y una nota de amor, d'Alfonso Egea

He llegit, guiada per una morbositat que tots tenim, el volum de non-fiction publicat per l'Editorial Alrevés i signat pel periodista Alfonso Egea, intitulat 29 balas y una nota de amor. Un text duríssim que narra la història real de l'assassinat de l'agent de la Guàrdia Urbana Pedro Rodríguez. El cadàver de Pedro va aparèixer calcinat dins del maleter d'un cotxe i el seu reconeixement va ser possible gràcies a una pròtesi que li havien col·locat a l'esquena en una intervenció quirúrgica de feia un temps. La seva parella i el seu ex estan empresonats a l'espera de judici i el crim ha estat causant molt d'enrenou en tots els mitjans de comunicació. 

El llibre es llegeix ràpid. No té pretensions literàries, sinó simplement d'investigació de successos. Però el que hi passa és tan bèstia, que no el pots deixar. Egea no és manté a distància, sinó que s'implica i fa judicis de valor. No sé si és el millor per a un llibre així, però en qualsevol cas se'n surt prou bé de cara a enganxar els lectors.

Atesa l'escassetat de textos de no ficció de la narrativa negra en català i castellà, tots els que arribin han de ser benvinguts. Aplaudim doncs aquesta iniciativa de l'Editorial Alrevés. 

Feliç dimarts, negrots. 

  

  

Un cadàver inquiet, de Salvador Casas

Un cadàver inquiet,  de Salvador Casas, és la novel·la número 38 de la Col·lecció Crims.cat de l'Editorial Alrevés. Un text que jo ja coneixia (amb un altre títol) perquè va quedar finalista del IV Premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana. Jo n'era jurat, del Premi, i ja en aquell moment m'ho vaig passar molt bé amb la lectura de l'obra. Ara, un cop publicada, m'ha generat la mateixa sensació que llavors. Es tracta d'un bon llibre amb una bona trama, un entreteniment de qualitat. 

Casas, amb un indubtable ofici, confegeix un text en primera persona que beu dels clàssics del gènere, una història fosca i força delirant amb un protagonista, Àngel Alegre (el mateix nom ja ho diu tot), que no deixa de sorprendre el lector. Alegre és pintor de quadres i mediador de conflictes, però en realitat amaga una sèrie d'habilitats impensades que l'ajuden a resoldre els rebuscats embolics on acostuma a ficar-se. 

Estilísticament, la novel·la funciona a la perfecció. Argumentalment, no afluixa en intensitat. La fina ironia del narrador quan refereix els fets terribles que protagonitza i sofreix conforma un univers hilarant i imaginatiu que ens manté lligats des del principi a les pàgines de la novel·la. Tota la fauna de la societat hi desfila. Tota. I és que vivim en un món, negrots, on no hi ha un pam de net.

Recomanada. 

  

  

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Algú que no hi havia de ser

Ja sabeu que, amb motiu de la celebració de l'Any Pedrolo, un bon nombre d'editorials han decidit publicar alguna de les seves obres. Aquesta circumstància és fantàstica, un motiu d'alegria. 

L'Editorial Alrevés, a la col·lecció Crims.cat, ens presenta Algú que no hi havia de ser (escrita el 1972 i publicada el 1974). Una tria del seu director, Àlex Martín Escribà, que la considera una aportació al gènere tot i que, tradicionalment, no es troba dins del conjunt de les 5 obres policíaques de Pedrolo titllades de canòniques. Estic plenament d'acord amb Martín Escribà en la idea que aquest grup de 5 cal ampliar-lo. Almenys hi ha tres o quatre novel·les més, entre les quals la que ressenyem avui, que n'haurien de formar part. 

La novel·la s'escau de ple en l'estil pedrolià d'emprar el gènere com una excusa. Una excusa per acostar-nos a temes punyents i importants, exactament com fa a Doble o res o a L'inspector fa tard (per citar-ne només dues). L'ambientació delictiva (un robatori en una petita sucursal bancària, molt ben calculat però que acaba en tragèdia) és el pretext per mostrar la societat del moment i bastir el relat des d'un rerefons polític i ideològic d'inequívoc segell pedrolià. Sense defugir els codis del gènere i excel·lint en la construcció d'uns personatges que en principi es nodreixen del clixé, Pedrolo ens sorprèn tot acostant-nos a la realitat en un magnífic joc d'anticipacions que culminen esplèndidament. Res no és el que sembla. Res.

El volum inclou un epíleg del mateix Àlex Martín i de Jordi Canal. Ambdós estudiosos consideren que la novel·la (i cito): pertany a un subgènere ben poc freqüentat a casa nostra, potser per desconeixement, potser per abús de novel·la procedimental. Ens referim a la crook-story, o millor dit a aquelles històries enfocades des de l'òptica del delinqüent. 

Tenen raó, però, per poc freqüents que siguin a casa nostra, aquestes trames són les més conreades per la ploma de Manuel de Pedrolo. Ens les trobem força. I penso que el motiu és poder indagar, amb un cert to fatalista i de reflexió al voltant de la incidència de l'atzar en les nostres vides, en la idea que la línia que separa el bé i el mal és molt fina. Perquè la misèria, la repressió, el patiment, la rutina, el tedi, la foscor d'una societat malalta i la sensació d'injustícia ens porten de vegades (a voltes de manera inevitable) a actuar com mai no havíem pensat fer-ho. Aquesta és una constant en la novel·lística policíaca (i no només) de Manuel de Pedrolo. Sovint, el delinqüent i la víctima acaben essent la mateixa persona. 

Algú que no hi havia de ser és un text breu i entenedor, que enganxa des del principi i que llegireu de grat. Un retrat de la Barcelona del tardofranquisme, una ficció farcida de persecucions, erotisme, crims i acció que, tanmateix, ens aboca a una reflexió profunda. 

No us la perdeu, negrots. I que passeu un bon dia. 

  

Jaume Fuster, gènere negre sense límits, d’Àlex Martín Escribà

Enguany es compleixen vint anys de la desaparició ‒tràgicament prematura‒ de Jaume Fuster i Guillemó, nascut a Barcelona l’any 1945 i mort a L’Hospitalet de Llobregat el dia 31 de gener de 1998. Coincideix la trista efemèride amb la celebració del centenari del naixement de Manuel de Pedrolo (1918-1990) i és impossible no fer-nos ressò d’aquest fet. Ambdós escriptors han esdevingut les figures cabdals, juntament amb Rafael Tasis (1906-1966), del desenvolupament i la instauració del gènere negre a casa nostra. I, per desgracia, encara és una circumstància que cal recordar i reivindicar.  

A aquest record i a aquesta reivindicació ens acosta el volum Jaume Fuster, gènere negre sense límits d’Àlex Martín Escribà, publicat per l’Editorial Alrevés el gener d’enguany. Un text rigorós, extraordinàriament documentat ‒però llegidor per a un públic ampli‒, que ve a afegir una mica de llum al migrat corpus assagístic amb què compta la nostra literatura (i encara més la de gènere) en els darrers anys. 

Martín Escribà és professor de llengua i literatura catalana a la Universitat de Salamanca, a més de codirector del prestigiós Congrés de Novel·la i Cinema Negre que la dita universitat celebra des de fa catorze anys.  Es tracta d’uns dels màxims experts de l’Estat en l’estudi del gènere, qüestió que llegint el llibre podem comprovar amb escreix.

Dividit en dues parts, l’assaig arrenca amb una necessària contextualització al voltant del gènere, al voltant de la figura i dels models de l’autor  (cinematogràfics i literaris) i del conjunt de la seva obra, que Martín Escribà divideix en cicles (el d’Enric Vidal, el de Lluís Arquer, el cicle d’homenatges i un darrer cicle de caràcter experimental). No podem oblidar que Fuster no es va dedicar únicament a la tasca creativa, sinó que va jugar el paper de figura global (divulgador, dinamitzador, estudiós, director de la prestigiosa col·lecció “La Negra” de La Magrana, etc.) dins de l’univers de les lletres catalanes de la segona meitat del segle XX. No debades Josep Maria Castellet va manifestar: «Jaume Fuster pensava sempre des del punt de vista de la literatura, és a dir, d’una manera cultural, cívica i global». Jo encara afegiria que des de la posició de defensa de la llengua com a vehicle perfectament vàlid per a tota mena de textos i des de la voluntat d’innovar i experimentar noves i nombroses possibilitats. I en això Fuster no va fer altra cosa que recollir la torxa de la tasca iniciada pel seu mestre, Manuel de Pedrolo, al qual va estudiar i definir amb enorme admiració.  

La segona part del volum (que en conjunt és molt bonic, amb algunes fotografies i molt agradable per a la lectura) està reservada a la recopilació d’una ben trobada selecció d’articles que ens acosten a la dimensió de Fuster com a teòric del gènere, a la seva faceta d’estudiós i divulgador. La detallada bibliografia consultada remata l’assaig de manera molt útil. Hem de tenir present que un estudi d’aquestes característiques no és un text divulgatiu amb data de caducitat, sinó un llibre de fons, un material que tots els estudiosos hem de tenir damunt la taula d’ara endavant, de la mateixa manera que hi tenim els anteriors i valuosos treballs d’Àlex Martín Escribà.    

Tanmateix, que ningú no s’espanti. El llibre és apte per a una lectura sense complicacions, adequat per a qualsevol amant del gènere o per a qualsevol persona que es vulgui acostar a un període i a un personatge que encara no ha rebut dins de la nostra història cultural el reconeixement que es mereix. És per aquest motiu que no trobo millor manera de cloure aquestes ratlles que reproduint el paràgraf final del pròleg de l’autor del volum:  

“I és que a hores d’ara —quan es compleixen vint anys del seu traspàs—, encara resulta introbable un estudi en profunditat de la seva obra policíaca. Reivindiquem, per tant, el lloc d’un home allà on històricament li correspon. Si a la història de la literatura catalana cal posar-hi fites, posem-hi doncs, les adients.”

Aquest article també ha estat publicat al digital Núvol

L'Harem del Tibidabo, d'Andreu Martín

A causa de la quantitat de feina que em genera el comissariat de l'Any Pedrolo, em resulta dificilíssim (per no dir impossible) dedicar a les ressenyes el temps que voldria. Alhora, però, em sap greu deixar sense consignar, encara que sigui breument, els llibres que vaig llegint, en especial si m'han agradat tant com L'Harem del Tibidabo, la darrera novel·la del mestre Andreu Martín i número 34 de la Col·lecció Crims.cat. Per tant, escriuré unes poques línies. 

L'Harem del Tibidabo és un text singular, delirant i divertidíssim, que palesa la maduresa creativa del seu autor sense perdre ni un bri d'agilitat, frescor i vivesa. Des del primer paràgraf, Andreu Martín aconsegueix fer-nos entrar en l'univers de l'Harem, un bordell de luxe -de molt luxe- al peu del Tibidabo. És un indret únic, amb regles i normes al marge del món exterior, mostrat amb un detallisme que desborda imaginació i amb unes descripcions tan plàstiques i acurades que quasi se surten de les pàgines. Les mateixes descripcions que fa servir amb l'estol de personatges, entre els quals destaca l'Emili Santamarta, amo del negoci i protagonista/narrador en primera persona.

És del tot indubtable que Andreu Martín s'ha divertit com un boig escrivint la novel·la. Es detecta clarament en cada substantiu, en cada adjectiu, en cada adverbi. Tot plegat constitueix un devessall d'idees, homenatges, capricis, bromes, invencions, dèries, preferències i, m'atreviria a dir, alguna venjança innòcua. Des de la decoració de l'Harem a la vestimenta dels seus habitants, des dels genialíssims noms dels personatges a les reflexions ploroses del protagonista, des de les escenes de sang i fetge a la caracterització de matons, assassins i sicaris, tot passa pel sedàs de la portentosa imaginació d'Andreu Martín, que no s'està de res.

Tanmateix, que aquestes meves afirmacions no us enganyin. La novel·la és magnífica, perfectament travada i treballada. Un exercici metaliterari lliure de complexos on el personatge principal, en primera persona, arriba a provocar-nos. Ens pregunta directament: com pot ser possible que us estigui explicant això si jo no hi era quan va succeir? I, sense manies, va i respon: doncs perquè jo soc l'escriptor i faig el que em sembla.

Com en totes les novel·les d'Andreu Martín, però, hi ha lectures serioses en segona línia. Aquí, es complau a parlar-nos de la tendresa, de la solidaritat, de l'ajuda entre amics. I, per damunt de tot, ens llança una idea en contra dels prejudicis, de tota mena de prejudicis. Perquè en una casa de barrets, on el sexe és el centre del negoci, també hi pot existir la companyonia més enorme.

No us perdeu la novel·la, negrots. Ja ho he dit altres vegades. Sens cap mena de dubte, el meu estimat Andreu Martín és el puto amo.

             

   

El món no em deu res, de Massimo Carlotto

El món no em deu res, de Massimo Carlotto, és el títol número 33 de la Col·lecció Crims.cat de l'Editorial Alrevés. Traduïda de l'italià per Pau Vidal, es tracta d'una petita delicadesa que pot fer les delícies de qualsevol lector, sigui amant del gènere negre o no. 

Dic "petita" per l'extensió, ja que es tracta d'un text que ronda les 100 pàgines, però no per la seva vàlua. El món no em deu res m'ha semblat una obra molt  intel·ligent i personal, que sens dubte explora (tal i com a mi m'agrada) els límits del "negre" actual, allunyant-se de cotilles canòniques. 

De fet, en una entrevista prou interessant que el director de Crims.cat, Àlex Martín Escribà, li va fer a l'autor i que està transcrita com a colofó del llibre, Carlotto diu el següent:

Sí, la literatura ha d'estar sempre sotmesa a l'experimentació, i sobretot la novel·la negra, que té una relació directa amb la contemporaneïtat. Els escriptors hem de ser sensibles a les transformacions socials i antropològiques i poder interpretar-les i introduir-les a les novel·les. Hi ha una tendència evident a repetir patrons i personatges a les trames, una errada greu que no només cansa el lector, sinó que indica una dificultat de proposar alternatives. Prefereixo arriscar-me a sorprendre encara que decebi el lector que renunciar a trobar contínuament noves formes per a la literatura de gènere.    

Com sabeu els qui em coneixeu, no puc estar-hi més d'acord. I aquest és un dels aspectes que marca la diferència entre els qui intenten fer literatura de debò (se'n surtin més o menys, no és un procés fàcil) i els qui simplement s'asseuen davant de l'ordinador a escriure tot de coses. 

El món no em deu res és un text de caràcter marcadament teatral, on predomina el diàleg. Tres únics personatges, només dos com a veritables protagonistes. Un duel entre un lladregot de baixa estofa desgraciat i perdedor i una dona fascinant però acabada, una crupier de luxe que ja no és la que era. 

Amb un embolcall amable, que a moments ens arrenca més d'una rialla, El món no em deu res és un text de personatges, intens i ple d'humanitat, que reflexiona amb perspicacia sobre el passat, la societat, els sentiments, les emocions, la justícia i la possibilitat de salvació.

No us el deixeu perdre, negrots.    

Francesc Puigpelat guanyà la cinquena edició del Premi Memorial Agustí Vehí

Francesc Puigpelat i Valls (Balaguer, 1959) ha estat el guanyador de la cinquena edició del Premi de novel·la negra en català Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana. 

La novel·la, que publicarà l'Editorial Alrevés a la col·lecció Crims.cat el mes de setembre, es titula Magret i els anarquistes.

Es tracta d'un text de caràcter metaliterari, extraordinàriament escrit, que ret un gran homenatge a l'obra de Georges Simenon i al seu comissari Jules Maigret. 

El guardó serà lliurat al guanyador en el marc del Festival Tiana Negra el pròxim divendres 19 de gener.

Us hi esperem. A més, us podem assegurar que la novel·la us agradarà molt.