Harlem Nocturne

dijous, 31 de gener del 2013

Los crímenes del Matarraña, d’Isidro Garrido






Los crímenes del Matarraña és una òpera prima. El seu autor, Isidro Garrido, va participar com a alumne en els Juliols de la UB sobre novel·la i cinema negre de l’estiu passat. Allà, ens va poder avançar alguns fragments de l’obra. Ara, com que serà un dels convidats a la taula rodona de la BCNegra que moderaré el 8 de febrer, tindrem ocasió de parlar-ne més extensament.
Tot i estar escrita en castellà, Los crímenes del Matarraña es desenvolupa en el nostre àmbit. El protagonista, el brigada Silva (sens dubte homenatge a Lorenzo Silva) de la Guàrdia Civil, és fill de Balaguer i viu i treballa a Barcelona. Per qüestions internes del cos, alienes a la seva voluntat, es veu obligat a desplaçar-se al Matarranya a fi de col·laborar en la resolució d’un crim. Els indrets i el paisatge d’aquella bella zona tenen un significatiu paper en la ficció, però també la ciutat de Barcelona, el monestir de Montserrat, Saragossa o Balaguer desfilen per les seves pàgines.
És curiós que Garrido s’hagi decantat per un Guàrdia Civil, atès que la seva presència a casa nostra és molt minsa i que el cos que veritablement s’ocupa de les investigacions criminals són els Mossos d’Esquadra. Li preguntarem el motiu i espero que ens l’explicarà. En qualsevol cas, els personatges resulten tan casposos i anacrònics com caldria esperar de la benemèrita. Tot plegat posa una mica els pèls de punta. Crec que Garrido ho fa molt bé a l’hora d’escriure uns diàlegs que semblen recent arribats dels anys cinquanta. L’atmosfera i les actituds dels personatges s’avenen a la perfecció amb un estil policial una mica passat de moda.
Es produeixen situacions un pèl sorprenents. Els guàrdies, enmig d’una investigació seriosa, es prenen el cap de setmana de festa, se’n van a pescar, ajornen la feina per a l’endemà, es regalen uns àpats al·lucinants, fumen i beuen pels descosits. Aquest modus operandi, que no dubto que es produeixi a la vida real, no resulta creïble en la ficció. Es tracta d’una contradicció típica i coneguda, que surt a debat en moltes xerrades sobre el tema: allò que de vegades succeeix a la realitat no sempre pot ser vàlid en literatura. Bé, en aquest cas potser sí. Qui sap si a la Guàrdia Civil estan fets amb una pasta diferent i això és el que Isidro Garrido volia reflectir.
La novel·la és entretinguda. Garrido ens pica l’ullet en molts aspectes, inclosos els noms d’alguns personatges. Hi deixa anar píndoles de reflexió prou intel·ligent al voltant de la societat, del món que ens envolta, de l’actualitat més rabiosa. Ambientada durant l’estiu de 2010, hi trobem al·lusions a problemes tan peremptoris com la situació econòmica de Catalunya, el preu dels peatges, la qüestió de la immigració o el Mundial de futbol.   
Jo m’ho he passat força bé. Vull felicitar l’autor. No podem obviar que parlem d’una primera novel·la, però està ben travada, no trontolla en absolut pel que fa al cas criminal i presenta una bona caracterització dels personatges i uns diàlegs molt vius. Emparant-se en inequívoques hores de lectura, Garrido s’emmiralla en una llarga tradició i, ja a una edat tardana, s'atreveix amb tot. I crec que en Silva tornarà, perquè he llegit a la contraportada que Garrido ja ha treballat en dues pròximes entregues.
Jo l’encoratjo a fer-ho. Endavant i fins aviat!
 

dimecres, 30 de gener del 2013

Tiana Negra: avui va de successos





La cloenda de la primera jornada del Festival Tiana Negra va comptar amb la presència de Carles Porta, periodista d’investigació i autor del llibre Tor, la muntanya maleïda.
Com a introducció, Gemma Liñán també periodista (i a més tianenca)– va compartir amb el públic una compilació dels successos més foscos ocorreguts a Tiana en els darrers temps. Amb l’ajuda de l’historiador local Josep Maria Tòffoli, Liñán ha recollit alguns esdeveniments esfereïdors (famílies massacrades per lladres, robatoris en monestirs, assaltaments amb intimidació). La petita localitat del Maresme, tan encalmada i bella, guarda a les seves entranyes tantes històries de violència com qualsevol altra. Endemés, segons que Liñán va remarcar, molts d’aquests crims, que estan més o menys documentats, han quedat impunes, sense que ningú no n’hagi descobert els culpables.
Tot seguit, els assistents al Festival vam poder visionar el reportatge del programa 30 minuts de TV3 (emès a l’abril de 1997) Tor, la muntanya maleïda, confegit per Porta i origen del llibre. La història dels terribles esdeveniments de Tor, amarats d’enveges i odis ancestrals, gairebé ens obliga a remembrar aquella frase tan tronada i que a força d’ús ja no suporto de “la realitat supera la ficció”.
Un drama rural en tota regla que Carles Porta, introduït durant anys en el si més pregon de les famílies implicades, coneix a la perfecció. La seva tasca, en la línia de la literatura de fets reals a l’estil Truman Capote, és rigorosa i molt minuciosa. Gràcies a la seva detallada explicació del procés de confecció del reportatge i del llibre, vam poder copsar una mica millor el rerefons d’un afer que, literalment, posa els pèls de punta.
Porta respongué moltes preguntes, ens va fer cinc cèntims dels sentiments que un professional experimenta davant d’una feina tan compromesa i va resultar un ponent amè i molt intel·ligent. Ens ho vam passar molt bé i jo, que confesso que no he llegit el llibre, vaig pensar que no podia trigar massa més a fer-ho.
Una manera negríssima d’acabar la nit. La segona jornada del Festival ens portarà noves sorpreses. Per tant, no marxeu gaire lluny. Demà més, negrots.

dimarts, 29 de gener del 2013

Tiana Negra: Ponència inaugural de Sebastià Bennasar




Amb una sala plena de gom a gom i un públic desitjós de passar-s’ho bé, el divendres 25 de gener a les 7 de la tarda va rebre el tret de sortida, de mans de l’alcaldessa Ester Pujol, el primer Festival de novel·la negra en català, Tiana Negra.
Com sabeu, el seu director i ànima és Sebastià Bennasar, escriptor, periodista, divulgador, estudiós... un home ben conegut en aquest bloc per totes les seves activitats. Evidentment, Bennasar fou l’encarregat de posar veu a la ponència inaugural. Amb el seu sentit de l’humor habitual, amb la simpatia i la loquacitat que el caracteritzen, ens va fer cinc cèntims de l’estat actual de la narrativa negra en llengua catalana. El títol de la intervenció: “La novel·la negra en català, la bona salut d’un gènere”.  
Bennasar considera que la novel·la negra en català està passant un moment molt bo, especialment pel que fa a la producció. En poc més de 10 anys s’han publicat al voltant de 200 obres, algunes de les quals d’una qualitat extraordinària. Per tant, poca broma. El problema rau en una altra qüestió, que poc té a veure amb l’activitat creativa dels autors. Es tracta d’una qüestió de distribució, de visibilitat, de publicació. Algunes novel·les han estat publicades per petites editorials que no es distribueixen a tot arreu, de manera que no tots els títols són assequibles per a tothom.
Amb tot, el boom és considerable. Bennasar l’atribueix a un conjunt de factors. L’enorme èxit de la trilogia d’Stieg Larsson ha potenciat el gènere a tot arreu (un gènere que, d’altra banda, sempre ha tingut força seguidors). A casa nostra ha significat una empenta prou remarcable,  ajudat per altres aspectes: la tasca de les biblioteques, l’existència d’una llibreria especialitzada tan activa com Negra y Criminal, l’aparició d’alguns blocs, la potència de la xarxa, la importància –fins i tot a nivell internacional del Festival BCNegra i l’aposta d’algunes editorials per engegar col·leccions de novel·la negra en català. És el cas de Crims.cat de l’Editorial Alrevés i de "La Negra" de La Magrana, que ha reprès la seva activitat.           



Bennasar sempre fa unes manifestacions que semblen extretes directament del meu cervell. Em refereixo a la seva afirmació que només ens salvarem a través de la cultura. Tan sols així sortirem de la crisi, ja que la cultura ens ajudarà a potenciar la imaginació. Necessitem la imaginació per trobar solucions, per ser capaços de cercar nous camins en una societat dirigida per una gent que ja ha demostrat que no se’n surt.
A Bennasar li agrada fer història. Per això es remunta al passat i ens parla dels precedents dels escriptors d’avui, que van ser pioners en la novel·la negra catalana: Rafael Tasis, Manuel de Pedrolo (artífex de la mítica col·lecció “La Cua de Palla”), Maria Aurèlia Capmany, Jaume Fuster. Aquest darrer va excel·lir en la seva tasca fins el punt que, en una situació sense precedents, va esdevenir un escriptor realment professional, que vivia de la literatura. "La Negra" de la Magrana era un col·lecció potent que introduí el gènere a les escoles, de manera que les vendes resultaren enormement superiors a les actuals.
Durant els darrers 10 anys, la novel·la negra fa un tomb. De ser un gènere essencialment urbà (i barceloní), s’estén a tot el territori. Precisament d’aquest tema us avanço que en parlarem en les taules de novel·la catalana de la BCNegra que és a punt d’arribar. Bennassar va recordar territoris com l’Empordà, Tarragona o La Vall de Boí, on hi trobem ambientades ficcions negres o policíaques molt recents.
A l’aixopluc de dues figures ja “clàssiques” com Ferran Torrent i Andreu Martín (que Bennasar anomena “la dècada prodigiosa”), han sorgit un conjunt d’autors de gran vàlua que estan obrint un important camí: Agustí Vehí, Jordi de Manuel, Marc Pastor, Teresa Solana, Sebastià Jovani, Albert Villaró, Andrea Robles, Miquel Vicens, Juli Alandes... i molts d’altres (no els podia enumerar tots). Bennasar va recordar en part com a introducció dels debats de la segona jornada del Tiana Negra que la narrativa catalana ens ofereix ara mateix una oferta molt àmplia i variada: des de novel·les que parlen de la memòria històrica, com Emulsió de ferro, de Sebastià Jovani; a recreacions de diferents moments històrics, com passa amb diverses obres d’Agustí Vehí; a l’aparició de detectius singulars (els bessons de Solana, el filòleg de Pau Vidal); o la presència de la no ficció (a l’estil “crònica” de Truman Capote), com en el cas dels crims de la muntanya de Tor investigats per Carles Porta.   


Tot plegat no deixa d’indicar el bon estat del gènere. Bennasar també es va referir a la recerca que alguns intentem dur a terme i va recollir dos títols importantíssims: Catalana i criminal, d’Adolf Piquer i Àlex Martín Escribà, i la seva pròpia obra Pot semblar un accident. Vull aprofitar per recordar que jo també tinc ara mateix dos articles acadèmics a punt de sortir que poden contribuir al coneixement del gènere, un a la revista Els Marges i l’altre a la Revista de Catalunya.
Bennasar també planteja interrogants. Atès que existeix una extensió lectora per fenòmens externs al món editorial (prescriptors, blocs, ressenyes), es pregunta si realment la gent llegeix les ressenyes. Es pregunta si a Internet som voyeurs o exhibicionistes. Si ens limitem a escriure i no llegim allò que escriuen els altres. Aquesta idea, que només va quedar apuntada, em sembla molt interessant per a un debat en un altre moment, quan sigui possible.
En tot cas, la conclusió de la ponència fou ben clara. Hem de conquerir, pel que fa a la nostra novel·la negra, una sèrie de reptes.
-        L’entrada del gènere a la Universitat (àmbit encara molt reticent, tot i que, per sort, cada cop menys)

-        La presència del gènere en la tasca de la crítica especialitzada.

-        La visibilitat dels autors en tots els mitjans de comunicació, sobretot en espais en prime time (quan la cultura ha ocupat el mateix espai i a la mateixa hora que la informació esportiva?)  

-        Una política agosarada d’imperialisme cultural (conquerir el món a través de la nostra cultura, anar a Frankfurt a vendre llibres i a donar a conèixer els escriptors de tots els gèneres, promoure les traduccions, etc.).

-        El consum responsable de cultura. I això depèn de tots nosaltres. És a les nostres mans. Anar a les llibreries i triar els llibres en català, originals i traduïts. Convertir la lectura en català en quelcom normalitzat.  
Com veieu, la ponència va donar per molt. Em sembla que ja n’he fet un resum força exhaustiu.
En qualsevol cas, en Sebastià Bennasar sempre apunta, no sense una fina ironia: “La novel·la negra catalana estarà normalitzada quan al metro d’Estocolm veiem els suecs llegir un totxo escrit per un dels nostres autors i traduït a la seva llengua”.
No em sembla malament la idea. Demà més, negrots. I gràcies per la paciència.  

   

dilluns, 28 de gener del 2013

Festival Tiana Negra: una primera aproximació





Bon dia, negrots

Ha estat un cap de setmana de somni. Com sabeu, els dies 25 i 26 d’aquest gener de 2013 (data a recordar per sempre més) s’ha celebrat a Tiana (preciós poble del Maresme) la primera edició del Festival Tiana Negra, dedicat íntegrament a la novel·la negra en català.
La iniciativa la devem a un conjunt de gent amb empenta que s’estima la literatura, la llengua i la cultura catalanes. A partir d’una afortunada trobada (llegir aquí) a la recentment desapareguda Llibreria Catalònia que es produí en el context de la Setmana Petita del Llibre en Català–, el projecte es va posar en marxa. Sebastià Bennasar, treballador nat ben conegut per tots, tenia molt clar que un Festival d’aquestes característiques feia molta falta per lluitar per la nostra narrativa negra. Hem d’aconseguir que tingui visibilitat, que els seus grans autors siguin reconeguts, que sumi lectors, que tothom sàpiga que és absolutament equiparable a la literatura negra d’altres països, que es promoguin les traduccions.
Ester Pujol, alcaldessa de Tiana, negrota i molt inquieta culturalment, va engrescar-se de seguida. Secundada amb il·lusió per Jordi Fernando i Maria Dolors Sàrries, de l’Editorial Meteora (i també tianencs), va posar ràpidament fil a l’agulla. En uns escassos quatre mesos (i trobant-se en Sebastià Bennasar en un lloc tan llunyà com Lisboa), es va muntar el gran repte. Tot un seguit de gent (escriptors, estudiosos, bibliotecaris, editors, periodistes) vam rebre la proposta amb entusiasme. Els organitzadors, amb la col·laboració inestimable de la Regidora de Cultura de Tiana, Núria Blasco, i de Laura Garcia, que s’ha ocupat del bloc i de la pàgina de facebook del Festival, han excel·lit en la seva tasca.
 


El resultat, impecable des de tots els punts de vista, demostra clarament que les coses poden sortir molt bé si es fan amb ganes. Quan hom confia en un projecte, quan hom lluita per allò que creu, el somni encara és possible. I no són paraules boniques d’endogàmia complaent. Qualsevol dels assistents ho corroborarà sense problemes.
L’organització interna, perfecta. L’acollida de Tiana, immillorable. L’afluència de públic, absolutament desbordant. El ressò en els mitjans de comunicació (premsa en paper i digital, ràdios i televisió) gairebé diria que impensable, aclaparador (en els dies previs, durant i després de l’acte). El desenvolupament dels continguts, les taules rodones, els temes i els debats, interessantíssims. Per acabar-ho d’adobar, vam poder fruir d’una agradable sorpresa, la cirereta del pastís. La presència de Laura Borràs, flamant directora de la Institució de les Lletres Catalanes, que va piular pels descosits i va cloure l’esdeveniment amb unes engrescadores paraules de suport. 
Com us podeu imaginar, els participants ens ho vam passar d’allò més bé. Tots estem convençuts que això només és el començament. La novel·la negra en llengua catalana ja té el seu Festival. El Festival és a Tiana i, si tots continuem treballant com sabem, estic convençuda que gaudirà d’una vida llarga i pròspera.



Aquesta primera crònica només és un tastet. A partir de demà –i com acostumo a fer–, us aniran arribant els articles detallats de tot el que vam viure. Els acompanyaré de reportatge gràfic, perquè disposem d’un munt de fotos històriques per a la posteritat. De moment, tot seguit us copio alguns enllaços mediàtics. Segur que no hi són tots i que se me n’ha passat algun, però n’hi ha prou per comprovar la potència del Festival.  
Demà més, negrots. Que visqui la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra literatura (negra o no)!

http://tiananegra.blogspot.com.es/search/label/Participants  
http://www.lavanguardia.com/local/maresme/20121216/54356410826/tiana-primer-festival-novela-negra-catalana.html  
http://www.naciodigital.cat/noticia/51143/assassins/dels/nostres

dimecres, 23 de gener del 2013

Lluny d'aquí, de Jaume Benavente



Lluny d’aquí és el títol número 5 de la col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat, dirigida per Àlex Martín Escribà i publicada per l’Editorial Alrevés. Una ficció personal, densa i treballada, que s’avé amb el model de la novel·la “de personatges” i que confirma l’existència d’un univers benaventià amb característiques pròpies.
Allunyada de la típica història de procediment policial (de fet, la policia pràcticament no hi apareix), a Lluny d’aquí resseguirem el cas criminal a través de la investigació de Tomàs Darné, un experiodista de successos en hores baixes que fa de taxista nocturn per sobreviure. Tot i la narració en tercera persona, els fets objectius se’ns presentaran sempre filtrats a través de la interioritat d’aquest personatge.
Amb Lluny d’aquí, Benavente pot perfectament iniciar una sèrie (espero que així sigui). Tomàs Darné resulta un protagonista prometedor. Solitari, gairebé misantrop, honest i una mica torturat, es troba en un impàs vital. Sense superar la ruptura amb la seva parella, a la qual encara se sent emocionalment vinculat, fa una vida d’outsider, d’observador desarrelat que contempla la vida des de la barrera. Només la relació amb el seu pare en Joan Darné, llibreter del barri d’Horta, home llegit, d’esperit viatger i ànima d’artista continuarà mantenint-lo lligat a la realitat. El descobriment d’una inquietant problemàtica que afecta un amic de la família despertarà l’interès d’en Tomàs i el convertirà en un “detectiu” de circumstàncies. Tot plegat esdevindrà un revulsiu que l’ajudarà a iniciar el retrobament (encara tímid) amb ell mateix. 


La ficció de Benavente resta llunyana a l’agilitat trepidant d’algunes novel·les negres actuals. No hi trobarem aquell típic estil de sèrie televisiva tan explotat darrerament. Fidel al seu tarannà tal vegada també d’escriptor una mica outsider que intenta comprendre el món sense poder evitar una certa perplexitat, Benavente ens aboca a una visió transcendent de l’entorn. Malgrat l’adscripció genèrica de la novel·la, malgrat la fórmula criminal i les escenes de violència, la trama de Lluny d’aquí ens encamina directament a la reflexió. La cuidada atmosfera, la descripció acurada de certes zones de Barcelona (la ciutat adquireix força rellevància, gairebé estatus de personatge), la inevitable presència del món atlàntic (Brasil, Madeira), que juga un paper cabdal, els intel·ligents diàlegs... Tots els elements convergeixen en un estil de narrar diferent, molt personal, indissoluble de la idiosincràsia de l’autor.


L’acció, el misteri i el desenvolupament del cas són, per a Jaume Benavente, factors secundaris. La novel·la es caracteritza per un ritme pausat i lent on allò que més importa és la recreació de l’ambient i, per damunt de tot, l’intent de comprensió dels mecanismes psicològics que condueixen els personatges a actuar d’una manera determinada. Mitjançant una intriga senzilla però ben travada, l’autor explora les més baixes pulsions humanes: la maldat, la venjança, la cobdícia, la corrupció. Constata sense embuts les nostres contradiccions i descriu una terrible realitat: a voltes, les decisions que prenem en el passat (encertades o errònies) ens poden perseguir tota la vida.
Personalment, em sembla molt encertat que la col·lecció Crims.cat publiqui un ventall de títols de característiques tan diverses, que sens dubte enriqueixen el panorama de la novel·la negra en català i ens mostren la diversitat de formes que el gènere pot assolir.         


Aquesta ressenya també ha estat publicada al Portal de Cultura Núvol  


dissabte, 19 de gener del 2013

El país dels crepuscles, de Sebastià Bennasar


El país dels crepuscles, de Sebastià Bennasar, és el títol número 6 de la Col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat, de l’Editorial Alrevés. Una obra dinàmica, àgil, que enganxa des de la primera pàgina i que demostra la vitalitat actual del gènere a casa nostra.

L’acció se situa en un indret tan bell com la Vall de Boí, la qual cosa justifica de ple el poètic títol de la novel·la. Una sèrie de crims terribles, que deixen un reguitzell de cadàvers torturats de la manera més sàdica, posen a prova els mossos d’esquadra de la contrada, dirigits pel comissari Jaume Fuster, arribat casualment de Barcelona per impartir un curset. L’atmosfera és vital. Enmig d’un hivern duríssim, gairebé colgats per la neu, els policies s’enfronten amb un cas d’enorme brutalitat que arrenca de malediccions ancestrals i d’antigues supersticions religioses. La tria geogràfica de Bennasar no em sembla casual. Respon a la voluntat de descentralitzar el gènere i de demostrar que, lluny de la gran ciutat, també s’hi pot ambientar una ficció ben negra. De fet, pel que fa a les característiques dels assassinats, El país dels crepuscles resulta molt més que negra. És negríssima.
L’autor construeix una història procedimental, de manera que el lector acompanya la policia en les seves investigacions i se sent partícip dels descobriments. La truculència dels crims queda equilibrada pel tractament proper i costumista dels personatges principals. Sense descriure’ls en excés, Bennasar se’n surt molt bé a l’hora d’aconseguir que el receptor s’hi senti identificat. Els diàlegs, planers i creïbles, hi tenen molt a veure. En la novel·la no hi ha res superflu. Aquesta característica, per a mi indispensable en el gènere negre, converteix El país dels crepuscles en una obra madura i ben travada; en una obra prou versemblant malgrat la insòlita ˗i tal vegada una mica pel·liculera˗ cruesa dels crims.                



Tanmateix, la novel·la només és un instrument. Un instrument de gènere, que segueix aplicadament els codis, però que té com a finalitat plantejar interrogants ˗gens banals˗ sobre el món que ens envolta, sobre la deriva de la nostra societat. Bennasar posa en pràctica dos exercicis. Un més explícit, l’altre més sibil·lí.
D’una banda, aposta per mostrar clarament la seva preocupació ecològica, mediambiental. Empra el misticisme del llop (una figura molt rendible literàriament) per encetar un debat: la legitimitat del retorn de certes espècies al Pirineu, la necessitat de recuperar els usos ramaders i agrícoles tradicionals, la conveniència de garantir la bona salut de la natura. Amb tot, el seu discurs no és fonamentalista, sinó ben assenyat. Així, també mostra la cara més fanàtica de la qüestió, tot inventant un grup terrorista d’allò més bèstia que pretén volar pels aires la Presa de Cavallers (com a primera de tota una sèrie) i inundar el país si fa falta.     
D’altra banda ˗i de manera menys evident˗, Bennasar va desgranant al llarg del text tot un conjunt de meditacions, preocupacions i opinions que el vinculen al present més estricte i que l’acaben posicionant ideològicament. Ens parla de l’actual crisi econòmica i les seves conseqüències, de les màfies organitzades, de la prostitució, de les rèmores del franquisme que encara arrosseguem, de la llengua i la literatura catalanes, de l’imperialisme lingüístic del castellà. Recull referències històriques i artístiques, fa reflexions sobre el passat i el futur. Sembla gairebé inabastable la capacitat de l’autor per introduir els temes dels quals vol parlar.
Personalment, no m’hauria importat que el final hagués estat una mica més perllongat  en relació amb la resolució del cas, però, alhora, agraeixo profundament la manca de detalls innecessaris o hiperbòlics. Hiperbòlics poden ser els crims, però el tractament del seu desenllaç és absolutament versemblant i realista. 
M’imagino perfectament la possibilitat de veure El país dels crepuscles convertit en pel·lícula.
Llanço la idea a algun director de cinema. A veure si algú s’anima. I als lectors, una clara recomanació. Llegiu la novel·la. Us ho passareu molt bé.            

Aquesta ressenya  també ha estat publicada al Portal de Cultura Núvol  

dijous, 17 de gener del 2013

Programa de la BCNegra 2013


Benvolguts negrots,

Per fi tenim aquí el programa complet de la BCNegra 2013, que tindrà lloc entre els dies 1 i 9 de febrer. Enguany, és per a mi molt especial, perquè hi participo activament (i no només com a cronista -que també- per a Llibres per llegir i per aquest nostre bloc), sinó perquè modero dues taules de novel·la negra catalana. Com comprendreu, tot un honor.
 
Aquí, damunt de la imatge del cartell, hi trobareu el programa complet, que és interessantíssim, carregadet de sorpreses.

Espero no haver de posar falta a cap negrot. Ni haver tampoc de generar cap llista ídem. Vosaltres mateixos.
 
  
 
 
Les meves intervencions són les següents:
 
Dijous 7 de febrer - 12.30 h
 
Facultat de Comunicació Blanquerna - URL
Carrer de Valldonzella, 12
TAULA RODONA
Catalunya Terra de Crims I
Una llengua amb molt futur 
La novel·la negra catalana o en català va perdent el seu caràcter urbà. Un caràcter forjat a través de les grans històries que ens van explicar tant Pedrolo com Tasis o Jaume Fuster. La consolidació de la novel·la negra en català com a gènere va de la mà de la seva dispersió geogràfica. De Salt al Matarranya, els crims s’estenen per tot l’ampli territori nacional. Tot és possible.
Participants:
Salvador    Balcells,  
Sebastià Bennassar
i
Pep Coll
Moderadora:
Anna    Maria Villalonga
 
 
Divendres 8 de febrer - 12.30 h

Facultat de Comunicació Blanquerna - URL
 Carrer de Valldonzella, 12
TAULA RODONA

Catalunya Terra de Crims II
Una llengua amb molt futur
Participants:
Miquel Casas,
Isidre Garrido,
Miquel Giménez
i
Xevi Sala
Moderadora:
Anna Maria Villalonga
 
 

 

dimecres, 16 de gener del 2013

Una nominació per a Teresa Solana


Ja sabeu que intento fer-me ressò de tot allò que té a veure amb la negror, sobretot amb la negror catalana. Avui m'ha arribat una altra bona notícia. Una de les històries de sang i fetge de Teresa Solana ha estat nominada, en la seva traducció a l'anglès, als Edgar Allan Poe Awards (categoria de millor "short story").

Aquí us deixo l'enllaç per si ho voleu tafanejar:

http://www.theedgars.com/nominees.html
 
La traducció és de Peter Bush i el títol en anglès Still Life No. 41. Correspon al relat intitulat en català Natura morta número 41, que és precisament el que obre el volum. El conte en versió anglesa aparegué publicat a Ellery Queen Mystery Magazine.

Des d'aquí desitgem molta sort a Teresa Solana i ens congratulem que una història nostra pugui ésser coneguda (i ben valorada) més enllà de l'Atlàntic. Tant de bo això passés amb més regularitat,  perquè, com sabeu molt bé, per manca de bons escriptors no serà.  

Quin mes de gener més mogudet que portem, negrots!
 
   


"Still Life No. 41", by Teresa Solana (translated by Peter Bush), has been nominated for the Edgar Allan Poe Award for Best Short Story. The Edgars are the most prestigious of all the American mystery fiction awards. The winner will be announced at the Edgar Awards banquet on May 2, 2013, in New York

Crims.cat ja té un vídeo ben criminal

 
 
Negrots, he descobert que la col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat és una col·lecció assassina. I, si no us ho creieu, mireu aquest vídeo. Ni les biblioteques són ja el que eren.
                                 





Quina por!

Crims.cat, la col·lecció de novel·la negra que causa més morts per metre quadrat!

dimarts, 15 de gener del 2013

Una bonica sorpresa per a "A l'ombra del crim"



Avui, amb els meus companys de l'Associació de Relataires en Català (ARC), hem estrenat un nou Butlletí. El seu nom: ARC A L'ATAC. Dic "hem" perquè formo part de l'Associació i m'hi sento molt integrada, però jo no en sabia res del Butlletí. Malauradament, no puc participar tant com voldria en les tasques i activitats que l'Associació engega i duu a terme.  
Els relataires som com una gran família. Els meus companys es distingeixen per la seva generositat. Un grup de lletraferits amicals, pencaires i entranyables entre els quals he trobat persones que m'estimo moltíssim.
Doncs bé, en obrir el Butlletí per veure com havia quedat, m'he trobat amb la sorpresa que a la Secció de blocs hi destacaven "A l'ombra del crim". En el primer número! No m'ho podia creure. Ho han dut d'amagatotis. Em sento extraordinàriament afalagada i agraïda. I he pensat que el fet es mereixia ràpidament una entrada com cal. Mil gràcies, amics.
Sou uns cracks! 
  

diumenge, 13 de gener del 2013

Una notícia del Club de Lectura la Bòbila

 
 
 
 


El Club de lectura de la Biblioteca la Bòbila de l'Hospitalet anuncia que hi haurà una sessió sobre la novel·la d'Andreu Martín Història de mort, amb la presència de l'autor, el pròxim dia 24 de gener a les 19:00 hores.

Com veieu, gener és un mes hipernegre. Recordareu que Història de mort va ser el primer títol publicat a la Col·lecció Crims.cat (Editorial Alrevés) de novel·la negra en català. L'Àlex Martín Escribà, com a director de la col·lecció, organitza aquest esdeveniment.  

Esperem la vostra assistència i participació. Dir-vos que els primers 5 inscrits guanyaran un llibre de l'autor. Per fer la vostra inscripció envieu un correu a: alexmartin@crims.cat

No patiu. Continuaré penjant-vos notícies i iniciatives ben fosques.
Gràcies, negrots.


dijous, 10 de gener del 2013

Comencen les sorpreses negrotes



 
Tal com vaig prometre ahir, comencen les sorpreses. De moment, la primera. 
Heu de saber que, a banda de les meves participacions en taules i debats, m'he convertit en la "cronista negrota" dels dos esdeveniments que estan a punt d'arribar, Tiana Negra i BCNegra.
A banda de publicar les cròniques aquí, en el nostre bloc, les publicaré puntualment a Llibres per llegir. Us deixo aquí l'enllaç de la notícia perquè em fa molta il·lusió que hi entreu i ho mireu. He d'agrair a Llibres per llegir i a Ester F. Matalí la seva il·lusió en aquest afer.
Em donarà molta feina, però no m'importa. M'encanta aquesta tasca.
I que visqui la llengua catalana i la literatura!
Per cert, continuaré informant de novetats. I no em falleu. Si no compliu, "el pato y el gato mueren".
 

dimecres, 9 de gener del 2013

Escalfem motors?: BCNegra 2013

 

 
De moment només tenim el cartell,
però és genial.
I, com veureu, recorda a la perfecció la nostra col·lecció més històrica, "La Cua de Palla".
Ja podeu anar escalfant motors, negrots, que enguany hi ha moltes sorpreses!
Prometo explicar-vos-ho tot molt aviat!