Harlem Nocturne

dimecres, 19 de juliol de 2017

A l'agost, la segona edició del Festival Cubelles Noir




Novament, amb la calorada d'agost, per sort ens arriba quelcom que ens refresca el cervell. Es tracta de la segona edició del Festival Cubelles Noir, que se celebrarà del 17 al 20 i que s'anuncia amb un cartell tan xulíssim com el que teniu aquí penjat.

Com ja va succeir en la primera edició, l'organització del festival ha decidit establir un premi a la millor novel·la negra (tant en català com en castellà) publicada l'any anterior, però amb la particularitat que sigui d'autoria femenina. És la seva contribució per tal  d'afavorir la visibilitat de la literatura criminal feta per dones. 

Tot seguit us deixo la llista de les finalistes. A mi em sembla que, en català, el jurat ho té dificilíssim. En castellà només he llegit la novel·la de l'Empar Fernández. Per tant, no puc opinar gaire, si bé el llibre de l'Empar és un dels meus preferits dels darrers anys i ella una de les meves autores de capçalera. 

Sigui com sigui, moltíssima sort a totes. A l'agost sortirem de dubtes.      






Millor novel·la negra en català de l'any 2016


Els fils de l'aranya, de Margarida Aritzeta

Tota la veritat, de Núria Cadenes

L'illa sense temps, d'Esperança Camps

Sense cadàver, de Fàtima Llambrich

Cendra, de Sílvia Mayans


Millor novel·la negra en castellà de l'any 2016



Los muertos viajan deprisa, de Nieves Abarca (escrita juntament amb Vicente Garrido) 

Nadie ha muerto en la catedral, d'Estela Chocarro

Maldita verdad, d'Empar Fernández

El silencio de la ciudad blanca, d'Eva García Sáez de Urturi  

La fractura del reloj de arena, de Clara Peñalver



dimarts, 18 de juliol de 2017

David Llorente guanya el Dashiell Hammett 2017 amb l'obra "Madrid: frontera"





Sé que arribo una mica tard, perquè estava de viatge quan es va produir la notícia, però no puc deixar de publicar en aquest blog que l'admirat David Llorente ha estat guardonat enguany amb el Premi Dashiell Hammett de novel·la que atorga la Semana Negra de Gijón. L'obra premiada és Madrid: frontera, publicada per l'Editorial Alrevés. 

He de reconèixer que no he llegit encara la novel·la (la meva cua d'espera és immensa), però sí que vaig llegir Te quiero porque me das de comer. Em va semblar, sobretot, un brutal reflex de la societat que vivim, amb l'afegitó d'un gran talent per a l'experimentació narrativa. 

Des que vaig escriure aquella ressenya he tingut oportunitat de conèixer una mica més Llorente. En persona, per desgràcia, ens va unir el sepeli del nostre estimat amic Josep Forment, el seu editor. Per les xarxes, no cal dir-ho. També he llegit alguns dels seus articles, que sempre m'han semblat d'una claredat meridiana i d'una enorme agudesa. Per damunt de tot, abrigo la convicció que David Llorente és una persona amb el cap molt ben moblat, sense pèls a la llengua, decidit i valent. 

Que Madrid: frontera sigui una distopia i que, per tant, representi un "negre" allunyat del cànon i innovador, no cal dir que m'entusiasma. Que l'hagin premiat a Gijón, també. El negre s'ha de moure, s'ha de sacsejar, i David Llorente ho fa.

Bien por ti. 



Tocar el dos no és tan senzill, de Màrius Moneo




Tocar el dos no és tan senzill, de Màrius Moneo (Berga, 1964), es una novel·la perfecta per a aquests dies d’estiu. Lleugera, de lectura amena, escrita amb un llenguatge planer i actual, es mou entre un humor a estones delirant i un realisme agredolç que, per desgràcia, resulta massa creïble. Aquesta contraposició pot semblar sorprenent, però no ho és. La novel·la està construïda des d’una posició de consum ampli, que proposa un primer nivell de lectura amable i fins i tot surrealista, però que amaga rere la superfície una reflexió molt seriosa sobre la nostra societat. 
Tot i que no s’assemblen en res, Tocar el dos no és tan senzill té alguna cosa en comú amb dues novel·les que ja hem ressenyat en aquest blog. Em refereixo a Tota la veritat, de Núria Cadenes, i a Alguna cosa no del tot neta, però no gaire perillosa, d’Ignasi Oliveres. En els tres casos hi trobem aquesta idea inevitablement coneguda (i autèntica) de “No hi ha un pam de net”. L’acció té lloc a Girona i comarques. La mort inesperada i imprevisible d’una jove equatoriana destaparà l’existència d’una fauna humana que no coneix el límit de l’honestedat, de l’ètica o del respecte. Ningú no es preocupa d’actuar correctament, de fer les coses tal com cal. Tot s’hi val per salvar la pròpia pell. L’individualisme i el materialisme ho dominen tot, els baixos instints són els reis. Tots plegats deambulem per una societat sòrdida i malalta, per un podrimener que, si ho meditem seriosament, no ens pot fer sentir res més que fàstic. Ja no existeix una frontera clara entre els bons i els dolents. Poca gent se salva. Ras i curt, qui estigui lliure de culpa, que llanci la primera pedra.   
El text s’inscriu en el si d’una narrativa criminal moderna, allunyada dels tòpics malgrat emprar alguns dels recursos del gènere. Es tracta d’una ficció coral, amb un policia molt sui generis que resulta un protagonista relatiu. Cap dels personatges no està del tot desenvolupat. Alguns perquè són només “tipus” que l’autor vol mostrar (la galeria humana va de la femme fatale al senex amans, de la dona adúltera al mascle dominador, de l’artista prepotent al fanàtic sonat, de la noia de fer feines a l’estafador de pacotilla). D’altres perquè l’autor no ha tingut la intenció de fer una novel·la psicològica ni de personatges. En el cas del suposat protagonista, aquest esquematisme sorprèn una mica; crec que Gil Alabau hauria d’estar més treballat. No assistim als seus pensaments a l’hora de resoldre un cas tan complex com el de la novel·la, un cas atípic on l’atzar i la mala fe hi juguen un paper cabdal. Tampoc no se’ns explica gaire res del seu entorn ni del seu pare, que apareix en alguns instants segurament com a contrapunt a tanta porqueria, com si fos un oasi de pau. Crec que aquest plantejament està bé per als secundaris, Màrius Moneo ho encerta en aquest sentit, però no tant pel que fa al protagonista. Almenys, jo m’he quedat amb aquesta sensació.  En qualsevol cas, pot ser una tria deliberada. Una cosa em sembla clara: Tocar el dos no és tan senzill és una novel·la que no explica ni elucubra, sinó que, eminentment, “mostra”. 
M’agrada veure que cada dia hi ha més textos que s’allunyen del típic “procedural”. Aquest ho fa, perquè, encara que assistim a la investigació del cas, ho fem d’una manera absolutament inusual, diferent. Sense complexos i desenfadada, però perspicaç. 
Jo m’ho he passat bé. Si us enganxeu a Tocar el dos no és tan senzill gaudireu de la lectura. I, de pas, el llibre ens permet reflexionar. Amb el cor a la mà, és aquesta la societat que volem?
Feliç dia, negrots.   


dissabte, 8 de juliol de 2017

El crim del comte Neville, d'Amélie Nothomb






El conreu que fa Amélie Nothomb d’un gènere tan atractiu com la nouvelle sempre m’ha semblat molt interessant. Representa la demostració que la distància curta pot vehicular tots els estils, totes les pulsions, totes els recursos i estètiques. 
El crim del comte Neville és un text delirant, pura literatura de l’absurd, construït com un homenatge a un relat que a mi m’encanta, El crim de Lord Arthur Savile, d’Oscar Wilde. Nothomb s’ho passa d’allò més bé provocant i generant expectatives, desconcertant i divertint el lector. 
Rere el pretext de la predicció d’una mèdium, que vaticina al protagonista (un aristòcrata vingut a menys però amb totes les ínfules vigents) que cometrà un assassinat en el transcurs de la festa que està a punt d’organitzar, Nothomb teixeix una història plena d’humor, amb una finíssima i esmolada ironia, al voltant del món anacrònic de la noblesa belga (però que podria ser la noblesa rància de qualsevol país de la vella Europa). La contraportada del llibre parla d’una «juganera i perversa faula moderna amb un vernís tragicòmic, en què, sota una capa d’espurnejant lleugeresa, treu el cap una suggestiva indagació sobre el món de les aparences, les relacions familiars, els secrets del passat...». Crec que la descripció no pot ser més encertada. La crítica ferotge de Nothomb no té pèls a la llengua i es recolza en uns diàlegs vivíssims i surrealistes que ens deixen fora de joc. No sé ben bé per què, però en alguns moments les situacions i les converses m’ha recordat els contes i les pel·lícules (les bones) de Woody Allen.    
Encara que hom tanqui el llibre amb un somriure als llavis (impossible no fer-ho davant del desenllaç de tot plegat), resulta difícil ignorar el rerefons de desesperança, de tristor continguda, que amara el final de la novel·la; un regust amarg de difícil catalogació. Segurament es tracta de la constatació de l’absurd de l’existència, de la buidor del joc d’aparences dins del qual, en major o menor grau, hi vivim tots immersos, del malestar que el mirall de la sàtira de Nothomb ens col·loca davant dels ulls. No som aristòcrates, és veritat. Però com alguns dels personatges de la faula, tots sabem de la dificultat de defugir la hipocresia, de conviure amb el dolor del passat, de suportar el pes d’un món ridícul que sovint no permet que ens desenvolupem com nosaltres voldríem. Hom pot identificar una certa nàusea existencial a El crim del comte Neville, a desgrat que ens faci riure de valent des de la primera línia. Però suposo que cal ser especialment sensible per captar-la del tot. I aquest, per desgràcia, és una mica el drama.   


Aquesta ressenya també s'ha publicat al digital Núvol

divendres, 7 de juliol de 2017

Arriba una nova antologia negrota: "Barcelona, viatge a la periferia criminal"





Arriba una nova antologia negrota: "Barcelona, viatge a la periferia criminal", coordinada per Àlex Martín Escribà i Sebastià Bennasar i publicada per l'Editorial Alrevés. La tindrem al setembre, en una presentació plena de gent que perpetrarem en el marc de la Setmana del llibre en català (serà el dia 9). 

És un llibre que promet molt, amb vint relats de 10 autores i 10 autors sobre 10 barris més o menys perifèrics de Barcelona. Jo també hi participo, i estic molt contenta del meu relat, que es titula "Pujada a l'infern".

No puc dir res més, tret que els autors i autores som: 

Empar Fernández, Margarida Aritzeta, Susana Hernández, Mireia Llinàs, Raquel Gámez, Esperança Camps, Núria Cadenes, Graziella Moreno, Sílvia Mayans i una servidora.   

Juli Alandes, Pop Negre, Jordi de Manuel, Rafa Melero, Emili Bayo, Lluís Bosch, Josep Lluís Roig, Lluís Llort, Andreu Martín i David Marín.

I ja està. Ara a esperar en candeletes el 9 de setembre. Reserveu el dia, negrots. Ens ho passarem d'allò més bé.  


dissabte, 1 de juliol de 2017

L’objectiu del crim, de Xulio Ricardo Trigo





Quan ens endinsem en la lectura de L’objectiu del crim, de Xulio Ricardo Trigo, de seguida comprenem que serà una gratíssima experiència. A les poques pàgines sentim que ens hem inserit de ple en la ficció i sabem que hem arribat a una obra sòlida i acollidora, de solvència contrastada. Res de matusseries precipitades, res de paraules mig dites o sintaxis desballestades. No. La novel·la ens atrapa com ho feien els textos de les nostres primeres lectures, com aquelles històries interessants i compactes que recordarem sempre i que ens han convertit en les persones que som. Personalment, m’ha fet pensar en trames d’espies, de persecucions, de nazis i jueus, en aquell plaer irrepetible de submergir-te per primera vegada en la lectura de Graham Greene, o de Leon Uris, o de John le Carré. I no vull dir amb això que L’objectiu del crim tingui gaire en comú amb els textos d’aquests autors (prou diferents, també, entre si). No és res d’això. Senzillament estic apel·lant a l’estètica de la recepció. De la meva pròpia i unilateral recepció. I representa una gran lloança per a la novel·la, perquè entre les seves pàgines m’he sentit encara una lectora novella (o potser renovada) que podia xalar de valent, mantenir expectatives, fregar-se les mans esperant un desenllaç, lliurar-se a l’aventura del llibre sense pensar en res més.  
Xulio Ricardo Trigo du a terme un exercici molt interessant, perquè té la voluntat de tirar endavant un projecte doble. En primer lloc, fusionar la literatura amb una altra disciplina artística, la fotografia. Tots coneixem la seva faceta com a fotògraf, a la qual s’està dedicant intensament en els darrers anys. A L’objectiu del crim com han fet altres autors amb la pintura o amb la música‒ es proposa unificar les seves dues grans passions, demostrar-nos que l’art, la inspiració i l’impuls creatiu són pulsions compartides, transversals, quelcom permeable que s’escriu en majúscules i que es concreta en una fita principal: expressar la bellesa, generar plaer estètic, nodrir l’esperit. La fotografia, que sovint ha quedat eclipsada des del punt de vista artístic per altres disciplines més reconegudes, té un paper fonamental a la novel·la, però dosificada en la mesura justa. No embafa, no s’extralimita, flueix amb naturalitat. S’integra a la perfecció des del punt de vista de la forma i del contingut.




En segon lloc, Xulio Ricardo Trigo volia fer-nos arribar una història terrible, colpidora. La vida de la fotògrafa Erika Ernemann, amb la qual va entrar en contacte per una de les moltes casualitats de la vida (algú potser prefereix parlar de destí, però en realitat tant se val). La novel·la ens remet a uns fets històrics molt dolorosos i gairebé desconeguts per a tots nosaltres, ja que poc sabem del gran nombre d’aberracions que van tenir lloc a Europa tot just acabada la Segona Guerra Mundial. La novel·la, en aquest sentit, atresora un important vessant de document històric. L’autor la construeix a partir de dues veus narratives. L’horror del passat ens arriba en forma de dietari de la protagonista, lògicament en primera persona. En canvi, la trama del present de l’acció (Barcelona, 1961) recau en la veu d’un narrador omniscient i té a veure amb una sèrie d’assassinats inesperats que fan reviure els records i la foscor. 
L’objectiu del crim s’ajusta a una estructura de novel·la negra, però el gènere tan sols serveix de pretext per explicar un seguit de coses molt més importants. De fet, quan més amunt he parlat de projecte, també m’estava referint a això, ja que la història d’Erika Ernemann no s’acaba aquí. L’objectiu del crim només és una primera entrega, que ens ha deixat amb la mel als llavis i el desig de saber més. Però per a Xulio Ricardo Trigo i la seva protagonista (la de carn i ossos), el projecte va molt més lluny. Es tracta de posar damunt la taula el patiment de tota una vida, de donar veu a un passat silenciat. Es tracta d’explicar la Història. 
No vull acabar aquesta ressenya sense esmentar l’encert de l’autor pel que fa a la construcció dels personatges (alguns realment entranyables, d’altres aterridors) i, sobretot, a l’hora de confegir un text bellíssim, elegant, accessible, ric i enormement atractiu. Gràcies, Xulio. Estic esperant la segona novel·la amb candeletes.     


dimarts, 6 de juny de 2017

Carlos Zanón, nou comissari de la BCNegra




Amb el mes de juny ens ha arribat la notícia. Per fi sabem qui serà el pròxim comissari de la BCNegra. I la veritat, la tria no em pot semblar més encertada. 

En primer lloc, perquè Zanón és escriptor. I fa temps que penso que la mirada necessària en aquests festivals és precisament la del creador, la de l'autor. Fins ara teníem algú tan conegut i implicat com Paco Camarasa, però la seva posició era una altra, la del llibreter. Em sembla bo que es produeixi un canvi de paradigma, un relleu. Potser servirà per valorar altres aspectes
en el model de festival. 

Al meu entendre, necessitem aquest perfil en els llocs estratègics de la cultura. No buròcrates ni tècnics, sinó professionals amb idees que coneguin des de dins quines són les mancances i les necessitats dels esdeveniments i quina ha de ser la seva projecció de cara al consumidor. Jo sempre trobo a faltar que hom parli més de literatura i menys de policies i de lladres en aquests festivals, que al cap i a la fi és del que tracten: de literatura. Passa en molts sectors. No debades fa molt de temps que alguns reivindiquem que cal consultar els experts a l'hora de prendre decisions (professors quan es parla d'ensenyament, metges i infermeres quan es parla de sanitat, etc.). Es tracta d'una qüestió d'una evidència incontestable, però sovint no es produeix.
En faltar Camarasa, corríem aquest risc. Però no. Per sort, no ha passat. Per tant, felicitem-nos.       

En segon lloc, alabo la tria de Zanón perquè és un home intel·ligent, competent i honest, un gran escriptor respectat per tothom. Un poeta, amant de les paraules i de la música. Una persona sensible i assenyada, modesta de tarannà, que manifesta textualment que "allò que valora més en la gent és la intel·ligència i la bondat". Avui ningú no parla de la bondat, que sembla un valor caigut en desús, gairebé una feblesa que no ens podem permetre en una societat cada cop més desnaturalitzada. Si trobem algú capaç de col·locar aquesta idea enmig del seu discurs vertebrador, em mereix tot el reconeixement. 

I, en fi, trobo que ja són prou raons per defensar la tria, però és que, en tercer lloc, aprecio en Zanón. El respecto, me'l crec. És així. Fa anys que el conec.
I m'agrada.     
Endavant, Carlos. Seràs un comissari magnífic, n'estic segura.




dilluns, 5 de juny de 2017

Ciutat fantasma, de David Marín




Ciutat fantasma, de David Marín, és la novel·la número 22 publicada per l’Editorial Llibres del Delicte. Una història breu (139 pàgines) que m’he cruspit en poques hores.
Abans de res, no vull deixar de manifestar una tendència que, cada cop més, detecto en la línia editorial de la col·lecció. De mica en mica, com una formigueta laboriosa i imparable, Llibres del Delicte està assolint un lloc propi ben definit. Segurament amb errades i encerts, amb uns títols més afortunats que uns altres, amb lluita i aprenentatge, però a aquests alçades amb una innegable aposta capdavantera. Sense complexos, amb esperit de defensar les innovacions, els nous autors i les veus femenines. Crec que és un exercici molt necessari. I comptar en el seu catàleg amb escriptors del renom i l’experiència de Margarida Aritzeta i Jordi Tiñena, sumar-hi el talent únic i trencador d’Esperança Camps, acceptar l’heterodòxia de la meva dona de gris i del meu Darwin, defensar a capa i espasa les antologies de relats i publicar tots els autors novells (sobretot dones) que hi podeu trobar, indica clarament una voluntat d’abandonar cànons casposos i posar-se a treballar.  
Aquesta meva afirmació torna a quedar demostrada amb la novel·la que ressenyo ara: Ciutat fantasma, de David Marín.  




Hi ha molts motius que justifiquen que Ciutat fantasma m’hagi agradat molt. En primer lloc, perquè és diferent, original i mostra una veu pròpia. En segon, perquè té molts punts en comú amb la meva dona de gris. A mesura que avançava en la lectura, no m’ho podia creure. És ben cert que tot està escrit i que no hi ha res nou sota el sol (nihil novum sub sole), perquè em consta que Marín no ha llegit la meva novel·la. Tanmateix, resulta evident que compartim imaginari.

A Ciutat fantasma hom pot identificar el ressò admiratiu d’autors com Paul Auster i la seva fantàstica Trilogia de Nova York. Hi podem trobar una història pausada i fosca on la trama criminal (per dir-ho d’alguna manera) juga tan sols el rol de pretext, d’excusa necessària per explicar coses més importants i profundes. Un personatge solitari, perdut en la grisa i gran ciutat, desarrelat i desorientat, a la recerca de si mateix des d’un passat marcat per la mort del pare (tot i que ell no en sigui del tot conscient). Un personatge que escriu en una llibreta (vermella, com la d’Auster) tot allò que fa referència a un seguiment i a una obsessió que prendran insospitats camins.  
Ciutat fantasma és una novel·la de personatges i d’atmosferes. Amb una estructura circular que lliga el principi i el final en l’espai i en el temps. El protagonista, Salvador Garcia, es busca intensament ‒enmig d’un ambient que m’ha recordat l’existencialisme més clàssic de Camus‒ entre les llambordes de la ciutat inhòspita. No és agradable ni bonica la Barcelona de finals dels anys 90, moment en què s’ambienta la ficció. I tanmateix, és la nostra. La ciutat mala, de Joan Maragall. De la qual no podem fugir, perquè ens engrapa. La gran encisera.
La dimensió ontològica de Ciutat fantasma és la que més m’ha interessat, construïda a partir del deambular nocturn del protagonista, perseguidor de gent real i dels propis fantasmes. Però en aquesta persecució hi apareixen coses, crítiques més o menys explícites al sistema, actituds reprovables que tots coneixem (la violència policial, per exemple). També hi ha altres picades d’ullet. La persecució per les clavegueres al més pur estil d’El tercer home de Graham Greene. Les escenes pels foscos i perillosos passadissos del metro (el metro! com no m’havia d’agradar?). I, per acabar-ho d’adobar, m'encanta el fet que gran part de l’acció transcorri al barri de Sants, als carrers i les places que jo transito cada dia.
No sé si m’he acabat de creure del tot l’escena final. Aquesta sí que m’ha semblat una mica de pel·lícula. Però no passa res. Com he dit, el cas criminal resulta absolutament secundari. Per a mi, de fet, totalment irrellevant.


Felicitats, David. I afanya’t, que n’esperem una altra.      




dimarts, 30 de maig de 2017

Ja arriba El Segre de Negre 2017



Ja arriba, ja el tenim aquí. La segona edició del Festival El Segre de Negre, que tindrà lloc a Lleida els pròxims dies 2 i 3 de juny.

Jo hi seré dissabte, i precisamente en una taula que em fa especial il·lusió, perquè unifica les meves dues grans passions, la literatura i el cinema. 

En tinc moltes ganes. Us hi esperem, eh? No us escapeu! Que ja sabeu que sempre passo llista!


Fins dissabte. negrots de la boira.






dilluns, 29 de maig de 2017

EN VEU ALTA ES VOL FER GRAN (I SOSTENIBLE)







Ja ha passat més d’un any des que uns quants eixelebrats, romàntics i activistes lletraferits vam decidir tirar endavant un projecte molt bonic i engrescador. Com molts ja sabeu, es tractava (i es tracta) de promoure maneres diferents d’accedir a la literatura, de gaudir de la lectura, d’acostar-nos als textos. Estem segurs que a la nostra societat existeixen un munt de col·lectius i grups humans susceptibles de fruir extraordinàriament amb una iniciativa com la nostra: invidents, gent gran o malalta, professionals amb feines manuals, persones dislèctiques, nouvinguts que volen complementar el coneixement del nostre idioma, viatgers habituals (o accidentals) i també qualsevol de nosaltres quan simplement volem relaxar-nos, estirats als llit o arrepapats a la nostra butaca d’orelles, escoltant literatura sense cap esforç... Uns bons auriculars, tancar els ulls i deixar-se portar per la bellesa de la paraula.  

En realitat, la proposta no és nova, ja que en altres països funciona amb total normalitat. En canvi, a casa nostra no està gaire desenvolupada i té poca presència. Dit d’una altra manera, encara necessita dedicació, idees i ganes de treballar. Fan falta eixelebrats, romàntics i activistes lletraferits com nosaltres. 

Segur que heu deduït que ens estem referint a la literatura en àudio, “En Veu Alta”. Fer arribar els textos a través de l’oïda, amb una interpretació dramatitzada, professional i potent que no es limita a la lectura lineal, sinó que va molt més enllà. A hores d’ara ja comptem amb una bústia de veus molt significativa i amb un conjunt de gent que s’enfronta al projecte amb enorme il·lusió. Des de fa més d’un any ens hi estem abocant intensament. Hem presentat EnVeuAlta públicament, hem anat a programes de ràdio, hem participat en presentacions de llibres, hem muntat booktrailers de títols nous, hem fet promoció a les xarxes socials i a la premsa. I, per damunt de tot, hem volgut demostrar de què som capaços. Per això hem enregistrat de franc un relat setmanal i l’hem publicat cada divendres. A la nostra pàgina web hi tenim ara mateix més de 50 històries que podreu gaudir gratuïtament les vegades que vulgueu. Estan classificades per durada, gènere, idioma... per tal que hom pugui triar el relat més adequat per a cada moment.

Si ho heu fet algun cop, segur que us heu adonat de la feinada que això representa. Estem segurs que no podeu ni imaginar les hores de converses, esforços, repeticions, modificacions, retocs, recerca tècnica de músiques i efectes sonors, precisions fonètiques, muntatge, paperassa, reunions i confrontació d’idees i d’opinions que la tasca comporta. Segurament, si ho sabéssiu, encara us semblaríem més eixelebrats, romàntics i activistes lletraferits. 



Passat aquest primer any, però, considerem suficient la nostra etapa de promoció. Més de 50 relats en àudio avalen de manera clara allò que podem oferir als usuaris i clients interessats. Per això haureu observat que els darrers divendres no hi ha hagut històries noves. I és que creiem que ja és el moment de posar en valor la nostra feina, encara que sigui (com evidentment serà) a uns preus mòdics que es puguin assumir. 


Durant aquest any d’arrencada, hem topat amb una problemàtica que resulta bastant trista. Ja la coneixíem, no ens ve de nou, però ens sembla preocupant. Ens referim al poc valor que, en general, la nostra societat atorga a les tasques relacionades amb la cultura. Hi ha una mena de creença generalitzada segons la qual els insensats que lluitem, fem coses i esmercem el nostre temps en aquest sentit, ho hem de fer per amor a l’art. Tots sabeu que la quasi totalitat de revistes i diaris digitals no paguen res als seus col·laboradors, que la gent presenta llibres, fa conferències o participa en trobades sense cobrar, etcètera, etcètera. Ens preguntem quants sectors socials, fora del de la cultura, tenen aquesta manera de funcionar. Costa d’imaginar un fuster o un tècnic de la rentadora que vingui a casa per amor a l’art. 


Evidentment, EnVeuAlta fins ara ha fet una aposta. Ens hem ficat en aquesta aventura voluntàriament, perquè som eixelebrats i lletraferits i inquiets i treballadors i perquè ens estimem amb bogeria les paraules, la literatura i la llengua. Però també hem encetat una activitat que vol esdevenir mínimament sostenible. Són moltes hores de feina, sovint robades a la son i al cansament. El nostre projecte pretén contribuir de manera seriosa i professional a emplenar el buit de la literatura en àudio en el nostre món cultural. I, per fer-ho amb la qualitat que volem, necessitem recursos. Sense recursos, les coses mai no acaben d’assolir el nivell desitjable. 


Per tant, ens adrecem a autors, editorials, llibreries, associacions, escoles d’escriptura, publicacions en paper o en xarxa, a qualsevol que vulgui promoure, enregistrar, llegir o publicar per l’oïda. Creiem que ho hem de posar en valor. Si no ho fem nosaltres mateixos, qui ho farà? Els pressupostos seran ajustats, personalitzats, el que calgui. Però a partir d’ara ens agradaria considerar que, com espera tothom que treballa, el nostre esforç rebrà el retorn que necessita, encara que sigui per poder continuar oferint uns resultats de qualitat.      


Ja sabeu qui som. Maribel Gutiérrez, Miquel Llobera i Anna Maria Villalonga. També sabeu on trobar-nos. 




A Twitter: EnVeuAltacat


I especialment a la nostra pàgina web: http://www.enveualta.cat/ 


Us esperem amb il·lusió. El que més ens importa és la cultura. I ens encanta treballar en equip. Lluitar per projectes que poden esdevenir màgics ens motiva d'allò més.





diumenge, 21 de maig de 2017

Quan arriba la penombra, de Jaume Cabré





Quan hom ha llegit Jaume Cabré i en particular el seu esplèndid recull de contes (ja que de contes parlem) Viatge d’hivern, hom espera amb delit les pròximes entregues. És normal fer cabòries i albergar expectatives, tot desitjant que el moment arribi. Jo en sóc una d’aquestes que esperava el moment, enamorada declarada del Viatge d’hivern, i per això ara estic molt contenta. Perquè ja fa unes setmanes que el tenim aquí, publicat per Proa i amb un títol d’allò més suggeridor. El darrer i recent recull de relats de Jaume Cabré: Quan arriba la penombra.
He llegit algunes coses estranyes respecte al volum, crítiques gratuïtes i esbiaixades, procedents de posicions que poc tenen a veure amb l’anàlisi literària de veritat. A les figures de la talla de Cabré se’ls demana molt en cada publicació. És comprensible,  perquè són l’elit. Però hem d’evitar el risc de jutjar-los amb una severitat superior a la normal. Perquè no totes les obres d’un gran escriptor són obres mestres, però acostumen a superar la mitjana amb escreix.  
Quan arriba la penombra és un llibre eclèctic, variat, divertit i viu. Un joc d’interdisciplines, intertextualitats, picades d’ullet, fils conductors, personatges que van i vénen, canvis de rumb, girs, sorpreses, ironies, fantasies i tendresa. Un exercici literari i personal, Cabré en estat pur. És cert que el conjunt no assoleix l’alçada de Viatge d’hivern, però tampoc no sé si l’autor ho pretenia. Em fa la impressió que aquí s’ha deixat anar, ha optat per divertir-se més, per provocar-nos de manera més directa, per desengreixar-se del món i de la vida. I això segur que ho ha aconseguit, perquè me l’imagino gaudint bojament mentre escrivia. El cantó lúdic dels textos és inqüestionable i funciona des de dos punts de vista: el de l’autor envers el lector, evidentment, però sobretot el de l’autor amb ell mateix.




Ignoro per quin motiu s’ha dit (igual per raons comercials indesitjables) que Quan arriba la penombra és un volum d'històries negres. No ho és. I no ho és perquè no hi ha la voluntat que ho sigui. El seu to fosc, l’aparició de crims i assassinats, de situacions terriblement dures i de personatges de moral molt qüestionable, no justifiquen una interpretació en clau de gènere. La cosa no va per aquí. A Viatge d’hivern també hi havia crims i sicaris. I tampoc no anava per aquí.
M’encanta la delicadesa de Cabré per construir alguns personatges, m’encanta la seva utilització estilística sense complexos, el seu portar la llengua al límit, la barreja de registres, els canvis de persona i de temps verbal, la reinterpretació lèxica i semàntica. La hibridació a tots els nivells. I em subjuga la recurrència dels temes que el motiven, com la interacció amb l’art, la música, la pròpia literatura. Aquí hi destaquen els quadres, la pintura. Ja ho havia fet al Viatge d’hivern. I ara hi torna, però des de posicions menys solemnes, més desinhibides. La realitat i l’art que són una mateixa cosa. La gent que es refugia dins dels quadres. Aquí ha triat Millet i les seves pintures de la pagesia. Volem millor metàfora dels temps que vivim? Fugir de l’artifici per tornar al natural. Però... ah, mai no és or tot el que lluu.
Rere l’aparença lleugera, Quan arriba la penombra conté reflexions serioses i importants. Res no és gratuït en un conjunt de tretze relats que, segons el mateix autor, són supervivents d’intents esforçats, supervivents de companys estripats o desats en un calaix. És obvi que unes històries agradaran al lector més que unes altres. Tot va en funció de gustos, estats d’ànim i etcètera. Però si us deixeu portar i us lleveu del damunt els prejudicis, el volum s’esdevindrà una magnífica aventura.  
Jo m’ho he passat molt bé. Quan arriba la penombra no aconsegueix el nivell de joia preciosista que sens dubte és el Viatge d’hivern. Certament. Però les comparacions són odioses i, per a mi, no ha deixat de representar una petita meravella.   



dimecres, 17 de maig de 2017

Matèria grisa, de Teresa Solana





El recull de relats Matèria grisa, de Teresa Solana, ha obtingut enguany el Premi Roc Boronat. Amb una coberta absolutament encertada, es tracta d’un conjunt de vuit històries marcades sens dubte pel segell Solana. És a dir, impregnades del seu humor àcid, la seva ironia i una crítica més o menys explícita, però sempre evident, de la delirant societat que ens envolta. I titllo de “delirant” la societat que ens envolta perquè, si ho mirem bé, no se sap què resulta més bèstia: si els relats de Teresa Solana o l’autèntica vida real.
Al recull hi trobem de tot. Des de sicaris d’origen oriental a senyores que assassinen sense manies per no haver d’anar al Liceu. Des de velletes que lloguen el pis il·legalment (com podria ser diferent a la Barcelona d’avui?) a cònsols anglesos amb esposes poc recomanables. Trets, cadàvers, morts de tota mena, mafiosos estrangers i autòctons. En fi, la fauna d’ara. Rere la disfressa de l'amabilitat i la quotidianitat, Teresa Solana s'ho carrega tot (o gairebé).  
Com en tots els reculls, alguns relats m’han agradat més que uns altres, però en tots els casos m’ho he passat bé. Són històries que no importen tant per tenir finals inesperats com per allò que narren durant el seu desenvolupament. Els personatges van d’una trama a l’altra, van apareixent, van lligant. Existeix un fil conductor comú a tot el volum que provoca en el lector un interès per descobrir les relacions. Una mena de joc força rendible literàriament, molt gratificant.   
Recomano la lectura. És ideal per a la bonança climàtica que acaba d’arribar. Jo me l’he empassat en un anar i venir de València. I m’ha fet suportar amb bon humor l’inacabable trajecte mancat d’alta velocitat i de les facilitats (reivindicades fins a l'exasperació) d'inexistents corredors mediterranis.


dilluns, 15 de maig de 2017

Abraçar l’enderroc: notes sobre El somriure de Darwin d’Anna Maria Villalonga BLANCA LLUM VIDAL




El passat dijous dia 11 va tenir lloc a la  llibreria "La ciutat invisible" la presentació de la meva darrera novel·la, El somriure de Darwin. Una presentació única, diferent, inigualable. Pel lloc on es va produir, tan ple de significació personal i col·lectiva. Per les persones que la van impulsar, la meva filla Mireia i el meu gendre Xapo (continuo reivindicant l'amabilitat del mot "gendre"). Per la complicitat enorme de dues persones com Irene Jaume i Neus Molina. I perquè les paraules i la presència que em van acompanyar van ser les de Blancallum Vidal, poetessa reconeguda, exalumna de classes renaixentistes, companya de fatigues ideològiques i, sobretot, persona que admiro i estimo. 

Blancallum va dir coses precioses i, endemés, va fer el que millor sap fer, escriure. I va llegir aquest text increïble que es mereix (i no me n'estic de la part d'autobombo que comporta) que el pugueu llegir. Sé que el meu Darwin ha tocat l'ànima de la Blancallum. I això dins meu es converteix en un sentiment de tendresa i d'agraïment difícil d'explicar. 

Moltes gràcies a tots i gaudiu del text. 





abraçar l’enderroc


notes sobre El somriure de Darwin d’Anna Maria Villalonga

Blanca Llum Vidal

Podríem tenir tres veïns. Els nostres veïns es podrien dir Noemí, Ivan i Max. Podríem tenir quatre veïns, més aviat. Es podrien dir Noemí, Ivan, Max i Darwin. Podrien ser uns altres, però podrien ser aquests. Aquests, justament, tan diferents entre ells i amb alguna cosa semblant. Alguna cosa molt fràgil, imperceptible. Alguna cosa que, en ells, ni prové del mateix lloc ni es dóna a conèixer igualment. Alguna cosa que en ells es manifesta de manera escandalosament diferent. La tristesa? La solitud? La ferida? L’abandó?

En qualsevol cas, el fil que ajunta els que podrien ser els nostres veïns és tan prim que quasi no es veu i és un fil que en tots els casos fa mal. A vegades el mal queda a dins com un ou que s’encalla i no surt. A vegades el mal es transforma en una ràbia fecunda i surt cap a fora convertit en tendresa i disposat a ajudar. A vegades s’ho emporta tot per davant -la diferència, un mateix, l’alteritat- Com un monstre petit que viu a dins nostre -fill de l’estrip, de la injustícia- i que viu en silenci com hi viu la Flor negra de la Mercè Rodoreda, com «una pena amarga de fetge i d’entranya profunda», com «una pena de deu mil quilòmetres», com «una pena que et mata el pobre cor i t’hi atura la sang perquè s’hi podreixi». A vegades, però, el monstre es torna sanguinari i atroç, surt d’un mateix i, abraonant-se damunt dels altres, viu sempre més a l’ombra del crim.

Amb una llengua que puny de tan transparent, Anna Maria Villalonga aconsegueix de parlar d’aquests mals (és ella qui invoca la Flor negra de la Rodoreda i és d’ella l’expressió a l’ombra del crim). Anna Maria Villalonga ens ensenya que el món podria fer aigües i que un resquill d’humanitat podria esquerdar el cataclisme. Un resquill com un bri, com una engruna, com un bocí. Un trosset qualsevol amb la capacitat de fer trontollar la desgràcia. Potser no d’evitar-la, però sí de jutjar-la: assenyalar-la i pensar-la per, després, posicionar-se. Un trosset d’esperança que no haurà curat ni el terror ni el mal de món ni la pena. Però, com en l’aforisme de Kafka, «et pots fer enrere davant els sofriments del món, ets lliure de fer-ho i correspon a la teva naturalesa, però potser precisament aquest fer-se enrere és l’únic sofriment que podries evitar».

D’aquí estant, allò important serà treure’s la bena dels ulls i arremangar-se: declarar la guerra a la guerra -també amb el pensament, amb el llenguatge. D’aquí estant, també, com va dir Màrius Torres a Joan Sales l’octubre de 1940, l’escriptura només per quan sigui absolutament necessària: mai més cap caprici. D’aquí estant, finalment, la crueltat, que, amb Antonin Artaud, només «serà sagnant en el moment en què sigui necessària, però no de manera sistemàtica», no tindrà per objectiu la crueltat mateixa, sinó l’exploració d’uns homes i d’unes dones i d’uns animals que es podrien dir Noemí, Ivan, Max i Darwin i que podrien ser els nostres quatre veïns.

Podrien ser el nostres veïns i, amb El somriure de Darwin, el condicional ha passat al present: la Noemí, l’Ivan, en Max i en Darwin són els nostres veïns. La possibilitat de què parla el condicional (podria passar...) s’ha transmutat en la duresa contundent del present. Un present que és l’única dimensió del temps en què podem actuar, intervenir en el món, transformar-lo. Per això aquest llibre no només acció -en el sentit de conjunt d’esdeveniments que formen l’argument de l’obra-, sinó que ell mateix és acció: escriure aquest llibre és maldar per obtenir alguna cosa, per proposar un canvi, per evitar un mal. Llegir-lo, deixar-se abatre; abraçar l’enderroc; dirigir-se vers el costat més incòmode, vers el costat solitari i alliberador del patir. Aquí no hi ha concessions: l’Anna se situa en la realitat més propera i més crua -segurament per això la novel·la s’inscriu en el gènere negre i no només perquè en ella hi ha un crim.

Penso, en aquest sentit, amb una de les novel·les catalanes més maltractades del segle xx: Un film (3000 metres) de Víctor Català (1918-1921, 1926). Quan el noucentisme ja s’havia convertit en un moviment ideològic i artístic de l’ordre, en un moviment vinculat descaradament a l’autoritat, en un moviment abanderat per veus protofeixistes com la d’Eugeni d’Ors i en un moviment que, emmirallat en una suposada perfecció grecollatina, repetia insistentment conceptes com urbanitat i civisme i pretenia fer de Barcelona el seu París del migdia, Víctor Català es va plantar a la mateixa ciutat i es va posar a parlar de pervertits, de miserables, de putes i lladres. Una tria, la seva, a contra llei. Una tria que no pretén rebolcar-se en el gore, sinó parar atenció en els baixos fons de Barcelona i assenyalar, així, les classes benestants que els alimenten.

Un segle després, també a Barcelona, amb El somriure de Darwin l’Anna fa alguna cosa semblant -que no vol dir igual ni de resultat ni de forma, sinó una mena de fraternitat en el gest, en la intenció, en la revolta que mou aquestes dues novel·les: la revolta de visibilitzar l’invisible.

L’Anna ho fa, a més, amb la dificultat de viure en un temps rabiosament eufemístic, en un temps democràticament enganyador, en un temps de totalitarismes suposadament vençuts que treuen les urpes de nou, en un temps ancorat a un passat de catifes voladores de bombes, de garrots infames i de nacionals essencialismes, en un temps que oscil·la entre el desenvolupament agressiu i la misèria programada, en un temps de morts de primera i morts de segona, en un temps de cossos plorables i de cossos superflus. L’Anna, com la Víctor, tria el costat de les ombres i, amb una novel·la negra, s’encamina a la llum. No a la llum que embelleix ni a la llum ideal, sinó a la llum que permet de veure uns cossos que, altrament, no es veurien.

Un Darwin, el de l’Anna, que, per la misèria en què viu i per la tendresa infinita amb què és tractat pel seu company vagabund, recorda també un dels personatges il·lustres de quatre potes i cua que ha donat el segle xx i que també ha creat Víctor Català: Lenín. Dues parelles abandonades -una a la intempèrie agresta dels espadats de l’Empordà i l’altra a la intempèrie despietada de l’asfalt de Barcelona: en Roig i en Lenín, en Max i en Darwin. Dues parelles paral·leles i radicalment diferents perquè només hi ha tria en el primer cas i, si hi ha tria, és que hi ha llibertat -per molt estripada que sigui i per molta fam que comporti. La resta, sigui al carrer o entre reixes, és camisa de força.

Si en Roig, el rodamón de la Víctor, és un home que «no coneixia cap llei de subjecció ni d’obligació [...], puix que era un ésser de natura, un ésser lliure com els ocells i les sargantanes, [un ésser que,] com ells, no havia de menester ni casa ni parament, ni vinclar l’esquena per un sou [...], car no hi havia millor para-sol ni millor paraigua que un arbre frondós o la ruïna d’una capella cremada», si en Roig és això, en Max, el sense sostre de l’Anna, és un berguedà de família senzilla que, en ple franquisme, se’n ve a ciutat a estudiar Dret, però que aviat abandona perquè sap que «si continuava per aquell camí es convertiria en servidor del sistema legal d’un estat feixista. I, per tant, en una mena de còmplice». Després d’uns anys de viatge, arriba a una Barcelona on, a remolc de la borratxera de la bombolla immobiliària i d’un model de creixement inhumà, la crisi el converteix en «una ombra trepitjant l’asfalt», en «un vell apàtrida pul·lulant» pels carrers que no té res més que un gos que li omple els dies i el cor i que també acaba perdent perquè també li acaben traient.  

Per això és el nostre veí. Com són les nostres veïnes la solitud, la Noemí, la fragilitat i la culpa. També l’Ivan i el deliri que anuncia una conducta destructora i el mal que s’estén com un fong són els nostres veïns. Ho són perquè viuen a Barcelona, però podrien no viure-hi i ho serien igual. Ho són perquè ens interpel·len i perquè ens demanen resposta. Com aquest llibre, que no en té prou en deixar-se llegir, que dolorosament i serena ens demana de treure’ns nosaltres també la bena dels ulls i arremangar-nos.