Harlem Nocturne

dijous, 5 d’octubre de 2017

CAMBRA OBSCURA, un relat d'Elies Villalonga


Avui recupero el meu costum, massa dies perdut, de publicar relats en aquest blog. Tanta feina, tantes obligacions i tants problemes no em permeten dedicar-m'hi tot el que voldria. Tanmateix, avui sí que m'hi poso. Us faig arribar un microrelat del meu germà, Elies Villalonga, al qual alguns ja coneixeu perquè no és el primer cop que apareix per aquest espai negrot i terrorífic. Allà va. Espero que us agradi. Es titula CAMBRA OBSCURA.  




CAMBRA OBSCURA 


 
Es​ ​ desperta​ ​ enmig​ ​ de​ ​ la​ ​ foscor.​ ​ Té​ ​ mal​ ​ de​ ​ cap​ ​ i​ ​ pesantor​ ​ al​ ​ cos.​ ​ No​ ​ entén​ ​ què​ ​ hi​ ​ fa​ ​ allà  ni​ ​ com​ ​ hi​ ​ ha​ ​ arribat. 
Palpa​ ​ els​ ​ murs​ ​ que​ ​ l’empresonen​ ​ i​ ​ crida​ ​ en​ ​ demanda​ ​ d’ajut.​ ​ Colpeja​ ​ l’accés​ ​ tancat​ ​ amb  totes​ ​ les​ ​ seves​ ​ forces.
Els​ ​ ulls​ ​ esbatanats​ ​ proven,​ ​ sens​ ​ èxit,​ ​ d’identificar​ ​ algun​ ​ objecte​ ​ de​ ​ l’habitació.​ ​ Un calfred​ ​ la​ ​ sacseja.​ ​ Un​ ​ petit​ ​ raig​ ​ lumínic​ ​ que​ ​ s’escola​ ​ per​ ​ un​ ​ porus​ ​ de​ ​ la​ ​ porta​ ​ projecta​ ​ a  la​ ​ paret​ ​ oposada​ ​ de​ ​ la​ ​ cambra​ ​ un​ ​ crucifix​ ​ invertit.
Li​ ​ vénen​ ​ al​ ​ cap,​ ​ aleshores,​ ​ les​ ​ recents​ ​ desaparicions​ ​ de​ ​ noies​ ​ de​ ​ la​ ​ barriada.​ ​ Els​ ​ rumors  assenyalaven​ ​ una​ ​ secta​ ​ satànica​ ​ que​ ​ adorava​ ​ el​ ​ maligne.​ ​ De​ ​ manera​ ​ instintiva,​ ​ busca  dins​ ​ la​ ​ butxaca​ ​ del​ ​ vestit​ ​ i​ ​ agafa​ ​ el​ ​ seu​ ​ rosari.​ ​
Comença​ ​ a​ ​ resar​ ​ amb​ ​ devoció.
Aquell​ ​ pensament​ ​ demoníac​ ​ li​ ​ fa​ ​ accelerar​ ​ encara​ ​ més​ ​ el​ ​ cor​ ​ que​ ​ ja​ ​ batejava​ ​ a​ ​ gran velocitat.​ ​ De​ ​ genolls,​ ​ tot​ ​ el​ ​ seu​ ​ ésser​ ​ trontolla​ ​ i​ ​ es​ ​ mou​ ​ endavant​ ​ i​ ​ endarrere​ ​ amb​ ​ una cadència​ ​ rítmica​ ​ que​ ​ va​ ​ augmentant​ ​ de​ ​ manera​ ​ frenètica​ ​ mentre​ ​ el​ ​ rosari​ ​ li​ ​ llisca​ ​ entre els​ ​ dits​ ​ suats.
El​ ​ gir​ ​ d’una​ ​ clau,​ ​ el​ ​ so​ ​ d’un​ ​ passador​ ​ i​ ​ un​ ​ grinyol​ ​ exagerat​ ​ la​ ​ posen​ ​ en​ ​ guàrdia.​ ​ Ajupida, amb​ ​ l’esquena​ ​ contra​ ​ la​ ​ paret​ ​ i​ ​ malgrat​ ​ el​ ​ torrent​ ​ de​ ​ claror​ ​ que​ ​ l’aclapara,​ ​ aconsegueix d’enfocar​ ​ una​ ​ esvelta​ ​ silueta​ ​ que​ ​ li​ ​ resulta​ ​ familiar.
Però​ ​ és​ ​ quan​ ​ parla​ ​ i​ ​ se​ ​ li​ ​ adreça​ ​ amb​ ​ dures​ ​ paraules,​ ​ amb​ ​un to​ ​ greu​ ​ i​ ​ rovellat,​ ​ és​ ​ només aleshores​ ​ quan​ ​ reconeix​ ​ aquella​ ​ veu​ ​ escoltada​ ​ tantes​ ​ i​ ​ tantes​ ​ vegades​ ​ a​ ​ l’altra​ ​ banda del​ ​ confessionari.
 

 


Per sentir el text enregistrat EnVeuAlta, premeu aquí sota, damunt del títol



4 comentaris:

jomateixa ha dit...

Molt bo!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

sí! l'Església dóna per molt, Ramona! hahahahaha

Dani González ha dit...

M'agrada molt! Un crack l'Elies!!!

Amadeu ha dit...

Siiií! Enhorabona! Molt bo!