Harlem Nocturne

dimarts, 24 de maig de 2016

Narrativa negra a Sant Feliu de Llobregat




Això, com ja he dit altres vegades, és un no parar. La negror no descansa. Ara es veu que toca Sant Feliu de Llobregat. Sort que és a prop! El cas és que des de demà dimecres 25 de maig a divendres 27, hi tenim sarau criminal. El lloc: l'Aula de Cultura de l'Ateneu de Sant Feliu. L'entrada: lliure.
I, personalment, parlaré d'espies de paper i de cel·luloide 
el divendres a les 19 hores.
No falteu, negrots. Serà divertit i interessant.
Visca!   


dilluns, 23 de maig de 2016

A la seva pell, de Raquel Gámez Serrano





Abans de res, vull manifestar que em sembla interessant la publicació d’un text com A la seva pell, de Raquel Gámez Serrano. M’ho sembla per diversos motius, però el principal té a veure amb la poca presència de drames carceraris en la novel·la negra catalana. Amb aquesta recent aportació, número 17 de l’Editorial Llibres del Delicte, estem fent front a una escassetat que ja no ho serà tant.  
La novel·la neix de la pròpia experiència de l’autora com a educadora social i de l’impacte que li causà el cas del 4F, que tots coneixem gràcies al documental Ciutat morta. De fet, un dels seus protagonistes directes, Rodrigo Lanza, ha escrit el pròleg que encapçala la novel·la. La ficció que ens explica Raquel Gámez no hi té res a veure, amb el cas 4F, però s’hi inspira per fer-nos palesa la història d’una injustícia. D’una banda, perquè el protagonista empresonat, Leo, és innocent. D’una altra, perquè, ho sigui o no, el tractament que rep a la presó no és un tractament humà.    
M’ha interessat moltíssim el debat que el text planteja. Un debat vinculat a la funció de les presons. En el nostre sistema penitenciari la idea és que els reclusos compleixin la condemna, però sempre amb vistes a la seva reinserció social. En teoria, s’hi dediquen molts recursos. En la pràctica, això funciona molt poc. És desesperançador pensar en la teoria del càstig, de la qual ens va parlar Michel Foucault, que acaba essent la teoria imperant. Qui té dret a imposar el càstig? Com es decideix? Com es quantifica? Tal com considerava el filòsof francès, la llei escrita per l’home parteix de tot un seguit d’arbitrarietats que no sempre s’avenen amb l’autèntic concepte de justícia. I que, per descomptat, poc o res tenen a veure amb la reinserció.




La novel·la és dura, però de lectura lleugera. La seva protagonista, Gal·la, és una noia idealista, altruista, que sortirà malparada per voler descobrir la veritat a costa del que sigui. Suposo que, a un cert nivell, funciona com un alter ego de l’autora. El seu desig de destapar les irregularitats, la corrupció i la putrefacció que tot ho empudega toparà frontalment amb la mateixa realitat que intenta denunciar. 

Acostar-nos des de dins al funcionament d'una presó és un altre dels aspectes (ja he dit a l'inici que n'hi havia més d'un) que també m'ha interessat. 

L'enorme violència, soterrada o explicita. El  comportament -massa sovint discutible- de psicòlegs, metges, vigilants, funcionaris, educadors. Tot un món. Un univers  paral·lel que nosaltres, des de fora, no ens podem ni imaginar. M'ha semblat molt adient que Raquel Gámez remarqui la fina línia que, encara que no en siguem conscients, separa el nostre món d'aquell altre. Un error. Un simple error, i tots podem anar-hi a parar. Farem bé de no mirar-nos-el  des de l'atalaia dels "bons". Això dels "bons" i dels "dolents" no sempre és fàcil d'escatir, per més que ens ho vulguin fer creure les novel·les i les pel·lícules de policies.   
El text  alterna un narrador omniscient en tercera persona amb la veu en primera persona de Leo, el reclús empresonat. M’ha semblat que els capítols reflexius funcionen molt bé. Són crítics i sense concessions. No hi ha un pam de net, la corrupció es pertot i difícilment ens podrem salvar.  
La ficció, com acostuma a dir el mestre Andreu Martín (i Raquel Gámez remembra en el seu capítol d’agraïments), sempre supera la realitat. La supera perquè està passada pel tamís de la literatura i, per tant, pot gaudir de tots els seus recursos, arribar a molta gent i ser perpetuada en el record. Aquesta és la idea que amara, en darrera instància, la trama del llibre. Que no ens oblidem de Ciutat morta, que no ens oblidem del que ens explica, que tinguem sempre present que, darrere d’unes reixes insalvables, en un edifici de la nostra pròpia ciutat, hi ha un munt de gent tancada. Aquesta gent pot ser culpable, però també pot ser innocent. I, en qualsevol cas, es mereix un tracte just, civilitzat i humà.



Polpa, de Jordi Masó Rahola





Per a mi és un plaer ressenyar un llibre que m’ha fet passar una estona tan bona. Jo, que mai no he abominat de la funció lúdica de la literatura ni tampoc no he pensat que una obra que diverteix no pugui ser, alhora, interessant i amb substància, agraeixo infinitament trobar algú que corrobori aquests supòsits. És el que fa Jordi Masó en aquest volum, però també ho fa l’Editorial que l’ha publicat, Males Herbes, als responsables de la qual vull felicitar públicament pel seu catàleg. És refrescant i esperançador trobar reductes on encara s’hi treballa amb fidelitat al propi gust, amb llibertat i sense complexos, una mica a contracorrent. I, endemés, amb una preocupació gairebé malaltissa per la feina ben feta.   

Polpa és un recull de catorze relats (més un epíleg delirant), que ja amb el seu títol, encertadíssim, no pot enganyar ningú. Per si algú no n’està al cas, el mot Polpa vol ser un homenatge a la literatura popular, de quiosc. A aquells textos que es coneixien genèricament com a pulp a causa del paper ‒barat, de qualitat ínfima‒ amb el qual estaven impresos.




Masó es recrea en la recuperació de tots els subgèneres del pulp. Amb una mestria que palesa una enorme coneixença, teixeix un tapís potent, curosament polit, treballat sense pressa. Me l’imagino durant mesos festejant les paraules, escollint les expressions, decidint calmosament els aclariments entre parèntesi, cercant l'adjectiu idoni per a cada frase, per a cada substantiu. L’adjectiu que, com sempre deia Josep Pla, no et permet dormir fins que no l’has trobat. A Polpa hi apareixen fantasmes, sicaris, espies. Hi trobem relats negres, de detectius, fantàstics, de misteri, de terror. Totes les portes de la literatura popular se’ns mostren obertes, en un exercici molt saludable d’aproximació a uns clàssics que han fet les delícies de gernacions de lectors.
Masó excel·leix en l’homenatge a través de la desmitificació, la ironia i la paròdia. Tanmateix, no arriba a la sàtira. El seu amor pel pulp no pot evitar un discurs respectuós, amable, carregat de nostàlgia i, per damunt de tot, un tracte afectuós envers els personatges. La tolerància i l’acceptació de la naturalesa humana suren entre les pàgines del llibre. La utilització sovintejada de la metaficció, la subversió dels tòpics i la intertextualitat ens remeten al seu ampli bagatge cultural. Així, les al·lusions i picades d’ullet són enormes i constants: Borges, Nabókov, Agatha Christie, Henry James, Melville, Bioy Casares, Kafka. Jordi Masó demostra que la frontera entre la literatura culta i la literatura popular no són tan rígides com alguns pretenen. I no acabem aquí. També els relats estan amarats de música. No debades Masó és músic, un molt bo concertista de piano, prou reconegut. 



Considero excel·lent l’interès de Jordi Masó per indagar al voltant de les qüestions formals. Els registres, l’estil, les infinites possibilitats narratives, les veus, els enfocaments, les mirades, les focalitzacions. Tot el recull és un magnífic experiment retòric i estilístic, un experiment que, com a lectora exigent, agraeixo moltíssim. Un cop més, la demostració que “popular” i “culte” no són un oxímoron.
Com haureu observat, he intentat no revelar cap secret d’un llibre ple de sorpreses i jocs. Tanmateix, no puc acabar aquesta ressenya sense fer referència a l’insòlit epíleg. Signat per un tal Valeri Nebot, erudit molt poc diplomàtic i més aviat mal educat, és un text divertidíssim on Jordi Masó se supera a l’hora de donar vida a una ficció que us farà gaudir de valent.
Altament recomanat, negrots.    


Cartell de la presentació que vaig tenir l'honor de compartir amb l'autor
el passat dia 17 a la Llibreria Alibri de Barcelona 

dimecres, 11 de maig de 2016

València Negra: un gran festival




S'està celebrant en aquests dies la quarta edició del Festival València Negra, i jo tinc unes dents tan llargues que esgarrapen el terra. 

Em venia molt de gust fer-hi cap. Vaig prometre als organitzadors que enguany no hi faltaria, però les meves classes a la Universitat no ho han fet possible.

Hi havia d'anar demà dia 12, entre d'altres coses com a guanyadora l'any passat del Premi València Negra a la millor novel·la en llengua catalana (La dona de gris). Per desgràcia, no ha pogut ser. Quina ràbia.

Com a mal menor, em consolo seguint el que hi passa a través de les xarxes. I puc assegurar que el Festival s'està consolidant de manera espectacular. Tot el món de la negror s'hi ha concentrat (incloses figures internacionals com en Pierre Lemaitre), les taules rodones em semblen molt interessants i també es detecta l'èxit de públic i el ressò als mitjans. Fantàstic.

He promès formalment a un dels directors, Jordi Llobregat (amb qui hem coincidit feliçment a "El vi fa sang" i per sant Jordi) que l'any que ve no hi faltaré, que m'ho muntaré com sigui. Serà la cinquena edició i, per tant, festa grossa. Ja us dic des d'ara: no m'ho perdré, no m'ho perdré, no m'ho perdré (començo a repetir aquest mantra per anar fent ambient). 

Mentrestant, desitjo que tothom a València (la terra més acollidora del món) s'ho passi d'allò més bé. Aquí us deixo l'enllaç amb el web del festival.

I visca el nostre gènere, negrots.



dilluns, 9 de maig de 2016

El correu de Trípoli, de Margarida Aritzeta





Un còmplice anònim em va passar fa poc, gairebé de forma clandestina, El correu de Trípoli, una de les novel·les negres que Margarida Aritzeta va escriure a principis dels anys 90. El llibre és actualment una petita joia, publicat el setembre de 1990 a la històrica col·lecció La Negra de La Magrana, que en aquells moments dirigia encara Jaume Fuster, prematurament desaparegut el 1998.
El llibre acusa el pas del temps d’una manera que m’ha divertit molt. La trama criminal, molt de l’estil de l’autora, continua funcionant perfectament en la seva intencionalitat més profunda. És crítica amb la societat que ens envolta, parla del tràfic de drogues i d’armes i demostra el fet, que tots coneixem, que els cervells delictius de la punta de la piràmide no acostumen a rebre. Solen sortir impunes de les malifetes i continuen amb les seves activitats, enriquint-se sense escrúpols. En canvi, qui se la carrega sovint és la menudalla, els petits delinqüents, els desgraciats perdedors. Aritzeta ho deixa molt clar. I ho fa amb una literatura de proximitat, creïble i d’agradable lectura, que excel·leix en l’ús dels registres lingüístics i dels dialectes.




Tanmateix, el pas del temps es fa evident quan ens enfrontem a la descripció de la societat del moment. Encara no han passat trenta anys, però sembla mentida com han canviat les coses! La lectura d’El correu de Trípoli m’ha fet xalar de valent. Podria fer una llista de detalls i no acabaria. D’entrada, l’absència de mòbils i d’Internet. El protagonista treballa en una empresa d’informes comercials, concepte que, entès com aleshores, avui ja no existeix. Actualment, el tràmit només demana una recerca a la xarxa. Abans, però, els informes comercials implicaven una infraestructura empresarial comme il faut, amb tots els ets i uts. D’altra banda, no cal dir què representava no disposar de telefonia mòbil. No et podien localitzar (res de GPS), havies de buscar un telèfon fix per fer trucades vitals, etcètera, etcètera. Com a conseqüència, l’extremada immediatesa amb què ens movem actualment (fotos, videoconferències, trucades des de qualsevol lloc, missatges) llavors no existia. Les coses s’allargaven més, es demoraven més.
La gent només llegia els diaris en paper i s’assabentava de les notícies amb un retard que ara sembla impossible. I, per cert, que en Tïsner encara era l’artífex dels mots encreuats de “La Vanguardia”. Els fumadors tenien llibertat absoluta (puros i faries inclosos) i fumaven a les empreses, als restaurants, als bars, als edificis públics, a tot arreu. El telefax era un estri d’ús habitual, molt important. I el protagonista corria amb els walkman a les orelles i una tovallola al voltant del coll, i s’havia d’aturar cada dos per tres per girar la cinta. Boníssim. La visió d'aquesta escena m’ha fet gaudir molt. Surrealisme pur.
Ah, i una última cosa. El millor tren per anar a Alacant era el Talgo, esclar. Res de l’Euromed.  


Ha estat un retorn al passat molt curiós. I m’ha confirmat que m’agrada moltíssim l’avenç tecnològic del segle XXI. Acostumem a desbarrar sobre el present i tal vegada aquestes lectures ens poden ajudar a valorar-lo millor.
Feliç dia, negrots. 

dissabte, 7 de maig de 2016

Els noms dels personatges




Quan un autor es proposa escriure una novel·la o un relat, és obvi que haurà de prendre un munt de decisions. Una d’elles, al meu entendre de les més engrescadores, consisteix a triar el nom que posarà als seus personatges. Lluny del que pugueu pensar, aquesta no és una qüestió banal. Els noms dels personatges són extraordinàriament importants. Un nom mal triat pot afectar directament la versemblança. És evident que no crearem el personatge d’una anciana de noranta anys i l’anomenarem Jennifer, de la mateixa manera que no donarem vida a un senyor japonès i farem que es digui Pep. El concepte de decòrum, clarament teoritzat per Horaci en la seva Ars Poetica (Epístola als Pisons), defensa la necessitat que cada personatge de ficció s’expressi i es comporti com li pertoca per edat, gènere, professió, classe social, formació, etcètera. En aquesta llista també hi podríem incloure la idoneïtat del nom.   
A mi el tema dels noms, des de joveneta, m’interessa moltíssim. I ja no parlo de la literatura, parlo de la realitat. Quan algú del meu entorn té una criatura, el primer que pregunto és com li han posat. Em sembla fonamental. El nom ens acompanya tota la vida, esdevé la nostra primera senya d’identitat,  d’alguna manera ens defineix. No és igual anar pel món dient-se Rosa o Carme que dient-se Vanessa o Jessica. El nom ens precedeix, genera apriorismes en l’interlocutor (que poden ser erronis i terribles, evidentment, però que existeixen) i ens col·loca ja d’entrada en un sac o en un altre (familiar, econòmic, geogràfic), sobretot quan comporta prejudicis previs o idees molt connotades, siguin del caire que siguin. Per això penso que cal pensar molt bé com anomenem els fills.



Com que els personatges de les nostres obres no deixen de ser fills nostres, la rellevància a l’hora de batejar-los és la mateixa. Jo tinc una llista feta, des de fa molt de temps, amb una bona quantitat de noms que m’agraden. És una llista que reposa tranquil·lament dins del meu ordinador, ja que sóc plenament conscient que només em serveix d’indicatiu. No puc posar impunement als personatges els noms que simplement m’agraden. Com he comentat més amunt, he de tenir en compte el decòrum, la versemblança i la credibilitat. Quan vaig escriure La dona de gris, em vaig plantejar un nom per a aquesta “dona”, un nom que reunís unes certes característiques: buscava que fos habitual sense ser vulgar, que fes sentit per a un personatge de la seva edat, que comencés amb consonant per no haver de posar tants apòstrofs, que resultés agradable a l’oïda i que no tingués al damunt connotacions massa fortes (de personatges públics poc agradables, per exemple, en qui tothom pensés quan veiés el nom escrit). Al final vaig triar “Glòria”, i crec que la vaig encertar.

En altres ocasions, com en el cas dels meus relats Un matí de desembre i Errare humanum est, els noms dels personatges em van arribar sense plantejar-m'ho prèviament. Sentia que s'havien de dir així i prou. No deixa de ser curiós, però és exactament així. La protagonista del primer es diu Dèlia i el protagonista del segon, Mossèn Tomàs. Tenen identitat i voluntat pròpia. I s'han imposat a la seva creadora. Doncs molt bé. 
Les implicacions en el tema dels noms són enormes. En moltes ocasions, els autors aprofitem per fer homenatges més o menys explícits als amics, a la família, a la gent que estimem o admirem. Resulta una temptació gairebé indefugible. Jo mateixa surto de personatge en tres novel·les. I, com a autora, també he col·locat alguns noms que fan referència a gent que conec. A voltes només ho veuen els interessats, a voltes ho pot entendre tothom. Sebastià Bennasar té un policia que es diu Jaume Fuster. I també Margarida Aritzeta ha creat una mossa d’esquadra dita Jaumina (Mina) Fuster. Ambdós reten tribut a un dels pares del gènere criminal en català, el malaguanyat Jaume Fuster.


De la mateixa manera, els noms també poden servir de sublimació catàrtica. És a dir, que els autors podem aprofitar-los per a petites venjances contra gent que ens fa ràbia o que ens ha fet alguna malesa: podem posar els seus noms (reals o deformats) o usar la seva descripció física per als personatges dolents, odiosos i negatius. Són revenges innòcues, que es mantenen en el món de la ficció i que sovint ningú no sap. Molts cops només les poden entendre els al·ludits, però ja us garanteixo que et fan sentir la mar de bé. Sí, sí, jo ja ho he fet. I no una sola vegada.
Els noms, d’altra banda, poden jugar un paper vital per a la trama, el desenvolupament narratiu o l’evolució dels personatges. Un exemple el tenim a La plaça del Diamant. La Colometa és la Colometa mentre viu sota el jou del seu primer marit, en Quimet, que li canvia el nom i li pren la confiança i l’autoestima. Aquesta situació li dura molt de temps, quasi tota una vida, i només recupera el seu nom veritable, Natàlia, símbol de la seva identitat, quan al final de la novel·la aconsegueix superar el passat i retrobar-se amb ella mateixa.
Que un personatge no tingui nom també resulta extraordinàriament significatiu. Passa molt poques vegades, però passa. A Rebecca, de l’autora britànica Daphne du Maurier, l’autèntica protagonista de l’obra no té nom de pila. Només apareix com la segona Senyora de Winter. Aquest fet remarca el seu caràcter anodí i ressalta el rol de la primera senyora de Winter, Rebecca, que dóna fins i tot títol a la novel·la. Rebecca ho amara tot, ho domina tot, ho desencadena tot. Malgrat ésser morta des del començament del llibre.
També jo em vaig prendre la llibertat de no posar nom al protagonista de La dona de gris. Em va servir per accentuar la seva insignificança i per configurar el punt de vista narratiu.




La tria de noms també pot esdevenir una tasca feixuga, sobretot quan ja portes molts llibres publicats. Recordo haver vist que Empar Fernández i Susana Hernández algun cop s’han queixat: “ja no sé quin nom posar als meus personatges, no em vull repetir, ja no trobo noms que m’agradin, etc.”.

El tema m’apassiona, com podeu veure. Però el deixo aquí perquè aquest article ja s’allarga massa. Ja hi direu la vostra, com autors i com a lectors.
Feliç dissabte, negrots.





dijous, 5 de maig de 2016

La vida sense ell, d’Isabel-Clara Simó











La vida sense ell, d’Isabel-Clara Simó, és una novel·la coneguda i reconeguda, publicada l’any 2000, i que Bromera ha tornat a reeditar. Es tracta d’una obra molt llegida a la qual −he de confessar amb una certa vergonya− jo m’hi enfronto per primer cop. No obstant això, resulta de tan rabiosa actualitat, tan pertinent, que la seva lectura (per si algú va tan endarrerit com jo) continua essent absolutament vigent i recomanable.
La història reflecteix una realitat molt sòrdida, que per desgràcia es repeteix a diari darrere de la porta tancada de moltes llars: la violència domèstica envers les dones. Una violència no només física, sinó també psicològica, una violència que comporta l’anul·lació de la voluntat i de la personalitat, l’obligatorietat d’actuar en contra dels propis desigs, d’haver d’aguantar un home que t’ha fet mal, t’ha menystingut, violat i anorreat, un home a qui no pots suportar, a qui no estimes i que et resulta fastigós.   
La protagonista ha escrit la seva vida en un diari, que troba el seu fill Mateu quan ella ja és morta. El descobriment que fa aquest fill, aterridor, incidirà directament en la seva pròpia vida. Com a lectors, anirem coneixent els fets al mateix temps que Mateu i, com ell, assistirem al·lucinats al terrible i corprenedor horror quotidià.
Tanmateix, la novel·la no és una novel·la pamfletària a favor de les dones i en contra dels homes. Això seria fàcil i pobre. La novel·la planteja un interrogant molt més profund, un dilema moral enorme. Perquè... fins a quin punt podem legitimar el crim? Fins a quin punt podem acceptar que algú decideixi deslliurar-se del maltractador de manera definitiva i amb la crueltat més abjecta? La protagonista del llibre planeja amb una premeditació esfereïdora l’assassinat del seu home. Durant mesos, documentant-se amb tranquil·litat, cercant el sistema per cometre el crim perfecte, sense escatimar sordidesa ni bestialitat. I se’n surt. I tant que se’n surt. Quantes vegades haurà succeït això a la vida real?
Aquestes són les qüestions de La vida sense ell, text que ens aboca inevitablement a la reflexió i que ens fa pivotar perversament entre dos pols èticament enfrontats. No és una novel·la complaent, no és una novel·la còmoda. És un relat Intel·ligent, dur i ben construït que es llegeix molt de pressa i que no pot deixar, de cap manera, indiferent ningú.