Harlem Nocturne

dimarts, 30 d’agost de 2016

D'aquí a uns dies, Cartagena Negra



I seguint amb la dimensió informativa del blog, avui anunciem la pròxima edició del Cartagena Negra, segones jornades dedicades al gènere, que se celebraran entre el 6 i el 10 de setembre, amb un munt d'activitats atractives.  

Cada cop tenim més trobades i festivals. La negror és pertot. El que faria falta seria que augmentessin els lectors. Vinga, animeu-vos!

Si premeu aquí, podreu anar directament a la pàgina del festival i consultar tot el programa.

Feliç dimarts, negrots.


dilluns, 29 d’agost de 2016

El misteri del bressol buit, de Montse Sanjuan





El misteri del bressol buit és la segona entrega de les aventures de la mossa d’esquadra destinada a Lleida La sergent Anna Grimm. Una policia perspicaç, treballadora i obstinada amb molt bona fama dins del cos i que no para ni un moment fins que resol els casos, en els quals s’implica profundament.
Si bé la primera novel·la, com sempre passa amb els arrencaments de les sèries, tenia molt de presentació dels espais i dels personatges, inclosa la seva vida privada, en aquest segon títol hi trobem un procedural de pel·lícula, que es desenvolupa perfectament. Té la cadència adequada i el crescendo d’intriga necessari. Desgrana la informació a poc a poc, amb la dosificació ideal per enganxar el lector. L’he llegit en dos dies, amb això us ho dic tot.  
El cas, que narra l’assassinat d’una parella i la desaparició del seu fill petit, resulta prou imaginatiu i ben travat. Quan t’acostes al final, tal vegada pots intuir per on anirà el desenllaç, però això només si ets un animal negrot. Si no, estic segura que pot sorprendre a més d’un lector.
Amb aquesta segona entrega, Montse Sanjuan s’ha superat. Ha tornat a col·locar Lleida al mapa del crim literari català i ha estat finalista del Premi a la millor novel·la negra en català de 2015 (escrita per una dona) al Festival Cubelles Noir.
Vinga, Montse, brillo. Que ja esperem la tercera!  



dimarts, 23 d’agost de 2016

Els ossos soterrats, de Silvestre Vilaplana





Els ossos soterrats, de l’escriptor alcoià Silvestre Vilaplana, va ser la novel·la guanyadora del III Premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana (2016). Com a jurat del premi, vaig tenir l’oportunitat de llegir-la fa uns mesos i ja aleshores em va semblar magnífica. No debades es va alçar amb el guardó. Ara, amb tranquil·litat, he volgut gaudir-la un cop publicada, sense la celeritat obligada de les lectures del certamen. I he de refermar-me en la meva opinió. Encara m’ha agradat més.     
Els ossos soterrats és una ficció dura i realista que poua sense reserves en un tema pendent de resoldre dins de la poc desenvolupada democràcia que vivim. Un tema  vinculat a la tan esmentada Llei de la Memòria Històrica. Em refereixo a la recuperació del gran nombre de cadàvers que foren soterrats a les cunetes durant i després de la Guerra Civil, cadàvers de persones executades sense escrúpols que les seves famílies encara no han recuperat, que en la majoria de casos encara no se sap on són. Com va succeir, sense anar més lluny, amb Federico García Lorca, de l’assassinat del qual s’han complert 80 anys el proppassat dia 18.  
A mig camí entre la novel·la històrica i la criminal, Els ossos soterrats resulta una lectura que flueix amb una enorme naturalitat malgrat la duresa del tema, amb una trama perfectament lligada que fluctua entre dos temps narratius: el passat (el moment dels terribles fets) i el present, quan la néta d’un dels homes assassinats intenta trobar i enterrar com es mereixen les seves restes. Ambientat en un petit poble no identificat del País Valencià, el present se’ns mostra vergonyant i obscur, amb tots el ets i uts de la corrupció, la maldat i la fatxenderia impune dels seus polítics, prohoms i empresaris. El passat, al seu torn, impressiona al lector profundament. És el testimoni d’una època terrorífica que els nostres avis i pares van viure en primera persona. Em sembla inevitable que ens afecti directament, per més història de ficció que sigui. Com podem llegir a la contraportada del volum: Tot mort té una història al darrere que potser a algú no li interessa gaire desvelar, i ni molt menys saber d’on venim i desenterrar el passat.
Vilaplana excel·leix en la combinació de la cura estilística amb la senzillesa narrativa, en la dosificació dels tempos i en la caracterització dels personatges, encara que sigui amb poques pinzellades. La novel·la és plena dels estereotips ‒i tanmateix reals com la vida‒ que podem reconèixer en la societat actual. Alhora, els personatges del passat ens atrapen amb una versemblança que ens colpeix.
No vull revelar res més, però sí aclarir que Els ossos soterrats posseeix diversos nivells de lectura. Que ningú no es tiri enrere pensant que es tracta d’un text històric feixuc i complicat. Res d’això. La novel·la és una perla que enganxarà des de la primera pàgina qualsevol tipus de lector.
Al meu entendre, un dels títols més interessants de la col·lecció Crims.cat, que justament ara celebra el seu cinquè aniversari.
Feliç tarda, negrots.  


dimecres, 3 d’agost de 2016

Aproximació analítica (sense spoilers) a Orange is the new black



El meu article del mes d'agost a la revista El Cinèfil va d'una sèrie que em sembla superba: Orange is the new black. He fet una anàlisi general, que engloba les quatre temporades que ens han arribat fins ara, vigilant molt que no hi hagi cap spoiler. I no n'hi ha ni un. Espero que su agradi. Us deixo aquí les primeres línies i després l'enllaç a la Revista per tal que continueu llegint.

Feliç dimecres calorós, negrots.    



Aproximació analítica (sense spoilers) a Orange is the new Black

Tot just acabo la quarta temporada d’Orange is the new black molt colpida i impressionada. No patiu, he promès no fer spoilers i no els faré. Però no puc deixar de dir que aquesta darrera entrega m’ha semblat espectacular. La sèrie va iniciar-se l’any 2013 i es basa en el llibre autobiogràfic de Piper Kerman intitulat Orange is the new black: crònica del meu any en una presó federal de dones. Kerman relata la seva experiència carcerària en ser condemnada per passar diners de la droga deu anys després d’haver comès el delicte, quan ja havia canviat completament de vida.
Partint d’aquests fets reals i amb un plantejament de tragicomèdia, un guió molt coherent i un esplèndid tractament dels personatges, la sèrie ha aconseguit tres fites importants.



dimarts, 26 de juliol de 2016

Presentació del Festival de novel·la negra Cubelles Noir 2016




Aquest migdia ha tingut lloc la roda de premsa de presentació, a la Fàbrica Moritz de Barcelona, del Festival de novel·la negra Cubelles Noir 2016, amb una molt bona assistència de públic. Xavier Borrell com a director, personalitats de l'Ajuntament de Cubelles, l'escriptor José Vaccaro i els autodenominats lectors (però que són molt més, són dues autèntiques ànimes negres) Charo González Herrera i Agustí Argimon han estat els encarregats de fer-nos arribar el projecte. El Festival se celebrarà a Cubelles els dies 19, 20 i 21 del pròxim mes d'agost i té un programa que pinta molt interessant.

Charo González i Agustí Argimon han indicat les nominades al premi de novel·la negra (un en català i un en castellà) que s'atorgarà durant el Festival. Dic nominades perquè el Festival, amb la voluntat de visibilitzar la novel·la negra feta per dones, ha decidit només incloure dones entre les nominades, totes elles per les obres que van publicar el 2015. 

En català són Margarida Aritzeta (L'amant xinès), Esperança Camps (La cara B), Elena Torres Girbau (La puta d'oros) i Montse Sanjuan (El misteri del bressol buit).

En castellà: Susana Hernández (Cuentas pendientes), Graziella Moreno (Juegos de maldad), Dolores Redondo (Ofrenda a la tormenta) i Berna González Harbour (Los ciervos llegan sin avisar).

Us deixo amb algunes fotos de l'acte, on hi apareixen algunes de les nominades. I ara ja només ens resta esperar que arribi el dia, que ens ve molt de gust.

Fins aleshores, felices lectures, negrots.




dimarts, 19 de juliol de 2016

De moment, tot va bé, d’Andreu Martín




De moment, tot va bé és el títol triat per Andreu Martín per al seu llibre de memòries, mereixedor del Premi Gaziel 2016. Tot just acabo de llegir-lo i he de dir que l’he gaudit enormement. La fluida i experta ploma d’Andreu Martín posada al servei de la biografia pròpia, parlant-nos d’ell mateix amb la simpatia, la ironia i l’humor que el caracteritzen. Val a dir que el nostre autor va néixer el 9 de maig de 1949. Tot just acaba de complir 67 anys i està en plena efervescència personal i creativa. Les seves darreres novel·les són esplèndides. Per tant, vull avisar-lo que ha d’estar preparat per ampliar aquest llibre, encara ens haurà de delectar amb un altre volum de les seves aventis (les reals i les de ficció: Andreu Martín sempre viu entre la realitat i la ficció) perquè té corda per a estona.
Personalment, la lectura de De moment, tot va bé no ha fet altra cosa que confirmar-me que Martín és un creador de soca-rel, un animal literari, allò que en diuen un escriptor de raça. Un lluitador des de ben petit. Un tot-terreny perspicaç, intel·ligent i enormement intuïtiu que mai no té mandra de treballar. De fet, n’és tant de perspicaç i intel·ligent que ens ha ofert una biografia on no critica ningú, on passa de puntetes pels episodis durs i desagradables que sens dubte s’ha hagut de trobar (com tot fill de mare) al llarg de la vida. Comenta algunes coses, poquíssimes, de passada, però pràcticament no carrega contra ningú. Només parla generosament i en positiu de la família i dels amics que l’han marcat (el fragment que dedica al meu enyorat Agustí Vehí m’ha emocionat profundament). D’aquesta manera, surt indemne del tràngol biogràfic. Suposo que ell també sap que li resten encara moltes pàgines per escriure i molts anys per viure i conviure.  
La lectura del volum esdevé per damunt de tot un exercici lúdic i entranyable, un exercici on el passat de l’autor es barreja amb la nostra pròpia memòria. A pinzellades, sense voler confegir un manual d’Història, Andreu Martín desgrana en paral·lel la seva vida i la de tots nosaltres. La postguerra, la transició, la democràcia, Barcelona i els seus barris, Catalunya, Espanya, el món. El seu recorregut és un recorregut carregat de descobertes personals i col·lectives, un recorregut de contingut social, farcit de reflexions i pensaments, un recorregut afable i proper que ens permet admirar profundament l'escriptor sense sentir cap distanciament. Aquesta és una de les seves característiques personals. El respecte i la cordialitat són part dels seus trets distintius. Tanmateix, Andreu Martín és menys extravertit del que sembla a primera vista. Per això les seves memòries són les memòries d’un home reservat, d’un home poc procliu a escampar la seva vida privada. S’atura amb una certa minuciositat en la infantesa i els ancestres (pares, avis, tiets, tietes), en el passat més remot, però explica poques coses (i gairebé sempre anecdòtiques) de la seva privadesa més recent. No es despulla en cap moment. I, no obstant això, el sentim molt proper.







De moment, tot va bé excel·leix en dibuixar el mosaic de persones conegudes i importants en la vida de l'autor, en les entreteles del món literari, artístic i bohemi, en el retrat de cada episodi, de cada obra de teatre, de cada còmic, de cada pel·lícula, de cada llibre, de cada guió. En una paraula, en la remembrança detallada de la carrera professional d’Andreu Martín. Des d'aquest punt de vista, el volum em sembla un document de primer ordre per a futurs estudiosos de la seva obra. Un document impagable, ple de dades, noms i descripcions interessantíssimes, que qualsevol estudiós consultarà amb plaer i d’on en podrà extreure molt de suc. D’altra banda, el llibre també resulta un valuós testimoni metaliterari, on l’autor exerceix de teòric i exposa les seves idees al voltant de la cultura, l’art, el cinema, el teatre i l’escriptura, com a lector i com a creador. Val a dir que comparteixo un bon nombre de les seves reflexions, quasi totes elaborades a partir de l’experiència viscuda i d’un altament desenvolupat sentit comú.
Enhorabona, Andreu.

Que ningú no deixi de llegir De moment tot va bé. Us ho passareu genial i aprendreu un munt de coses, negrots.  

divendres, 1 de juliol de 2016

El meu article del mes a El Cinèfil: "Les dones de la morgue: avui va de forenses"




El meu article d'aquest mes de juliol a la Revista "El Cinèfil" va de sèries policíaques, autòpsies i dones que fan de forenses. Espero que us agradi. Com ja he fet en altres ocasions, us copio les primeres línies i l'enllaç de la revista per tal que pugueu continuar llegint.

Que la fredor de la "morgue" ens acompanyi en aquest calorós matí d'estiu.

Feliç dia, negrots.



Tant en la literatura com en el cine i les sèries policíaques, la proliferació en els darrers anys de nous personatges que juguen el rol detectivesc ha anat in crescendo. A banda d’un bon nombre de policies de característiques força variades, les novel·les, el cine i la televisió ofereixen un conjunt d’investigadors molt ampli, alguns professionals i d’altres simplement afeccionats (periodistes, advocats, metges, escriptors, mèdiums, fiscals, polítics, científics, professors, psicòlegs, estudiants, becaris: la llista sembla inacabable). Tanmateix, ningú no pot negar que el canvi més gran es va produir fa setze anys, quan la sèrie CSI (Las Vegas) va irrompre en el nostre univers televisiu. Des d’aleshores, res no ha estat igual.