Harlem Nocturne

dimecres, 30 juliol de 2014

Off the record, de Xavier Gual






Off the record, del barceloní Xavier Gual, és el títol número cinc de l’Editorial Llibres del Delicte: una novel·la àgil i agradable, extremadament actual, que pot resultar una grata lectura d’estiu.
Off the record és un thriller periodístic. Ja sabeu que, a hores d’ara, la novel·la criminal ha obert extraordinàriament el ventall de la seva oferta. A banda dels clàssics policies i detectius, la gama d’investigadors incorpora professionals molt variats: advocats i fiscals, metges i antropòlegs forenses, estudiosos de tota mena i, per descomptat,  periodistes. Al cap i a la fi, la feina d’un veritable periodista (si és que n’hi ha gaires) consisteix, precisament, en la investigació. No només en la tasca immediata de perseguir la notícia, sinó en el treball més conscienciós de la recerca pertinent. La recerca dels fets ocorreguts i, si ens comprometem una mica més, la recerca de la justícia i de la veritat.   
Tot aquest dilema ètic, deontològic i professional assalta a la pobra protagonista del llibre, Anabel Rodríguez, una jove i encara inexperta reportera de poble que treballa en precari per quatre duros i que es troba enmig d’un embolic monumental. Com he dit, la trama és molt actual, ja que se centra en la corrupció política i empresarial vinculada a temes d’urbanisme. Què us he d’explicar? Ho veiem a la tele cada dia. No puc negar que a mi m’hauria agradat més un  delicte més desconegut, però alhora no puc deixar de reconèixer el punt de denúncia i de crítica que la novel·la palesa.  
L’acció és trepidant. Hi trobem una mica de tot. Cadàvers, persecucions, misteris, tortures, secrets inconfessables, traïcions. I una manca d’escrúpols que fa feredat. La pobra periodista (i amb ella unes quantes seves companyes, que es troben en un impàs de vida similar) hauran de lluitar com poden, jugant-se el físic i la feina, una mica a l’estil de David contra Goliat. M’ha semblat un pèl exagerat que els diaris gratuïts de poble tinguin tant moviment i tanta prèdica. En aquest sentit, m’hauria semblat més versemblant situar la trama en una població més gran i en un diari més potent. Tanmateix, és un món que desconec. Potser algunes d’aquestes coses passen de veritat. Em pregunto quant hi ha d'autobiogràfic en tot això.



 

L’estil literari m’ha agradat força. Gual escriu molt bé. I, endemés, posa en joc una sèrie de recursos narratius que, sense augmentar la complexitat del text, el doten d’un aire prou elaborat. Canvis de veu i de punt de vista, utilització de citacions molt adients, introducció de documents que recullen una part dels esdeveniments... una bona feina.      
Allò que més m’ha interessat de la novel·la no és la trama criminal ni la història que explica, que no deixa de ser d’un to lleuger i passador (molt de sèrie televisiva, inclòs el desenllaç final), sinó la capa amagada que batega amb intensitat en segon pla. És a dir, el debat obert entorn a la tasca periodística i tot allò que comporta, per bé i per mal. Xavier Gual el posa damunt la taula de manera molt intel·ligent. Al llarg de tota la obra, ho fa de manera implícita. Però també hi ha un fragment en què es destapa totalment.  Per això us aconsello llegir amb molta atenció el capítol intitulat B-7- Autocensura (opinió), que va de la pàgina 139 a la pàgina 149. Una boníssima anàlisi que us aclarirà moltes coses i no us deixarà indiferents.
Que gaudiu de la lectura, negrots.      
 


dissabte, 19 juliol de 2014

Por de la veritat, de Mary Higgins Clark







Només un breu apunt per ressenyar la novel·la de Mary Higgins Clark que tot just he acabat. Es titula Por de la veritat i us recomano que no la llegiu.
Evidentment, jo ja sabia que seria un llibre molt lleuger, tipus best-seller, que només em serviria per passar l’estona. Me’l van enviar des d’Edicions 62 i aquests dies, amb la casa plena de paletes i pintors, vaig decidir agafar-lo. Era fàcil, no m’exigia cap esforç i me’l podia empassar en qualsevol racó del pis, perquè, com us podeu imaginar, quan hom fa obres a casa tot està fora de lloc i fet un desastre.   
Per desgràcia, la novel·la encara ha resultat més fluixa que no em pensava. Temps enrere ja havia llegit alguna cosa d’aquesta senyora. Poca, la veritat. Però la recordava una mica més elaborada, més intrigant. Recordava que, malgrat l’estil convencional i sense pretensions, almenys aconseguia mantenir un cert suspens. A Por de la veritat no hi ha res d’això. Tot és previsible, sense emoció, sense que aconsegueixi enganxar el lector, amb una trama vulgar, una extensió innecessària  en el plantejament i el nus i un desenllaç, en canvi, massa precipitat i excessivament expeditiu.
Les parts narratives escassegen i tot ens arriba a través dels diàlegs o dels pensaments dels personatges. Fet amb tan poca traça que es nota perfectament que certes converses o certes reflexions són absolutament forçades i irreals i que tenen com a única finalitat la d’informar el lector. Evidentment, el lector necessita conèixer algunes qüestions per poder entendre allò que vindrà després, però l’autora ho col·loca tan barroerament que no s’ho empassa ningú, de manera que li resta al conjunt la poca credibilitat que té. Sembla la novel·la d’un principiant.
Potser l’autora s’ha fet gran i ja ha escrit massa (perdoneu els prejudicis) i ara simplement es dedica a repetir esquemes, temes, fórmules i recursos. Potser té un negre. En qualsevol cas, sigui qui sigui, ho ha fet fatal. Això sí, la novel·la esdevindria una fantàstica pel·lícula de sèrie B, d’aquelles que programen a Antena 3 els dissabtes i diumenges a la tarda. Tal vegada alguns errors imperdonables en la narrativitat literària es podrien reparar amb el llenguatge cinematogràfic.   
En resum: personatges plans i avorrits, cap tipus de crítica social, cap tipus d’aprofundiment psicològic. Res. Convencionalisme i superficialitat en estat pur. Una  mostra flagrant del pitjor thriller americà.
Ni us hi acosteu, negrots, que el temps que tenim és massa valuós.
 
 

 

diumenge, 13 juliol de 2014

Josep Forment, l’editor que parlava amb els autors



 
Taula rodona al Festival Tiana Negra (gener 2014)
 
 
 
 
Amb Jordi Fernando (Ed. Meteora) a Collbató Negre (març 2014)
 
Quan algú visita la pàgina web de l’Editorial Alrevés, allò que troba en primera instància és una frase definitòria ˗breu però contundent˗ que fa molt bona fila: La editorial que habla con sus autores. Guau. Una afirmació que promet. Sigueu sincers: genera expectatives. Al cap d’un moment, però, estic convençuda que la majoria de la gent l’oblida. Vivim en una societat mercantilista i fal·laç, on els eslògans d’aquesta mena acostumen a funcionar com un simple reclam publicitari. Per tant, sembla normal que ningú no se’ls cregui, que a ningú no li passi pel cap que de tant en tant ˗i sense que necessàriament hagi de servir de precedent˗ puguin ser sincers.
Tanmateix, en aquesta ocasió, la gent s’equivoca. L’Editorial Alrevés, petita empresa de bojos somiadors enamorats dels llibres, sí que parla ˗i molt˗ amb els seus autors. És una de les seves inequívoques característiques. Han aconseguit convocar, al seu voltant, una gran família de lletraferits. Un grup humà increïble ˗escriptors, editors, col·laboradors, divulgadors˗ que s’ajuda, s’estima i es respecta. I que quedi clar que quan dic “gran família”, no estic emprant un tòpic ni una frase feta. Som una gran família. Ho hem demostrat aquests dies, quan ens ha sobrevingut una tragèdia que mai no hauríem pogut imaginar. Josep Forment i Forment, director de l’editorial, el “papa ós” de tots plegats, ens ha deixat de sobte. Prematurament, traumàticament, cruelment. I la gran família d’Alrevés s’ha replegat en ella mateixa, com una sola ànima, per intentar comprendre, per conjurar el dolor, per dir-li adéu. Perquè sabem que junts tot adquireix més sentit, si és que n’hi ha cap, de sentit. Perquè sabem que junts som molt més forts.
La mort de Josep Forment es va produir el passat dia 9. Des d’aleshores, molts membres de la gran família han escrit elegies, panegírics, lloances. Tots remembren la seva relació personal i única amb l’estimat amic. Tots els autors ˗cal recordar la frase˗ admeten amb insistència que parlava molt amb ells. Jo encara no havia pogut posar-me davant de l’ordinador. No m’hi veia amb cor. I el cert és que ara mateix teclejo i teclejo aquests paràgrafs sense estar gens convençuda d’encertar a dir el que sento, de poder transmetre la sensació de ràbia, d’incomprensió i de pena que em crema per dins. La mort sempre és inoportuna i voraç, però quan arriba abans d’hora, amb traïdoria, et deixa fora de combat.  
Jo també sentia que la meva relació amb en Josep era especial. Ens vam conèixer a través d’Àlex Martín Escribà, el director de la Col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat, engegada fa uns anys per Alrevés. Amb una gran amabilitat, tot l’equip em va incloure de seguida en el projecte. A partir d’aquí, el meu tracte amb ells ha estat intensíssim i constant. Som els crimcatians, una nova espècie d’utòpics amants de les lletres negres! Aquest text no s’acabaria mai si fes una relació exhaustiva de les trobades, taules rodones, presentacions, xerrades, viatges, signatures de llibres, fires, paradetes, clubs de lectura, actes en llibreries, festivals, dinars, sopars, festes, celebracions, etc. etc. que hem compartit. Ni jo mateixa en sóc conscient. Ser amb ells, riure amb ells, trobar-me amb ells, forma part des de fa uns anys de la meva més absoluta quotidianitat. Ja us ho he dit: som família.     
Per això resulta tan difícil escollir un record. Tots són tan valuosos! Amb en Josep Forment havíem tingut moltes converses. Sobre literatura (era un home cultíssim, un erudit amb un gran olfacte, un grandíssim editor); sobre els llibres que publicava (estàvem d’acord gairebé en tot, de vegades amb aquella complicitat un pèl acadèmica que ens unia); sobre el mercat editorial (en sabia un munt, jo aprenia cada dia d’ell); sobre la vida (els fills, la família, les coses importants); sobre la salut i la mort (hi pensava molt); sobre el món d’avui, la pèrdua dels valors, la societat.
Però no puc deixar de destacar que ell va parlar, en nom de l’Editorial, en la presentació del meu llibre Les veus del crim (encara no fa un any, va ser el 18 de setembre de 2013) a la Llibreria La Impossible. Una tarda absolutament màgica, farcida d’amics i d’alegria. Mesurat, intel·ligent, proper, en Josep va valorar l’aportació del llibre a l’escassa assagística existent sobre el gènere negre en català. Li agrairé sempre.
 
 
Presentació de Les veus del crim a La Impossible (18 de setembre de 2013) 
 
I tampoc no puc deixar d’esmentar, amb un nus a la gola, que només unes hores abans de traspassar va tenir la deferència de ser amb nosaltres a la posada de llarg de l’Associació En Negre, juntament amb en Sebastià Bennasar i Empar Fernández, a la Biblioteca del Vapor Vell. Estava perfecte, lúcid, pletòric, tan boig per la literatura i els llibres com de costum, recolzant amb entusiasme el nou projecte, assegurant que tots lluitàvem per la mateixa causa. A l’endemà al matí, s’havia mort.  
 
 
Presentació Associació En Negre , Biblioteca Vapor Vell (8 de juliol de 2014)
 
En Josep Forment era un home molt sensible. M’ho havia reconegut moltes vegades. Un gran patidor. Es preocupava per tot, es neguitejava, se'n dolia. Sovint ens dèiem, l’un a l’altre, que ens assemblàvem molt en això. I era veritat. I també ens assemblàvem en una altra cosa: ens agradava abraçar. Estàvem convençuts que les persones ens hem de tocar, petonejar, dir-nos que ens estimem. Ho hem de fer mentre hi som, perquè després ja no és possible. Cada dia hi crec més, en aquesta idea. Davant del patiment, només ens resta el contacte humà.
Per aquest motiu, Josep, he abraçat molt fort els teus companys d’Alrevés (Gori, Ilya, Marc, Roger) i ho continuaré fent. Per aquest motiu, Josep, he abraçat molt fort la teva esposa (Olga) i el teu fill (Pol). I per aquest motiu, amic estimat, t’abraço en la distància, amb l’emoció a flor de pell, siguis on siguis.
Descansa en pau.
 
 
És així com t'imagino, Josep, carregat de llibres.


Article també publicat a Núvol

Article també publicat a Llibres per llegir





dissabte, 12 juliol de 2014

Alexis Ravelo, Premi Dashiell Hammett





El nostre amic Alexis Ravelo es va erigir ahir en el guanyador del Premi Dashiell Hammett a la millor novel·la negra publicada l'any 2013. La novel·la en qüestió (de la qual podeu llegir aquí la meva ressenya) és La estrategia del pequinés, publicada per l'Editorial Alrevés. No cal dir que estic molt contenta. Crec que el llibre, ficció de perdedors i de baixos fons de tall ben clàssic, s'ho mereix.
 
També estic contenta que hagi rebut una menció especial l'obra Don de lenguas, escrita a quatre mans per Rosa Ribas i Sabine Hofmann. Ateses les meves humanes limitacions, confesso que encara no l'he pogut llegir, però és qüestió de temps!
 
Enhorabona als guanyadors i endavant amb la negror!
 
Que passeu un bon dissabte!     
 
 

dimecres, 9 juliol de 2014

Comunicat oficial de l'Editorial Alrevés davant de la mort de Josep Forment



 
Amb gran dolor, transcric el comunicat oficial de l'Editorial Alrevés davant la mort sobtada del seu director i editor Josep Forment. L'impacte és massa gran i ara mateix no puc dir res més. Prometo en un futur escriure tot allò que aquest gran amic es mereix. Moltes gràcies.
 
 
 
Comunicat Editorial Alrevés


Barcelona, 9 de juliol de 2014


Des de l’Editorial Alrevés volem comunicar als nostres amics, autors i col·laboradors la trista notícia de la mort del nostre estimadíssim Josep Forment, a qui tots coneixien ja per la seva trajectòria professional i per la seva inestimable tasca d’editor i traductor, a més d’escriptor. Persona modesta, intel·ligent, lúcida i generosa, volem transmetre el nostre afecte i el nostre dol a la seva família, i plorar amb ella la desaparició d’un company insubstituïble, d’un bon amic, d’un germà.  


La mort no interromp res, Josep.


Descansa en pau.
 
Gregori Dolz, Marc Pitarch, Ilya Pérdigo i Roger Clanchet
Editorial Alrevés  
 
 
Josep Forment ha mort avui als 52 anys de manera sobtada. Nascut a la Vall d’Aran (Bossòst, 1962), va estudiar Filosofia i Direcció Cinematogràfica, tot i que va centrar la seva activitat professional en el sector editorial com a comercial i editor (Ediciones B, La Magrana, El Andén) i sobretot a l’Editorial Alrevés, en la qual va treballar des del seu inici. Era un especialista en Arthur Rimbaud, de qui havia traduït les seves obres completes i diversos assaigs, La belleza del diablo (2009) i Arthur Rimbaud, Poesía al raso (2011).  


 

dilluns, 7 juliol de 2014

Fundido en negro (diverses autores)

 
 
 


Avui em ve molt de gust ressenyar aquest llibre. Presenta alguns punts en comú amb l’antologia que l’any passat vaig tenir l’honor de coordinar i que coneixeu perfectament.  Em refereixo, per descomptat, a Elles també maten, de Llibres del Delicte. Les coincidències més palpables rauen en dos fets: 1) són relats negres i 2) són relats negres escrits per dones. Encara, a més a més, se n’afegeix una altra (que fa il·lusió): Susana Hernández forma part, com a autora, de tots dos reculls.    
No cal reiterar, perquè n’he parlat a tort i a dret, la importància que té, des del meu punt de vista, que apareguin noves antologies i llibres de relats. Coneixeu de sobres la meva reivindicació del conte com a gènere de ple dret. Per tant, ja d’entrada, qualsevol aportació em sembla extremadament positiva.  
 



Fundido en negro, que du el subtítol Antología de relatos del mejor calibre criminal femenino, consisteix en un volum format per 9 històries breus, en castellà, coordinades per Inmaculada Pertusa Seva (catedràtica de Literatura Hispànica de Western Kentucky) i publicades per l’Editorial Alrevés. La idea no era només convocar un grup d’autores que es dediquessin al gènere negre, sinó també la gràcia de reunir una sèrie de personatges femenins ja coneguts. És a dir, dones escriptores i les seves protagonistes de ficció. Així, ens trobem amb les aventures d’un seguit de policies o investigadores que ja formaven part del panorama criminal hispànic. Entre d’altres, les noies de Susana Hernández, Míriam Vázquez i Rebeca Santana; la famosa Petra Delicado d’Alicia Giménez Bartlett; la ultrafeminista Lònia Guiu, de Maria Antònia Oliver; i la policia mig alemanya mig espanyola Cornelia Weber-Tejedor, creada per Rosa Ribas.
 
Com us podeu imaginar, poquíssima broma, negrots.

 

L’antologia no m’ha decebut, tot i que, com és normal en un llibre que conté diversos textos, uns m’han agradat més que uns altres. N’hi ha 7 que em semblen de molt bona qualitat i només 2 que fluixegen una mica. Cada autora s’ha cenyit, com havia de ser, a les característiques pròpies de les seves protagonistes. Gairebé tots els relats es poden adscriure, d’una manera o d’una altra, a la tipologia que coneixem com a narrativa procedural (de procediment, de seguiment de la investigació). Des d’aquest punt de vista, no hi ha relats que resultin especialment sorprenents o que defugin els cànons del gènere, sinó més aviat al contrari. Són típiques històries de detectius, d’investigadors, de policies. Farcides de lesbianes, això sí.  De pedra, m'he quedat.    
M’ha cridat l’atenció, molt favorablement, el text intitulat Un perro llamado Úrsula, de Clara Asunción García. He de confessar que no coneixia l’autora, però la seva ficció, fresca i dinàmica, a mig camí entre la tendresa i la més absoluta negror, m’ha atrapat.
He gaudit molt amb el vessant màgic i pseudoespiritual dels criminals de Rosa Ribas. El seu conte, intitulat Angelitos negros, té un inici brutal, molt bo. La resta de la història conté detalls imaginatius i divertits (començant pel títol) que no fan decaure en cap moment el seu component fosc.
M’ho he passat molt bé amb l’exercici de cameo estil Hitchcock que du a terme Susana Hernández, amb total desvergonyiment, a La ternura del jugador de rugby. Quan ho vaig llegir, no m’ho podia creure. Aquests escriptors, el que fan per sortir en un llibre... Bromes a banda, he de dir que, com que conec molt bé la seva parella de policies, em resulta molt plaent tornar a les seves peripècies.
I, com no podia ser d’una altra manera, he de destacar el conte Sin tratamiento de cortesía, d’Isabel Franc. I quan dic “com no podria ser d’una altra manera” no vull  donar a entendre que sigui el millor (no pretenc establir cap tipus de rànquing). Tanmateix, una cosa resulta clara. Quan una història negra basa el seu toc final en un malentès lingüístic, jo em sento obligada a esmentar-la especialment. Debilitat (que no desviació) professional.     
En resum: una lectura d’estiu molt àgil, agradable i distreta. Recomanada, negrots.  
 

 
 

divendres, 4 juliol de 2014

Te quiero porque me das de comer, de David Llorente







Fa un parell de mesos, els amics de l’Editorial Alrevés es van empescar una curiosa i engrescadora operació de màrqueting. Ja sabem que avui en dia cal ser imaginatiu i original per promoure la literatura! De manera que van convocar uns quants blocaires negrots (entre els quals una servidora) per posar-la en marxa. Es tractava de fer difusió d’una novel·la molt especial que estaven a punt de publicar. La idea era que els blocaires la llegíssim per avançat i comencéssim per twitter una piulada massiva amb un hashtag concret (#muelle14). Una piulada misteriosa, que generés expectatives sense revelar res. També s’havia confegit un pla estratègic de ressenyes, que hauríem d’anar penjant en els nostres blocs esglaonadament. Els amics d‘Alrevés, en senyal d’agraïment, fins i tot van establir un petit premi simbòlic per a la millor ressenya.
He de confessar que el meu fracàs en l’operació ha estat estrepitós. I ho sento molt, perquè ja sabeu com m’estimo la gent d’Alrevés. Però la campanya va coincidir amb un mes per a mi molt carregat de feina (final de curs, correcció d’exàmens, viatges a l’estranger, promoció d’Elles també maten). Total, que no vaig poder estar, ni de bon tros, a l’alçada de les circumstàncies. Impossible seguir el ritme marcat ni les pautes a seguir. Avui, ja començat el mes de juliol i amb la novel·la que triomfa espectacularment per tot arreu, és quan jo em despenjo amb la meva ressenya. En fi. Alrevés ho sap i ho comprèn. I, per consolar-nos, només puc afegir: més val tard que mai.




Però anem per feina. El llibre es titula Te quiero porque me das de comer. El seu autor: David Llorente. I els comentaris generalitzats i unànimes: es tracta d’una obra personalíssima, increïble, absolutament innovadora i totalment diferent al que hem llegit fins ara. Un text que defuig totes les normes i que està revolucionant el gènere negre. Una novel·la única, gairebé paranormal.
És clar, amb aquestes referències, jo m’esperava quelcom que em deixaria astorada, planxada, clavada a la cadira. Quelcom que em canviaria la percepció de la negror per sempre més. Llàstima, perquè és del domini públic que la lloança excessiva d’una cosa no acostuma a sortir bé. La nostra imaginació sempre supera la realitat i, quan finalment t’hi enfrontes, corres el risc de patir una decepció.  
I no vull dir amb això que la novel·la no em sembli magnífica, que ho és. I tampoc no vull dir que no sigui extremadament creativa i complexa, que també ho és. De fet, tinc clar que demostra una de les meves creences absolutes: que la narrativa de gènere admet totes les rentades de cara que vulguem, totes les novetats, modificacions, canvis i hibridacions que siguem capaços de fer. Només vull dir que David Llorente aprofundeix en un exercici que ja existeix, que ni de bon tros no és nou. Simplement s’inscriu dins d’una tradició narrativa procedent del segle xx i hi afegeix el seu (esplèndid) gra de sorra. Ningú no nega que el negre hispànic creix enormement amb aquesta novel·la, ja que tal vegada no era habitual emprar aquest estil dins del gènere. El que passa és que, quan hom ha llegit Joyce, Woolf, Lessing, Saramago, Manuel Puig o Cabré (per posar només algunes exemples), ja no pot sentir que s’enfronta a una cosa desconeguda quan topa amb Llorente.   
Tot això, que sembla més aviat una crítica, en realitat no ho és. Si Llorente llegeix aquestes línies, no sé com s’ho prendrà. Tanmateix, espero que estigui content. I ara m’explico: em fa la sensació que en general s’ha destacat tant la forma externa de la novel·la, el seu estil calidoscòpic, la seva estructura de puzle i la seva manera d’enfocar l’esdevenir temporal, que no s’ha atorgat al contingut  el reconeixement que es mereix. I afirmo això sense abjurar de dos axiomes que van a missa: a) en qualsevol obra, fons i forma constitueixen un tot indissociable i b) allò que diferencia un autor d’un altre és el seu estil.  
Però mireu: David Llorente ˗tot muntant una història complexa, integrada per petites píndoles que, lligades sense solució de continuïtat, doten el text d’un aire de simultaneïtat en les accions˗ allò que de veritat fa és dibuixar amb excel·lència plàstica la realitat ˗terrible, degradant, inimaginablement esfereïdora˗ d’un barri marginal en una gran ciutat. El gran protagonista de Te quiero porque me das de comer no és Max Luminaria (metge eminent i assassí en sèrie antropòfag). No ho és Casimiro Balcells (comissari de policia homosexual, vençut per una obsessió), no ho és Marcelo Saravia (espòs infidel que cau en la degradació més absoluta). No ho és cap dels personatges que desfilen, com dins les gàbies d’un enorme zoològic, per les pàgines del llibre.

El gran protagonista de Te quiero porque me das de comer és el barri de Carabanchel, que serveix de mirall reflectant de tots els barris pobres i miserables del planeta. La descripció de Carabanchel i de la fauna que l’habita resulta punyent, dolorosa, sense concessions. Podem acceptar que Llorente juga. S’esplaia a gust i tira d’hipèrboles i de caricatures per fer-nos més païble la veritat, per trencar l’automatisme perceptiu, per generar sorpresa. Usa un humor retorçat per mostrar-nos algunes situacions que semblen impossibles. Menteix perquè fa ficció, una ficció negríssima, però ficció. Però no podem oblidar que, darrere de tot això, hi ha la voluntat de crítica i de denúncia més completa i expeditiva que he llegit darrerament.   
Sense pèls a la llengua, descregut i brutal, David Llorente impacta profundament. I ho fa, sobretot, per allò que diu. No ˗o no només, perquè aquesta idea seria massa pobra, massa fàcil, massa naïf˗ per com ho diu. David Llorente ens arrenca la màscara i ens col·loca davant el nostre propi rostre: miserable, brut, repugnant. Qui no se senti una mica avergonyit després de llegir la novel·la, que s'ho faci mirar.