Harlem Nocturne

diumenge, 15 de març de 2020

Tercera i última tanda de lectures des de juliol de 2019



I per fi, tal com vam quedar, aquí teniu la darrera tanda de llibres negrots des del dia 11 de juliol de 2019. A partir d'ara, estic al dia. I aniré agrupant les lectures per mesos, més o menys. Així estaran totes controlades i us en podré dir alguna cosa, la mateixa que avançaré a les xarxes socials.  
Som-hi.


Octubre, de Teresa Solana

Una nova aventura de la inspectora Norma Forester, la investigació d'un crim amb problemes d'identificació del cadáver en el marc dels esdeveniments que van tenir lloc a Catalunya entre el 20 de setembre i l'1 d'octubre de 2017. No és una novel·la política, el rerefons és només l'escenari que recull els moments que vam viure. De lectura molt ràpida i dinàmica. 


Més que ràbia, d'Emili Bayo

Una novel·la coral, estructurada a partir de les veus en primera persona de tots els seus personatges. Puzzle ben muntat, molt actual, que aprofundeix en la psicologia humana i en la deriva política i social. El resum: no hi ha un pam de net. Us agradarà. 




Els llops, de Francesc Puigpelat

La novel·la data de 2005, any en què va guanyar el XIII Premi Carlemany. Una obra atemporal, que utilitza el motiu de la nissaga familiar típica, amb odis, amors, violència i moltes revenges, per fer un recorregut històric des de principis del segle XIX fins a l'actualitat. Ben escrita, ben documentada, l'acció se situa a Balaguer (on va néixer l'autor) i a les terres de Lleida. Una ficció como les de tota la vida, que pot agradar a un públic molt ampli. Això sí, la lletra minúscula de les edicions de butxaca és una vergonya i un insult al lector.  




Mai més, de Susana Hernández 

Una sòrdida i crua història del suburbi. Personatges al límit, determinats per un destí indefugible i/o per unes nefastes eleccions. Els marges, el subsòl, els espais on no hi ha esperança. Un retrat que trasbalsa pel seu realisme inqüestionable en uns barris de Barcelona que mai no surten a les guies turístiques. 



Rossi, d'Assumpta Margenat

El volum consta de dues novel·les protagonitzades per aquesta Rossi que li dona títol: Escapa't d'Andorra i Manolo. Publicadas a la Biblioteca Andreu Martín, de l'Editorial Efadós, representen l'obra completa de l'autora, Assumpta Margenat. Àcides, crítiques, personals i diferents, segur que a l'època de l'escriptura (anys 90) eren una rara avis. De lectura molt agradable. 



La teoria de l'imbècil, de Pep Prieto

No tinc altra manera de dir-ho. M'ho he passat pipa amb la novel·la d'en Pep Prieto. Àgil, original, imaginativa, amb l'atractiu impagable de la brevetat. Intriga i suspens amb tocs fantàstics. M'ha enganxat i l'he llegit en poques hores. Perfecte per a una tarda d'estiu, amb una beguda fresca i sota un arbre. Us la recomano.  


La sarbatana, d'Isabel-Clara Simó

La darrera novel·la que Isabel-Clara Simó va publicar en vida. Una ficció de crims familiars, amb un bon punt d'humor negre. Narrada a dues veus que van desgranant la història, cadascuna des del seu punt de vista, resulta un exercici interessant.   


El sindicat de l'oblit, d'Albert Villaró

És possible matar Franco dues vegades? Doncs sí. Albert Villaró ho fa en aquesta sensacional ucronia que recomano vivament. Seqüela de la seva novel·la Els ambaixadors, que fou premi Josep Pla 2014, Villaró recupera especulació històrica i personatges per construir una ficció que no us podeu perdre i que es pot llegir independentment de l'anterior. Prosa rica i curosa, ironia finíssima i un humor d'orc muntanyenc. Extraordinària. 


Un altre dia antic, de Sebastià Bennasar

Una ficció ambientada entre Lisboa i Mallorca amb sicaris, càrtels de la droga, tràfic d'armes, empresaris corruptes i desaprensius de tota mena. També hi ha policies i gent altruista, hi ha literatura i llibreries i un indubtable cant d'amor a la ciutat del Tejo. De com es conjuminen aquestes coses, aparentment tan desaparellades, només ho podreu saber llegint-les.  



divendres, 13 de març de 2020

Segona tanda de lectures des de juliol de 2019



Tal com vaig prometre, aquí teniu una segona tanda de les meves lectures negrotes des del dia 11 de juliol de 2019, data de la darrera ressenya. Per no fer posts interminables, encara hi haurà una tercera i s'haurà acabat. Gràcies, negrots.    


Cazeneuve i les clavegueres de la ciutat, d'Oriol Molas i Ferran Grau

Segon capítol de les aventures d'Enric Cazeneuve, el primer detectiu privat de la ciutat de Barcelona. Un llibre ben escrit, ben documentat, ben ambientat, que té cura de tots els detalls. La crítica de la societat del moment (1913) lliga perfectament amb la crítica social que podríem fer ara, paral·lelisme que no deixa de neguitejar. L'excel·lent dibuix dels personatges és un fet a destacar. Els principals, ja són amics que estimem. Els secundaris o circumstancials sovint són "tipus" que ens ajuden a reproduir el marc històric. Picades d'ullet literàries i agradables tocs d'humor arrodoneixen una molt recomanable lectura. Ja estic esperant el tercer!



Els crims de la taula periòdica, de Xavier Duran i Jordi de Manuel

Novel·la juvenil però apta per a tots els públics, molt agradable en la lectura i prou divulgativa en temes científics i temes socials. Molt recomanable si teniu fills, nebots o nets adolescents. Vosaltres també en gaudireu. 



Em diuen Fletxa, de Joan Carles Ventura

Novel·la guanyadora del VI Premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana. Una ficció divertida i fresca, crítica i àcida, ambientada als anys 80 del segle XX. Abans dels mòbils, abans de l'euro. En temps de pessetes, cabines telefòniques i contestadors automàtics. Amb un toc woodyallenià molt a l'estil de "Misterioso asesinato en Manhattan" i aquella poca vergonya  del valencià col·loquial, hi trobem uns personatges delirants, fins i tot una Miss Marple valenciana de primer nivell. Vaig formar part del jurat del premi i ara que l'he rellegit encara m'ha agradat més.   



Els àngels em miren, de Marc Pastor

Una fusió entre el negre, el fantàstic i la política-ficció que s'insereix de ple en l'univers Corvo/Pastor. Jo, que el segueixo des de La mala dona i que vaig entrevistar-lo àmpliament per a Les veus del crim, m'hi sento còmoda en aquest univers. M'agrada, encara que, com és normal, algunes novel·les m'arriben més que d'altres. Aquesta m'ha agradat molt, la negror que destil·la, els homenatges que conté (molts noms amb al·lusions diverses), la singularitat, retrobar personatges antics. Un text plenament postmodern i recomanable, que podeu llegir independentment de la resta del corpus.  




El despertar del navegant, de Maribel Torres

Un text ben escrit i ben travat, llegidor, amè i actual. El robatori d'un quadre, un Miró molt valuós, és l'inici d'una peripècia que ens enfonsarà en un "mar" de corrupció empresarial i política. I mai millor dit això de "mar", us ho puc garantir. Crec que és una novel·la per a un públic ampli.   


Ella, de Damià del Clot 

Un llibre inquietant, original, sorprenent, amb històries creuades que acaben lligant i un estol de personatges molt especials. Es llegeix en un sospir, amb l'agilitat que el propi llibre ens planteja com a tret principal. Per a mi ha estat una agradable sorpresa. 

dimecres, 11 de març de 2020

Primera tanda de lectures des de juliol de 2019



Sabeu que des de l'estiu passat no he penjat ressenyes al blog. Em feia molta falta descansar i desconnectar. Continuo necessitant un reset, però també és cert que em tortura el desgavell de la meva llista de lectures. El blog sempre em va resultar molt útil per tenir-les controlades. Així que he arribat a una solució intermedia, que no em sembla malament. Com que a Facebook i a Twitter he anat penjant breus opinions de cada llibre, les aniré publicant aquí, agrupadas. Serà la manera de no abandonar totalment el blog i de deixar constància dels llibres que llegeixo. En aquest post hi posaré totes les novel·les negres llegides enguany fins avui (11 de març). En posts successius recuperaré les que falten de 2019 des de la darrera ressenya, que data del dia 11 de juliol. 
Espero que us sembli bé la idea, negrots. 



Teoria del gall, de Margarida Aritzeta

Acabada la darrera entrega de la sèrie de la inspectora Mina Fuster. He xalat com una vedella. Personatges extraordinaris (amb una nana d'ulls liles que m'ha robat el cor), absoluta maduresa narrativa, recursos infinits, excepcional utilització dels registres lingüístics. Imaginació, tendresa, intertextualitat, homenatges, erudició, crítica, defensa de la cultura popular i la literatura oral, desinhibició, duresa, negror, violència, denúncia. Tot això i molt més és la novel·la. No us la perdeu. 



La condición animal, de Valeria Correa Fiz

Relats de terror que, a priori i per la coberta, semblen paorosos. Però no. M'han agradat, però de por, poca. Són dotze històries que impacten i que, com passa sempre en tots els reculls, unes m'han arribat més que unes altres. El llenguatge i el to narratiu, de clara tradició argentina, m'ha encantat. Si alguna cosa li falta, són els finals inesperats. Els relats excel·leixen més durant el seu desenvolupament que no pas per una conclusió contundent. No és el que l'autora buscava. En qualsevol cas, la lectura m'ha resultat molt plaent. 



La mà de ningú, de Vicent Usó


Amb un retard inclassificable (atès que la primera edició és d'octubre de 2011), acabo aquesta interessant novel·la de Vicent Usó. Estava fent cua pacientment a la meva pila interminable, però per sort tot arriba. I com que els llibres no caduquen, us la recomano. Un trencaclosques de personatges curiosos (i alguns esgarrifosos) que aconsegueixen atrapar-nos des de la primera pàgina.  



Restaurant Caníbal, de Gabriel Magalhaes 

Una novel·la delirant i sorprenent, ambientada a Porto i narrada en un to força poètic, malgrat el tema terrible que tracta. Mentre la llegia pensava: i si una cosa així està passant de veritat? Espero que no! M'ho he passat molt bé. 


L'hivern del coiot, de Ferran Grau

Finalitzada la lectura, et felicito, Ferran Grau, per aquest true crime tan especial. Una història esgarrifosa que no us pot deixar indiferents. Una molt bona contribució a l'encara escàs inventari del non-fiction en català. No us el perdeu. 



Asesinato en la planta 31, de Per Wahlöö


He llegit per fi un altre dels que feien cua. Una distopia lleugerament futurista, escrita el 1964, ambientada en un règim totalitari que ha destruït la recerca, la creativitat i la cultura. Un règim que ha imposat la censura sense que gairebé no es noti i que ha convertit la població en una massa conformista, avorrida i acrítica. La similitud ideològica i de plantejament amb algunes de les novel·les de Manuel de Pedrolo m'ha semblat indiscutible i m'ha encantat descobrir-ho. És obvi que ambdós autors, de la mateixa generació, compartien interessos, malgrat la distància geogràfica i política dels seus països, Espanya i Suècia. Homes d'esquerres, honestos i intel·ligents, m'hauria agradat que s'haguessin llegit mútuament.   




Perdoneu les nostres culpes, de Marie Vindy

Inspirada en una sèrie de crims reals, l'autora fa un reivindicació en forma de novel·la. La necessitat de visibilitzar la violència de gènere i la poca contundència de la justícia en algunes situacions o pel que fa a certes víctimes. L'autora coneix el tema de primera mà perquè és cronista judicial a Dijon. La traducció l'ha perpetrat la Maria Llopis.



Escapisme, de Marc Moreno


La darrera novel·la de Marc Moreno, publicada per Més Llibres. Una crook story descarnada i realista, amb personatges desnonats per la vida, que no et deixarà indiferent. 
El seu inesperat final, tampoc. 



La favorita de l'Harem, d'Andreu Martín 


La favorita de l'Harem és la darrera novel·la d'Andreu Martín, la segona de les aventures de l'histriònic Mili Santamarta, amo i senyor del bordell més llustrós del món mundial, o si més no de Barcelona. Un text divertit, amb moltíssima acció i molt imaginatiu, amb el qual el seu autor és evident que s'ho ha passat pipa. 


    

dijous, 14 de novembre de 2019

Un meu relat distòpic: Qüestió de pes (lectura i àudio)



Atesos els darrers resultats electorals, no me n'he pogut estar i he escrit això. Havia de fer alguna cosa, la veritat. Us deixo el text del relat i, al final, l'enllaç de l'àudio. És una coseta molt senzilla, però espero que us agradi. Moltes gràcies.  


QÜESTIÓ DE PES


En els darrers anys, el nazisme i el feixisme havien crescut tant que la situació va començar a resultar insostenible. Per aquest motiu, i malgrat les seves variades diferències, els caps de tots els governs demòcrates del planeta van decidir reunir-se en una cimera (extremament secreta) d’alt nivell. S’havia de prendre una decisió definitiva, que acabés amb el problema de soca-rel. La intransigència intolerant dels energúmens havia assolit cotes insuportables, que amenaçaven la vida de la Terra i de la bona gent.   

Després de posar damunt la taula diverses propostes, no va costar gaire que els mandataris arribessin a un acord. Com que no volien de cap manera que es produís un bany de sang (això era cosa dels altres), van optar per una via que els va semblar més sibil·lina, però prou efectiva. En una complexa operació conjunta sense precedents, van detenir tots els fatxendes (se sabia perfectament qui eren perquè es creien invencibles i en feien ostentació) i els van desembarcar en una illa deserta enmig de l’oceà Pacífic. Lluny de tot, a molts quilòmetres de la civilització. No els van deixar cap eina ni cap estri que els pogués ajudar a fugir. N’eren molts i no ho tindrien gaire fàcil, però ja s’arreglarien com poguessin per sobreviure.  

Tanmateix, ningú no s’esperava allò que va succeir. Al cap de pocs anys, com que els desterrats sumaven centenars de milers de persones (i a més van procrear) l’illa sencera es va enfonsar tot d’una, sobtadament, de cop i volta. Aquella gentalla pesaven massa, era evident. L’illa no ho va resistir i va caure a plom, com una pedra enorme, perdent-se per sempre en les profunditats del fons marí. No cal dir que tots els seus habitants, sense excepció, es van ofegar. 

Quan els satèl·lits van anunciar la notícia, l’esclat d’alegria va ser monumental. La humanitat sencera es va lliurar a una celebració apoteòsica, plena de joia i de felicitat. La naturalesa era sàvia! La naturalesa havia fet la feina! Finalment, la justícia poètica havia triomfat i aquells bojos sense ànima havien desaparegut del mapa. Les festes es van allargar durant setmanes arreu del món, per totes les ciutats i pobles, enmig d’un goig fraternal que no s’havia vist mai. 

Estaven tan enfeinats gaudint de la bona nova que van trigar uns quants dies a ser conscients d’allò que estava passant. Perquè, de cop i volta, milers de peixos i animals marins van començar a surar entre les onades amb expressió aterrida. Van enganxar-se, exànimes, a les xarxes dels pescadors. Van arribar morts, en solitari o en grup, a les costes més properes al lloc on havia estat l’illa. Científics de tots els països, esfereïts, es van posar a treballar de valent, intentant amb desesperació trobar la raó d’aquella mortaldat massiva i inesperada. Però va ser debades. Desolats, només van poder detectar, dins la immensitat oceànica, la presència d’un perillós verí, irremeiablement letal. 





diumenge, 25 d’agost de 2019

Un descans que em mereixo




Per motius de saturació i cansament, per la convicció que no puc arribar a tot i que ja fa molts anys que em trobo en aquesta tessitura, he decidit durant aquest estiu deixar aquest bloc. Em fa una pena enorme i no vol dir que sigui per sempre, però necessito un descans de manera inapel·lable. La responsabilitat d'acumular tants llibres que la gent m'envia i que no tinc temps material de llegir quan toca, així com la meva inoperància a l'hora de passar de tot i no donar-hi importància, m'han obligat a prendre aquesta decisió. 

Ho volia comunicar abans que acabés el mes d'agost. Espero que comprengueu que tinc ganes de llegir allò que em vingui de gust, de triar jo el llibre i no de sentir-me obligada a llegir allò que algú espera que llegeixi. D'altra banda, la meva autoexigència a l'hora de fer unes ressenyes amb una mínima qualitat, també m'esgota moltíssim. 

De moment, comentaré les obres succintament a facebook i a twitter i res més. 
Gràcies per la fidelitat. de tot cor.

Negrots, no és un adéu, és un fins aviat. 



dimecres, 17 de juliol de 2019

Adéu a Andrea Camilleri





Avui és un dia trist, per més esperat que resultés des de fa unes setmanes. Ens ha deixat un dels mestres, el conegut escriptor Andrea Camilleri, creador (entre d'altres obres i gèneres) del famós comissari de policia Salvo Montalbano, figura de primera fila del giallo italià.  

Tots sabem allò que, a casa nostra, han representat les novel·les de Camilleri, especialment per als afeccionats al gènere, però jo m'atreviria a afirmar que no només per als afeccionats. Camilleri va ser dramaturg, guionista, assagista i un excel·lent cronista de la realitat de Sicília. Per això penso que reduir-lo a la novel·la de crims no resulta pertinent. Camilleri va ser un gran escriptor i així ho hem de consignar.    

Tot i això, no podem obviar la celebritat que va adquirir, a nivell mundial, amb el seu Montalbano (com sabem, cognom en homenatge a Manuel Vázquez Montalbán). Camilleri va crear personatges inoblidables (com l'inefable Catarella) i casos imaginatius i propers a l'estil de la Mediterrània, pàgines i pàgines que ens han regalat hores de suspens, intriga, diversió, humor i riures. Hores incomparables que podem remembrar sempre que vulguem amb la relectura de tants i tants títols. Endemés, com a lectors en català gaudim de la fortuna d'un luxe afegit: les inigualables traduccions de Pau Vidal, el traductor preferit de Camilleri, el traductor que, segons ell, ha captat millor l'esperit dels seus personatges i l'ànima (tan difícil de reproduir) del seu dialecte sicilià. 

Camilleri ha mort amb 93 anys, després d'una vida llarga i profitosa. El trobarem a faltar, perquè va estar treballant incansablement fins al final, malgrat l'edat i la malaltia. Amb tot, i encara que resulti tòpic, la gent com ell mai no marxen. Resten incòlumes, per sempre, en les seves obres. 

Que la terra et sigui lleu, mestre. 

   


  

dijous, 11 de juliol de 2019

Purgatori, de David Marín






Purgatori, de David Marín, és la novel·la guanyadora del X Premi Crims de Tinta. Es tracta d'una ficció perfectament travada, que funciona com un mecanisme molt ben treballat, i que està molt ben escrita, lingüísticament i estilística. M'ha resultat un plaer trobar un text que no té pegues, que no té problemes, que llisca amb mesura i pretensions estètiques clarament adequades al gènere al qual pertany. Segurament pensareu que el fet que una novel·la estigui escrita amb correcció i encert no hauria de ser un tret destacable, sinó una exigència mínima (que tots els editors haurien de tenir clara), però la veritat és que no és així. Es publiquen massa coses amb deficiències narratives, llenguatge pobre i repetitiu, barreges de registres, etc. Per això em sento tan contenta quan topo amb un llibre que sí que compleix unes expectatives que tots els lectors hauríem d'exigir com a requisit bàsic abans de començar a llegir. 

A la portada posterior de Purgatori ens diuen: 


El pare Moragues, director d'una escola religiosa de Balaquer, apareix assassinat en una rotonda als afores de Lleida. Al mateix temps, l'arribada a un petit poble de la Vall Fosca d'una descendent de la Vella Rugalla, una bruixa condemnada cinc vegades a la forca durant el segle XVI, coincideixen amb l'aparició d'animals morts, nens que emmalalteixen misteriosament i altres fenòmens estranys. El sergent Salvador Rull, l'agent Núria Riu i el caporal Coscubiela hauran de fer front a dos casos que posaran a prova les seves conviccions mentre es qüestionen també les seves vides. 

Els qui em coneixeu una mica ja sabeu que les bruixes són una de les meves debilitats (ho he demostrat en estudis acadèmics i en històries de ficció diverses), com també ho és l'Església Catòlica com a motiu literari vinculat al crim (també ho he demostrat). Per tant, Purgatori tenia tots els ingredients per generar el meu interès. Res com la superstició religiosa, la repressió catòlica, l'explotació de la idea del pecat i de la culpa i la castració moral i física que representa, per bastir una novel·la que ens obligués a llegir sense parar. 

David Marín no fa focs d'artifici, no es descontrola, no busca l'enlluernament ni el foc d'encenalls. Al contrari. Des d'una sobrietat absolutament versemblant i creïble, ens introdueix en una història fascinant on la natura i les característiques dels petits llogarrets de la Vall Fosca i dels seus pobladors hi juguen un paper essencial. També es complau Marín, en nom d'aquest decòrum volgut, en construir els diàlegs d'aquests personatges en la llengua pallaresa, exercici que cal agrair. 

Atmosfera, bones descripcions i personatges interessants (com el petit Oriolet) donen vida a una novel·la que, sens dubte, recomano llegir. 

Enhorabona, David. Pel premi i pel text. 

I que la calor us sigui lleu, negrots.