Harlem Nocturne

dimarts, 26 de juliol de 2016

Presentació del Festival de novel·la negra Cubelles Noir 2016




Aquest migdia ha tingut lloc la roda de premsa de presentació, a la Fàbrica Moritz de Barcelona, del Festival de novel·la negra Cubelles Noir 2016, amb una molt bona assistència de públic. Xavier Borrell com a director, personalitats de l'Ajuntament de Cubelles, l'escriptor José Vaccaro i els autodenominats lectors (però que són molt més, són dues autèntiques ànimes negres) Charo González Herrera i Agustí Argimon han estat els encarregats de fer-nos arribar el projecte. El Festival se celebrarà a Cubelles els dies 19, 20 i 21 del pròxim mes d'agost i té un programa que pinta molt interessant.

Charo González i Agustí Argimon han indicat les nominades al premi de novel·la negra (un en català i un en castellà) que s'atorgarà durant el Festival. Dic nominades perquè el Festival, amb la voluntat de visibilitzar la novel·la negra feta per dones, ha decidit només incloure dones entre les nominades, totes elles per les obres que van publicar el 2015. 

En català són Margarida Aritzeta (L'amant xinès), Esperança Camps (La cara B), Elena Torres Girbau (La puta d'oros) i Montse Sanjuan (El misteri del bressol buit).

En castellà: Susana Hernández (Cuentas pendientes), Graziella Moreno (Juegos de maldad), Dolores Redondo (Ofrenda a la tormenta) i Berna González Harbour (Los ciervos llegan sin avisar).

Us deixo amb algunes fotos de l'acte, on hi apareixen algunes de les nominades. I ara ja només ens resta esperar que arribi el dia, que ens ve molt de gust.

Fins aleshores, felices lectures, negrots.


 

dimarts, 19 de juliol de 2016

De moment, tot va bé, d’Andreu Martín




De moment, tot va bé és el títol triat per Andreu Martín per al seu llibre de memòries, mereixedor del Premi Gaziel 2016. Tot just acabo de llegir-lo i he de dir que l’he gaudit enormement. La fluida i experta ploma d’Andreu Martín posada al servei de la biografia pròpia, parlant-nos d’ell mateix amb la simpatia, la ironia i l’humor que el caracteritzen. Val a dir que el nostre autor va néixer el 9 de maig de 1949. Tot just acaba de complir 67 anys i està en plena efervescència personal i creativa. Les seves darreres novel·les són esplèndides. Per tant, vull avisar-lo que ha d’estar preparat per ampliar aquest llibre, encara ens haurà de delectar amb un altre volum de les seves aventis (les reals i les de ficció: Andreu Martín sempre viu entre la realitat i la ficció) perquè té corda per a estona.
Personalment, la lectura de De moment, tot va bé no ha fet altra cosa que confirmar-me que Martín és un creador de soca-rel, un animal literari, allò que en diuen un escriptor de raça. Un lluitador des de ben petit. Un tot-terreny perspicaç, intel·ligent i enormement intuïtiu que mai no té mandra de treballar. De fet, n’és tant de perspicaç i intel·ligent que ens ha ofert una biografia on no critica ningú, on passa de puntetes pels episodis durs i desagradables que sens dubte s’ha hagut de trobar (com tot fill de mare) al llarg de la vida. Comenta algunes coses, poquíssimes, de passada, però pràcticament no carrega contra ningú. Només parla generosament i en positiu de la família i dels amics que l’han marcat (el fragment que dedica al meu enyorat Agustí Vehí m’ha emocionat profundament). D’aquesta manera, surt indemne del tràngol biogràfic. Suposo que ell també sap que li resten encara moltes pàgines per escriure i molts anys per viure i conviure.  
La lectura del volum esdevé per damunt de tot un exercici lúdic i entranyable, un exercici on el passat de l’autor es barreja amb la nostra pròpia memòria. A pinzellades, sense voler confegir un manual d’Història, Andreu Martín desgrana en paral·lel la seva vida i la de tots nosaltres. La postguerra, la transició, la democràcia, Barcelona i els seus barris, Catalunya, Espanya, el món. El seu recorregut és un recorregut carregat de descobertes personals i col·lectives, un recorregut de contingut social, farcit de reflexions i pensaments, un recorregut afable i proper que ens permet admirar profundament l'escriptor sense sentir cap distanciament. Aquesta és una de les seves característiques personals. El respecte i la cordialitat són part dels seus trets distintius. Tanmateix, Andreu Martín és menys extravertit del que sembla a primera vista. Per això les seves memòries són les memòries d’un home reservat, d’un home poc procliu a escampar la seva vida privada. S’atura amb una certa minuciositat en la infantesa i els ancestres (pares, avis, tiets, tietes), en el passat més remot, però explica poques coses (i gairebé sempre anecdòtiques) de la seva privadesa més recent. No es despulla en cap moment. I, no obstant això, el sentim molt proper.







De moment, tot va bé excel·leix en dibuixar el mosaic de persones conegudes i importants en la vida de l'autor, en les entreteles del món literari, artístic i bohemi, en el retrat de cada episodi, de cada obra de teatre, de cada còmic, de cada pel·lícula, de cada llibre, de cada guió. En una paraula, en la remembrança detallada de la carrera professional d’Andreu Martín. Des d'aquest punt de vista, el volum em sembla un document de primer ordre per a futurs estudiosos de la seva obra. Un document impagable, ple de dades, noms i descripcions interessantíssimes, que qualsevol estudiós consultarà amb plaer i d’on en podrà extreure molt de suc. D’altra banda, el llibre també resulta un valuós testimoni metaliterari, on l’autor exerceix de teòric i exposa les seves idees al voltant de la cultura, l’art, el cinema, el teatre i l’escriptura, com a lector i com a creador. Val a dir que comparteixo un bon nombre de les seves reflexions, quasi totes elaborades a partir de l’experiència viscuda i d’un altament desenvolupat sentit comú.
Enhorabona, Andreu.

Que ningú no deixi de llegir De moment tot va bé. Us ho passareu genial i aprendreu un munt de coses, negrots.  

divendres, 1 de juliol de 2016

El meu article del mes a El Cinèfil: "Les dones de la morgue: avui va de forenses"




El meu article d'aquest mes de juliol a la Revista "El Cinèfil" va de sèries policíaques, autòpsies i dones que fan de forenses. Espero que us agradi. Com ja he fet en altres ocasions, us copio les primeres línies i l'enllaç de la revista per tal que pugueu continuar llegint.

Que la fredor de la "morgue" ens acompanyi en aquest calorós matí d'estiu.

Feliç dia, negrots.



Tant en la literatura com en el cine i les sèries policíaques, la proliferació en els darrers anys de nous personatges que juguen el rol detectivesc ha anat in crescendo. A banda d’un bon nombre de policies de característiques força variades, les novel·les, el cine i la televisió ofereixen un conjunt d’investigadors molt ampli, alguns professionals i d’altres simplement afeccionats (periodistes, advocats, metges, escriptors, mèdiums, fiscals, polítics, científics, professors, psicòlegs, estudiants, becaris: la llista sembla inacabable). Tanmateix, ningú no pot negar que el canvi més gran es va produir fa setze anys, quan la sèrie CSI (Las Vegas) va irrompre en el nostre univers televisiu. Des d’aleshores, res no ha estat igual.




dijous, 30 de juny de 2016

El meu relat "No hay hombres lobo en la gran ciudad" ara en veu alta




El meu relat "No hay hombres lobo en la gran ciudad", que es va publicar fa uns dies a la revista MoonMagazine, ara ja està en àudio, amb la veu espectacular de Miquel Llobera. Si el voleu escoltar, heu de prémer aquí al damunt i ja està. Espero que us agradi, negrots. Estic agafant molta afecció a la literatura en veu alta. Si es fa bé, és brutal!   


diumenge, 26 de juny de 2016

Barcelona negra, de diversos autors




Barcelona negra és una antologia de deu relats, en castellà, publicada per Siruela i coordinada per Ernesto Mallo. Els participants, per ordre d’aparició al volum, són: Andreu Martín, Ernesto Mallo, Empar Fernández, Toni Hill, Rosa Ribas, Milo Krmpotić, Teresa Solana, Carlos Zanón, Lilian Neuman i Carlos Quílez. El fil conductor de l’antologia és, com el seu títol indica, la ciutat de Barcelona: cada relat està ambientat o té relació amb un barri (Nou Barris, El Born, Sants-Montjuïc, la Barceloneta, Poble Sec, Gràcia, L’Eixample, El Guinardó, La Ribera i Vallbona). S’ha produït un cert embolic amb Sants-Montjuïc, que és el nom del Districte i no del barri, districte que d’altra banda inclou Poble Sec. Per tant, el lògic hauria estat fer un relat de Sants i un de Poble Sec, però no de Sants-Montjuïc, que és bàsicament una denominació administrativa. D’altra banda, vull confessar una cosa. Mai a la vida havia sentit parlar del barri de Vallbona.
Barcelona negra, com acostuma a passar amb els volums de diversos autors, és desigual i heterogeni. La diversitat respon a les diferents sensibilitats i estils dels escriptors, però també a la qualitat dels relats. He d’admetre que el conjunt m’ha resultat estrany i poc canònic. Tret de la història de Carles Quílez, veritable relat negre de barri, la resta s’allunyen força de les convencions establertes, de vegades per bé i d’altres no tant. Una de les qüestions que m’ha sorprès, potser relacionada amb haver d’escriure sobre un lloc preestablert, és la recurrència d’una certa mirada nostàlgica i d’unes trames basades en esdeveniments del passat. Zanón, Hill, Neuman, Solana, tots ens remeten d’una manera o d’una altra a uns temps que ja no hi són (especialment els tres primers). També Mallo se salta la norma i fa una fusió amb el fantàstic (fantasmes, ambient sobrenatural) que poca cosa té a veure amb el barri d’El Born. El seu conte podria haver estat ambientat en qualsevol lloc. Això no és exclusiu del text de Mallo; també Hill, Fernández (amb un relat molt actual) o Ribas (el seu és el text més reeixit del volum, al meu entendre) podrien haver situat les seves trames en qualsevol altre lloc. Pel que fa al relat ambientat a Gràcia, molt innovador estilísticament, no m’ha convençut quant el contingut, una mica tòpic i reaccionari, que semblava més un telenotícies de TV3 contra els “antisistema” (perdoneu el terme) que no pas una història negra.  
M’ha sobtat no trobar contes comme il faut. Contes amb finals inesperats, sorprenents o, com a mínim, intensos. També m’ha sobtat que molts dels textos semblin més petites novel·les condensades que no pas relats breus. Potser cal recordar que la distància curta no vol res superflu, res innecessari (ni tan sols els noms o les descripcions dels personatges que no resultin vitals), cap trama paral·lela, cap cosa que no sigui un únic fil in crescendo que ens mantingui lligats a la història sense poder-la deixar. Ningú com Cortázar va definir de manera tan entenedora la diferència entre novel·la i relat. Una novel·la és com una pel·lícula, va dir. I un relat, com una fotografia.
Feliç diumenge d’eleccions, negrots.  



diumenge, 19 de juny de 2016

No hay hombres lobo en la gran ciudad: un relat meu a la Revista MoonMagazine




En homenatge als dos-cents anys de la mítica reunió a Villa Diodati (Suïssa) durant la qual Lord Byron va proposar als seus convidats (Mary Shelley i el seu marit, Percy Bysshe Shelley, Clare, germanastra de Mary Shelley i parella de Byron i el metge personal d'aquest, John Polidori) que escrivissin un relat de terror, la revista MoonMagazine m'ha convidat a repetir la història. Es tractava sobretot de recordar el gran personatge que va sorgir d'aquesta trobada, el famós Frankenstein que, com un Modern Prometeu, va néixer de la imaginació i la ploma de Mary Shelley. Una fita de la narrativa vuitcentista que obria tot un camí, ja immortal, per al gènere gòtic.   



No cal que us digui la il·lusió que em va fer la proposta. Publicar en aquesta magnífica revista, juntament amb Empar Fernández (també convidada a escriure un relat), per un motiu que em resulta tan proper, que m'agrada tant, ha estat un honor. I també m'agrada molt recuperar la possibilitat de publicar de tant en tant en castellà, llengua que adoro i en la qual sempre he escrit moltíssim. 
La revista MoonMagazine és una revista cultural molt interessant, amb la qual espero continuar col·laborant, i ha creat un esdeveniment espectacular per commemorar els dos-cents anys de la reunió de Villa Diodati. Us recomano entrar i visitar-la. Us escantaran els articles, les fotografies, i espero que els relats.

Aquí us deixo l'enllaç on podreu llegir la meva modesta pero il·lusionada contribució. El seu títol és No hay hombres lobo en la gran ciudad i desitjo que en gaudiu. Si tireu més avall, hi trobareu també el relat d'Empar Fernández, de títol Ictus.

Que tingueu un feliç final de diumenge, negrots.      



dimecres, 8 de juny de 2016

El género negro: de la marginalidad a la normalización: volum de les ponències del XI Congreso de Novela y Cine Negro de Salamanca




Ja tenim el nou volum de ponències i comunicacions sorgides del XI Congreso de Novela y Cine Negro de Salamanca, que va tenir lloc a l'abril de 2015. 

El seu títol: El género negro: de la marginalidad a la normalización, i ha estat publicat per Andavira Editorial.

Com ja he comentat altres vegades, el Congreso de Salamanca és una rara avis. Habitualment en els congresos acadèmics les actes triguen anys (a voltes, molts anys) a sortir, però no és aquest el cas. Per això cada cop em sento agradablement sorpresa. Àlex Martín Escribà i Javier Sánchez Zapatero, els dos directors del Congrés i editors dels volums, ho tenen molt ben solucionat i les actes apareixen religiosament a l'any següent de cada Congrés. Això és molt important. D'una banda, per als currículums professionals dels participants. D'una altra, de cara a l'activitat investigadora i als estudis sobre el gènere, per tal que els temes tractats no caduquin, no perdin actualitat, els pugui conèixer la gent que no va assistir al Congrés, etcètera, etcètera.  

La meva Comunicació en aquesta edició del Congrés que, per tant, apareix publicada dins del volum citat, es va titular: El Femicrime, una etiqueta surgida de la nada. És un article on em carrego sense contemplacions aquesta denominació tan absurda.

Ara a esperar rebre el llibre. De moment, us en volia fer cinc cèntims i aprofitar l'avinentesa per felicitar un cop més els meus amics de Salamanca Negra, que són tots uns cracks.

Bon migdia, negrots.