Harlem Nocturne

divendres, 22 de maig de 2015

La sergent Anna Grimm, de Montse Sanjuan





La sergent Anna Grimm és la primera novel·la de la lleidatana Montse Sanjuan. Es tracta d'una amena proposta, de lectura plaent i ràpida, que l'autora afronta des de la naturalitat i la quotidianitat. Una obra propera, ambientada a Lleida, que ens demostra que el crim el podem trobar a tot arreu.

La novel·la funciona a partir de dues trames paral·leles. D'una banda, topem amb un sorprenent assassí en sèrie que va matant per Lleida respectables pares de família. D'una altra, amb un cas sense resoldre que afecta personalment la protagonista i que ha convertit la seva vida en un infern: la desaparició de la Clara, la seva germana petita.    
 
La ficció pivota al voltant d'ambdues circumstàncies, alhora que va caracteritzant la idiosincràsia interna de la sergent Grimm. Molt competent a la feina, amb ambició per millorar i créixer professionalment, és una dona lluitadora, decidida i aparentment forta. Tanmateix, viu amb un patiment profund a causa del seu amor per la família (pares i germana) i per l'angoixa que li genera no poder resoldre el cas de la seva desaparició. 
 
Al meu entendre, els dos encerts principals de la novel·la rauen en la creació d'un món creïble i versemblant, que tots podem reconèixer, i en haver deixat la porta oberta a pròximes entregues. De manera que podem congratular-nos de tenir ara mateix dues policies dones que parlen català: Anna Grimm i Mina Fuster, creada per Margarida Aritzeta. 
 
M'ha semblat molt interessant que Montse Sanjuan col·loqui Lleida al mapa de la negror catalana. I també m'ha agradat (no ho negaré) que la seva heroïna provingui de l'Empordà. Ja sabeu, negrots, que aquesta bella comarca és la meva segona terra, la meva debilitat.
 
Endavant amb la lectura de  La sergent Anna Grimm (el cognom no deixa de sobtar-me, li hem de preguntar a l'autora com se li ha acudit). I ara restem a l'espera del segon capítol. Desitgem que ens arribi ben aviat!
 
 
 
 
 

diumenge, 17 de maig de 2015

La dona de gris, Premi a la millor novel·la negra en català al Festival València Negra 2015





No cal que us digui com me'n sento de feliç per haver aconseguit el Premi a la millor novel·la negra escrita en català al Festival València Negra 2015.

Quan aquesta meva dona de gris va començar el seu camí, res no em podia fer pensar en una cosa com aquesta. Per a mi, ja va ser un gran premi saber que l'havien triat com a finalista, juntament amb les darreres novel·les de Xavier Aliaga, Juli Alandes, Sebastià Bennasar i Teresa Solana. I ara, saber que la votació dels lectors l'ha fet guanyar, m'omple d'alegria i d'energia per continuar.
 
Sé que moltes veus diran que una votació popular no és la millor manera. En certa manera pot ser  veritat. Tanmateix, cal tenir present que no estem parlant d'un concurs literari, sinó d'un Festival. És molt diferent. En un Festival la gent vota allò que ha llegit i que li ha agradat. En un concurs, molt més seriós, el jurat ha de premiar la millor obra entre totes les candidates (quan li ho permeten, és clar). D'altra banda, per més que sé que per a alguns puristes del gènere La dona de gris només "negreja" una mica, no podem oblidar la flexibilitat de les fronteres que el noir posseeix ara mateix.   
 
Estic molt contenta del premi, però per damunt de tot estic contenta de la recepció de la novel·la entre els lectors. Jo crec que molts han sabut veure allò que hi ha al darrere de la pura estructura de gènere. I agraeixo infinitament els qui han votat, els qui no paren d'enviar-me missatges entusiastes i també, evidentment, el jurat que va decidir que la novel·la fos una de les cinc finalistes a València.
 
No vull acabar sense unes paraules per al meu editor, Marc Moreno (Llibres del Delicte), que va confiar en l'obra i en mi. I, per descomptat, també per al meu editor en castellà, Pere Sureda (Navona Negra), que es va quedar penjat de La dona de gris abans fins i tot que veiés la llum. I que va decidir publicar-la en castellà amb tot el risc que això comporta. Recordeu, La mujer de gris estarà disponible a les llibreries a partir del mes de juny. 
 
En fi. Res més. Moltes gràcies a tothom i a continuar amb la negror!

Enllaç al Setmanari El Temps, on m'han entrevistat avui i s'han fet ressò de la notícia.
 
 
   
 

Puta pasta, d'Emili Bayo




La novel·la Puta pasta, de l’autor lleidatà Emili Bayo, s’erigí enguany amb el VI Premi Crims de tinta de novel·la negra en català (llegir aquí la meva crònica), lliurat en el marc dels actes de la BCNegra 2015.
Des del primer moment, l’obra em va generar molt bones vibracions i ganes de llegir-la. I ara puc dir que el meu olfacte no em va enganyar gens.
Puta pasta, de títol prou explícit i amb esperit provocador, és una novel·la de tall clàssic, efectiva, engrescadora i amb un ritme àgil i proper. Es nodreix versemblantment de les convencions del gènere per fer bona la dita aquella, tan coneguda: “segueixi els diners”. Tots els personatges, d’una manera o d’una altra, “segueixen els diners”. La pasta. La puta pasta. I tots, com que són una colla d’antiherois i perdedors en el més pur sentit de la paraula, acaben “pringant”. Com tots els “mindundis” del món, val a dir.  
Puta pasta és una novel·la barcelonina i coral. Construïda a partir de les peripècies de diversos protagonistes ˗un filòleg en hores baixes, un solitari i obcecat inspector d’hisenda, un policia caigut en desgràcia i fins i tot un periodista arraconat˗, la trama té estructura de trencaclosques. Sense complicacions espectaculars ni embolics superflus, la ficció resulta prou imaginativa. Les peces del puzle van encaixant successivament i, entremig, assistim al desplegament de les pulsions internes d’una galeria de personatges molt ben aconseguits.
Emili Bayo mesura molt bé el factor sorpresa i la necessitat de versemblança. Amb un cert caràcter metaficcional, les referències cinematogràfiques i literàries de la novel·la afegeixen un punt d’interès al seu desenvolupament. I la presència d’alguns dels màxims exponents dels estereotips del gènere: el sicari, la secretària fidel, l’amic traïdor i, sobretot, la femme fatale (amb tots els ets i uts) es converteixen en un homenatge encantador.
Puta pasta surt reeixida del conjunt d’exigències que podem fer al gènere. D’una banda, és un text entretingut i distret, amb un punt d’ironia i d’humor àcid, i acompleix a la perfecció la funció de fer-nos passar una bona estona. D’una altra, descriu sense embuts el rerefons fal·laç i brut de la nostra societat. Els polítics i banquers corruptes, la manca d’escrúpols, el joc d’aparences (és més important semblar que ser), els enganys i les mentides (institucionals i personals), l’interès desmesurat. Que “no hi ha un pam de net”, ja ho sabíem tots. Però Puta pasta ho reflecteix molt bé.
No puc acabar la ressenya sense dir que l’estol de perdedors que Bayo ha creat m’ha generat una enorme tendresa. Sempre m’hi identifico, ja ho sabeu. I tampoc no puc obviar que l’aparició novament d’un filòleg en un paper important dins del gènere (ja teníem en Miquel Camiller, de Pau Vidal, i la Beatriz Noguer de Rosa Ribas) m’ha fet feliç. A veure si aconseguim revestir de glamour una professió injustament desprestigiada.
En fi, ja ho veieu. Heu de llegir la novel·la, negrots. Sens dubte, un títol important en l’evolució cap a la normalitat del gènere en català.
 
 

dimarts, 12 de maig de 2015

El diablo en cada esquina, de Jordi Ledesma






Quan vaig escriure, el 6 de setembre de 2012, la ressenya de Narcolepsia ˗primera novel·la de Jordi Ledesma˗, la vaig acabar amb aquest paràgraf:
Em pregunto què ens espera ara. Jordi, et felicito. Però, nano, no ens enganyem. Tu mateix t’has posat un llistó molt alt.
Doncs sí, ell mateix s’havia posat un llistó molt alt. Però, caram, aquest “nano” és un autor immens, que no té aturador. De manera que no només ha superat amb facilitat el seu propi llistó, sinó que ho ha fet amb una nota ben alta.
El diablo en cada esquina és una aposta valenta i distinta: una novel·la breu, en present, amb una focalització molt més acotada. En alguns aspectes pretén inequívocament distanciar-se de l’extensió i la monumentalitat de Narcolepsia, tot i que ambdós títols tenen en comú, a banda de la potència i de l’estil directe, la pertinença a la narrativa de “baixos fons” i la visió dura i desencisada del món. Tanmateix, amb aquesta segona obra Jordi Ledesma transmet una gran vivacitat i inquietud literària, demostra que pot indagar en la seva pròpia creativitat i buscar nous camins per enfrontar el fet de l’escriptura.
 
 
 
Ledesma és un escriptor de raça, no hi ha més. Les paraules li broten a raig, sense concessions. Com si tot el seu talent es vessés damunt del paper a borbollons, a fuetades, a cops de tralla. A mi, que no m’agraden gaire les novel·les de pinxos ni els personatges del subsòl, Jordi Ledesma aconsegueix atrapar-me com si fos una mosca en una gota de mel. Domina els registres lingüístics, els argots, els diàlegs, el ritme. M’he empassat el llibre com si estigués assedegada de bones lletres, com si m’hi anessin totes les lectures de l’univers, com qui s‘empassa un got d’aigua fresca enmig del desert.   
Quatre històries que convergeixen, quatres personatges al límit. El crim organitzat i una societat podrida, malalta, malsana, miserable. L’ambició desfermada, la cobdícia, la sang. La cara fosca de Barcelona. La traïció. Tot lliga a la perfecció en un calidoscopi múltiple farcit de girs i cops d’atzar. Tot és autèntic: les trames, la prosa i les intencions de Jordi Ledesma. Directe, potent i genuí, em pregunto com és capaç d’escriure amb tanta duresa. Perquè quan el coneixes saps que és una persona riallera, mesurada, “carinyosa” i afable. I penses... buf, així veu el món Jordi Ledesma? D’on ho treu, tot això?


 
I ara m'adreço a tu, Jordi, directament:
Estimat, com a final de la ressenya de la teva segona novel·la ja no diré que t’has posat el llistó molt alt, perquè això ja has demostrat que per a tu és una fotesa. Avui afirmaré una altra cosa, sense cap por d’equivocar-me: et pronosticaré un futur enlluernador. I, si no, temps al temps.     

 

dissabte, 9 de maig de 2015

Màxima discreció, de Vicent Sanz Arnau






Màxima discreció, de l’autor de Traiguera Vicent Sanz Arnau, és la primera novel·la (diguem-ne “negra”) que publica Edicions Saldonar. Una proposta interessant i diferent que fa de molt bon llegir.
La seva coberta posterior indica exactament:
La història trepidant d’un detectiu que es mou, al nord valencià i el sud català, entre la mentida oficial i la clandestinitat, que treballa a tant la peça empès per la voluntat d’alliberar-se del món desfet i anodí de la postguerra. Un heroi anònim que es belluga amb la màxima discreció entre bastidors en una societat subalterna i castigada.
Curiosament, se’m fa difícil subscriure aquest paràgraf. I no per la pura explicació literal, sinó per allò que de valoratiu conté. M’explico.
És cert que la novel·la es mou entre la mentida oficial i la clandestinitat. De fet, recull els tripijocs de l’estraperlo en la macada i fosca Espanya de la postguerra, quan la pressió del Règim encara era present a tothora, insuportable. Hi apareixen els maquis, els comunistes, la xarxa silenciosa que els protegeix i els ajuda... Una legió de personatges que sobreviuen com ombres en un país (o el que sigui) sense cap tipus d’expectativa ni d’esperança. També és cert que la societat que reflecteix el llibre és una societat subalterna i castigada, per descomptat. La recuperació d’una guerra com la Guerra Civil pot esdevenir interminable. Segurament ens podríem posar d’acord que encara no s’ha acabat de produir.
Tanmateix, no considero que el protagonista de la història sigui un heroi. Un heroi anònim! No! És un pinxo, un home, com a poc, “amoral”. Un brivall que es dedica a activitats gens clares disfressat d’honorabilitat. Un murri al més pur estil de la literatura popular valenciana. No llueix gaire escrúpols, en Ramon Borrull. És un rufià molt sagaç,  un “espavilat” que només es mou per diners. Els ideals i ell no tenen gaire a veure. I no dubte a matar quan fa falta, gairebé podríem dir que “a tort i a dret”. 
No us penseu que això és una crítica negativa. Ni molt menys. El vessant “negre” de la novel·la es veu reforçat per aquesta caracterització poc “positiva” del personatge protagonista. Estic segura que fins i tot hi haurà lectors que hi empatitzaran, perquè aquella terrible Espanya era una mica “campi qui pugui”. I perquè tots els pillastres del món tenen quelcom que atrapa. 

 

Tampoc no acabo de combregar  amb la utilització de l’adjectiu “trepidant”. És un terme del qual, actualment, se n’abusa massa en els resums de les novel·les, amb la qual cosa ha perdut una mica la seva significació. Màxima discreció, tal vegada com el seu títol indica, és un text que es desgrana des de la més absoluta versemblança, des de la quotidianitat, des del desenvolupament dels esdeveniments amb un ritme totalment adaptat a l’època que reflecteixen. Els cotxes no corrien tant aleshores, les comunicacions eren distintes, més lentes. Implicaven esperes de dies, conferències que s’havien de demanar a l’operadora, missatges entregats en mà, viatges de quilòmetres per lliurar un paquet o una missiva. Per tant, “l’acció” havia de posseir una altra cadència, no podia ésser tan immediata com ara mateix. Tanmateix, això no significa que la lectura no sigui extraordinàriament plaent, precisament enganxa perquè resulta absolutament creïble.
M’ha semblat que la prosa de Vicent Sanz, el seu estil narratiu, és un estil sobri, polit i clàssic. Amb una bona dosificació del registre lingüístic i dialectal i amb un clar coneixement de l’entorn geogràfic que descriu. Aquesta qüestió, per a mi, ha representat un plus. Per motius personals, conec molt bé Sant Mateu, Vinaròs, Castelló, Peníscola. L’oportunitat de tornar a resseguir aquells camins ha despertat els meus records i m’ha fet molta il·lusió.         
Us recomano el llibre. Una veu pròpia. Us agradarà., negrots.  

diumenge, 3 de maig de 2015

Diez negritos, nuevas voces del género negro español






Fa un parell de dies vaig acabar de llegir una nova antologia criminal publicada per l’Editorial Alrevés. Es tracta del recull titulat Diez negritos (nuevas voces del género negro español), coordinat per Àlex Martín Escribà i Javier Sánchez Zapatero (els dos negrots de Salamanca).
Com a primera providència, no puc fer altra cosa que congratular-me per la publicació d’un altre volum de relats. En els darrers temps, com ja sabeu, n’han sorgit uns quants (tant en català com en castellà). Evidentment, com a defensora acèrrima de la distància curta i també com a antòloga d’Elles també maten (i d’altres coses que vindran), n’estic molt satisfeta. He notat que algun sector de públic es mostra darrerament menys refractari a llegir relats. Almenys, així m’ho ha semblat. Aquest fet, no cal dir-ho, m’alegra molt.
Els autors aplegats a Diez negritos es troben entre el bo i millor del gènere negre actual en llengua castellana. “No están todos los que son”, però podríem dir que sí que “son todos los que están”. La llista, per ordre d’aparició, la formen: Jordi Ledesma Álvarez, Alexis Ravelo, Claudio Cerdán, Carlos Zanón, Víctor del Árbol, Susana Hernández, Aro Sáinz de la Maza, Jorge Navarro, Berna González Harbour i Toni Hill.
El conjunt ens mostra, un cop més, la permeabilitat del “negre” i les seves fronteres, cada cop més difuses. Àlex Martín Escribà i Javier Sánchez Zapatero, grans coneixedors del gènere i diria que mantenidors d’un cert “purisme” al respecte, no han pogut evitar que els 10 escriptors hagin fet el que han volgut. Això vol dir que l’antologia és enormement variada i heterogènia, amb relats distints i molt personals que poden agradar a un grup de lectors molt ampli.  


Al meu entendre, les històries de Zanón y González Harbour són poc negrotes. La primera només ho sembla per l’atmosfera. La segona, que és duríssima i colpidora, té més vinculació amb l’actualitat que amb la ficció de gènere. En el relat de Víctor del Árbol hi he identificat clarament el seu tarannà més filosòfic; Jorge Navarro m’ha semblat que explotava algun recurs clàssic per confegir un relat trist com un blues. I Toni Hill m’ha fet xalar amb una delirant idea que funciona molt bé i demostra la seva imaginació.
La resta m’han semblat les històries més remarcables del recull. Alexis Ravelo posa en tela de judici l’honradesa policial. Resseguim el procediment per descobrir coses que no puc revelar sense fer un espòiler.
Jordi Ledesma Álvarez conjumina la nostàlgia dels records d’adolescència amb una impunitat criminal que difumina els límits de la identitat personal i, alhora, dels finals feliços. Quan tenim un  happy end: quan atrapen el criminal o quan no l’atrapen?
La mateixa pregunta ens podríem plantejar respecte a l’aportació d’Aro Sáinz de la Maza, tremenda i fosquíssima, gairebé diria que gòtica i terrorífica, i que ens aboca a indagar sobre la fràgil frontera que existeix entre la follia i la cordura. Utilitza un recurs clàssic de la literatura universal, vinculada a les bèsties, en aquest cas als insectes o similars (“hasta aquí puedo leer”), que m’ha encantat.   
També Susana Hernández du a terme un exercici que a mi sempre m’ha interessat. La desmitificació d’un conte tradicional, en aquest cas d’El flautista de Hamelín, per reinventar intertextualment el fet literari. Tot està escrit, però tot pot renovar-se. La seva història, ambientada a l’Amèrica Llatina, es nodreix d’una sèrie de llocs comuns que podem reconèixer. Crec que, precisament per això, resulta tan suggeridora.
I per fi, la perleta del recull. El relat de presons, breu, contundent, tendre i estremidor alhora, de Claudio Cerdán. No hi sobra res, tampoc no hi falta. El final no és especialment sorprenent, però la història es converteix en perfecta en la seva clara simplicitat. La meva enhorabona.   

Negrots, recomano clarament Diez negritos. Preferiu la tipologia que preferiu, el llibre té de tot. Paga la pena submergir-se en la seva lectura.  



L'adéu a Ruth Rendell





Ahir, dia 2 de maig de 2015, ens va deixar Ruth Rendell, una de les dames del crim britàniques per excel·lència, reconeguda i llegida arreu del món. Fa un temps ja vaig fer un article sobre ella que podeu llegir AQUÍ. Havia nascut l'any 1930 i fou distingida el 1966 com a Baronesa Rendell de Babergh (títol de Dama de l’Imperi Britànic).
 
Al novembre de l'any passat vam perdre P.D. James i ara, amb la desaparició de Rendell, quasi diria que ens quedem sense  la darrera de les grans escriptores "negres"  angleses en l'estil més pur i clàssic del terme.
 
Em va saber greu conèixer la notícia. Ha mort als 85 anys. Suposo que va tenir una bona vida. Ara només podem desitjar que continuï ben present entre nosaltres a través de la seva extensa i important producció literària. 
 
Que descansi en pau.