Harlem Nocturne

dimarts, 24 març de 2015

Per què matem a Catalunya?: "Els crims nostrats" ens ho expliquen molt bé



Us vaig prometre tenir-vos al dia d'Els Crims nostrats. I, com deia la meva àvia, "lo prometido es deuda". Per tant, aquí teniu el document gràfic que justifica tant assassinat. Si fins ara coneixíeu els criminals, ara podeu veure què motiva a cadascun.
El mòbil del crim, vaja.
Jo de vosaltres estaria molt nerviós. No oblideu que molts ens coneixeu... i que... som perillosos.
Més val que us porteu bé, negrots.
 
 
 
 
 
La gent perillosa, per ordre a les imatges:
 
Roser Cabré-Verdiell
Mayte Duarte
Gloria Fernández
Anna Maria Villalonga
Laura Díaz-Roig
Liz Castro
Marc Carreté
J.R. Armadàs
Sergi Marzabal 
Marcel Pujol 
Miquel Giménez
Sebastià Bennasar
 
 
Arribem a Barcelona el 9 d'abril 
i, a Sant Cugat, el dia 10.
Ho podreu resistir?
 
 

 
 

divendres, 20 març de 2015

Un matí al Purgatori




Impressions de la meva visita a la Presó Model de Barcelona el passat dimecres 18 de març.

UN MATÍ AL PURGATORI


A l’Orland Verdú, amb admiració i agraïment
I a Salvador Puig Antich, perquè és inevitable

Arribes a la porta deu minuts abans de l’hora pactada. I el primer que fas és mirar amunt. Encara no entres, prefereixes ajornar-ho uns instants. De moment, només contemples circumspecta els murs escantellats, les reixes nafrades, l’edifici imponent. Unes setmanes abans et van fer la proposta. Un professor d’allà dintre, amic apreciat, que va confiar en tu. I tu vas acceptar d’immediat, estimulada, honorada, molt seduïda per la filosofia que sempre ha guiat els teus passos. Atresorar experiències noves, viure, aprendre. Això per damunt de tot. Aprendre.
Traspassar l’entrada és ja una experiència. Com si abandonessis el món que coneixes per submergir-te en un altre univers. No saps si és l’Infern. O potser el Purgatori, que s’hi adiu més bé des de posicions conceptuals: lliga amb la idea de purgar les culpes que la societat imposa i que tu no acabes de veure clares ja de bon principi.
La burocràcia és pertot. S’han d’assegurar que no ets un perill. Papers, autoritzacions, carnets. Però ho vius amb una naturalitat receptiva. Ets una esponja que s’ho vol empassar tot. Sort en tens de l’amabilitat d’un conjunt de gent (psicòlegs, professors, bibliotecaris) que són allà per intentar convertir en respirable l’aire del Purgatori.
Avances en el procés, amb la mirada més atenta que mai, més viva que mai. Comptes amb l’exemple frívol d’haver vist moltes pel·lícules, però no et serveix de gaire. Quina absurditat més ingènua! T’impressionen els colps metàl·lics de les enormes i pesades portes de ferro que es van tancant mecànicament a la teva esquena. Impacten com colps al pit. No pots travessar-ne una fins que l’anterior no està ben closa. No sigui que.
I de sobte et trobes allà al mig, a l’interior d’aquella estructura circular de sostres altíssims. Un cos d’aranya malalta i trista d’on neixen com a potes peludes les sis galeries. Sis galeries plenes de sofriment, de dolor, de violència. I d’Història. D’Història amb majúscules, perquè és per allà per on han passat tots, al llarg dels anys. Els culpables i els innocents, els enganyats, els desarrapats, els irrecuperables. I aquells que es van atrevir a opinar. I aquells que, per aquest motiu, ja mai més no en van sortir. 
Tu saps tot això, ho has llegit, ho tens al cap. I ara ets allà, figureta insignificant al bell mig de la Història. I et sents eufòrica pel privilegi, feliç com una criatura, encara que el mot feliç pugui semblar un oxímoron una mica insultant. El teu amic et passeja per les dependències: la infermeria, el psiquiàtric, els patis, les aules. Detectes un pul·lular de gent que no pots identificar. És difícil distingir els uns dels altres, quan ets un foraster. Però ells sí que ho fan. I et miren, t’observen. Amb curiositat i amb esperança. A veure què. I el teu amic t’explica que hi ha gent que no accepta la invitació, que els fa massa respecte, que no s’hi atreveixen. I tu et quedes de pedra. La por no té cabuda en el teu imaginari davant d’aquella experiència única.
Però et preguntes constantment, com si un cuc et foradés el cervell, on és tota la violència, el mal, la duresa, la fredor, la porqueria. Saps que hi és, però el visitant que va de bracet amb els docents no la veu. La intueixes en l’actitud dels funcionaris, en algunes explicacions que els professors et fan a mitja veu, en el retard dels interns a l’hora de sortir de les galeries per anar a classe (com si no els deixessin, como si als funcionaris els importés un rave). I et preguntes de qui has de tenir por i de qui no. I quins interns són els perillosos. Sents murmuris i converses fraccionades. I no saps. No saps. Només intueixes la rigidesa de les normes, la mala maror que batega per sota d’aquella aparença de calma. Però no et sents insegura, aquesta és la veritat. Fins i tot t’estranya (beneïda innocència, suposes) quan el teu amic professor et dóna certes instruccions per creuar amb seguretat el pati ˗on s’hi barregen ara tota mena de reclusos (la teva imaginació possiblement es queda curta)˗ i arribar a les aules.  
I per fi arriba el moment. Ets allà per parlar-los de literatura, perquè ets escriptora i volen aprendre de tu. Perquè t’han llegit i et volen fer preguntes, perquè els han agradat les teves històries, perquè estan estudiant català i també els agrada escriure. Perquè han de fer un relat per Sant Jordi i esperen les teves pautes, les teves indicacions. I tu te’ls mires. Més d’una vintena, asseguts respectuosament, callats i atents, les llibretes a punt per prendre notes, les mirades intenses, expectants, encuriosides. Somriures a flor de pell i més de quaranta ulls clavats en tu. 
I llavors, es produeix la màgia. 
I passen volant quasi dues hores. I tu parles, gesticules, rius. I ells participen, gesticulen, riuen. I tu els fas riure a ells i ells et fan riure a tu. I et sents viva com mai, amb la sang que et saltirona a les venes. I gairebé t’oblides d’on ets (només gairebé). I contemples els rostres, de totes les edats, de tots els colors, amb totes les arrugues, amb totes les vivències gravades a les mans i a la mirada. I et donen idees. I et diuen que estan escrivint i que gràcies a tu acaben de decidir el títol del seu relat; i que estan llegint La mala dona de Marc Pastor i els agrada molt; i que tenen un llibre preferit que també ho és teu (El túnel, d’Ernesto Sábato); i que el teu relat De vegades, l’atzar els ha impressionat profundament, i que el nom de la protagonista, Marta (que hi surt 33 vegades, un d’ells ho ha comptat) els fa mal a l’ànima perquè tenien una nòvia que també se’n deia; i opinen sobre la versemblança, i t’interroguen sobre la realitat i la ficció, i volen saber què és un plagi. I el temps es fa curt, curt. I tu t’ho estàs passant tan bé que no t’ho pots creure, sobretot quan descobreixes la mirada feliç dels professors que t’acompanyen i tot acaba en una divertidíssima pluja d’idees per confegir un relat col·lectiu.
I tens clar que vols tornar, que ha durat molt poc, que ets extraordinàriament privilegiada. I ells s’aixequen, t’estrenyen les mans, et fan signar una llibreta, et contemplen amb agraïment, et mostren un gran respecte, et diuen que tornis, que tornis, que allò ha estat massa breu. I tu penses: no podreu saber mai, vosaltres, els habitants de l’Infern ˗o del Purgatori˗, la quantitat de coses que avui m’heu regalat. Un dels dies més inoblidables de la meva vida.
I avances amb el teu amic per desfer el camí. I comences a travessar el pati, que ara està desert. I mires amunt, ja amb la cara seriosa. Perquè sents com els reclusos (ara sí que sembla una pel·lícula) es parlen a crits per entre les reixes, des de les finestres. I tornes a la realitat ˗des del teu somni naïf˗ d’una manera brusca. Perquè a l’aula tot semblava bonic, però saps que no ho és. I t’adones que el fil que separa un món d’un altre és lleu com una teranyina, ara que encara ets dins del cos d’aquella aranya rodona i malalta amb sis potes peludes. I quan les portes de ferro comencen a tancar-se a la teva esquena amb un sorollós “adéu, marxa, la visita s’ha acabat”, topes amb la imatge que et faltava, que encara no havies trobat.
El passadís, dos Mossos, un noi jove emmanillat, uns ulls plens de por.    
I tu mires amunt. No saps per què ho fas, però mires amunt. És tan alt el sostre! I sents, per primer cop, el cor encongit i un nus a la gola.       

 
 
 
 

dijous, 19 març de 2015

El gran frío, de Rosa Ribas i Sabine Hofmann






El gran frío, de Rosa Ribas i Sabine Hofmann, publicada per Siruela el 2014, és la segona entrega de la trilogia protagonitzada per la periodista barcelonina Ana Martí. El primer títol, Don de lenguas, el vaig acabar i ressenyar fa uns dies. I de seguida vaig empalmar amb la lectura del segon, atès que m’hi vaig quedar clarament enganxada.
Si la primera novel·la es desenvolupa a Barcelona l’any 1952, la segona la trobem situada en un poble del Maestrat l’hivern de 1956. L’any del “gran frío”, l’any en què una enorme onada de fred va sacsejar la Península. Tenim per tant una inauguració urbana (que posa damunt la taula la duresa de la postguerra a la ciutat, amb la crítica a les institucions franquistes –des de la policia als polítics i a les classes dirigents–) i una continuació d’ambientació rural. Ara només ens faltarà saber sobre quin àmbit reflexiona la darrera entrega.
El gran frío és una novel·la molt diferent de Don de lenguas. Més pausada, més treballada, més rodona. La seva lectura ha despertat en mi una sensació que, a força d’anys i anys de llegir i llegir, ja no experimento gaire sovint. Em refereixo a la impressió d’haver topat amb una obra de tall clàssic, de gran nivell literari, d’aquelles que t’aboquen dins del seu univers i t’abstreuen del món real. Una novel·la que s’inscriu amb ple dret dins la tradició de la narrativa hispànica de mitjan segle passat, aquella que  reflecteix amb realisme brutal l’Espanya del moment. I aquesta dada no deixa de ser extremadament rellevant, perquè El gran frío és un text escrit ara mateix. Tanmateix, aconsegueix connectar perfectament amb l’essència (fins i tot la literària) de l’època concreta que pretén recrear.
El gran frío és una novel·la d’atmosferes i de personatges. L’atmosfera generada pel fred i la solitud més brutals ens aboquen a l’obscurantisme ancestral d’un poble perdut en el no-res, a la superstició religiosa més acèrrima i aberrant, a l’hostilitat dels seus habitants, a la ignorància, a la violència desfermada, al silenci imposat i autoimposat, a la vergonya, la crueltat, la impunitat del poder, l’odi als forasters, la por. Totes aquestes pulsions suren al llarg de la narració gràcies a una recreació superba de l’espai, però també gràcies a una construcció magistral dels diferents personatges. Evidentment, no em refereixo només a la protagonista. Al·ludeixo principalment a tota la resta, a tots els habitants del poble, a tots els integrants d’aquell univers clos, angoixant, endogàmic, interessat i supersticiós.
El capellà, el mestre, el pobre “babau” del poble, el cacic, l’alcalde, els feligresos, las nenes. Víctimes i botxins. La foscor més absoluta colga una comunitat humana que, paradoxalment, es troba submergida en la blancor impol·luta de les neus hivernals. És una imatge impactant i preciosista. L’obscuritat dels vestits, l’atzabeja d’un corb, la filera uniforme dels vilatans ennegrits ˗per dins i per fora˗ enfront de la nívia claredat del paisatge infinit.
No explicaré de què va la trama. Ja sabeu que no m’agrada fer-ho i, a més, ho podeu trobar fàcilment a Internet. Només incidiré en el fet que les autores confegeixen un intel·ligent retrat de la més crua realitat de l’Espanya rural dels anys 50, critiquen la superstició catòlica més recalcitrant, posen damunt la taula la crueltat atàvica dels cacics locals i aprofundeixen en els més baixos instints de la condició humana. A més, aconsegueixen allò que més m’interessa des de la perspectiva del gènere literari. Desmenteixen les dèries ˗encara vives, i per a mi molt poc convincents˗ que una bona novel·la negra ha d’arrencar amb un mort a la primera pàgina. Doncs no, ni de bon tros. Aquí no trobem morts fins ben avançada la història, molt avançada. I la novel·la no només aconsegueix tenir-nos terriblement atrapats, sinó que supera amb escreix la mitjana de les ofertes negres que es continuen publicant.
El gran frío és un novelón, d’aquells que m’agafen ganes d’estudiar en profunditat. Evidentment, no tinc temps per fer-ho, però el llibre s’ho mereix. Altament recomanable, negrots.

 





dilluns, 16 març de 2015

Tu Santa Cruz Noir



Hi ha tants nous Festivals de novel·la negra que he d'anar amb compte que no se'm passi d'anunciar-ne algun! Creieu-me: un no parar.

Ara li ha tocat el torn a una nova trobada a les Canàries, Tu Santa Cruz Noir.

Ha començat avui i durarà fins el pròxim dia 22. Segur que s'ho passaran la mar de bé.

Aquí us deixo el cartell i l'enllaç de facebook per si voleu tafanejar. 

I vinga, que vagin arribant.

Visca la Negror!





diumenge, 15 març de 2015

W de Whisky, de Sue Grafton






Com sabeu, fa pocs dies vaig publicar un post sobre la meva màgica trobada amb Sue Grafton a la BCNegra. I ara, un cop acabada la lectura de la darrera lletra publicada, la W, em disposo a escriure’n la ressenya.
No crec que calgui, a aquestes alçades, fer un resum de l’argument. Tampoc cantar les excel·lències de tota la sèrie. Tant vosaltres com jo ho tenim ben clar. Els negrots en general i els fidels seguidors de l’Abecedari del crim en particular gaudim sempre amb les novel·les que l’integren. El nivell es manté elevat lletra rere lletra, mai no decep. I la identificació amb la protagonista, Kinsey Millhone, és tan gran, que la lectura esdevé indefectiblement un exercici plaent i feliç. Tot plegat només posseeix un punt negre: la sensació de buit quan les pàgines van avançant, la novel·la s’acaba i comprens amb resignació que t’hauràs de carregar de paciència fins que arribi la lletra següent.
A la W de Whisky, Sue Grafton (no sé si perquè l’alfabet està arribant al final i ella també es fa gran) afronta algunes qüestions pendents en relació amb la vida de la seva heroïna. Per exemple, parlar-nos de la seva família paterna, que fins ara no havia aparegut gens. També s’ocupa, tal com va explicar-nos ella mateixa a l’entrevista que li van fer durant la BCNegra, d’assegurar-li una mica el futur, mitjançant la recepció d’una inesperada herència (no m’invento l’expressió, ho va dir així).     
W de Whisky no s’està tampoc de mostrar algunes de les xacres més fosques i lletges de la societat, en aquest cas la problemàtica dels indigents, dels innumerables “sense sostre” que roden pel món.
Abans de concloure, he de destacar una cosa important. A la W de Whisky hi surt un gat. És un gat que ha arribat, n’estic segura, per quedar-se. Viu amb en Henry, el veí de la Kinsey, i ja ens ha robat el cor a tots. A en Henry, a ella i a mi.
No us perdeu la novel·la. No us perdeu cap ni una de les lletres.
Feliç diumenge, negrots.     
 
 

divendres, 13 març de 2015

Els crims nostrats: presentació a Barcelona



        Seny i rauxa
            Botifarra negra
                Ball de bastons
                      Sang i fetge
                           Calçotada
                               Ç
                                             Boletaire
                                          La moreneta
                                             La rosa i el llibre
                                      La pela és la pela
            Caga-tió
          Bon cop de falç
 



Us vaig prometre que us aniria comunicant les noves notícies sobre el recull de relats negres Els crims nostrats, on tinc el plaer de participar. Doncs bé, avui ja us puc revelar la data de la primera presentació. Serà a Barcelona, el dijous 9 d'abril, al Restaurant Horiginal. L'hora: les 19:30. 
 
Tot fent honor al conjunt  de qualificatius que caracteritzen el volum, us puc assegurar que serà una presentació ben criminal, ben nostrada i ben original.
 
Us hi esperem, negrots. Us ho passareu la mar de bé.   
 
 
 
 

dimecres, 11 març de 2015

La novel·la negra catalana i el món rural: aclarim embolics?



TARRAGONA

 M'ESBORRONA




En aquest món, no hi ha res pitjor que els tòpics i les dèries. I quan ara parlo de “tòpics”  no m’estic referint als llocs comuns literaris o similar. No, res d’això. Estic al·ludint a la següent accepció del terme, extreta del DIEC2:
Tòpic: Expressió trivial emprada sistemàticament en el mateix sentit.   
És a dir, en el fons una mena de “dèria”. Feu atenció al mot “trivial” (sinònim de “banal”, “poc important”), al mot “sistemàticament” (que procedeix segons principis, normes, etc., dels quals no se sap separar) i a l’expressió “en el mateix sentit” (que no cal glossar perquè s’entén perfectament).
Total, que estic parlant dels tòpics que recullen explicacions banals de certes coses i que, a força de fer-los servir en el mateix sentit un dia i un altre dia, acaben instal·lant-se al nostre voltant com si fossin veritats absolutes difícils de contradir.  
Des de fa un temps, en tenim un d’aquests en relació amb la novel·la negra catalana. És un “tòpic” amb un punt de veritat (acostuma a ser així), però que ha crescut excessivament i s’ha adulterat de mala manera. Em refereixo a l’afirmació que, en contra del que passa amb la novel·la negra de la resta de l’Estat, la novel·la negra catalana no és una novel·la essencialment urbana, sinó que es complau en situar-se en qualsevol indret del territori. I, aleshores, indefectiblement, s’hi afegeix un adjectiu: “rural”.
I quins exemples es posen per legitimar l’argument? Doncs, entre d’altres, les novel·les que transcorren a la ciutat de Tarragona (diguem les de Salvador Balcells o Margarida Aritzeta) i a Lleida (com la que ha publicat recentment Montse Sanjuan).
Això no m’ho invento. Ha estat dit i redit a tort i a dret. Naturalment, aquí hi ha diverses idees a desmuntar.
1.     Barcelona no és l’única ciutat de Catalunya, per més que es tracti d’una gran metròpoli de ressò internacional, molt cosmopolita i amb una gran tradició literària. Al nostre país hi ha més ciutats, on s’hi fa una vida totalment urbana i que no tenen res a veure amb qüestions rurals. Una d’elles és Tarragona, capital de província, urbs històrica carregada de museus, monuments, oferta cultural i gastronòmica i que, fins i tot, compta amb la Universitat Rovira i Virgili. Quan des d’aquí identifiquem les novel·les negres d’allà com a rurals, els seus autors (amb tota la raó) posen el crit al cel. I no perquè tinguin res en contra del camp i de les viles petites, sinó perquè no es correspon amb la realitat. Ells fan novel·la negra urbana de ple dret, només que la situen en l’entorn que els és propi: les seves ciutats 
Algú ha dit que les novel·les protagonitzades per Kurt Wallander o Salvo Montalbano són rurals? Jo no ho he sentit mai. I, en canvi, podem assegurar (i que algú em contradigui) que Ystad i Vigàta s’assemblen molt poc (per no dir gens) a allò que considerem la típica urbs cosmopolita de novel·la negra.  
2.     El terme “rural” és un terme confusionari. Fins on arriba? Les novel·les d’Agustí Vehí i de Josep Torrent a Figueres, de Xevi Sala a Salt o de Miquel Giménez a Berga... què són? És Figueres un entorn rural? Ho és Salt? O són ciutats no tan grans però ciutats al cap i a la fi? Si parlem de Salt, ens estem referint, en la pràctica, a un barri de Girona. Ple d’immigrants i amb problemàtiques ciutadanes de gran complexitat. No veig el camp per enlloc.   
3.     A què respon la fal·lera de mantenir aquesta idea? Té alguna connotació subreptíciament pejorativa, com si en català fóssim més “d’estar per casa”? Voldria creure que no. Evidentment que tenim novel·les negres d’ambientació rural, la qual cosa representa un plus i una riquesa. Però també n’hi ha fora de Catalunya. N’hi ha una de ben sonada, de fet una trilogia, que es ven com a xurros. Sí, sí, ho heu encertat: la de Dolores Redondo al Valle de Baztán. I què me’n dieu de les platges gallegues de La playa de los ahogados de Domingo Villar? I sortint a l’estranger, què és Les ànimes grises, de Philippe Claudel? I La promesa, de Friedrich Dürrenmatt? Per a mi, dues de les millors novel·les negres que he llegit mai. I passen a la ciutat? És la ciutat, allò? Jo diria que no.  

4.     Dit tot això, cal aclarir que ens encanta la diversitat que ha anat adquirint el gènere en llengua catalana. Ens encanta que els crims es produeixen amunt i avall del territori, però no cometem l’error de confondre amb “novel·la rural” tot allò que no passa a l’omnipotent Barcelona. És incert i literàriament erroni. I molesta.  

5.     Els qui ens hem dedicat a l’estudi de la literatura catalana de segles passats, sabem que l’oposició món rural-món urbà és antiquíssima i, endemés, arrossega una rèmora negativa. En el teatre, per exemple, la gent de camp ha estat titllada tradicionalment de babaua, ignorant i bruta (i us podria posar tants exemples que no acabaria mai). També Guimerà va intentar d’alguna manera desmuntar aquest tòpic quan va invertir els papers tot fent que Manelic (el rude i ignorant home de la muntanya) esdevingués l’heroi de Terra Baixa. I què me’n dieu d’alguns personatges de Víctor Català? En fi, que n’hi ha per triar i per remenar. Per tant, i si m’he passat ho sento, abandonem insidioses creences i congratulem-nos de la diversitat.  

 

No em vull allargar més, negrots, però feia molt de temps que sentia la necessitat de puntualitzar aquestes coses. Les novel·les són bones o no ho són, independentment del lloc on se situï la història. I si encara creiem que, per a funcionar comme il faut, una novel·la negra ha de ser clarament urbana, a l’estil del negre americà de fa un segle, potser que ens ho fem mirar.