Cloenda de la BCNegra 2010

Avui, 6 de febrer, ha finalitzat l'edició de la BCNegra d'enguany. L'acte, informal, lúdic i de generalitzada compra compulsiva, ha tingut lloc a la llibreria especialitzada "Negra i criminal", situada al bell mig del barri de la Barceloneta.

Hi havia molts lectors i uns quants escriptors. Els lectors, eufòrics i plens de companyonia, recomanàvem títols als desconeguts, fèiem intercanvi d'opinions i creuàvem adreces electròniques.

Els llibreters, experts i amb una visió del negoci que tots els afeccionats ja els hi coneixem, oferien vi i musclos al vapor, tenien cura dels convidats amb amabilitat proverbial i venien novel·les com uns descosits.

I els escriptors, contents i cofois en un avançat Sant Jordi, signaven frenèticament. He conegut Andreu Martín, que m'ha signat un llibre que he portat de casa, el darrer Esquius: Si cal matar, matem, que ja vaig comentar en aquest bloc.

També m'ha signat la seva novel·la Puertas abiertas (pendent de lectura perquè ha estat una de les adquisicions d'avui) l'autor escocès Ian Rankin, guanyador d'aquesta edició de la BCNegra i, dit sigui de pas, gran afeccionat a l'Estrella Damm.

He conegut l'escriptor gallec Domingo Villar, un xicot encantador que està començant a despuntar amb les aventures del seu inspector Leo Caldas i que m'ha fet una llarguíssima i treballada dedicatòria, senyal inequívoc que encara és novell. La novel·la, que m'han lloat amb insistència, s'intitula La playa de los ahogados.

He afegit al cistell una nova obra de l'islandès Arnaldur Indridason (l'autor de La dona de verd), anomenada La voz; i la cinquena de la sèrie de Sjöwall i Wahlöö, El coche de bomberos que desapareció. Visca!!!!

També he conegut en persona el meu amic del fèisbuc Jordi Cervera, autor del relat de la gallina assassina, la història publicada per entregues a Twiter amb motiu de la BCNegra. He adquirit un llibre seu que ja té uns anys, Mosques, i que va guanyar, el 2005, el XIV Premi de novel·la Ferran Canyameres. Ara només falta que ens trobem un dia. Em dedicarà les dues obres seves que tinc: Mosques i La mort a sis vint-i-cinc. Així hem quedat, ja que avui ha hagut de marxar de pressa.

En fi, un matí rodó, que ha culminat quan el meu negrot particular i jo hem fet un arròs, negre evidentment, en una taverna típica fundada l'any 1763. Carregada de futures promeses del paradís de la lectura i amb aquest colofó gastronòmic, en un jorn barceloní assoleiat i de cel blau, què més hom pot desitjar?

Feliç cap de setmana, negrots!

Set creus en un quadern, de Georges Simenon

És un bon exercici retornar als pares del gènere. En aquest cas, a Georges Simenon (1903-1989), al qual encara no m'havia referit en aquest bloc. Simenon, com tots sabeu, fou el creador del comissari Jules Maigret, membre de la policia judicial francesa i protagonista d'un total de 78 novel·les i 28 contes.

Algun dia parlarem del personatge, però aquesta nit us ofereixo la ressenya d'un altre llibre. Una petita delicatessen, una obreta molt breu (tan sols 99 pàgines), intitulada Set creus en un quadern, on no hi apareix Maigret.

La novel·la és original i passa volant. Fou escrita l'any 1950 i posseeix tot el regust d'una joia clàssica, amb l'elegància i el savoir faire de temps pretèrits: comparable al llegat insubstituïble de Hammett o Chandler, però a l'estil francès.

Què tenim?

Un espai: París. Un període: la nit de Nadal. Un personatge: el policia André Lecoeur. Un cas: un assassí en sèrie molt perillós que volta per la ciutat gelada. Una circumstància inesperada: l'assassí persegueix un nen de 10 anys que, de manera casual, ha topat amb ell i l'ha descobert. Un segon imponderable: el nen és el nebot d'André Lecoeur.

Amb aquests elements, Simenon confegeix una història trepidant sense que el policia protagonista trepitgi el carrer. Perquè Lecoeur no és un oficial a l'ús. És simplement l'encarregat de tenir cura de la centraleta i de resseguir el moviment dels seus companys en un enorme plànol ple de llums, que s'il·luminen per indicar la ubicació de cada delicte que es produeix a la ciutat de París.

Com que res no és el que sembla i les aparences enganyen, la trama discorre per camins insospitats. De manera natural, amb gran maestria, Simenon ens guia en una persecució memorable amb sorpresa inclosa.

No us puc explicar res més. Tan sols insistir que es tracta d'una novel·leta altament recomanable, en especial per als negrots nostàlgics que vulguin remembrar els orígens del gènere policíac modern.

BCNegra: "Dames del crim. Elles van arribar del fred". Conversa amb Asa Larsson i Camilla Läckberg

Avui he assistit a una de les trobades de la BCNegra -setmana de la novel·la negra a la nostra ciutat- que ja us vaig anunciar fa uns dies. Es tractava d'una xerrada amb dues de les escriptores sueques de moda, Camilla Läckberg i Asa Larsson. La conversa tenia un títol: "Dames del crim. Elles van arribar del fred" i se suposava que es tractava de fer un recorregut per la trajectòria i l'obra d'ambdues autores, hereves de les escriptores negres del passat. El reclam publicitari de l'acte deia exactament: Quan parlàvem de «dames del crim» l’expressió ens portava a pensar en les hereves britàniques d’Agatha Christie, Ngaio Marsh i Patricia Wentworth, o en les més modernes P. D. James o Ruth Rendell. També ens venia a la memòria la nord-americana Elisabeth George. Alguna cosa ha canviat els darrers anys, però, i ara són les joves narradores escandinaves les qui han pres el relleu. Dues de les més reconegudes escriptores d’aquesta freda geografia ens visiten per parlar de tots aquells matisos que cal posar sobre el paper per explicar d’una altra manera una cosa tan vella com el crim.

Doncs bé, res de res. Si algú esperava un mínim comentari sobre literatura criminal, anava ben errat. Zero. L'esdeveniment s'ha convertit en una mena de trobada informal i lúdica on Larsson i Läckberg han demostrat bon humor i simpatia i ens han explicat qüestions meteorològiques de la inclement Suècia. Sobretot Larsson que, com sabem, és filla d'un petit poble, Kiruna, a tocar del Cercle Polar Àrtic.

La sala era plena a vessar. Han generat expectació. L'organització ha hagut d'afegir set o vuit fileres de cadires i encara ha quedat gent dreta. Jo havia pogut seure sense problemes durant la taula rodona anterior, que tractava de la Mafia (força interessant). Per tant, estava perfectament instal·lada. I he de confessar que m'ho he passat molt bé.

Em sembla que de literatura pura i dura no en saben gaire les dues sueques. Ja us ho vaig avisar en l'article que vaig escriure fa un temps: han de bullir més. L'única pregunta amb seny, formulada per una noia del públic: "Com us documenteu, quin procés seguiu abans de fer una novel·la, com la prepareu?", ha rebut una resposta evasiva de Larsson: "i tant, em documento molt i parlo amb molta gent". I una rialla de Läckberg: "ui, jo no gaire, perquè tinc el policia a casa" (el seu marit, suposo). "Sé que és el que totes voldríeu, però ho sento molt. Només el tinc jo, un policia a casa".

Tanmateix, no penseu que aquesta petita ressenya és una crítica. La veritat és que la xerrada ha estat molt agradable i divertida. Larsson és vertaderament simpàtica. Una mica histriònica (sense passar-se), gesticulava amb gràcia i responia amb enginy. Läckberg, atractiva i ben arreglada, ha resultat un pèl (només un pèl) més mesurada. Una mare de família, jove i guapa, que ha decidit escriure.

Les dues veneren la memòria de Stieg Larsson. I no és per a menys. Perquè a l'aixopluc de l'èxit sense precedents de la trilogia Mil·lenium, la narrativa negra que ve "del fred" està vivint un esclat que fa uns anys hauria resultat inimaginable.

Tot ha acabat amb la signatura de llibres. Jo en duia un de cada autora i me'ls han signat. També m'he fet fotos amb cadascuna: flamants escriptores, molt ben disposades, rialleres i amables. Especialment Larsson, una dona menuda i petitona. Un autèntic belluguet.

No me'n penedeixo, d'haver-hi anat. L'ambient entre el públic era càlid i distès. M'ha servit per desconnectar d'un munt de coses. I així ara puc dedicar-vos, per si us interessa, aquesta petita crònica.

Bona nit, negrots.

Tierras de frontera, de Thomas Kanger

Thomas Kanger és un altre escriptor suec, per no perdre el costum. Es tracta del creador de la inspectora de policia Elina Wiik, protagonista de cinc de les seves novel·les. Entre elles (no sé quin ordre ocupa dins la sèrie) es troba Tierras de frontera, que acabo de llegir. És la primera que arriba a les meves mans, però ja us avanço que no serà l'última.

El llibre m'ha sorprès molt favorablement. Entretingut, trepidant, diferent. Va més enllà de la típica novel·la de gènere, perquè indaga amb força en la psicologia dels personatges i perquè reflecteix una realitat punyent amb una certa intenció. Diria, si més no, que amb la idea de treure-la a la llum i d'analitzar-la des de diversos angles, amb equanimitat. Estic parlant de la crua guerra fratricida dels Balcans.

A la novel·la hi succeeixen coses molt importants, coses que no es poden tirar enrere i que canvien per sempre la vida de la protagonista. Des que l'obra comença fins que conclou passen més de dos anys. Aquest fet no és habitual dins del gènere, que se sol caracteritzar per la immediatesa de resoldre el cas criminal en el present, tot i que alguns casos (a l'estil Jo Nesbo o Henning Mankell) puguin tenir fortes arrels en el passat.

La traducció no m'ha semblat gaire bona. Malgrat això, l'estil resulta àgil i atractiu, amb frases curtes i poques concessions a qüestions supèrflues.

A la solapa de la contraportada hi ha reproduïdes algunes crítiques dels mitjans de comunicació. Amb aquesta hi combrego totalment: Kanger no encaja exactamente en la definición de escritor de novela policiaca. Es mucho mejor. Ha escrito una novela que se lee de una sentada. Una ambientación interesante, una trama apasionante (Katrineholms-Kuriren).

En canvi, no puc estar més en desacord amb:

Si hay un personaje de novela policiaca que merezca ser comparado con la Lisbeth Salander de Stieg Larsson, es la inspectora Elina Wiik de Thomas Kanger (Dagens Hyheter).

No hi trobo gaire similituds, què voleu que us digui. Elina Wiik mostra els seus sentiments sense problemes. Més ben dit, els duu a flor de pell. Tot i que la podem considerar una policia entrenada i valenta, abans de res és una dona, una persona.

L'altra cara de la moneda s'anomena Lisbeth Salander. Tots la coneixem. Tan tancada en ella mateixa, tan hermètica, tan aparentment hieràtica...

Res més lluny de la realitat que aquesta absurda comparació, evident reclam publicitari per vendre llibres.

En canvi, és totalment cert que la novela es llegeix "d'una sentada". Amb la feina que tinc i les poques hores de què disposo (no viatjo en tren i els meus trajectes en metro són extremadament curts), he trigat només 5 dies (5 estones o "sentades") a devorar-la (334 pàgines). Ho podeu comprovar si reviseu la data de la ressenya de l'amic Brunetti.

M'ho he passat molt bé. Tampoc no pretenc donar a entendre que es tracti d'una obra sublim. Res d'això. És simplement una bona novel·la, ben travada i ben ambientada, que enganxa per la seva honestedat i per la seva capacitat de transmetre. Perquè ens explica quelcom que va més enllà del que podríem esperar -en un apriorisme típic i tòpic- del gènere criminal.

Per cert, m'oblidava de dir-vos que el final està envoltat d'un halo esotèric, que tanca el cercle a partir del pròleg. No el considero necessari ni m'acaba de convèncer, però no invalida la resta del meu comentari.

Fins a la pròxima, negrots.

El peor remedio, de Donna Leon

El peor remedio és el títol de la vuitena entrega de les aventures del comissari venecià Guido Brunetti, creat per l’escriptora americana Donna Leon. Com que les llegeixo en ordre rigorós –no perquè sigui imprescindible, sinó perquè sóc així de maniàtica– aquesta és també la vuitena vegada que em diverteixo amb els entranyables personatges de la ciutat dels canals.
No crec que El peor remedio sigui una de les millors novel·les de la nissaga (si més no, de les que porto fins ara), però tampoc no decep. Un cop hom entra en la dinàmica del comissari, dels seus companys de feina –estrafolaris, competents, impresentables (hi ha de tot)– i de la seva família més que sui generis, s’hi sent com a casa. Així, es van encadenant les històries com si de l’esdevenir de la vida es tractés. I ja se sap: com a la vida, hi ha moments de tot.
No explicaré res de la trama, perquè no té sentit. Més m’estimo recomanar vivament els llibres per si algú no els coneix. Val a dir que, en cas de ser veritablement afeccionats al gènere negre, sembla impossible, atès el seu gran èxit internacional. Les peripècies de Brunetti han estat traduïdes a totes les llengües imaginables i, com sol passar, fins i tot se n’ha fet una sèrie de televisió.
Donna Leon va néixer a Nova Jersey el 1942, però viu a Venècia des de 1981. Quan una americana decideix instal·lar-se definitivament a Europa i més concretament en un lloc com la capital del Véneto, ha de ser d’una pasta especial. I Leon ho ha demostrat sens dubte. En la capacitat prodigiosa per caracteritzar els personatges (més importants als llibres que no pas els casos criminals), en el coneixement profund de la societat italiana i en l’amor incommensurable envers Venècia. La preciosa ciutat és tal vegada el segon (algú diria, el primer) protagonista dels llibres, un personatge més, amb alè propi, que es passeja amb Brunetti arreu on va.
Lluny de les enrevessades trames plenes de truculència que ens regalen altres autors, els casos de les novel·les de Leon (gens carrinclones, gens toves, no us confongueu) estan plens d’humanitat i de matisos, perquè pouen de manera evident en la realitat diària. Per això són perfectament creïbles. Brunetti no és un antiheroi, no és un desastre, no representa el típic policia solitari amb un passat boirós. Al contrari. És un distingit pare de família, culte, refinat, lector dels clàssics, enamorat eternament de la seva esposa i de la seva ciutat. No es tracta d’un ingenu, però tampoc d’un cínic. Encara s’estima la vida i sap apreciar la bellesa que té al seu voltant.

Avui no us diré res més. Com que comentaré més Brunettis (perdoneu el col·loquialisme) a mesura que vagi llegint, també us aniré fent cinc cèntims de tot allò que em sembli interessant destacar. Només vull afegir que Leon, dona intel·ligent, fa unes observacions de gran agudesa i no desaprofita cap oportunitat, enmig de la lleugeresa que implica el gènere, de denunciar o de posar damunt la taula alguns dels problemes del nostre món actual.

Nota: He llegit el llibre en castellà perquè és l'edició de la qual disposo. Tanmateix, tots estan publicats també en llengua catalana.

Novel·la negra a Barcelona

Com vaig anunciar-vos fa pocs dies, el febrer es presenta negre a Barcelona. Hi ha diversos esdeveniments que conformen la BCNEGRA 2010, que tindrà lloc entre el 1 i el 6 de febrer. Us copio l'enllaç on podreu consultar personalment el programa, però destaco de moment el següent:

DAMES DEL CRIM (1 de febrer)
ELLES VAN ARRIBAR DEL FRED
Converses
Camilla Läckberg i Asa Larsson conversen amb Maria Eugènia Ibáñez i Lilian Neuman

19.15 h. La Capella, Carrer de l’Hospital, 56
Quan parlàvem de «dames del crim» l’expressió ens portava a pensar en les hereves britàniques d’Agatha Christie, Ngaio Marsh i Patricia Wentworth, o en les més modernes P. D. James o Ruth Rendell. També ens venia a la memòria la nord-americana Elisabeth George. Alguna cosa ha canviat els darrers anys, però, i ara són les joves narradores escandinaves les qui han pres el relleu. Dues de les més reconegudes escriptores d’aquesta freda geografia ens visiten per parlar de tots aquells matisos que cal posar sobre el paper per explicar d’una altra manera una cosa tan vella com el crim.


ILLES NEGRES (3 de febrer)
ISLÀNDIA

Conversa amb Arnaldur Indridason
P a r t i c i p a n t s :
Xavier Moret conversa amb Arnaldur Indridason
Mo d e r a d o r :
Josep Maria Romero

19.15 h. La Capella Carrer de l’Hospital, 56
Aquest any fem parada a Islàndia. Una illa poc mediàtica, plujosa i freda, on els darrers anys Arnaldur Indridason s’ha revelat com el seu principal cronista. Una veu singular i potent dins la narrativa negrecriminal que s’està fent un lloc als prestatges de tots els apassionats del gènere. El vell inspector Erlendur Sveinsson, protagonista de deu de les seves històries, ja forma part de l’elenc internacional dels millors personatges de la novel·la negra.

ELS ALTRES. (5 de febrer)
MÉS ENLLÀ DE SUÈCIA
Taula rodona
P a r t i c i p a n t s :
K. O. Dahl, Christian von Ditfurth, James Thompson i Inger Wolf
Mo d e r a d o r :
Ricard Ruiz Garzón

19.00 h La Capella Carrer de l’Hospital, 56
L’onada d’autors i autores suecs que ens envaeix ens fa creure que tots els escriptors nòrdics són iguals. Un reduccionisme com el que practiquen els ianquis quan parlen d’Europa. Però no tota la novel·la que ens arriba del fred és sueca. Noves propostes i nous personatges provenen de Finlàndia, Noruega, Dinamarca i Alemanya. Més enllà de Larsson i Mankel hi ha una vida turbulenta i atractiva amb grans autors preparats per esdevenir els nous referents del gènere.

EN TOTS ELS CASOS HI HAURÀ TRADUCCIÓ SIMULTÀNIA

TROBADA INFORMAL DELS LECTORS I LES LECTORES AMB ELS AUTORS I LES AUTORES DEL BCNEGRA 2010 (6 de febrer)
13.00 h Llibreria Negra y Criminal Carrer de la Sal, 5
Musclos i signatures

Com veieu, he destacat sobretot els autors dels quals he llegit alguna cosa darrerament. Les escriptores sueces Larsson i Läckberg, l'islandès Indridason i el noruec K.O. Dahl, del qual vaig llegir fa un temps la novel·la ambientada a Oslo Un mort a l'aparador i em va agradar força.
Cal dir que l'esdeveniment em sembla molt complet, perquè també incorpora passis de cinema, música, exposicions en diversos espais, etc.
Destaco també, evidentment, la trobada del darrer dia. No sé si agafar de les lleixes el munt de llibres que pertoquen i dur-los a signar. Què n'opineu, negrots? Algú s'hi apunta?

L'enllaç:

http://www.bcn.es/cultura/bcnegra/2010/ca/index.html

El hombre del balcón, de Maj Sjöwall i Per Wahlöö

El hombre del balcón és el tercer títol de la sèrie de deu novel·les escrites entre 1965 i 1975 pel matrimoni suec -Sjöwall i Wahlöö- i protagonitzades pel comissari de la policia d'Estocolm, Martin Beck. Les dues primeres, Roseanna i L'home que es va esfumar, ja van ser oportunament ressenyades en aquest bloc.
L'argument parteix d'un cas real (els assassinats per motius sexuals de dues nenes petites), en el qual els escriptors s'inspiraren per a la novel·la. En la ficció, tres nenes són brutalment assassinades en sengles parcs de la capital sueca. Lògicament, els fets causen un gran esglai entre la població, en una època en què les criatures encara podien sortir tranquil·lament a jugar al carrer. La trama es basa simplement en la investigació del cas fins a la detenció del criminal.

Les novel·les de Sjöwall i Wahlöö són magnífiques i milloren a cada nova entrega. Sòbries, creïbles, versemblants, exemptes de qüestions supèrflues i amb una llargària molt mesurada, la seva lectura resulta extremadament plaent. Han suportat de meravella el pas del temps, la qual cosa només succeeix amb la bona literatura, encara que sigui de gènere. No m'estranya que la generació d'autors escandinaus que els han vingut al darrere els reconeguin com els seus predecessors, com els seus mestres. Tots es van formar i van aprendre amb la lectura de les novel·les de Sjöwall i Wahlöö.

La versió castellana que he llegit (la catalana no havia sortit al mercat quan la vaig comprar) va encapçalada per un pròleg de Jo Nesbo (el nostre amic noruec que ens està fent gruar amb la continuació de Nèmesi). És un pròleg intel·ligent i molt interessant on Nesbo lloa els valors de les obres de Sjöwall i Wahlöö i ens fa palès fins a quin punt el van influenciar.

El hombre del balcón és una novel·la molt ben escrita, que utilitza certs cops d'efecte des del punt de vist narratiu i que ens mostra, de manera coral, les inquietuds, pors i patiments dels agents de policia que investiguen un cas tan punyent com el brutal crim de tres criatures innocents. D'altra banda, els autors saben jugar esplèndidament amb un punt d'ironia i d'humor molt encertats. Em sembla especialment destacable la perícia a l'hora de descriure els personatges (i no només pel que fa als protagonistes). Sjöwall i Wahlöö demostren un gran poder d'observació, una gran tolerància envers els defectes humans i una gran capacitat de tendresa. No debades eren declarats militants comunistes: no desaprofiten cap ocasió per posar damunt la taula les deficiències de la societat sueca del benestar, suposadament perfecta, i per parlar-nos dels pobres i dels més desafavorits. D'aquells que viuen al marge de "l'envejat i envejable" paradís nòrdic. Tanmateix, aquests aspectes estan molt bén encaixats dins la trama, de manera que el lector no es troba davant de cap tipus de pamflet. Val a dir que, uns anys més tard, també Mankell i Larsson acabaran prenent el mateix camí. Aprofitaran el gènere negre, cadascú amb el seu estil propi, per denunciar la deriva soferta -com a mínim des del seu punt de vista- per l'Estat de Suècia.

Hi ha una qüestió que em sorprèn. I és la nul·la vinculació de Martin Beck amb la seva família. El comissari, en aquest sentit, és fred i està desdibuixat. És evident que no s'avé amb la dona, però tampoc no mostra massa preocupació pels fills. Aquesta mena de desafecció contrasta amb l'actitud amorosa envers la família de la majoria de detectius i policies de ficció. Només cal recordar Kurt Wallander o Guido Brunetti. Tinc l'esperança que, de mica en mica, a mesura que la sèrie avanci, els lectors poguem descobrir més dades sobre aquest tema.

Com sempre, no vull explicar cap detall concret del cas ni de l'argument. Aquest és un privilegi que només podreu obtenir a partir de l'experiència intransferible de la lectura. Tans sols us recomano amb insistència la sèrie completa. Pel meu cantó, us prometo que aviat arribarà la ressenya de la quarta entrega, El policía que rie.

Mentrestant, una cordial salutació, negrots.