Harlem Nocturne

dijous, 17 abril de 2014

Vídeo sobre "Elles també maten" a la xarxa de teles locals






Hola, negrots

Aquesta antologia que hem fet amb en Marc Moreno de Llibres del Delicte, no té aturador. Fa uns dies ens van filmar per a la xarxa de teles locals. I aquí teniu el resultat. Esperem que us agradi. Nosaltres, novament, estem molt contents.

Visca les dones assassines!


Petits delictes editorials#.U0-mLWW-c1Y.facebook


Per cert, us enllaço aquí la pàgina de facebook d'Elles també maten on ho trobareu tot, tot i tot (fotos, vídeos, ressenyes, cròniques, reportatges) sobre el llibre.

https://www.facebook.com/ellestambematen

 

Tenebra, d'Emili Gil


 

Tenebra és un somni del seu autor. És el somni d’un francòfon declarat, gran amant de París i de la cultura francesa, singularíssim coneixedor dels seus artistes i escriptors (especialment del segle xix i principis del xx) que, amb la novel·la, els ha volgut retre un merescut homenatge.
Tenebra és una reivindicació de la tradició del terror i del fantàstic més canònica, més clàssica. I no només francesa, és clar, sinó també d’altres contrades. Ningú no pot obviar noms com el de Poe ˗quin millor exemple!˗, reconegut pioner del gènere.
Tenebra és, encara més, una engrescadora ficció, molt personal, que ens atrapa des de la primera pàgina i que, emparant-se en alguns recursos de la narrativa negrecriminal i de la literatura d’intriga i suspens, aconsegueix travar una història, terriblement macabra i tenebrosa, on no hi falta de res. Fantasmes, aparicions, crims, ambigüitat, símbols, figures estranyes i més d’un calfred.  
Tenebra és una proposta que no s’està de palesar l’erudició del seu autor i que, per tant, se’ns mostra farcida de referències, anècdotes, llegendes, dades històriques, informació bibliogràfica, detalls de la biografia dels personatges (reals o no), curiositats, intertextualitats, saviesa.  
Tenebra és un llibre estimat i mimat, on el seu autor fa un exercici potent. Tot aprofitant alguns dels recursos que li ofereix el seu coneixement de la tècnica de l’escriptura, confegeix un text on es planteja en profunditat la interioritat humana. Qui som? Què volem? Per què ens comportem com ho fem? Per què ens preocupem de coses accessòries i deixem de banda allò que és veritablement important a la vida? El joc del mirall, la inversió de rols i d’universos, la (re)interpretació de la simbologia més clàssica li permeten girar la truita. I així com París pot convertir-se en Sirap (amb un senzill anagrama), així també nosaltres (els humans) podem davallar al món del subsòl (a les catacumbes, a les tombes, allà on són les nostres restes) i assajar la possibilitat d’una existència diferent. Una existència que ens faci més lliures, menys presoners dels altres i de nosaltres mateixos, menys hipòcrites.
Tenebra és l’honest i sincer receptacle de totes les dèries, afeccions, manies, inclinacions, desigs i aspiracions d’Emili Gil.
Però, per a mi, Tenebra sempre serà aquella novel·la tan especial que el seu autor em va fer arribar, amb els ulls plens d’il·lusió, quan encara era només un plec de folis impresos a casa i relligats amb un senzill cuquet de copisteria. Aquella novel·la que vaig llegir, astorada, i sobre la qual vam xerrar, l’autor i jo,  àmpliament i llarga. Aquella novel·la que ara sento molt meva quan la veig convertida en una realitat, en un magnífic volum esplèndidament editat.
Que tingui molta sort i un gran recorregut.
Tu i Tenebra us ho mereixeu. Enhorabona, Emili.
 

Com que a més a més vaig tenir l'honor de presentar la novel·la el passat dia 4 en la companyia del gran Antoni Munné-Jordà, escriptor i especialista en gènere fantàstic i de ciència-ficció, us adjunto tot seguit algunes fotografies. Va ser molt divertit!



dimarts, 15 abril de 2014

La mujer que no bajó del avión, d’Empar Fernández




Una maleta que giravolta, solitària, damunt la cinta de recollida d’equipatges de l’aeroport d’El Prat. Un home que s’espera, amb mal dissimulada impaciència, perquè la seva maleta ˗no aquella, sinó un altra, la seva˗ triga molt a aparèixer. Una temptació absurda. Un acte no planificat. Unes conseqüències inesperades.
Aquesta és, succintament, la sinopsi de La mujer que no bajó del avión, de l’autora barcelonina Empar Fernández.  



Després de llegir-la, ja no tinc cap dubte que he de defensar ˗encara més˗ la flexibilització de les etiquetes literàries. Dia rere dia m’arriben obres que em confirmen la necessitat d’eixamplar els horitzons del gènere negrecriminal. Resulta obvi que els límits han evolucionat. Han esdevingut més oberts, més extensos, més adaptables. Evidentment, continua existint ˗i reeixint˗ un procedural canònic, amb la seva investigació policial comme il faut i totes les convencions que el caracteritzen. I tant que sí. Podem trobar novel·les amb forenses, amb advocats, amb periodistes. De baixos fons, de mafiosos, de misteri, de sang i fetge. El que vulgueu. Però, a més a més, també disposem d’un bon nombre de propostes diferents, cada vegada més habituals, que no s’estan de plantejar nous enfocaments, noves vies. Que no s‘estan, fins i tot, d’hibridar, de fusionar. Novel·les ben fosques sense incloure necessàriament un assassinat, per exemple. Novel·les que ens colpeixen o ens commouen per camins poc ajustats al cànon, sense policies, sense detectius. La intensitat psicològica, uns personatges ben dibuixats, la indagació al voltant de les relacions humanes per damunt de l’acció... Tot plegat pot ser motiu de trames extremadament potents que, si convé, enderroquen fronteres i tòpics.
Empar Fernández ho ha fet. No ha inventat res, però ha donat vida a una ficció ˗amb veu pròpia˗ que enganxa des de la primera línia. I quedi clara una cosa. Quan dic que no ha inventat res, li estic fent un compliment. I és que La mujer que no bajó del avión s’inscriu, pel que fa al gruix narratiu, dins de la tradició de la millor novel·la negra de caràcter psicològic.
El protagonista de l’obra, Àlex Bernal, és un nou nom a afegir a la nòmina d’antiherois del “negre”. Els perdedors donen molt de joc, són molt rendibles. Ens ajuden a plasmar i a comprendre el desencís, la misèria moral, el caos. Vehiculen a la perfecció gran part dels problemes i dels dilemes ètics de la societat on vivim. Són gent normal. Sovint més semblants a nosaltres del que ens agradaria reconèixer. Per això ens hi sentim identificats. Per això ens resulten creïbles i volem saber què els passa.
Bernal no és l’únic perdedor de la novel·la. La majoria dels personatges ho són, per no dir tots. D’una manera o d’una altra. La trama, que oscil·la entre Roma i Barcelona, només utilitza la geografia com a escenari. La història podria succeir en qualsevol lloc del món. Empar Fernández reflexiona sobre el més profund de l’ésser humà; es planteja pulsions i sentiments bàsics, pregons. I, per tant, universals. La incomunicació, l’egoisme, la manca d’empatia, la mentida. Però, sobretot, la culpa. La culpa, que com un bacteri que rosega i corseca, ens pot acabar devorant per dins. Anihilant, destruint, matant.   
La prosa directa de l’autora contribueix a la contundència del conjunt. I els fragments que se serveixen del recurs dietarístic resulten especialment colpidors, duríssims, brutalment sincers.    
No penseu trobar, però, una novel·la pessimista, d’aquelles que es complauen en la sordidesa perquè així sembla que adquireixen més densitat. Fernández no es deixa seduir per aquestes fal·làcies. És massa intel·ligent. Per això, a banda de certs tocs d’ambigüitat, encara manté encesa ˗molt tènue, però visible˗ una petita, petitíssima, llum d’esperança. Ni que sigui, simplement, perquè la vida continua. Ni que sigui perquè, fet i fet, no tenim cap altra sortida que continuar vivint.
No us deixeu perdre aquest títol. La mujer que no bajó del avión.
Paga moltíssim la pena, negrots.      

dissabte, 12 abril de 2014

II edició: València Negra 2014





Ja vam anunciar el primer. I ara arriba el segon.
Segon Festival del Gènere Negre de València, del 9 al 18 de maig de 2014.
Si el primer va ser un èxit, no dubtem que la segona edició, que anirà consolidant l'esdeveniment, encara resultarà més reeixida.
Així els ho desitgem als companys de València.
Mentrestant, ho posem en coneixement dels negrots i manifestem, també, que ens agrada molt el cartell.
Si voleu saber més coses, aquí us deixo un enllaç


Que passeu molt bon cap de setmana!

dissabte, 5 abril de 2014

Dibuix a les fosques, de Jaume Benavente





Ja feia temps que els lectors de l’autor barceloní Jaume Benavente i, alhora, seguidors de les peripècies de la seva dona policia Marja Batelaar, esperàvem la segona entrega de la sèrie amb candeletes. El primer llibre, intitulat El quadern de Nicolaas Kleen, ens havia proposat un univers que tot just treia el nas, però que prometia futures hores de lectura molt engrescadora. Qüestions diverses, algunes derivades del munt de problemes i singularitats del nostre mercat editorial, han allargat l’espera més del que seria lògic i desitjable, però per fi ˗per fi!˗ ara ja tenim la novel·la entre les mans. S’intitula Dibuix a les fosques i ha estat publicada per Meteora, una d’aquelles petites editorials independents que encara creuen en els seus autors, en el tracte directe amb els lectors i en la feina ben feta.

Literalment, he devorat Dibuix a les fosques. I no només perquè tingués fam de recuperar la sèrie, sinó perquè la novel·la m’ha atrapat enormement, fins i tot més del que esperava. Per a qui ho desconegui, diré que l’acció se situa a Holanda, concretament a Amsterdam, ciutat que esdevé un personatge més dins la ficció. La protagonista, Marja Batelaar, és una policia del Departament d’homicidis una mica atípica: amb estudis universitaris, culta, refinada, amant de l’art i de la literatura. Una dona jove i competent, de caràcter tranquil i reservat, solitària i melangiosa. M’agrada molt quan Jaume Benavente, en presentacions i entrevistes, afirma que la seva policia és ell mateix. M’agrada perquè el reconec en el personatge i, sobretot, perquè demostra que no té prejudicis a l’hora de reencarnar-se literàriament en una figura femenina.



En general, el conjunt de la producció de Jaume Benavente (negra i no negra) conforma una obra molt personal, treballada, de tarannà pausat. Una escriptura que es desgrana de mica en mica i que destaca per la creació d’atmosferes i ambients i pel detallisme psicològic en la construcció dels personatges. La crítica ha considerat, de manera a hores d’ara clarament instaurada, que es tracta d’un autor d’inspiració centreeuropea. La seva literatura traspassa les fronteres, que deixen de tenir importància. Benavente és un escriptor del món, de tot el món, però amb una dèria definitòria: l’amor per uns països i uns espais concrets, que el subjuguen, i que han acabat bastint el seu univers literari (el Centre d’Europa, Portugal, Brasil, Madeira i totes les illes atlàntiques, Israel, Anglaterra, les ciutats amb riu, el seu barri barceloní d’Horta...). D’altra banda, també excel·leix en l’aplicació de la seva pròpia intertextualitat, de manera que els seus personatges entren i surten (amb mesura) de les diferents novel·les, regalant als lectors algunes picades d’ullet de valor incalculable.
En aquest moment, després de la lectura de Dibuix a les fosques, jo proposo oficialment un altre qualificatiu per a la producció negrecriminal del nostre autor. I és que feia anys que no llegia cap ficció tan mankelliana. Sí, mankelliana. L’acció de la novel·la, de tipus procedural, segueix a la perfecció l’esquema de les novel·les per a mi més perfectes i canòniques dels darrers anys: les de la sèrie Wallander de Henning Mankell.
Des del primer moment, el lector acompanya Marja Batelaar en la investigació del crim. Assistim a les reunions dels policies, a les converses telefòniques, als descobriments dels analistes científics. Ho vivim tot en directe, sense cap tipus de superioritat informativa. Allò que descobreix la protagonista és allò que descobrim nosaltres, amb la cadència normal del pas del temps, dels entrebancs diaris, dels problemes que van sorgint. Tot salpebrat amb les qüestions que afecten la vida personal de Marja, però sense que aquest tema se’ns imposi excessivament ni ens distregui de l’acció principal. La versemblança i la credibilitat estan absolutament aconseguides.
Dibuix a les fosques, que no deixa d’assolir un crescendo final de gran nivell,   ens condueix amb perícia a un desenllaç àgil i emocionant. Al meu entendre, és una novel·la madura, ben travada i molt remarcable. Per a mi, inaugura un estil que Benavente ja apuntava a El quadern de Nicolaas Kleen i que aquí, amb aquest dibuix foscà, entra en la literatura negra catalana per la porta més gran.  

Que passeu un feliç cap de setmana, negrots.

divendres, 28 març de 2014

Presentació de "Dibuix a les fosques", de Jaume Benavente




Ahir a la tarda, a la recent recuperada Llibreria Ona (ara instal·lada al carrer Gran de Gràcia), vam tenir el plaer d'assistir a una enriquidora i agradable trobada negra: la presentació de la novel·la Dibuix a les fosques, del barceloní Jaume Benavente. Com molts ja sabeu, es tracta de la segona entrega de les aventures de la policia holandesa Marja BatelaarNo cal dir que  els seguidors de la Marja feia temps que l'esperàvem amb impaciència  i que, per tant, ara ens sentim d'allò més contents. Per si algú vol recordar el primer lliurament, aquí us deixo la ressenya que vaig escriure. El títol del llibre era El quadern de Nicolaas Kleen.  
Acompanyats per la presència sempre càlida de Jordi Fernando i Maria Dolors Sàrries (els editors de Meteora: molt bona gent), una sèrie d'incondicionals no ens vam voler perdre l'esdeveniment. El mestre de cerimònies en aquesta ocasió (com en tantes altres!) va ser en Sebastià Bennasar, simpàtic i ocurrent com de costum. Podeu deduir que tot quedava a casa, tot era entranyable i acollidor. Una tarda bonica, amb un Jaume Benavente exultant, més rialler que mai, molt feliç de veure de nou la seva estimada Marja voltant per aquests mons de Déu.
Com que ens sentíem molt a gust, l'estona es va escolar inadvertidament. El cert és que vam sortir prou tard, perquè el torn de paraula del públic també va ser llarg i productiu. Vam poder comentar força coses. No només de la novel·la en qüestió, sinó també de tot el corpus benaventià, del significat que ell atorga a la seva escriptura, de la complaença que sent en la seva pròpia (i magnífica) intertextualitat...
En fi. No m'allargo més perquè això només és una crònica. Quan llegeixi la novel·la, que serà de seguida perquè no puc suportar l'espera, us prometo una acurada ressenya.
Mentrestant, us deixo amb les fotos. Novel·la negra catalana de qualitat, negrots. Recordeu aquest títol, que s'acosta Sant Jordi.










dimecres, 19 març de 2014

Martorell Negre (Un mort i moltes preguntes), de Jordi Benavente






Jordi Benavente (1980) és fill de Martorell, periodista, escriptor... un amant fidel de les lletres, un enamorat de la llengua i de la literatura. Quan em va fer arribar aquest seu llibre, guanyador del XXXVIII Premi Vila de Martorell de prosa 2013, em va desitjar que m’agradés. Tot seguit va afegir que sabia que jo (i cito textualment) seria implacable amb la crítica. Segons va apuntar, és dels que pensa que, a la vida, sempre n’estem aprenent. Amb aquestes paraules, com us podeu imaginar, em va marcar el primer gol. La gent que més m’interessa, de llarg, és aquella que no perd mai la inquietud de saber, la curiositat de descobrir, la voluntat d’aprendre.    

Doncs bé, tu ho has volgut. Benavente, allà va la meva implacable crítica.  

Martorell Negre (Un mort i moltes preguntes) és un text narratiu de 114 pàgines que s’enquadra dins d’allò que coneixem com a non-fiction, novel·la negra de no ficció, que tan gloriosament va inaugurar Truman Capote amb A sang freda. El nostre jove periodista, valent i entusiasta, canvia l’estat de Kansas per Martorell i es posa a treballar. Així, recupera la història d’uns lamentables fets ocorreguts a la seva ciutat el mes de desembre de 1976: la mort mai aclarida d’un indigent que va ser detingut per borratxo i tancat a dormir la mona dins del calabós municipal (una pràctica habitual a l‘època). Malgrat les anòmales circumstàncies del cas, ningú no va moure un dit per resoldre’l i la desgràcia va passar pràcticament desapercebuda. Quasi quaranta anys després, Jordi Benavente topa amb l’expedient i comprèn que, darrere de tants informes policials i judicials, hi ha quelcom per explicar.  

I aquí ho tenim. Ben escrit, ben elaborat. En forma de reportatge i amb un ritme molt cinematogràfic, l’autor ens ofereix una fusió entre el gènere negre, la crònica de successos i el retrat rigorós del Martorell dels inicis de la Transició. Aquest retrat, que es nodreix de diferents fonts, acaba esdevenint una recreació  d’allò que tots (a Catalunya, a Espanya) vam viure. Es converteix en una reconstrucció del passat ˗senzilla però efectiva˗ capaç de sobrepassar la contingència martorellenca i de retornar-nos el record d’una Història (així, amb majúscula) més àmplia.

 




Benavente se situa, estructuralment, a cavall entre tres angles (a voltes semblen quatre) que es complementen molt bé. En primer lloc, la pura crònica. Planteja el cas i ens permet acompanyar-lo en la seva investigació. Assistim a les seves visites, a les entrevistes. Reprodueix en estil directe les converses amb els implicats encara vius, amb la gent que suposadament podia aportar una mica de llum a un afer tan fosc. El mètode resulta atractiu.
A banda, l’autor encara va més lluny. Comparteix en primera persona les seves sensacions, els seus pensaments, de manera que gairebé sentim que som al seu costat, que som ell. La plasticitat visual del llibre és evident, tal vegada perquè en Jordi, digne representant de l’era actual, no pot desempallegar-se del seu bagatge com a espectador de cine i de televisió.     

En segon lloc, la part literària. La imaginació arriba allà on no arriba la documentació. En això consisteix el non-fiction. En aprofitar els recursos de la literatura per ficcionar la realitat i confegir una història que ens atrapi amb la mateixa força que una trama inventada. Es tracta d’emplenar els buits, de dotar de realisme i de versemblança els personatges que van viure, de veritat, la història. Pel que fa a aquesta part, Benavente utilitza un estil gairebé poètic, de vegades una mica ingenu. La seva escriptura és apassionada, però m’ha semblat que, en algun moment, l’ha traït el sentiment de dolor per una mort tan trista, tan injusta.           

I per fi, en tercer lloc i com abans apuntava, la recuperació del passat, el retrat de l’època, la remembrança dels fets històrics, l’evocació de certes notícies, unes locals, les altres generals. Com si muntés un puzle, el periodista ens va situant en aquell final del franquisme ˗just després de la mort del dictador˗ que alguns recordem tan bé. La seva fita, però, no és dur a terme un exercici de memòria. La seva fita és intentar entendre què va passar. Com pot ser que una persona acabés morta de manera tan estranya dins d’unes dependències policials? Com pot ser que ningú no investigués, que no hi hagués cap responsable, que no passés res? La reconstrucció de l’època li serveix a Benavente per treure algunes conclusions, la qual cosa no deixa de resultar una mica paradoxal, perquè ell encara no havia nascut. Encara havien de passar quatre anys perquè vingués a aquest món. Crec que no pot acabar de comprendre com era aquella Catalunya en la qual vam viure.  
 
L’obra de Jordi Benavente posseeix un mèrit indubtable. És plena d’entusiasme i apunta grans maneres. Pel meu gust, ha excel·lit, per damunt de tot, en el següent (i no és cinisme per part meva, sinó realisme): ha aconseguit que un fet certament luctuós, però que, no ens enganyem, era local i de poca volada, ens hagi mantingut atrapats al llarg del total de la lectura.  

Moltes gràcies, Jordi.