Harlem Nocturne

divendres, 19 d’octubre de 2018

Tinc la meva postal de la Institució de les Lletres Catalanes!




Ja sé que tinc una edat i que puc semblar una nena petita, però m'és igual. A la vida hi ha coses que et fan il·lusió i punt. Són petits moments d'alegria i no penso renunciar-hi. La sal de l'existència, perquè la resta és dura. Molt dura. 

El cas és que avui ja puc anunciar que tinc la meva pròpia postal de la Institució de les Lletres Catalanes. Com que aquestes postals m'agraden molt, les sento molt properes i, a més, empaperen el meu despatx de la Universitat de Barcelona, tenir-ne ara una de pròpia em fa feliç, molt feliç. 

La frase que hem decidit posar-hi pertany al final d'un dels capítols de la meva novel·la El somriure de Darwin. El capítol que parla d'en Max, el rodamón protagonista. En realitat en són dues, de frases. Penso que resumeixen molt bé l'esperit de la meva literatura de perdedors i, a més, les considero un homenatge al Manel, que ara fa 21 mesos que ja no és amb mi. 

Era una frase que li agradava molt, perquè d'alguna manera se sentia identificat amb la solitud i la tristor del personatge. Sé que estaria molt content amb la postal. N'estic segura. Així que l'hi dedico, malgrat que feia temps que ell no podia trepitjar les llambordes. 

Va por ti, papi. 
    
  

dilluns, 8 d’octubre de 2018

I ja n'arriba un altre. Ara, Vilassar de Noir





Com ja sabeu, això és un no parar de festivals. I ara ja ens n'arriba un altre, on no hi faltarem per parlar de Manuel de Pedrolo i de tot el que convingui. M'estic referint, naturalment, a la tercera edició del Festival Vilassar de Noir, que se celebra a la bonica població del Maresme els dies 26, 27 i 28 d'aquest mes d'octubre. 

Sempre ens ho hem passat molt bé a Vilassar. És ja una cita obligada per al món de la negror i enguany estem disposats a gaudir de totes les activitats tant com sempre. 

Vinga, negrots. Aneu-vos preparant, que falta poquet!




dissabte, 6 d’octubre de 2018

Un cadàver inquiet, de Salvador Casas




Un cadàver inquiet,  de Salvador Casas, és la novel·la número 38 de la Col·lecció Crims.cat de l'Editorial Alrevés. Un text que jo ja coneixia (amb un altre títol) perquè va quedar finalista del IV Premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana. Jo n'era jurat, del Premi, i ja en aquell moment m'ho vaig passar molt bé amb la lectura de l'obra. Ara, un cop publicada, m'ha generat la mateixa sensació que llavors. Es tracta d'un bon llibre amb una bona trama, un entreteniment de qualitat. 

Casas, amb un indubtable ofici, confegeix un text en primera persona que beu dels clàssics del gènere, una història fosca i força delirant amb un protagonista, Àngel Alegre (el mateix nom ja ho diu tot), que no deixa de sorprendre el lector. Alegre és pintor de quadres i mediador de conflictes, però en realitat amaga una sèrie d'habilitats impensades que l'ajuden a resoldre els rebuscats embolics on acostuma a ficar-se. 

Estilísticament, la novel·la funciona a la perfecció. Argumentalment, no afluixa en intensitat. La fina ironia del narrador quan refereix els fets terribles que protagonitza i sofreix conforma un univers hilarant i imaginatiu que ens manté lligats des del principi a les pàgines de la novel·la. Tota la fauna de la societat hi desfila. Tota. I és que vivim en un món, negrots, on no hi ha un pam de net.

Recomanada. 


  

  

dimarts, 2 d’octubre de 2018

Inquisidor, d'Andreu Martín





A l'hora de fer la ressenya d'Inquisidor, d'Andreu Martín, he tingut un moment de dubte i m'he plantejat publicar-la al meu blog de literatura "no negre", El fil d'Ariadna (II). Però de seguida he canviat d'idea, perquè encara que la novel·la tingui molt d'històrica (perfectament documentada), també és un text "procedimental" en tota regla. Una investigació situada al segle XVII en una vall plena de bruixes i dominada pel Maligne, que inevitablement fa pensar en El nom de la rosa d'Umberto Eco.   

Personalment, l'Església i el seu entorn com a motiu novel·lesc em fascina. Dona tant de si que no te l'acabes mai! A Inquisidor, Andreu Martín li treu un suc extraordinari, teixint una trama complexa però a l'hora senzilla, perquè allò que hi passa, finalment, és de calaix. No podia ser d'una altra manera. Com dirien els protagonistes de l'obra, Gabriel i Lucio, no es tracta de "la solució més fàcil", sinó de "la solució encara més fàcil". 




Andreu Martín, amb el seu ofici d'escriptor de raça, ens ofereix una trama interessantíssima, molt ben escrita, plena de crims, misteri, sang, reflexions al voltant de les grans qüestions de la naturalesa humana (el lliure albir, l'atzar, l'amor i la mort) i amb uns personatges perfectament delimitats. Les descripcions del paisatge són magnífiques i predomina la importància d'una atmosfera closa i angoixant plàsticament molt potent. És fàcil imaginar-nos la boira, la pluja, la nit, la foscor, els núvols, el fred, el vent... Tota la gamma de factors que converteixen la lectura d'Inquisidor en una autèntica delícia per als amants de les històries turbulentes.

L'Editorial Efadós ha donat veu a una col·lecció de novel·la històrica que amaneix el text amb notes a peu de pàgina digitals en format QR o web. Un sistema modern per consultar tot allò que resulta documentalment interessant si volem aprofundir en el rerefons històric del llibre. 

No us explico res més. Com que per qüestions professionals he estudiat força l'Edat Moderna, sé apreciar perfectament la versemblança i l'autenticitat de les afirmacions històriques. El meu article publicat fa uns anys a la Revista de Catalunya on parlo de Maria Pujol, dita la Napa, que fou la darrera dona ajusticiada per bruixa a Catalunya (l'any 1767) així ho pot corroborar.    

No deixeu passar aquest llibre, negrots. 


      

divendres, 28 de setembre de 2018

La meva novel·la "La dona de gris" traduida a l'italià: Arriba "La donna in grigio"





Avui comparteixo amb tots vosaltres, amb una alegria immensa, el fet que la meva novel·la La dona de gris ha estat traduïda a l'italià i en unes setmanes es trobarà a les llibreries. 

Com us podeu imaginar, qualsevol autor se sent molt realitzat i reconegut quan les seves obres susciten prou interès per ser traduïdes a altres llengües. Jo ja em vaig sentir molt feliç quan, en el seu moment, l'Editorial Navona va mostrar-se entusiasmada de publicar-me en castellà, tant La mujer de gris com La sonrisa de Darwin. Ja era una cosa que no passa sovint quan ets un autor en llengua catalana. 

Ara la meva dona de gris ha fet un pas més enllà i podrà ser coneguda pels lectors italians. M'ha costat molt mantenir el secret durant el període de gestació del projecte, però avui ja es pot dir amb total llibertat i jo salto d'alegria.

L'artífex total d'aquesta meravella ha estat la traductora Laura Mongiardo, que va quedar encantada amb la novel·la i que no ha parat fins aconseguir el suport d'una editorial. Jo no tinc paraules per agrair la seva tasca i el seu interès a prova de bomba, tota la feina que ha fet i tota l'estima que m'ha demostrat. És d'aquells regals que et fa la vida i que mai, mai, pots agrair com es mereix. 

D'altra banda, també estic molt contenta amb l'editor Davide Indalezio, d'Edizioni della Goccia, una petita, activa i moderna editorial del nord d'Itàlia, de Casale Monferrato, que s'ha bolcat en la publicació del llibre. 

El pròxim dia 10 de novembre presentarem La donna in grigio a la ciutat de Pisa, en una Fira literària de la qual ja us en parlaré quan s'acosti el moment. 

Avui només volia avançar-vos la notícia i mostrar-vos la preciosa portada que tindrà la novel·la. Us agrada? 

Estic molt feliç, negrots! I, amb modèstia, penso que cada vegada que un llibre en català acaba sortint a l'exterior, en una altra llengua, ens trobem davant d'un petit miracle que és un èxit col·lectiu, un èxit de tots.  

M'encanta compartir-ho amb vosaltres, negrots. Que passeu molt bon dia!

  

diumenge, 16 de setembre de 2018

Arriba la segona edició del FESTIVAL SANG CUGAT




De mica en mica tornem a la normalitat de la tardor i també arriben els festivals criminals. Comencem recuperant el Sang Cugat Negre, Festival de cinema i novel·la negra de Sant Cugat que celebra la seva segona edició entre els dies 27 i 29 de setembre. 

És un festival fet amb molta il·lusió, la qual cosa em consta de primera mà. Jo ja hi vaig participar la primera vegada i ara hi torno, amb moltes ganes, per parlar de Manuel de Pedrolo. 

Si premeu AQUÍ hi podreu consultar el programa complet. A mi em sembla molt interessant, o sigui que no hi falteu. I si viviu pels volts del Vallès, encara menys! 

Fins aviat, negrots. 


dijous, 13 de setembre de 2018

No diguis res, de Raquel Gámez Serrano





No diguis res, de Raquel Gámez Serrano, és la novel·la número 32 de la Col·lecció Llibres del Delicte i la segona de l'autora després de A la seva pell. Es tracta d'un text de poc més de dues-centes pàgines que ens endinsa en un univers familiar disfuncional i fosc. 

Raquel Gámez s'ajusta al paradigma que tant hem defensat en aquest blog des de fa temps. Això és, la permeabilitat del gènere negre actual i la necessitat d'ampliació de les seves fronteres. Aquí no hi ha un cadàver a la primera pàgina, no hi ha policies (els justos per a la versemblança) i no hi ha investigacions. En canvi, allò que sí que trobem és l'obscuritat humana més absoluta. 

No faré spoilers ni explicaré trames. No ho faig mai. La novel·la apel·la als nostres sentiments més atàvics, a les nostres pors i a les nostres mancances, aquelles que provenen d'uns traumes d'infantesa que ens marquen per sempre i que no superem mai. Tots en tenim, d'aquests. Però alguns són terrorífics. A No diguis res, us puc assegurar que ho són. Tanmateix, això no hauria d'eximir-nos d'actuar correctament. A No diguis res ningú no actua com cal, atrapats els personatges en un caos de prejudicis, aparences i buidors. 

La novel·la es llegeix molt de pressa, amb ganes, i mostra una Raquel Gámez que creix i evoluciona, preocupada per l'estil i les veus narratives. Amb una atmosfera inquietant i un final que sens dubte ens colpeix, l'autora també es permet alguna picada d'ullet en forma dels noms o cognoms dels personatges o fent aparèixer Gal·la, la protagonista de la seva primera novel·la. M'agrada la possibilitat de donar vida a un univers que vagi agafant forma de mica en mica.

Així ho esperem, Raquel. Recomanada, negrots.