La brisca de cinco, de Marco Malvaldi

En Pau Vidal m’havia avisat que les novel·les de Marco Malvaldi eren molt divertides. I no es va equivocar gens. La brisca de cinco és una obra fresca i molt amena, que aconsegueix que el receptor la llegeixi de cap a peus amb un somriure a la boca. Això no significa que no estigui amarada d’una intel·ligència penetrant.

Reflecteix a la perfecció l’esperit de la canícula italiana, del dolce far niente d’un grup d’avis jubilats que es reuneixen cada dia en un bar a jugar a cartes i a petar la xerrada. El nét d’un d’ells és l’amo del bar i es troba casualment enmig d’un cas criminal que, gràcies a la seva intel·ligència i capacitat d’observació, acabarà resolent tot solet.

La novel·la és breu, té només 171 pàgines. És la primera d’una sèrie de tres. Les següents són: El juego de las tres cartas i El rey de los juegos. A Itàlia han tingut molt d’èxit i han catapultat l’autor a la fama, especialment pel recolzament dels llibreters, que la van acollir molt bé.  

És possible que els puristes del gènere no vegin clara l’adscripció a la negror d’aquesta novel·la. Per la seva lleugeresa, pel seu sentit de l’humor i, sobretot, perquè el cas criminal no és res de l’altre món. Tanmateix, la mirada sarcàstica de Malvaldi no perdona i posa de manifest els problemes d’una societat decadent i hipòcrita, on res no és el que sembla. Diversos dilemes i xacres socials van apareixent davant dels nostres ulls mentre el protagonista, amb una lucidesa digna de Sherlock Holmes (en el fons crec que la novel·la és un homenatge als pioners de l’enigma), analitza els detalls fins arribar a la resolució del crim.

La brisca de cinco entronca amb la més recent novel·la criminal de la Mediterrània, amb aquell regust estil Camilleri que utilitza l’alegria de viure, la bonança del paisatge i l’afabilitat dels personatges per pouar en les parts fosques de la naturalesa humana. Al cap i a la fi, tots sabem que la comicitat és un recurs molt útil per exposar certes coses. Que la caricatura, la hipèrbole i l’humor poden resultar el millor vehicle per a la crítica i la denúncia.

Negrots, es tracta d’una novel·la altament recomanable per tothom que vulgui oblidar-se durant una estona de les seves preocupacions. I no ens enganyem. En els temps que vivim, aquesta qualitat no té preu. 

La novel·la negra catalana es belluga: "Llibres del delicte"

Ahir em vaig reunir a Laie (ja sembla el lloc oficial de totes les meves trobades) amb en Marc Moreno. El recordareu dels articles de Tiana Negra. En Marc és periodista, expert en comunicació a la xarxa i escriptor negrot. 

Ens vam trobar per tal de parlar de la seva nova i engrescadora iniciativa, la creació d'una editorial (de moment petita, però esperem que creixi molt) especialitzada en novel·la negra en llengua catalana. 

L'editorial té un nom prou suggeridor: Llibres del delicte. Us deixo aquí l'enllaç a la web per tal que pogueu fer el tafaner. També els podeu seguir a facebook i a twitter, és clar. 

No cal que digui que em sembla un projecte molt interessant. I em vaig sentir molt honorada i recompensada quan en Marc em va explicar que la determinació i l'entusiasme que ha descobert en persones com en Sebastià Bennasar i jo mateixa l'han decidit a sumar-se al carro de la defensa de la nostra narrativa negra. 

La seva idea és publicar novel·la d'autors catalans, novel·la ben feta i de qualitat. De moment, té pensat que surtin uns 6 títols a l'any, però això també pot augmentar o no. Evidentment, caldrà veure com es va desenvolupant tot plegat. La distribució serà molt directa, intentant defugir els intermediaris. 

 

Llibres del delicte té la voluntat d'aplegar una novel·lística de caràcter molt actual, que reflecteixi l'última hora de tot el que estem vivint a casa nostra. En Marc Moreno pensa que tenim molts temes per tractar i analitzar (desnonaments, atur, independència, corrupció, etc.) i que la novel·la negra catalana ha de saber ocupar-se'n, tot i mostrant la història que estem vivint i deixant una mica de banda qüestions llunyanes que no ens afecten tant. No debades és periodista. Això -com passa amb en Sebastià Bennasar- se li nota. 

De moment, ja tenim aquí el primer títol. Es tracta de la seva darrera novel·la, Independència d'Interessos, que acabo de posar a la cua de les meves lectures pendents.  La segona ja es troba també a punt de solfa. La portada, que pica una mica l'ullet a La Cua de Palla, és groga i negra. Però en Marc m'ha dit que la intenció és alternar el groc amb el vermell (potser de la sang, hehe).

Per tant, negrots, una bona notícia. Llibres del delicte s'afegeix a Crims.cat en la publicació de novel·la criminal en llengua catalana. És obvi que aquest tipus d'iniciatives enriqueixen el país i són molt valuoses i necessàries. A partir d'ara, comptem amb un puntal més. I no patiu que, des d'aquí, us aniré informant de tot, com faig sempre. 

En la lluita per la nostra normalització literària (en aquest cas relacionada amb el gènere nnegre), com més serem, més riurem. 

Katalepsis, de Maria Carme Roca

Tots nosaltres guardem records de la infantesa que se’ns han quedat gravats. Alguns poden ser anecdòtics, fins i tot intranscendents, però es resisteixen a marxar per més anys que passin. Suposo que es tracta de coses que, en el moment de produir-se, ens van impactar per un motiu o per un altre. Jo era una nena molt imaginativa i molt impressionable i, a més, sempre he gaudit –per bé i per mal– de molt bona memòria. Per tant, els records d’aquesta mena se m’acumulen –també per bé i per mal– amb insistència. 

Recordo com si fos ahir un programa de ràdio. Era de nit, hi havia un silenci absolut a casa meva i la veu imponent de Narciso Ibáñez Menta llegia magistralment un relat terrible d’Edgar Allan Poe. En aquells instants, jo no sabia qui era Edgar Allan Poe, com tampoc no coneixia el nom del relat. Tanmateix, sí que sóc capaç de reviure a la perfecció el calfred que em va recórrer la columna vertebral quan vaig sentir el desenllaç de la història. No la vaig poder oblidar (i em sembla que aquella nit tampoc no vaig poder dormir) i de fet no vaig parar fins que en vaig descobrir el títol. Evidentment, parlo de L’enterrament prematur. Aquest –i les pel·lícules de sèrie B de Vincent Price– van ser el meu primer contacte amb el mestre Poe.     

No és estrany, per tant, que em sentís extraordinàriament motivada quan arribà a les meves mans Katalepsis, la darrera novel·la de Maria Carme Roca, guanyadora del Premi Joaquim Ruyra 2012. Per acabar-ho d’adobar, obro la primera pàgina i topo de nassos amb una citació que m’envia, sense contemplacions, al pou del record... 

Es pot afirmar amb certesa que cap fet és tan propici per causar el grau màxim d’aflicció física i mental com l’enterrament previ a la mort.

Buah. Poe. El gran Poe. Allò no podia començar millor.

 

Maria Carme Roca ha escrit una novel·la original i singular que, tanmateix, recupera un dels motius clàssics del terror literari i cinematogràfic. Un motiu que encara cueja en moltes sèries de televisió (és una de les situacions típiques quan apareixen psicòpates de manual). Evidentment, m’estic referint a la por ancestral de l’home a ser enterrat viu. És un tema recurrent que trobem en molts relats vuitcentistes (no debades l’autora inclou també encertades citacions de Dumas i Dickens). 

D’altra banda, a la narrativa del xix també hi sovinteja un altre dels temes de la nostra novel·la: l’al·lusió a les malalties nervioses, a la dita bogeria, als problemes mentals. I és que, tradicionalment, l’ésser humà sempre ha intentat cercar explicacions a allò que no pot comprendre. Quan no les ha trobat, ho ha sublimat a través de la literatura i de l’art. És aquest el cas de la catalèpsia, una malaltia aterridora, molt poc coneguda i que, com poques, pot posar els pèls de punta al més valent. Així ho remarca l’autoritzada veu del mestre del terror en el seu magnífic enterrament prematur.  

La novel·la s’inclou dins la narrativa juvenil. Evidentment, és així. Està pensada per atreure un lector jove. Tanmateix, jo trencaré novament una llança a favor de la dissolució de les etiquetes. Perquè si ens quedem amb aquesta catalogació, potser no llegirem mai Katalepsis. I serà una llàstima, ja que us asseguro que la novel·la pot ajustar-se perfectament a les expectatives d’un públic adult. De fet, jo encara diria més. Malgrat l’embolcall retòric amè, lleuger i entenedor, tenim entre les mans una novel·la negríssima.

No us penso avançar la trama. Només diré que l’autora recrea amb intel·ligència una situació habitual en l’entorn adolescent: les insensateses que es poden cometre a certes edats sense pensar en les conseqüències. En aquest cas, es tracta d’insensateses molt perilloses, vinculades a una malaltia tan greu com la catalèpsia, que un dels personatges pateix. A partir d’aquí, assistim a una ben travada ficció que ens manté amb l’ai al cor i que indaga, sense falses moralines ni desenllaços novel·lescos, en la problemàtica del jovent actual. El coqueteig amb les drogues, els conflictes amb la família i els professors, les primeres vel·leïtats amoroses, les relacions amb els companys... En definitiva, el viatge iniciàtic que a tots nosaltres, irremissiblement, ens toca viure. 

M’ha agradat molt que Maria Carme Roca no hagi caigut en posicions paternalistes. Que no hagi intentat assuavir amb draps calents les dures situacions que la novel·la recrea. Sense caure en la sordidesa, ha estat capaç de descriure la presència de la mort amb naturalitat, com un element inevitable de la nostra vida quotidiana.   

Per acabar, vull destacar dues coses. D’una banda, l’adequació del registre lingüístic. Felicito l’autora per haver sabut reflectir amb tanta versemblança la parla del jovent. D’una altra, l’encert del final. La novel·la té un desenllaç immediat, a curt termini, i un desenllaç aplaçat en el temps, absolutament lògic i necessari. 

Altament recomanable, negrots.

Darrera crònica del Congrés de Salamanca

Ara sí, negrots. Ara sí que ha arribat la darrera crònica del IX Congrés de Novela y Cine Negro de Salamanca. Que si molt em descuido, ja em planto en la pròxima edició.  

Sebastià Bennasar ens va fer una comunicació molt reeixida que s’emparava en un títol tan suggeridor com terrorífic: Españoles, Franco... ha muerto. No us poseu nerviosos, ja sé que genera un iuiu total. Però és que a aquestes alçades de la pel·lícula ja hauríeu de saber que en Sebastià és un provocador que s’ho passa d’allò més bé despertant expectatives. En la seva defensa he de dir que el títol tenia una segona part, molt més seriosa: Novela negra y transición.

 

No sóc jo qui us ha de fer una exposició detallada de la seva intervenció, ja que ell segur que ho anirà fent (ja coneixeu la seva capacitat comunicativa) en els seus articles i les seves publicacions. En qualsevol cas, sí que matiso que aquest tema l’està investigant per a la seva tesi doctoral i que, per tant, l’està treballant molt a fons. Tot posant diversos exemples, va fer un interessant recorregut al voltant de la novel·la negra hispànica, vinculant-la als diferents moments de la Transició. Però sobretot es va referir a obres que tenen un vessant de crònica periodística, llibres que han recollit i analitzat diversos esdeveniments i fets que han marcat la història recent de l’Estat espanyol. 

La teoria d’en Sebastià defensa que, a través de la literatura, podem conèixer la història gairebé millor que a través de segons quins estudis acadèmics. Certs tipus de literatura, a més, sorgeix en estricta contemporaneïtat, cosa que no sempre passa amb l’anàlisi assagística, que requereix un procés diferent. Dit d’una altra manera, de les novel·les, de les seves trames, dels fets que recreen, del comportament dels personatges, etc. podem extreure molta informació sobre la història social d’un poble.      

 

Una altra comunicació que em va semblar molt interessant formava part de la taula que jo vaig moderar (la moderació va ser molt agradable i m’ho vaig passar molt bé). Em refereixo a la intervenció de Yolanda Romero Martín, de la mateixa Universitat de Salamanca, que ens va parlar de La débil línea que separa realidad y ficción. El giallo italiano escrito por los servidores del estado.

Abans de res (i per si algú ho desconeix), us diré que el mot giallo designa la novel·la i el cinema negre italians. Prové del groc de les cobertes de la col·lecció més famosa que a Itàlia s’ha publicat al voltant del gènere, en les primeres dècades del segle xx. Giallo en italià vol dir “groc”. 

Yolanda Romero Martín va compilar, amb una descripció molt exhaustiva, la informació sobre el munt d’autors que, a Itàlia, són jutges, fiscals o policies i, alhora, escriuen novel·la negra. Vaig quedar astorada. A priori, jo em pensava que serien uns pocs, però la realitat em va deixar molt sorpresa. En són moltíssims i no us els puc detallar perquè, atès que moderava la taula, no em va ser possible prendre tantes notes com acostumo a fer.  

Alguns d’aquests escriptors són conegudíssims. I, en uns quants casos, formen part de l’elit màxima de la magistratura. Per tant, són personatges públics per dues vies. Realment, em sembla que la situació que va descriure la ponent no té paral·lelisme en cap altre lloc del món. En especial pel fet que no es tracta de casos aïllats, sinó d’una circumstància extremadament habitual. No cal dir que escriure novel·la negra comptant amb una informació tan privilegiada és un luxe, però també és quelcom estrany. Per això em va agradar molt que, després d’explicar un conjunt de conflictes i problemes que s’han produït a Itàlia, Yolanda Romero tanqués la seva comunicació amb un interrogant: és ètic que un jutge utilitzi la informació privilegiada de la qual disposa per escriure novel·la? Un petit dilema que us plantejo, negrots. 

 

Per acabar, diré que jo també vaig intervenir el darrer dia. Evidentment, no faré la crònica de la meva pròpia comunicació, però sí que us diré que crec que va anar bé. Em vaig ocupar de la sèrie d’Atila de Luis Gutiérrez Maluenda, sota el títol: Atila, un detective clásico en la Barcelona del siglo xxi. 

  

Tot seguit penjo unes quantes fotos salmantines. I us deixo respirar tranquils. Pel que fa a aquestes cròniques, ja podeu descansar. Fins l’any que ve, negrots.