Harlem Nocturne

dimecres, 17 de juliol de 2019

Adéu a Andrea Camilleri





Avui és un dia trist, per més esperat que resultés des de fa unes setmanes. Ens ha deixat un dels mestres, el conegut escriptor Andrea Camilleri, creador (entre d'altres obres i gèneres) del famós comissari de policia Salvo Montalbano, figura de primera fila del giallo italià.  

Tots sabem allò que, a casa nostra, han representat les novel·les de Camilleri, especialment per als afeccionats al gènere, però jo m'atreviria a afirmar que no només per als afeccionats. Camilleri va ser dramaturg, guionista, assagista i un excel·lent cronista de la realitat de Sicília. Per això penso que reduir-lo a la novel·la de crims no resulta pertinent. Camilleri va ser un gran escriptor i així ho hem de consignar.    

Tot i això, no podem obviar la celebritat que va adquirir, a nivell mundial, amb el seu Montalbano (com sabem, cognom en homenatge a Manuel Vázquez Montalbán). Camilleri va crear personatges inoblidables (com l'inefable Catarella) i casos imaginatius i propers a l'estil de la Mediterrània, pàgines i pàgines que ens han regalat hores de suspens, intriga, diversió, humor i riures. Hores incomparables que podem remembrar sempre que vulguem amb la relectura de tants i tants títols. Endemés, com a lectors en català gaudim de la fortuna d'un luxe afegit: les inigualables traduccions de Pau Vidal, el traductor preferit de Camilleri, el traductor que, segons ell, ha captat millor l'esperit dels seus personatges i l'ànima (tan difícil de reproduir) del seu dialecte sicilià. 

Camilleri ha mort amb 93 anys, després d'una vida llarga i profitosa. El trobarem a faltar, perquè va estar treballant incansablement fins al final, malgrat l'edat i la malaltia. Amb tot, i encara que resulti tòpic, la gent com ell mai no marxen. Resten incòlumes, per sempre, en les seves obres. 

Que la terra et sigui lleu, mestre. 

   


  

dijous, 11 de juliol de 2019

Purgatori, de David Marín






Purgatori, de David Marín, és la novel·la guanyadora del X Premi Crims de Tinta. Es tracta d'una ficció perfectament travada, que funciona com un mecanisme molt ben treballat, i que està molt ben escrita, lingüísticament i estilística. M'ha resultat un plaer trobar un text que no té pegues, que no té problemes, que llisca amb mesura i pretensions estètiques clarament adequades al gènere al qual pertany. Segurament pensareu que el fet que una novel·la estigui escrita amb correcció i encert no hauria de ser un tret destacable, sinó una exigència mínima (que tots els editors haurien de tenir clara), però la veritat és que no és així. Es publiquen massa coses amb deficiències narratives, llenguatge pobre i repetitiu, barreges de registres, etc. Per això em sento tan contenta quan topo amb un llibre que sí que compleix unes expectatives que tots els lectors hauríem d'exigir com a requisit bàsic abans de començar a llegir. 

A la portada posterior de Purgatori ens diuen: 


El pare Moragues, director d'una escola religiosa de Balaquer, apareix assassinat en una rotonda als afores de Lleida. Al mateix temps, l'arribada a un petit poble de la Vall Fosca d'una descendent de la Vella Rugalla, una bruixa condemnada cinc vegades a la forca durant el segle XVI, coincideixen amb l'aparició d'animals morts, nens que emmalalteixen misteriosament i altres fenòmens estranys. El sergent Salvador Rull, l'agent Núria Riu i el caporal Coscubiela hauran de fer front a dos casos que posaran a prova les seves conviccions mentre es qüestionen també les seves vides. 

Els qui em coneixeu una mica ja sabeu que les bruixes són una de les meves debilitats (ho he demostrat en estudis acadèmics i en històries de ficció diverses), com també ho és l'Església Catòlica com a motiu literari vinculat al crim (també ho he demostrat). Per tant, Purgatori tenia tots els ingredients per generar el meu interès. Res com la superstició religiosa, la repressió catòlica, l'explotació de la idea del pecat i de la culpa i la castració moral i física que representa, per bastir una novel·la que ens obligués a llegir sense parar. 

David Marín no fa focs d'artifici, no es descontrola, no busca l'enlluernament ni el foc d'encenalls. Al contrari. Des d'una sobrietat absolutament versemblant i creïble, ens introdueix en una història fascinant on la natura i les característiques dels petits llogarrets de la Vall Fosca i dels seus pobladors hi juguen un paper essencial. També es complau Marín, en nom d'aquest decòrum volgut, en construir els diàlegs d'aquests personatges en la llengua pallaresa, exercici que cal agrair. 

Atmosfera, bones descripcions i personatges interessants (com el petit Oriolet) donen vida a una novel·la que, sens dubte, recomano llegir. 

Enhorabona, David. Pel premi i pel text. 

I que la calor us sigui lleu, negrots. 


       


diumenge, 7 de juliol de 2019

Convocatòria del VII Premi Agustí Vehí-Vila de Tiana





Ben contenta, us deixo més avall l'enllaç amb el bloc de l'Associació En Negre, on hi trobareu la convocatòria del VII Premi Agustí Vehí-Vila de Tiana. Es tracta de la meva primera acció com a nova Comissària del Festival Tiana Negra i em fa molta il·lusió. 

Vinga, escriptorassos/escriptorasses, esperem les vostres novel·les. Som-hi!







divendres, 5 de juliol de 2019

Los peligros de fumar en la cama, de Mariana Enríquez





Si no vaig errada, ara feia temps que el terror no tornava a aquest bloc, fet imperdonable. Tanmateix, avui hi torna amb un volum que m’ha agradat molt: Los peligros de fumar en la cama, de l’autora argentina Mariana Enríquez (Buenos Aires, 1973). Coneixia el seu nom sense haver-la llegida, però en tenia bones referències i no m’ha decebut.

El recull consta de 12 relats ‒a quin més macabre, més fosc, més captivador‒ que exploren les entreteles més pregones de la sordidesa de l’ànima humana, així com tots els personatges i llocs comuns de la literatura de terror. Hi trobem morts que es manifesten persistentment a la vida quotidiana, sorprenents fets inexplicables, revenges terrorífiques, antropofàgia, sessions d’espiritisme, desaparicions insòlites, gent carregada d’obsessions, bruixes, espectres, fantasmes... Tot l’inventari sinistre que us pugueu imaginar, però passat pel sedàs de la modernitat més absoluta i, alhora, emmirallant-se en la tradició sud-americana d’aquell (no sé si ben anomenat) “realisme màgic” que tant ens ha fet gaudir.  

Com sol succeir en els volums de relats, n’hi ha alguns de més qualitat, o almenys que a mi m’han agradat més. No necessàriament han de ser els que agradin més a tothom, perquè cadascú de nosaltres porta a l’esquena la motxilla del seu propi imaginari, del seu bagatge de lectures i d’allò que, en funció de vivències i preferències, ens interpel·la més. A mi m’ha encantat el primer títol del recull: El desentierro de la angelita. Potser perquè m’ha recordat un dels relats de García Márquez a Doce cuentos peregrinos, l’intitulat La Santa. Potser perquè és una història que conjumina a la perfecció la tendresa, la sordiditat i la fatalitat de l’inevitable. Potser perquè, com passa a tot el recull, m’ha fascinat la riquesa, la cadència i la utilització sense complexos de la meravellosa llengua de l’Argentina. En qualsevol cas, m’ha subjugat. Per això us deixo un petit fragment per cloure aquesta ressenya, no sense recomanar-vos incondicionalment la lectura del volum.

Feliç divendres, negrots.

La angelita no parece un fantasma. Ni flota ni està pálida ni lleva vestido blanco. Està a medio pudrir y no habla. (...) 
Me levanté y salí corriendo hacia la cocina, a buscar los guantes que usaba para lavar los platos. La angelita me siguió. Apenas una primera muestra de su personalidad demandante. No me amedrentó. Con los guantes puestos la agarré del cogotito y apreté. No es muy coherente intentar ahorcar a un muerto, pero no se puede estar desesperado y ser razonable al mismo tiempo. No le provoqué ni una tos, nada más yo quedé con restos de carne en descomposición entre los dedos enguantados y a ella le quedó la tràquea a la vista.     



dimecres, 3 de juliol de 2019

Assassins valencians, de diversos autors





Assassins valencians és l'antologia més recent publicada per Llibres del Delicte en el seu periple de relats negrots per tots els racons del país. Es tracta d'un volum, molt agradable de llegir, que ha coordinat i prologat Esperança Camps (tot i que malauradament no hi té un relat propi). D'entrada, agraeixo a l'antòloga que m'hagi citat amablement en el seu pròleg i de sortida li agraeixo també que hagi apostat per la idea d'una visió àmplia i heterogènia del "negre":  

(...) contribuïm a construir el llibre gros de la negror més nostrada. Amb vocació d'antologia, de persistència i de pertinença. Negror és menys contundent que negre, per exemple, és com si diguérem que la cosa tendeix a negre, però pel camí hi ha tots els matisos del gris... Però negror és una paraula progressiva, que s'allarga i té un efecte que dura molt més que negre. Dius negre i ja està, ja s'ha acabat. Però dius negror i sembla que no s'acaba mai, que no te la traus dels dits, que empastifa com uns punts suspensius.       


Assassins valencians consta d'onze relats sorgits de les plomes de Raquel Ricart, Núria Cadenes, Martí Domínguez, Jovi Seser, Vicent Usó, Pasqual Alapont, Àlan Greus, Gemma Pasqual Escrivà, Jordi Colonques, Mercè Climent i Anna Moner.  

Com sol succeir en aquest tipus de publicacions, hi trobem històries de tota mena, diverses i variades, la qual cosa garanteix en certa manera l'èxit del conjunt. Si no ens agrada un relat concret, segur que n'hi haurà un altre que sí que ens agradarà. Aquí la riquesa de veus, temes, recursos narratius, trets dels personatges i enfocament del fet criminal és molt significativa, i això sempre resulta un aspecte a favor.  

La valencianitat de les trames queda palesa en alguns dels relats, fins i tot n'hi ha un parell que en certa manera toquen (tot i que a nivell molt diferent) la mateixa qüestió de base. També hi trobem ambientacions rurals i ambientacions urbanes, humor negre, ironia, tendresa, penediments, sicaris i bojos d'antologia. Tota la gamma de la negror abocada en un bonic llibre, amb una portada de Prats i Camps absolutament genial.  

No tots els relats tenen la mateixa qualitat, això és evident. No pot ser d'una altra manera, però el nivell general és prou alt. Si jo hagués de triar, em quedaria amb Aquell rostre, de Jordi Colonques (fantàstic), i amb la petita meravella de Raquel Ricart, Blancaneu. Tanmateix, aquest és el meu gust personal. Estic segura que a d'altres lectors els pot agradar més una altra de les propostes.  

En qualsevol cas, un volum clarament recomanable i molt adient per a aquest temps de calor. Una història breu entra bé encara que t'estiguis torrant.  

Feliç dimecres, negrots. 


dilluns, 24 de juny de 2019

El camí de la pesta, de Daniel Closa




Sempre m'han interessat els thrillers científics, tant en cinema com en literatura. M'agrada molt aprendre, descobrir la quantitat inacabable de coses que ignoro, i el camp de la ciència em fascina, en especial allò que té a veure amb la biologia i la medicina. Feia temps que tenia aquesta novel·la, El camí de la pesta, de Daniel Closa, fent cua pacientment en el meu embull de llibres pendents. I fa uns dies, per fi, li va arribar l'hora. No sense una mica de retard, certament, perquè la primera edició és de febrer de 2016. Però no passa res. Ja sabem que un bon llibre no caduca. I aquest no ha caducat. 

Daniel Closa (que és científic de formació i professió) ha confegit un thriller mèdic de tall clàssic, molt cinematogràfic, a l'estil de pel·lícules com Esclat o Contagi, per posar només dos exemples. En aquest cas, la humanitat pateix el rebrot de la temible pesta negra, la mateixa que a mitjan segle XIV va devastar Europa i Àsia i va acabar amb un terç (o més) de la població. A la novel·la es tracta d'una soca resistent a tots els antibiòtics coneguts que amenaça amb estendre's a la totalitat del planeta (de fet, hi ha milers de morts arreu) i que, a contrarellotge, els científics han de provar de contenir. Com sempre, trobar la cura, la vacuna... sovint in extremis. 

El camí de la pesta segueix aquesta pauta. No li falta de res: la intriga, el patiment, la fatalitat, la perversitat, la mala praxis de les grans farmacèutiques, els interessos econòmics, el crim. Ho trobem tot i ens hi enganxem, per més que imaginem com serà el final. Amb capítols curts i precisos, sense res que resulti superflu, la narració avança i nosaltres anem aprenent coses. Entre elles, una de molt concreta que ja s'està produint, que tots els científics saben i que posa els pèls de punta: el fet que, a força d'abusar-ne, alguns antibiòtics han deixat de funcionar en el cas de certes malalties. Els bacteris i microbis són uns bitxets molt murris, supervivents a prova de bomba que muten sempre que cal per salvar la vida. Segons la ciència, hem de lluitar per trobar nous remeis. Si no, moltes malalties, que ara es curen fàcilment, podrien tornar a ser extremament letals.


     

La novel·la té una característica peculiar, ja que la resolució del conflicte (és a dir, la trobada de la cura) no provindrà dels experiments i la recerca sincrònica més avançada, sinó de l'aprofitament de les ensenyances del passat. Així, el remei per a la terrible pandèmia ens arribarà a través del manuscrit d'un monjo que va viure en primera persona la pesta negra medieval. No explicaré res més per no revelar secrets, però m'ha fet gràcia aquest maridatge de la ciència-en-ficció amb la investigació filològica. Només un apunt per a l'autor. Li asseguro que traduir del llatí un manuscrit de sis-cents anys enrere, amb les dificultats que sol presentar el tipus d'escriptura, l'estat del paper i la tinta, els entrebancs de redacció segons la procedència geogràfica, la formació i la perícia del copista, etc. és una tasca complexa i llarga, que pot durar dies i setmanes. De cap manera la pot fer una noieta en una nit. La filologia també és una seriosa disciplina científica. Això és el que no m'ha acabat de convèncer, que els protagonistes siguin tan joves i resolguin un tema tan difícil amb tan pocs mitjans. M'hauria agradat més que s'hagués evitat aquest vessant "juvenil" i la novel·la hagués resultat més punyent i crítica. 

Tanmateix, això no la invalida. M'ho he passat molt bé. I, si hi aprofundeixes, pot arribar a esfereir. 

Feliç dia de Sant Joan, negrots. 

   

diumenge, 2 de juny de 2019

Carvalho: problemas de identidad, de Carlos Zanón






Assumir el repte que va acceptar Carlos Zanón no és una empresa fàcil. No ho és. I encara m’ho sembla menys quan es tracta de reeixir-ne sense morir (encara que sigui metafòricament) en l’intent. És per això que vaig acostar-me a la novel·la, Carvalho: problemas de identidad, amb una prevenció que no m’importa admetre. No per desconfiança respecte a la capacitat del seu autor, això és evident. Però sí per aquella recança típica ‒qui sap si innata, qui sap si adquirida i carregada de prejudicis‒ que ens mena a desconfiar, inevitablement, de projectes com aquest. 
Em preguntava interiorment: Com s’ho farà en Zanón? Com salvarà els obstacles, alguns purament logístics, que poden sorgir a l’hora de recuperar la figura d’un personatge tan icònic i emblemàtic com Pepe Carvalho? En quin espai el situarà? Com gestionarà el pas del temps? Com evitarà que la veu de Manolo Vázquez Montalbán estigui massa present a la novel·la? Com aconseguirà que la ficció resulti versemblant, que ens la puguem creure i la puguem gaudir? 
Doncs ho ha fet amb un recurs fantàstic. Antic com la pròpia història de la literatura universal i actual com la creació més moderna i vigent, amb tots els prefixos -post que li vulgueu col·locar. Estic parlant d’un interessant joc metaliterari, a diversos nivells, que Carlos Zanón sap exprimir per treure-li litres de suc. El Pepe Carvalho de Zanón és un personatge real, existeix ara mateix a la nostra Barcelona (o almenys existia en el temps de l’acció, any 2017: espero que no s’hagi mort, que estava bastant fotut), i havia estat amic de Vázquez Montalbán (El Escritor). El Escritor va decidir convertir el seu amic detectiu en un personatge de novel·la tot aprofitant les seves característiques, els seus casos, el seu carisma. I va funcionar molt bé en un munt de llibres que es van fer molt famosos. Per desgràcia, després d’aquell infaust 17 d’octubre a l’aeroport de Bangkok, és obvi que les aventures novel·lesques del detectiu no van poder continuar. Però no així les del personatge real ‒més vell, més amargat, més esgotat‒ que ens acosta ara de manera plenament convincent un altre escriptor, Carlos Zanón. 
Imagineu-vos el joc que aquest artifici ens ofereix i com deslliura Zanón d’alguns dels problemes de decòrum amb què es podia trobar. I imagineu-vos el Carvalho de Zanón, convertit en un ésser de veritat, recordant anècdotes que ens traslladen a un altre nivell de metaficció. El nostre Carvalho de carn i ossos, per exemple, remembra les converses amb l’Escriptor, repassa com era el seu personatge o celebra haver pogut conèixer Eusebio Poncela, que va fer d’ell al cinema. Eusebio Poncela i sobretot Charo López, no ens enganyem, que interpretava la Charo de dins la història.
Carvalho: problemas de identidad està escrita en primera persona, convenció del noir més clàssic que aquí fa molt sentit, i té unes bones dosis d’humor (ben negre). Combina tres trames paral·leles, una de les quals vinculada a la vida amorosa del detectiu. El rerefons filosòfic del seu pensament juga en la novel·la un paper primordial. La novel·la és Carvalho i funciona a partir de la seva interioritat, molt més important que les trames i l’acció. El seu sentir, el seu patir, la seva deriva autodestructiva, la seva dificultat per relacionar-se emocionalment, el fet de ser ell mateix a pesar d’ell mateix. L’exili interior. 
D'altra banda, l'obra té un segon protagonista, com no podria ser, en realitat, d’una altra manera. Em refereixo a la ciutat de Barcelona. Zanón reflecteix molt bé la situació en què ens trobàvem el 2017, just abans del referèndum, i es fa ressò de les incerteses i les contradiccions. S’inspira també en casos més o menys reals (la mort inexplicable d’un manter a Montjuic, la participació de la Guàrdia Urbana en certs delictes, la presència del turisme, la degradació de certes zones de la ciutat, les desaparicions i assassinats de prostitutes) per reflexionar sobre la barbàrie, la injustícia, la maldat i el desengany, sobre la complicada estructura dins la qual vivim, a tots els nivells i quasi sense saber-ho, en una gran urbs que ens fagocita, plena de gent, de llums i ombres, de contrastos.
El Carvalho de Zanón també crema llibres (quin mal!) i també cuina de matinada, també té un munt de referents musicals, literaris, cinematogràfics i artístics (és normal, Montalbán s’hi va inspirar per crear el seu detectiu de ficció) i fins i tot visita Paco Camarasa i Montse Clavé a la llibreria Negra y Criminal (un homenatge molt bonic). 
Carvalho: problemas de identidad és una novel·la negra. Ben negra. Crua, trista, desencantada, una història de perdedors. Però la salva la tendresa. És així. La duresa, el cinisme, la ironia i el sarcasme no poden deslliurar-se d’un punt de tendresa, que amara el personatge i amara el text. Perquè es tracta d’un Zanón, no d’un Vázquez Montalbán. I Zanón pot resultar duríssim, però mai deixarà de ser un poeta.



Aquesta ressenya s'ha publicat també a L'illa dels llibres