Harlem Nocturne

dissabte, 21 de juliol de 2018

Mort sota zero, de Ludmilla Lacueva




Mort sota zero és la primera novel·la de crims de l'andorrana Ludmilla Lacueva, publicada per l'Editorial Apostroph a la seva Col·lecció La Lupa. 


Lacueva, estudiosa dels costums andorrans i de la seva recuperació, es decideix a escriure ficció policíaca per descansar de la feina de recerca i de les publicacions vinculades a la investigació, que poden ser molt interessants però també esgotadores (en dono fe). I així es dedica a passar-s'ho bé amb aquesta breu novel·la, Mort sota zero, que estic segura que l'ha fet gaudir molt mentre escrivia. 

El text és senzill, però ben travat. S'inspira en l'imaginari de l'enigma, amb reunió final de tots els sospitosos inclosa, a l'estil d'una Agatha Christie moderna. La força del passat en el present i les culpes arrossegades al llarg de dècades construeixen una intriga on la revenja n'és el factor constant. 

Les úniques novel·les criminals d'un autor andorrà que jo havia llegit fins ara eren les del meu estimat Albert Villaró. Per això m'ha fet gràcia accedir a una altra veu del nostre petit país veí. Ludmilla Lacueva no es pot desvincular de la seva flaca pels costums propis i revesteix la trama d'un curiós conjunt d'elements típics de les tradicions andorranes. Alguns m'han causat una bona sorpresa, en especial el personatge del batlle Climent, que és com una mosca collonera però que acaba essent part important en la resolució del cas (tot i que  fa anys que està jubilat).

Una lectura agradable per a l'estiu, un divertimento de Lacueva, un inventari coral de personatges només esbossats que beuen directament de l'enigma clàssic (aristòcrates inclosos). Això sí, enmig del fred i entre belles muntanyes. 

Feliç diumenge, negrots. 




divendres, 29 de juny de 2018

Mishmash, de Carrie Bridges




Mishmash és una novel·la delirant que han escrit a 6 mans les tres dones que podeu veure a la foto de més amunt: Alexandra Cuadrat, Annabel Encontra i Yolanda Llubes. No puc imaginar què els va passar pel cap quan se'ls va acudir la idea, però sí que puc assegurar que s'han divertit d'allò més. Tampoc no sé com han procedit a l'escriptura, perquè si escriure a 4 mans ja és complicat, a 6 encara ho deu ser més. 

La novel·la és una boutade, un embolic que es nodreix de tots els tòpics de la comèdia anglosaxona i que ens remet a un univers decadent i caduc que ens fa riure d'allò més, malgrat estar ambientada en el present. No hi falta de res: luxe, glamour, sexe, senyores ricatxes i nimfòmanes, sàtirs infidels, gais de manual (amb gosseta chihuahua d'ungles pintades i jaqueteta de marca), joies, mafiosos, gates amb pedigrí, herències, advocats, jardiners que no són el que semblen, ambaixadors ben plantats, possibles assassinats i, per damunt de tot, un grapat de dones agosarades i inefables que tenen tela marinera. 




Tot està molt ben cuidat, des dels noms dels personatges humans i animals (triats amb una cura exquisida) als mínims detalls d'ambientació. El text és extraordinàriament plàstic, una clàssica obra d'embolics creuats in crescendo que culminen en uns capítols finals de traca. Com més surrealista, millor. 

La cosa té més pinta de guió de sitcom o de comèdia teatral que de novel·la. Al cap i a la fi, comença amb un dramatis personae. Me l'he imaginat representada al teatre o en pantalla i he rigut força. Repeteixo que no sé com a les autores se'ls ha acudit escriure-la. M'imagino que és allò d'una idea que sorgeix un dia, un repte llançat a l'aire i un... ho fem? Ho fem? Fem-ho! Potser alguna copa de xampany rosat hi pot haver ajudat una mica. 

M'ha preocupat que dues de les responsables de la qüestió siguin les meves estimades editores d'Apostroph, l'Alexandra i l'Annabel... Llegir-les m'ha fet pensar si hi eren totes. 

No!

No! 

Faig broma! Està molt bé això de deixar-se anar! Vinga, que les dones fortes i atrevides dominarem el món! Us estimo, nenes!  


          

diumenge, 24 de juny de 2018

Ulls maragda, de Marta Alòs





Ulls maragda, volum número 4 de la col·lecció de Pagès Editors "Lo Marraco Negre", representa la primera incursió de Marta Alòs en el gènere de crims. Amb un títol tan suggeridor com Ulls maragda, l'autora lleidatana ens convida a entrar dins del món fosc de la Universitat, on hi poden passar coses terribles. 

La novel·la és llegidora, entretinguda i prou crítica amb la societat actual. Construida a l'entorn de tres personatges principals (una professora associada de la UDL, un policia que pateix uns superiors massa preocupats pel seu càrrec i un periodista d'El Segre), la ficció ens endinsa en un cas que té les seves arrels en el passat d'un dels grans prohoms de Lleida. Sempre funciona aquesta fórmula: la retroalimentació del passat i del present, la injustícia no resolta, el pes dels errors i de les sordideses heretades a través de diverses generacions. Realment, la part del misteri pretèrit és la que m'ha enganxat més, inclòs el fascinant personatge de l'inquietant Nicasi Companys. 

Alòs se serveix d'un estil extremament col·loquial, no sé si prou justificat, que es barreja amb un registre més habitual en aquest tipus de narrativa. Introdueix enmig de la narració el pensament dels personatges i basteix uns diàlegs quotidians que de vegades poden trencar el ritme del cas criminal, que és allò que de veritat interessa. M'ha sobtat la relació tan poc amable entre els tres personatges. No sé si la gent va pel món tractant-se així, però aquí cap dels tres no té pèls a la llengua, viuen constantment crispats i se les engalten sense miraments.  
      
L'ús d'un atzar no sempre versemblant viatja per les pàgines del llibre (portes insòlitament obertes en despatxos universitaris, portelles de cotxe que no tanquen, converses atrapades al vol) i dota la ficció d'un aire molt cinematogràfic. M'imagino una pel·lícula, o una sèrie, on passin aquestes coses,  i penso que funcionaria. Crec que tot el llibre és molt plàstic, fàcilment convertible en un producte audiovisual. Ingredients no li falten, però no vull revelar res que espatlli la lectura. Tanmateix, puc garantir emocions, violència, sexe, intriga i la descripció encertada de les més baixes pulsions humanes. L'ambició desmesurada, el rancor i, sobretot, la necessitat de venjança. La manca d'escrúpols d'alguns personatges està molt ben descrita. També apareix molt ben representat el provincianisme de les petites ciutats com Lleida, on tothom es coneix, tothom ho sap tot de tothom (o es pensa que ho sap) i la mesquinesa inherent a la naturalesa humana resulta molt difícil d'amagar.    

D'altra banda, el final és relativament obert. M'ha agradat. I potser indica que podem esperar una continuació de la novel·la. Això només l'autora ens ho podrà confirmar. 

Feliç diumenge, negrots. 


      

diumenge, 17 de juny de 2018

Una sorpresa: Biblioteca Andreu Martín





Ahir vaig anar a un programa de Ràdio Sant Cugat en companyia del mestre Andreu Martín. Una gran alegria, és clar. Vam departir sobre les nostres darreres novel·les: L'Harem del Tibidabo/El Harén del Tibidabo i El somriure de Darwin/La sonrisa de Darwin. Però no és d'això que us vull parlar, sinó d'una altra cosa que va resultar una sorpresa ben agradable. 

Així que ens vam asseure al tren, l'Andreu em va regalar un llibre (i un altre als dos responsables del programa que ens acompanyaven). I no un llibre escrit per ell, no. Es tractava d'un llibre diferent, inesperat. Un llibre que forma part de la recent estrenada col·lecció intitulada Biblioteca Andreu Martín. 

La novel·la que vaig rebre, i que ara s'espera impacient que la llegeixi, és Sopar per a ogres, de Manuel Quinto, un autor de solvència contrastada i, a més, una gran persona. No cal dir la il·lusió que em va fer. 



De seguida vam voler saber de què anava tot allò. L'Andreu ens va dir que era un projecte que acabava de sortir del forn i que estava molt content. Novel·la negra i policíaca de qualitat, clàssics del gènere i petites joies difícils de trobar, publicada al seu gust i amb la finalitat que clarament ens explica dins del propi volum:


  


Com podeu observar a la fotografia (i a banda de la novel·la de Quinto), els altres títols del debut són dos clàssics en tota la regla: El gos dels Baskerville, d'Arthur Conan Doyle, una de les aventures més selectes de Sherlock Holmes; i L'assassí dins meu, de Jim Thompson, la crème de la crème de la negror. 

Amb una oferta així serà difícil resistir-se. L'aval del gust exquisit del mestre és indubtable i crec que pot ser una col·lecció entranyable i propera que farà les delícies d'un públic ampli. 


Felicitem-nos tots plegats, negrots. I, per descomptat, moltes gràcies, Andreu.    

        

dijous, 14 de juny de 2018

La pista d'una morta, de Francesc Puigpelat





M'he empassat en dos dies La pista d'una morta, la novel·la de Francesc Puigpelat que va guanyar el VI Premi Gregal de Novel·la. Es tracta d'una ficció molt entretinguda, tipus best-seller de qualitat, que unifica totes les convencions necessàries per fer que un thriller funcioni. Misteri, morts, amor, sexe, embolics, girs, viatges pel món, sicaris i ricatxos sense escrúpols, policies, guardaespatlles i una detectiva barcelonina força agosarada. La CIA i d'altres estaments i grans empreses també volten pel mig de la trama. Total, que no hi falta de res. 

Vagi per endavant que la novel·la m'ha fet passar una estona molt divertida i la recomano molt com a lectura d'estiu. Ideal per a jeure sense preocupacions a l'ombra d'un arbre.   

En la seva intervenció en una taula rodona al Festival El Segre de Negre, Puigpelat va defensar la novel·la com una fusió de gèneres entre el policíac i la ciència-ficció. A mi això em va entusiasmar, perquè aquesta fusió m'encanta. Tanmateix, no sé si l'obra compleix exactament els requisits. En qualsevol cas, no és el que jo esperava. L'element de ciència-ficció, que consisteix en uns experiments científics que no revelaré per no fer spoilers, m'ha semblat només un pretext per construir una història que més aviat se centra en la rivalitat entre dues dones per l'amor d'un home. Potser és perquè estic acostumada a les novel·les negres de ciència-ficció (i de ciència-en-ficció, com defensava Carl Djerassi) escrites per veritables científics, amb un esperit també científic i amb una cuidada dimensió ètica i didàctica. Ja sabeu a qui em refereixo: Jordi de Manuel, Carme Torras o Salvador Macip, per posar alguns exemples. Puigpelat no ens explica els detalls dels experiments, els mecanismes per dur-los a terme ni els moments en què es produeixen. Hi passa de puntetes i jo ho he trobat molt a faltar. Segurament hi haurà lectors que ho preferiran així, però no és el meu cas. 

Per llegir La pista d'una morta cal fer una forta suspensió de la incredulitat, altrament ens trontollarà la versemblança. D'altra banda, la visió de la figura femenina que vehicula no m'acaba de convèncer. Narrada en primera persona per la detectiva protagonista, les perles misògines van caient com qui no vol la cosa, carregades de prejudicis i tòpics. Em preocupa la representació de dues dones sense escrúpols, tan enamorades d'un individu (que a més és un pocapena) que no fan altra cosa durant dècades que fer-se la guitza de les maneres més rebuscades. Penso que l'autor ha perdut una ocasió daurada per dotar la novel·la d'un rerefons més filosòfic, més transcendent, menys banal. El tema era perfecte: la immortalitat, la reencarnació. Reduir-lo a l'amor romàntic de dues dones histèriques ha estat rebaixar les seves possibilitats. Per a mostra el darrer paràgraf: 

Sí, em sentia plena i eufòrica, perquè ¿hi ha plaer més gran per a una dona que massacrar i humiliar la seva rival, demostrant-li fins al darrer dia de la seva vida que li ha pres el seu únic amor? 

Doncs sí, Francesc. Sí. Per a les dones hi ha molts altres plaers a la vida, gairebé tots més importants que competir per l'amor del mascle de l'espècie. Massacrar i humiliar no és la nostra fita bàsica. En general, les dones som preservadores de vida. Els qui tenen una llarga història de massacres i humiliacions no som precisament nosaltres. 
  

dimarts, 12 de juny de 2018

Ja tenim aquí "Visions del Purgatori", de Diversos Autors





Ha arribat ja el volum sorgit arran del Certamen Literari Cryptshow/Males Herbes d'enguany. El tema d'aquesta edició ha estat molt atractiu. Es tractava de compondre un relat sobre la idea de Purgatori. Com les altres vegades, el llibre conté els cinc relats guanyadors del concurs i cinc relats de sengles autors convidats, entre els quals em compto. És una distinció que m'ha fet una il·lusió enorme. M'agrada molt la feina de la gent de Males Herbes i era un somni per a mi poder publicar amb ells.    

Els textos guanyadors han estat: 


Opus 215, d'Albert Pijuan

Aftermath, d’Iñaki Rubio

Casilda, de Gemma Martí O'Toole

La tens!, de Sergi G. Oset

L'eriçó, de Cristian Selva 


Pel que fa als convidats, els relats són:


PURGATORIUM, de Sebastià Jovani

Transició, de David Gálvez

La mandolina, d'Anna Carreras

La fin de la civilisation..., de Joan Ferrús

Per sempre, d'Anna Maria Villalonga    


El llibre ja és a les llibreries, amb una coberta molt suggeridora de Toni Benages, que espero que us agradi tant com a mi. 

Com sempre que formo part d'una antologia col·lectiva, no faré una ressenya del llibre, però us convido a la seva lectura. Està molt bé. Personalment, em sento molt orgullosa del meu relat, Per sempre, una història terrorífica i molt dura que, un cop escrita, mostra un regust a Black Mirror que m'ha sortit sense voler. 

Espero que us agradi i feliç dimarts a tothom.     



dissabte, 26 de maig de 2018

Arriba El Segre de negre, el festival negrot de Lleida





Ja el tenim aquí, el Festival negrot de Lleida, que esperem amb il·lusió. Enguany se celebra els dies 1 i 2 de juny. Com podeu comprovar en el cartell de presentació, compta amb un convidat d'excepció, Manuel de Pedrolo. En l'any del seu centenari, i a més essent un autor nascut a la Segarra, no podia ser d'una altra manera. 

Precisament de Pedrolo parlarem el dia 1 a la tarda. Moderats per Eulàlia Pagès, ens reunirem Antoni Munné-Jordà, Joan Sala i jo mateixa i pedrolejarem de valent. Pedrolo es mereix tots els homenatges que li fem. 

Però això només serà el principi. Els dos dies estaran farcits d'activitats. 

Aquí us deixo el programa complet.

No us ho podeu perdre! Us hi esperem, negrots.