Harlem Nocturne

dimecres, 10 de febrer de 2016

Maria Antònia Oliver, 48è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes



Hi ha temporades de notícies que ens fan feliços. És cíclic, suposo, però és així. Aquesta n'és una. Si fa pocs dies anunciava, amb enorme il·lusió, la concessió a Núria Cadenes del darrer Premi Crims de Tinta de novel·la negra en català, avui he d'escriure ben fort, de tan merescut que em sembla, que l'escriptora manacorina Maria Antònia Oliver ha estat distingida amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. És la quarta dona que rep el guardó i la primera mallorquina. Encara en són poques, però anem fent camí.

Maria Antònia Oliver ha viscut tota una vida dedicada a escriure. Tal com apunta Sebastià Bennasar en aquest article que us enllaço, Maria Antònia Oliver és, per si sola, tota una literatura. L'article de Bennasar fa una bona semblança de la seva figura, encara que sigui breu. 

Nosaltres, en aquest espai negrot, destacarem evidentment el vessant policíac d'Oliver, que es concreta en tres novel·les i en un fet singular. Parlo, evidentment, de la creació de la primera dona detectiva privada (i molt feminista) de la novel·la negra catalana, la ja mítica Lònia Guiu.    
 
 
Les tres novel·les són Estudi en lila, de 1985; Antípodes, de l'any 1988, i El sol que fa l’ànec, de 1994, totes elles publicades a La Magrana. A hores d'ara ja són títols clàssics, que recomano vivament. A més, Lònia Guiu també ha protagonitzat alguns relats breus, un dels quals, traduït al castellà, forma part de l'antologia publicada per l'Editorial Alrevés, Fundido en negro, l'any 2014.
 
 


També la vida, de tant en tant, ens atorga el valuós afegit de les casualitats. Amb motiu del Festival Tiana Negra fèiem aquest any un fantàstic homenatge al Col·lectiu Ofèlia Dracs, i no sembla que pugui resultar més oportú. Com sabeu, Oliver n'era un dels membres més destacats juntament amb el seu marit, desaparegut per desgràcia de manera prematura, l'enyorat Jaume Fuster.     

Em permetreu, en nom de la felicitat que sento, una mica de xovinisme d'estar per casa. Però les dones que matem (i les que no) sortim bastant a la palestra,  darrerament. Només cal que tireu enrere en aquest blog i llegiu les ressenyes i les notícies. A mi em sembla, què voleu que us digui, que ja tocava.

Enhorabona a la gran autora, de tot cor. Per molts anys.   



L’illa sense temps, d’Esperança Camps











L’illa sense temps, de l’autora menorquina Esperança Camps, és l’exemple perfecte d’una novel·la no negra que negreja i griseja i que pot rebre sens cap mena de dubte l’adjectiu de postnoir.  
Una ficció que sorgeix d’un fet real: una dona assassinada amb unes tisores clavades al cap. Esperança Camps va conèixer la notícia i de seguida es va sentir molt impressionada. I aquesta seva lògica impressió va concretar-se en un impuls literari que avui té un títol: L’illa sense temps. Quina sort per als lectors que la notícia li causés impacte.
L’illa sense temps és Menorca, és clar. El lloc de naixement de l’autora de la novel·la, tot i que fa anys que viu a València i que ara, en aquests moments, ostenta el càrrec de Consellera de Transparència, Participació i Cultura del Govern de les Illes Balears.
El llibre és fantàstic, amb la personalíssima veu de Camps, que tothom que l’hagi llegit pot segurament identificar. Una prosa pausada, sense diàlegs, feta de constants analepsis i prolepsis, farcida de detalls, engrescadora, a mig camí entre el cultisme i el col·loquialisme, treballada, intensa. Camps sap molt bé allò que vol dir, i excel·leix com ningú en mostrar-nos des de dintre la condició humana. Sense eufemismes ni embuts, però amb la dosi justa de tot. El seu no acabar les frases, les seves ambigüitats ben dirigides, el seu donar certes coses per enteses sense explicar-ho tot, però amb la seguretat que tots les entendrem... No és fàcil. Només una gran autora, que domina molt la llengua i el tempo literari, pot escriure com ella.
Esperança Camps té molt clar que no vol fer una novel·la negra, sinó que motius esfereïdors com un assassinat de tisores al cap són tan sols un pretext, una excusa de luxe per parlar d’allò que coneix. La seva illa, el món tancat i mediocre en el qual ens belluguem, la foscor de la societat, la terrible dualitat de la naturalesa humana.  
He gaudit extraordinàriament amb aquesta lectura. Enhorabona, Esperança. Em trec el barret.    




dilluns, 8 de febrer de 2016

Rosy & John, de Pierre Lemaitre











Rosy & John, de Pierre Lemaitre, és la tercera novel·la de la sèrie del comissari Camille Verhœven arribada a casa nostra, després de les aclamades Irène i Alex. En català, l’edició és de Bromera i tot just acaba d’aterrar entre nosaltres, coincidint amb la celebració del Festival BCNegra i amb la visita de Lemaitre a Barcelona.
Cal explicar, però, que Rosy & John no ostenta vertaderament el tercer lloc en l’ordre lògic de la sèrie, sinó que abans hi trobem un altre capítol, en català titulat Camille, que podrem tenir, també de la mà de Bromera, aquesta primavera.  
Rosy & John ha estat una obra oportuna, fàcil de publicar de cara a la BCNegra perquè és significativament més breu que la resta de lliuraments de la nissaga. De fet, fou concebuda com una novel·la per entregues encarregada per una firma de telèfons mòbils. En aquell moment va passar una mica desapercebuda, però ara Lemaitre l’ha recuperada i, com no podia ser d’una altra manera, els seguidors del petit/gran comissari parisenc li agraïm força.  
Malgrat que, en comparació amb Irène i Alex, Rosy & John pot ser considerada una peça menor, la història manté intacta la càrrega imaginativa, intrigant i sorprenent a la qual Lemaitre ens té acostumats. És un text àgil, plàstic, vibrant, que es devora en poques hores i que no ens estalvia girs ni patiment. Com sempre, Lemaitre aprofundeix sense embuts en l’ànima dels seus personatges, en aquest cas en la complicada i malaltissa relació entre una mare i un fill. El conflicte entre ells condueix, per camins que no puc revelar, a posar en perill la ciutat de París, que pot acabar volant pels aires. Com podeu veure, la trama ja està servida. Des de la primera pàgina, Verhoeven i el seu equip hauran de lluitar amb un munt de dificultats, i a contrarellotge, per evitar la massacre.
Mentre esperem Camille, jo us aconsello llegir Rosy & John. Els fans de Verhoeven, i de Lemaitre, n’estem obligats. Ah, i per fer-vos una mica de ràbia, que sapigueu que vaig dinar amb ell la setmana passada. M’ho vaig passar molt bé. És un home rialler, simpàtic i encantador.
Feliç dilluns, negrots.  



diumenge, 31 de gener de 2016

Alícia, de David Oliver Borràs


 
 
Avui us porto un llibre una mica diferent, no se sap si negre amb erotisme o eròtic amb negror. L’ha escrit David Oliver Borràs (Carcaixent, 43 anys) i és una novel·la breu (té només 105 pàgines) publicada per El Petit Editor a finals de 2015.
Al David el vaig conèixer al juny de 2014 a València, quan vaig anar a presentar Elles també maten. Ens ho vam passar molt bé i ell i la seva germana ens van fer d’amfitrions. Aquí hi trobareu una foto on hi som tots dos, juntament amb Núria Cadenes i Esperança Camps, presentant l’antologia a la Llibreria Trenta-cinc formiguetes d’Alzira.
 
 
La lectura d’Alícia és plaent i divertida i gira entorn a diversos personatges i un assassinat. Una mena de puzle narrat a partir de la confluència de diferents veus en primera persona que ens van destapant la trama. No puc revelar res, però jo l’he llegit de pressa i m’ho he passat la mar de bé. A més, al meu entendre té un valor afegit molt important. Està escrit en valencià. Però no en un valencià maquillat i estandarditzat, sinó en un valencià com cal, que contribueix a la normalització.  Ja sabeu que jo sóc molt amant de l’ús literari de les variants geogràfiques de les llengües. Sempre en gaudeixo molt. Per tant, això m’ha encantat.
Enhorabona, David. Que tinguis molta sort amb el llibre. I, sobretot, moltes gràcies.  

Entrevista a Margarida Aritzeta





Després d’El amant xinès, l’escriptora vallenca Margarida Aritzeta torna amb una altra novel·la negra de la sèrie de la inspectora Mina Fuster, Els fils de l’aranya (Llibres del Delicte). Aritzeta recupera la seva ploma per al gènere després d’uns anys de dedicar-se a altres tipus de literatura. Arran de la seva contribució a l’antologia de relats negres de dones Elles també maten (Llibres del Delicte 2013), el seu personatge agafa embranzida i es converteix en protagonista d’una sèrie. Anna Maria Villalonga la va entrevistar el passat cap de setmana en el marc del Festival Tiana Negra.   


 
Els fils de l’aranya és la teva segona novel·la de la sèrie de la inspectora Mina Fuster. A la primera, L’amant xinès, vas tractar el tema de la corrupció al voltant del complex Barcelona World. La crítica social i la denúncia de l’actualitat estaven servides. Suposem que en la segona entrega també en trobarem. Quines són les qüestions que tractes aquest cop? En què t’has inspirat?
Aquí es parla d’estafa, suborn, contraban i altres activitats que porten a terme els de baix de tot d’una piràmide de delinqüents. A mesura que puges en la piràmide, els actors es fan més invisibles i els seus negocis més “legals”. I torna a sortir el projecte Barcelona World perquè encara hi ha negoci a fer. Per a la novel·la m’he inspirat en un cas real d’estafa a través de xecs falsificats, en l’entorn que ens mostren els mitjans de comunicació i en les persones que veig cada dia.
Els capitostos que manegen els fils sempre queden impunes?
Sí, si són prou amunt. 

La vida privada de la teva protagonista també té força importància. Una mossa d’esquadra a la trentena, moderna, molt competent, desinhibida sexualment, amb una certa inestabilitat emocional, un trauma del passat i una mare una mica sui generis. Un còctel prou atractiu. Què pretens transmetre amb la Mina? Quina relació pot tenir el personatge amb altres policies dels serials de ficció?
Pretenc que la protagonista empatitzi amb els lectors, he volgut presentar una persona jove segura de si mateixa, valenta, però amb contradiccions i problemes. Si mirem els serials de ficció, veiem que en alguns (europeus i americans) se’ns presenten tipus semblants, professionals molt ben preparades que lluiten per combinar feina i vida privada (n’hi ha d’advocades, forenses, policies). De vegades tenen fills (aquest no és el cas de la Mina Fuster, que no té ni parella estable), pares o mares massa grans que els fan la guitza, alhora que els estimen o proven de fer-ho. Tot i que sóc fan de moltes d’aquestes sèries, m’he inspirat sobretot en la generació dels meus fills, amb les seves ganes de tirar endavant, la seva lluita i els seus conflictes en una societat complicada. Gent d’aquí, com els de les sèries són d’allà. 

Tant L’amant xinès com Els fils de l’aranya són obres farcides de referències musicals, artístiques, literàries. Hi ha homenatges a personatges reals, com Jaume Fuster o el malaguanyat Club dels 27, i de ficció, com el Catarella de Camilleri. En aquest segon llibre, per posar només un parell d’exemples dels molts que hi trobem, esmentes l’Alícia de Lewis Carroll, que l’any passat va complir 150 anys O El rei Lear de Shakespeare, que aquest any compleix el quatre-centè aniversari de la seva mort. Què ens en pots dir de tot plegat?  

Sí, de la mateixa manera que al relat hi ha fets quotidians reals o músiques que sonen en el moment d’escriure la novel·la, també n’hi ha de culturals, com l’Alícia, de Lewis Carroll que mentre escrivia celebrava aniversari, perquè a l’altra banda del mirall, de la ficció o del somni, hi ha una veritat molt sorprenent que ens pot fer pensar si el món on vivim no és en realitat un món de bojos. El rei Lear el trobarem en una cita inicial del bufó i en tres fragments més del mateix parlament camuflats entre el text, a part que un dels protagonistes es diu Cordèlio. Shakespeare és un mestre mostrant les passions humanes. Des de sempre he entès la literatura com un joc entre textos, entre discursos, com deia Barthes. I m’agrada que uns textos portin a uns altres, s’hi relacionin, hi dialoguin, que el lector tingui la sensació que la literatura no s’acaba en un llibre, que no s’acaba mai. I alhora vull que sigui senzill, natural, que cap cita sigui obscura o entrebanqui la lectura per qui no n’ha sentit parlar mai.

Al costat de la protagonista, dónes vida a un estol de personatges amb diversos graus de rellevància, però que configuren un univers molt ben dibuixat. Els companys de la comissaria, la mare, alguns amics, un periodista que sempre acaba ajudant en les investigacions, fins i tot adorables figures com la de l’antiquari Montoliu i el seu gat Caliban.  D’on surten? Tenen referents reals o els devem a la teva imaginació? 

La meva escriptura agafa els materials de la realitat, però com en els trencadissos de Gaudí, les peces del puzle serveixen per fer imatges originals, en aquest cas personatges nous. M’agrada moltíssim partir d’anècdotes que he viscut, llegit o escoltat, persones que he vist o conegut, problemes que han tingut. El gat de l’antiquari s’assembla molt a un siamès que vaig tenir, va viure un munt d’anys, però ja no és el mateix siamès, perquè ara viu amb l’antiquari. Tot és recreat, transformat, nou. 

Parlem de gastronomia. Plats i vins que apareixen molt sovint a les novel·les. Al·lusions al plaer de la cuina, que ja vam trobar a L’amant xinès i que ara es repeteixen, fins i tot amb més força. Podem situar la nissaga de la Mina en la línia de la narrativa negra mediterrània, una mica hedonista, a l’estil de Vázquez Montalbán, Camilleri o Màrkaris? 

I tant! I també de Jaume Fuster. Però fins i tot, anant més enrere, del Tirant lo Blanc, que és l’únic cavaller de les novel·les del seu temps que menja, beu, dorm i es trenca una cama quan cau. La meva narrativa, tota, i no només la negra, beu d’aquest hedonisme mediterrani, del plaer dels sentits, del gaudi de la vida. M’agraden molt aquests autors que cites, m’evoquen les olors, els sabors, el tacte, el plaer de gaudir-ne, m’hi sento plenament en línia.

Ens ha sorprès la teva saviesa al voltant de les armes i dels jocs de guerra, que són significatius a la novel·la. Com t’has documentat?
Jo no en sabia res, del tema. Quan vaig veure que volia parlar de l’AirSoft vaig preguntar a través de les xarxes socials si algú me’n podia dir alguna cosa, a part de buscar-ne informació escrita i gràfica, la documentació habitual. Volia sensacions, més que coses escrites, què penses, què fas quan hi ets, què veus. I em vaig trobar amb la sorpresa que algunes persones molt properes a mi el practicaven o eren veritables especialistes en armes. Vaig veure que els qui practiquen aquests jocs d’estratègia militar o són fans de les armes no ho van explicant a ningú, sens dubte perquè això no és popular o políticament correcte al nostre entorn. Tenir una rèplica a les mans, parlar de fabricants, de botigues, d’ambients i tipus, és alguna cosa que em va sorprendre molt i em va atreure des del primer moment com a tema ficcionable. 
Hi ha temes que queden pendents en la novel·la, com en tota sèrie amb voluntat de continuïtat. De fet, la teva saga és molt important, perquè actualment no n’hi ha gaires en català i menys protagonitzades per una dona. Quins plans de futur tens per a la nostra inspectora? Ja estàs escrivint un nou capítol?
La meva inspectora tindrà vida mentre hi hagi lectors que la reclamin, l’editor no se’n cansi i jo tingui alè per donar-li vida. En principi m’he compromès a fer-ne quatre, a veure què passa. Però no m’he obligat a cap calendari, perquè no escric només novel·la negra. La propera... encara no és a l’ordinador, però ja comença a ser al cap, estirant fils que l’aranya ha deixat deslligats. És per això que cap de les novel·les no es tanca mai del tot.

Després d’haver deixat el gènere als anys 90, amb tres novel·les negres publicades, sembla quasi obligat preguntar-te per la teva tornada al món del crim literari. Què representa per a tu? Com ho estàs vivint?
La veritat és que m’estic divertint molt amb l’escriptura, però sobretot amb l’ambient que hi ha a l’entorn dels festivals negres, la participació dels lectors en fòrums i trobades, la distància curta amb altres autors i editors. És genial. M’agrada escriure des de registres diferents i he reobert una porta que tenia tancada. 

Quina és la teva opinió sobre l’actual estat del “negre” a Catalunya, tu que n’ets una pionera amb una visió i un recorregut amplis des del teu debut en el gènere com  a membre del Col·lectiu Ofèlia Dracs?  
Em sembla que el “negre” està vivint una altra època d’or (encara que els tiratges d’ara siguin infinitament inferiors als de fa vint anys), i que les temàtiques han evolucionat perquè el món en què vivim ha evolucionat molt de pressa. Des d’Ofèlia volíem fer una literatura popular que engresqués a la lectura, però sense renunciar a l’exigència i a la qualitat. Ara encara cal arrossegar gent a la lectura i el gènere negre això ho fa bé. Per altra banda, hi ha molta gent que escriu i n’hi ha força que ho fan molt bé. Però hi continua havent prejudicis: des dels qui diuen que el “negre” no els agrada sense haver-ne llegit mai res (suposo que perquè fa poc intel·lectual), fins a aquells que intenten colar-te com a “negre” qualsevol cosa que tingui potes. I això no pot ser. 

I finalment la pregunta sempre obligada i que no sembla tenir una única resposta. Què és per a tu el gènere negre?
Actualment hi ha un debat molt interessant sobre el tema, m’agrada tant la posició dels que defensen els models clàssics, com en Jordi Canal o en Tià Bennassar, com les propostes que es fan des de perspectives més àmplies, el gris asfalt de què parleu l’Empar Fernàndez o tu mateixa, el post-noir de Laurentino Vélez. Trobo que tots teniu la vostra part de raó. A mi no m’interessen gaire les etiquetes, des de la perspectiva crítica m’agrada més la Semiòtica o els Estudis Culturals, però reconec que el gènere és un recull de codis amb els quals et pots comunicar amb els lectors, que és alguna cosa que tens en compte quan escrius (i quan llegeixes), i no ho puc ignorar. Per mi una novel·la negra ha de tenir per damunt de tot denúncia social, voluntat de transgredir una legalitat que es demostra injusta i ha de ser actual, compromesa amb el món en què vius. Això sol ja la farà universal i atemporal. Hi ha d’haver un crim (del tipus que sigui) i una peripècia: la per portar a terme el crim (des del punt de vista del criminal o de la víctima) o la de desentrellar-ne els secrets (des del punt de vista de la investigació). Això ja ens dibuixa uns quants tipus de personatges possibles i també uns quants tipus de recerca. I tal com es va veure en una de les taules rodones de Tiana Negra, no cal que hi hagi els policies vells, amargats, borratxos i corruptes dels anys setanta i vuitanta, o els detectius a l’americana de l’època del hard boiled. El món està canviant, els delictes, els personatges i els mètodes de recerca, també han de ser actuals.
 


dissabte, 30 de gener de 2016

Exposició "Assassins nats", de Rosa Romaguera




Rosa Romaguera, artista plàstica, dibuixant, gran amiga dels escriptors negrots, ha preparat enguany, en el marc de la BCNegra, una exposició fantàstica. L'ha titulat Assassins nats  i ens hi ha dibuixat a tots, sense pietat i amb bolígraf, poca broma.
 
Podrem gaudir dels dibuixos a partir del dia 1 de febrer, i fins el 29, a la Biblioteca La Bòbila, la més criminal del món. De moment us deixo un tastet, però l'exposició és molt extensa. Evidentment, jo no me la penso perdre.
 
Segur que ens agradarà i ens sorprendrà. Moltes gràcies, Rosa. 
 
 
 
 

divendres, 29 de gener de 2016

Els fils de l’aranya, de Margarida Aritzeta




Els fils de l’aranya és, després de L’amant xinès, la segona novel·la de les aventures de la inspectora dels Mossos d’Esquadra Mina Fuster. Tornem a trobar el personatge, i l’estol de figures que l’envolten, en un nou cas a resoldre, un afer extremadament tèrbol a l’entorn d’una estafa de xecs falsificats i d’alguns serrellets criminals més, inclòs l’assassinat. Des d’aquest punt de vista, el títol del llibre és absolutament perfecte, perquè l’aranya del delicte té tants fils i tantes implicacions que no sembla que sigui possible acabar de desentrellar del tot l’enorme teranyina.  
La novel·la està construïda com una rèplica de la vida mateixa. Aritzeta és una autora amb molt bagatge i molta maduresa, capaç de mostrar-nos perfectament mesclat el conjunt de temes, fets i qüestions que ens ofereix l’esdevenir del món. En el mateix ordre caòtic i aleatori (o potser no tan caòtic ni tan aleatori) que trobem cada dia.  
La ficció negrota de la Mina Fuster resulta de lectura encantadora. Aritzeta va forjant la seva protagonista amb pols precís, amb un degoteig d’informació que no està exempt de misteris i assumptes inacabats que, en cada capítol, quedaran pendents de resoldre de cara al següent. No parlo dels casos criminals, sinó de la vida privada de la Mina o de qüestions que tenen a veure amb altres personatges.


Els fils de l’aranya està farcida de picades d’ullet, referències literàries, artístiques, musicals, claus de lectura i homenatges. La intertextualitat i les al·lusions d’Aritzeta són intel·ligents i oportunes, i contribueixen a enriquir i elevar el to de la nissaga. Topem amb les dosis justes de realisme cru, a voltes descarnat, que conviu perfectament amb fragments més intimistes i quotidians, fins i tot amarats de l’hedonisme mediterrani marca de la casa en la narrativa negra d’alguns autors del sud d’Europa (des de Vázquez Montalbán a Jaume Fuster, des de Petros Màrkaris a Andrea Camilleri).
Personalment, em sento molt feliç de saber que la Mina va néixer com a personatge a l’antologia Elles també maten, on ja va apuntar unes maneres tan potents que no podia fer altra cosa que créixer. Després, l’autora ha sabut rodejar-la de tot un seguit de figures molt ben dibuixades (companys de feina, família, amics, veïns, etc.) que atorguen a les novel·les una bona dosi de vida i un cert aire coral.
Us recomano la lectura d’aquesta aranya i, si voleu saber més coses, us convido a venir el pròxim dia 1 a la presentació que farem a Barcelona, amb la presència de l’autora i de l’editor de Llibres del Delicte, a la Casa del Llibre de Passeig de Gràcia (19 hores).