Harlem Nocturne

dijous, 16 octubre de 2014

Arriba "La dona de gris"





No cal dir com de contenta estic de poder anunciar l'aparició de la meva primera novel·la publicada (al calaix en tinc unes quantes). Es titula La dona de gris i l'ha publicat l'editorial Llibres del Delicte.
 
D'una manera o d'una altra ja m'aniré fent ressò dels esdeveniments que es vagin produint al seu voltant, així com de les meves sensacions. De moment, però, només vull mostrar la meva enorme alegria. 
 
Naturalment, també vull convidar-vos a la presentació, que serà el pròxim dia 27 d'octubre a la Llibreria Pròleg de Barcelona. Comptaré amb un presentador d'excepció, el periodista i escriptor Jordi Cervera, un gran amic. I també amb la presència del culpable de tot plegat: Marc Moreno, l'editor. 
 
Espero que sigui un dia molt bonic i que la meva "dona de gris" comenci un viatge llarg i feliç. 
 
Gràcies per tot, negrots. 

Continuarà...
 
 
  .
   

dimecres, 8 octubre de 2014

El vigilant, de Peter Terrin






Quan, en el marc de la Setmana del Llibre en català, vaig assistir a la presentació d’El vigilant (amb la presència del seu autor, el belga Peter Terrin), la novel·la ja em va generar moltes expectatives. Endemés, vaig tenir la sort de conèixer el mateix dia la Maria Rosich, traductora tant de la versió catalana com de la castellana. La Maria que,  com és de suposar, coneix l’obra molt bé, em va confirmar la seva qualitat. Tanmateix, jo no em podia imaginar que estava davant d’un text tan sòlid, tan particular, tan potent. Del text guanyador, no debades, del Premi de Literatura de la Unió Europea.     
El vigilant és una distopia carregada d’intriga, ambientada en un moment incert de la història de la humanitat. Algunes pistes ens indiquen que no s’allunya gaire de  l’actualitat. Com a molt, la podem situar en un futur proper. En un edifici de luxe hi viuen una sèrie d’inquilins de classe alta. Disposen de totes les comoditats i de tots els avenços, inclosa la total preservació de la seva intimitat. Gaudeixen de garatges propis i exclusius, separats els uns dels altres, que van a parar a un soterrani comú. És en aquest soterrani, ampli, silenciós i reservat, on es desenvolupa l’acció de la novel·la. Els protagonistes: dos vigilants, Harry i Michel. Perfectament ensinistrats, com dos gossos fidels, tenen cura de la propietat.
La característica principal del text és l’ambigüitat. El lector acaba la novel·la amb les mateixes incerteses de l’inici. Aquest fet, volgut i potenciat, em sembla superb i té relació amb una de les conclusions a les quals el text ens vol fer arribar: la idea de la incomunicació, la manca d’informació, la ignorància dins la qual vivim immersos, sovint sense ser-ne del tot conscients.
La història, narrada en primera persona per un dels protagonistes (Michel) amb una naturalitat i una fredor esfereïdores, és tremendament fosca, claustrofòbica, brutal. A la contraportada, en una de les citacions dels crítics, hi apareix una afirmació que m’ha sorprès: Una gran novel·la, de vegades terriblement divertida i sempre inquietant (Eileen Battersby, Irish Times). Doncs ja em dirà on hi troba la diversió la Sra. Battersby, perquè jo no l’he vista enlloc.
El vigilant és un text dur, que ens mostra sense compassió la nostra insignificança i la nostra fragilitat. Els dos vigilants passen un temps interminable aïllats i sols, sense saber què ha succeït a l’exterior, perduts en la immensitat silent d’una ciutat deserta, abandonada. No coneixen els esdeveniments, però tot sembla indicar que tothom ha marxat, com també ho han fet, d’un dia per l’altre, la totalitat dels inquilins de la finca (tret d’un). A ells, als anodins vigilants del soterrani, ningú no els ha tingut en compte, ningú no s’ha dignat explicar-los res.
La brutor, la desconfiança, el primitivisme, la paranoia, l’alienació més absoluta s’apodera de mica en mica dels personatges. Isolats, desinformats, continuen desenvolupant fidelment la seva tasca durant molts dies, però les coses tenen un límit. La situació, inevitablement, haurà d’evolucionar. Esdevindrà cada cop més extrema. I apareixeran l'abisme, la violència i la mort.
 
No puc revelar res més, òbviament, però us puc assegurar que la lectura d’El vigilant acaba convertint-se en una experiència estranya. La novel·la ens col·loca davant d’un mirall. I, reflectit en el mirall, el nostre propi rostre. Aquest rostre no ens ha d’agradar. No ens pot agradar. És la imatge dels humans espaordits, aterrits, indefensos, violents, animalitzats. La constatació que no som res, que la por ens pot devorar. Una  por cerval en un context que, per a Terrin, funciona com a terrible al·legoria del món que habitem.
La ciutat és sinònim d’obscuritat, d’ofec, d’alienació. La natura, només somiada (els somnis tenen molta importància dins la novel·la), encara ens aboca a creure que existeix un alè d’esperança. Tanmateix, a la fi, només és un miratge. I el desenllaç de tot plegat resulta demolidor.
Felicito a l’Editorial Raig Verd per l’encert de publicar El vigilant. Queda clar que a Raig Verd no tenen por. Per això ens fan arribar títols com aquest, sense arronsar-se. Narrativa actual i potent no exempta de dificultat.
El vigilant no és una lectura plaent, no és una lectura de metro. És un text  dolorós, esplèndid en els detalls (la mosca, la bicicleta, les manyoples, les bales, l’uniforme, la cisterna del vàter, etc. etc.) i també des del punt de vista narratiu i estilístic. Ens provoca desassossec, angoixa, neguit. Però ens fa vibrar. I això és impagable. Literatura universal, que no us podeu perdre.
Recomanació de primer nivell, negrots.   
 
         
Laura Huerga, l'editora de Raig Verd. Peter Terrin, l'autor. Maria Rosich, la traductora. 
A la Setmana del Llibre en català, setembre 2014, Barcelona


Aquesta ressenya també ha estat publicada a Llibres per llegir 

 

dimarts, 7 octubre de 2014

Alicia Giménez Bartlett, X Premi Pepe Carvalho de Novel.la Negra






Alicia Giménez Bartlett, creadora de la Inspectora de policia Petra Delicado, ha estat guardonada amb el X Premi Pepe Carvalho de Novel·la Negra. Com sabeu, el guardó es lliura anualment en el marc del Festival BCNegra, que en l'edició del 2015 se celebrarà entre el 29 de gener i el 7 de febrer. L'entrega del Premi serà el dia 5 al Saló de Cent.   

Des d'A l'ombra del crim volem felicitar sincerament l'autora.

Fins ben aviat, negrots.  

dijous, 25 setembre de 2014

Ànima, de Wajdi Mouawad





No em passa gaire sovint això d’haver d’escriure una ressenya i no saber per on començar. Tanmateix, avui sí. I no perquè no tingui coses a dir, sinó precisament per tot el contrari. Ànima és un text monumental. Tant, que el meu vessant investigador em demana un estudi en profunditat. Com que, evidentment, aquí no es tracta d’això, provaré de simplificar.  
Ànima és la segona novel·la, però la primera que ens ha arribat traduïda (en una feina esplèndida d’Anna Casassas) de l’autor canadenc, d’origen libanès, Wajdi Mouawad. Edicions del Periscopi va tenir l’encert de publicar-la i, si no m’erro, ja porta sis edicions. Endemés, ha obtingut, molt merescudament, el Premi Llibreter 2014. Mouawad és també conegut a casa nostra per una altra de les seves facetes creatives: la producció dramàtica. Va escriure la tetralogia formada per les obres La sang de les promeses, Incendis, Boscos i Cels. La segona i la darrera han estat representades a Catalunya, amb un èxit enorme, sota la direcció d’Oriol Broggi.
Ànima és la història d’un viatge. D’un viatge real, que reflecteix territoris físics, però també ˗i per damunt de tot˗ d’un viatge interior. Aquest viatge no afecta només el protagonista, com hom podria suposar. El viatge és tan intens, tan brutal, que afecta el món sencer (dins la ficció), acaba brollant de les pàgines del llibre i arriba, amb una duresa i un realisme esfereïdors, al mateix lector.
Aquesta novel·la [...] empeny els límits de la literatura, hi ha escrit a la coberta. Doncs sí. És exactament això: Ànima “empeny els límits de la literatura”. Tots sabem que cada text que llegim ens transforma. Tanmateix, en el cas d’Ànima, aquesta transformació sobrepassa la frontera de l’habitud. Ningú no pot ser el mateix, ni de bon tros, després d’haver-lo exhaurit.
La història parteix d’un crim terrorífic. Una dona embarassada morta a ganivetades, oberta en canal, violada i profanada. El seu marit arriba a casa i la troba. A partir d’aquí, es desferma l’acció. Aquest home, amb un passat duríssim que anirem descobrint progressivament, queda absolutament destruït. Tot el seu afany se centra, des d’aquest moment, en buscar l’assassí de la seva esposa. Necessita comprendre, saber, copsar el motiu d’aquell horror. I d’aquí arrenca el viatge. Tanmateix, no us espereu cap argument a l’ús. Les coses no seran, en cap moment, com aquesta petita sinopsi us pot fer suposar.  
 
 

La construcció de la novel·la és especial, però no gratuïta. Mouawad tria unes sorprenents veus narratives, molt nombroses. Em refereixo a les veus dels animals (siguin mamífers, peixos, aus, rèptils o insectes) que topen i conviuen amb el protagonista al llarg del seu viatge. Són ells, a partir dels seus punts de vista ˗concrets i diferents en funció de les seves característiques˗, els qui ens van explicant la història. Des de l’aire, des de la terra, des de l’aigua. Des del món domèstic, des del món salvatge. Aquest fet, que podria semblar un pur recurs retòric, és molt més que això. Perquè la novel·la palesa una ideologia sòlida, contundent, que poua en creences ancestrals i que connecta amb la filosofia organicista. Tots els éssers d’aquest planeta són igualment importants perquè absolutament tots formen part d’un conjunt més gran. El cosmos posseeix un ordre propi. La natura, les plantes, els animals, els homes... tots constituïm un organisme superior dins del qual hi juguem el nostre paper.  
Aquestes teories, que ens remeten a l’ideari del filòsof holandès Spinoza, també tenen a veure amb les creences animistes i espiritualistes, amb el pensament dels indis americans, amb els tòtems, els cicles de la naturalesa, la veritat única. El tot. Els indis americans, que apareixen en el llibre de manera rellevant i l’existència dels quals (sense cap tipus de discriminació positiva, sinó des de l’asèpsia més estricta) és reivindicada, protagonitzen alguns fragments vertaderament significatius.
Hi ha de tot a Ànima. Una denúncia profunda, una enorme queixa, un terrible testimoni de la realitat, una absoluta bestialitat, una desassossegant reflexió sobre les accions humanes, una indagació al voltant de la maldat i la crueltat, una crítica ferotge, una perplexitat que trenca el cor, una terrorífica revenja. L’autor no s’estalvia escenes que t’obliguen a deixar el llibre a un costat i a reposar, que t’obliguen a rellegir i a repensar. Però, tanmateix, també hi ha, a Ànima, una infinita tendresa. La humanització de les bèsties i l’animalització dels homes resulta patent. És el gran recurs que esmerça Mouawad per transmetre el seu missatge. I aquesta tasca, escrupolosament treballada, mostra el cantó més suportable de la naturalesa, la humana i la que no ho és (malgrat la dificultat d’establir-ne els límits).  
Com a amant dels animals que sóc, la novel·la m’ha arribat molt endins. Voldria dir tantes coses! Però tornem al principi d’aquest escrit. Això només és una ressenya en un bloc. Per això no afegiré res més, però que quedi clar que, com poques vegades, sento que em deixo un munt de temes per esmentar. Acabaré amb una bonica citació del llibre, pàg. 356, posada en boca del company del protagonista, el gos Mason-Dixon Line:

Insecte, ocell, gos i humà, de vegades, tenen més a veure l’un amb l’altre que cadascun amb els seus semblants. En Wahhch i la Winona eren els meus semblants.

 
 
Nota: Vull deixar dit que no crec que Ànima sigui una novel·la negra. Tanmateix, publico la ressenya en aquest bloc perquè sí que conté molts elements de violència i acció. I, sobretot, perquè sé que aquest espai té força visitants i, per tant, espero que s'animin a llegir-la. Els ho recomano de tot cor.   
 

divendres, 19 setembre de 2014

Convocatòria del II Premi Memorial Agustí Vehí Vila de Tiana de novel·la negra en català





L’Associació en Negre, en col·laboració amb l’Ajuntament de Tiana i l’Editorial Alrevés/Crims.cat , a través de la col·lecció Crims.cat, convoquen el II Premi Memorial Agusti Vila de Tiana de novel·la negra que es regeix per les següents bases:

1-Hi podran optar novel·les originals escrites en llengua catalana que s’adscriguin al gènere negre.

2-L’extensió de les novel·les serà d’un mínim de 125 pàgines i un màxim de 280, escrites a Times New Roman 12 i amb un interlineat de 2 espais.

3-La presentació dels originals es tancarà a les 12 del migdia del dilluns 15 de desembre de 2014.

4-Les obres es presentaran exclusivament per correu electrònic a l’adreça de correu associacioennegre@gmail.com. S’enviaran dos fitxers, un amb l’obra, sense signar, i un altre amb la plica corresponent on hi ha d’haver nom complet, mail, telèfon, adreça i DNI del participant.

5-Un cop presentades a concurs les obres no podran ser retirades ni modificades.

6-La novel·la guanyadora obtindrà un total de 1.500 euros, dels quals 1.000 corresponen als drets d’autor que es faran efectius en el moment de la publicació de la novel·la  per part de l’editorial Al Revés a la col·lecció Crims.cat.

7-El jurat del premi s’anunciarà en propers dies i sempre abans del lliurament del guardó.

8-El premi es lliurarà en el decurs del festival Tiana Negra.

9-El jurat podrà resoldre qualsevol qüestió que no estigui contemplada en les bases.


Us animem a participar-hi!
 
Apa, a escriure! 
 

 
 

dimarts, 16 setembre de 2014

Tirem d'hemeroteca: un doble crim del segle passat




Avui us vull explicar una història, negrots.
 
Aquest estiu, tot petant la xerrada tranquil·lament amb un amic, va sortir a la conversa la qüestió de la novel·la negra, cosa normal. De la novel·la negra, com també passa sovint, vam acabar derivant cap als crims, la sang, la violència, la truculència, etc. etc.
Una perfecta conversa per al temps de la calor, vet aquí. 
 
El cas és que el meu amic, que es diu Miguel Mateo i és natural del petit poble aragonès de Castejón de las Armas, em va esmentar un article que havia aparegut publicat feia uns anys en un dels blogs de l'Heraldo de Aragón. L'article, signat per Mariano García el 2010, li havia cridat l'atenció. L'autor es feia ressò -via hemeroteca- d'un terrible doble crim passional que havia tingut lloc a principis del segle XX en aquell tranquil llogarret.  
A banda de la curiositat que un succés així genera, allò que més gràcia li va fer al meu amic no va ser la cosa de la sang i el fetge, ni tampoc descobrir les ànsies assassines d'un seu antic veí, sinó el llenguatge amb el qual estava redactada la notícia original.
 
Realment, el text paga la pena. Fins i tot a mi, que estic molt acostumada a llegir els diaris del segle XIX amb motiu de la meva recerca acadèmica, m'ha resultat hilarant. No dubto que la premsa de l'època aconseguís subjugar els seus lectors, però per a nosaltres la llengua i l'estil emprats són extremadament divertits, gairebé paròdics, com si els haguéssim manllevat de les historietes d'un tebeo. 
La bola, bla bla bla.
 
El meu amic m'ha enviat l'enllaç i jo us el penjo aquí.
Estic segura que us ho passareu molt bé. 
Fins aviat, negrots. 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

dilluns, 15 setembre de 2014

Homenatge a Josep Forment





El passat dia 13, en el marc de la Setmana del Llibre en Català, vam fer un homenatge de comiat a l'amic i editor d'Alrevés Josep Forment. Em van demanar que hi intervingués. I per a mi va ser un gran honor. Per si us interessa recordar-lo, aquest és el text que vaig llegir.



Abans de res, vull dir que em sento molt honorada de poder ser aquí, compartint amb tants amics aquest intens homenatge al nostre admirat Josep.
Normalment, no sóc partidària de llegir les meves intervencions. M’agrada més parlar amb llibertat, però avui em sembla que no ho faria gaire bé. Estic massa emocionada, de manera que serà millor que llegeixi les paraules que he escrit.
Vull unir la meva veu i el meu sentiment a la família d’en Josep. A l’Olga, la seva esposa. I a en Pol, el seu fill. I, per descomptat, als seus companys de l’Editorial Alrevés: Gori, Ilya, Roger i Marc. Sabeu que em sento molt propera a tots vosaltres.
El dia 9 de juliol en Josep va volar per sempre. Fou un cop de martell que no es pot pair. Tan inesperat, que ens va deixar (de fet, encara ho estem) en estat de xoc. Els que l’estimem, vam escriure coses. Vam parlar de la seva bonhomia, de la seva saviesa, de la seva humilitat, de l’amistat, la companyonia, la modèstia, la humanitat. Vam lloar la seva tasca com a editor, traductor, escriptor, etcètera.
Però avui, quan han passat dos mesos (ja dos mesos!) de la seva marxa, jo no vull repetir tot allò que ja vam dir, tot allò que tothom que el va conèixer ja sap perfectament. 
I és que passa una cosa. Passa que no em conformo. Que no vull fer-ho. Per això cito la ràbia, la incomprensió, el buit. Per això remarco i m’encego amb mots com orfandat, absència terrible, silenci. Vull remembrar cada un dels dies que han passat des que no hi és per constatar que ens manca, que el tenim al cap, que ens és difícil continuar sense ell. Que no hi ha dret. Que no hi ha dret! Que estem emprenyats, desconcertats, ferits. Que no entenem perquè algú ens l’ha pres quan no tocava. 
Temprano levantó la muerte el vuelo, que diu el poeta,
temprano madrugó la madrugada,
temprano estás rodando por el suelo.
I jo hi afegeixo, també com el poeta:
No perdono a la muerte enamorada,
no perdono a la vida desatenta,
no perdono a la tierra ni a la nada.


No, no els perdono. Per això invoco la poesia, que ell tant s’estimava.
Em veig a mi mateixa llevant-me un matí d’aquest estiu i pensant: ai, tal cosa que ara no recordo, això ho deu saber en Josep Forment. I després caure, caure en un pou, com una pedra. Perquè no puc escriure-li per preguntar-li. Perquè no hi és.   
I per això em rebel·lo. I no sé si faig bé. Potser caldria haver escrit una elegia a l’ús. Però no vull fer-ho. No vull que això sigui un comiat. No vull. 
Hi ha una creença universal, un lenitiu per a les nostres ànimes, que afirma que les persones continuem vivint mentre algú ens recorda. Tal vegada aquesta idea només és això: un consol, un bàlsam. Però ara no importa, perquè sé que en Josep avui és aquí. I hi serà molt de temps, perquè som un munt de gent que el vam conèixer, el vam estimar i no deixarem de recordar-lo.
I, a més, no us n’oblideu: tenim la poesia. La poesia: per consolar-nos, per pronunciar-la (en veu alta o en un murmuri) quan la necessitem. La poesia, que no té idioma. Perquè va directament al cor.
Per això vull acabar amb un fragment d’un poema que Luis Rosales, un poema que va dedicar al seu amic mort Juan Panero.

y ahora
la nieve de empezar a ser bastante
sigue cayendo,
y siento sus palabras que van haciendo un nudo con mi
sangre
un nudo en aquel tiempo


—No lo olvides;
la muerte no interrumpe nada—

y
como empieza a latir el pulso de un enfermo,
se fue haciendo la niebla,
se fue haciendo el silencio cuando te fuiste, Josep.
y yo seguí contigo,
y yo seguí callado entre la sombra,
y yo seguí callando,
callando hasta nacer y hasta nacerte.