Harlem Nocturne

dilluns, 14 d’agost de 2017

Tot llegint Manuel de Pedrolo: Joc brut




Tot avançant-me a l'Any Pedrolo, que serà el 2018 -quan es compleixi el centenari del seu naixement-, estic rellegint gran part de la seva obra. Per motius de feina, no podré confegir llargues ressenyes a l'ús, però no vull deixar de consignar en aquest blog  totes les obres de l'autor que vagi llegint. Desitjo esperonar-vos per tal que vosaltres, com a bons negrots, també el recupereu (si ja l'heu llegit) o us hi apropeu per primer cop (si no ho heu fet). És per això que em complau inaugurar la secció "Tot llegint Manuel de Pedrolo".  

Avui recordem el seu clàssic negre per excel·lència, Joc brut, inspirat clarament en el hard-boiled americà i que recrea el motiu de la femme fatale inductora del crim. Al mes pur estil d'El carter sempre truca dues vegades i de Perdición (Double Indemnity), de James M. Cain, Pedrolo dóna vida a la despietada Juna, que enredarà un insensat mascle (Xavier, absolutament abduït pels seus encants), i farà que cometi un assassinat. No importa gens que ja sapiguem de què va la trama, no importa que es basi en un esquema ja establert (no cal parlar ara dels codis del gènere, de les convencions, etcètera).

No importa, perquè Pedrolo hi posa una veu tan potent i personal que enganxa irremeiablement.  

De fet, a banda d'El Mecanoscrit del segon origen, Joc brut és la novel·la més coneguda de Pedrolo, lectura durant molts anys als instituts de Secundària.     




  
Bé, això continuarà. I en qualsevol cas, no patiu. Us asseguro que aniré dient moltes coses referents a Pedrolo, però avui simplement enceto aquest itinerari de les meves lectures, que alternaré en el meu altre blog, El fil d'Ariadna (II), quan es tracti de textos pedrolians que no siguin negres o policíacs.   

Fins aviat, negrots. 


diumenge, 6 d’agost de 2017

Los amantes de Hiroshima, de Toni Hill




Ja està, ja he conclòs de trilogia de Toni Hill: El verano de los juguetes muertos, Los buenos suicidas i ara, tot just anit, vaig acabar la tercera, Los amantes de Hiroshima. 

Com he comentat des del primer moment, he trigat a llegir-la. No per cap motiu concret, simplement perquè la meva llista de pendents (com he repetit mil cops) és més llarga que un dia sense pa.  

El cas és que, com si el destí volgués fer-me un favor, he tingut l'encert d'acostar-m'hi en un moment perfecte per a mi: just quan necessitava una d'aquestes lectures absorbents que t'engoleixen dins la història i no et deixen anar. 

Moltes gràcies, Toni. Un dia em vas dir que, de totes tres, la teva preferida és aquesta, Los amantes de Hiroshima. Evidentment, és una obra important, la que tanca el conjunt i on s'han de resoldre tots els enigmes. M'ha semblat molt ben lligada, amb una trama complexa i uns personatges ben definits. Amb l'ambientació de crítica social enmig de la revolta del 15M, els seus tocs d'intertextualitat (Henry James inclòs, que bé!) i els seus elements metaliteraris. 

Se'm fa difícil decidir-me per una de les tres. La primera va ser una grata sorpresa. Aquesta (malgrat la llargària, que Déu n'hi do) un gran colofó. I la del mig, la veritat és que em va enganxar molt. Tractar el tema del suïcidi, que de fet amara també Los amantes de Hiroshima, em sembla molt interessant, fins i tot poètic. 

Llegiu-les totes, si és que aneu tan tard com jo i encara no ho heu fet. 

Feliç calorosíssim diumenge d'agost, negrots.  





dijous, 3 d’agost de 2017

Convocatòria de la V Edició del Premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana




Com cada any, l'Associació en Negre, l'Ajuntament de Tiana i l'Editorial Alrevés convoquen el Premi de novel·la negra en llengua catalana Memorial Agustí Vehí, que arriba ja a la cinquena edició. No està gens malament. La veritat és que n'estem contents. Els premiats anteriors foren Josep Torrent, Lluís Bosch, Silvestre Vilaplana i Biel Cussó.   

Qui sap si el següent pot ser algú de vosaltres, algú dels qui esteu llegint ara mateix aquest post. O sigui que animeu-vos a presentar les vostres novel·les. Mireu-vos bé les bases i endavant.


Som-hi, negrots! 



dissabte, 29 de juliol de 2017

Los buenos suicidas, de Toni Hill





Com ja vaig dir en el seu moment quan vaig fer un comentari sobre El verano de los juguetes muertos, resulta una mica anacrònic escriure ara una ressenya d'una novel·la com Los buenos suicidas, la segona de la trilogia creada per Toni Hill i protagonitzada per l'inspector Héctor Salgado. La fama de la sèrie, la seva traducció a un bon nombre de llengües, el seu reconegut prestigi, etcètera, fan sobrera la meva ressenya a aquestes alçades.

Tanmateix, ja vaig dir en el seu moment que la primera entrega m'havia agradat molt i que, per tant, continuaria amb la nissaga. I així ho estic fent. Los buenos suicidas també m'ha encantat. És narrativa d'aquella que no pots deixar, que no enganya al lector, honesta i ben travada. 

De fet, m'ha agradat tant que ja he començat la número tres: Los amantes de Hiroshima. Quan l'acabi, ja us diré.     

Per si algú va tan endarrerit com jo, repeteixo el que vaig dir respecte al primer títol. Si no l'heu llegit, no deixeu de fer-ho.

Moltes gràcies, Toni.  


dijous, 27 de juliol de 2017

H Negra: 22 mujeres que matan




Al setembre, a les llibreries, ja podreu trobar aquest volum. Una antologia de relats molt breus, escrits només per dones, que pretenen destacar el paper femení dins de la narrativa criminal actual. Es tractava de fer-ho des del punt de vista de les escriptores, però també, sobretot, des del rol dels personatges.   

22 veus de dona, concretament. Sota la coordinació de Fernando Marías, artífex de tota aquesta història tan engrescadora.  

No cal dir com d'honorada i feliç em sento d'haver-hi participat, amb els noms tan importants i que respecto tant amb qui comparteixo les pàgines del llibre. Però és que, a més a més, el volum és molt més que un simple recull. Perquè cada un dels relats va acompanyat d'una il·lustració única, creada expressament. N'he vist algunes i són fantàstiques, extremament diverses.  

D'altra banda, com ja anireu comprovant, el recull va acompanyat de més sorpreses, relacionades amb els diferents festivals de novel·la negra de tot l'Estat. Ho sabreu tot quan toqui. 

Ara us deixo només amb la notícia, perquè afegiu el llibre a la llista d'adquisicions que us toca fer al setembre.

El meu text s'intitula Diecisiete segundos, i una mica bèstia sí que és.

Feliç dia de calor, negrots.


  


dilluns, 24 de juliol de 2017

Sang freda, de Biel Cussó





Sang freda, de l’autor barceloní Biel Cussó, va ser la novel·la guanyadora del IV Premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana, lliurat durant el festival Tiana Negra del passat mes de gener. Una novel·la breu (177 pàgines) que ara ens arriba de la mà de la Col·lecció Crims.cat de l’Editorial Alrevés. De fet, a mi m’ha arribat molt aviat (gràcies, editors), perquè a les llibreries no hi serà fins al mes de setembre. 
Per anar obrint boca, us faig avinent la meva ressenya, i així no us oblidareu de posar aquest títol a la llista de les adquisicions pendents.          
Sang freda és una novel·la especial, que es llegeix amb ganes i d’una tirada, amb la urgència de voler saber cap a on derivarà la trama. Podem situar-la, sens cap mena de dubte, dins de l’univers de la narrativa criminal més capdavantera, aquella que es complau en allunyar-se de certs tòpics desfasats o d’esgotadores recurrències previsibles. M’agrada el seu estil planer i directe, amb pocs diàlegs però gens feixuc, sense elements sobrers i ben estructurat. La història de tres curiosos personatges principals (tot i que n’hi ha alguns de secundaris amb prou paper), les vides dels quals s’entrecreuen d’una manera absolutament inesperada. I quan dic inesperada, és un “inesperada” de veritat, no es tracta d’una paraula buida de significat, gastada de tant que s’ha fet servir.  

Té molt de l’estil de la sèrie Fargo i dels germans Coen, la novel·la de Cussó. En l’aparença externa dels espais que recrea, però sobretot (i això m’ha semblat un tret distintiu que no havia trobat abans) en la història que explica, vinculada a factors que poden semblar onírics, surrealistes, embogits o inversemblants, però que acaben lligant perfectament. Tanmateix, allò que haurem experimentat durant la lectura ja no ho podrem tirar enrere, per sort. Així que ja haurem gaudit de tota una sèrie de sensacions d’incertesa, sorpresa o estupor que ens ho hauran fet passar molt bé.   

L’espai geogràfic no està explicitat (aquesta aposta també m’agrada, i molt). L’única referència espacial és un poble siberià. En canvi, és important l’espai climatològic, que representa el reflex de l’interior d’un dels protagonistes, el sicari Vladimir. Amb tot, els noms i cognoms triats per als altres personatges (Aniol Puigmartí o Francesc Porcioles, per exemple), així com algunes al·lusions a taxis de color groc i negre i a d’altres petits detalls, ens fan pensar que segurament ens trobem a Barcelona. L’ambient, tanmateix, és estrany. Fred, boirós, incert, enteranyinat. Fargo. 
A Sang freda no hi trobarem períodes narratius inútils ni digressions sense sentit. La ficció va al gra. Això, no cal dir-ho, és un tret del gènere que a mi em resulta essencial. De fet, Sang freda va tant al gra que, en alguns moments, mentre llegim, ens assalta el dubte de si l’autor tindrà temps de resoldre-ho tot o s’acabarà oblidant d’alguna cosa. Però no. No cal patir. No se n’oblida. 
Em sembla que la novel·la no és una obra exageradament ambiciosa, però que té tots els ingredients (persecucions en cotxe incloses) per atrapar el lector i quedar ben rodoneta. Sovint, la senzillesa, si està amarada d’enginy i honestedat literària, és un grau. 
Enhorabona, Biel. Recomanada.


dimecres, 19 de juliol de 2017

A l'agost, la segona edició del Festival Cubelles Noir




Novament, amb la calorada d'agost, per sort ens arriba quelcom que ens refresca el cervell. Es tracta de la segona edició del Festival Cubelles Noir, que se celebrarà del 17 al 20 i que s'anuncia amb un cartell tan xulíssim com el que teniu aquí penjat.

Com ja va succeir en la primera edició, l'organització del festival ha decidit establir un premi a la millor novel·la negra (tant en català com en castellà) publicada l'any anterior, però amb la particularitat que sigui d'autoria femenina. És la seva contribució per tal  d'afavorir la visibilitat de la literatura criminal feta per dones. 

Tot seguit us deixo la llista de les finalistes. A mi em sembla que, en català, el jurat ho té dificilíssim. En castellà només he llegit la novel·la de l'Empar Fernández. Per tant, no puc opinar gaire, si bé el llibre de l'Empar és un dels meus preferits dels darrers anys i ella una de les meves autores de capçalera. 

Sigui com sigui, moltíssima sort a totes. A l'agost sortirem de dubtes.      






Millor novel·la negra en català de l'any 2016


Els fils de l'aranya, de Margarida Aritzeta

Tota la veritat, de Núria Cadenes

L'illa sense temps, d'Esperança Camps

Sense cadàver, de Fàtima Llambrich

Cendra, de Sílvia Mayans


Millor novel·la negra en castellà de l'any 2016



Los muertos viajan deprisa, de Nieves Abarca (escrita juntament amb Vicente Garrido) 

Nadie ha muerto en la catedral, d'Estela Chocarro

Maldita verdad, d'Empar Fernández

El silencio de la ciudad blanca, d'Eva García Sáez de Urturi  

La fractura del reloj de arena, de Clara Peñalver