Harlem Nocturne

diumenge, 26 de juny de 2016

Barcelona negra, de diversos autors




Barcelona negra és una antologia de deu relats, en castellà, publicada per Siruela i coordinada per Ernesto Mallo. Els participants, per ordre d’aparició al volum, són: Andreu Martín, Ernesto Mallo, Empar Fernández, Toni Hill, Rosa Ribas, Milo Krmpotić, Teresa Solana, Carlos Zanón, Lilian Neuman i Carlos Quílez. El fil conductor de l’antologia és, com el seu títol indica, la ciutat de Barcelona: cada relat està ambientat o té relació amb un barri (Nou Barris, El Born, Sants-Montjuïc, la Barceloneta, Poble Sec, Gràcia, L’Eixample, El Guinardó, La Ribera i Vallbona). S’ha produït un cert embolic amb Sants-Montjuïc, que és el nom del Districte i no del barri, districte que d’altra banda inclou Poble Sec. Per tant, el lògic hauria estat fer un relat de Sants i un de Poble Sec, però no de Sants-Montjuïc, que és bàsicament una denominació administrativa. D’altra banda, vull confessar una cosa. Mai a la vida havia sentit parlar del barri de Vallbona.
Barcelona negra, com acostuma a passar amb els volums de diversos autors, és desigual i heterogeni. La diversitat respon a les diferents sensibilitats i estils dels escriptors, però també a la qualitat dels relats. He d’admetre que el conjunt m’ha resultat estrany i poc canònic. Tret de la història de Carles Quílez, veritable relat negre de barri, la resta s’allunyen força de les convencions establertes, de vegades per bé i d’altres no tant. Una de les qüestions que m’ha sorprès, potser relacionada amb haver d’escriure sobre un lloc preestablert, és la recurrència d’una certa mirada nostàlgica i d’unes trames basades en esdeveniments del passat. Zanón, Hill, Neuman, Solana, tots ens remeten d’una manera o d’una altra a uns temps que ja no hi són (especialment els tres primers). També Mallo se salta la norma i fa una fusió amb el fantàstic (fantasmes, ambient sobrenatural) que poca cosa té a veure amb el barri d’El Born. El seu conte podria haver estat ambientat en qualsevol lloc. Això no és exclusiu del text de Mallo; també Hill, Fernández (amb un relat molt actual) o Ribas (el seu és el text més reeixit del volum, al meu entendre) podrien haver situat les seves trames en qualsevol altre lloc. Pel que fa al relat ambientat a Gràcia, molt innovador estilísticament, no m’ha convençut quant el contingut, una mica tòpic i reaccionari, que semblava més un telenotícies de TV3 contra els “antisistema” (perdoneu el terme) que no pas una història negra.  
M’ha sobtat no trobar contes comme il faut. Contes amb finals inesperats, sorprenents o, com a mínim, intensos. També m’ha sobtat que molts dels textos semblin més petites novel·les condensades que no pas relats breus. Potser cal recordar que la distància curta no vol res superflu, res innecessari (ni tan sols els noms o les descripcions dels personatges que no resultin vitals), cap trama paral·lela, cap cosa que no sigui un únic fil in crescendo que ens mantingui lligats a la història sense poder-la deixar. Ningú com Cortázar va definir de manera tan entenedora la diferència entre novel·la i relat. Una novel·la és com una pel·lícula, va dir. I un relat, com una fotografia.
Feliç diumenge d’eleccions, negrots.  



diumenge, 19 de juny de 2016

No hay hombres lobo en la gran ciudad: un relat meu a la Revista MoonMagazine




En homenatge als dos-cents anys de la mítica reunió a Villa Diodati (Suïssa) durant la qual Lord Byron va proposar als seus convidats (Mary Shelley i el seu marit, Percy Bysshe Shelley, Clare, germanastra de Mary Shelley i parella de Byron i el metge personal d'aquest, John Polidori) que escrivissin un relat de terror, la revista MoonMagazine m'ha convidat a repetir la història. Es tractava sobretot de recordar el gran personatge que va sorgir d'aquesta trobada, el famós Frankenstein que, com un Modern Prometeu, va néixer de la imaginació i la ploma de Mary Shelley. Una fita de la narrativa vuitcentista que obria tot un camí, ja immortal, per al gènere gòtic.   



No cal que us digui la il·lusió que em va fer la proposta. Publicar en aquesta magnífica revista, juntament amb Empar Fernández (també convidada a escriure un relat), per un motiu que em resulta tan proper, que m'agrada tant, ha estat un honor. I també m'agrada molt recuperar la possibilitat de publicar de tant en tant en castellà, llengua que adoro i en la qual sempre he escrit moltíssim. 
La revista MoonMagazine és una revista cultural molt interessant, amb la qual espero continuar col·laborant, i ha creat un esdeveniment espectacular per commemorar els dos-cents anys de la reunió de Villa Diodati. Us recomano entrar i visitar-la. Us escantaran els articles, les fotografies, i espero que els relats.

Aquí us deixo l'enllaç on podreu llegir la meva modesta pero il·lusionada contribució. El seu títol és No hay hombres lobo en la gran ciudad i desitjo que en gaudiu. Si tireu més avall, hi trobareu també el relat d'Empar Fernández, de títol Ictus.

Que tingueu un feliç final de diumenge, negrots.      



dimecres, 8 de juny de 2016

El género negro: de la marginalidad a la normalización: volum de les ponències del XI Congreso de Novela y Cine Negro de Salamanca




Ja tenim el nou volum de ponències i comunicacions sorgides del XI Congreso de Novela y Cine Negro de Salamanca, que va tenir lloc a l'abril de 2015. 

El seu títol: El género negro: de la marginalidad a la normalización, i ha estat publicat per Andavira Editorial.

Com ja he comentat altres vegades, el Congreso de Salamanca és una rara avis. Habitualment en els congresos acadèmics les actes triguen anys (a voltes, molts anys) a sortir, però no és aquest el cas. Per això cada cop em sento agradablement sorpresa. Àlex Martín Escribà i Javier Sánchez Zapatero, els dos directors del Congrés i editors dels volums, ho tenen molt ben solucionat i les actes apareixen religiosament a l'any següent de cada Congrés. Això és molt important. D'una banda, per als currículums professionals dels participants. D'una altra, de cara a l'activitat investigadora i als estudis sobre el gènere, per tal que els temes tractats no caduquin, no perdin actualitat, els pugui conèixer la gent que no va assistir al Congrés, etcètera, etcètera.  

La meva Comunicació en aquesta edició del Congrés que, per tant, apareix publicada dins del volum citat, es va titular: El Femicrime, una etiqueta surgida de la nada. És un article on em carrego sense contemplacions aquesta denominació tan absurda.

Ara a esperar rebre el llibre. De moment, us en volia fer cinc cèntims i aprofitar l'avinentesa per felicitar un cop més els meus amics de Salamanca Negra, que són tots uns cracks.

Bon migdia, negrots.   



dimarts, 7 de juny de 2016

Camille, de Pierre Lemaitre




Camille, del conegut autor francès Pierre Lemaitre, és la novel·la que clou la sèrie protagonitzada pel comissari Camille Verhoeven. Els altres tres títols, tots comentats aquí, són Irène, Alex i Rosy & John. Actualment, no és habitual tancar una nissaga policíaca a la quarta entrega, però Lemaitre, amb intel·ligència i perspicàcia, ho ha fet. Acaba amb el seu heroi quan encara no l’ha cremat, el deixa al cim de l’èxit i pot dedicar-se a escriure altres coses. A mi em sembla molt bé. Allargar les sèries sine die ‒com estan fent ara mateix Andrea Camilleri o Donna Leon‒ em recorda una mica el cant del cigne. Millor plegar quan encara no has esgotat ningú, ni els personatges ni els lectors. D’altra banda, Lemaitre ha declarat en diverses ocasions que el gènere negre és molt esclau, que tot ha de quadrar excessivament i que se sent un pèl coartat en la seva llibertat creativa. Entenc perfectament què vol dir i crec que ha de seguir els camins que consideri oportuns.     
Camille, al meu entendre, resulta un pèl desigual. Comença amb força i, a partir de mitja novel·la, recupera la grapa àgil i trepidant marca de la casa, la marca Verhoeven. Hi ha girs inesperats, moviments sorprenents i un desenllaç que no puc revelar. Tanmateix, la part intermèdia, amb Anne Forestier a l’hospital, m’ha semblat massa llarga. Intueixo que Lemaitre ha quedat atrapat pel seu propi llistó, la qual cosa li ha jugat en contra. No és fàcil mantenir un nivell tan elevat de singularitat quant a la complexitat de les trames (extremadament especials, insòlites, impensades i crues). Irène i Alex, sobretot Alex, van trencar un cert motlle. I això no sempre surt igual de bé. Estic segura que la novel·la hauria rutllat millor amb unes quantes pàgines menys. No en tinc cap dubte. Amb tot, Lemaitre ens ha conduit allà on volia. I se n'ha sortit.  
Sigui com sigui, no us ho penseu dues vegades. Si us agrada el petit Verhoeven, si voleu saber què passa, si heu seguit la resta de les seves peripècies, heu de llegir Camille. A mi m’agrada cloure les coses adequadament. I he de confessar que haver de dir-li adéu a aquest homenet tan estrany, intel·ligent i díscol; a aquest policia que, com el pare del mateix Lemaitre, no arriba al metro i mig; a aquest home que ha patit tant i que té una gata a la qual, textualment, “s’estima amb bogeria”, m’ha fet una mica de pena. No ho he pogut evitar.




diumenge, 5 de juny de 2016

El Segre de Negre: el festival de la boira




Normalment anuncio els festivals abans que es produeixin, però aquest cop he preferit parlar-ne un cop  passat. I no, malauradament, perquè en pugui fer una crònica en primera persona, ja que no hi he pogut anar. Tanmateix, sí que sé, per tot el que m'han explicat i pel que he vist a les xarxes socials, que ha anat molt bé. Era una reivindicació pendent poder gaudir d'un festival a les terres de la boira. I ara ja està.   

També cal remarcar que es tracta del primer festival de novel·la negra organitzat íntegrament per dones. Aquesta era una altra reivindicació: la presència de més dones en aquests afers, sobretot després de la polèmica sorgida  arran de la manca de dones finalistes als premis de novel·la del Festival de Gijón.

Una de les ànimes de l'esdeveniment ha estat una de les assassinetes de Noves dames del crim, l'escriptora Montse Sanjuan, mare literària de la sergent Anna Grimm.

Vull felicitar-la a ella, a tota l'organització i a tots els participants i públic. Sé que us ho heu passat genial. Des d'aquí em faig ara el ferm propòsit de no faltar l'any que ve. 

Visca la negror!

dissabte, 4 de juny de 2016

No escatimeu el flit!, de Pop Negre





No escatimeu el flit!, del misteriós autor Pop Negre (pseudònim d’algú, això sembla clar) nascut a Barcelona el 1961, és la novel·la número 23 de la col·lecció Crims.cat de l’Editorial Alrevés. Un text distret i proper, de només 178 pàgines, que es llegeix molt agradablement en un tres i no res.
L’obra s’articula al voltant d’uns pocs personatges (un periodista, una mossa d’esquadra que treballa a Afers Interns, un amant del jazz amic del periodista, un advocat, un empresari corrupte i fatxa, una sicària d’alta volada, unes quantes víctimes...) i pretén establir un paral·lelisme entre l’esclavitud d’abans (no escatima el flit quant a la culpabilitat d’un bon nombre d’empresaris catalans que es van enriquir amb aquesta pràctica) i l’esclavatge actual, que sembla diferent i menys salvatge, però que en realitat no ho és.
El misteriós Pop Negre no s’està de denunciar els actuals empresaris de casa nostra, que serveixen d’extrapolació de molts altres empresaris d’arreu del món que exploten sense escrúpols, de manera bàrbara, els treballadors indefensos del mal dit tercer món. Tampoc no s’està de posar en entredit l’honestedat d’una part dels representants de tots els cossos policials de l’Estat.    
Fins aquí la clara intencionalitat del llibre, que ve amanida amb la recreació d’un munt d’espais barcelonins, certs punts de significatiu sarcasme i algunes dosis de tendresa. Jo voldria comentar al misteriós Pop Negre que m’ha semblat que s’ha quedat curt, sobretot en la descripció de la interioritat de certs personatges i en la recreació d’algunes situacions que m’hauria agradat viure en directe i no explicades en discurs indirecte cap al final de la ficció. Amb això vull dir que la trama li donava per unes quantes pàgines més, que se’ns acaba massa aviat, que en el futur es concedeixi ‒i ens concedeixi‒ més temps i més paraules. Els lectors, si més no jo, així l’hi ho reclamem.
Per cert, no puc deixar de dir que m’encanta la portada. Aquest toc de Pop Art (Pop Art i Pop Negre, ves per on) el trobo ideal.   
Una lectura molt adient per a l’estiu que s’acosta, negrots.


El violí mut: el meu relat en veu alta (àudiollibre)




Avui us presento un projecte fantàstic, que em sembla que pot tenir molt de futur. Aquí no tenim gaire costum de llegir a través d'audiollibres, però en altres països és una pràctica bastant estesa. Molta gent, mentre viatja en cotxe o mentre treballa, escolta literatura. També és un sistema magnífic per a gent gran, que es cansa llegint; per a gent cega o amb poca visió; per a gent malalta. La possibilitat de continuar gaudint de la literatura quan no es pot fer d'una altra manera és sempre una boníssima notícia.    

Ara comptem amb un grup de lletraferits (experts en doblatge i en lectura en veu alta, rapsodes  excel·lents amb unes veus increïbles) que s'han engrescat a fer-nos arribar la literatura a través de l'orella. Han creat el col·lectiu En veu alta (enveualta.cat) i estan començant a treballar. Amablement, han demanat la meva ajuda, ja que volien començar amb algunes relats negres. De moment, estan treballant en alguns dels contes de les dues antologies de Llibres del Delicte que jo he coordinat, Elles també maten i Noves dames del crim. Hem triat els textos que ens han semblat més adients per les seves característiques i la seva extensió.  

El primer que han enllestit és el meu relat, inclòs a Noves dames del crim, titulat El violí mut. No us podeu imaginar la sensació de sentir-lo llegit amb tant d'encert, tanta emoció, de notar com algú s'ha identificat tant amb el text i l'ha comprès tan bé. Amb molta il·lusió us enllaço tot seguit l'àudio de la meva història (inclòs a la pàgina d'enveualta, com un dels primers exemples). La veu és la de Miquel Llobera. No cal que us en faci el panegíric perquè de seguida podreu jutjar per vosaltres mateixos. 

Estic feliç. L'escriptura, que a priori és una feina solitària, m'ha ajudat a conèixer persones increïbles, gent que es desviu per l'art i la cultura, però sobretot grans amics.

Espero que us agradi, negrots. Gaudiu-lo sencer, fins al final. Paga molt la pena.