Harlem Nocturne

divendres, 19 setembre de 2014

Convocatòria del II Premi Memorial Agustí Vehí Vila de Tiana de novel·la negra en català





L’Associació en Negre, en col·laboració amb l’Ajuntament de Tiana i l’Editorial Alrevés/Crims.cat , a través de la col·lecció Crims.cat, convoquen el II Premi Memorial Agusti Vila de Tiana de novel·la negra que es regeix per les següents bases:

1-Hi podran optar novel·les originals escrites en llengua catalana que s’adscriguin al gènere negre.

2-L’extensió de les novel·les serà d’un mínim de 125 pàgines i un màxim de 280, escrites a Times New Roman 12 i amb un interlineat de 2 espais.

3-La presentació dels originals es tancarà a les 12 del migdia del dilluns 15 de desembre de 2014.

4-Les obres es presentaran exclusivament per correu electrònic a l’adreça de correu associacioennegre@gmail.com. S’enviaran dos fitxers, un amb l’obra, sense signar, i un altre amb la plica corresponent on hi ha d’haver nom complet, mail, telèfon, adreça i DNI del participant.

5-Un cop presentades a concurs les obres no podran ser retirades ni modificades.

6-La novel·la guanyadora obtindrà un total de 1.500 euros, dels quals 1.000 corresponen als drets d’autor que es faran efectius en el moment de la publicació de la novel·la  per part de l’editorial Al Revés a la col·lecció Crims.cat.

7-El jurat del premi s’anunciarà en propers dies i sempre abans del lliurament del guardó.

8-El premi es lliurarà en el decurs del festival Tiana Negra.

9-El jurat podrà resoldre qualsevol qüestió que no estigui contemplada en les bases.


Us animem a participar-hi!
 
Apa, a escriure! 
 

 
 

dimarts, 16 setembre de 2014

Tirem d'hemeroteca: un doble crim del segle passat




Avui us vull explicar una història, negrots.
 
Aquest estiu, tot petant la xerrada tranquil·lament amb un amic, va sortir a la conversa la qüestió de la novel·la negra, cosa normal. De la novel·la negra, com també passa sovint, vam acabar derivant cap als crims, la sang, la violència, la truculència, etc. etc.
Una perfecta conversa per al temps de la calor, vet aquí. 
 
El cas és que el meu amic, que es diu Miguel Mateo i és natural del petit poble aragonès de Castejón de las Armas, em va esmentar un article que havia aparegut publicat feia uns anys en un dels blogs de l'Heraldo de Aragón. L'article, signat per Mariano García el 2010, li havia cridat l'atenció. L'autor es feia ressò -via hemeroteca- d'un terrible doble crim passional que havia tingut lloc a principis del segle XX en aquell tranquil llogarret.  
A banda de la curiositat que un succés així genera, allò que més gràcia li va fer al meu amic no va ser la cosa de la sang i el fetge, ni tampoc descobrir les ànsies assassines d'un seu antic veí, sinó el llenguatge amb el qual estava redactada la notícia original.
 
Realment, el text paga la pena. Fins i tot a mi, que estic molt acostumada a llegir els diaris del segle XIX amb motiu de la meva recerca acadèmica, m'ha resultat hilarant. No dubto que la premsa de l'època aconseguís subjugar els seus lectors, però per a nosaltres la llengua i l'estil emprats són extremadament divertits, gairebé paròdics, com si els haguéssim manllevat de les historietes d'un tebeo. 
La bola, bla bla bla.
 
El meu amic m'ha enviat l'enllaç i jo us el penjo aquí.
Estic segura que us ho passareu molt bé. 
Fins aviat, negrots. 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

dilluns, 15 setembre de 2014

Homenatge a Josep Forment





El passat dia 13, en el marc de la Setmana del Llibre en Català, vam fer un homenatge de comiat a l'amic i editor d'Alrevés Josep Forment. Em van demanar que hi intervingués. I per a mi va ser un gran honor. Per si us interessa recordar-lo, aquest és el text que vaig llegir.



Abans de res, vull dir que em sento molt honorada de poder ser aquí, compartint amb tants amics aquest intens homenatge al nostre admirat Josep.
Normalment, no sóc partidària de llegir les meves intervencions. M’agrada més parlar amb llibertat, però avui em sembla que no ho faria gaire bé. Estic massa emocionada, de manera que serà millor que llegeixi les paraules que he escrit.
Vull unir la meva veu i el meu sentiment a la família d’en Josep. A l’Olga, la seva esposa. I a en Pol, el seu fill. I, per descomptat, als seus companys de l’Editorial Alrevés: Gori, Ilya, Roger i Marc. Sabeu que em sento molt propera a tots vosaltres.
El dia 9 de juliol en Josep va volar per sempre. Fou un cop de martell que no es pot pair. Tan inesperat, que ens va deixar (de fet, encara ho estem) en estat de xoc. Els que l’estimem, vam escriure coses. Vam parlar de la seva bonhomia, de la seva saviesa, de la seva humilitat, de l’amistat, la companyonia, la modèstia, la humanitat. Vam lloar la seva tasca com a editor, traductor, escriptor, etcètera.
Però avui, quan han passat dos mesos (ja dos mesos!) de la seva marxa, jo no vull repetir tot allò que ja vam dir, tot allò que tothom que el va conèixer ja sap perfectament. 
I és que passa una cosa. Passa que no em conformo. Que no vull fer-ho. Per això cito la ràbia, la incomprensió, el buit. Per això remarco i m’encego amb mots com orfandat, absència terrible, silenci. Vull remembrar cada un dels dies que han passat des que no hi és per constatar que ens manca, que el tenim al cap, que ens és difícil continuar sense ell. Que no hi ha dret. Que no hi ha dret! Que estem emprenyats, desconcertats, ferits. Que no entenem perquè algú ens l’ha pres quan no tocava. 
Temprano levantó la muerte el vuelo, que diu el poeta,
temprano madrugó la madrugada,
temprano estás rodando por el suelo.
I jo hi afegeixo, també com el poeta:
No perdono a la muerte enamorada,
no perdono a la vida desatenta,
no perdono a la tierra ni a la nada.


No, no els perdono. Per això invoco la poesia, que ell tant s’estimava.
Em veig a mi mateixa llevant-me un matí d’aquest estiu i pensant: ai, tal cosa que ara no recordo, això ho deu saber en Josep Forment. I després caure, caure en un pou, com una pedra. Perquè no puc escriure-li per preguntar-li. Perquè no hi és.   
I per això em rebel·lo. I no sé si faig bé. Potser caldria haver escrit una elegia a l’ús. Però no vull fer-ho. No vull que això sigui un comiat. No vull. 
Hi ha una creença universal, un lenitiu per a les nostres ànimes, que afirma que les persones continuem vivint mentre algú ens recorda. Tal vegada aquesta idea només és això: un consol, un bàlsam. Però ara no importa, perquè sé que en Josep avui és aquí. I hi serà molt de temps, perquè som un munt de gent que el vam conèixer, el vam estimar i no deixarem de recordar-lo.
I, a més, no us n’oblideu: tenim la poesia. La poesia: per consolar-nos, per pronunciar-la (en veu alta o en un murmuri) quan la necessitem. La poesia, que no té idioma. Perquè va directament al cor.
Per això vull acabar amb un fragment d’un poema que Luis Rosales, un poema que va dedicar al seu amic mort Juan Panero.

y ahora
la nieve de empezar a ser bastante
sigue cayendo,
y siento sus palabras que van haciendo un nudo con mi
sangre
un nudo en aquel tiempo


—No lo olvides;
la muerte no interrumpe nada—

y
como empieza a latir el pulso de un enfermo,
se fue haciendo la niebla,
se fue haciendo el silencio cuando te fuiste, Josep.
y yo seguí contigo,
y yo seguí callado entre la sombra,
y yo seguí callando,
callando hasta nacer y hasta nacerte.

 
 
 

dijous, 11 setembre de 2014

Els silencis dels pactes, de Marc Moreno






Els silencis dels pactes, sisè títol publicat per l’Editorial Llibres del Delicte, és la tercera novel·la del barceloní Marc Moreno. Un text relativament breu (205 pàgines), àgil i lleuger, que es llegeix en un tres i no res i que sens dubte fa passar al lector una estona molt agradable.    
Moreno està decidit a posar negre sobre blanc tots els draps bruts de la societat actual. Per aquest motiu, cada una de les seves incursions en el gènere estan revestides d’un inequívoc aire de denúncia. En aquest cas, la impunitat amb què actuen certs membres de l’empresariat; el joc brut (intents de suborn, calúmnies, mentides) que empren per sortir-se amb la seva i legalitzar certs negocis no gaire nets; l’ús de la violència (tenim sicaris en el més pur sentit de la paraula); i la depravació sexual, que pot desembocar en el crim.  
L’acció té lloc al Maresme, concretament a Mataró, i allà topem també amb una mossa d’esquadra amb molt males puces, una periodista que es troba enmig d’un embolic monumental, i una política professional que, sortosament, decideix ser honesta. Tothom està molt crispat. I em pregunto si aquesta circumstància, que queda reflectida en tots i cadascun dels personatges de la novel·la, serà també el reflex de la societat que Marc Moreno vol plasmar. Realment vivim en aquest estat de nervis, d’incomoditat, de mal humor? Si és així, més val que, tots plegats, ens ho fem mirar.
Alguns dels personatges estan dibuixats des de la ironia. D’altres, amb una certa calidesa. Uns tercers, des de la crítica més evident. Però tots, absolutament tots, representen un model de l’heterogènia fauna amb la qual, a voltes sense saber-ho, tots nosaltres convivim.   
En resum: un llibre amè i proper, amb una trama ben aconseguida, que representa una baula més en aquesta narrativa negra de proximitat a la qual Moreno ja ens té acostumats. Espero que en gaudiu.
Avui és 11 de setembre. Per tant, us desitjo una feliç diada, negrots.         
 
 

dilluns, 8 setembre de 2014

Llort: Herències col·laterals






En més d’una ocasió, quan he intentat comentar l’obra de Lluís Llort, he hagut d’aturar-me uns instants per poder triar, amb deteniment, els adjectius. No volia fer-ne servir cap que no fos adient. No volia que ningú, en llegir-me, es confongués  respecte a allò que jo pretenia expressar. A dia d’avui, les circumstàncies no han canviat gens. M’assec a parlar de la seva darrera novel·la, Herències col·laterals (RBA, 2014), i em torno a trobar en la mateixa situació.
Quedi clar que, amb aquesta afirmació, estic esmerçant també el meu primer elogi. Considero que Lluís Llort (que signa només com a Llort) és un escriptor que destaca per la seva acusada personalitat, independència creativa i claredat d’idees. Per això és tan difícil de definir. Al costat de novel·les que podríem considerar “negres” o “criminals”, en trobem d’altres que exploren altres límits, altres gèneres. Sempre amb la voluntat de reflectir de manera directa ˗i valenta˗ les incongruències del món que tenim al voltant.
L’autor no té pèls a la llengua. És eclèctic i intel·ligent. A Herències col·laterals construeix una trama fosca i original que, amb fina perspicàcia i formidable ironia, reflecteix qüestions tan punyents com el maltractament, la violació, l’assassinat per revenja, les dificultats de les relacions familiars, l’amor entre pares i fills, la incidència en el present de les accions del passat o la problemàtica de la gent gran.
Un advocat de renom arriba a un acord amb una velleta. Li pagarà una pensió mentre visqui, però es quedarà amb el seu pis de l’Eixample quan la velleta es mori. Ningú no sap que la velleta en qüestió té un passat... poc convencional. Ningú no sap quants anys viurà. Ningú no sap que, per acabar-ho de complicar, la vida es diverteix amb nosaltres i ens sorprèn sovint amb una rècula d’imponderables difícils de preveure...
Herències col·laterals es llegeix en un sospir. Ens enganxa. Es converteix en un nou exemple de la riquesa del gènere negre, de la seva capacitat per créixer i evolucionar.  No es tracta d’un text complicat. Al contrari. Llort també l’encerta quan és capaç d’escriure de manera depurada, amb un estil treballat i curós, però alhora perfectament llegible per a un públic ampli.  
La novel·la té algun moment decididament delirant, però no afecta a la versemblança. Crec que aquest és un bon valor. Ens col·loca en una tessitura que ens empassem plaentment perquè, des del primer moment, ens obliga a entrar dins del seu univers. Amb dues històries entreteixides, que basculen al llarg d’un bon nombre d’anys, l’autor demostra que hom pot ser perfectament despietat recolzant-se en l’enginy i en l’humor negre.   
Ja ho he dit altres vegades, però no em canso de fer-ho. ¿Quan quedarà clar que Lluís Llort és, a hores d’ara, un dels nostres millors narradors? Espero que, amb Herències col·laterals, resti assumit per sempre.  

Que passeu una bona setmana, negrots.  
 
 
Fotografia Ana Portnoy
 

dissabte, 6 setembre de 2014

5 anys! “A l’ombra del crim” fa 5 anys!






Benvolguts negrots,
Avui estem de celebració. I no una celebració qualsevol, no. Què va! Avui complim 5 anys.
5 anys!
 
És una xifra que ja fa respecte. Estem parlant de 1825 dies! 1825!
Jo diria que tal esdeveniment es mereix quelcom especial.
I, com us podeu imaginar, poques coses resulten tan especials com publicar una novel·la.
Per a molts de vosaltres no és un secret, perquè ja fa dies que s’ha fet públic. Tanmateix, jo he esperat que arribés l’aniversari per penjar-ho aquí.  
Sí, negrots, sí. El mes que ve (octubre) apareixerà la meva primera novel·la publicada (en tinc d’altres al calaix, però allà es quedaran). Es titula La dona de gris i l’edita Llibres del Delicte. És un text molt psicològic, carregat d’atmosfera, que confio que us agradarà.  
De moment, vull celebrar aquesta diada tot compartint amb vosaltres la portada del llibre.
Estic molt emocionada. I, com sempre, no puc acabar sense agrair infinitament la vostra fidelitat, complicitat, simpatia, interès i “carinyo”.
Els meus negrots sou els millors!  
Us aniré informant puntualment de tot. De moment, desitjo que passem tots plegats un feliç dissabte!
 


El web "Mucho más que un libro" ens ha dedicat aquesta entrada (llegir aquí). Moltes gràcies! Ser motiu de post en un altre espai és tot un honor.

 

divendres, 5 setembre de 2014

"Elles també maten" novament a TV3






Hola, negrots

Novament tenim una notícia sobre l'antologia de relats  Elles també maten.
 
Avui, quan tot just comença la Setmana del Llibre en Català, Ricard Ruiz Garzón ha recomanat el llibre als Matins de TV3.
 
No cal dir que li estem molt agraïts!

Us deixo tot seguit l'enllaç del vídeo. Si el pitgeu, hi anireu directament. M'hagués agradat penjar-lo en versió pantalla, però avui Internet se m'ha revoltat i no hi ha manera.

En qualsevol cas, és molt fàcil. Pitjar i mirar.

Nosaltres sortim sobre el minut 12, però us recomano visionar tot el vídeo. És molt interessant. I, d'altra banda, subscric absolutament tot el que diu Ricard Ruiz sobre el gènere negre, els llibres en català, la indústria editorial, etc. etc.

Continuem...

Les dones assassines som a tot arreu!

Lee Child, la Setmana del Llibre en Català i recomanacions de Ricard Ruiz Garzón - Televisió de Catalunya