Harlem Nocturne

dimecres, 28 de setembre de 2016

Entre dos fills, de Maria Vilanova i Vila-Abadal



Entre dos fills, de Maria Vilanova i Vila-Abadal, és una novel·la especial, dura i colpidora, composta directament des de les entranyes. Reporta un cas real, de manera que la podríem enquadrar dins del subgènere non-fiction, malgrat que la història està clarament novel·lada i els noms i les dates han estat modificats per no comprometre les persones que de veritat la van viure. Amb tot, l’autora va decidir-se a escriure-la per encàrrec explícit de la principal afectada pels fets, una mare que es va trobar davant d’una experiència insòlita i demolidora (que no revelaré). Aquesta mare, amb esperit generós, ha volgut compartir la seva vivència per tal que resulti útil a d’altres persones. Realment, l’objectiu el poso humilment en dubte. No sé si la seva experiència pot servir de lenitiu o d’exemple a ningú: el que va viure va ser tan inaudit i espantós que, en cas de produir-se algun afer similar, em sembla que cada implicat el trampejaria a la seva manera, mirant de tirar endavant com fos possible. 
En qualsevol cas, Entre dos fills és un text excel·lent, de la mesura adequada, que ens enganxa des del començament i no ens permet deixar-lo. Jo el vaig llegir en unes hores, amb el cor trist i la sorpresa a flor de pell, preguntant-me com és possible que succeeixen certes coses. Tractada com una tragèdia, no és gratuït que les diferents parts de la novel·la vagin introduïdes amb citacions de tragèdies clàssiques: Èdip rei, Antígona, Els set contra Tebes, Èdip a Colonos, Otel·lo, Macbeth, Prometeu encadenat, Ifigènia a Àulida i Romeo i Julieta. Amb diverses mirades i veus narratives, Maria Vilanova l’encerta de ple. A les pàgines del llibre no hi ha res sobrer. Tot i estar centrat de manera intimista en el dolor del personatge principal, no es recrea en el desastre més del necessari. L’autora intenta apropar-s’hi, escriu un text ple de reflexions filosòfiques i preguntes vitals, interpel·la constantment el lector, però aconsegueix, malgrat la duresa del tema, mesurar suficientment el drama. D’altra banda, atorga a la trama un crescendo d’intriga, oferint la informació a petites dosis, que moltes novel·les de crims voldrien aconseguir.
Us recomano Entre dos fills. Un cant a l’amor matern, a l’acceptació del patiment que la vida ens depara, a la resiliència que ens permet no tirar la tovallola per més desesperats que puguem estar. Un bon encert de Llibres del Delicte, que ha publicat el títol en la seva col·lecció generalista, DeLite, amb el número 3.

     

dimarts, 27 de setembre de 2016

Convocatòria del IV Premi Agustí Vehí-Vila de Tiana









S'acosta gener. I amb gener, s'acosta la cinquena edició del Festival Tiana Negra. Però abans, els negrots que escriviu heu de tenir presents les bases de la IV edició del Premi Agustí Vehí-Vila de Tiana. Tot i que estan publicades en el blog d'En Negre i a les xarxes, he pensat que no estaria de més recordar-les aquí. O sigui que som-hi. A teclejar amb força, que no hi ha gaire temps!


L’Associació en Negre, l’Ajuntament de Tiana i l’editorial Alrevés, a través de la col·lecció Crims.cat, convoquen el IV Premi Memorial Agustí Vehí, Vila de Tiana de novel·la negra que es regeix per les següents bases:


1-Hi podran optar novel·les originals escrites en llengua catalana que s’adscriguin al gènere negre.
2-L’extensió de les novel·les serà d’un mínim de 110 pàgines i un màxim de 280, escrites a doble espai, amb font Times New Roman 12.
3-La presentació dels originals es tancarà a les 12 del migdia del dilluns 28 de novembre de 2016.
4-Les obres es presentaran exclusivament per correu electrònic a l’adreça de correu associacioennegre@gmail.com. S’enviaran dos fitxers, un amb l’obra, sense signar, i un altre amb la plica corresponent on hi ha d’haver nom complet, mail, telèfon, adreça i DNI del participant.
5-Un cop presentades a concurs les obres no podran ser retirades ni modificades.
6-La novel·la guanyadora obtindrà un total de 2.000 euros, dels quals 1.000 corresponen a l’avançament de drets d’autor que es faran efectius en el moment de la publicació de la novel·la  per part de l’editorial Al Revés a la col·lecció Crims.cat i els altres 1.000 són aportats per l’Ajuntament de Tiana i s’atorguen en el moment de concessió del premi.
7-El jurat del premi estarà format per Albert Figueras, Àlex Martín, Anna Maria Villalonga i Sebastià Bennasar.
8-El premi es lliurarà en el decurs del festival Tiana Negra 2017, el 20 de gener de 2017
9-El jurat podrà resoldre qualsevol qüestió que no estigui contemplada en les bases.


Fins aviat, negrots.   



dilluns, 26 de setembre de 2016

EnVeuAlta a Ràdio4: hi hem anat i ho hem explicat





Amb en Miquel Llobera, un dels seus impulsors, avui hem anat al programa Els Matins de Ramon Castelló, a Ràdio4, a explicar el nostre projecte de llegir EnVeuAlta.  Ha estat emocionant fer-lo públic a través de les ones, perquè tant la ràdio com els nostres relats comparteixen el mateix suport. Són per "sentir", per "escoltar". 

Aquí trobareu el podcast del programa per tal que pugueu gaudir-ne si us ve de gust. I, per descomptat, us convidem a entrar a la pàgina d'EnVeuAlta i fruir dels relats, que esperem que us agradin tant com a nosaltres.

Feliç dilluns de tardor, negrots.




diumenge, 25 de setembre de 2016

Perdre la por a llegir novel·la negra




Quan ens referim als índexs de lectura i de lectors de novel·la negra (en trobades, festivals, taules rodones, congressos, etcètera), sovint arribem a una sèrie de conclusions que, si fa no fa, tots compartim. Una d’elles és un fet objectiu: es venen pocs llibres. Una altra és una afirmació derivada de l’observació de l’entorn i de les manifestacions de professors i pares: el jovent no llegeix (ni negre ni res). Com a conseqüència, acabem resumint així l’estat de la qüestió: el gènere negre s’escriu molt però es ven poc i interessa només als vertaders aficionats, que conformen un món endogàmic i d’una mitjana d’edat que va augmentant imparablement. Els festivals estan plens de gent “madura” i mai no hi ha prou joves que ofereixin l’esperança del desitjable relleu.
Fa molt de temps que, tot fent conversa amb gent i parant atenció al món que m’envolta, he detectat una circumstància de la qual no se’n parla. Podria semblar poc rellevant, però, atesa la situació precària del món del llibre de gènere, jo diria que no ho és. M’explicaré.
Si deixem de banda els acadèmics, erudits i altres espècies elitistes que menyspreen la literatura popular perquè la consideren menor, de segona categoria i d’estar per casa, existeix tot un altre conjunt de lectors que tampoc no s’acosten al negre. Parlo de persones que llegeixen, que freqüenten les biblioteques, que visiten les llibreries, que compren llibres. És a dir, parlo de lectors habituals. Els he observat en diversos indrets, hi he tingut xerrades, ens hem comunicat. I he detectat un problema que no té a veure amb elitismes ni erudicions acadèmiques. Simplement, hi ha lectors que no s’acosten al gènere perquè els causa por i prevenció, perquè en tenen un concepte totalment equivocat. S’imaginen que les novel·les negres són novel·les fastigoses, dures i aterridores, farcides de sang i fetge i de personatges menyspreables, d’idees malèfiques i repugnants. S’imaginen que transmeten un mal ensenyament, que es complauen en la brutícia i la maldat. I es pensen que patiran molt llegint-les, que hi trobaran imatges terrorífiques que els amargaran la lectura. Així ho he detectat.
Evidentment, no deixa de resultar curiós. Entranya una ironia oximorònica que una literatura de caràcter popular, titllada precisament de ser escapista i d’entreteniment, generi aquests apriorismes entre gent que no l’ha provat mai o que ho ha fet molt poc. Molts de nosaltres, afeccionats, escriptors o estudiosos negrots, ens hem sentit a dir en més d’una ocasió: “Ostres, malgrat que t’agrada tant el gènere negre, ets normal, simpàtica, riallera, bona persona”. Què es pensaven, que anàvem amb dalla i forca? Els prejudicis són brutals, com podeu comprovar.



Un cop vist com està el pati, la meva reflexió d’avui posseeix una intenció clara. Es tracta de fer arribar a aquest grup de potencials lectors que la novel·la negra no té res a veure amb aquests prejudicis sense sentit, fruit del desconeixement, de la superstició i d’un heretat obscurantisme. Hem de militar com a negrots per tal de fer entendre a aquests lectors que el gènere és amplíssim i divers. Que hi trobaran una oferta enorme, que no sempre hi ha crims esgarrifosos, que no sempre hi ha policia, que és un gènere on hi apareix l’humor, l’amor, la comprensió envers les persones. Que les tipologies són nombrosíssimes: espies, judicis, enigmes, misteris, suspens, robatoris, etcètera, etcètera. Que hi poden trobar personatges fascinants i entranyables, que poden riure a cor què vols, que poden descobrir realitats socials que desconeixen, que poden visitar ciutats i països de tot el planeta. Que el negre conté molta psicologia, moltes ganes de mostrar el món (amb el seu cantó dolent, és clar, però també amb el bo). Que en el fons, les novel·les de crims no fan altra cosa que reflectir l’etern enfrontament entre el bé i el mal, i que això ho fan exactament igual els dibuixos animats per a nens (només cal pensar en Silvestre i Piolín, Tom i Jerry o el Coiot i el Correcamins).
Els prejudicis injustificats mai no són bons. I de la mateixa manera que una novel·la de ciència-ficció no és una novel·la de marcians de color verd, una novel·la negra no és una novel·la de patiment, d’exaltació del crim o d’incitació a la maldat. Al contrari. Precisament, un dels seus trets més ortodoxos i característics consisteix en la restauració de l’ordre social. En atrapar el dolent i recuperar la tranquil·litat.
Crec que tots nosaltres, els que gaudim amb el gènere, l’escrivim, el divulguem i l’estudiem, hauríem de tenir present aquest sector de públic i fer pedagogia. I als que encara no us heu  atrevit amb el gènere, us aconsello visitar el vostre llibreter de capçalera i parlar-hi a fons. Segur que el llibreter sabrà recomanar-vos el llibre més adient per obrir boca.
Què n’opineu, negrots?


diumenge, 18 de setembre de 2016

El cos deshabitat, d’Esperança Camps





El cos deshabitat, d’Esperança Camps, és una novel·la publicada a principis de l’any 2009, guanyadora del Premi El Lector de l’Odissea. Per desgràcia i per coses de la vida, fins ara no havia arribat a les meves mans. Tanmateix, així que l’he tingut, l’he devorat com una boja.
El llibre és esplèndid des de tots els punts de vista (temàtic, estructural, atmosfèric, estilístic) i està amarat de la personalitat i la capacitat creativa i innovadora de la seva autora. No és una novel·la negra, però podria ser-ho. Podria formar part de la nòmina dels títols postnoir, com ja vaig considerar que passava amb una altra novel·la de Camps, molt més recent: L’illa sense temps. Dic que podria ser negra perquè, a banda de disseccionar les interioritats de la parella de protagonistes, tota la trama es fonamenta en un crim. En un crim encarregat per terceres persones molt poderoses. I fins aquí puc llegir.
L’acció transcorre a Menorca, el lloc de naixement de Camps, i la novel·la conté, a banda del que ja he indicat, una magnífica reflexió sobre l’escriptura, l’art de les paraules, les dèries dels escriptors, els premis literaris i la literatura. Res tan postmodern (i postnoir) com aquests exercicis metaliteraris.


Dit tot això, i després de recomanar-vos vivament la lectura d’El cos deshabitat, no puc fer cap altra cosa que elevar una queixa formal, a qui correspongui. Em temo que ens toca una mica a tots, però especialment als responsables de la cultura. Per què punyetes una autora com Camps no és reconeguda, promoguda i publicitada com es mereix? Per què en aquest malaltís país nostre (ara em refereixo a l’àmbit complet de la llengua catalana), no tractem els nostres bons escriptors i artistes com els pertoca pel seu talent, la seva vàlua i les seves aportacions? Per què traduïm i portem d’arreu alguns autors que no els arriben ni a la sola de la sabata (no tots, és clar) i els venem com si fossin espatarrants?
M’entristeix molt comprovar, també, la poca connexió entre les Illes, el País Valencià i Catalunya. M’entristeix molt que els autors de cada zona visquin tancats en una mena de guetto literari del qual resulta gairebé impossible sortir. I sé que, des de l’any de la publicació d’El cos deshabitat, s’ha avançat una mica, sí, en sóc conscient. Però mai no és prou, perquè encara hi ha una manca d’interrelació que fa feredat.
Serveixi aquesta meva ressenya per demostrar que les novel·les no caduquen, que ens hem de donar a conèixer arreu del territori i que Esperança Camps és una escriptora per a mi de referència, com la copa d’un pi.
Feliç diumenge, negrots.   



dissabte, 17 de setembre de 2016

La donna in grigio. M'han fet una entrevista en italià a la Revista italiana de literatura Cuéntame





Estic tan contenta que no cabo a la pell. Avui s'ha publicat l'entrevista que Laura Mongiardo, una de les persones que més ha aprofundit en la meva novel·la La dona de gris, em va fer per a la Revista de Matteo di Giulio Cuéntame. Aquí us l'enllaço, perquè la mireu. Crec que s'entén força bé, però almenys us pot fer gràcia fer-li una ullada.

Gràcies, Laura. Gràcies, Matteo.




divendres, 16 de setembre de 2016

El meu relat "Errare humanum est" en veu alta




El meu relat "Errare humanum est", inclòs dins del recull Els crims nostrats, ja es pot trobar enregistrat en àudio per EnVeuAlta. Com ja sabeu d'altres vegades, els experts intèrprets i dobladors d'aquest col·lectiu no fan una gravació lineal i simple del text, sinó que l'interpreten amb tots els detalls: efectes sonors, música, veus dels personatges. La veritat, són uns artistes. Aquest meu relat, que té un marcat to humorístic, és especialment interessant. Té més personatges que cap altre que hagin gravat i també és més extens.

El cert és que fa tant de riure que jo mateixa no puc parar quan l'escolto. Oblido que en sóc l'autora, em deixo anar i ric a cor què vols. Us aconsello no deixar-lo passar. Us divertireu moltíssim!

Gràcies, EnVeuAlta!

Premeu aquí sota, damunt del títol, i el podreu escoltar. Que en gaudiu molt, negrots!