Harlem Nocturne

diumenge, 16 de desembre de 2018

Rapsòdia per a un mort, de Margarida Aritzeta




Rapsòdia per a un mort és la tercera entrega de les aventures de la inspectora dels mossos d'esquadra Mina Fuster. Bé, la tercera entrega en forma de novel·la, perquè com sabeu la història de la Mina va començar amb un relat fantàstic a Elles també maten. Un relat intitulat L'assassinat de la venedora de cupons, que podeu escoltar AQUÍ enregistrat en àudio per EnVeuAlta.   


Rapsòdia per a un mort és una novel·la deliciosa. Cada un dels títols de la nissaga Fuster té característiques diferents i pròpies. Aquí us enllaço les ressenyes dels anteriors perquè ho pugueu llegir i recordar: L'amant xinès, Els fils de l'aranya. En el cas de Rapsòdia per a un mort, Aritzeta converteix la seva heroïna també en víctima. Per uns motius que no revelaré, es veu investigada i posada en tela de judici, de manera que la ficció novel·lesca transita per uns camins una mica diferents dels habituals. 

Aritzeta s'ho va passar pipa escrivint aquest llibre. És un fet d'una evidència incontrovertible. I des d'aquesta seva felicitat va crear una novel·la oberta, distesa, rica, àmplia i curulla de matisos. Hi passen moltes coses que haureu de descobrir amb la lectura, però jo diria que l'aparició de certs nous personatges, dibuixats amb enorme intel·ligència i sensibilitat, és un dels grans encerts del text. Quan t'hi endinses, no pots evitar identificar-te ràpidament amb l'onclo Gros, en Genís, la Trini... Aritzeta fa una extraordinària tasca de documentació en el si de la comunitat gitana de Tarragona, tasca que atorga versemblança als fets i a les paraules, perquè la indagació lingüística i el seu reflex en els diàlegs és també clarament remarcable. Evidentment, la novel·la conté també un al·legat contra el racisme, contra els prejudicis; l'autora confegeix un retrat del nostre present més estricte (llaços grocs inclosos) i hi trobem un parell de crims que fan molta pena. No s'està de res, però sempre des d'una profunda i empàtica comprensió de la condició humana.       


Les històries de la Mina Fuster acostumen a conviure amb un munt de referències intertextuals, en especial relacionades amb el món de la música, però no únicament. A Rapsòdia per a un mort hi trobem música, és clar, però també hi trobem poesia, i els versos de Salvat Papasseit, la mare del qual era gitana, ressonen amb claredat entre les pàgines:

I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja...

Quina meravella poder trobar avui, enmig del brogit de tanta obra que no s'hauria d'haver publicat mai, un text complet i madur, lliure i volador, escrit des del mestratge i la saviesa, però sense complexos ni reverències a cànons encotillats. 

Podria dir moltes més coses, però ja no seria una ressenya, sinó un estudi. D'altra banda, el meu compromís de no revelar res m'obliga a tancar la boca al voltant de detalls que m'agradaria compartir. Però no ho faré. Els heu de descobrir vosaltres. No deixeu passar Rapsòdia per a un mort, negrots. Us ho passareu tan bé llegint-lo com l'autora escrivint-lo, perquè ens ha traspassat sens dubte tot el seu entusiasme i savoir faire. 

Que tingueu un feliç diumenge. 





dimecres, 12 de desembre de 2018

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: M'enterro en els fonaments




M'enterro en els fonaments és una de les novel·les més reeixides i conegudes de Manuel de Pedrolo. Escrita l'any 1961, no es va publicar fins el 1967. Tot i que no pertany al grup de les obres negres pedrolianes considerades canòniques, M'enterro en els fonaments posseeix un bon nombre dels recursos de la novel·la criminal i d'intriga.   

A la coberta posterior de la recent edició que, amb motiu de l'Any del Centenari, ha fet magníficament Sembra Llibres, hi podem llegir:

En la convulsa Barcelona del final dels anys seixanta, un pare descobreix unes fotos de caràcter sexual a l'habitació del fill universitari. Entre aquestes, però, encara en troba una de més compromesa: la d'un home mort. A partir de la troballa, el pare començarà a investigar l'agitada vida del jove immers fins al coll en les lluites contra la dictadura. 

Suposo que amb aquesta sinopsi les ganes de llegir la novel·la es desperten de seguida. I pagarà totalment la pena, negrots i no negrots. Tanmateix, M'enterro en els fonaments és molt més que un text ple de suspens que ens enganxa des de la primera pàgina. 
  



Es tracta d'un retrat viu i sincer d'una època de dictadura i repressió on cadascú sobreviu com pot. Evidentment, Pedrolo fa una reflexió i una crítica punyents, però construeix la novel·la a partir de la psicologia d'uns personatges dibuixats amb un encert i un detall envejables. El text va molt més enllà de la voluntat de denúncia i del desig de deixar constància d'un moment històric. Pedrolo, a través dels seus protagonistes, ens fa obrir els ulls a les diferències generacionals, a la hipocresia familiar (i social), a la dificultat d'entendre's que sovint amara la relació entre pares i fills.     

M'enterro en els fonaments va de la mentida, dels prejudicis, de l'ocultació, de la incomprensió, del sexe, de l'amor i de la violència, però per damunt de tot és una profunda indagació al voltant d'un tema que sovinteja dins la literatura pedroliana. M'estic referint al dilema moral entre el bé i el mal, a la pregunta terrible de si el fi justifica els mitjans, a la idea dolorosa de la culpa. I Pedrolo no té resposta, per això cap del seus personatges no se salva èticament i per això no ens hi sentim identificats. L'amoralitat no està renyida amb una causa noble i un assassí ho pot ser per molts motius, però no per això deixarà d'haver matat. Trobo molt honesta aquesta visió pedroliana, que confirma un cop més la seva pròpia honestedat personal. 



M'enterro en els fonaments va tenir una adaptació cinematogràfica, intitulada La respuesta (1968-69), dirigida per Josep Maria Forn. Pels problemes amb la censura no es va poder estrenar (en castellà) fins el 1976. La versió catalana encara ens va arribar uns quants anys després, el 1984.    

Ara que Sembra Llibres (com he indicat abans) ha tornar a publicar la novel·la, no teniu cap excusa per a no llegir-la. És una de les consecucions d'aquest centenari, que molts editors s'hagin engrescat de valent. O sigui que ja ho sabeu. Aquestes festes, negrots, enterreu-vos en els fonaments. 





    

dimecres, 5 de desembre de 2018

Avui un relat propi, en lletra i en àudio: El festival, d'Anna Maria Villalonga





Fa uns dies vaig escriure aquest relat. Està dedicat a dues personetes molt importants per a mi. Són la Bruna i en Martí Pastor, dues de les veuetes d'EnVeuAlta. 

A banda de llegir el text, podeu sentir-lo enregistrat AQUÍ. Sentireu la Bruna i en Martí i copsareu tot el seu talent. 




EL FESTIVAL



La Bruna i en Martí són dos petits fantasmes. Viuen en una casa gran i molt vella enmig de la natura, a uns quants quilòmetres del poble més proper. La casa és de pedra sòlida ennegrida pels anys i té una heura enorme que trepa façana amunt, amunt, fins a la teulada. Abans també hi vivia una fantasmota que es deia Maria Isabel, en aquella mansió. A la Maria Isabel li havien caigut totes les dents i sempre duia el llençol brut. No era gaire simpàtica. No parava mai de remugar, de dia i de nit, i es passava les hores arrossegant les cadenes desmenjadament per totes les estances de la casa. Tanmateix, era l’única companyia que els fantasmets tenien.   
Feia un parell d’anys, en un capvespre de vent i pluja, la Maria Isabel va anunciar que havia decidit anar-se’n. Es veu que volia buscar un lloc més poblat i divertit. Que s’avorria com un musclo, va dir la molt poca solta. En Martí i la Bruna van quedar terriblement sorpresos. No s’ho esperaven. A més, mai no havien estat sols, però ella no els va oferir en cap moment l’opció d’acompanyar-la. Al contrari. Sense un bri de consideració, va arreplegar les cadenes a córrer cuita, en un garbuix embullat, i es va esfumar com una esperitada sota els llamps i els trons de la tempesta.      
Al principi va ser estrany, però amb el pas del temps en Martí i la Bruna s’hi van acostumar. Si eren sincers, havien de reconèixer que ells també s’avorrien una mica. Vivien tranquils, però sense emocions. No hi havia res a fer en aquell casalot antic i perdut. Gairebé comprenien que la fantasmota hagués tocat el dos. Només els costava perdonar-li que, abans de fer-ho, no complís amb el seu deure d’explicar-los les tasques bàsiques de la professió. 
‒ És que si volguéssim espantar algú no en tindríem ni idea ‒es queixava en Martí.
‒ Ja, és veritat, però tampoc no tenim a qui espantar.
Per tant, de moment s’entretenien xerrant amb les sargantanes i ajudant les aranyes a teixir les seves teles. Res d’especial.
Però vet aquí que un matí de feia uns quants mesos, de manera totalment inesperada, van aparèixer tres mortals desconeguts. Van arribar en un cotxe gran, rient i esvalotant. Eren tres homes alts i ben vestits que, sense miraments, es van colar dins la mansió. Parlaven a tota veu i ho tocaven tot com si fessin  una inspecció. Palpaven les portes, els vidres mig trencats, les parets, els marbres. Obrien i tancaven les finestres i es carregaven matusserament les teranyines tan laboriosament construïdes. En Martí i la Bruna es van empipar de valent. Amagats rere una cortina polsosa, amb els ulls esbatanats sota els llençols, no se’n sabien avenir.
‒Però què s’han pensat aquests burros? ‒ va protestar en Martí amb to de molta ràbia.
‒Jo què sé ‒va contestar la Bruna‒ Ni que fossin els amos!
Ai, quina premonició! Perquè sí. Malauradament, eren els amos. Els fantasmets de seguida van esbrinar que aquells mal educats que gosaven alterar la pau de la seva morada eren precisament els hereus dels antics propietaris del casalot. Executius amb deliris de grandesa que pretenien obrir una casa de turisme rural de luxe! Posar-hi jacuzzis, piscines, un bufet lliure a la japonesa! Amb les puntes dels llençols eriçades, els dos petits ectoplasmes van adonar-se que el món plàcid que els envoltava estava a punt d’anar-se’n en orris. De primer van sentir-se envaïts i molt enfadats. Allò no podia ser! Ningú no hi tenia dret a fer malbé els seus dominis!
Tanmateix, de cop i volta, a en Martí li va venir una idea.
‒Escolta, Bruna, potser aquesta és la nostra ocasió. Si ens dediquem a espantar aquesta gent, ja no ens avorrirem tant. Podem passar uns dies molt divertits.
‒Sí, ostres! Molt ben pensat. Però... que no te’n recordes que no sabem com fer por?
En Martí va callar en sec. Era veritat! La malcarada de la Maria Isabel no els havia transferit la saviesa fantasmal, que era una obligació dels fantasmes grans amb els petits.
‒Sempre va ser una irresponsable ‒asseverà en Martí. 
‒Irresponsable i lletja ‒va reblar la Bruna.
‒Sí, de lletja ho era molt... Però això ara és igual, dona! El que importa és aprendre l’ofici. Què podem fer?
Van passar uns quants dies donant-hi voltes, mentre el casalot s’omplia d’obrers i de màquines sorolloses que ho removien tot. Els dos fantasmets estaven fets pols. Literalment. Perquè amb tant d’enrenou duien els llençols ben empastifats. Tenien els ànims per terra. No se’n sortien. No feien por ni a la de tres. Havien intentat un munt de coses. Primer van exclamar “Uuuuu uuuuuu” tots dos alhora ‒i mes endavant per separat‒ davant dels treballadors de l’obra, però va ser inútil. Aquella gent ni cas. Fins i tot un dels manobres, com si res, es va eixugar la suor amb el pobre Martí, que va haver de córrer a tirar-se a l’aigua del rierol més pròxim per treure’s la pudor. Un altre dia, mentre arrencava les males herbes del jardí, van colpejar amb les cadenes el cul d’un paleta, però no va notar res. Com que eren cadenes infantils, de fantasmes de poca edat, l’impacte va ser mínim.
Total, que es trobaven a les últimes. I per a postres, no s’estaven divertint. La situació començava a ser seriosa, perquè la casa que coneixien i que estimaven aviat desapareixeria per sempre. Així que no els va quedar cap altra solució, després de meditar-ho intensament, que anar a cercar consell vora el fantasma principal de la comarca, el vell ectoplasma Miqueló, alies el Rata, que vivia en un museu de la capital. La normativa fantasmagòrica només permetia aquest recurs ens situacions límit, perquè en teoria cada membre de la comunitat s’havia d’espavilar tot sol. Tanmateix, aquesta ho era. Es trobaven clarament enmig d’una emergència.
‒És que la Maria Isabel no ens va ensenyar res... ‒argumentà en Martí amb veu tremolosa.
‒No, no ens va ensenyar res de res... ‒confirmà la Bruna, més tremolosa encara‒A més, era molt lletja.
En Martí va pensar que la Bruna tenia una dèria malaltissa amb la lletjor de la Maria Isabel, però va callar. El que importava ara mateix era l’ajut d’en Miqueló, alies el Rata. El cap dels espectres seia en un sillonet de braços al final d’una sala immensa. El museu era gran i ple de quadres antics. El visitava molta gent i en Miqueló s’ho passava pipa deixant anar rosegadors als peus de les turistes. No debades li deien el Rata. Després d’escoltar atentament l’informe de la Bruna i en Martí, va restar una llarga estona en absolut silenci. Els ullots se li bellugaven amunt i avall sota el llençol mentre anava fent:
‒Mmmm, mmmm
Clarament, estava reflexionant. De sobte, va preguntar:
‒Heu dit que hi posaran jacuzzis?
‒Sí.
‒I piscines?
‒Sí.
‒Hi haurà bufet lliure a la japonesa?
En Martí va respondre:
‒Sí, amb peix cru d’aquell que té tant d’èxit.
‒Doncs... ‒Uns instants més de silenci i de cop en Miqueló, el Rata, va esclatar‒ Què hi fem aquí? Anem tots cap allà! Per què coi voleu foragitar aquesta gent? Jacuzzis, piscines, sushi... Això serà un festival! Tots cap a la mansió.
‒Però... però... ‒van murmurar els infants ectoplasmes sense entendre res.
‒Res de peròs ‒va cridar el Rata‒ Vinga, som-hi!
I allà que, en pocs dies, s’hi van instal·lar tots els fantasmes de la comarca. N’eren més de quaranta. De manera que sí, la vida a la mansió, aviat convertida en una luxosa casa de turisme rural amb capacitat exclusiva per a una vintena d’hostes selectes, va esdevenir un festival. La població del més enllà duplicava el nombre de clients, però no tenien gaires ganes d’espantar-los. Era fàcil afeccionar-se a la bona teca, les aigües climatitzades i les bombolles del jacuzzi. En Martí i la Bruna van aprendre quatre tècniques d’urgència per si els feia falta en alguna ocasió, però poca cosa més. Amb tant de moviment ja no s’avorrien, tot i que van mantenir la mateixa amistat amb les sargantanes xerraires i les aranyes teixidores. També es van acostumar a la bona vida i a dormir cada nit a les lliteres dels massatges, envoltats d’un suau perfum de sàndal i de violetes.
‒Que bé que estem ara, oi Bruna? No ens hem bellugat de casa i sempre tan ben acompanyats!
‒Sí, Martí! Visca! Al final tot ha sortit bé!
Una tarda, quan ja portaven un any de festival, van veure arribar un llençol, molt brut, a través de la finestra. Venia amb les cadenes fetes un garbuix i de seguida la van reconèixer. Era la Maria Isabel, que caminava a poc a poc i amb els ulls una mica plorosos. Es notava per les dues taques líquides i rodones al capdavant de la tela. En Martí i la Bruna van sortir a rebre-la.
‒Que em puc quedar? ‒va preguntar fent el botet‒ Sé que no em vaig portar gaire bé, però us he trobat a faltar. Potser encara puc rectificar, no? M’han dit que aquesta casa ara és molt divertida. Em perdoneu?
Els fantasmets van sospirar profundament, una mica dubtosos. Però al capdavall, com que tenien bon cor, li van dir que sí, que la perdonaven i que es podia quedar. Quan s’allunyaven pel passadís cap a una sessió de jacuzzi,  la Bruna, però, encara va insistir:
‒Continua tan lletja com sempre, no trobes?
En Martí, sense respondre, tan sols va somriure.

FI

dimarts, 6 de novembre de 2018

29 balas y una nota de amor, d'Alfonso Egea





He llegit, guiada per una morbositat que tots tenim, el volum de non-fiction publicat per l'Editorial Alrevés i signat pel periodista Alfonso Egea, intitulat 29 balas y una nota de amor. Un text duríssim que narra la història real de l'assassinat de l'agent de la Guàrdia Urbana Pedro Rodríguez. El cadàver de Pedro va aparèixer calcinat dins del maleter d'un cotxe i el seu reconeixement va ser possible gràcies a una pròtesi que li havien col·locat a l'esquena en una intervenció quirúrgica de feia un temps. La seva parella i el seu ex estan empresonats a l'espera de judici i el crim ha estat causant molt d'enrenou en tots els mitjans de comunicació. 

El llibre es llegeix ràpid. No té pretensions literàries, sinó simplement d'investigació de successos. Però el que hi passa és tan bèstia, que no el pots deixar. Egea no és manté a distància, sinó que s'implica i fa judicis de valor. No sé si és el millor per a un llibre així, però en qualsevol cas se'n surt prou bé de cara a enganxar els lectors.

Atesa l'escassetat de textos de no ficció de la narrativa negra en català i castellà, tots els que arribin han de ser benvinguts. Aplaudim doncs aquesta iniciativa de l'Editorial Alrevés. 

Feliç dimarts, negrots. 

  
  

dilluns, 5 de novembre de 2018

"La donna in grigio" en una ampolla de birra!





Encara no he anat al Pisa Book Festival i ja tinc alegries sobtades i increïbles. Resulta que la meva editorial italiana es diu Edizioni della Goccia. El nom vol figurar una gota d'aigua que, de mica en mica, emplena el mar de la cultura. Tanmateix, sembla que, en italià, aquest nom també pot al·ludir a begudes alcohòliques. M'ha explicat la meva traductora, la Laura Mongiardo, que cada llibre de l'editorial té la seva beguda particular. Suposo que en el cas de La donna in grigio és la cervesa perquè es tracta de la beguda que prenen alguns dels personatges de manera compulsiva (l'Albert Leiga i els seus col·legues). Sigui com sigui, podria dir que està fet a la meva mesura, després de tant parlar de cervesa aquest estiu (a les xarxes) i de confessar que en sóc una fan absoluta. La vida és plena de coincidències i de detallets que ens ajuden a ser feliços. Quines ganes de marxar cap a Pisa, negrots! 


dijous, 1 de novembre de 2018

"La donna in grigio", presentació a Itàlia





Com tots els negrots us podeu imaginar, estic que no puc viure de l'emoció. La donna in grigio ja és una realitat palpable i la presento a Itàlia!!!!!! 

El pròxim diumenge 11 de novembre, al Pisa Book Festival, hi seré amb l'editor i la traductora, la Laura Mongiardo, explicant als italians qui és aquesta dona grisa i el seu perseguidor. 

No cal dir que em sento molt honorada, perquè tots sabeu que no és gens fàcil que els llibres en català surtin fora de les nostres fronteres. Tot li dec a la perseverança de la Laura, que ha cregut en la novel·la des del primer dia. 

Moltes ganes que arribi el moment. No me'n podia estar de compartir-ho. 

Feliç dia de Tot Sants, negrots. 


dimecres, 31 d’octubre de 2018

Convocatòria del VI Premi Memorial Agustí Vehí - Vila de Tiana




Negrots que escriviu, ja està en marxa la convocatòria del VI Premi Memorial Agustí Vehí - Vila de Tiana, que serà lliurat durant la pròxima celebració del Festival Tiana Negra el mes de gener de 2019. 

Què feu que encara no heu enviat cap original? Vinga, vinga! 

Teniu temps fins el dia 2 de desembre a les 12 del migdia. 

AQUÍ us deixo l'enllaç amb les bases i tota la informació.    

No us adormiu, que encara hi sou a temps!