Harlem Nocturne

dimarts, 10 d’abril de 2018

El meu relat "Acotacions i fi" ara EnVeuAlta









El meu text Acotacions i fi ha estat ara enregistrat pels meus companys d'EnVeuAlta. És una prosa breu i seca, feminista i punyent, escrita el 2010.

Us asseguro que, en la veu de Maribel Gutiérrez, impressiona molt. Espero que us agradi, negrots.  



dilluns, 2 d’abril de 2018

L'adéu a un negrot




Encetem el dia amb una trista notícia. Aquesta matinada ens ha deixat Paco Camarasa, llibreter durant anys de l'emblemàtica Negra i Criminal, ànima de la BCNegra i negrot per excel·lència. Per descomptat, feia molts anys que el coneixia. Havíem compartit festivals, taules de debat, dinars d'amics, jornades a la Universitat, presentacions de llibres... També el vaig substituir com a conductora d'un dels clubs de lectura que ell portava, el de la Biblioteca Sant Antoni-Joan Oliver.

Quan va morir el meu home, ara fa 14 mesos, em va escriure un correu de condol. Ningú no suposava que poc temps després seria ell qui ens deixaria. Ara em toca a mi donar-li el condol a la seva dona, la Montse, amb la certesa de saber que la vida que a partir d'ara li tocarà viure serà terriblement dura. 

Paco Camarasa era un home singular, que va fer molt per la seva passió, el gènere negre. A Barcelona, a Catalunya i arreu. 

Descansa en pau, negrot. Que la terra et sigui lleu.        


dimecres, 28 de març de 2018

El meu relat "La por de la por", part d'un recull fantàstic: Contes de Terror 2




Recordareu que, el passat mes d'octubre, quatre escriptors vam patir una cruel malifeta. Les editores malvades d'Apostroph ens van tancar a Torrebesses, en un castell antic i tenebrós, per tal d'obligar-nos a escriure una història de terror. Va ser molt dur, però ens en vam sortir. I aquí teniu el resultat: un recull intitulat Contes de Terror 2 que crec que us agradarà llegir.

Les quatre víctimes vam ser Pere Cervantes, Quim Garcia Albero, Toni Hill i jo mateixa i els nostres relats es titulen respectivament: 5000 paraules, El jardí, Els reis de la casa i La por de la por.   

Són històries absolutament diferents les unes de les altres, fins i tot ambientades en èpoques diferents. Això em fa pensar que totes tindran un públic a qui agradar. 

D'altra banda, el volum posseeix un valor afegit, ja que conté un codi QR d'àudio per escoltar les històries enregistrades EnVeuAlta. Tothom que compri el llibre, podrà gaudir-lo en dos formats: visual i auditiu. Esperem que us agradin. 

Aprofito aquest post per convidar-vos a la presentació, que serà molt aviat, el proper dia 5 d'abril a la Llibreria La Inexplicable. Hi haurà les malèvoles editores, els soferts autors i també podreu sentir un tastet de l'enregistrament dramatitzat, que fa molta por. Ah! I ens presenta un gran amic i escriptor, en Jordi Cervera, així que espero que no us ho perdeu.  



   
Feliç tarda, negrots.  

¿Acaso no matan a los caballos?, d'Horace McCoy



Abans de res, vull demanar disculpes als negrots seguidors del blog. Aquest any és anòmal per a mi. La tasca que representa ser la Comissària de l'Any Pedrolo m'impedeix gestionar-lo amb normalitat. Serà una qüestió passatgera, evidentment, però ara com ara no puc fer més del que faig.

Dit això, avui m'acosto a vosaltres des d'un títol clàssic. La famosa novel·la d'Horace McCoy ¿Acaso no matan a los caballos?, text de 1935 que a hores d'ara forma part de la llista més selecta de la novel·la negra universal.

Vaig decidir incloure'l com un dels llibres d'enguany dins del club de lectura que coordino a la Biblioteca Sant Antoni-Joan Oliver. Sempre m'agrada que les obres siguin variades i que hi hagi algun clàssic. Espero que els usuaris l'hagin llegit o rellegit i l'hagin gaudit o tornat a gaudir tant com jo. 

¿Acaso no matan a los caballos? és una novel·la duríssima, un testimoni de la degradació de la societat, de la seva incongruència, gairebé del deliri col·lectiu. Sense detectius, sense investigacions, sense cap dels tòpics més coneguts del hard-boiled americà, Horace McCoy ens ofereix una història terrible, en primera persona, que ens posa davant la cara un mirall que fa mal. Va ser escrita el 1935, però resulta perfectament extrapolable a la societat actual. 

Pedrolo ja la va incloure a la col·lecció que dirigí entre 1963 i 1970, "La Cua de Palla", amb el número 57: Oi que maten els cavalls? 




I també al cinema va donar lloc a una gran pel·lícula, molt premiada, intitulada Danzad, danzad, malditos. Un film inoblidable de 1969, dirigit per Sydney Pollack i protagonitzat per Jane Fonda i Michael Sarrazin, que reflecteix molt bé l'esperit de l'obra literària.


 
     
Recomano vivament la seva recuperació. I, a més, tenim la sort que l'Editorial Navona l'acaba de reeditar, amb una nova traducció, de ben segur més actual, feta per Enrique de Hériz.

Serà perquè els textos universals mai no passen mai de moda, negrots. Això està clar. 



       

dissabte, 24 de febrer de 2018

Jaume Fuster, gènere negre sense límits, d’Àlex Martín Escribà




Enguany es compleixen vint anys de la desaparició tràgicament prematura de Jaume Fuster i Guillemó, nascut a Barcelona l’any 1945 i mort a L’Hospitalet de Llobregat el dia 31 de gener de 1998. Coincideix la trista efemèride amb la celebració del centenari del naixement de Manuel de Pedrolo (1918-1990) i és impossible no fer-nos ressò d’aquest fet. Ambdós escriptors han esdevingut les figures cabdals, juntament amb Rafael Tasis (1906-1966), del desenvolupament i la instauració del gènere negre a casa nostra. I, per desgracia, encara és una circumstància que cal recordar i reivindicar.  

A aquest record i a aquesta reivindicació ens acosta el volum Jaume Fuster, gènere negre sense límits d’Àlex Martín Escribà, publicat per l’Editorial Alrevés el gener d’enguany. Un text rigorós, extraordinàriament documentat però llegidor per a un públic ampli‒, que ve a afegir una mica de llum al migrat corpus assagístic amb què compta la nostra literatura (i encara més la de gènere) en els darrers anys. 

Martín Escribà és professor de llengua i literatura catalana a la Universitat de Salamanca, a més de codirector del prestigiós Congrés de Novel·la i Cinema Negre que la dita universitat celebra des de fa catorze anys.  Es tracta d’uns dels màxims experts de l’Estat en l’estudi del gènere, qüestió que llegint el llibre podem comprovar amb escreix.




Dividit en dues parts, l’assaig arrenca amb una necessària contextualització al voltant del gènere, al voltant de la figura i dels models de l’autor  (cinematogràfics i literaris) i del conjunt de la seva obra, que Martín Escribà divideix en cicles (el d’Enric Vidal, el de Lluís Arquer, el cicle d’homenatges i un darrer cicle de caràcter experimental). No podem oblidar que Fuster no es va dedicar únicament a la tasca creativa, sinó que va jugar el paper de figura global (divulgador, dinamitzador, estudiós, director de la prestigiosa col·lecció “La Negra” de La Magrana, etc.) dins de l’univers de les lletres catalanes de la segona meitat del segle XX. No debades Josep Maria Castellet va manifestar: «Jaume Fuster pensava sempre des del punt de vista de la literatura, és a dir, d’una manera cultural, cívica i global». Jo encara afegiria que des de la posició de defensa de la llengua com a vehicle perfectament vàlid per a tota mena de textos i des de la voluntat d’innovar i experimentar noves i nombroses possibilitats. I en això Fuster no va fer altra cosa que recollir la torxa de la tasca iniciada pel seu mestre, Manuel de Pedrolo, al qual va estudiar i definir amb enorme admiració.  

La segona part del volum (que en conjunt és molt bonic, amb algunes fotografies i molt agradable per a la lectura) està reservada a la recopilació d’una ben trobada selecció d’articles que ens acosten a la dimensió de Fuster com a teòric del gènere, a la seva faceta d’estudiós i divulgador. La detallada bibliografia consultada remata l’assaig de manera molt útil. Hem de tenir present que un estudi d’aquestes característiques no és un text divulgatiu amb data de caducitat, sinó un llibre de fons, un material que tots els estudiosos hem de tenir damunt la taula d’ara endavant, de la mateixa manera que hi tenim els anteriors i valuosos treballs d’Àlex Martín Escribà.    




Tanmateix, que ningú no s’espanti. El llibre és apte per a una lectura sense complicacions, adequat per a qualsevol amant del gènere o per a qualsevol persona que es vulgui acostar a un període i a un personatge que encara no ha rebut dins de la nostra història cultural el reconeixement que es mereix. És per aquest motiu que no trobo millor manera de cloure aquestes ratlles que reproduint el paràgraf final del pròleg de l’autor del volum:  

“I és que a hores d’ara —quan es compleixen vint anys del seu traspàs—, encara resulta introbable un estudi en profunditat de la seva obra policíaca. Reivindiquem, per tant, el lloc d’un home allà on històricament li correspon. Si a la història de la literatura catalana cal posar-hi fites, posem-hi doncs, les adients.”


dijous, 22 de febrer de 2018

Arriben els Vespres Negres de Sant Feliu de Llobregat




Els dies 27 i 28 de febrer, 1 i 2 de març, tindrà lloc la tercera edició de Vespres Negres de Sant Feliu de Llobregat, una trobada ben negrota on no és la primera vegada que participo. Enguany, però, la meva col·laboració està vinculada a l'activitat com a Comissària de l'Any Pedrolo. No cal dir la il·lusió que em fa. Dimecres 28 a les 19 hores parlaré de Manuel de Pedrolo i el seu llegat noir, de les seves novel·les negres, del paper que va jugar com a director de La Cua de Palla, de les obres que va traduir i de què representa per a tots nosaltres, els que intentem treballar el gènere en l'actualitat.

AQUÍ US DEIXO l'enllaç del programa del Festival per tal que pugueu consultar tot el que hi passarà. Hi participen molts autors i crec que es diran coses molt interessants.

No us ho perdeu, negrots!   

dimarts, 13 de febrer de 2018

Escupiré sobre vuestra tumba, de Boris Vian





Escupiré sobre vuestra tumba, de Boris Vian, és el llibre que vaig triar per a aquest mes de febrer en el Club de lectura que coordino, a la Biblioteca Sant Antoni-Joan Oliver. Sempre procuro alternar clàssics i moderns, catalans i estrangers, autors i autores. Està bé que hi hagi una mica de tot, malgrat que normalment intento potenciar la producció actual. 

En aquest cas no es tracta d'un llibre actual, però, sinó del controvertit text del malaguanyat autor francès Boris Vian (1920-1959), novel·lista polèmic i polifacètic que va ser també poeta, dramaturg, músic de jazz, periodista, enginyer i traductor.




Vian és un personatge que sempre m'ha subjugat. Per la seva rebel·lia, per posar en qüestió el sistema, per provocar, trencar i subvertir, per escriure una cançó tan extremament bella com Le déserteur, perquè duu el destí escrit a la mirada. Va viure la vida a glops, però li va durar poc i va morir d'un atac de cor als 39 anys, durant la projecció (quina ironia!) de la pel·lícula Le Petit Marbeuf, basada precisament en la novel·la que ressenyem avui. Bian havia assistit d'incògnit a la projecció, ja que no s'havia acabat de posar d'acord amb els responsables del projecte.  

Escupiré sobre vuestra tumba, que l'autor va signar amb un dels seus heterònims, Vernon Sullivan (en va fer servir més de 30 en diversos moments de la seva vida, tant en la producció literària com musical), fou escrita el 1946. Es tracta d'un al·legat ferotge i escandalosament provocador que denuncia el racisme contra els negres als EUA. La novel·la va remoure els fonaments de la benpensant societat francesa de l'època i fou prohibida el 1948 "per ultratge a la moral i als bons costums".  

Sense pèls a la llengua, sense concessions a la moral establerta, la història narra una cruel i premeditada revenja. La de Lee Anderson, un home negre amb aparença de blanc, que es venja del linxament racista del seu germà petit, assassinat per haver-se enamorat d'una noieta blanca. En poques pàgines, amb la descripció explícita d'una implacable violència sexual i criminal, Boris Vian dibuixa l'univers d'una societat malalta. L'assassí és també víctima i la sordidesa ho amara tot sense que ens en puguem deslliurar. 

La lectura d'Escupiré sobre vuestra tumba resulta absolutament hipnòtica i el rebuig que ens pugui causar, el trasbals intern que ens faci sentir, és la prova inequívoca que ens trobem davant d'una petita (o gran) joia literària. La miope crítica de l'època no va entendre Vian, els molestava que els desafiés. Així que,  com passa més sovint del que seria desitjable, el reconeixement de debò no li va arribar fins després de desaparèixer.

Per fortuna ens ha deixat la lletra i la música. El podem llegir i i el podem sentir. I avui estic especialment contenta. Aquest blog paga un deute històric. He parlat aquí de tants i tants autors i en canvi Boris Vian, l'home de la dolça i trista mirada, encara era una assignatura pendent.