Primeres lectures negres de 2024

Las niñas perdidas, de Cristina Fallarás

El vaig començar el 2023 i el vaig acabar tot just començar el 2024. La novel·la va ser la guanyadora del Premi L'H Confidencial 2011. M'ha agradat molt. Una història molt negra, molt dolorosa, narrada amb mestria i empenta, una història de perdedors en una Barcelona que mostra tots els seus contrastos. 

Interrogatoris, gènere negre i memòria, d'Àlex Martín Escribà

El mes passat, al Festival Tiana Negra, vaig tenir el plaer d'entrevistar l'autor d'aquest interessantíssim assaig, que, com tots sabeu, és un enorme erudit del gènere criminal. Aquí ens regala onze entrevistes amb onze grans autors i/o estudiosos europeus. Com n'és d'enriquidor poder gaudir de les anàlisis, les opinions i les valoracions dels investigadors i dels experts! Solvència contrastada en un volum que, alhora, resulta de lectura amena i llaminera. 

Allò que només els passa als altres, d'Andreu Martín 

El més recent llibre d'Andreu Martín, que, com sempre, és diferent dels anteriors. La història d'un advocat d'ofici, Marc Olvan, que es veu ficat en un embolic de policies corruptes, jutges de comportament dubtós i famílies de narcotraficants. Marc Olvan, alcohòlic, propens a fotre's en merders i amb problemes sentimentals, ens parla en primera persona per fer-nos còmplices de les seves peripècies. M'ho he passat molt bé, i m' agrada comprovar, com he dit abans, que cada novela del "capo" és diferent. 

Antípodes, de Maria Antònia Oliver     

Com he xalat! M'ha entusiasmat. Boníssima literatura negra que va més enllà, plena de vivesa, imaginació, intriga, crítica social i on destaca el dibuix d'uns personatges inoblidables, encapçalats per na Lònia Guiu. També hi ha molta tendresa. Però, per damunt de tot, hi trobem la ploma d'una escriptora amb majúscules, una escriptorassa que tothom ha de conèixer i gaudir, a qui no podem oblidar mai. Jo ja havia llegit Estudi en lila, la primera novel·la de la trilogia. I ara he atacat les altres dues. Genial. 

El sol que fa l'ànec, de Maria Antònia Oliver  

Aquesta és la tercera entrega. Potser no m'ha entusiasmat tant com l'anterior, crec que és una novel·la menys ambiciosa, però igualment fantàstica. Alta qualitat. 

Judici final, de Ferrant Torrent 

Tercer llibre de la trilogia encetada amb Societat limitada i Espècies protegides. Gran Ferran Torrent en una ficció de caràcter polític, amb els personatges seriats, Butxana i Tordera, i l'aparició de Liam Yeats, un mercenari irlandès que m'ha encisat. 

Continuarem, negrots... 

Estudi en lila, de Maria-Antònia Oliver

Ha coincidit en el temps de la concessió a Maria Antònia Oliver del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que l'editorial RBA-La Magrana hagi reeditat enguany Estudi en lila, el debut de Lònia Guiu, la primera dona detectiva privada de les nostres lletres. La novel·la és la número ú de la sèrie, que inclou dos títols més: Antípodes i El sol que fa l’ànec.

La primera edició d’Estudi en lila va aparèixer el 1985 a la col·lecció Les ales esteses i dos anys més tard, el 1987, va ser el número 5 de La Negra. Quan he descobert que se’n van fer catorze edicions i que la novel·la va ser traduïda a l’alemany, l’anglès, el castellà, el francès, el neerlandès i el portuguès, he tornat a reparar en la magnitud actual de la tragèdia. Ja veieu fins a quin punt necessitem més lectors, com sempre reivindiquem a la mínima ocasió.   

Lònia Guiu és feminista, conscienciada, progressista, entregada a la feina. Col·lecciona pintallavis i no li agraden les armes, que no vol ni tocar. Tanmateix, per resoldre els seus casos, no s’està de fotre una cleca o una puntada de peu a qui faci falta. Als dolents, s’entén. És valenta i agosarada, però alhora tendra i molt amiga dels seus amics.

Estudi en lila és una novel·la encantadora, divertida i clarament mediterrània. Ja en aquell moment podíem parlar d’una narrativa criminal de proximitat, amb tots els ets i uts de la nostra idiosincràsia de país i de zona d’Europa. Quan parlo de país, ho faig en un sentit ampli, perquè Lònia (com la seva creadora) és mallorquina i, tot i que fa anys que viu a Barcelona, milita clarament en la seva insularitat.

Avui en dia, en ple 2016, la lectura d’Estudi en lila esdevé una lectura “vintage” (el copyright de l’expressió pertany a Margarida Aritzeta). Sense ordinadors, Internet ni mòbils, tots els documents en carpetes i papers i buscant els números de telèfon (fix) als “llistins” telefònics, la narració es converteix en quelcom diferent, que fa gaudir molt. D’altra banda, els trenta anys transcorreguts, i això és més important, també incideixen en la caracterització de la protagonista. Malgrat tot el que he comentat abans, em sembla una dona molt més idealista i clarament menys agressiva, cínica i desenganyada del que podria ser un personatge com ella creat actualment.     

No explicaré el cas criminal, però sí que diré que reflecteix amb realisme la part més fosca de la nostra societat i que la seva resolució posseeix un punt de justícia poètica que m’ha convençut. I tant que sí.

I no puc deixar d’esmentar la picada d’ullet intertextual. Perquè Lònia Guiu és amiga del detectiu literari creat per Jaume Fuster (l’espòs de na Maria Antònia), Lluís Arquer. I Lluís Arquer surt a la novel·la, tangencialment però de manera significativa. Com veieu, tot queda a casa. I la realitat i la ficció són dos extrems que es toquen.

No podem deixar passar els nostres clàssics, negrots. En gaudireu de valent. Ha arribat el moment de revisar Estudi en lila.  

  

Maria Antònia Oliver, 48è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

Hi ha temporades de notícies que ens fan feliços. És cíclic, suposo, però és així. Aquesta n'és una. Si fa pocs dies anunciava, amb enorme il·lusió, la concessió a Núria Cadenes del darrer Premi Crims de Tinta de novel·la negra en català, avui he d'escriure ben fort, de tan merescut que em sembla, que l'escriptora manacorina Maria Antònia Oliver ha estat distingida amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. És la quarta dona que rep el guardó i la primera mallorquina. Encara en són poques, però anem fent camí.

Maria Antònia Oliver ha viscut tota una vida dedicada a escriure. Tal com apunta Sebastià Bennasar en aquest article que us enllaço, Maria Antònia Oliver és, per si sola, tota una literatura. L'article de Bennasar fa una bona semblança de la seva figura, encara que sigui breu. 

Nosaltres, en aquest espai negrot, destacarem evidentment el vessant policíac d'Oliver, que es concreta en tres novel·les i en un fet singular. Parlo, evidentment, de la creació de la primera dona detectiva privada (i molt feminista) de la novel·la negra catalana, la ja mítica Lònia Guiu.    
 

 

Les tres novel·les són Estudi en lila, de 1985; Antípodes, de l'any 1988, i El sol que fa l’ànec, de 1994, totes elles publicades a La Magrana. A hores d'ara ja són títols clàssics, que recomano vivament. A més, Lònia Guiu també ha protagonitzat alguns relats breus, un dels quals, traduït al castellà, forma part de l'antologia publicada per l'Editorial Alrevés, Fundido en negro, l'any 2014.
 

 

També la vida, de tant en tant, ens atorga el valuós afegit de les casualitats. Amb motiu del Festival Tiana Negra fèiem aquest any un fantàstic homenatge al Col·lectiu Ofèlia Dracs, i no sembla que pugui resultar més oportú. Com sabeu, Oliver n'era un dels membres més destacats juntament amb el seu marit, desaparegut per desgràcia de manera prematura, l'enyorat Jaume Fuster.     

Em permetreu, en nom de la felicitat que sento, una mica de xovinisme d'estar per casa. Però les dones que matem (i les que no) sortim bastant a la palestra,  darrerament. Només cal que tireu enrere en aquest blog i llegiu les ressenyes i les notícies. A mi em sembla, què voleu que us digui, que ja tocava.

Enhorabona a la gran autora, de tot cor. Per molts anys.   

Una altra jornada als Juliols negres de la UB

Ahir dia 13, en el marc de la narrativa negra feta per dones que estem tractant als Juliols negres de la UB, vam assistir a dues conferències ben interessants. Us en faig cinc cèntims amb la renovació de la promesa de continuar indagant en els temes quan en tinguem ocasió.

La primera, a càrrec de la professora de secundària Maria Teresa Lirio, va versar sobre El paper de la gastronomia en les novel·les del nord i del sud d’Europa. Poca broma, perquè tots els que coneixem el gènere sabem de la presència i de la importància d’aquest element. Des del sibaritisme de luxe de Pepe Carvalho passant per les delicadeses que prepara l’assistenta de Montalbano i per la vida de gourmet consumat de Guido Brunetti.

Lirio va triar diverses autores per poder establir una comparativa (Giménez Bartlett, Teresa Solana, Rosa Ribas, Donna Leon, Anne Zouroudi –grega- i Fred Vargas) com a representants del que va anomenar L’arc del Mediterrani. Els eixos geogràfics del sud estan centrats a Barcelona, Venècia, Grècia i París, sense oblidar el fet que la detectiva de Rosa Ribas és mig catalana i mig alemanya i exerceix com a policia a la ciutat de Frankfurt.

Les autores triades pel que fa a l’Arc del Nord (Noruega i Suècia) van ser Anne Holt, Camilla Läckberg i Asa Larsson.

Lirio ens va mostrar amb tot detall com els elements de la cuina serveixen en tots els casos per humanitzar els personatges, revestir-los de versemblança i allunyar-los dels estereotips. La gastronomia cohesiona i transmet valors culturals i identitaris, a banda de palesar diferents formes de vida i diferents estils a l’hora d’afrontar la tasca policial. Mentre un home com Brunetti (i la seva esposa Paola) no poden suportar no dedicar al menjar i a la beguda el temps que consideren necessari, Rebecka Martinsson (al seu poble de Kiruna) menja pràcticament per sobreviure, amb una cuina gens curosa a base de dolços i congelats. Evidentment, també van sortir a la palestra el cafè i els pastissets de canyella que apareixen a totes les novel·les sueques, sense excepció.

La segona conferència, de Sebastià Bennassar, va tractar un tema que a mi personalment em sembla d’importància cabdal en la narrativa negra actual: la presència i la rellevància de la climatologia. El títol: Entre el fred àrtic i la calor mediterrània.

Bennassar, amb el seu estil engrescadorament humorístic, va confegir un interessant recorregut per la història de l‘evolució climatològica del planeta, de manera que vam acabar veient que els víkings havien arribat a Grenlàndia i els bascos a Terranova, tot perseguint el bacallà, molt abans del descobriment oficial d’Amèrica.

Es va centrar en quatre autores per anar pujant, de mica en mica, camí del nord d’Europa:

- La mallorquina Maria Antònia Oliver, creadora de la primera dona detectiva en català, que empra la benigna climatologia de l’illa per generar un ambient de xafogor enganxosa, humida i insuportable que pretén reflectir el crim i la corrupció.

- La americana Donna Leon en la seva condició d’escriptora-cronista de la ciutat de Venècia, lloc on, per raons òbvies, la qüestió climàtica és molt important. Venècia, gairebé submergida sota les aigües, s’enfonsa cada dia una mica. Cada cop pateix amb més freqüència el fenomen de l’acqua alta i tots els seus habitants saben del cert que la seva ciutat acabarà desapareixent. Aigües brutes, males olors a l’estiu: una Venècia que entronca amb la societat corrupta de les novel·les de Leon i tal vegada de la Itàlia del moment.

- La francesa Fred Vargas, a la ficció de la qual el clima no és tan significatiu, però, en canvi, sí que ho és la natura. Les referències als boscos, a la naturalesa, als animals (que en ocasions tenen un valor simbòlic) li serveixen per marcar la dicotomia entre París i la Província, entenent “província” com la resta de França. El seu detectiu, Adamsberg, que prové de la zona dels Pirineus i, per tant, no deixa de ser un estrany a la capital, s’identifica millor amb la natura salvatge dels boscos de la Normandia o d’altres indrets on de vegades es trasllada l’acció.

- I, finalment, Asa Larsson, que dóna moltíssim de si. És tota una novetat trobar l’acció de la novel·la negra en un poble que està a 145 km. per sobre del Cercle Polar Àrtic. Fred extremíssim, natura impressionant, neus perpètues. El clima configura el caràcter dels personatges i la seva manera de viure. Els animals hi tenen força presència (gossos, llops, rens). Apareixen molts llacs i molts tipus de gel i de neu. El clima ho domina tot i fa febles els humans, indefensos. El clima pot matar. Com jo mateixa he dit en algunes de les meves ressenyes de les novel·les d’Asa Larsson, la rellevància de la natura i del vessant ecològic també va ser remarcada per Sebastià Bennassar.

Bennassar va concloure que, al seu entendre, les dones novel·listes mostren  una sensibilitat especial a l’hora de tractar les qüestions del clima i de la naturalesa, qüestions que serveixen per arrelar el lector a la realitat de cada lloc i esdevenen una tècnica de cohesió de la trama.

En fi, estimats negrots. No us queixareu. Una abraçada ben forta per a tots. I no patiu: demà, més.