Una altra jornada als Juliols negres de la UB

Ahir dia 13, en el marc de la narrativa negra feta per dones que estem tractant als Juliols negres de la UB, vam assistir a dues conferències ben interessants. Us en faig cinc cèntims amb la renovació de la promesa de continuar indagant en els temes quan en tinguem ocasió.

La primera, a càrrec de la professora de secundària Maria Teresa Lirio, va versar sobre El paper de la gastronomia en les novel·les del nord i del sud d’Europa. Poca broma, perquè tots els que coneixem el gènere sabem de la presència i de la importància d’aquest element. Des del sibaritisme de luxe de Pepe Carvalho passant per les delicadeses que prepara l’assistenta de Montalbano i per la vida de gourmet consumat de Guido Brunetti.

Lirio va triar diverses autores per poder establir una comparativa (Giménez Bartlett, Teresa Solana, Rosa Ribas, Donna Leon, Anne Zouroudi –grega- i Fred Vargas) com a representants del que va anomenar L’arc del Mediterrani. Els eixos geogràfics del sud estan centrats a Barcelona, Venècia, Grècia i París, sense oblidar el fet que la detectiva de Rosa Ribas és mig catalana i mig alemanya i exerceix com a policia a la ciutat de Frankfurt.

Les autores triades pel que fa a l’Arc del Nord (Noruega i Suècia) van ser Anne Holt, Camilla Läckberg i Asa Larsson.

Lirio ens va mostrar amb tot detall com els elements de la cuina serveixen en tots els casos per humanitzar els personatges, revestir-los de versemblança i allunyar-los dels estereotips. La gastronomia cohesiona i transmet valors culturals i identitaris, a banda de palesar diferents formes de vida i diferents estils a l’hora d’afrontar la tasca policial. Mentre un home com Brunetti (i la seva esposa Paola) no poden suportar no dedicar al menjar i a la beguda el temps que consideren necessari, Rebecka Martinsson (al seu poble de Kiruna) menja pràcticament per sobreviure, amb una cuina gens curosa a base de dolços i congelats. Evidentment, també van sortir a la palestra el cafè i els pastissets de canyella que apareixen a totes les novel·les sueques, sense excepció.

La segona conferència, de Sebastià Bennassar, va tractar un tema que a mi personalment em sembla d’importància cabdal en la narrativa negra actual: la presència i la rellevància de la climatologia. El títol: Entre el fred àrtic i la calor mediterrània.

Bennassar, amb el seu estil engrescadorament humorístic, va confegir un interessant recorregut per la història de l‘evolució climatològica del planeta, de manera que vam acabar veient que els víkings havien arribat a Grenlàndia i els bascos a Terranova, tot perseguint el bacallà, molt abans del descobriment oficial d’Amèrica.

Es va centrar en quatre autores per anar pujant, de mica en mica, camí del nord d’Europa:

- La mallorquina Maria Antònia Oliver, creadora de la primera dona detectiva en català, que empra la benigna climatologia de l’illa per generar un ambient de xafogor enganxosa, humida i insuportable que pretén reflectir el crim i la corrupció.

- La americana Donna Leon en la seva condició d’escriptora-cronista de la ciutat de Venècia, lloc on, per raons òbvies, la qüestió climàtica és molt important. Venècia, gairebé submergida sota les aigües, s’enfonsa cada dia una mica. Cada cop pateix amb més freqüència el fenomen de l’acqua alta i tots els seus habitants saben del cert que la seva ciutat acabarà desapareixent. Aigües brutes, males olors a l’estiu: una Venècia que entronca amb la societat corrupta de les novel·les de Leon i tal vegada de la Itàlia del moment.

- La francesa Fred Vargas, a la ficció de la qual el clima no és tan significatiu, però, en canvi, sí que ho és la natura. Les referències als boscos, a la naturalesa, als animals (que en ocasions tenen un valor simbòlic) li serveixen per marcar la dicotomia entre París i la Província, entenent “província” com la resta de França. El seu detectiu, Adamsberg, que prové de la zona dels Pirineus i, per tant, no deixa de ser un estrany a la capital, s’identifica millor amb la natura salvatge dels boscos de la Normandia o d’altres indrets on de vegades es trasllada l’acció.

- I, finalment, Asa Larsson, que dóna moltíssim de si. És tota una novetat trobar l’acció de la novel·la negra en un poble que està a 145 km. per sobre del Cercle Polar Àrtic. Fred extremíssim, natura impressionant, neus perpètues. El clima configura el caràcter dels personatges i la seva manera de viure. Els animals hi tenen força presència (gossos, llops, rens). Apareixen molts llacs i molts tipus de gel i de neu. El clima ho domina tot i fa febles els humans, indefensos. El clima pot matar. Com jo mateixa he dit en algunes de les meves ressenyes de les novel·les d’Asa Larsson, la rellevància de la natura i del vessant ecològic també va ser remarcada per Sebastià Bennassar.

Bennassar va concloure que, al seu entendre, les dones novel·listes mostren  una sensibilitat especial a l’hora de tractar les qüestions del clima i de la naturalesa, qüestions que serveixen per arrelar el lector a la realitat de cada lloc i esdevenen una tècnica de cohesió de la trama.

En fi, estimats negrots. No us queixareu. Una abraçada ben forta per a tots. I no patiu: demà, més.

Primera crònica dels Juliols negres a la UB

Bon dia, negrots

Enceto la primera crònica dels cursos d’estiu sobre novel·la negra de la UB, que van iniciar-se ahir, dia 11 de juliol, i que duraran fins aquest divendres, dia 15.

Sota el títol genèric de Novel·la negra escrita per dones del nord i del sud d’Europa, anirem veient què va succeint al llarg d’aquesta intensa setmana. Evidentment, no podré fer un resum detallat del contingut de les sessions, tot i que prometo aprofundir més endavant en els aspectes més interessants que s’hagin tractat. De moment, simplement, jugaré un paper de cronista motivada que té ganes de transmetre i compartir tot allò que el gènere (tradicionalment poc valorat i considerat menor) pot donar de si.

Va començar la festa amb la intervenció d’Yvonne Ruz, l’organitzadora del curs, professora visitant a la UB des de 2006 adscrita al Departament de Filologia Anglesa i Alemanya. Yvonne és sueca, llicenciada en Estudis Hispànics i Suecs per la Universitat d’Estocolm. S’ha dedicat a ensenyar llengua sueca, a treballar amb immigrants i refugiats, a introduir-los en temes d’inserció laboral, etc. També ha estat professora de la Universitat d’Estocolm. A la UB, des que és amb nosaltres, ha organitzat diferents jornades i seminaris sobre personatges com Ingmar Bergman, la lingüista sueca Inger Lindberg i la novel·la negra sueca actual (jornades que, en el seu moment, ja vaig ressenyar aquí mateix).

Yvonne ens va parlar de La religiositat en les obres d’Asa Larsson i de Camilla Läckberg. Va ser una xerrada interessant, especialment per la procedència de la conferenciant i el seu coneixement de la societat sueca. Va aclarir nombroses qüestions al voltant del tractament del tema religiós en les novel·les de les dues autores citades (sobretot d’Asa Larsson, en la producció de la qual la religiositat hi juga un paper més rellevant). Yvonne va matisar diverses inexactituds de les traduccions que, al seu entendre, dificulten la comprensió d’allò que les novel·les pretenen en realitat palesar. També vam veure un fragment de l’adaptació cinematogràfica de la primera novel·la de Larsson, Aurora boreal, que va resultar molt aclaridor.

La segona conferència fou a càrrec de la crítica de cinema i doctora en Filologia Hispànica Sílvia Rins Salazar, que ens parlà de La dama britànica i el mestre francès: Ruth Rendell en el cinema de Claude Chabrol. Com podeu comprendre, la unificació de les meves dues passions em va fascinar. Cine de qualitat, de culte, i novel·la negra britànica d’una de les dames del crim d’aquell país. Magnífic tot plegat.

Sílvia Rins va tenir una actuació brillant i va establir una connexió intertextual molt ben estructurada. Dues novel·les de Rendell, La dama de honor i Un juicio de piedra, adaptades per Chabrol, la segona amb el títol, més simbòlic, de La ceremonia. Marcant els lligams també, molt importants, entre Chabrol i el cinema de Hitchcock, va mostrar-nos quatre fragments de cinema molt ben escollits que van complementar a la perfecció el seu discurs. La dissecció dels personatges i la interpretació del conjunt em van semblar molt interessants. Confesso que vaig aprendre d’allò més.

Bé, negrots, de moment ja teniu la primera crònica. Encara que volgués, no puc dedicar-hi més temps. Però repeteixo: de mica en mica recuperarem tot allò que pugui interessar.

Que passeu un bon dia.        

El camí fosc, d'Asa Larsson

El camí fosc és la tercera novel·la d’Asa Larsson, després d’Aurora boreal i Sang vessada. Situada un cop més a la seva població natal de Kiruna, al Cercle Polar Àrtic, recull el tercer crim que han de resoldre la policia Anna-Maria Mella i l’advocada Rebecka Martinsson.

Com em va passar en les entregues anteriors, el llibre em genera sensacions ambivalents. I això que ja he dit repetidament que l'autora em cau molt bé. És una noia fantàstica que traspua alegria de viure. Té un estil propi i s’interessa per revestir les seves novel·les d’una elaboració literària més ambiciosa que altres escriptors del gènere negre. La descripcions del paisatge, la curosa creació d’atmosferes i la voluntat de pouar en la psicologia dels personatges, en són les proves. Des d’aquest punt de vista, aplaudeixo la seva iniciativa i considero que té una bona capacitat per fer-ho.

El problema rau en una certa dispersió que no em sembla desitjable (com a mínim a mi personalment) per a una literatura de gènere. La dispersió comporta una extensió excessiva i l’aparició d’alguns elements superflus que desvirtuen el funcionament del conjunt. És com si l’autora, que de ben segur posseeix moltes inquietuds i té moltes coses a dir, les volgués encabir totes en el mateix llibre. No és una bona idea. Al meu entendre, una novel·la policíaca funciona millor si no s’entreté en qüestions accessòries i se centra bàsicament en la línia principal del cas a resoldre. No han après res els actuals escriptors suecs dels mestres magistrals, Maj Sjöwall i Per Wahlöö, que van reformar el gènere al seu país? No han pogut adoptar la seva concisió, brevetat i encert? No han après res tampoc de l’exactitud argumental d’un home com Henning Mankell?

Asa Larsson, a banda de descriure de manera coral la vida dels principals personatges, tracta a El camí fosc el tema dels nens de la guerra, de l’espoli que els països del “primer món” exerceixen a Àfrica sense cap tipus d’escrúpol, de la corrupció de les grans empreses, de la discriminació del poble sami (lapons), dels poders paranormals, dels enfrontaments familiars, de les malalties mentals, de la vida dissipada de les classes altes, etc. etc. Massa temes i subtemes. Massa.

D’altra banda, també resulta curiós que una escriptora capaç de mostrar tantíssima tendresa amb la natura i els animals (gats, gossos, rens, llops), hagi confegit una heroïna tan antipàtica. Perquè el cas és que la Rebecka Martinsson no desperta en absolut la simpatia del lector (si més no, la meva) i em sembla freda i llunyana.

Amb tot, la novel·la, que s’allunya dels temes religiosos que amaraven les dues primeres entregues de la sèrie, té trets positius. Considero encertat el joc d’analepsis amb el qual es construeix la història i també m’ha agradat força el tractament del desenllaç final, ben espectacular i truculent. Asa Larsson mai no estalvia cruesa, però alhora també és capaç de reflectir la part humana de la policia, gens prepotent i més aviat propera i com “d’estar per casa”.

El camí fosc hauria guanyat molt si hagués ocupat unes quantes pàgines menys, si s’hagués autolimitat i hagués deixat per a un altre llibre algun dels temes que toca. En fi, ja vaig dir un dia que aquestes escriptores sueques han de bullir una mica. Això encara ho mantinc.

Pel que fa a les qüestions concretes que he d’abordar als Juliols respecte a aquestes autores, ja us en faré cinc cèntims quan arribi el moment oportú. Us avanço, però, que la cosa m’ha donat força de si.

Mentrestant, una forta abraçada. I un feliç diumenge, negrots.

Un dia de Reis passat pel crim

Bon dia, negrots.

Estic exultant.

Els Reis d'Orient (disfressats de la meva filla) m'han deixat un magnífic present. Pensant previsorament en la meva intervenció d'aquest estiu a la Universitat de Barcelona (amb un tema, com sabeu, vinculat a la novel·la negra sueca), m'ha regalat un pack de cinc pel·lícules. 

Són 5 títols ben especials, aplegats sota el reclam anomenat Generación Millennium, ja que cadascun està basat en el corresponent èxit literari negre (en tots els casos nòrdic):    

Aurora Boreal, d'Asa Larsson

Las Marismas, d'Arnaldur Indridason

El Ojo de Eva, de Karin Fossum

Bienaventurados los Sedientos, d'Anne Holt

i...

Roseanna, de Maj Sjöwall i Per Wahlöö (alies el "matrimoni suec", eh, Marta?). 

Us n'adoneu? Podré veure  en Martin Beck a la pantalla. No sé si l'actor escollit m'agradarà o decebrà la figura creada per la meva imaginació, però, en tot cas, em fa molta il·lusió.  

Estic molt contenta. L'any 2011 comença amb més oferta criminal. Com ha de ser. 

Fins ben aviat, negrots, que encara tenim pendent la segona part de l'article sobre els mòbils del crim.   

NOTA: Negrots, a la caixa indica que es tracta del vol I. O sigui, que n'hi ha més!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Sangre derramada, d'Asa Larsson

Haig de confessar que, amb aquest llibre, Asa Larsson m'ha robat el cor. I no només perquè es tracta d'una bona novel·la, bastant superior a la primera (Aurora boreal), sinó perquè hi fa una sèrie de declaracions de principis (evidentment llegits entre línies, però sense que existeixi gaire voluntat d'amagar-los) que combreguen a la perfecció amb la meva manera de veure el món.

Larsson ja em va semblar simpàtica, desinhibida i entranyable quan la vaig conèixer a la BCNegra d'enguany. Sabeu que el llenguatge corporal no enganya. Quan ens vam fotografiar plegades, de seguida se'm va arrambar i em va agafar per la cintura, somrient amb alegria autèntica, cosa que no va saber fer Camilla Lackberg, que es va mantenir (amablement) rígida i estirada, al meu costat.  

El cas és que Asa Larsson amara la seva novel·la d'un incondicional amor pels animals, que ja apuntava a Aurora boreal. A Sangre derramada, llops, cérvols, gossos, gats, ratolins (un ratolí que menja de la mà d'un noiet, xD) hi juguen un paper decisiu. I estan descrits amb tant d'amor, amb tanta consideració, que hi ha moments que, si ets amant de les bestioles, no pots evitar un nus a la gola d'emoció i de tendresa, d'identificació absoluta. Sense anar més lluny, la lloba Patas doradas té un rol protagonista. I fins aquí puc llegir, perquè us recomano el llibre i, com d'habitud, no tinc cap interès a desvetllar els secrets de la trama.
Vull consignar, això sí, que la novel·la és molt més que una obra del gènere negre. Asa Larsson indaga eficientment en la psicologia dels personatges, s'esplaia en les magnífiques descripcions, fa una gran exaltació de la natura i del paisatge. Sobretot, demostra un amor immens per la seva terra natal, Kiruna, a la Lapònia sueca. Un indret inhòspit i inclement, de neus eternes i temperatures impossibles, on, malgrat tot, hi batega una vida curulla de bellesa: una existència de color i de llum que reneix cada primavera. M'encanta la gent fidel a les seves arrels, com Asa Larsson.

L'estructura de la intriga criminal és sui generis, farcida d'analepsis que van dibuixant caleidoscòpicament la seqüència dels fets, fins arribar a la resolució final. El narrador omniscient se situa en l'òptica dels diferents personatges, de manera que ens resulta fàcil seguir allò que cadascú sent, allò que els motiva a actuar d'una manera determinada. No hi ha un únic protagonista. El protagonista és tot el poble, ho són tots els implicats. El lector coneix el conjunt de la informació, sap més que ningú. Però hi va accedint gradualment, de mica en mica, de manera que s'aconsegueix mantenir la incertesa fins a les darreres pàgines.

No us penseu, basant-vos en la meva valoració, que es tracta d'un llibre tou i carrincló. De fet, es produeixen algunes escenes d'una duresa considerable. Però allò que traspua en general Sangre derramada és una profunda comprensió de les febleses humanes, una tolerància que no ens estalvia, en tot cas, la mostra de les xacres, defectes i prejudicis de la suposadament avançada societat nòrdica. Com han demostrat altres escriptors suecs, en gratar la superfície hom descobreix que la hipotètica situació idílica tal vegada no ho és tant.
Sigui com sigui, tinc ganes de manifestar sense embuts que m'ho he passat molt bé. M'agrada aquesta noia, la minúscula escriptora (físicamente és molt menuda) del cercle polar àrtic. M'agrada. Està plena de vida. I crec que una cosa i l'altra (la meva admiració, la seva càlida amabilitat) se'ns veu a la cara.



Llegiu la novel·la i ja me'n direu l'opinió.
Mentrestant, aquí ens anirem trobant, negrots.

BCNegra: "Dames del crim. Elles van arribar del fred". Conversa amb Asa Larsson i Camilla Läckberg

Avui he assistit a una de les trobades de la BCNegra -setmana de la novel·la negra a la nostra ciutat- que ja us vaig anunciar fa uns dies. Es tractava d'una xerrada amb dues de les escriptores sueques de moda, Camilla Läckberg i Asa Larsson. La conversa tenia un títol: "Dames del crim. Elles van arribar del fred" i se suposava que es tractava de fer un recorregut per la trajectòria i l'obra d'ambdues autores, hereves de les escriptores negres del passat. El reclam publicitari de l'acte deia exactament: Quan parlàvem de «dames del crim» l’expressió ens portava a pensar en les hereves britàniques d’Agatha Christie, Ngaio Marsh i Patricia Wentworth, o en les més modernes P. D. James o Ruth Rendell. També ens venia a la memòria la nord-americana Elisabeth George. Alguna cosa ha canviat els darrers anys, però, i ara són les joves narradores escandinaves les qui han pres el relleu. Dues de les més reconegudes escriptores d’aquesta freda geografia ens visiten per parlar de tots aquells matisos que cal posar sobre el paper per explicar d’una altra manera una cosa tan vella com el crim.

Doncs bé, res de res. Si algú esperava un mínim comentari sobre literatura criminal, anava ben errat. Zero. L'esdeveniment s'ha convertit en una mena de trobada informal i lúdica on Larsson i Läckberg han demostrat bon humor i simpatia i ens han explicat qüestions meteorològiques de la inclement Suècia. Sobretot Larsson que, com sabem, és filla d'un petit poble, Kiruna, a tocar del Cercle Polar Àrtic.

La sala era plena a vessar. Han generat expectació. L'organització ha hagut d'afegir set o vuit fileres de cadires i encara ha quedat gent dreta. Jo havia pogut seure sense problemes durant la taula rodona anterior, que tractava de la Mafia (força interessant). Per tant, estava perfectament instal·lada. I he de confessar que m'ho he passat molt bé.

Em sembla que de literatura pura i dura no en saben gaire les dues sueques. Ja us ho vaig avisar en l'article que vaig escriure fa un temps: han de bullir més. L'única pregunta amb seny, formulada per una noia del públic: "Com us documenteu, quin procés seguiu abans de fer una novel·la, com la prepareu?", ha rebut una resposta evasiva de Larsson: "i tant, em documento molt i parlo amb molta gent". I una rialla de Läckberg: "ui, jo no gaire, perquè tinc el policia a casa" (el seu marit, suposo). "Sé que és el que totes voldríeu, però ho sento molt. Només el tinc jo, un policia a casa".

Tanmateix, no penseu que aquesta petita ressenya és una crítica. La veritat és que la xerrada ha estat molt agradable i divertida. Larsson és vertaderament simpàtica. Una mica histriònica (sense passar-se), gesticulava amb gràcia i responia amb enginy. Läckberg, atractiva i ben arreglada, ha resultat un pèl (només un pèl) més mesurada. Una mare de família, jove i guapa, que ha decidit escriure.

Les dues veneren la memòria de Stieg Larsson. I no és per a menys. Perquè a l'aixopluc de l'èxit sense precedents de la trilogia Mil·lenium, la narrativa negra que ve "del fred" està vivint un esclat que fa uns anys hauria resultat inimaginable.

Tot ha acabat amb la signatura de llibres. Jo en duia un de cada autora i me'ls han signat. També m'he fet fotos amb cadascuna: flamants escriptores, molt ben disposades, rialleres i amables. Especialment Larsson, una dona menuda i petitona. Un autèntic belluguet.

No me'n penedeixo, d'haver-hi anat. L'ambient entre el públic era càlid i distès. M'ha servit per desconnectar d'un munt de coses. I així ara puc dedicar-vos, per si us interessa, aquesta petita crònica.

Bona nit, negrots.

BCNegra 2010, una notícia

Estimats negrots:

Escric aquesta breu nota, que segurament tindrà continuïtat en els pròxims dies, per anunciar un esdeveniment que s'ha de produir a Barcelona al mes de febrer.

Es tracta de la trobada de novel·la negra BCNegra 2010 (incloc l'enllaç de la pàgina oficial). Veureu que fins el proper dia 22 de gener no tindrem al complet el programa, però em sembla, per altres consultes que he fet a la xarxa, que l'escriptora sueca Asa Larsson i l'americà John Connelly, pare literari de l'investigador Charlie Parker, hi seran presents. Segurament hi haurà més escriptors, però en aquest moment, colgada d'altra feina, aquestes dades són les úniques que us puc avançar.

Encara no sé si hi podré assistir ni tampoc el lloc on ho celebren. Tanmateix, negrots, us demano que tots plegats ens mantinguem alerta per tal d'intercanviar informació. Estaria bé fer alguna incursió en els actes que s'organitzin.

Ah, per cert, que el meu amic del fèisbuc Jordi Cervera Nogués, periodista i escriptor (i al qual vergonyosament li dec un comentari del seu darrer llibre La mort a sis vint-i-cinc) ha estat triat per escriure una mena de serial negre a Twiter. Pot resultar força interessant.

Gràcies, amics negrots.

http://www.bcn.es/cultura/bcnegra/2010/ca/index.html

Reflexions sobre lectures sueques

Avui, en contra d'allò que pugui semblar per l'encapçalament d'aquest article, no vull parlar de Stieg Larsson ni de Henning Mankell. Ja han corregut prou rius de tinta sobre ells. A més, aviat tindrem ocasió de retrobar Mankell quan ens arribi el darrer llibre wallanderià que vaig anunciar fa poc. Tampoc no vull referir-me als pares de Martin Beck, inspector policíac que ara mateix posseeix una línia oberta de ressenyes en aquest bloc, com podreu comprovar a mesura que una servidora vagi devorant les noves entregues.

La meva idea és dedicar una petita referència a altres lectures sueques que he fet darrerament, de les quals no me n'he pogut deslliurar atesa la sobtada moda que l'esclat de la trilogia Mil·lenium ens ha portat d'aquelles fredes i llunyanes terres.

Curiosament, totes les obres pertanyen a escriptores, dones que s'han llançat a la indagació del gènere negre. També totes són relativament novelles en aquests afers i és evident que comparteixen certes característiques. Em dol en l'ànima semblar un pèl sexista, però en tots els casos l'element romàntic o domèstic espatlla una mica la cohesió argumental de les històries. En ocasions, esdevé gratuït o poc interessant. En d'altres, té un paper massa rellevant. Aquestes escriptores s'haurien d'emmirallar en algunes de les seves companyes de professió, com l'admirada Sue Grafton, mare literària de la intrèpida Kinsey Millhone.

Anem al gra. Us faré cinc cèntims dels títols i les autores:

Aurora Boreal- Asa Larsson

Ningú no ho ha vist- Mari Jungsted

La princesa de hielo i Los gritos del pasado - Camilla Lackberg

La novel·la d'Asa Larsson és tal vegada la que dóna menys significació a l'element romàntic. Tanmateix, es nota que és una òpera prima i crec que la construcció dels personatges encara no és prou solvent.

Mari Jungsted a Ningú no ho ha vist confegeix un argument més sòlid i interessant des del punt de vista de la intriga, però ho espatlla amb la inclusió d'una trama amorosa paralel·la amb un personatge innecessari. Es podia haver estalviat la seva presència (que ratlla l'absurd) i la història hauria resultat molt més rodona.

Camilla Lackberg: Té molt d'èxit. Sembla que ven molts llibres. La princesa de hielo comença molt bé, però també inclou l'enamorament de l'escriptora protagonista. Per desgràcia, l'enamorat és el policia del poble que portarà la investigació. La segona novel·la, a partir d'aquest fet, implica que el protagonista és el policia i l'escriptora queda en segon pla. La dona independent i interessant de La princesa de hielo es converteix en una embarassada histèrica que ja no té cap paper. Un matrimoni tou i massa estereotipat.

Algú molt savi, ara no recordo qui, va dir que un element important en el gènere negre és que hi hagi un sol protagonista principal, un únic heroi. Encara que aquest heroi sigui un antiheroi. Però un de sol, mentre que la resta (per exemple, l'equip policial d'un comissari o l'ajudant d'un detectiu) han de funcionar com a comparses, com a secundaris, per molt paper que tinguin. Hi estic totalment d'acord i la llista que podria confegir (algun dia ho faig, us ho prometo) em donaria la raó.

En fi, que cap d'aquestes escriptores no ho aconsegueix. Tanmateix, les tres prometen. Potser n'aprendran. Per tant, el meu consell és que feu la prova de llegir-les i que opineu aquí. A veure si hi ha debat. Us hi espero.

Fins aviat, negrots.