Harlem Nocturne

dimarts, 22 de setembre de 2009

Reflexions sobre lectures sueques

Avui, en contra d'allò que pugui semblar per l'encapçalament d'aquest article, no vull parlar de Stieg Larsson ni de Henning Mankell. Ja han corregut prou rius de tinta sobre ells. A més, aviat tindrem ocasió de retrobar Mankell quan ens arribi el darrer llibre wallanderià que vaig anunciar fa poc. Tampoc no vull referir-me als pares de Martin Beck, inspector policíac que ara mateix posseeix una línia oberta de ressenyes en aquest bloc, com podreu comprovar a mesura que una servidora vagi devorant les noves entregues.

La meva idea és dedicar una petita referència a altres lectures sueques que he fet darrerament, de les quals no me n'he pogut deslliurar atesa la sobtada moda que l'esclat de la trilogia Mil·lenium ens ha portat d'aquelles fredes i llunyanes terres.

Curiosament, totes les obres pertanyen a escriptores, dones que s'han llançat a la indagació del gènere negre. També totes són relativament novelles en aquests afers i és evident que comparteixen certes característiques. Em dol en l'ànima semblar un pèl sexista, però en tots els casos l'element romàntic o domèstic espatlla una mica la cohesió argumental de les històries. En ocasions, esdevé gratuït o poc interessant. En d'altres, té un paper massa rellevant. Aquestes escriptores s'haurien d'emmirallar en algunes de les seves companyes de professió, com l'admirada Sue Grafton, mare literària de la intrèpida Kinsey Millhone.

Anem al gra. Us faré cinc cèntims dels títols i les autores:

Aurora Boreal- Asa Larsson
Ningú no ho ha vist- Mari Jungsted
La princesa de hielo i Los gritos del pasado - Camilla Lackberg

La novel·la d'Asa Larsson és tal vegada la que dóna menys significació a l'element romàntic. Tanmateix, es nota que és una òpera prima i crec que la construcció dels personatges encara no és prou solvent.
Mari Jungsted a Ningú no ho ha vist confegeix un argument més sòlid i interessant des del punt de vista de la intriga, però ho espatlla amb la inclusió d'una trama amorosa paralel·la amb un personatge innecessari. Es podia haver estalviat la seva presència (que ratlla l'absurd) i la història hauria resultat molt més rodona.
Camilla Lackberg: Té molt d'èxit. Sembla que ven molts llibres. La princesa de hielo comença molt bé, però també inclou l'enamorament de l'escriptora protagonista. Per desgràcia, l'enamorat és el policia del poble que portarà la investigació. La segona novel·la, a partir d'aquest fet, implica que el protagonista és el policia i l'escriptora queda en segon pla. La dona independent i interessant de La princesa de hielo es converteix en una embarassada histèrica que ja no té cap paper. Un matrimoni tou i massa estereotipat.

Algú molt savi, ara no recordo qui, va dir que un element important en el gènere negre és que hi hagi un sol protagonista principal, un únic heroi. Encara que aquest heroi sigui un antiheroi. Però un de sol, mentre que la resta (per exemple, l'equip policial d'un comissari o l'ajudant d'un detectiu) han de funcionar com a comparses, com a secundaris, per molt paper que tinguin. Hi estic totalment d'acord i la llista que podria confegir (algun dia ho faig, us ho prometo) em donaria la raó.
En fi, que cap d'aquestes escriptores no ho aconsegueix. Tanmateix, les tres prometen. Potser n'aprendran. Per tant, el meu consell és que feu la prova de llegir-les i que opineu aquí. A veure si hi ha debat. Us hi espero.

Fins aviat, negrots.

8 comentaris:

Ramon ha dit...

Jo de la Camilla Lackberg m'he llegit les filles del fred (aquesta dona té una obsesió pels glaçonets i l'aire condicionat). La noia hi té poc protagonisme, el llibre em va semblar correcte i entra molt de pressa. Segur que hi ha coses millors, és clar, però sense haver llegit els anteriors, que no s'han publicat en català, el trobo recomanable.

Àngels ha dit...

Com que tinc un germà molt ràpid, se m'ha avançat. A mi Les filles del fred (única en català d'aquesta noia, de moment) em va agradar força. Jo tampoc no he llegit les altres tot i que a mon pareli'n va caure una pel seu sant i ja ens arribarà. Ja us ho diré, potser es nota ja que és la tercera...

Anna Maria Villalonga ha dit...

És clar, "Les filles del fred" és la tercera i potser ja es nota. Les dues primeres ja us dic. La primera comença molt bé. Enganxa molt el cas policíac i el paper de l'Erika. Però després la cosa va canviant i a la segona és pitjor, perquè ella sembla una altra persona. Diguéssim que poca versemblança i poca traça en la caracterització d'alguns personatges. Tanmateix, són distretes, això sí.
Però, és clar, després dels nostres amics Wallander, Montalbano, Brunetti i ara Beck, són molt menors.
Opinió personal.

josep ha dit...

Aquí sí que no puc dir res..perquè malgrat tinc les 2 de la Lackberg i la de la Larsson, encara no he tingut temps de llegir...tinc poc temps i llegeixo molt a poc a poquet...però quan n'hagi legit alguna..ja us diré que'n penso.
Una salutació a tots els "negrerus"..he.he.he.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Igualment, Pep. A veure què et semblen a tu, negrot.

Vicenç Bon ha dit...

Anna Maria,
És el primer cop que parlo de llibres, en general. No sóc un lector compulsiu (compulsiu positiu, naturalment, en el sentit del "lector habitual" que pot anar parlant de les novetats, a casa tothom ha llegit els famosos tres llibres i ja me'ls sé de memòria). M'agrada, per exemple, que me n'expliquin. I sé també que mai a la vida acabaré de llegir tots els llibres que ara mateix sé que voldria llegir. Ni tots els que tinc a casa, que fullejo de tant en tant. M'agrada molt llegir assaigs sobre art, sobre ciència, sobre literatura, sobre història, sobre política, sobre música...M'agrada llegir i rellegir poesia. M'agrada la narrativa curta, de vegades.
M'estic prenent la vida amb molta calma i vaig veient cinema, escolto música (que tampoc podré escoltar tota la que voldria tant com voldria) i procuro anar parlant de llibres quan m'interessa, que no és sempre.
No sé si m'explico.

Anna Maria V. ha dit...

T'expliques perfectament. I jo t'agraeixo el teu passeig pel bloc i m'agradaria molt que tornessis sovint i hi deixessis les teves paraules.
Si en alguna ocasió els meus petits articles et serveixen per agafar ganes de llegir quelcom (o per descartar-ho), em sentiré honorada. I, si no, ens serveix per canviar opinions.
Jo llegeixo moltíssim, però mai és tot el que voldria i en quantitat, ni en tipus d'obres. Vaig fent el que puc, enmig de tanta feina. I faig aquest bloc amb il·lusió. No t'haig de mentir.
M'hi van empènyer el meu marit i la meva amiga Maria, a la qual sempre esmento. Jo deia que no tenia temps, i ara sempre trobo un minutet per deixar-hi alguna cosa.
Torna sovint, sisplau.

Anònim ha dit...

Estic molt d'acord amb tu amb Camilla Lackberg i sobretot amb Mari Jungsted, vaig deixar de llegir a les dues pels edulcorats enamoraments i problemes domèstics.

Àngels F.