Si cal matar, matem (Andreu Martín i Jaume Ribera)

SI CAL MATAR, MATEM
Andreu Martín, Jaume Ribera
COLUMNA EDICIONS, S.A.
Col·lecció: Clàssica, 710

Pàgines: 266

Any d'edició: 2007

Si cal matar, matem és el quart lliurament de les novel·les protagonitzades pel detectiu privat Àngel Esquius. Creades en col·laboració per Andreu Martín i Jaume Ribera, representen la seva incursió en el gènere negre per a adults, després de l’èxit que van aconseguir amb els llibres juvenils del conegut Flanagan. Els tres primers títols de la sèrie són: Amb els morts no s’hi juga, Joc de claus i La monja que va perdre el cap; totes quatre novel·les escrites originalment en català.

Una norma que vull seguir en els articles del meu recent encetat bloc policíac, és no donar cap pista sobre la trama ni l’argument de les obres objecte de comentari. Es tracta d’una mesura que sembla imprescindible en relació amb un gènere on la intriga i el misteri hi juguen un paper principal. Per tant, no espereu que desvetlli detalls de la novel·la en qüestió.

Tanmateix, sí que us puc fer cinc cèntims dels nostres personatges, que per força han d’agradar qualsevol lector que tingui ganes de passar una bona estona. Les aventures tenen lloc en l’agència de detectius de Barcelona propietat del senyor Biosca, individu xerraire i eixelebrat absolutament imprevisible, amant dels diners i de la bona taula. A l’agència hi treballen l`Amèlia, recepcionista i dona de recursos que tot ho arregla; en Tonet, una mena de talòs de grans dimensions que fa de guardaespatlles del cap; en Ferran, homosexual més o menys discret però sempre amb problemes; la Beth, joveneta eficient i guapíssima gran admiradora de l’Esquius; l’Octavi, espècie masculina que podem titllar de maníac sexual sense inhibicions que, pel que fa a la feina, no n’encerta ni una; i el nostre protagonista, l’Àngel Esquius, al qual tots consideren superdotat perquè en realitat és l’únic que es dedica amb responsabilitat a la seva tasca.

Aquesta mena de fauna heterogènia es mou per Barcelona i per Catalunya resolent casos a tort i a dret i causant la hilaritat del públic lector. Les històries no deixen de ser originals i, a més, estan ben travades. Martín i Ribera, aprofitant tots els tòpics i llocs comuns del gènere, donen vida a un conjunt d’antiherois que serveixen per posar damunt la taula les xacres del món actual i de la nostra societat en particular. Algunes situacions esdevenen delirants o poc versemblants, però sempre estan tractades dins dels paràmetres de la novel·la negra. L’Esquius és un detectiu en tota l’extensió de la paraula, que té dubtoses relacions amb alguns policies i que, alhora, posseeix una família (filla, fill, nora i néts bessons) que el porten pel camí de l’amargura. Per no dir que la seva dona morta, la Marta, se li apareix regularment per prendre-li el pèl davant de les situacions que li toca viure.

El sexe també té un paper rellevant en totes les novel·les de l’Esquius. La promiscuïtat general és un fet que està a l’ordre del dia. A Si cal matar, matem els autors situen en un poble perdut del Pirineu de Lleida una femme fatale que parla el dialecte local i que, en aparença, no pot estar més desubicada. Però, en canvi, aconsegueixen l’efecte desitjat. Recreen les intrigues típiques del món rural, on les baralles pels terrenys, les herències, la requalificació del sòl i les qüestions ecològiques, es barregen amb les banyes, la gelosia i els amors desfermats. Els habitants del poble, en contrast amb la colla d’urbanites que normalment protagonitzen la sèrie, són absolutament “de manual”. Això sense oblidar una trama paral·lela, d’allò més surrealista, que afecta la família del detectiu. El llibre, que no arriba a les 300 pàgines, es llegeix a velocitat supersònica.

Tots els problemes de la societat actual van desfilant per les novel·les de l’Esquius. No resulten atemporals i per això la meva amiga Maria, que en sap molt de qüestions negroses, diria que només són productes menors i que no representen una fita dins del gènere. I tindria raó, evidentment. Però això no impedeix que la lectura sigui divertidíssima, que hom pugui reconèixer una crítica social de mordacitat aclaparadora i que l’enginy ostenti en el conjunt un lloc privilegiat.

En fi, que us recomano aquesta i les tres anteriors. Que us divertireu de veritat. Ah, i vigileu si aneu amb el llibre al metro o a l’autobús, que si rieu molt us poden prendre per bojos.