Em complau compartir amb vosaltres el text de la Comunicació que avui he llegit a la Sala de Graus de la Universitat de Barcelona, en el marc del Seminari "Catalana i criminal: Novel·la criminal escrita per dones". La meva intervenció, sobre l'obra de Teresa Solana (que ha parlat tot seguit), és "Teresa Solana: Com assassinar en la Barcelona del segle XXI".
Espero que us interessi, negrots.
Teresa Solana: Com assassinar en la Barcelona del segle XXI
Anna Maria Villalonga
(Universitat de Barcelona)
En
un article, inèdit encara, al qual hi he tingut accés privilegiadament, l’estudiós australià Stewart King afirma que
ja a partir de la seva primera novel·la, Un
crim imperfecte, Teresa Solana (i cito) «no tan sols reinventa el gènere
negre en català, sinó que presenta una visió innovadora del teixit social i
cultural de la capital catalana de la primera dècada del segle xxi». Per documentar-ho, King ens remet
a Sebastià Bennasar, que també va publicar l’any 2011 que Solana representava (en
part per ser una de les poques dones conreadores del gènere en aquell moment) una
“autèntica revolució” en el panorama literari català.
D’alguna
manera, és el mateix que podem inferir de les paraules de la nostra autora en
l’entrevista que em concedí el 29 de novembre de 2011 (avui fa dos anys justos,
quina coincidència!) inclosa dins del meu llibre Les veus del crim. Deia Solana:
Ara sí que sóc
conscient de fer literatura de gènere. Però amb la primera novel·la no se
m’havia acudit que l’etiquetarien així. La primera sorpresa la vaig tenir quan
l’editora va comentar: «ah, novel·la negra!». I jo vaig dir: «home! Però si
això és com crítica social, és sàtira, és humor». Però ells van insistir que
era negra.
Encara
que a priori sembli una paradoxa, l’afirmació de Solana en el sentit que la
seva intenció inicial era fer una sàtira de crítica social i la insistent reacció dels editors, ens estan confirmant la
permeabilitat del “negre” actual, les seves àmplies possibilitats i les seves
difuses fronteres. I, alhora, donen la raó a King i a Bennasar. L’obra de
Teresa Solana, diferent i molt personal, se situa en l’òrbita d’una narrativa
criminal moderna i ambiciosa, que va més enllà dels
esquemes del gènere i que palesa una gran capacitat per dibuixar la realitat
barcelonina del nou mil·lenni sense deixar de tombar els ulls (com en el cas de
Negres tempestes) a un passat que ens
ha convertit en allò que som.
La segona
nissaga pertany a un altre subgènere dins la narrativa criminal. Si amb els
bessons ens situàvem en l’òrbita de la desmitificació de la novel·la de
detectius clàssica (entre d’altres coses, actualment resulta impensable que un
detectiu privat investigui assassinats i veritables delictes), la sèrie número
dos pertany a allò que podem considerar novel·la procedural (de procediment
policial). La protagonista és una dona, la sotsinspectora dels Mossos d’Esquadra
Norma Forester. Una policia una mica atípica (refinada, instruïda, de bona
família) que debutà a Negres tempestes
(novel·la guanyadora el 2010 del III Premi Crims de Tinta), i de la qual aviat
n’apareixerà el segon lliurament.
Dins la
producció literària de Teresa Solana hi trobem també diverses incursions, prou
rendibles per l’èxit obtingut dins i fora de les nostres fronteres, en el relat
breu. Destacaré, evidentment, el recull intitulat Set casos de sang i fetge i una història d’amor, del qual l’autora
diu (i cito textualment):
Són una miqueta la nineta dels
meus ulls. Amb aquestes històries em vaig poder desmadrar tot el que vaig voler
i em vaig divertir moltíssim. I totes les reaccions que he tingut dels lectors
han estat entusiastes.
En aquests relats Solana es complau en la transgressió
paròdica i desacomplexada del gènere policíac i de terror. Colpeja la tradició
del conte gòtic, del relat fantàstic i de ciència ficció, de la crònica de
successos, de les històries de detectius. Per aconseguir-ho, se serveix de la
hipèrbole i de la caricatura, però, per damunt de tot, d’un anacronisme tan bèstia
com els seus personatges. Agafa una coctelera, hi barreja tipus, llocs comuns,
arguments i trames, sacseja una mica i ens ofereix una galeria de gent tan fora
de lloc com un vampir del segle xxi ple
de bones intencions, un troglodita que ha de descobrir el primer assassí en
sèrie de la (pre)història (relat recentment traduït a l’esperanto) o una colla
de fantasmes que fan vida de família en una ostentosa torre del Tibidabo.
Esmicolar la tradició literària, però, no és la finalitat de Solana, sinó
tan sols un instrument per, novament, criticar la societat actual. Així, a la
rebotiga d’aquestes històries hi trobem sempre la voluntat de fer palesos
alguns dels problemes, ridiculeses i incongruències que afecten el nostre món: la
violència de gènere, el nepotisme o els privilegis i costums de la burgesia.
Continuant
amb la narrativa breu de Solana, espero que em permetreu una petita primícia,
ja que tinc entre les mans el seu text encara inèdit, El segrest, que apareixerà dintre de pocs dies dins del recull de
tretze relats negres escrits per dones titulat Elles també maten, del qual he tingut el privilegi de ser-ne la
curadora. En aquesta història, tan àcida com ens té acostumats, Solana
s’atreveix amb la política-ficció, mostrant-nos un imaginat futur per a
Catalunya i per a Espanya ben galdós. I fins aquí puc avançar.
Però... i
ara entrem en matèria de la bona... per què l’editora de Solana va insistir a
considerar negre Un crim imperfecte?
Doncs precisament per allò que el mateix títol ens explicita. Perquè hi ha
morts, delictes, assassinats. I és que, com la mateixa autora admet... (i cito)
Vaig descobrir que matar algú
resulta molt pràctic per destapar coses. Quan es comença a investigar, s’ha de
ficar el nas a llocs que en unes altres situacions no es podria fer.
Ja ho
tenim. Solana s’endinsa en la narrativa criminal per tal de poder descriure amb
comoditat i versemblança aspectes de l’entorn que no li agraden. Qüestions que
li molesten, que vol denunciar, que considera que haurien de millorar o canviar.
Així, el “negre” es converteix definitivament en un mer pretext, la pura excusa
per defensar una sèrie de posicions molt explícites. Si una cosa fa Solana, en
totes i cadascuna de les seves obres, és tirar pel dret. Sense pèls a la
llengua, col·loca damunt la taula els seus supòsits ideològics i els defensa amb
ungles i dents.
A través
d’aquest pols amb ella mateixa, Solana vehicula les pròpies obsessions,
aquelles que esperonen qualsevol escriptor i que acaben modelant les
particularitats del seu corpus creatiu. En el seu cas, el marc per situar-les
és fonamental. Es fa gairebé impossible imaginar les seves novel·les fora de
Barcelona, que esdevé un personatge de ple dret dins del conjunt, tant en la
nissaga dels bessons com en la de Norma Forester. La ciutat postmoderna,
postolímpica, que s’ha posat guapa, la millor botiga del món, postal lluminosa per al turista
bocabadat, té un rerefons que es nodreix de l’aparença, de la marca. És una
talaia oberta a tot el planeta, però, curiosament, viu d’esquena a les necessitats
dels seus habitants.
Solana
empra Barcelona com a escenari activíssim. La gran urbs, constituïda per una
multiplicitat de ciutats més petites, és un ens viu que li permet destapar el
joc de realitats i aparences en el qual vivim immersos, la falsedat, la
hipocresia, la mentida, la superficialitat, la misèria material i moral, el mal
gust, les diferències de classe, la valoració de la imatge externa per damunt
de tot, la pobresa intel·lectual i cultural de certs sectors socials i la
generalitzada manca d’escrúpols de la burgesia i de la classe política.
Com he
comentat anteriorment, Solana no es perd en eufemismes ni en ambigüitats. Com a
conseqüència, crearà uns personatges que li permetin polaritzar el discurs.
Aquest modus operandi no deixa de teixir
una nova paradoxa, ja que molts d’aquests personatges són absolutament
delirants, surrealistes, gairebé impossibles d’imaginar en la vida real.
Tanmateix, li resulten extremadament útils. Disfressats de caricatura, irreals
i exagerats, esdevenen, alhora, tremendament efectius.
El joc
d’opòsits més marcat està construït al voltant dels bessons Eduard
(d’esquerres, home de família, bon pare i bon marit) i Borja (de dretes,
carregat d’ínfules, que fingeix ser qui no és fins el punt de canviar la seva
identitat). Són diametralment oposats
però, tanmateix, acaben instal·lant el seu mitjà de vida (la fingida agència de
detectius) damunt d’una mentida, d’un muntatge fictici on res no és veritat i
només l’aparença compta. Com he dit, Solana no té cap mena de recança a l’hora
de situar els seus protagonistes (com farà de manera molt més compromesa amb
Norma Forester) al bell mig de les qüestions que pretén debatre.
Tot i que
dins de l’estol de figures de Solana hi destaquen les dones, no podem obviar
que, en aquest cas, els dos protagonistes són masculins. Ens ho explica la
mateixa autora a Les veus del crim (i
cito):
El fet de triar dos germans
bessons homes va ser perquè no era creïble pensar en dues
dones fent el paper que fan ells. Hauria estat una altra història. Jo també
volia posar-me en la pell d’un home i veure com s’ho manega avui en dia un home
com l’Eduard, un bon tio, per sobreviure en aquest món. Que, a veure, els bons
tios tampoc no ho tenen fàcil per tirar endavant en el món d’avui. Però després
també vaig trobar a faltar un personatge protagonista dona i va ser quan va
aparèixer la Norma.
A banda d’ells,
però, la majoria de personatges del cicle dels bessons són femenins, incloses
algunes víctimes. Aquest fet és significatiu, ja que les principals víctimes en
la societat en què vivim continuen essent els seus membres més febles. És a
dir, les dones i les criatures. Les “mortes” de Solana no són de classe baixa,
però encara arrosseguen la fragilitat vinculada al gènere.
En
contrapartida, la resta de figures femenines són fortes, decidides, amb
personalitat. Dones que no es deixen trepitjar i que prenen decisions. La
principal consellera dels improvisats detectius és la Mariona Castany, una
ricatxa que per motius no gaire clars sempre els ajuda. La Merche, una altra “dama
amb possibles”, embolicada amb el Borja, li facilita suport econòmic repetidament.
La Montse, esposa de l’Eduard, és, segons la mateixa autora, “una dona
d’esquerres, amb pensament polític, amb una vida pròpia, que entra, surt, va
amb les amigues...”. És a dir, un perfil poc dependent respecte del marit, amb
el qual es relaciona en condició d’igualtat. Té un negoci propi i les seves
sòcies també són dones. De bracet amb els casos criminals, les històries dels
bessons palesen, en to costumista, la voluntat de fer-nos reflexionar sobre la
manera de viure a la Barcelona del nou mil·lenni. Les relacions familiars, els
problemes quotidians, les situacions de cada dia.
Els mateixos
aspectes apareixen, amb força, a la sèrie de Norma Forester. Les dones hi tenen
un paper absolutament cabdal. La nostra protagonista forma part d’una
estructura familiar decididament matriarcal dins la qual hi conviuen diverses
generacions de dones. Així, a casa de la Mossa d’Esquadra hi trobem la seva
àvia (Senta), la seva mare exhippie ((Mimí), la seva filla (Violeta, que
darrerament s’ha traslladat a fer d’okupa al barri de Gràcia) i una tieta ben sui generis. És monja i hacker, una monja absolutament
heterodoxa, que domina la pirateria informàtica i que s’escapa del convent
sempre que pot per visitar la família, anar al cinema i menjar i beure ˗sobretot
beure, amb b alta˗ a cor què vols. La versemblança del conjunt presenta
evidents problemes, agreujats per l’existència d’un exmarit homosexual (pare de
Violeta) i d’un marit actual germà de l’ex. Un poti-poti no gaire usual, val a
dir. Tanmateix, quan li vaig insinuar a Solana, en la nostra entrevista, que
tot plegat no resultava del tot creïble, ella, amb un somriure, va respondre:
No i sí. Una mare que és com una
exhippie encara pot existir. Una filla okupa també.
I el pare biològic de la nena,
germà del marit i gai...! – vaig exclamar jo.
Però
Solana no es va immutar: Per què no?
– va dir – evidentment, no és el més
habitual, però avui en dia la societat ha canviat molt en aquest sentit,
sobretot respecte als homosexuals i la relació més normalitzada entre heterosexuals
i homosexuals. El pare de Violeta ha sortit de l’armari i al final tots han
pogut tenir una bona relació. M’interessava explicar això.
Aquesta és
la idea. L’autora no defuig el vessant burlesc, hiperbòlic, un tant allunyat de
l’estricta mimesi, per tal de fer-nos arribar el seu pensament, les seves
opinions. És des d’aquest sentit que, en part, ens enfrontem a un concepte nou
i personal de construir el gènere criminal. El delirant humor hi té cabuda si
ens ajuda a fer palès un missatge actual, impensable fa uns anys, però no tan
estrany en el segle xxi.
Amb tot,
la dimensió seriosa, gairebé tràgica, de Negres
tempestes és la més significativa de la novel·la. A banda de parlar-nos del
present més rigorós, el llibre poua amb intensitat, a moments fins i
tot amb un poètic idealisme, en les arrels del passat. La trama policíaca se
centra en la investigació de l’assassinat d’un catedràtic d’Història
Contemporània de la Universitat de Barcelona. Les pistes relacionen el crim amb
un d’anterior: el d’un amic d’infantesa d’aquesta víctima. El detonant
d’ambdues morts serà un manuscrit inèdit amb secrets de la Guerra i de la
postguerra que impliquen directament una poderosa família de la burgesia
barcelonina.
La novel·la té un títol molt significatiu. Negres tempestes són les paraules que enceten l’himne obrer polonès La Varsoviana, que durant la Guerra Civil espanyola va funcionar
com a himne revolucionari (A las
barricadas). També la citació shakespeariana que inaugura la novel·la conté
una inequívoca declaració d’intencions: «Dóna paraules a la teva pena. El dolor
que no parla infla molt més el cor, i fa que es trenqui» (Macbeth, Acte 4- Escena III).
Solana pretén, per tant, “donar paraules a la pena”. La seva és
gairebé una novel·la de tesi, on tot va encaminat a atacar frontalment la
postura oficial que, en nom d’una suposada reconciliació pacífica, s’imposà a
l’Estat espanyol des de la mort del dictador: la tendència a considerar que, al
llarg de la Guerra i la postguerra, ambdós bàndols van estar a la mateixa
alçada, van cometre les mateixes aberracions. Quan Solana escrigué la novel·la,
encara bategava molt recent l’aprovació de la Llei de la Memòria Històrica, que
data de finals de 2007. En aquest context, l’autora va creure oportú fer sentir
una veu potent, sense ambigüitats. Va posar la novel·la negra (Negres tempestes, pel que fa al cas
policial, n’és una mostra absolutament canònica) al servei de la denúncia de la
“versió oficial”, de la visió institucional i interessada d’un passat que
encara cueja. En una entrevista concedida a El Periódico de Catalunya el 8 de
setembre de 2010, Solana manifestava (i cito):
És perillosa aquesta tendència de
dir que els dos bàndols van fer les mateixes atrocitats. No és una manera seriosa
d'enfrontar-nos al nostre passat. […] Hi ha moltes ferides que encara no estan
tancades i la manera de tancar-les no és no parlant-ne. Molts que van estar-hi
directament implicats o ho van estar durant la dictadura ara passen per
absolutament demòcrates. El problema és que no s'han demanat responsabilitats
per això. Les víctimes mereixen justícia.
El missatge resulta diàfan. El pacte de silenci, la conciliació
sense tancar ferides, no és per a Solana una posició vàlida. D’aquí parteix la
tesi de la novel·la, que la autora considera tan important com per situar-la al
bell mig de la personalitat de la seva protagonista. Norma porta a les venes la
sang del seu avi Jack, un anglès de Manchester arribat a Barcelona per lluitar
contra els feixistes amb les Brigades Internacionals. Un jove idealista, amb el
cap a vessar de les paraules de Bakunin i amb el convenciment que no només
faria la guerra, sinó també la revolució. Evidentment, la realitat fou una
altra. El record de l’avi, afusellat sumàriament al Camp de la Bota, restarà
per sempre en la memòria de la néta; serà l’abrigall d’un sòlid bagatge
ideològic, perfectament arrelat, que inclourà la defensa reivindicativa del
paper dels anarquistes dins del bàndol republicà.
Encara que, d’ara endavant, la continuïtat de la nissaga explori
altres àmbits, el personatge de Norma sempre apareixerà definit a partir de Negres tempestes. Quan va decidir
construir l’univers de la seva mossa d’esquadra, Solana feia quelcom més que
donar visibilitat a la policia autonòmica. Infiltrava un estrany element en el
seu si. Una dona de pensament anarquista (que fins i tot té un amant, perquè
Norma té un amant, que quedi clar), que durà sempre a la pell la transcendència
del passat, sense data de caducitat. L’autora, amb una
honestedat insòlita, afronta l’exercici de despullar-se ideològicament en la
construcció del seu personatge. No sé del cert si, literàriament, aquesta claredat
resulta pamfletària. Però la veritat és que la identificació entre Teresa i
Norma, entre la creadora i la creació, és total. Només cal resseguir el
pensament de la mossa d’esquadra en el punt culminant de la novel·la (i cito):
«Feia
un parell d’anys que el govern socialista havia aprovat una llei de la memòria
història que no agradava a ningú. Les associacions de víctimes la trobaven
mancada i insuficient, i els polítics conservadors hi estaven en contra perquè
molts d’ells eren fills o néts d’il·lustres franquistes i encara sentien pel
règim de Franco una admiració públicament inconfessable, però de la qual es
vantaven en privat. Argumentaven que les víctimes de la Guerra Civil ja no
interessaven a ningú, que havien passat massa anys, que el pacte de la
transició avalava l’oblit i el silenci [...] A Norma, aquell intent cínic de
reescriure la història per treure ferro als crims del franquisme, o, més ben
dit, de silenciar-la en nom d’una reconciliació que mai no s’havia produït, la
treia de polleguera» (Solana, 2010: 238).
És obvi que Solana fa molt més que recordar els morts no redimits
d’un passat traumàtic. El desencís que s’inicià durant la
Transició no ha prescrit. Com Vázquez Montalbán, l’autora
ressegueix, a manera de crònica, l’actualitat més estricta. El
desenllaç de Negres
tempestes atorga a la novel·la una dimensió ètica. Ens
tornem a enfrontar amb l’eterna oposició entre el concepte de justícia i el
concepte de llei. Norma Forester descobreix que darrere dels crims hi ha la
influent família burgesa implicada pel manuscrit. Òbviament, el clan no
pot tolerar que s’embruti el seu nom, que la misèria moral i els abusos del
passat surtin a la llum. Per evitar l’escàndol i amb la
implícita connivència institucional, la família resol l’afer internament, al
marge de les autoritats. Aquest fet col·loca Norma contra
les cordes, enfrontada al seu sentit del deure, al seu passat, a allò que l’ha
convertit en la persona que és. Solana no pot deixar que la seva heroïna es
traeixi, significaria soscavar l’edifici que tan delicadament ha construït al
llarg de la novel·la. És per això que, quan comprèn que el culpable no serà
castigat, la sotsinspectora resol amb fermesa el seu dilema moral. Decideix
filtrar a la premsa el contingut del manuscrit. Serà l’única manera de fer
justícia. Si la descobreixen, pot perdre la feina, però en certs moments de la
vida hom ha de tenir les prioritats ben clares (i cito):
La meva carrera és
cosa meva. I a mi m’agrada dormir amb la consciència tranquil·la (Solana 2010:
237).
Negres
tempestes resulta un bon exemple d’allò que gran part dels estudiosos del
gènere criminal defensen avui en dia. La idea que, si no compleix una funció
social, si no ens remet a la realitat més estricta i ens permet parlar
d’història (sigui del passat o del present), la narrativa de crims no té gaire
sentit. A Negres tempestes,, Solana construeix una ficció que li resulta útil per
retratar críticament, amb un sa exercici d’higiene mental, una realitat que la
incomoda. Per a ella, el dolor no prescriu. Les ferides només cicatritzen si en podem parlar. Per
això planteja l’alternativa a una història oficial entestada a dibuixar una transició política
aparentment idíl·lica.
Podria
dir molt més, però em sembla que això és tot per avui. Penso que hi ha prou
temes que han quedat, si més no, esbossats. Ara cal deixar que parli ella,
Teresa Solana. L’autora té moltes coses a dir. Us avançaré que afirma, com
podrà tot seguit corroborar, que a Catalunya (i cito):
per ser d’aquí i
per ser dona, els homes encara et llegeixen amb un cert prejudici.
Suposo
que té raó. Per tant, no dubto que aquest Seminari és un lloc ben adient per
encertar un debat que ens pugui enriquir a tots plegats.
Moltes
gràcies.
v
