Harlem Nocturne

divendres, 29 de novembre de 2013

Anna Maria Villalonga: Ponència a la Universitat de Barcelona. Títol: "Teresa Solana: Com assassinar en la Barcelona del segle XXI"



Em complau compartir amb vosaltres el text de la Comunicació que avui he llegit a la Sala de Graus de la Universitat de Barcelona, en el  marc del Seminari "Catalana i criminal: Novel·la criminal escrita per dones". La meva intervenció, sobre l'obra de Teresa Solana (que ha parlat tot seguit), és "Teresa Solana: Com assassinar en la Barcelona del segle XXI".
 
 Espero que us interessi, negrots.
 
 
 
 
 
Teresa Solana: Com assassinar en la Barcelona del segle XXI
 
 
Anna Maria Villalonga
(Universitat de Barcelona)
 
En un article, inèdit encara, al qual hi he tingut accés privilegiadament,  l’estudiós australià Stewart King afirma que ja a partir de la seva primera novel·la, Un crim imperfecte, Teresa Solana (i cito) «no tan sols reinventa el gènere negre en català, sinó que presenta una visió innovadora del teixit social i cultural de la capital catalana de la primera dècada del segle xxi». Per documentar-ho, King ens remet a Sebastià Bennasar, que també va publicar l’any 2011 que Solana representava (en part per ser una de les poques dones conreadores del gènere en aquell moment) una “autèntica revolució” en el panorama literari català.  
 
D’alguna manera, és el mateix que podem inferir de les paraules de la nostra autora en l’entrevista que em concedí el 29 de novembre de 2011 (avui fa dos anys justos, quina coincidència!) inclosa dins del meu llibre Les veus del crim. Deia Solana:  
 
Ara sí que sóc conscient de fer literatura de gènere. Però amb la primera novel·la no se m’havia acudit que l’etiquetarien així. La primera sorpresa la vaig tenir quan l’editora va comentar: «ah, novel·la negra!». I jo vaig dir: «home! Però si això és com crítica social, és sàtira, és humor». Però ells van insistir que era negra.     
 
Encara que a priori sembli una paradoxa, l’afirmació de Solana en el sentit que la seva intenció inicial era fer una sàtira de crítica social i la insistent  reacció dels editors, ens estan confirmant la permeabilitat del “negre” actual, les seves àmplies possibilitats i les seves difuses fronteres. I, alhora, donen la raó a King i a Bennasar. L’obra de Teresa Solana, diferent i molt personal, se situa en l’òrbita d’una narrativa criminal moderna i ambiciosa, que va més enllà dels esquemes del gènere i que palesa una gran capacitat per dibuixar la realitat barcelonina del nou mil·lenni sense deixar de tombar els ulls (com en el cas de Negres tempestes) a un passat que ens ha convertit en allò que som. 
  
Però anem a pams. Teresa Solana, una de les plomes més consolidades del “negre” en català, prové del món de la traducció, és Llicenciada en Filosofia i també ha fet estudis de Filologia Clàssica. Les seves obres han estat traduïdes al castellà, el romanès, el francès, l’italià, l’anglès i l’alemany amb gran èxit de crítica i públic. Com sabem, té en marxa,  simultàniament, dues sèries, independents l’una de l’altra. La primera reporta les delirants aventures d’uns germans bessons ˗Eduard i Borja (o millor dit Pep)˗ absolutament insòlits, dos detectius ocasionals, de pa sucat amb oli, que fins ara han protagonitzat tres novel·les. El cicle arrenca el 2006 amb Un crim imperfecte, una divertida desmitificació del gènere detectivesc, que rebé l’any 2007 el Premi Brigada 21 de novel·la negra en català. La segona entrega, Drecera al paradís (2007), és una descarnada sàtira del món literari. A finals de 2011 aparegué el tercer llibre de la sèrie, L’Hora Zen, on Solana critica sense pietat l’àmbit de la pseudociència mèdica i de les teràpies alternatives, tan presents a la societat actual.
 
El conjunt esdevé una ficció àcida i histriònica, amb tocs costumistes i molt barcelonina, que li serveix per llençar una mirada fulminant sobre l’entorn. Les peripècies dels bessons, que sovint voregen la llei tot seguint les passes  dels representants més genuïns de la narrativa picaresca, permeten a l’autora furgar en les nafres del món contemporani. La paròdia, la ironia i la sàtira al servei de la descripció crítica d’una realitat que s’allunya dels baixos fons per centrar-se en la dissecció de les classes altes i que arremet directament contra els engranatges de la riquesa i del poder.

 
La segona nissaga pertany a un altre subgènere dins la narrativa criminal. Si amb els bessons ens situàvem en l’òrbita de la desmitificació de la novel·la de detectius clàssica (entre d’altres coses, actualment resulta impensable que un detectiu privat investigui assassinats i veritables delictes), la sèrie número dos pertany a allò que podem considerar novel·la procedural (de procediment policial). La protagonista és una dona, la sotsinspectora dels Mossos d’Esquadra Norma Forester. Una policia una mica atípica (refinada, instruïda, de bona família) que debutà a Negres tempestes (novel·la guanyadora el 2010 del III Premi Crims de Tinta), i de la qual aviat n’apareixerà el segon lliurament.     
 
Dins la producció literària de Teresa Solana hi trobem també diverses incursions, prou rendibles per l’èxit obtingut dins i fora de les nostres fronteres, en el relat breu. Destacaré, evidentment, el recull intitulat Set casos de sang i fetge i una història d’amor, del qual l’autora diu (i cito textualment):  
 
Són una miqueta la nineta dels meus ulls. Amb aquestes històries em vaig poder desmadrar tot el que vaig voler i em vaig divertir moltíssim. I totes les reaccions que he tingut dels lectors han estat entusiastes.
 
En aquests relats Solana es complau en la transgressió paròdica i desacomplexada del gènere policíac i de terror. Colpeja la tradició del conte gòtic, del relat fantàstic i de ciència ficció, de la crònica de successos, de les històries de detectius. Per aconseguir-ho, se serveix de la hipèrbole i de la caricatura, però, per damunt de tot, d’un anacronisme tan bèstia com els seus personatges. Agafa una coctelera, hi barreja tipus, llocs comuns, arguments i trames, sacseja una mica i ens ofereix una galeria de gent tan fora de lloc com un vampir del segle xxi ple de bones intencions, un troglodita que ha de descobrir el primer assassí en sèrie de la (pre)història (relat recentment traduït a l’esperanto) o una colla de fantasmes que fan vida de família en una ostentosa torre del Tibidabo. 

Esmicolar la tradició literària, però, no és la finalitat de Solana, sinó tan sols un instrument per, novament, criticar la societat actual. Així, a la rebotiga d’aquestes històries hi trobem sempre la voluntat de fer palesos alguns dels problemes, ridiculeses i incongruències que afecten el nostre món: la violència de gènere, el nepotisme o els privilegis i costums de la burgesia.  
 
Continuant amb la narrativa breu de Solana, espero que em permetreu una petita primícia, ja que tinc entre les mans el seu text encara inèdit, El segrest, que apareixerà dintre de pocs dies dins del recull de tretze relats negres escrits per dones titulat Elles també maten, del qual he tingut el privilegi de ser-ne la curadora. En aquesta història, tan àcida com ens té acostumats, Solana s’atreveix amb la política-ficció, mostrant-nos un imaginat futur per a Catalunya i per a Espanya ben galdós. I fins aquí puc avançar.
  
Però... i ara entrem en matèria de la bona... per què l’editora de Solana va insistir a considerar negre Un crim imperfecte? Doncs precisament per allò que el mateix títol ens explicita. Perquè hi ha morts, delictes, assassinats. I és que, com la mateixa autora admet... (i cito) 
 
Vaig descobrir que matar algú resulta molt pràctic per destapar coses. Quan es comença a investigar, s’ha de ficar el nas a llocs que en unes altres situacions no es podria fer.  
 
Ja ho tenim. Solana s’endinsa en la narrativa criminal per tal de poder descriure amb comoditat i versemblança aspectes de l’entorn que no li agraden. Qüestions que li molesten, que vol denunciar, que considera que haurien de millorar o canviar. Així, el “negre” es converteix definitivament en un mer pretext, la pura excusa per defensar una sèrie de posicions molt explícites. Si una cosa fa Solana, en totes i cadascuna de les seves obres, és tirar pel dret. Sense pèls a la llengua, col·loca damunt la taula els seus supòsits ideològics i els defensa amb ungles i dents.   
 
A través d’aquest pols amb ella mateixa, Solana vehicula les pròpies obsessions, aquelles que esperonen qualsevol escriptor i que acaben modelant les particularitats del seu corpus creatiu. En el seu cas, el marc per situar-les és fonamental. Es fa gairebé impossible imaginar les seves novel·les fora de Barcelona, que esdevé un personatge de ple dret dins del conjunt, tant en la nissaga dels bessons com en la de Norma Forester. La ciutat postmoderna, postolímpica, que s’ha posat guapa, la millor botiga  del món, postal lluminosa per al turista bocabadat, té un rerefons que es nodreix de l’aparença, de la marca. És una talaia oberta a tot el planeta, però, curiosament, viu d’esquena a les necessitats dels seus habitants.  
 
Solana empra Barcelona com a escenari activíssim. La gran urbs, constituïda per una multiplicitat de ciutats més petites, és un ens viu que li permet destapar el joc de realitats i aparences en el qual vivim immersos, la falsedat, la hipocresia, la mentida, la superficialitat, la misèria material i moral, el mal gust, les diferències de classe, la valoració de la imatge externa per damunt de tot, la pobresa intel·lectual i cultural de certs sectors socials i la generalitzada manca d’escrúpols de la burgesia i de la classe política.      
 
Com he comentat anteriorment, Solana no es perd en eufemismes ni en ambigüitats. Com a conseqüència, crearà uns personatges que li permetin polaritzar el discurs. Aquest modus operandi no deixa de teixir una nova paradoxa, ja que molts d’aquests personatges són absolutament delirants, surrealistes, gairebé impossibles d’imaginar en la vida real. Tanmateix, li resulten extremadament útils. Disfressats de caricatura, irreals i exagerats, esdevenen, alhora, tremendament efectius.  
 
El joc d’opòsits més marcat està construït al voltant dels bessons Eduard (d’esquerres, home de família, bon pare i bon marit) i Borja (de dretes, carregat d’ínfules, que fingeix ser qui no és fins el punt de canviar la seva identitat).  Són diametralment oposats però, tanmateix, acaben instal·lant el seu mitjà de vida (la fingida agència de detectius) damunt d’una mentida, d’un muntatge fictici on res no és veritat i només l’aparença compta. Com he dit, Solana no té cap mena de recança a l’hora de situar els seus protagonistes (com farà de manera molt més compromesa amb Norma Forester) al bell mig de les qüestions que pretén debatre.     
 
Tot i que dins de l’estol de figures de Solana hi destaquen les dones, no podem obviar que, en aquest cas, els dos protagonistes són masculins. Ens ho explica la mateixa autora a Les veus del crim (i cito): 
 
El fet de triar dos germans bessons homes va ser perquè no era creïble pensar en dues dones fent el paper que fan ells. Hauria estat una altra història. Jo també volia posar-me en la pell d’un home i veure com s’ho manega avui en dia un home com l’Eduard, un bon tio, per sobreviure en aquest món. Que, a veure, els bons tios tampoc no ho tenen fàcil per tirar endavant en el món d’avui. Però després també vaig trobar a faltar un personatge protagonista dona i va ser quan va aparèixer la Norma.     
  
A banda d’ells, però, la majoria de personatges del cicle dels bessons són femenins, incloses algunes víctimes. Aquest fet és significatiu, ja que les principals víctimes en la societat en què vivim continuen essent els seus membres més febles. És a dir, les dones i les criatures. Les “mortes” de Solana no són de classe baixa, però encara arrosseguen la fragilitat vinculada al gènere.
 
En contrapartida, la resta de figures femenines són fortes, decidides, amb personalitat. Dones que no es deixen trepitjar i que prenen decisions. La principal consellera dels improvisats detectius és la Mariona Castany, una ricatxa que per motius no gaire clars sempre els ajuda. La Merche, una altra “dama amb possibles”, embolicada amb el Borja, li facilita suport econòmic repetidament. La Montse, esposa de l’Eduard, és, segons la mateixa autora, “una dona d’esquerres, amb pensament polític, amb una vida pròpia, que entra, surt, va amb les amigues...”. És a dir, un perfil poc dependent respecte del marit, amb el qual es relaciona en condició d’igualtat. Té un negoci propi i les seves sòcies també són dones. De bracet amb els casos criminals, les històries dels bessons palesen, en to costumista, la voluntat de fer-nos reflexionar sobre la manera de viure a la Barcelona del nou mil·lenni. Les relacions familiars, els problemes quotidians, les situacions de cada dia.  

 
Els mateixos aspectes apareixen, amb força, a la sèrie de Norma Forester. Les dones hi tenen un paper absolutament cabdal. La nostra protagonista forma part d’una estructura familiar decididament matriarcal dins la qual hi conviuen diverses generacions de dones. Així, a casa de la Mossa d’Esquadra hi trobem la seva àvia (Senta), la seva mare exhippie ((Mimí), la seva filla (Violeta, que darrerament s’ha traslladat a fer d’okupa al barri de Gràcia) i una tieta ben sui generis. És monja i hacker, una monja absolutament heterodoxa, que domina la pirateria informàtica i que s’escapa del convent sempre que pot per visitar la família, anar al cinema i menjar i beure ˗sobretot beure, amb b alta˗ a cor què vols. La versemblança del conjunt presenta evidents problemes, agreujats per l’existència d’un exmarit homosexual (pare de Violeta) i d’un marit actual germà de l’ex. Un poti-poti no gaire usual, val a dir. Tanmateix, quan li vaig insinuar a Solana, en la nostra entrevista, que tot plegat no resultava del tot creïble, ella, amb un somriure, va respondre: 
 
No i sí. Una mare que és com una exhippie encara pot existir. Una filla okupa també.   
 
I el pare biològic de la nena, germà del marit i gai...! vaig exclamar jo.  
 
Però Solana no es va immutar: Per què no? – va dir – evidentment, no és el més habitual, però avui en dia la societat ha canviat molt en aquest sentit, sobretot respecte als homosexuals i la relació més normalitzada entre heterosexuals i homosexuals. El pare de Violeta ha sortit de l’armari i al final tots han pogut tenir una bona relació. M’interessava explicar això.
 
Aquesta és la idea. L’autora no defuig el vessant burlesc, hiperbòlic, un tant allunyat de l’estricta mimesi, per tal de fer-nos arribar el seu pensament, les seves opinions. És des d’aquest sentit que, en part, ens enfrontem a un concepte nou i personal de construir el gènere criminal. El delirant humor hi té cabuda si ens ajuda a fer palès un missatge actual, impensable fa uns anys, però no tan estrany en el segle xxi.   
 
Amb tot, la dimensió seriosa, gairebé tràgica, de Negres tempestes és la més significativa de la novel·la. A banda de parlar-nos del present més rigorós, el llibre poua amb intensitat, a moments fins i tot amb un poètic idealisme, en les arrels del passat. La trama policíaca se centra en la investigació de l’assassinat d’un catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona. Les pistes relacionen el crim amb un d’anterior: el d’un amic d’infantesa d’aquesta víctima. El detonant d’ambdues morts serà un manuscrit inèdit amb secrets de la Guerra i de la postguerra que impliquen directament una poderosa família de la burgesia barcelonina.  
 
La novel·la té un títol molt significatiu. Negres tempestes són les paraules que enceten l’himne obrer polonès La Varsoviana, que durant la Guerra Civil espanyola va funcionar com a himne revolucionari (A las barricadas). També la citació shakespeariana que inaugura la novel·la conté una inequívoca declaració d’intencions: «Dóna paraules a la teva pena. El dolor que no parla infla molt més el cor, i fa que es trenqui» (Macbeth, Acte 4- Escena III). 
 
Solana pretén, per tant, “donar paraules a la pena”. La seva és gairebé una novel·la de tesi, on tot va encaminat a atacar frontalment la postura oficial que, en nom d’una suposada reconciliació pacífica, s’imposà a l’Estat espanyol des de la mort del dictador: la tendència a considerar que, al llarg de la Guerra i la postguerra, ambdós bàndols van estar a la mateixa alçada, van cometre les mateixes aberracions. Quan Solana escrigué la novel·la, encara bategava molt recent l’aprovació de la Llei de la Memòria Històrica, que data de finals de 2007. En aquest context, l’autora va creure oportú fer sentir una veu potent, sense ambigüitats. Va posar la novel·la negra (Negres tempestes, pel que fa al cas policial, n’és una mostra absolutament canònica) al servei de la denúncia de la “versió oficial”, de la visió institucional i interessada d’un passat que encara cueja. En una entrevista concedida a El Periódico de Catalunya el 8 de setembre de 2010, Solana manifestava (i cito):   
 
És perillosa aquesta tendència de dir que els dos bàndols van fer les mateixes atrocitats. No és una manera seriosa d'enfrontar-nos al nostre passat. […] Hi ha moltes ferides que encara no estan tancades i la manera de tancar-les no és no parlant-ne. Molts que van estar-hi directament implicats o ho van estar durant la dictadura ara passen per absolutament demòcrates. El problema és que no s'han demanat responsabilitats per això. Les víctimes mereixen justícia. 
 
El missatge resulta diàfan. El pacte de silenci, la conciliació sense tancar ferides, no és per a Solana una posició vàlida. D’aquí parteix la tesi de la novel·la, que la autora considera tan important com per situar-la al bell mig de la personalitat de la seva protagonista. Norma porta a les venes la sang del seu avi Jack, un anglès de Manchester arribat a Barcelona per lluitar contra els feixistes amb les Brigades Internacionals. Un jove idealista, amb el cap a vessar de les paraules de Bakunin i amb el convenciment que no només faria la guerra, sinó també la revolució. Evidentment, la realitat fou una altra. El record de l’avi, afusellat sumàriament al Camp de la Bota, restarà per sempre en la memòria de la néta; serà l’abrigall d’un sòlid bagatge ideològic, perfectament arrelat, que inclourà la defensa reivindicativa del paper dels anarquistes dins del bàndol republicà.   
 
Encara que, d’ara endavant, la continuïtat de la nissaga explori altres àmbits, el personatge de Norma sempre apareixerà definit a partir de Negres tempestes. Quan va decidir construir l’univers de la seva mossa d’esquadra, Solana feia quelcom més que donar visibilitat a la policia autonòmica. Infiltrava un estrany element en el seu si. Una dona de pensament anarquista (que fins i tot té un amant, perquè Norma té un amant, que quedi clar), que durà sempre a la pell la transcendència del passat, sense data de caducitat. L’autora, amb una honestedat insòlita, afronta l’exercici de despullar-se ideològicament en la construcció del seu personatge. No sé del cert si, literàriament, aquesta claredat resulta pamfletària. Però la veritat és que la identificació entre Teresa i Norma, entre la creadora i la creació, és total. Només cal resseguir el pensament de la mossa d’esquadra en el punt culminant de la novel·la (i cito):   
 
«Feia un parell d’anys que el govern socialista havia aprovat una llei de la memòria història que no agradava a ningú. Les associacions de víctimes la trobaven mancada i insuficient, i els polítics conservadors hi estaven en contra perquè molts d’ells eren fills o néts d’il·lustres franquistes i encara sentien pel règim de Franco una admiració públicament inconfessable, però de la qual es vantaven en privat. Argumentaven que les víctimes de la Guerra Civil ja no interessaven a ningú, que havien passat massa anys, que el pacte de la transició avalava l’oblit i el silenci [...] A Norma, aquell intent cínic de reescriure la història per treure ferro als crims del franquisme, o, més ben dit, de silenciar-la en nom d’una reconciliació que mai no s’havia produït, la treia de polleguera» (Solana, 2010: 238).  
 
És obvi que Solana fa molt més que recordar els morts no redimits d’un passat traumàtic. El desencís que s’inicià durant la Transició no ha prescrit. Com Vázquez Montalbán, l’autora ressegueix, a manera de crònica, l’actualitat més estricta. El desenllaç de Negres tempestes atorga a la novel·la una dimensió ètica. Ens tornem a enfrontar amb l’eterna oposició entre el concepte de justícia i el concepte de llei. Norma Forester descobreix que darrere dels crims hi ha la influent família burgesa implicada pel manuscrit. Òbviament, el clan no pot tolerar que s’embruti el seu nom, que la misèria moral i els abusos del passat surtin a la llum. Per evitar l’escàndol i amb la implícita connivència institucional, la família resol l’afer internament, al marge de les autoritats. Aquest fet col·loca Norma contra les cordes, enfrontada al seu sentit del deure, al seu passat, a allò que l’ha convertit en la persona que és. Solana no pot deixar que la seva heroïna es traeixi, significaria soscavar l’edifici que tan delicadament ha construït al llarg de la novel·la. És per això que, quan comprèn que el culpable no serà castigat, la sotsinspectora resol amb fermesa el seu dilema moral. Decideix filtrar a la premsa el contingut del manuscrit. Serà l’única manera de fer justícia. Si la descobreixen, pot perdre la feina, però en certs moments de la vida hom ha de tenir les prioritats ben clares (i cito):

La meva carrera és cosa meva. I a mi m’agrada dormir amb la consciència tranquil·la (Solana 2010: 237).   
 
Negres tempestes resulta un bon exemple d’allò que gran part dels estudiosos del gènere criminal defensen avui en dia. La idea que, si no compleix una funció social, si no ens remet a la realitat més estricta i ens permet parlar d’història (sigui del passat o del present), la narrativa de crims no té gaire sentit. A Negres tempestes,, Solana  construeix una ficció que li resulta útil per retratar críticament, amb un sa exercici d’higiene mental, una realitat que la incomoda. Per a ella, el dolor no prescriu. Les ferides només cicatritzen si en podem parlar. Per això planteja l’alternativa a una història oficial entestada a dibuixar una transició política aparentment idíl·lica.  
 
Podria dir molt més, però em sembla que això és tot per avui. Penso que hi ha prou temes que han quedat, si més no, esbossats. Ara cal deixar que parli ella, Teresa Solana. L’autora té moltes coses a dir. Us avançaré que afirma, com podrà tot seguit corroborar, que a Catalunya (i cito):  
 
per ser d’aquí i per ser dona, els homes encara et llegeixen amb un cert prejudici.  
 
Suposo que té raó. Per tant, no dubto que aquest Seminari és un lloc ben adient per encertar un debat que ens pugui enriquir a tots plegats.
 
Moltes gràcies.
 


7 comentaris:

Jordi Canals ha dit...

Magnifica ponència. tot un curs de com s’escriu d’una manera clara i entenedora per a tothom.
Gràcies Anna!

Mariona Barea Garcia ha dit...

Brillant, Anna Maria!
M'hauria agradat molt assistir-hi, però, l'hora de la ponència per a mi és jornada laboral.
He gaudit de la lectura i ja tinc ganes de llegir "Negres tempestes".

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Magnífica, Potato! Com sempre, era d'esperar.
Seria molt llarg comentar-la tota, per tant em centraré en un punt que, precisament, fa temps et volia comentar, des que vaig llegir "Les veus del crim", ja que aquí el cites. Es tracta quan li vas insinuar que no resultava del tot creïble la família de la Norma Forester, especialment pel que fa al ex-marit homosexual etc. Recordo que quan ho vaig llegir a "Les veus del crim" em va cridar l'atenció perquè quan jo vaig llegir "Negres tempestes" em va semblar molt normal. És clar que potser a Barcelona és diferent, però a Toronto coneixo diverses famílies així (ex-marit homosexual que participa de les celebracions familiars amb els fills, la ex-dona i els nous marits de'ell i d'ella, per exemple) i fins i tot més embolicades (una família que la mare és ara un home i continua casada amb el seu marit de sempre i els fills ara anomenen la mare Jack i celebren el que sigui tots plegats, amb els amics de sempre i les companyes dels fills; un altre exemple). També, i això ja és normalíssim, famílies que celebren, per exemple, el Nadal amb tots els ex, les noves parelles i els fills de l'antiga parella, la nova i els que eren de parelles d'abans ―no sé si m'explico bé perquè realment és embolicat; quan em conviden acabo feta un embolic, i també quan els estudiants parlen de les seves famílies. En fi, t'ho volia explicar, tot i que només és un puntet de la teva ponència.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Potato, no em referia al tema de l'exmarit gai en concret. Em referia a la suma de rareses en una mateixa família. La iaia, la monja hacker, etc.
Jo també conec parelles homosexuals que conviuen normalment amb tothom.
Gràcies a tots.

Anònim ha dit...

A mi m'agrada molt com escriu la Teresa Solana i la teva entrevista a "Les veus del crim", molt interessant!
La vaig veura a la presentació del teu llibre, oi que hi era? La vaig confondre amb la Marta Valls, per Déu!
Bona ponència Anna, com tot el que fas! Bona nit!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, Tura, sí que hi era! Hahaha. Que bo.

Teresa ha dit...

Oh!! Ja l'entrevista em va agradar moltíssim! Brillant, Anna! Quanta qualitat!!
Gràcies per compartir-la amb tots nosaltres, i felicitats també a la Teresa!!